VIGÈNCIA D'AUSIÀS MARCH

Una primera mirada sobre els poemes de March ens enfronta amb la duresa, amb la fosca tortura
de la seva paraula: la paraula, ara, entesa en el seu valor poètic més estricte. Si una poesia lírica
pot ser qualificada de “mínimament lírica” —segons l'accepció etimològica d'aquest darrer mot
—, aqueixa poesia és, sens dubte, la d'Ausiàs March: a penes és cant, en efecte. La violència
sintàctica, el desdeny de qualsevol mol·lície musical, la incapacitat d'articular la frase en un fluir
amistós, li donen una configuració esquerpa i enrarida. March és gairebé als antípodes d'un Jordi
de Sant Jordi o d'un Joan Roís de Corella, per posar-hi només uns contrastos insignes i paisans:
poetes, aquests, de venturosa màgia verbal, de vellutades ressonàncies. Potser la llengua mateixa
d'Ausiàs, és a dir, el català acabat d'encetar com a llengua poètica, que no era ja el provençal
expert de Jordi ni era encara el català ensinistrat i completament renaixentista de Corella, es
resistia a un tractament més artístic. Potser. Com també podria pensar-se en una malaptesa del
poeta, per a les formes de la preceptiva, tan rígida, a què havia de subjectar-se: Ausiàs lluita
materialment amb el vers i amb la rima que li imposava la tradició local, sense reeixir-hi mai;
quan utilitza el vers lliure —els estramps—, en canvi, la seva expressió es fa més natural i pren
una allure, fins i tot gramaticalment, ben desembarassada. Però, per damunt tot això, o abans que
a tot això, cal atribuir la rudesa aclaparadora de March a la seva intrínseca conceptuositat, al
patetisme panteixant que l'anima, a la seca precisió amb què vol vessar-se. Les coses que Ausiàs
desitja dir i que diu no admetien una formulació fastuosa i sensual; necessitaven, millor, aquella
mena de llenguatge “faticoso e forte” “aspro e sottile”, de què parlava el Dante.
Fatigós i fort, aspre i subtil, és el llenguatge —l'estil— d'Ausiàs March, i no podia ser altrament.
Era l'única manera possible en què la seva experiència arriba a comunicar-se amb un màxim
d'eficàcia. Poeta de l'amor sobretot, per a ell l'amor era, al mateix temps, idea, conducta i passió,
i la seva poesia es fa vehicle successivament de cavil·lacions teorètiques, d'anàlisis
introspectives, de confidències tremoloses. Es tractava de transposar en paraules —i en paraules
tan exactes que fossin insubstituïbles— el curs de la seva preocupació amatòria, retenint-ne
intacta, sencera, la tibantor i la complexitat. Si el pensament s'aprima i es matisa, si ambiciona
una exposició total, els mots l'han de seguir en la seva recerca de justesa i han de forçar les seves
valències semàntiques i oracionals per correspondre a l'exigència que els regeix: els poemes
d'Ausiàs reflecteixen aquest designi en estrofes i estrofes d'una aridesa obsessionant, abstractes,
despullades. Quan el poeta aboca als seus versos l'emoció contradictòria que el posseeix, els
estats afectius per què passa, i els destria i disseca en un examen meticulós, ha d'aplicar-se
igualment a bastir-ne equivalències intel·ligibles. De vegades una metàfora mordent, sovint
prolixes i allargassades comparacions, o algun cop els prosaismes xocants, li serveixen per a
explanar la inefable turbulència interior, que, per ser predominantment tètrica i amarga, sol
contagiar de tètric i d'amarg el seu correlat verbal. I més encara s'encrespa l'expressió d'Ausiàs en
carregar-se amb la tensió rabiüda dels seus instants de deliri. Impreca o depreca, a crits, amb un
lèxic disparat per la fúria, mal encabit dins el motlle del decasíl·lab. Són aquells “dits” seus
mostrants pensa torbada,
sens alguna art, eixits d'hom fora seny,
a què ell mateix fa referència. I, de passada, fixem-nos en això de “sens alguna art”:
notòriament, March té clara consciència de la tosquedat —tosquedat retòrica— de la seva poesia.
Ausiàs no posseeix el do de la paraula musical, de la forma graciosa, de l'abundància decorativa,
però sí el de la intensitat, el de la síntesi roent i resolutòria. De tant en tant, de la massa lenta i
entrebancada dels seus versos, en surt l'enlluernadora vigoria d'un fragment —una estrofa, de
vegades una sola línia— que ens sotraga amb una esbalaïdora coacció emotiva o intel·lectual,
com no ho arribaria a fer un poema sencer d'un altre poeta. Jo en diria versos epigràfics,
d'aquests passatges, perquè reuneixen la doble virtut que sempre s'ha demanat a la poesia
destinada a les inscripcions: concisió i energia. Llegint Ausiàs March ens sobta ara i adés la
troballa d'uns quants mots meravellosament eficients: una mera frase, un enunciat, una
exclamació, un apòstrofe, que en la seva brevetat resulten d'una esplèndida agudesa. No es tracta
de màximes més o menys gnòmiques, encara que n'hi hagi: basta una suggestió qualsevol, una
imatge subalterna, una senzilla metàfora. ¿No hi ha tot un compendi de saviesa poètica en un
vers tan simple com aquest, per a revelar-nos 1'ànsia anguniada d'algú per a qui la vida es féu
insuportable: “la veu de mort li és melodiosa”? I no importa a què es refereixi aquest altre vers
que citaré, però poques vegades quedarà tan ben dit el sentiment d'una potència formidable que
radica en una cosa feble: “ses blanes mans los forts diamants pasten...”. Una imatge, purament
plàstica, del mar revolt, que es prestaria a ampul·loses divagacions còsmiques en un altre poeta,
Ausiàs la redueix a una comparança casolana, però que per això, per insòlitament invertida, ens
convenç més: “bullirà el mar com la cassola en forn...”. Els exemples —i els reportats ara no
són els més característics— podrien multiplicar-se. El lector en trobarà d'altres en les pàgines
d'aquest llibre: versos que semblen escrits per gravar-se sobre marbre durador, destinats, no al
paper fugaç, sinó al monument perenne.
A temps he cor d'acer, de carn e fust.
Io só aquest que em dic Ausiàs March!
Un cas aberrant de megalomania eròtica: aquesta és la primera conclusió que hom n'hauria de
treure, davant certes afirmacions obstinadament reiterades d'Ausiàs March. Ausiàs estava
convençut de ser un amador excepcional. “Car segur só dels ben enamorat...” Ho repeteix en
tots els tons i de totes les maneres que sap. Amor —amb majúscula, personificat— l'ha preferit
entre els altres homes, li desvela els seus secrets, li atorga la seva passió exasperada. És una
preferència més aviat tràgica, però també magnificent i oberta a profundes delícies. Tot indueix
Ausiàs a creure que, almenys en la seva època, ja no hi havia ningú que pogués comparar-se-li en
la qualitat i en el risc d'amador:
¿Qui és aquell qui en Amor contemple com io?,
pregunta. Recordem encara aquell poema —Cant LXXIX— en què parla de les fletxes que Amor
utilitza per a ferir els enamorats: són d'or, d'argent i de plom; les d'or, les més doloroses i alhora
les més nobles, les va esmerçar totes Amor en el temps passat, i una que se'n descuidà, al nostre
poeta la dirigí. March reclama l'abolició, i tot, de la literatura amatòria anterior a ell i del mateix
record dels antics herois de l'amor:
Callen aquells que d'Amor han parlat,
e dels passats deliu tots los escrits,
e en mi pensant, meteu-los en oblits
En mon esguard, degú és enamorat...
diu. I arriba a assegurar que el dia que ell mori s'acabarà l'estil dels bons amadors, “car pus hom
no s'afina en ben amar”...
He insinuat ja que fóra injust negar la sinceritat viva d'Ausiàs, de l'Ausiàs dels versos. Potser en
les seves pròpies paraules trobem motiu per a no prendre al peu de la lletra tot aquest èmfasi
amorós:
Tot escrivent jutja lo seu treball
pus afanyós que no el del cavador:
tot així pren a cascun amador
baixant tot cas, i el seu munta a cavall.
Però, comsevulla que sia, la seva excepcionalitat té alguna justificació. D'ell s'ha dit que
“pensant, s'enamorava”: en realitat, March pensà l'amor i volgué viure'l com a tal pensament, i
l'una cosa i l'altra, difícilment compatibles amb la més elemental de les seves evidències,
“aquella carn on gran amargor jau”, el disposen al conflicte tempestuós. Ausiàs pensa l'amor, i
el pensa damunt la sinopsi de l'ètica escolàstica, calculada sobre la idea de bé. Si, entre els béns
proposats a l'home, només els que es fonamenten en la seva part immortal són duradors i
veritables béns, origen del plaer que no defrauda, també l'amor —un bé d'aparença suprema—
serà durador i veritable quan s'haurà després de la misèria sensual i dels seus plaers efímers i
solament arreli en l'esperit de l'enamorat. L'amor perfecte, doncs, fóra un amor exclusivament
intel·lectual. I Ausiàs s'embarca en la temptativa d'assolir-lo. No n'ignora l'arduïtat. L'home és un
“compost”, té “dues natures”: si 1'ànima “d'un blanc net vol sa roba”, el cos “vol semblant de
sutzures”. A vegades, una harmonia pròpiament humana podria conciliar els apetits de totes dues
provinences, els intel·lectius dominant-hi. Però l'aspiració excelsa havia de ser l'absolut i solitari
lliurament de l'esperit a una mena d'eufòria contemplativa. I ell, Ausiàs, arriba alguna vegada a
sentir aquests inimaginables desigs castíssims:
car mos desigs no són trobats en home
sinó en tal que la carn punt no et torba...
Home de carn frenètica, amic dels seus sentits, dòcil a les avinenteses propícies, com sabem per
la seva biografia, Ausiàs March no reunia les millors condicions per a aconseguir aqueixa
beatitud eròtica. Les seves constants recaigudes en allò que en diu “la folla Amor”, en la luxúria
declarada, són objecte de lamentació, de colèric penediment, en els versos d'Ausiàs. Això no el fa
desistir de la seva punya, però hi posa una veta de contradiccions i de pena, que li agrega una
certa versemblança psicològica. Un anhel com el que absorbeix el nostre poeta resultaria sospitós
de ficció literària si no el corregís la consciència, o l'experiència, de la seva impossibilitat.
S'humanitza, justament, quan es reconeix fracassat o fracassable. Tot i que encara ens sembla
molt literari, l'amor segons Ausiàs March, ens ho sembla prou menys que no pas l'amor dels
trobadors i l'amor del dolce stil nuovo. Vistes avui, des d'un temps en què el sexe ha perdut una
bona part del seu prestigi poètic i dels seus tabús pecaminosos, totes aquelles concepcions de
l'amor produeixen la impressió d'un convencionalisme ornamental: certament, d'elles ha viscut
l'Occident durant segles, banalitzades en l'ús quotidià; però la seva manifestació pura, més
elevada, té tot l'aire d'un exercici enginyós, fantasmagòric a força de subtilitat. En l'obra d'Ausiàs
hi ha almenys, la presència brutal de les realitats humanes més imperioses. L'amor perfecte, “la
fina Amor”, és, en tot cas, el coronament d'una ascesi, que, com qualsevol altra mena d'ascesi,
està exposada als retrocessos i demana una vigilància contínua i superadora. I això, tant pel que
fa a l'amant com pel que fa a l'amada: la reciprocitat amorosa —gran invenció trobadoresca— hi
adjunta una altra dificultat.
L'amor que elabora la literatura europea dels segles XII i XIII, l'amor sota espècie de passió, que
engatja la persona entera de l'amant, crea la figura de l'amada com a partenaire irreemplaçable,
específicament elegida. Els trobadors idealitzaren la domna fins a fer-ne un ésser inconsistent,
cita d’excel·lències i de virtuts, a la qual l'amador retia vassallatge abnegat; els italians, afegint-hi
un punt de misticisme profà, la converteixen en donna angelicata, i Beatrice i Laura són
entelèquies atroces, simples idees amb nom propi. Ausiàs no sap eximir-se d'aquesta inclinació
tan marcada en els seus models retòrics. Més d'una vegada, endut per aquell “escalf” que
reprotxa als trobadors i que diu reprimir en si mateix, canta la gentilesa de la seva amada en uns
termes sublimadors:
Sol per a vós basta la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones:
fetes n'ha assats molt sàvies e bones,
mas compliment Dona Teresa el tasta;
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l'hom devot sa bellesa encega;
pas d'entenents és son enteniment...
L'exaltació del poeta arriba a concretar-se, algun cop, en mots puerilment inflats: “lo vostre cors
per deessa vull colre”, “vos confés per un terrenal déu” “mon déu e mon delit”... Quan Ausiàs
s'adona que la dama divinitzada és un ésser humà com ell, amb les mateixes febleses i els
mateixos límits, reacciona amb irritació: els versos en què la diu s'acosten al to dels misògins
més àcids. “Totes són carn i en carn és llur cabal!”, exclama. “Qui és to dolç que dona vol
amar?”, pregunta, encara, amb un menyspreu que l'afecta a ell abans que a ningú. Les invectives
de March contra les dones són dures i depriments. ¿Però hi tenia dret? ¿No s'acusa ell mateix de
desitjar que la seva amada defalleixi:
...ma voluntat se gira
tant que io us vull honesta i deshonesta?
Ben mirat, la dona estimada no és mai, en March, una imatge espectral més o menys idolitzada.
El poeta, malgrat els moments d'encegament candorós, no oblida que projecta el seu amor sobre
una criatura real. Compta amb això, com per resignar-se a no trobar-hi la correspondència que
podia esperar. En general, Ausiàs sol constatar aquest fet amb una melangia taciturna —
Llir entre cards, tant vos am purament,
que m'és dolor com no em poreu amar
sinó d'amor que solen praticar
los amadors amant comunament
— o amb ira sufocada. Perquè el seu amor fos totalment perfecte, no sols caldria que ell estigués
disposat a totes les renúncies sensuals, sinó que ho estigués també la seva amada: a la
coincidència dels afectes hauria d'unir-se aquesta altra coincidència en la qualitat dels afectes.
Això, potser, era demanar-hi massa. Ausiàs pensa que, en temps passats, la gent practicava d'una
manera espontània l'art de ben amar, però que aquella aptitud s'havia esvaït. Les dones a les quals
ell dedica el seu amor especulatiu, el deceben per no estar preparades per a una relació tan
genialment exquisida.
Si fóssem nats vós i jo entre els antics,
lla quan Amor amant se conqueria
sens praticar alguna maestria,
lo vostre cor no em fóra tan inics.
En vós conec gran disposició
de fer tot ço que gentilea mana,
mas criament veig que natura engana,
car viure ab mals és d'hom perdició,
explica a la seva dama. March veu que no hi ha altre remei que acudir a la “maestria”, aprendre a
amar segons els cànons dels bons amadors, perquè la “fina Amor” venci i prodigui les seves
joies. Al capdavall —diguem-ho de seguida— l'obra d'Ausiàs sembla escrita per ensenyar a
amar:
per mon sentir regles n'he dat e art
als amadors freturants de saber...
No es pot deduir de la lectura dels seus poemes que Ausiàs March fos gaire afortunat en les seves
pretensions. El seu amor es frustra sempre per manca d'una resposta adient o per les pròpies
claudicacions carnals. Únicament en la mort —en la mort de la dama, és clar— se li ofereix una
perspectiva consoladora. Sembla una mica cruel, això, però és literalment així, i entra dins la
lògica —literària— de la seva concepció de l'amor. Morta la dona estimada, l'obstacle i el risc de
la carn desapareixen: el poeta ja no desitja el cos d'ella, ni necessita —és obvi!— que ella li
correspongui igualment.
L'esperit viu: doncs, ¿quina meravella
que am aquell?,
conclou. I:
 Si la que am és fora d'aquest segle,
la major part d'aquella és en ésser;
e quan al món en carn ella vivia
son esperit io volguí amar simple:
e doncs, ¿quant més, que en present res no em torba?
La mort ha convertit la dona en l'“esperit simple” que el poeta volia amar. Ausiàs escriu uns
quants poemes suggerits per aquesta nova situació amatòria. En part els dedica a explicar com
creix i s'acendra el seu sentiment: “ans molt més am a vós en mort que en vida”. Però, perquè ni
tan sols ara no pugui alliberar-se del seu hàbit d'autotortura, March introdueix en la seva poesia
unes altres inquietuds: la preocupació per la sort ultraterrenal de la dama. Molt seriosament,
s'interroga si la seva ànima serà al cel, al purgatori o a l'infern, i amb una compunció inesperada
prega perquè sigui salvada. En els Cants de Mort —XCII a XCVII— l'ardent patetisme d'Ausiàs
troba accents d'una nova grandesa. Estrofes com aquesta,
Oh Déu, merce! Mas no sé de què et pregue,
sinó que mi en lo seu lloc aculles;
no em tardes molt que dellà mi no vulles,
puis l'espirit on és lo seu aplegue;
e lo meu cors, ans que la vida fine,
sobre lo seu abraçat vull que jaga.
Ferí'ls Amor de no curable plaga;
separa'ls Mort: dret és que ella els veïne.
Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos,
mescladament partirem nostres cossos,
compensen les foteses anguniades de moltes altres.
En l'endemig de tot això, Ausiàs fa lloc en els seus versos a la curiosa casuística amatòria que
provençals i italians havien estatuït i codificat en els d'ells. La timidesa de l'enamorat davant la
dama, la barreja de dolor i de plaer que comporten les incidències de l'amor, els excitants de
l'esperança, l'absència, el record del temps feliç ja esfumat, el desviament de l'amada, la fermesa
de l'afecte, les mil pors de tot amador, i tants i tants d'altres temes secundaris, s'entrecreuen ells
amb ells i amb l'argument bàsic que acabo de resumir. Un a un, per separat, aquests motius
poètics potser arribarien a semblar-nos insignificants: en la magna estructura de l'obra
ausiasmarquiana, però, rendeixen un admirable profit en proporcionar-li espessor i continuïtat
entre els punts fonamentals. Sobre cada un d'ells, encara, opera la penetració analítica del poeta
per extreure'n tots els matisos anímics: l'anatomia de la seva vida interior hi queda més
precisada. La línia voluble en què es descabdella el procés eròtic sencer d'Ausiàs dóna, per fi,
una vehemència inesgotable al conjunt. Només la nota pessimista, lenta i sostinguda, hi fa de
fons constant. Ausiàs es cregué —o se sentí— sempre un home condemnat a la sofrença. “D'un
ventre trist, eixir m'ha fet natura”, diu, i diu al seu cor: “ans que lo món, fón vostra mala sort...”
Els seus versos, faltats “de bella eloqüença” —talment que “l'orella d'hom afalac no pot
rebre”—, són terriblement fidels a aquest tenebrós destí. Ells ens notifiquen a cada instant del
seu dolor endanyat, d'aquell dolor que ell assumia com un ofici:
No em dolré tant que en dolor sia fart,
ans ma dolor io prenc per mon mester...