AQUELL DIA EL MAR

Josep-Càndid Miró i Sellart

Aquell dia el mar era una amant després d’haver fet
l’amor, relaxada però sol·lícita, respirant remorosa,
satisfeta de la seva satisfacció i de la teva. O potser era
l'amant simplement avorrida i aconformada, fent la
comèdia precisa per la complaença de l'amant
incompetent però encara solvent.

A aquesta hora mateixa –penso–

insomne miraria per la finestra
d’un hotel ben modest de Wel—lington
el mar pacífic de llevant
justament quan al límpid horitzó
de la badia, a banda i banda
d’inevitables urbanitzacions,
i més enllà del cap Palliser,
es desvetlla l’aurora;
tot pensant com nedaria
a l’última hora del vespre,
a la riba, prop de casa,
amb el passeig ocupat pels gelats
de milers de turistes
–qui sap si algun de neozelandès–
i contemplant exactament
el mateix sol que s’esvaeix
rera d’Empúries, gratant el Canigó.
Aquell dia el mar era un mur, una paret antiga
arrebossada amb calç, amb grafits caducats, al peu d’un
camí que no fa res sinó seguir la mateixa paret, amb
marrades constants per esquivar els panys de paret que
amenacen tombar-se.

Paret de vidre estantís,

paret de foc, de fum, d’aigua,
dreta amb paper vegetal
o de fumar o d’estrassa,
paret de sol i foscor,
de vímet amb fullaraca,
paret de gel i escalfor
que es fa servir com un mapa,
paret de plors amb sanglots
i mocs, paret de paraules,
paret de pols de camí,
fonolls i móres dels marges,
paret de fulles de col,
molsa teixida com gasa,
paret de plàstics usats
botits per la tramuntana,
paret de temps infinit,
paret de temps que s’acaba,
tan sols paret que a la fi
¿saps quantes altres n’amaga?
Aquell dia el mar havia deixat de ser un mar esquifit entre
terres, un mar buscaracons, un mar de pau entre països en
guerra... per a esdevenir un oceà de tsunamis i marees,
d'huracans i estacions de pluja, l'extensió inabastable, la
magnificència, la immensitat... però com en un joc, un
canvi per només un moment, una facècia, una disfressa...

Respira fondo, aquest aire

ja és teu, ningú no podrà
prendre't el que ja has respirat,
no és gaire, certament,
però qui sap si és l’inici
de moltíssimes altres coses
que han d’anar venint
de l’aire; no t'amoïnis
si quan clous el puny
hi ha poc recapte, tant hi fa,
nota la força que fas,
nota el tacte de la teva mà
dins la teva mà, el moltíssim
que ha d’anar venint
amb el tacte; mira lluny,
fins més enllà d'on s’acaba
la mirada, fins on pugui
arribar-te la veu, fins on
et durien les cames, fins les
 moltíssimes coses que han d'anar
d’anar venint amb els ulls;
somriu, mira lluny i respira.

Aquell dia el mar era el cul d’una safata de peix posada a

l’inrevès.

Quan mireu cap a una banda

us perdeu tot el que es pot descobrir
a qualsevol altra banda.

Perquè només podem enfocar

un únic punt cardinal
al mateix temps.
I encara,
allò que hi veieu, us impedeix
de percebre què hi ha tot darrera.

I cada mirada i cada visió

són peces d’un sol mecanisme
que alguns anomenen destí.
Aquell dia el mar era un gatet que s’estarrufava, roncant
mansoi sobre el coixí pelut, estirant-se confiat i plàcid, les
urpes ben amagades, els ulls mig closos i agraïts, oferint
els més íntims racons a l'esperada moixaina, respirant
arran teu amb absoluta complaença.

Surto de l'aigua, reptant, arrossegant-me,

respiro feixugament, no sé si respiro
l’aire entrant-me dins, botint-me,
que és una sensació estremidora, incòmoda,
el tacte de la terra eixuta, el tacte de la sequedat,
els traïdors matisos de la transparència,
el deambular entre dos espais contradictoris,
oposats, fronterers, marcant camins i territoris,
i deixant estimbar-se i rodolar la mirada,
borratxo de sensacions, toco i ensumo,
tasto i escolto, veig i marco, i pertot hi deixo
fites per a un inevitable camí de retorn.

Aquell dia el mar era el cau de totes les dependències,

l'enigma palpitant i semiòtic, el punt de partida d'un més
enllà per redescobrir. Aquell dia el mar era l'úter matern.
 Ets molt més que el nom
que el color de la pell
que el que menges i beus
que el que et diuen els pares
que la veu i els mots
que la força dels braços
que el que t'han ensenyat
que el camí que has seguit

Ets molt més que tot això

però no hi renunciïs pas,
ho necessites per a fer camí,
perquè siguis realment tu
qui arribi allà on vagis.

Aquell dia el mar es veia cansat, abatut, aigualit, sense

empenta, sense fe, repartint onades d’esma, vençut, en
retirada, retut, capitulat.

Moixaina amb dits de cotó fluix

fan de la pell cau de paranys.
Hores i dies, mesos i anys
hi llauren solcs amb distint gruix.
 Com mà d’amic que et ve movent-te
record en fals d’un nou vertigen,
et gira enlaire i, sense oxigen,
un sol instant, furta l’empenta.

Aquell dia el mar estava tan i tan ocupat en ser ell mateix,
que no es podia permetre el luxe de ser cap altra cosa.

Anirem descobrint què ens reservava el destí.

Hi posarem bona cara o no
o, irats, potser ho engegarem tot a rodar.
Com aconsellen els manuals nous de trinca,
és precís d'anar amb els ulls esbatanats
i la voluntat presta a fer girar les veles a contravent
o a fer rodar el molí a l'inrevés.
Cal prendre's l'amor com una ofrena,
l'elixir d'indeterminats efectes,
pel qual córrer el risc d'arriscar-se
a no ser simples titelles de déus reaccionaris.
Anirem descobrint quin ocell niava
dins de cadascú.
Aquell dia el mar era un esclat de llum i força, un
espectacle poderós i incessant, del qual l’atmosfera n’era
només la carpa de color blau cel.

No tot ha de ser tan complicat:

podem decidir per nosaltres
i saber qui ens diu la veritat
i qui ens mareja pel propi guany.

L’honestedat com a moneda de canvi,

com a tracte, com a tarannà,
l’emoció capsa de generositat,
del plaer de viure plegats.

No tot ha de ser tan complicat.

Aquell dia el mar era gran i ample, com la immensa

coberta d'un llibre de pàgines solcades d'aventures i
treballs.
no som herois ans víctimes
el guions són en blanc
i no sabem si continua l’obra
hem oblidat si portàvem maquillatge
si som o no nosaltres
si volíem fer allò que encara fem
 no som màrtirs ans vianants
mirant a ambdós costats del camí
perduts sense procedència
delerosos de destí
dissimulant l’atonidesa
amb constants ziga-zagues

no som éssers ans xifres

catifes que barren el pas
cortines que es poden descórrer
trinxeres de dades acumulades
i interrogants ajaguts
al pavelló dels desnonats

Aquell dia el mar era l'ombra del cel, però al cel no hi

havia res.

Les hores allà dins

s'amunteguen com fulls de totes mides,
sobres estripats en obrir-los
i anotacions als marges.
No és com el conreu de l'enciam,
o el descobriment de territoris,
ni el poliment de rebaves,
ni el quadre penjat a la paret.
 És un inventari d'assajos de somriures,
d'informacions inútils,
d'anades i vingudes a la cel—la de càstig
de parets contigües.
Les hores allà dins
s'escolen sota les portes
com un líquid enganxós i pudent
resistent a tots els lleixius.
És el resultat del que no hem entès
i que ha esdevingut norma i forma,
és perquè allò que ens repugnava
ha acabat per seduir-nos.
Una tecla sola no procedeix
ni unes claus al cul d'un calaix,
ni trobar sota una muntanya de formularis
l'esquelet d'algú que s'afanyava.

Aquell dia al mar era ple d'ampolles de xampany brutes i

buides, que xocaven violentament entre si, trencant-se,
esmicolant-se, i els esquitxos de vidre s'aixecaven fort
enlaire i tornaven a caure amb brutal estrèpit.
El despertador tria l’hora
I el cotxe decideix on vaig.

Em subornen amb poc sou

Que el banc es gasta per mi.

No puc pensar sens permisos

I no sé on demanar-los.

Tinc els amics assignats

Que em feliciten les festes.

Contesto ràpid el telèfon

I assenteixo al televisor.

Consumeixo només les ofertes

I cada dia menjo el menú.

Sóc llogater de casa meva

I prego déus sense creure-hi.

Faig comentaris previsibles

Que si no entenc tampoc no importa.

L’agenda s’omple pel seu compte

i tria l'hora el despertador.
Aquell dia el mar era un anunci de cotxes: te’l miraves i et
deixava bocabadat, no sabies si l’acabaves d’entendre o
no... T’ho oferia tot: seguretats, vertígens, potències,
economies, dissenys, noves sensacions. I s’anava repetint
un cop i un altre, aparentment diferent cada vegada, fins
l’infinit.

Una bomba embolicada amb cinta mètrica,

mots en conserva amb data de caducitat,
verge somrient de mirada tètrica
que escapa del quadre i hi deixa el forat.

Crit que crida i no pot entendre’s

i ningú no dubta que té significat,
escoltar la veu de les pedres,
separar els colors de l’obscuritat...

Cos que tempta en cada perspectiva,

en cada ullada un nou pecat,
convertit només en rajolí de saliva.

No marxeu encara, mestre, majestat,

deixeu-nos gaudir de la vostra captiva,
la vida, treva de l’anonimat.
Aquell dia el mar era un exèrcit d'onades desembarcant;
arengats vers una definitiva victòria, escamots constants i
tensos, crestes i escumes decidides a morir i a batre, per
una causa atàvica i inqüestionada, per un impuls
intestinal, no hi pot haver derrota en la mort, granet a
granet de sorra, arravatant el món sencer.

Passejo d'amagat pels carrerons dels mediocres

i veig les sortides com a atzucacs de llum,
allà on l'anonimat no és cap paraigua.

Mantindria el cap ben alt si no fos pel sostre anxovat,

i per llordeses que cal esquivar del terra,
protegint les frustracions com tresors íntims
que els altres farien malbé només de passar
un pas enllà de la sospita a l'evidència.

Refaig camins que no reconec,

perquè aquest país no pot ser tan gran
ni tan transitat per tristos màrtirs sens motiu,
simples i ineptes prestidigitadors de mirall.

Crec que torno cap al cau dels eixorcs,

sense cap guspira d'anhelats entusiasmes,
incapaç de collir l'oblit conreat.
Aquell dia el mar havia desaparegut. No és que s'hagués
eixugat i es pogués passejar per entre algues seques i
espines de peixos pudents. Simplement hi havia una
buidor impenetrable.

déu m'absolgui cadascun dels pecats

que ja me'ls he trobat tots inventats
i qui sap si en algun dels que he caigut
hi he après més que no pas en cap virtut
del meu pas pels camins d'aquesta vida
lliçó en faria apresa i compartida
però em temo molt que s'ha de perdre amb mi
allò que prou diria i no sé dir
no puc culpar el mal aquest que se'm menja
que d'altre mal no entès sigui revenja
i ara entenc quan sóc a punt d'acabar-me
que bé i mal són talls de la mateixa arma

El dia aquell el mar era un cementiri, en epigrama, un

mausoleu amb àngels de pedra i inscripcions en llatí,
parets de nínxols amb flors marcides; blava esplanada
dedicada al record oblidat...
 un minut d'esperit
una engruna de vol
un silenci que vibra
i ja no et cal gaire més...
els grillons s'afluixen
les cadenes fan música
les cicatrius embelleixen
les petjades et porten...

un instant de lucidesa
una torçada de turmell
un cop de porta als morros
i ja no et cal gaire més...
l'haver esperat desespera
les hores es multipliquen
tens un mal que no concretes
els camins enganyen...

Aquell dia el mar era una plana erma, a punt perquè la

quilla de les barques fes d'arada i plantar-hi xarxes.
 Hi ha d'haver camí
que voregi la bogeria
i que en permeti una visió
segura i privilegiada
enfilant-te dalt d'un arbre
o d'un anònim turó...

fins i tot dreceres hi ha d'haver

que amb túnels i pontets
com soldat que fuig
rabent per la trinxera
i et permeten trobar-te
sa i estalvi a l'altra banda...

a la platja de la serenor
del saber que no ofega...

Aquell dia el mar estava en ruïnes: era un recent tancat i

visitat per fileres de forasters, amb plànols i càmeres; i tots
de grupets d'arqueòlegs remenant la pols premsada de les
runes, recollint restes d'onades i de cloïsses, i prenent
notes il·legibles en llibretes menudes.
 s’amaga un jo mateix dins meu
que ni ell mateix no sap on para
perdut en la foscor de l’ombra pròpia

o potser sóc jo que sóc dins seu

com un mirall que pretén
requisar tot el que l’envolta

tots tenim un germà bessó

que ens evita per estalviar-nos el trauma
de refer les nostres rutines

però el cert és que no ens reconeixem

acostumats a desconeixe’ns,
a ignorar-se cadascú a ell mateix

Aquell dia el mar era una criatura, malinquieta, tafanejant

cada racó, però només un segon, toquinejant-ho tot pertot,
però sense cap interès especial, comprovant la seva
primera resistència, entremaliadament, sense insistir, i
buscant ja un nou estímul, un nou forat.
ningú no em mira però m’esquiven fàcilment
és un vídeo-joc sóc un vídeo-joc
una nau al vèrtex de la pantalla
un impuls: una fogonada: una estela
no cal comprovar si ha desaparegut
cap al següent passejo pel carrer
tampoc no miro ningú entro
dins la pista de gel dels pensaments
llisco: llisquem camins marcats
tots en filera: tots vianants: tots contribuents
tenim pressa cal tenir alguna cosa
rodem la sínia sense mirar-nos
perquè pot comportar conseqüències
autòmats en el desxiframent de rètols i icones
del laberint que ens porten on volen
dèdal refent-se contínuament
dins del marc convulsiu
el joystick a la mà ràfegues laterals
prémer el botó d’ajustar el dit
trepitjar amb sincronia el peu
ves desviant-te i no facis mitja volta
la fugida sempre endavant
faig tard fem tard tots
Aquell dia el mar era uns grans magatzems de rebaixes:
passadissos de gom a gom, pilons de capses virolades, i a
cada racó algú que et fita malament amb mala ganya o que
t'ignora ostensiblement, i que considera tenir més dret que
tu. Banyistes maleducats, navegants frisosos, mainada
ferotge, voyeurs malfiats. El mar s’embrutia avergonyit.

La rutina i les seves maresmes,

la llaçada que no es veu entre el brancam
del camí que crèiem segur,
la bandera que no abriga,
l'arma que es rovella
i encara fereix qui havia de defensar...
¿com sortirem del laberint
que fabriquem amb les nostres passes?
¿tindrà la font, quan s'esbrava,
prou corrent per navegar-hi en contra?
No, no s'ha acabat la cursa d'obstacles
que continuem fent a cegues i de recules.
Esclaus d'una pretesa llibertat:
ignorem què signifiquen les nostres proclames.
La rutina i els seus pous tapats,
coberts de molsa fosforescent.
Aquell dia el mar era una bèstia sense forma, i amb totes
les formes, una massa enrabiada i eriçada que ventava
plantofades a tort i a dret, amb el rostre gris i ombrívol,
amenaça pura.

Vaig caure un dia dintre meu

com qui cau en un pou de merda.

¿Com podia haver amuntegat

el que un cop podrit em podria?

¿Com no era capaç d'espolsar-me

l'ofec de tantes immundícies?

Bussejant fins l'extenuació

sense haver tocat fons de mi.

Seré un iceberg de deixalles

en solitària deriva.

Un cop has caigut dintre teu

¿podràs sortir-ne mai del tot?
Aquell dia el mar era una balsa tremenda, refugi i salvació
de nàufrags, terra d'acolliment d'autoexiliats, república on
governa la concòrdia i l'oblit, nirvana sense renúncia,
mare de tots els orfes.

L'horitzó és imperceptible,
una vaga llunyania
on els núvols i les ones
s'esbalteixen els miralls.

També el sol ha desertat

i ha fugit per entre els arços
i ha deixat per qui per llà
taques soltes de claror.

Una almosta prenc de sorra,

sento roques com s'engrunen,
el rocam estoveït
llisca avall al fons de l'aigua.

Les gavines exiliant-se

a terrats i xemeneies
xafardegen com les boires
van tapant les altres boires.
 I la boira que m'atrapa,
em desfà l'ombra amarant-la,
resto absent com tothom, penso,
amb un xiscle que no faig.

Aquell dia el mar era la paleta d’un pintor obsessionat

amb els blaus. O potser ja era el quadre enllestit, cobert
del tot amb franges blavoses, i esquitxos i taques i punts de
totes les tonalitats, i encara de noves.

Sé que recordar-te, en un dia lànguid, no és

gaire homenatge,
ni pensar com era tot, i com és ara, i amb què
t’hem soterrat,
ni concloure que les sequeres són fruit de la teva
cendra
que amb llàgrima fluixa vam llençar al mar on
ens banyem a l’estiu.
D'aleshores ençà mengem el peix en litúrgic
silenci.
No cal buscar qui ocupa aquell espai immens que
era ben teu
qui crida i esgaripa per colgar la teva riallada
esborrant-se,
 qui, sense saber-ho, n’ha heretat la miopia i la
visió penetrant,
la teva intolerància immensa i la teva comprensió
sense mida.
Sé que enyorar-te és un luxe solitari, pèrdua de
l'imprescindible temps,
per a tantes i tantes coses dels vius, que
avancem d'esquenes cap a tu.

Aquell dia el mar s'havia enfilat rius amunt, fonts endins, i

tota l'espuma era dalt del Canigó.

Mires com el dia s'acaba. Bé no passa res.

No hi ha tanta diferència amb el capvespre d'ahir.
I el més probable és que demà la cosa vagi si fa no fa.
Tu mateix desplegues l'inventari de raons assenyades,
mil cops experimentades −amb èxit divers−
que et demostren que no passa res,
que aquesta sensació de pèrdua, de fracàs,
d'impotència, d'incapacitat,
no té cap mena de justificació.
La terra gira, prou que ho saps, i ara es posa de culs
al sol
per, d'aquí una estona −llarga, però no tant−,
 tornar-lo a trobar de cares, a l'altra banda,
com si no hagués passat res, com un joc ritual i
rutinari.
Fins i tot et regala amb una escampadissa de colors
que et podria fer ben content, relaxat...
En comptes d'un tremolor imprecís, absurd, incurable
que t'enfonsa encara més en la sensació
de fita desaprofitada, de porta que es clou.

Aquell dia el mar no hi era: se n’havia anat, tip i recuit,

suposo, tot i que no sé de què, perquè no semblava pas
que hagués sortit a fer un encàrrec, per una estoneta; ni
que se n’hagués anat de vacances, una temporada.
Haguéssiu dit ben bé que havia tocat el dos per sempre,
sense més explicacions, vés a saber on. Ell, que sí podia,
havia fotut el camp tot remugant: aquí us quedeu,
vosaltres que esteu ancorats pertot, que jo no, que si em
pica, faig mitja volta i aixeco veles. Bé ho semblava; en tot
cas, no hi era.

jocs d’obrir-se les portes

jocs de portes tancant-se
espiells i manetes
portes rera les portes
portes forat amb trampes
portetes entre portes
trapes a les portetes
corredors dins un armari
el món dins un portal
ball de la mitja volta
ball d’esquivar els batents
badant per espiar
endevinant sortides
empenyent i estirant
portes de vidre opac
túnel-tirabuixó
passos d’aigua i comportes
un pany a cada banda
xarnera a tots costats
portes que condueixen
a les mateixes portes
files de laberints
porteries de l’aire
cap porta no és igual
i totes són idèntiques
la que obre tanca l’altra
la següent la d’abans
quan es tanca també obres
la de dalt la de sota
cops de porta en onades
i si et tombes veuràs
 com t’han canviat la porta
ja no véns d’on venies
ni vas allà on anaves

Aquell dia el mar era una gran porta, tancada amb pany i
clau, travada amb forrellat i passadors, sense maneta,
dissimulada en el mur de l’escorça del món, convidant els
que sospiten de la seva existència a la recerca del ressort
que la badi de bat a bat, que mostri a la llum tots els seus
secrets.

País que s'endú la riuada de la sequera

País que s'oculta en la màscara
que el delata inequívocament
País que no es troba al capdavall
dels seus camins ni en la incertesa
de les cruïlles
País que es descarta del joc
que ell mateix convocava
País que seu en l'honor del passat
a descansar i mirar enrera
i entonar himnes de mots grandiloqüents
sobre la posició relativa de la lluna
País que clama en el darrer estertor
ofegat pel pes de les flassades.
Aquell dia el mar era un mapa de relleu accelerat, de
països indistints, de moviments migratoris convulsius, de
conquestes i fragmentacions instantànies, de rius eixugant-
se, de constants i canviants cataclismes...

I en queda solament la cendra eixorca,

la pols grisosa: blanc damunt el negre,
negre damunt el blanc, mort que abassega
la vida i que s'hi acara, la germina
de destrucció, d'inútil agonia.

I en queden esquelets que ningú enterra,

màrtirs del més absolut espectacle,
brases latents, testimonis i fites
d'un camí desaparegut per sempre,
del desfutur, de la desemparança.

I en queda l'individu amb la ferida,

el furtiu amb el cor travessat d'òxid
i amb cendres a la sang, assassí d'aires,
analfabet del bosc i de la terra,
víctima més, per tant, flagell de víctimes.
Aquell dia el mar era un gran desert, immens, amb
muntanyes de pols batudes pel vent, amb tempestes de
sorra i de petjades esborrades, un desert d'arenes
movedisses i miratges desesperats... un desert tan bell com
implacable.

palestins i israelians s’estan matant,

i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
nous casos de violència domèstica,
i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
moviments migratoris tocant el suïcidi,
i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
descobreixen més maneres d'explotar els pobres,
i passo pàgina, indiferent, (no m’afecta),
les espècies desapareixen vertiginosament,
i passo pàgina, indiferent, (no m'afecta),
la història i la cultura són un saldo,
i passo pàgina, indiferent, (no m'afecta),
arribo al full de les necrològiques,
i miro si ja hi ha el meu nom (per si m'afecta).

Aquell dia el mar era mut. Simplement. Com una

magnífica fotografia.
tanques la porta i
silenci

silenci que és l’eco de la porta

de l’aire desplaçat
del que resta a l’altre costat

silenci que és una xarxa

lliscant i entortolligant-se
davant dels ulls
i a frec de cos

silenci que és distància

un vaivé de no-res
record d’un record
oblit d’un oblit

silenci tènue
invisible insensible
insensat incensat
insuportablement ingràvid

silenci que és regust

de cap sabor
regust de desig
rere el sotmetiment
 silenci que és matèria
d’una altra matèria
procés i fita i mareig
trampolí inabastable

silenci que és final

de l’antitrajecte
del punt de partença
que és al punt de trobada
centre de l’andana

obres una porta i

silenci

Aquell dia el mar s’havia mostrat tan absolutament

indiferent a tot, que el cel havia tingut la típica i infantil
reacció d’una tempesta de pluja i vent, amb inestimables
efectes de llum i so, que el mar, amb cura indolent, havia
reflectit i esbombat, però superficialment, sense immutar-
se.
 del desig que s'enarbora
i que clama contra brises
d'aire humit llepant la sorra
i bastint núvols de pols
cap al sol impiu que encén
el plomatge de l'aigua i
les escates de la sorra
i evapora gotes ínfimes
per l'estuba i xafogor
sobre pells i pedres i algues
en granets batuts pel foc
amb rellent de la ventada
que penetra carn i instint
i que aixeca bafs d'anhels
del desig que s'enarbora

Aquell dia el mar era un cartell publicitari, una fotografia

ampliada i trucada, de colors saturats, d'onades lascives i
abellidores, amb un eslògan tan subliminal com evocador.

Fit a fit a Roses i el Cap de Creus,

notant com grimpa la tramuntana,
com ve a buscar-me, obsessiva,
tenso les ales i m'enfilo una mica
sobre els pins més torturats
per la gosadia, i em blinco avall,
tirat endavant, mirant com s'acosta
ràpidament l'escuma que bat les roques,
les parets solcades de salabror
que van quedant al meu darrera,
que cauen com jo, a plom,
buscant l'onada, i les passo ben arran,
mentre faig un crit, o una riallada
per explicar al vent i al mar el meu goig,
mentre esquivo el rocam i em tombo a llevant,
i agafo una ràfega que empeny amunt,
un altre cop, bato les ales sense esforç,
redreço a migjorn, i remuntant l'espadat,
mirant altres companys que juguen com jo,
els saludo o els repto o simplement crido
fent veure que no els veig, i torno a ser a dalt,
i amb un lleuger vaivé trobo el capvespre
que s'esbardella en colors, i ja torno a ser
fit a fit a Roses i al Cap de Creus,
notant com grimpa la tramuntana,
empegueït de mi mateix, i satisfet.
Aquell dia el mar era un criatura que volia estar-se quieta
al seu seient, tal com l'havien manat, o com l'havien
ensinistrat. Però la tramuntanada li eriçava la pell de
gallina, i un neguit íntim el feia remoure constantment,
gratant-se pertot, remenant-se contínuament...

ritme

el viure, son abans i son després

i ençà i enllà del viure, només vida

ritme

fins l’estàtic regust d’aquest moment

respirant pols de llum que encara vibra

ritme

com esperruca el vent els teus cabells

amb tan fugaç i esquerpa melodia

ritme

l’aroma del desig omnipresent

prats d’herba amb una sola margarida
ritme

temps solar, de llevant cap a ponent

a diari plugims sobre clepsidra

ritme

aquest mapa arrugat que em desvesteix

mots clavats a la pell, una matrícula

ritme

cops de silenci, abans no es trenqués

onades i batecs, muts i invisibles

ritme

reixats de boira que aparten el cel

però saps que el dol és no-res-més que un cicle

ritme

la història que sempre es repeteix

i encara més paga la pena viure-la
Aquell dia el mar era la pell tibada d'una timbala, un llit
elàstic per estrenar.

El so d'onada és l'exorcisme
que dóna vida als vius
i pau als altres,
fusteria de taüts i bressols,
taller de ritmes i colors.

Aquesta maquinària ingent

que esmicola les muntanyes
per bastir-ne de noves,
és alhora la tendra carícia
que enyorava el nadó.

Escamots de terra endins

hem vingut a mirallar-nos
les angoixes i els desigs,
i hem descobert el mar
en el precís moment
que ell mateix es batejava.
Aquell dia el mar era de pedra, com una immensa pedra
preciosa de transparències blaves, verdes i grises, sòlid
com un diamant que, per abundant, hagués perdut tot
valor.

De sobte cada cosa té sentit

i el nom en designa cadascuna
allò viscut desborda el passat
i el futur perd la roentor del dilema
tot encaixa fins al detall darrer
i queda lloc per a les altres peces
les peces bandejades per inútils
ens instal—lem en somriures compartits
que foragiten el cansament

De sobte s'encén el llum

o és la mateixa claror dels objectes
dels mots o dels pensaments
quan se'ns fa estrany per què no enteníem
ja no hi esmercem cap més esforç
perquè ni cal ni ve de gust
la mesura és en allò que es mesura
i també la justificació seva

De sobte inadvertidament
quan ningú ja no hi pensava
i fins n'havíem perdut l'esperança
 aquella esperança no declarada
ni tan sols advertida
com una dèria vergonyant
per la desorientació mateixa
per la mateixa incongruència de tot plegat

Aquell dia el mar era un company, dels que passegen amb

tu, remorós i dòcil, i encerta a dir-te allò que justament
necessitaves que algú et digués. I te n'adones que havia de
ser el mar, inexcusablement, imprescindiblement.

L’Escala, 1999-2000