TEMA 1. ORIGEN I EVOLUCI DE LA OCIETAT INTERNACIONAL. 1. Terminologia.

Considerem el Dret en general com un sistema o conjunt de normes reguladores de determinades reaccions entre els individus o entre grups integrats en una societat. En el cas de lordenament jurdic internacional, la Societat Internacional (S.I.) s la base sobre la que opera el Dret Internacional, en la que ha nascut i sha perfeccionat, creant aix el D.I. Pblic o Dret de Gens. Lexpressi D.I. va comenar a utilitzar-la Bentham al s. XVIII, terme que ha anat evolucionant al llarg del temps. A mitjans del s. XIX, pels volts del 1843, es va produir la separaci entre pblic i privat: el D.I. Pblic estudiava les relacions internacionals entre els diferents subjectes de D.I., mentre que el D.I. Privat ho feia de les relacions internacionals restants. Sha de distingir entre: a. Comunitat Internacional: sentir-se vinculat per compartir uns valors comuns (idea de naci o poble). b. Societat Internacional: organitzaci, institucionalitzaci (idea dEstat). c. Sistema Internacional: es tracta dun terme ms dinmic. La sobirania es pot definir com un conjunt de competncies o poders de lEstat, tot i que, tradicionalment, ha estat estretament vinculada a les concepcions absolutistes del poder. De manera que, amb el fenomen de la descolonitzaci, les antigues colnies van decidir ser sobiranes i, en virtut daquest poder, ser lliures per decidir a quines normes internacionals sotmetres. Per les grans potncies van atorgar-lshi la independncia, per no la sobirania, per aix poder seguir aplicant les normes colonitzadores. 2. Evoluci del sistema internacional fins a 1648. El Sistema Europeu dEstats. El D.I. no s una creaci europea, mentre que s ho s el sistema modern dEstats (D.I. clssic). Regles com la de la inviolabilitat dels ambaixadors o la del respecte dels tractats constitueixen un patrimoni jurdic histric no atribuble a cap cultura en particular. De manera que el D.I. sha configurat de manera diferent en cada cultura, sent un sistema propi de normes de cadascuna delles. El requisit material per lexistncia dun ordre jurdic internacional ha sigut i segueix sent la coexistncia dens poltics organitzats sobre una base territorial, no subordinats a cap autoritat superior. Les relacions entre aquests ens han anat assolint una certa estabilitat en ra del mutu inters i del principi de la reciprocitat de drets i obligacions. El D.I. clssic, nascut a lEuropa Occidental del s. XVI, va provocar que al llarg del segle els Estats sobirans reclamessin el poder i lautoritat al Papat i a lImperi, de tal manera que es va generalitzar a tot Europa i va cristallitzar jurdicament en lanomenada Pau de Westflia al s. XVII (1647-1648). La Pau de Westflia va representar la desintegraci de la Repblica Cristiana, aix com la consagraci dels principis de llibertat de religi i de lequilibri poltic en les relacions internacionals, per sobretot el naixement del sistema europeu dEstats basat en lEstat modern. Es va produir un procs de concentraci i secularitzaci del poder, i es va substituir la jerarquia dels ens poltics per una pluralitat dEstats que no admetrien lexistncia dun poder superior a ells. Es tractava dun dret descentralitzat i inorgnic, desprovet duna base autoritria i dunes institucions estables, que tenia origen en la prctica estatal fruit de la voluntat dels Estats manifestada a travs dacords i usos particulars, a travs dels quals es formaven les normes generals. 3. La constituci del sistema dEstats fins a 1914. El Sistema dEstats de civilitzaci europea. Locupaci i posterior europetzaci del Continent americ va provocar, amb el temps, i desprs de lemancipaci de les colnies angleses i espanyoles a Amrica a finals del s. XVIII i principis del XIX, la transformaci en un nou sistema dEstats basat en una tradici cultural comuna i en la recepci dels principis fonamentals del Dret de Gens europeu a les noves Repbliques Americanes. A ms, la Revoluci Francesa (1789) va

aportar un nou principi als pobles per disposar de s mateixos i de lEstat, aix com les nacionalitats. El s. XVIII va implicar a ms la necessitat duns equilibris i concerts donat que, si b la majoria dEstats eren sobirans, tamb sadmetia, almenys de facto, la desigualtat de fet entre els mateixos. Aquesta evoluci va intentar ser frenada pel Congrs de Viena de 1814-1815, dominat per ustria, Prssia, Gran Bretanya, Rssia i Frana (1818), que va crear el Concert Europeu, el primer intent de govern mundial consistent en establir un equilibri de poders basat en un sistema de congressos per evitar els conflictes i mantenir la pau. Tot i que loposici dels nous Estats americans va provocar, no noms que la comunitat internacional deixs de ser europea, sin que es qestionessin els valors legitimadors del poder dels europeus, fet que assentaria les bases del principi de no intervenci en la forma dorganitzaci poltica. Al llarg del s. XIX van comenar a sorgir les primeres Organitzacions Intergovernamentals (O.I.): durant la primera meitat del segle es van crear les Comissions Fluvials, de carcter permanent, per tal de facilitar la navegaci per rius internacionals i mantenir-los navegables; a la segona meitat del segle van crear-se les Unions Administratives, les quals facilitaven el trnsit de correu internacional (UPU), les comunicacions telegrfiques (UIC), etc. La revoluci industrial del s. XIX va accelerar lexpansi de la cultura occidental arreu del mn (conquesta asitica i del prxim Orient), culminant en el procs dampliaci del sistema dEstats original amb la concepci de que tota la humanitat girava entorn dels criteris i pautes de la civilitzaci occidental; lacceptaci daquests principis va constituir la condici imprescindible perqu qualsevol poder extraeuropeu pogus ser reconegut com a subjecte de D.I., als quals sels exigia que demostressin la seva capacitat de domini sobre els pasos conquerits. Conseqentment, es van establir una srie de relacions dhegemonia i dependncia entre la cultura occidental i les altres cultures, tradudes en els anomenats tractats desiguals. La Societat Internacional era un reflex del D.I. liberal, radicalment descentralitzat i oligocrtic propi dels Estats occidentals que lintegraven, prcticament tots europeus. a. Liberal: Normes referides a la distribuci de competncies entre els Estats i a la regulaci de les relacions entre aquests. Aix explicaria que no es prohibs ls de la fora ni la guerra. b. Descentralitzat: Absncia dinstitucions o organismes que servissin com a instncies de moderaci del poder dels Estats. c. Oligocrtic: Ordre destinat a la satisfacci dels interessos dun grup redut dEstats, tot i que poderosos, per tal de crear qualsevol costum internacional o tractat, i poder aix exercir una mena de govern sobre el conjunt de la S.I. A finals del s. XIX es va crear el Tribunal Permanent dArbitratge, un rgan encarregat de frenar ls de la guerra. 4. El perode entre 1919 i 1939. La mal anomenada Societat dEstats civilitzats. La I Guerra Mundial va portar a lelaboraci del Tractat de Versalles, que tenia com a novetats: - Creaci de la Societat de Nacions: primera organitzaci internacional amb fins generals, la pau, i de carcter permanent. - Creaci de la O.I.T. (Organitzaci Internacional del Treball): va elaborar els convenis sobre condicions laborals, que sn invocables directament sobre qualsevol treballador. - Creaci del Tribunal Permanent de Justcia Internacional (1920), precedent del T.I.J. - Establiment de mecanismes per frenar ls de la guerra: Acte General per la Soluci Pacfica de Diferncies, Pacte Brian Kellog 1928 (limitar la guerra per solucionar les discrepncies poltiques). La Societat de Nacions era molt centralitzada, fet que va provocar discrepncies sobre el contingut del Tractat de Versalles i va fer esclatar la II Guerra Mundial. La S.N. no va

tenir prou fora per evitar-la, ja que era necessria una organitzaci que pogus mantenir la pau. TEMA 3. LA SUBJECTIVITAT INTERNACIONAL DE LESTAT. 1. Elements de la subjectivitat internacional. No hem de confondre les situacions de subjecte de les relacions internacionals amb subjecte de D.I. Aquesta distinci entre el pla sociolgic i el jurdic serveix per posar en evidncia el fet de que les empreses transnacionals les organitzacions internacionals no governamentals, tor i la rellevncia que puguin tenir com actors internacionals, manquen en general de subjectivitat internacional al no dependre en quant al seu estat jurdic del D.I., sin del dret dun o varis Estats. La diversificaci dels objectius i funcions de la comunitat jurdica internacional ha condut a la renovaci quantitativa del Dret Internacional, per quant es produeix una expansi del camp objectiu, i una proliferaci dels subjectes participants. El D.I. no coneix lmits en quant als seus subjectes, ja que les necessitats de la comunitat jurdica internacional podran aconsellar o exigir que sinvesteixi de personalitat internacional a determinades entitats. El resultat s que avui en dia podem parlar duna pluralitat de subjectes de D.I. Incls en el D.I. clssic, es reconeixien, juntament amb els Estats, altres entitats com la Santa Seu, lEstat-Ciutat Vatic, i una srie dentitats amb una certa subjectivitat transitria: - Belligerants: grup que saixeca contra el poder dun territori, i que possiblement acabaran dominant la zona concreta (p.ex: les FARC). - Insurrectes: grup que saixeca contra el poder dun territori, per amb un vaixell. - Moviments dAlliberaci Nacional. La concepci dels Estats com els nics subjectes de D.I. va ser fruit duna clara elaboraci del concepte de sobirania, aix com duna desvinculaci respecte de la noci multisecular del ius gentium en quant a ordenament regulador a la vegada de relacions entre comunitats poltiques i entre particulars. Aquesta posici reduccionista va ser posada en evidncia durant el s. XIX, quan van aparixer una srie destructures institucionals (comissions fluvials, unions administratives) que van originar les organitzacions internacionals actuals. El D.I. va sorgir durant lEdat Moderna com un ordre regulador de les relacions entre Estats com a collectivitats poltiques independents. Es tractava duna mena dordre interestatal. Ara b, lexistncia en lactualitat dentitats no estatals acceptades com a subjectes de D.I. obliga a reconsiderar els requisits necessaris per ser considerat subjecte daquest ordenament, aix com les formes datribuir-se la subjectivitat internacional. Subjecte de D.I. s aquell que s destinatari de les normes jurdiques internacionals, i a qui aquestes atribueixen la titularitat de drets i obligacions. Es requereix una aptitud per fer valer el dret davant dinstncies internacionals o per ser responsable en el pla internacional en cas de violaci de lobligaci. El contingut de la personalitat jurdica, en termes de capacitat, no s el mateix en tots els subjectes, ja que els Estats, en la seva qualitat de subjectes originaris del D.I., posseeixen capacitat plena, mentre que daltres entitats tan sols disposen duna capacitat restringida. De manera que no seria del tot correcte negar la condici de subjecte de D.I. a lindividu basant-se noms en la seva incapacitat per participar en els procediments de creaci de normes jurdiques internacionals. La diferent naturalesa dels subjectes de D.I. ens permet diferenciar entre els Estats i daltres subjectes de D.I. grcies al principi digualtat sobirana, lelement de lorganitzaci i lelement territorial. Per existeixen, a ms, una srie de subjectes secundaris o derivats possedors dalguna o algunes de les caracterstiques que integren la capacitat internacional. Aquestes caracterstiques sn: - Treaty Making Power: Capacitat de fer tractats i obligar-se. - Ius Legationis: Actiu: Capacitat denviar representants a altres subjectes internacionals.

 Passiu: Capacitat de rebre representants daltres subjectes internacionals. - Ius Standi: Si lens t dret a comparixer davant dels tribunals internacionals. - Responsabilitat: Si lens pot demandar a un altre subjecte, o b si pot ser demandat. - Participaci en O.I. i conferncies internacionals: Si participa en organitzacions internacionals, si s membre o observador. - Reconeixement: Es tracta dun concepte purament poltic. - (O.I.) Presa de decisions: Els rgans de la O.I. prenen les decisions per unanimitat en el cas drgans sense personalitat (OTAN), o per majoria simple si es tracta drgans amb un grau de subjectivitat ms elevat. Alguns autors defensen lexistncia duna norma atributiva de subjectivitat internacional, tot i que la doctrina majoritria considera que, tenint en compte la peculiar estructura social internacional i la seva relativa falta dorganitzaci a escala global, lordre jurdic internacional manca de criteris que puguin imposar-se uniformement en ordre a latribuci de la qualitat de subjecte del mateix. Un Estat existeix en quant a subjecte de D.I. des de que reuneix els requisits que el caracteritzen com a tal, tot i que sha adms un altre procediment datribuci de la subjectivitat internacional per a les entitats en les que no concorren els elements exigits per la citada norma: lextensi de la personalitat jurdica internacional a les entitats no estatals s obra dels Estats. Alguns daquests subjectes poden arribar a assolir, per les seves prpies caracterstiques i per la seva acceptaci general, una personalitat internacional objectiva, com pot ser el cas de les organitzacions dmbit universal o quasi universal. Aquest s el cas de les Nacions Unides, sobre les quals el TIJ va decretar que els 50 Estats que el 1945 van subscriure la Carta de les N.U. representen una gran majoria dels membres de la comunitat internacional i tenen el poder, conforme al D.I., de crear una entitat que posseeixi una personalitat internacional objectiva i no, simplement, una personalitat reconeguda noms per ells. Qui estigui en possessi de lestatut de subjecte de D.I. es converteix en destinatari de les seves normes i queda subjecte a les obligacions que aquestes li imposin, a la vegada que queda revestit duna mplia esfera de llibertat que, no obstant, troba els seus lmits en aquestes prpies normes, dirigides a respectar lexistncia i la llibertat dels altres subjectes. 2. Concepte i elements constitutius de lEstat. LEstat reuneix en la seva plenitud totes les caracterstiques que es deriven de ser subjecte de D.I. El poder estatal consisteix en un poder autnom suprem o summa potestas en la conducci de les seves relacions amb els seus propis subjectes (aspecte intern), aix com en un poder de determinar lliurement la seva conducta respecte dels altres Estats (aspecte extern). LEstat est format per tres elements : 1) Poblaci: Conjunt de persones que de manera permanent habiten en el territori de lEstat i estan en general unides a aquest pel vincle de la nacionalitat. Lestabilitat de la poblaci podria veures amenaada com a conseqncia de prctiques reprovables tals com el genocidi o la depuraci tnica. El fet de que les competncies personals de lEstat sexerceixin normalment sobre una base territorial, no impedeix que a vegades tinguin un abast extra-territorial, perseguint als nacionals ms enll de les fronteres estatals per regular alguns aspectes del seu estatut jurdic. 2) Territori: Espai fsic dins del qual lorganitzaci estatal exercita en plenitud la prpia potestat de Govern, excloent qualsevol pretensi dexercici danlegs poders per part daltres Estats. LEstat desplega amb el mxim dintensitat els seus poders sobirans i no meres competncies de tipus funcional. El territori estatal est delimitat per les fronteres, tot i que en ocasions la situaci conflictiva entre Estats de recent aparici com a resultat del procs de dissoluci dun Estat originari pot dificultar durant algun temps la delimitaci del territori dEstats ja reconeguts. LEstat t el dret exclusiu dexercir les activitats estatals en la seva tiple vessant; jurdica, poltica i econmica, i est recolzat pel principi que prohibeix atemptar contra la integritat territorial de lEstat.

Existeixen alguns territoris que, tot i no pertnyer a la sobirania dun Estat, sn administrats per aquest. La Carta de les N.U. els anomena territoris no autnoms. Es tracta de territoris amb una condici jurdica diferent i separada de la del territori de lEstat que els administra. 3) Govern: Es tracta de lexpressi de lorganitzaci poltica de lEstat, que es manifesta a travs dels rgans encarregats de dur a terme lactivitat social de lEstat, tant en linterior com en lexterior, a travs de la creaci de normes jurdiques que simposen a la poblaci i a la prpia organitzaci governamental en general dins del territori de lEstat, i, en fi, a travs de lexistncia dun poder poltic autnom respecte dels altres poders que exerceixen la seva activitat en la societat. El govern lato sensu ha de ser efectiu, en el sentit destar en condicions de desenvolupar les funcions estatals en lesfera interna i de fer front als compromisos de lEstat amb altres subjectes del D.I. en lesfera externa. Cada Estat posseeix el dret fonamental de decidir i de posar en prctica com entendre el seu sistema poltic, econmic i social. Tot aix abrigat sota la idea global i bsica de la sobirania, s a dir, la capacitat dautogovernar-se (sobirania interna) i la capacitat de dur de manera autnoma les relacions internacionals (sobirania externa); aquest concepte permet qualificar lEstat com una organitzaci de poder independent sobre una base territorial. 3. El principi de la igualtat sobirana. LEstat sobir no depn de cap altre ordenament jurdic estatal ni de cap altre subjecte de D.I., dependr tan sols del D.I. La independncia entesa com la no subjecci de lEstat a lautoritat de cap altre Estat o grup dEstats s la condici normal dels Estats segons el D.I. La sobirania sens mostra com un principi constitucional del D.I., smbol del fet de que aquest ltim opera sobre la base de coordinaci entre els Estats i no de subordinaci entre els mateixos, i la seva essncia consisteix en el dret a exercir les funcions dEstat en un pla dindependncia i igualtat respecte altres Estats. Existeix una estreta relaci entre el dret exclusiu de lEstat a exercir les activitats estatals i lobligaci de protegir, dins del propi territori, els drets dels restants Estats i els drets dels seus nacionals en territori estranger. La sobirania sobre les persones ha de respectar les regles del D.I. relatives als drets humans i a lespecial protecci deguda a determinades categories de persones. Aquest principi es troba recollit a larticle 2, apartat 1 de la Carta com un dels principis rectors de lOrganitzaci Mundial que ha sigut precisat en el seu contingut per lA.G.N.U. en la Declaraci de principis incorporada a la seva Resoluci 2625 (XXV), on decreta que tots els Estats tenen iguals drets i iguals deures i sn per igual membres de la comunitat internacional, malgrat les diferncies dordre econmic, social, poltic daltra tipus. Es tracta duna igualtat jurdica, duna igualtat davant del D.I., que garanteix el respecte de la integritat territorial i la independncia poltica de cada Estat i, en particular, del seu dret a escollir i a dur a terme en plena llibertat el seu sistema poltic i socioeconmic. Existeixen certes desigualtats funcionals, com les diferncies en la posici jurdica dels diferents Estats membres dalgunes organitzacions internacionals. Aquestes diferncies ha portat als pasos en vies de desenvolupament a articular estratgies dirigides a obtenir un estatut jurdic especial en lmbit de les relacions comercials internacionals, dutes a terme mitjanant textos no convencionals adoptats per les N.U. en vista de lestabliment dun nou ordre econmic-internacional. 4. Les immunitats de lEstat. Per tal dharmonitzar els conflictes entre dos Estats independents i sobirans, lordenament jurdic internacional crea el principi general de la immunitat de lEstat o immunitat sobirana, en virtut de la qual els Estats, en determinades circumstncies, no estan sotmesos als tribunals o rgans administratius dun altre Estat. La immunitat s un dret que t una persona o un Estat davant duna autoritat o un altre Estat que no pot exercir el seu poder. En lordre internacional i en relaci amb els Estats estrangers, la immunitat presenta dues modalitats:

- Immunitat de jurisdicci: lEstat estranger no pot ser demandat ni sotms a judici davant dels tribunals daltres Estats. - Immunitat dexecuci: lEstat estranger i els seus bns no poden ser objecte de mesures dexecuci, o daplicaci de les decisions judicial i administratives, pels rgans de lEstat territorial. La immunitat de lEstat no s absoluta, sin que pot ser objecte de renncia i t lmits segons la naturalesa de lassumpte, de manera que existeix nicament respecte de la jurisdicci dels rgans judicials i administratius de lEstat territorial. A ms, els Estats estrangers, en la mesura que estan obligats a observar les seves obligacions internacionals, no gaudeixen dimmunitat alguna. Les normes internacionals sobre la immunitat dels Estats sn essencialment consuetudinries, s a dir, que en la seva elaboraci i formulaci han participat els Estats mitjanant laprovaci de lleis internes sobre la matria, aix com la jurisprudncia dels ses tribunals. No existeix cap conveni multilateral general de codificaci internacional de la immunitat dels Estats, sin que existeixen diverses clusules disperses en convenis de diferents matries. Lany 1991 la Comissi de Dret Internacional de les N.U. va aprovar un text definitiu sobre un possible conveni de codificaci dmbit universal. El 2 de desembre de 2004, la A.G.N.U. va aprovar la Convenci de les N.U. sobre les immunitats jurisdiccionals dels Estats i dels seus bns, que va ser oberta a la firma el 17 de gener de 2005. En lmbit regional existeix la Convenci europea sobre la immunitat dels Estats, del 16 de maig del 1972, aix com un projecte interameric sobre la immunitat de jurisdicci dels Estats. 4.1. Fonament de la immunitat de lEstat. Comencem a parlar dimmunitat dels Estats com a tals a partir del s. XIX. La immunitat dels Estats es basa en el principi digualtat sobirana i en la mxima par in parem non habet imperium (els iguals no tenen jurisdicci un sobre laltre). De manera que la immunitat de jurisdicci t com a fonaments la convenincia dels Estats i els avantatges que els hi atorga el tracte recproc que rebran davant dels tribunals daltres Estats. La immunitat s un dret que posseeix qualsevol Estat i una limitaci respecte dels altres Estats a lhora de dictar les normes que determinen la competncia dels seus rgans judicials i administratius. Per tamb pot afirmar-se que la immunitat dels Estats estrangers pressuposa la immunitat prvia de lEstat territorial, de manera que aquest tindria competncia per conixer dun determinat assumpte i, en el cas de que una de les parts fos un Estat estranger, es plantejaria la qesti de la immunitat daquest. Existeix, per, un tercer argument que planteja que per justificar lexclusi de la jurisdicci de lEstat territorial, en lloc de recrrer a consideracions generals, un sector de la doctrina considera que shauria dadmetre que la naturalesa del litigi pot exigir que els recursos interns de lEstat territorial no sn els adequats. De fet, aquest argument s el que adopten la Convenci europea de 1972 i la Convenci de les Nacions Unides de 2004. 4.2. Abast de la immunitat de jurisdicci. Existeixen dues posicions doctrinals diferents respectes de labast de la immunitat jurisdiccional: 1. Doctrina de la immunitat absoluta: posici dels tribunals britnics i americans. s tracta duna concepci mplia de la immunitat de lEstat segons la qual els Estats estrangers no poden ser demandats ni sotmesos a la jurisdicci dels tribunals dun determinat pas. 2. Doctrina de la immunitat restringida: posici dels tribunals belgues i italians, que va ser seguida per Frana, Sussa, ustria, la Repblica Federal dAlemanya i altres estats. Al s. XX, en plena poca de lintervencionisme de lEstat en la vida econmica, la jurisprudncia va adoptar una posici restrictiva de la immunitat dels Estats estrangers. El criteri que es segueix consisteix en reconixer la immunitat als Estats estrangers quan realitzin actuacions pbliques, i en negar-se-la quan actun com ho faria un particular. Aix es justifica per dos motius:

- Protecci de linters dels nacionals que realitzen operacions comercials o de naturalesa privada amb Estats o organismes estatals estrangers. - Els Estats estrangers al realitzar operacions comercials deixaven de banda la seva sobirania i es situaven en un peu digualtat amb els particulars amb els que contractaven. Al fer-ho, segons la Cour de cassation francesa, perdien la dignitat i la igualtat dun sobir. Lany 1952, en el context de la guerra freda amb la URSS, la jurisprudncia dels EE.UU., grcies a la Tate letter, va fer un gir tornant-se cada cop ms favorable a la doctrina de la immunitat restringida, la qual va ser adoptada plenament en la Llei de 21 doctubre de 1976. Lany 1976, la jurisprudncia britnica va fer un gir histric en lassumpte The Philippine Admiral, que va afavorir que el 1978 es dicts una Llei al Regne Unit, la State Immunity Act, que reconeixia la doctrina de la immunitat restringida i suposava el pas previ per a ladopci de la Convenci europea sobre la immunitat dels Estats de 1972. La teoria de la immunitat restringida considera que les activitats de lEstat es poden dividir en dos tipus: gaudeixen dimmunitat els actes realitzats per lEstat en lexercici de la seva sobirania (acta jure imperii), i no es poden emparar en la immunitat els actes propis de les activitats de gesti o administraci de bns privats (acta jure gestionis). El problema s que no existeix cap criteri universalment vlid que serveixi per determinar si ens trobem davant dun tipus o laltre. Existeixen vries teories: - Determinar si lacte o activitat t una finalitat pblica. - Depenent de la naturalesa de lacte o activitat: si es tracta dun acte que noms podia ser realitzat per un Estat en exercici de la seva autoritat suprema, no podr ser jutjat pels tribunals dun altre Estat; si per contra s un acte que podria realitzar un particular, aquest podr ser jutjat. Donat que no tots els pasos es guien pel mateix criteri, poden sorgir discrepncies a lhora de valorar un acte com a jure imperii o com a jure gestionis, incls a vegades poden sorgir discrepncies entre els rgans dun mateix pas. Per aquest motiu, la Convenci de les N.U. sobre les immunitats dels Estats de 2004 adopta una frmula transaccional que combina ambds criteris: considera que per determinar si ens trobem davant dun contracte o transacci mercantil satendr principalment a la naturalesa del contracte o transacci, per tenint tamb en compte la finalitat si aix ho acorden les parts o si s pertinent per determinar el carcter no mercantil (art. 2.2). El problema dEspanya s que quan ha sigut demandada davant de tribunal estrangers, ha prets emparar-se en una concepci absoluta de la immunitat de jurisdicci, mentre que quan ciutadans espanyols han presentat reclamacions contra Estats estrangers, els tribunals espanyols shan inspirat en una concepci restringida de la immunitat. La jurisprudncia dels tribunals espanyols s de difcil valoraci, ja que en uns casos es recolzen en rgims convencionals particulars, i en altres la qesti s plantejada de forma defectuosa davant dels tribunals o la sentncia s poc clara. Existeixen nombroses sentncies en matria laboral que admetem la immunitat en casos presentats per treballadors contractats per missions diplomtiques, oficines comercials, diplomtics i funcionaris consulars estrangers. Per en molts casos la demanda es va formular equivocadament i es va concedir la immunitat, que no shagus concedit en cas destar ben redactada la demanda. En la mesura en que la immunitat de jurisdicci impedeix que els tribunals puguin conixer de les demandes presentades davant dels tribunals contra un Estat estranger, sha plantejat la qesti de si els particulars poden presentar un recurs dempara davant del Tribunal Constitucional basat en el dret a obtenir la tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE). No obstant aix, aquests recursos no poden prosperar per quant, en virtut del principi dimmunitat de lEstat, el T.C. no t jurisdicci per conixer daquests assumptes (art. 21.2 L.O.P.J.). La S.T.C. 140/1995 estableix algunes possibilitats perqu el particular no quedi completament desats: - Posar lassumpte en coneixement del ministeri dAfers Exteriors perqu exigeixi a lEstat estranger el compliment de les seves obligacions o renunci a la immunitat de jurisdicci en el nostre pas.

- Que el particular solliciti, quan la mateixa sigui procedent, lexercici de la protecci diplomtica a favor seu. - Que el particular pugui presentar la seva reclamaci davant dels tribunals de lEstat estranger. 4.3. rgans als quals sestn la immunitat. La immunitat de lEstat fa referncia a lEstat com a persona jurdica, al Govern i a tots els rgans superiors de lAdministraci estatal. Les immunitats i privilegis de que gaudeixen el cap dEstat, el cap de Govern, el ministre dAfers Exteriors, les missions diplomtiques i altres rgans de representaci de lEstat a lexterior, aix com les oficines i funcionaris consulars, es regeixen per normes internacionals i internes especfiques que constitueixen uns rgims especials respecte dels quals les convencions sobre immunitats jurisdiccionals dels Estats tenen un carcter subsidiari. La prctica internacional no s molt clara sobre si la immunitat de lEstat sestn als Estats membres duna federaci, regions, Comunitats Autnomes, etc. si es consideren part de lEstat, sels hi reconeixer la immunitat de que gaudeix aquest; si, per contra, sestima que manquen de poder poltic propi i no participen de les funcions sobiranes de lEstat, sels hi negar la immunitat. En tot cas, satendr a lestructura constitucional de lEstat i a la naturalesa de lassumpte. La Convenci de les N.U. sobre immunitats jurisdiccionals dels Estats de 2004 disposa que la immunitat sestn a els elements constitutius dun Estat federal o les subdivisions poltiques de lEstat, que estiguin facultats per realitzar i realitzen efectivament actes en exercici de lautoritat sobirana de lEstat (art. 2.1 b) ii). De la mateixa manera, en lart. 2.1 b) iii, estn la immunitat de jurisdicci a els organismes i institucions de lEstat i altres entitats, per tamb ho fa limitadament en la mesura en que estiguin facultats per realitzar i realitzin efectivament actes en exercici de lautoritat sobirana de lEstat. 4.5. Excepcions a la immunitat de jurisdicci. Per tal de determinar en quins casos concrets sha de concedir o negar la immunitat a un Estat estranger, les regulacions nacionals o convencionals ms recents han procedit a ladopci dun mtode empric mitjanant una enumeraci casustica de supsits. Si es parteix de la plenitud de la sobirania de lEstat territorial, ser ms convenient, per ser ms restrictiu, distingir els casos en els que els Estats realitzen funcions pbliques. La visi oposada, en canvi, afirma el principi de la immunitat dels Estats estrangers com a regla general, i assenyala les excepcions en les que aquesta immunitat no sadmetr: 1. El consentiment exprs de lEstat, en virtut del qual admet a lexercici de la jurisdicci pels tribunals dun altre Estat en un determinat assumpte (art. 7 Convenci de les N.U. de 2004). El consentiment es pot expressar a travs dun acord internacional, en un contracte o en una declaraci davant del tribunal. 2. Si lEstat participa en un procs davant dun tribunal dun altre Estat (art. 8). Un Estat que presenti una demanda contra una persona privada, contesti a una demanda presentada per un particular contra ell o presenti una reconvenci, sentn que es sotmet voluntriament a la jurisdicci daquest tribunal en relaci a lassumpte. 3. Les transaccions mercantils realitzades per un Estat amb una persona natural o jurdica estrangera (art. 10). Aquesta excepci no saplica a les transaccions mercantils entre Estats o si les parts han pactat expressament una altra cosa. 4. Els contractes de treball entre un Estat i una persona natural respecte dun treball executat o que hagi dexecutar-se total o parcialment en el territori dun altre Estat el tribunals del qual coneguin lassumpte (art. 11). Aquesta excepci no saplica en el cas de persones que gaudeixin dimmunitat diplomtica. 5. En els processos civils relatius a la propietat, possessi o s de bns situats en lEstat del frum, en assumptes en matria de propietat intellectual o industrial i en processos relatius a la participaci dun Estat en societats o altres collectivitats (art. 13 a 15). 6. En accions dindemnitzaci pecuniria en cas de mort o lesions a una persona o prdua de bns causats per un acte o una omissi presumptament atribuble a lEstat si lacte es va cometre o si lautor es trobava en territori de lEstat el tribunal del qual conegui de lassumpte (art. 12). Aquesta excepci no saplica a les situacions de conflicte armat.

Actualment es manifesta una tendncia en virtut de la qual la immunitat de jurisdicci de lEstat no podria prevaler en casos de crims internacionals segons les normes internacions que protegeixen valors universals que transcendeixen linters dels Estats o de ius cogens, com s el cas de la prohibici de la tortura. 4.6. Immunitat dexecuci. La immunitat de lEstat sestn a les mesures dexecuci sobre els bns dels Estats estrangers que es trobin en el territori dun altre Estat. La prctica internacional distingeix la immunitat de jurisdicci, en el sentit de potestat de jutjar dels tribunals, de la immunitat dexecuci, com a exercici del poder de coerci de lEstat, com a conceptes diferents. Aquesta distinci s important per quant suposa que la submissi voluntria o la renncia a la immunitat de jurisdicci no implica la submissi o renncia a la immunitat dexecuci. LEstat podr allegar aquesta immunitat en el moment de lexecuci encara que hagus acceptat la jurisdicci dels tribunals de lEstat territorial. En lmbit de la immunitat dexecuci, shan de distingir les mesures coercitives anteriors a la resoluci, que podran adoptar-se quan lEstat hagi consentit expressament o hagi assignat o destinat bns a la satisfacci de la demanda objecte del procs (art. 18 Convenci de les N.U. de 2004). Les mesures coercitives posteriors tan sols podran adoptar-se en els anteriors supsits, ms en el supsit de bns que sutilitzen especficament o es destinen a la seva utilitzaci per a fins diferents dels fins oficials no comercials i que es troben en el territori de lEstat del frum (art. 19). En la prctica internacional la immunitat dexecuci no est reconeguda en termes absoluts, i es considera que depn de si els bns que es pretenen executar es destinen a lexercici de funcions pbliques. Sha advertit que shauria de descartar lexecuci en tots els casos en que es tracti de bns indispensables per a ladequat funcionament dels serveis pblics, tals com els fons pblics. Recentment la qesti ms delicada presentada als tribunals en relaci amb la immunitat dexecuci s si es pot procedir contra els comptes corrents bancaris dEstats estrangers quan aquests comptes sutilitzin per a les seves funcions pbliques, o b per a la realitzaci doperacions comercials. La Convenci de les N.U. de 2004 parteix de la immunitat dexecuci daquests comptes mixtos, degut a que generalment es destinen a fins oficials i no comercials (art. 21.1.a). La jurisprudncia espanyola referent a lexecuci de sentncies espanyoles sobre bns dEstats estrangers reitera que la immunitat dexecuci sassenta en una doble distinci: 1. Sn absolutament immunes a lexecuci els bns de les missions diplomtiques i consulars. 2. Sn immunes a lexecuci els altres bns dels Estats estrangers que estiguin destinats a activitats iure imperii, per no els destinats a activitats iure gestionis. Quan el subjecte executat s un Estat estranger no pot presumir-se la seva insolvncia i, sobretot, que en aquests supsits, quan sorgeixen dificultats en lexecuci de les resolucions judicials cobra vital importncia la collaboraci dels poders pblics de lEstat del frum i, en especial, del seu Ministeri dAfers Exteriors. Per aix, lrgan judicial ha de recaptar aquesta collaboraci, la negativa de la qual pot produir el naixement de les pertinents responsabilitats. La Convenci Europea de 1972 es refereix a lexecuci de les sentncies en matria dimmunitat en el territori daltres Estats part, excloent lexecuci de les decisions judicials sense el consentiment previ de lEstat donat per escrit, i noms contempla lobligaci de procedir a lexecuci de les decisions dels tribunals dun altre Estat part en el conveni en determinades condicions. Aquest rgim tan rigors es complementa amb un Protocol addicional que contempla la creaci dun Tribunal europeu dimmunitat dels Estats (Estrasburg, 28 de maig de 1985). 5. El principi de no intervenci. Es deriva de la noci de sobirania el principi de no intervenci en els assumptes interns daltres Estats. Aquest principi, tal com senyala la sentncia del T.I.J. de 1986 sobre Nicaragua, pertany sens dubte al D.I. consuetudinari i s corollari del principi digualtat

sobirana entre Estats. La Resoluci 2625 (XXV) de la A.G.N.U. defineix el principi de no intervenci de la segent manera: cap Estat o grup dEstats t dret a intervenir directament o indirectament, i fos quin fos el motiu, en els assumptes interns o externs de qualsevol altre; queden per tant prohibits, en concret, el recurs a mesures econmiques, poltiques o de qualsevol altre tipus per coaccionar a un altre Estat, i ls de la fora per privar als pobles de la seva identitat nacional. Tot Estat t el dret inalienable descollir el seu sistema poltic, econmic, social i cultural sense cap mena dingerncia per part de cap Estat. s el dret de lliure determinaci dels pobles. La prohibici de la intervenci no opera noms davant dels Estats, sin tamb davant de les organitzacions internacionals. Larticle 2.7 de la Carta de les N.U. estableix que cap disposici daquesta Carta autoritzar a les Nacions Unides a intervenir en els assumptes que sn essencialment de la jurisdicci interna dels Estats, ni obligar als Membres a sotmetre aquests assumptes a procediments darranjament conforme a la present Carta. La teoria general de la independncia desenvolupada per Rousseau, diferencia entre elements de lexclusivitat, lautonomia i la plenitud de la competncia estatal: - Exclusivitat: en un territori determinat noms sexerceix una competncia estatal, de manera que lautoritat que governa en aquest territori exclou la intervenci de qualsevol altra autoritat, monopolitzant tots els poders. - Autonomia: llibertat de decisi en lesfera de competncia prpia, s a dir, que lEstat actua segons el seu propi criteri, sense necessitat de seguir les directrius o indicacions que pretengui imposar-li un altre Estat. - Plenitud: serveix per distingir la competncia de lEstat de les competncies daltres collectivitats pbliques. 6. El principi de la continutat de lEstat. Les alteracions que es puguin produir en lorganitzaci poltica interna dun Estat no afecten en principi a la condici internacional daquest, excepte en el cas de la desaparici de tot govern, que provocaria lextinci de tot lEstat a falta dun dels seus elements bsics. s a dir que, amb base al principi de la seguretat jurdica que ha de presidir les relacions internacionals, qualsevol canvi sobrevingut en el rgim poltic dun Estat deixa inalterades les seves obligacions internacionals davant de tercers. Aix, per, no significa que els canvis interns dun Estat siguin completament irrellevants en el pla jurdic internacional. En base al principi de lliure determinaci dels pobles establert a la Resoluci 2625 (XXV), el T.I.J. ha advertit que les orientacions poltiques internes dun Estat pertanyen a la competncia exclusiva del mateix, sempre i quan no violin una obligaci de D.I. (sentncia de Nicaragua de 1986, pargraf 258). Per aquests canvis interns poden influir en el sentit de que un nou govern sorgit en un Estat per vies de fet (cop dEstat, revoluci) en contradicci amb lordre constitucional establert, pot trobar-se amb dificultats per exercir en plenitud les seves funcions en el pla internacional si no es veu recolzat pel reconeixement dels governs d'altres Estats, reconeixement que li permetr desenvolupar relacions diplomtiques plenes, litigar en nom de lEstat que pretn representar davant dels tribunals d'altres Estats (aquells els governs dels quals lhagin reconegut), etc. 7. La successi dEstats. 7.1. Les modificacions territorials i la successi dEstats. La causa de que es produeixi una successi dEstats o substituci dun Estat per un altre s sempre una modificaci territorial de conformitat amb el D.I. Quan neix un Estat o un Estat adquireix o perd territori, es planteja qu succeeix amb els bns, drets i obligacions que lafecten. La prctica internacional s molt abundant en supsits daplicaci de la instituci jurdica de la successi dEstats. Sn molts els casos al llarg de la Histria sobre modificaci territorial: - Desprs de la Segona Guerra Mundial - El fenomen de la descolonitzaci dels anys 50 i 60. - Desprs de la caiguda del mur de Berln i les dictadures comunistes del centre i est dEuropa. - Esfondrament dels pasos comunistes (unificaci dAlemanya i del Iemen).

- Desmembrament o dissoluci i separaci de parts daltres Estats (Uni Sovitica, Iugoslvia, Etipia, etc.). La Comissi de D.I. (C.D.I.) va iniciar als anys 70 un procs codificador i de desenvolupament progressiu del rgim de la successi dEstats. Els resultats normatius han sigut: 1. El Conveni de Viena de 23 dagost de 1978 sobre successi dEstats en matria de tractats: dna un tracte singular al peculiar supsit de la descolonitzaci i, a ms, guarda un clar parallelisme tcnic amb el Conveni de Viena de 1969 sobre el Dret dels Tractats. 2. El Conveni de Viena de 8 dabril de 1983 sobre successi dEstats en matria de bns, arxius i deutes dEstat: s nou respecte de les solucions clssiques en el tracte dels supsits de descolonitzaci. Ambds convenis han estat molt criticats per centrar-se massa en els denominats Estats de recent independncia lligats a la descolonitzaci, sense oferir solucions pragmtiques a altres successions com sn les que han tingut lloc a Europa a partir de la caiguda del Mur de Berln. La concepci tradicional per la C.D.I. descriu la successi dEstats com la substituci en els drets i obligacions dun Estat per un altre en un territori determinat. Tot i aix, es va acordar finalment en els dos Convenis definir la successi dEstats com la substituci dun Estat per un altre en la responsabilitat de les relacions internacionals dun territori. 7.2. La tipologia dels supsits de successi dEstats. Existeixen, per, altres variables que afecten a la prdua o a ladquisici de personalitat internacional dels Estats afectats, al manteniment de la personalitat dambds, etc. s el que denominem els supsits de successi o la tipologia de la successi dEstats. Trobem una srie de categories especfiques de successi regulades pels dos Convenis: 1. La successi respecte duna part del territori dun Estat: quan una part del territori dun Estat s transferida per aquest a un altre Estat. Successi parcial. 2. El supsit dun Estat de recent independncia, s a dir, un Estat successor el territori del qual, immediatament abans de la data de la successi dEstats, era un territori depenent del qual nera responsable lEstat predecessor. Successi colonial. 3. La unificaci dEstats: quan dos o ms Estats suneixen extingint-se la personalitat dambds i formen, daquesta manera, un nou subjecte de D.I., lEstat successor. 4. La separaci de part o de parts del territori dun Estat dna lloc a la formaci dun o varis Estats successors, continu o no existint lEstat predecessor. 5. La dissoluci: quan un Estat es dissol i deixa dexistir, formant les parts del territori de lEstat predecessor dos o ms Estats successors (Conveni de Viena de 1983). 7.3. Les modificacions illcites del territori i la successi dEstats. Una modificaci territorial en violaci del D.I. no pot donar lloc a laplicaci de les regles de la successi dEstats. En efecte, el D.I. en vigor estableix de forma imperativa lobligaci dels Estats dabstenir-se de tot s o amenaa de fora armada (directa o indirecta) en les relacions internacionals. Aquesta obligaci jurdica de carcter consuetudinries sha reiterat en lart 2.4 de la Carta de les N.U. La A.G.N.U. va aprovar el dia 24 doctubre de 1970 la Resoluci 2625 (XXV), per consens, relativa a la Declaraci sobre els Principis de D.I. referents a les relacions damistat i a la cooperaci entre els Estats de conformitat amb la Carta de les N.U., en la que expressament es declara que El territori dun Estat no ser objecte dadquisici per un altre Estat derivada de lamenaa o ls de la fora. No es reconeixer com a legal, cap adquisici territorial derivada de lamenaa o ls de la fora (pargraf 10). Anys ms tard, la Resoluci 3314 (XXIX) de 14 de desembre de 1974, sobre la Definici de lAgressi va reiterar aquest consens jurdic. Els Convenis de Viena de 1978 i 1983 (art. 6 i 3) estableixen que la present Convenci saplica nicament als efectes duna successi dEstats que es produeixi de conformitat amb el D.I. i, en particular, amb els principis de D.I. incorporats a la Carta de les N.U..

Incls un s legal de fora armada, fundat en el dret de legtima defensa davant duna agressi, tampoc permet a lEstat que repelleix lagressi apoderar-se de part o de tot el territori de lEstat agressor. No hi ha, doncs, extinci dun Estat pel fet de locupaci ni pel fet de que les seves institucions i autoritats hagin abandonat el pas i no s possible la seva substituci per lEstat ocupant en els drets i prerrogatives internacionals i en els drets i interessos de lEstat ocupat en lexterior. Pel D.I. lEstat ocupat segueix existint, s a dir, exercint tots els seus drets davant daltres Estats i subjectes internacionals. Si la situaci docupaci es perllongus indefinidament en el temps, sha de tenir en compte que en la dialctica legalitat efectiva el triomf duna o altra dependr del reconeixement o incls de la tolerncia pels tercers Estats dels fets consumats. En definitiva, tan sols lexercici inalterat, ininterromput i indiscutit de la sobirania territorial atorgaria un ttol fonamentat en la prescripci adquisitiva. Aleshores, el reconeixement de lannexi per prescripci adquisitiva obrir ineludiblement la qesti de la successi dEstats. 7.4. La successi en matria de Tractats Internacionals. La successi dEstats en matria de Tractats la regula el Conveni de Viena de 23 dagost de 1978, preparat per la C.D.I. Algunes de les disposicions daquest Conveni recullen el dret consuetudinari. El Conveni no afecta als Tractats sobre rgims de frontera i drets territorials, ja que sestima que sempre es produeix una transmissi de drets i obligacions; per tant, lEstat successor ha dacceptar els lmits territorials i les obligacions, dret o restriccions ds que afecten al seu territori, si b el Conveni no prejutja les raons jurdiques que puguin existir per impugnar una frontera o un rgim territorial. Igualment, exclou la transmissi dobligacions i drets pel sol fet de la declaraci unilateral de lEstat successor en la que accepta el manteniment en vigor dels Tractats respecte del seu territori. Els supsits de successi en matria dEstats tenen un rgim concret: a. Successi respecte duna part del territori: deixen destar en vigor els Tractats de lEstat predecessor i entren en vigor els de lEstat successor. s la regla de la mobilitat de lmbit territorial del Tractat. (article 29) b. Estats de recent independncia: segueixen el principi de la taula rasa, s a dir, cap Estat de recent independncia estar obligat a mantenir en vigor un Tractat, o a passar a ser part dell, pel sol fet de que en la data de la successi dEstats el Tractat estigus en vigor respecte del territori al que es refereix la successi dEstats. El principi de la taula rasa s una conseqncia del principi de la lliure determinaci dels pobles: el nou Estat comena la seva vida internacional lliure de tota obligaci convencional que li impedeixi decidir la seva poltica. (article 16) LEstat de recent independncia podr escollir, en determinades condicions, quins Tractats continuaran i quin es donaran per acabats. Depenent de si el Tractat s multilateral o bilateral, es podr analitzar si lEstat de recent independncia t dret a ser part dels Tractats dels predecessor: - Si el Tractat s multilateral, lEstat successor podr, mitjanant una notificaci de successi, fer constar la seva qualitat de part en el mateix (art. 22). El Conveni preveu algunes excepcions importants: quan en ra del nombre redut de participants laplicaci del Tractat respecte de lEstat de recent independncia s incompatible amb lobjecte i fi del Tractat o canvia radicalment les condicions de la seva execuci. En aquests casos, la notificaci haur de ser acceptada per les altres parts (art. 17 a 19). - En el cas de Tractats bilaterals entre lEstat predecessor i un tercer Estat, lEstat successor necessitar el consentiment del tercer Estat per arribar a ser part dun Tractat bilateral entre ells (art. 24). - En el cas dunificaci i separaci dEstats, saplica el principi de la continutat, s a dir, la transmissi dels drets i obligacions derivats dels Tractats en vigor de lEstat predecessor al successor. Es revela la necessitat de preservar lestabilitat de les relacions convencionals. Pel que fa a la separaci duna part o parts del territori dun Estat per formar un o varis Estats successors, el Conveni estableix igualment la regla de la continutat, de manera

que el Tractat en vigor respecte de lEstat predecessor saplicar respecte de lEstat o Estats successors. El Conveni, per, permet la seva exclusi si els Estats interessats acorden una altra cosa o es dedueix del Tractat que la seva aplicaci als nous Estats separats s incompatible amb lobjecte i fi del Tractat o que han canviat radicalment les condicions de la seva execuci. 7.5. Efectes de la successi sobre la qualitat de membre duna O.I. no sha adms la successi en quant als Tractats constitutius de les O.I LEstat successor no substitueix a lEstat predecessor en les O.I. en lnies generals. Cada organitzaci t un procediment dadmissi, i els Estats membres de la mateixa sn, en definitiva, els que controlen laccs dels nous membres. Les N.U., en els casos de divisi, escissi o fraccionament dun Estat membre, han generalitzat una prctica consistent en que el nou Estat ha de sollicitar ser adms com a nou membre de lorganitzaci, continuant amb el seu estatus de membre lEstat objecte de lescissi. Un cas especial s el de la desintegraci de Uni Sovitica, en el que trobem certes particularitats, entre altres, per ser membre permanent del Consell de Seguretat i gran potncia nuclear. El 24 de desembre de 1991, la Representaci Sovitica va comunicar al Secretari General de les N.U. que la Federaci Russa ocuparia el lloc de la U.R.S.S. com a membre de les N.U., incls el Consell de Seguretat i tots els altres rgans del sistema de Nacions Unides., aix com que assumiria totes les obligacions de la U.R.S.S., incloses les obligacions financeres. La resta de Repbliques ex sovitiques, excepte Ucrnia i Bielorssia que eren membre originaris de la O.N.U., van haver de sollicitar ladmissi com a nous membres. En els casos de fusi dEstats, sha seguit el mateix procediment de considerar al nou Estat nascut de la fusi com a membre de les N.U. i continuador dels preexistents. 7.6. Efectes en quant a lmbit econmic pblic. A) Respecte als bns de propietat pblica. El Conveni de Viena de 1983 sobre Successi dEstats en matria de bns, arxius i deutes dEstat defineix els bns dEstat com els bns, drets i interessos que en la data de la successi dEstats i de conformitat amb el dret intern de lEstat predecessor pertanyien a aquest. En larticle 11 estableix que : el pas dels bns dEstat de lEstat predecessor a lEstat successor es realitzar sense compensaci. El repartiment dels bns i els deutes es regeix pel principi de territorialitat, havent-se devitar un enriquiment injust i arribar a un repartiment equitatiu. Tot i aix, la Convenci estableix un segon criteri, el de lautonomia de la voluntat de les parts, i diferencia els supsits: a. Si s una successi respecte dun part del territori dun Estat, la transmissi es far mitjanant acord entre lEstat predecessor i lEstat successor i, a falta dacord, els bns immobles situats en el territori succet passaran a lEstat successor i tamb els bns mobles vinculats a lactivitat del territori predecessor en el territori al que es refereix la successi. b. Si s un Estat de recent independncia, es dna preferncia a lEstat successor tant en els bns immobles que radiquin en territori com en aquells situats fora daquest per que shagin convertit en bns de lEstat predecessor en el perode de dependncia. c. Si s un supsit dunificaci, es preveu la transmissi dels bns dels Estats predecessors a lEstat successor. d. Si es tracta de separaci de part o parts del territori dun Estat i de dissoluci dun Estat, es preveu lacord entre els Estats afectats, si b els bns mobles no vinculats passen als Estats successors en una proporci equitativa. B) Respecte al deute pblic. La norma tradicional s que no hi ha obligaci dassumir el deute de lEstat predecessor per lEstat successor; no es pot considerar que existeixi en D.I. un principi segons el qual un Estat que adquireix una part del territori dun altre hagi al mateix temps dassumir una part corresponent dl deute pblic daquest ltim. Tal obligaci no pot derivar-se ms que dun Tractat, pel qual lEstat en qesti assumeix lobligaci, i no es pot mantenir ms que en les condicions i en els lmits que en aquest Tractat

sestipulen. Aquesta regla sha anat suavitzant mitjanant convenis entre lEstat successor i el predecessor perqu el primer assumeix una part proporcional del deute pblic o passiu de lEstat. El Conveni de Viena de 1983 entn per deute de lEstat tota obligaci financera dun Estat amb un altre Estat, amb una O.I. o amb qualsevol altre subjecte de D.I. nascut conforme a aquest. Existeixen diferents supsits de la successi en matria de deute pblic: a. En els casos de successi respecte de part del territori, el deute de lEstat predecessor passar al successor en la mesura acordada per les parts, i a falta dacord els deutes passaran en una proporci equitativa, tenint en compte en particular els bns, drets i interessos que passin a lEstat successor en relaci amb aquest deute de lEstat. b. En quant als Estats de recent independncia, no passar cap deute de lEstat predecessor al lEstat successor. c. En els supsits de separaci de part o parts del territori dun Estat per formar un Estat nou, aix com en cas de dissoluci de lEstat, satendran a lacord entre el predecessor i el successor i, a falta daquest, a la regla de la proporci equitativa tenint en compte els bns, drets i interessos que passin a lEstat successor en relaci amb aquest deute. C) Respecte a la successi en els arxius dEstat. El Conveni de Viena de 1983 entn per arxius dEstat de lEstat predecessor tots els documents, siguin quines siguin les seves dates i naturalesa, produts o rebuts per lEstat predecessor en exercici de les seves funcions que, en la data de la successi dEstats, pertanyien a lEstat predecessor de conformitat amb el seu dret intern i eren conservats per ell directament o sota el seu control en qualitat darxius amb qualsevol fi. Generalment, es preveu que la successi en els arxius es far sense compensaci, excepte acord en contra. a. Tant en la successi duna part del territori, com en els supsits de separaci i dissoluci, la transmissi dels arxius es far per acord entre lEstat predecessor i el successor i, a falta de tal acord, es transmeten aquells arxius relacionats exclusivament amb la part de territori a que es refereix la successi, si b lEstat predecessor concedir, a petici del successor, la millor prova disponible en els seus arxius relacionada amb ttols territorials de lEstat successor. b. En el cas dEstats de recent independncia, generalment els arxius que havent pertangut al territori al que es refereix la successi dEstats, shaguessin convertit durant el perode de dependncia en arxius dEstat de lEstat predecessor, passaran a lEstat de recent independncia i tamb passar la part dels arxius de lEstat predecessor que, per a una administraci normal del territori al que es refereix la successi dEstats, shagi de trobar en aquest territori. c. En el supsit dunificaci dEstats els arxius dels Estats predecessors passaran a lEstat successor. 8. El reconeixement dEstats. Laparici dun Estat es pot produir ex novo, sense que altres Estats es vegin afectats, o b a partir dEstats preexistents, ja sigui a resultes duna modificaci (secessi, integraci) o de la seva extinci. Un cop que un Estat creat per una daquestes dues vies reuneix de fet els elements que el caracteritzen com a tal, pot dir-se que existeix en tant que subjecte de D.I. Des daleshores, els altres Estats estan en condicions de verificar la seva existncia real mitjanant el seu reconeixement. El reconeixement s un acte declaratiu, consisteix en lacte lliure pel qual un o varis Estats constaten lexistncia sobre un territori determinat duna societat humana polticament organitzada, independent de qualsevol altre Estat existent, capa dobservar les prescripcions dels D.I. No obstant, si b el nou Estat s subjecte de D.I. des de que neix, no pot exercitar plenament certs drets fins que hagi estat reconegut, per la qual cosa sha dit que lacord diniciar relacions oficials amb el nou Estat t ja un carcter constitutiu, i que per tant el reconeixement no s una simple formalitat, sin que t una gran significaci prctica, com ho prova la insistncia dels nous Estats en aconseguir el reconeixement del major nombre possible dEstats i de les O.I. Tot i que la falta de reconeixement no impedeix

en principi els contactes amb lEstat no reconegut, tals contactes, no obstant, tenen un carcter allat, fragmentari, no oficial. El reconeixement s un veritable acte jurdic i no un pur gest poltic, si b no deixa destar influt per motivacions poltiques. Per tan sols lautor del reconeixement en concret queda vincular per aquest, de manera que pot existir legtimament un fet respecte duns Estats i no respecte daltres, i pot, en concret, reconixer-se sols aspectes parcials de lexistncia daquest fet, com va passar en el seu dia en les relacions entre les dues Repbliques alemanyes abans de la reunificaci. Els Estats solen tenir en compte, a lhora de reconixer, levoluci de la situaci en els processos de creaci de nous Estats. Aix ha sigut aix en els casos daparici de nous Estats a resultes de la dissoluci de la U.R.S.S. i de la Repblica Federativa de Iugoslvia. En el marc de la Cooperaci Poltica Europea, sadopta una posici basada en la voluntat de reconixer, de conformitat amb les normes acceptades per la prctica internacional i tenint en compte les realitats poltiques en cada cas concret, a aquests nous Estats que, com a conseqncia de les modificacions histriques de la regi, es constitueixin sobre una base democrtica, acceptin les obligacions internacionals pertinents i es comprometin de bona fe en un procs pacfic i negociat. Aquesta voluntat de reconixer est supeditada, entre altres coses, al respecte de la Carta de les N.U., de lActa Final de Hlsinki i de la Carta de Pars per una nova Europa, la garantia dels drets dels grups tnics i nacionals aix com les minories, el respecte de la inviolabilitat dels lmits territorials, lassumpci de les obligacions en matria de desarmament i seguretat i el comproms de solucionar per via dacord les qestions relatives a la successi dEstats i les controvrsies regionals. La doctrina del no reconeixement: deure jurdic de no reconixer en aquells casos en que la situaci sestableixi en contradicci amb una regla jurdica com: a. La que prohibeix ls illcit de la fora. b. La que expressa el principi de no intervenci assaonat amb la prohibici de posar en perill la integritat territorial i la independncia poltica d'un Estat. c. La que proclama el dret dautodeterminaci dels pobles. El deure de no reconixer situacions creades mitjanant ls illcit de la fora apareix sancionat en importants convenis i resolucions internacionals, com ara la Resoluci 2625 (XXV) de la A.G.N.U.: No es reconeixer com a legal cap adquisici territorial derivada de lamenaa o ls de la fora. Les formes i el procs de reconeixement: Podem distingir entre un reconeixement individual i un reconeixement collectiu, entre un reconeixement exprs i un reconeixement tcit o implcit, dedut aquest ltim de lintercanvi dagents diplomtics, la celebraci dun tractat amb el nou Estat o ladhesi daquest a un tractat en vigor. La forma ms freqent s la del reconeixement individual exprs, mitjanant un acte unilateral, tot i que a vegades pot efectuar-se a travs dun tractat bilateral amb lEstat al que es pretn reconixer o dun comunicat conjunt ad hoe. Ladmissi dun nou Estat en una organitzaci internacional sinterpreta, en principi, com un reconeixement collectiu tcit que implica el reconeixement dels diferents Estats membres de lorganitzaci, tot i que es considera el reconeixement com un acte lliure i discrecional no obligatori. De fet, shan donat diversos supsits de no reconeixements entre Estats membres de les N.U. Des del punt de vista del modus operandi, sha distingit entre un reconeixement de facto o provisional i un reconeixement de iure o definitiu, irrevocable per tant, precedint aquell a aquest quan lEstat no pugui considerar-se encara com a plenament consolidat, dacord amb la visi del reconeixement com un procs que ve a culminar en un acte final o definitiu. 9. El reconeixement de governs. Mitjanant el reconeixement de governs es declara la voluntat de mantenir relacions amb un govern que ha vingut a substituir a un altre de forma irregular, s a dir, contrariant la legalitat constitucional vigent (govern de facto en contraposici a govern legal o de iure). En aquest sentit sha pogut conceptuar el reconeixement de governs, davant del dEstats, com un acte pel qual es dna la conformitat per continuar les

relacions habituals dintercanvi amb el nou rgim, quan aquest nou rgim ha sorgit de manera diferent a la successi pacfica i normal dautoritats dun pas, de manera diversa a la successi de governs constitucionalment establerta. Sense el reconeixement dun govern aix sorgit, podran donar-se certs tipus de relacions entre dos Estats, per en cap cas plenes (relacions diplomtiques), de manera que el reconeixement apareix com una activitat estatal que decideix lexistncia i lamplitud de les relacions internacionals entre els que es reconeixen mtuament. Daquesta caracteritzaci del reconeixement de governs com un acte lliure o voluntari es desprn que es procedir o no a reconixer en funci del tipus de relacions que es desitgi mantenir amb lequip que pretn representar lEstat, tractant-se en aquest sentit dun acte delecci poltica i discrecional. Sn, en definitiva, criteris de poltica exterior i no normes jurdico-internacionals els que influeixen en la decisi de reconixer o no. Tot govern efectiu i estable, s a dir, capa dexercir amb carcter continu les funcions poltiques de lEstat, s un govern en el sentit del D.I., sent irrellevant des daquest punt de vista el seu origen poltic irregular en la perspectiva del dret intern. s per aix que sha pogut considerar com la ms adequada des del punt de vista del D.I. la doctrina de lefectivitat, segons la qual hi hauria obligaci de reconixer als governs que exerceixen un control efectiu sobre un territori i la poblaci que hi resideix. Al continent americ trobem doctrines inspirades en els criteris de la legalitat i de lefectivitat. En quant al criteri de la legalitat (doctrina Tobar) la manera ms efica de posar fi als canvis violents de govern inspirats en lambici consisteix en que els Estats es neguin a reconixer als governs transitoris, nascuts de les revolucions, fins que demostrin que gaudeixen del recolzament dels seus pasos. Pel que fa al criteri de lefectivitat (doctrina Estrada), es rebutja laplicaci arbitrria que havia vingut fent-se del criteri de la legalitat, el que donaria lloc a situacions en que la capacitat legal o lascens nacional del govern o autoritats sembla supeditar-se a lopini dels estranys. Aquesta doctrina, ms que inclinar-se cap a la configuraci dun deure de reconeixement dels governs sorgits per via de fet que es caracteritzin per la seva efectivitat, sorienta a substituir en el seu cas el reconeixement exprs pel tcit, al referir-se a la possibilitat de mantenir (o retirar) els agents diplomtics acreditats, el que no deixa de ser un signe extern de la intenci de reconixer (o no reconixer) al nou govern. La prctica espanyola segueix ms aviat la doctrina Estrada. Ladhesi dEspanya a aquesta doctrina ha pogut ser valorada com polticament comprensible, ja que amb ella es tracta de justificar la continutat de les relacions diplomtiques amb la Repblica de Cuba sense procedir a cap judici de valor sobre el rgim poltic de la illa, i el mateix respecte als restants pasos llatinoamericans, afectats per freqents cops dEstat.

TEMA 4. LES COMPETNCIES DE LESTAT. 1. Les diferents competncies de lEstat. Una de les funcions principals, i ms bsiques, del D.I. s delimitar i distribuir les competncies estatals. Les competncies que, en virtut del seu carcter sobir, exerceix lEstat, en un pla dindependncia i igualtat respecte dels altres Estats, es troben reconegudes i reglamentades pel D.I. per tal de permetre els nivells necessaris de coexistncia i cooperaci en les relacions internacionals. Aquestes competncies seran, bsicament, de carcter territorial i personal: - Competncies territorials: reglamentaci de les activitats que es desenvolupen dins de lmbit del territori estatal. Existeixen diferents graus. - Competncies funcionals: en funci dalguna cosa, com ara la plataforma continental. No sn competncies absolutes, igual que les territorials. - Competncies exteriors: serveixen per relacionar-se amb altres subjectes, com ara organitzacions internacionals. - Competncies personals: incideixen sobre les persones que habiten en el territori nacional (nacionals i estrangers), i per extensi sobre les persones fsiques i certs objectes que posseeixin la seva nacionalitat, podent lEstat exercir certes competncies sobre els seus nacionals quan es trobin en territori dun altre Estat (protecci

diplomtica, serveis pblics prestats a lestranger per diplomtics i cnsols a nacionals de lEstat acreditant). Es recomana als Estats que evitin lapatrdia. Per a lEstat tamb li corresponen altres competncies de base i abast extraterritorial en espais internacionals que no pertanyen a la sobirania de cap Estat (alta mar, espai ultraterrestre, etc.). Lordenament jurdic internacional reconeix la capacitat de que disposa lEstat per exercir les seves competncies sobiranes amb total plenitud, exclusivitat i autonomia, com a notes expressives de la no subordinaci del poder estatal a cap altra autoritat sense el seu consentiment. La sobirania de lEstat determina que aquest pugui exercir totes les competncies necessries per dur a terme les seves funcions (plenitud), amb exclusi de qualsevol altre Estat (exclusivitat), i amb absoluta discrecionalitat a lhora de prendre les decisions (autonomia). Es pot destacar, a ms, lautonomia constitucional que correspon a lEstat a lhora de decidir el model dorganitzaci interna i la forma de govern; aquesta autonomia est basada en el principi digualtat sobirana i el principi de no intervenci en els assumptes interns, aix com el principi de lliure determinaci dels pobles, formulats per la A.G.N.U. en la seva famosa Resoluci 2625 (XXV). Per les competncies exclusives dels Estats no resulten tan sols condicionades per un conjunt dobligacions generals imposades per lordenament jurdic internacional, sin que tamb estan limitades pel propi D.I., restringint-se aix el cercle dels assumptes que pertanyen a la jurisdicci interna (art. 2.7 de la Carta de les N.U.). Fonamentalment, la necessitat de respectar els respectius mbits de sobirania i independncia de tots els Estats determina les obligacions i lmits que imposa el D.I. a lEstat en quant al contingut i exercici de les seves competncies i poders; obligacions que troben tamb el seu origen en el reconeixement i protecci de certs interessos fonamentals de la comunitat internacional. Els creixents nivells dinterdependncia i cooperaci entre els Estats, motiven una progressiva reducci o desvinculaci dels mbits que corresponen a la competncia exclusiva de lEstat, en funci de la reglamentaci que en fa el D.I. 2. La competncia de lEstat sobre els seus nacionals. 1. Les competncies de lEstats sobre la seva poblaci i les seves limitacions. Sobre la poblaci lEstat desenvolupa una srie de competncies personals, derivades de la sobirania, que lEstat exerceix sobre les persones que es troben sota la seva jurisdicci. La poblaci est formada pel conjunt de persones que de manera permanent habiten en el territori de lEstat i estan en general unides a aquest pel vincle de la nacionalitat. Per, tot i que lexercici normal de les competncies personals de lEstat s el dut a terme sobre les persones (fsiques i jurdiques) que es troben en el seu territori i sn nacionals, aquest exercici de competncies es projecta tamb, amb diferent intensitat, sobre: a. Les persones que es troben en el seu territori, encara que no siguin nacionals. P.ex: turistes. b. Les persones que es troben sota la seva jurisdicci, encara que es trobin ni en el seu territori ni siguin nacionals. P.ex: persona en un territori ocupat militarment per lEstat. c. Els seus nacionals encara que no es tinguin en el seu territori. Aix planteja diversos problemes: a. Definici de qui sn nacionals dun Estat i com satribueix jurdicament la nacionalitat. El revers daquesta qesti est constitut per la definici de la condici destranger. b. Respecte de totes les persones que es troben en el territori de lEstat o sota la seva jurisdicci, el problema s si lEstat exerceix les seves competncies sense lmits, tot i que en principi aquestes competncies estan sotmeses a dues classes de limitacions: a ) Limitacions imposades pel D.I. actual a lEstat respecte del tracte als individus: - Protecci internacional dels drets humans. - Dret dAsil diplomtic, respecte de la dignitat humana.

b ) Limitacions imposades a lEstat respecte del tracte als individus pel propi dret intern de lEstat en qesti. Aquestes limitacions sn possibles ja que les imposades pel D.I. representen un nivell mnim de protecci. c. Respecte dels nacionals que es troben en el territori dun altre Estat, es presenten, especialment, dos problemes: a ) Si lEstat pot exercir determinades competncies sobre ells. b ) Si lEstat del que sn nacionals t facultats per fer que lEstat en el territori del qual es troben respecti els drets que el D.I. atorga als referits nacionals del primer. (protecci diplomtica). d. Problema de les competncies que exerceix lEstat sobre les persones que no sn nacionals i que es troben, no en el territori de lEstat, sin en un territori sobre el qual lEstat exerceix exclusivament jurisdicci. 2. La nacionalitat: concepte i rgim jurdic. El concepte de nacionalitat no est lliure de discussi. Per a alguns es tracta dun estatus civil atorgat a un individu o persona jurdica per lordenament jurdic dun Estat. Per altres, es considera com un vincle que lliga a un individu amb una determinada organitzaci poltica estatal, determinant la pertinena jurdica duna persona a la poblaci dun Estat. Al tractar-se dun vincle entre una persona i un Estat, resulta evident que les O.I. no tenen nacionals, i el fet de que concedeixin protecci a certes persones aptrides, refugiats i agents de les prpies organitzacions- no suposa la concessi duna nacionalitat o una instituci equivalent a ella. Les normes internacionals sobre nacionalitat sn molt escasses, en contrast amb les contingudes en les legislacions internes, que sn molt nombroses. Avui en dia les N.U. han elaborat el Laws concerning, una recopilaci de normes internes sobre nacionalitat. De manera que en lestat actual de desenvolupament del D.I., correspon a cada Estat determinar per mitj del seu Dret intern quins sn els seus nacionals. Aix ho assenyala la Convenci de lHaia de 12 dabril de 1930, relativa als conflictes de nacionalitat, en el seu article 1: Correspon a cadascun dels Estats determinar per mitj de la seva legislaci qui sn els seus nacionals. Sent la regulaci de la nacionalitat doncs una competncia exclusiva de lEstat, al D.I. li correspon exclusivament precisar els lmits daquesta competncia. Sobre la base del D.I. General, noms una limitaci est clara: els Estats shan dabstenir de determinar qui sn nacionals de tercers Estats, ja que fer-ho seria contrari al principi de competncia exclusiva dels mateixos en la matria. Lexistncia daltres limitacions est en discussi: a. Si un Estat pot atorgar la seva nacionalitat en contra de la voluntat de la persona interessada. La jurisprudncia s contrria. b. Si per atorgar la nacionalitat s necessari que hi hagi un lligam real i estret entre lEstat i la persona. Si b existeix un corrent doctrinal favorable, el T.I.J. sha limitat a una distinci molt subtil. c. Si els Estats poden privar de la nacionalitat en contra de la voluntat de linteressat. La prctica ens demostra que la privaci de la nacionalitat s freqent, donant lloc a casos dapatrdia. La tendncia actual sembla ser contrria, si b larticle 15 de la Declaraci Universal de Drets Humans de les Nacions Unides de 1948 preveu que a ning sel privar arbitrriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat. Tot i aix, avui en dia ha desaparegut del Pacte de Dret Civils i Poltics de les N.U. tota referncia a la nacionalitat. Existeixen, a ms, altres limitacions que apareixen en tractats internacionals de major o menor amplitud, i que els Estats accepten al participar en tractats multilaterals en matria de nacionalitat, o al concertar tractats bilaterals sobre la matria. Sobre els primers, en sn exemples:

- Larticle 1 de la Convenci de lHaia de 1930 sobre Conflictes de Nacionalitat - Larticle 278 del Tractat de Versalles, que condemnava el sistema de la Llei Delbruck alemanya de 22 de juliol de 1913. 3. La competncia de lEstat sobre els seus nacionals a lestranger. Quan els nacionals dun Estat es troben a lestranger, lEstat no pot exercir sobre aquests la seva competncia dexecuci sense el consentiment de lEstat en que es troben els seus nacionals. Aix no constitueix una negativa del poder de cridar als nacionals (ius evocandi), tot i que si els nacionals no responen a aquesta crida, els Estats han procurat que li siguin entregats. A falta de tractats, els Estats tenen dret a que es garanteixi als seus nacionals un tracte que no estigui per sota de lanomenat standard minium. Per assegurar aquests tractes especials, es solen acordar determinades garanties en els tractats. En el supsit de que aquestes garanties no estiguin especialment previstes, lEstat pot posar en funcionament el mecanisme de lexercici de la protecci diplomtica. 3. Les competncies de lEstat sobre els estrangers. 1. Concepte destranger. Per determinar qui sn estrangers per un Estat en concret existeixen dos criteris: a. Criteri dexclusi: es considera en principi a tots els no nacionals com a estrangers, criteri vlid encara que inclogui els aptrides o persones sense nacionalitat. b. Criteri restrictiu: es consideren estrangers les persones fsiques o jurdiques que no sn considerades com a nacionals pel pas en que estan domiciliades o en el que sn transents, per sn considerades com a nacionals seus per un tercer Estat o per varis, en el cas de nacionalitat mltiple. En aquest supsit no serien considerats estrangers els aptrides per no pertnyer a un tercer Estat. Els estrangers estan protegits per un conjunt de normes que protegeixen els seus drets i interessos en lEstat en que es troben. Si el criteri de ciutad estranger que sutilitza s restrictiu, les persones que quedin fora del mateix no es veuran protegides per aquest conjunt normatiu. 2. Normes aplicables als estrangers. Com els nacionals, els estrangers i els aptrides estan en principi sotmesos al Dret intern de lEstat en el territori del qual es troben ocasionalment o permanentment, i molt especialment a les normes daplicaci territorial, de seguretat pblica o, en general, a totes aquelles cobertes pel concepte de lordre pblic intern i internacional. Tamb els obliguen les normes internes que lEstat promulga per reglamentar el rgim dels estrangers. Respecte dels estrangers la sobirania de lEstat no noms es veu limitada per les normes internes, sin tamb per normes imposades pel D.I. Aquestes limitacions poden procedir: a. Del D.I. General: dirigides a garantir i a fer respectar lstandard minium internacional. b. Del D.I. convencional: els Estats pretenen aconseguir que els tractats que celebren amb altres Estats en el territori dels quals resideixen nacionals dels primers reconeguin drets en benefici daquests. Pel que fa als drets individuals dels estrangers, la forta emergncia del D.I. dels drets humans ha provocat que sintenti superar la dicotomia nacional-estranger al considerarse que els drets que els emparen tenen base en la condici humana i, per tant, han de ser iguals. A Espanya el rgim destrangeria es troba regulat bsicament a la Llei Orgnica 4/2000, d11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integraci social. 3. Lentrada dels estrangers. La doctrina ha discutit si els Estats estan obligats per un costum internacional a admetre a tots els estrangers que desitgin entrar amb fins lcits al seu territori. La

prctica dels Estats s contrria a lexistncia de tal norma, i els elements del costum no sn constatables. En lestat actual del D.I., ladmissi dels estrangers s una qesti que pot ser apreciada en principi discrecionalment per lEstat receptor. La reglamentaci en concret queda a la competncia exclusiva de lEstat, que la regula generalment mitjanant disposicions administratives. 1. Est molt generalitzat que es reguli el rgim de passaports, o documents dentrada, i es faci tornar a la frontera a tots els que hagin entrat al pas sense ells. 2. Sovint lEstat exigeix un visat dentrada, que es facilita als Consolats del pas receptor a lestranger. 3. Especficament respecte daquells que pretenguin establir-se al pas amb nim de treballar en ell, no s infreqent que de iure o de facto sarribi a la prctica a distingir entre els que arriben al pas per motius turstics dels que ho fan per altres motius, exigint determinades autoritzacions prvies per treballar. La negativa a admetre sbdits dun determinat pas (excepte mesures especials, com la no existncia de relacions diplomtiques o consulars, o la impossibilitat de garantir la seguretat daquestes persones) seria contrria no solament a les normals relacions damistat entre els Estats, sin tamb als D.I. Contemporani, en el que les discriminacions en principi sn considerades contrries al mateix. Ara b, mitjanant tractats bilaterals o instruments multilaterals, es poden establir rgims preferents que sapliquen a lentrada i permanncia de determinats estrangers, aix com al seu estatut en lordenament intern de lEstat receptor. 4. Lexpulsi dels estrangers. No existeix en D.I. General cap norma que prohibeixi lexpulsi dels estrangers, excepte si la mateixa els hi produeix un dany injustificat, que noms tindria una explicaci satisfactria si es bass en un fi lcit. Aquesta inexistncia ve indirectament confirmada pel sistema europeu de drets humans, els rgans de protecci del qual, a locupar-se de qestions referents al problema de lexpulsi i lextradici destrangers, ha recorregut, no a lexistncia duna regla prohibitiva ni tan sols en la Convenci, sin a precisar, interpretant larticle 3 de la Convenci de Roma de 1950, que en determinades circumstncies, lexpulsi podria donar origen a un tracte inhum. Per aix no significa que lestranger no tingui cap garantia davant lexpulsi, sin que no est protegit, davant daquesta, per cap norma de D.I. No obstant, existeixen en la majoria dordenaments interns normes que reglamenten lexpulsi, i lEstat pot incrrer en responsabilitat internacional per expulsions arbitrries basades en decisions de les autoritats internes. 5. Drets dels estrangers que es troben en el territori. El poder de lEstat sobre els estrangers que habitin o es trobin en el seu territori es veu limitat per normes de D.I. general i de D.I. particular o convencional. Aquestes limitacions serveixen de base dels drets dels estrangers, ja que sn la seva garantia, empleada en el pla internacional no pels individus, que no sn subjectes del D.I., sin per lEstat del que sn nacionals, que t dret a exigir que es compleixi el D.I. en la persona dels seus nacionals. LEstat est obligat a concedir un tracte determinat als estrangers, lstandard minium, el qual s reconegut per la doctrina, la jurisprudncia i els tractats internacionals. Actualment, trobem reconeguts dins daquest standard els segents drets: 1. Dret de protecci de la seva vida i interessos contra les acciones de violncia collectiva organitzada en contra dels estrangers. 2. Dret a no ser detinguts arbitrriament i a que es procedeixi a una investigaci en un temps raonable, amb la possibilitat de ser escoltat. 3. Dret a no ser torturat i a que no sels sotmeti a tractes inhumans. 4. Llibertat daccs als Tribunals i dret a no ser discriminat davant dells per raons de nacionalitat, fet que provocaria la responsabilitat internacional de lEstat per denegaci de justcia. 5. Dret a poder exercir determinats drets civils bsics, com els relatius a les relacions paterno-filials, i el dret de famlia en general.

Per determinar el contingut en concret de lstandard minium shaur de recrrer, no noms a les normes del D.I. generals i particulars, sin tamb al Dret comparat, per extreure daquest els drets que es consideren com a bsics per la majoria de les legislacions internes. Tot i aix, hi ha determinats drets dels que tradicionalment sexclou als estrangers: 1. Els estrangers no gaudeixen generalment dels drets anomenats poltics dret de vot i a ocupar crrecs pblics. 2. Tampoc gaudeixen del dret a desenvolupar determinades professions. 3. Estan exclosos de determinats drets socials, com latur i lassistncia mdica gratuta, excepte si hi tenen dret per la seva condici de treballador o han contribut en peu digualtat a sufragar-los amb els treballadors nacionals. Altres tipus de serveis socials, com lensenyana gratuta, no sn exigibles a lEstat hoste excepte reciprocitat. Els tractats bilaterals i alguns multilaterals, tractats destabliment, asseguren els drets dels estrangers amb garanties defectivitat. Tamb contenen clusules relatives als drets dels estrangers els tractats de comer i alguns tractats sobre seguritat social. Molts daquests tractats el que pretenen s aconseguir una equiparaci en el tracte de nacionals i estrangers (clusula o sistema de tracte nacional). A vegades per, pel joc de la clusula de naci ms afavorida, els estrangers es poden beneficiar dun rgim ms favorable que els propis nacionals. La cada vegada ms freqents clusula de reciprocitat suposa fer dependre el gaudi de determinats drets dels estrangers en un Estat del fet de que als nacionals del mateix sels atorguin els mateixos drets a lEstat del que sn sbdits els referits estrangers. En els tractats ms moderns no es preveuen ja determinats drets per considerar-se que avui en dia formen part de lstandard minium, per sestipulen altres com la llibertat en lexercici de les professions liberals, la llibertat destabliment, el gaudi dels beneficis de la seguretat social, la protecci contra la doble imposici fiscal, etc. El tracte de la propietat privada dels estrangers per part del D.I. s conseqncia de tres grans esdeveniments poltics dels s. XX: 1. El triomf de la Revoluci sovitica: mplies mesures de socialitzaci, estatalitzaci i collectivitzaci, reforma agrria, nacionalitzaci, etc., que van portar a un concepte individualista i privatista del Dret de propietat. 2. El moviment descolonitzador i dindependncia: lexistncia duna forta propietat estrangera en els pasos de grans canvis estructurals poltico-econmics i en aquells altres de recent descolonitzaci va comportar la protecci de la propietat privada i les normes internacionals. 3. Levoluci experimentada pels Estats de lantic bloc sovitic, la posici dominant del liberalisme econmic i lestabliment de la homogenetat ideolgica a gran part del mn (globalitzaci) han impulsat un gir de les idees de les classes dirigents dels antics Estats de lEst i dels Estats en vies de desenvolupament. En els ltims anys, per, sha donat un fort augment de les garanties dels drets de contingut econmic dels estrangers, ara b, sn de carcter particular i constitueix el seu fonament la voluntat de cadascun dels Estats de limitar la seva sobirania sobre els recursos naturals i el seu dret a establir i regular lorganitzaci econmica que consideri oportuna. Avui en dia hi ha ms mesures protectores i garantistes, per es troben en normes convencionals o en actes unilaterals i no en un D.I. general aplicable per igual a tots els Estats. 6. La ciutadania i lestrangeria en lmbit de la Uni Europea. El Tractat de Maastricht de la Uni Europea va incorporar el concepte de ciutadania de la Uni, un model de relaci entre el ciutad europeu i la Uni que, a la vegada, li atorga un estatut especial en lmbit de la Comunitat Europea, a travs del reconeixement dun conjunt de drets que poden exercir, ja sigui davant dinstitucions de la Uni, ja sigui davant dels Estats membres. Es tracta dun vincle de segon nivell que es sobreposa a la nacionalitat, ja que noms es reconeix la ciutadania de la Uni a aquelles persones que prviament siguin nacionals dun dels Estats membres.

De manera que al nacional de qualsevol dels Estats membres se li reconeixen els segents drets especfics: 1. Dret a la lliure circulaci i residncia en el territori de qualsevol dels Estats membres. 2. Dret de sufragi actiu i passiu al Parlament Europeu dins del territori de lEstat en que resideix, encara que no sigui nacional daquest. 3. Dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals de lEstat en el que resideix, encara que no sigui nacional daquest. 4. Dret de petici davant del Parlament Europeu. 5. Dret a presentar queixes davant del Defensor del Poble. 6. Dret a que, quan es trobi en el territori dun tercer Estat, pugui rebre protecci de les autoritats diplomtiques i consulars dun Estat membre de la Uni del que no sigui nacional en els mateixos termes en que la rebria un nacional daquest Estat. 7. Dret a dirigir-se per escrit a les institucions i rgans de la Uni en una de les llenges oficials daquesta i a rebre contestaci en la mateixa llengua. La Carta de Drets Fonamentals recollida en el Tractat pel que sestableix una Constituci per Europa afegeix dos drets complementaris: 8. Dret a una bona administraci. 9. Accs als documents. Pel que fa a lestrangeria, tot i que la definici de lestatut dels estrangers s competncia exclusiva estatal, en els Estats membres de la Uni Europea aquesta es trobar condicionada per laparici dun incipient Dret destrangeria de la Uni amb la incorporaci en el Tractat de la Comunitat Europea del nou Ttol IV, dedicat als visats, asil i immigraci i altres poltiques relacionades amb la lliure circulaci de persones. La nova poltica dimmigraci inclou tant les qestions relatives al creuament de fronteres pels estrangers, com les qestions referides al rgim jurdic que ha daplicarse als estrangers no comunitaris que resideixen en el territori dun dels Estats membres de la Uni. Aquesta poltica afavoreix la cooperaci entre els Estats membres, als que correspon en ltima instncia la regulaci de lEstrangeria en els seus respectius territoris. En tot cas, ha de tenir-se en compte que el rgim destrangeria es refereix sempre a un estranger no comunitari, s a dir, a una categoria destranger en sentit ampli que es defineix per oposici a la de ciutad de la Uni i de la que queden exclosos els nacionals dun Estat membre de la Uni Europea. La pertinena dun Estat a la Uni li imposa determinades obligacions especfiques que limiten la seva capacitat normativa en matria destrangeria. Aix, encara que els rgims destrangeria nacionals estarien cridats a aplicar-se amb carcter general respecte de qualsevol no nacional, ha de cedir-se necessriament davant dels denominats estrangers comunitaris, que es beneficiaran dun tracte especial degut a la necessitar de garantir la lliure circulaci de persones dins la Uni. De manera que gaudeixen dun estatut especialssim, que sallunya progressivament de lexigible als nacionals de tercers Estats i saproxima, en virtut del principi de tracte nacional, a lestatut dels ciutadans del pas en el territori del qual es troben. TEMA 6. LA REPRESENTACI EXTERIOR DELS SUBJECTES INTERNACIONALS. 1. Els rgans centrals de lEstat. Els subjectes de DI es relacionen entre s, per, a causa de la seva estructura, els contactes es produeixen mitjanant rgans integrats per persones fsiques. Aquests rgans de representaci estan facultats per representar i expressar la voluntat dels diferents subjectes en les seves relacions. En el cas dels Estats, els rgans de representaci en els afers internacionals sn: el cap dEstat, el cap de Govern, el ministre dAfers Estrangers, els agents diplomtics, els agents consulars. Pel que fa al rgim jurdic dels diferents rgans, aquest s determinat tant pels drets interns com pel DI.

Els rgans centrals de lEstat sn aquells rgans provets de capacitat per comprometre lEstat en lmbit internacional; comprenen el cap dEstat, el cap de Govern i el ministre dAfers Estrangers. Sha dadvertir que el DI no distingeix entre el cap dEstat i el cap de Govern, llevat dalguns casos, i en conseqncia cal assimilar-los quant a la seva regulaci internacional, tant pel que fa a la capacitat per comprometre internacionalment lEstat com al seu estatus. - Aix, el dret internacional consuetudinari reconeix al cap dEstat, mxima autoritat dun pas en matria de relacions internacionals, un ius representationis omnimodae. - Larticle 7 de la Convenci de Viena sobre el dret dels tractats, de 23 de maig de 1969, disposa que els caps dEstat, els caps de Govern i els ministres dAfers Estrangers representen el seu Estat per a lexecuci de tots els actes relatius a lelaboraci dun tractat. - Larticle 13 del Reglament del CDS de lONU assenyala que el cap de Govern i el ministre dAfers Estrangers de cada membre del Consell tenen dret a ocupar un seient sense necessitat de presentar les credencials. - Larticle 56.1 de la Constituci Espanyola, desprs dafirmar que el rei s el cap de lEstat, estableix que assumeix la representaci ms alta de lEstat espanyol en les relacions internacionals. A ms a ms, lart 63 CE concreta aquesta disposici a lestablir com a funcions del cap de lEstat les segents: a. Acreditar els ambaixadors i altres representants diplomtics i rebre els representants estrangers. b. Manifestar el consentiment de lEstat dobligar-se internacionalment mitjanant tractats. c. Declarar la guerra i signar la pau, amb lautoritzaci prvia de les Corts Generals. Sha de tenir en compte que els rgans centrals per a les relacions internacional, per poder desenvolupar millor les seves funcions, tenen reconegut per lordenament internacional un estatus particular. A ms, la rellevncia daquests rgans comporta uns deures de protecci a crrec de lEstat en el territori del qual es troben. La Convenci de Nova York de 1975, estableix que aquests rgans seran considerats persones internacionalment protegides, i obliga els estats a tipificar i sancionar penalment els actes comesos contra aquestes. 2. Les missions diplomtiques. Es desenvolupen bsicament mitjanant missions diplomtiques permanents, que sn establertes amb carcter representatiu per un Estat davant dun altre Estat o daltres estats (en casos dacreditaci mltiple). Quant a les seves funcions, larticle 3 de la Convenci de Viena de 1961 ens diu que consisteixen principalment: - Representar lEstat acreditant davant de lEstat receptor. - Protegir en lEstat receptor els interessos de lEstat acreditant i els dels seus nacionals (protecci diplomtica). - Negociar amb el Govern de lEstat receptor. - Assabentar-se per tots els mitjans lcits de les condicions i de levoluci dels esdeveniments en lEstat receptor i informar-ne al seu Govern. - Fomentar les relacions amistoses i desenvolupar les relacions econmiques, culturals i cientfiques amb lEstat receptor. Dacord amb larticle 2 de la Convenci de Viena de 1961, lestabliment duna missi diplomtica es dur a terme per acord com de les parts, i segons larticle 11, el nombre de membres de la missi tamb es determinar per acord mutu. Lestructura de les missions diplomtiques comprn, normalment:

- La cancelleria diplomtica, que exerceix fonamentalment funcions de naturalesa poltica i de representaci en lEstat receptor. - Seccions o oficines sectorials diverses: consular, comercial, financera, militar, cultural, de mitjans de comunicaci, de migracions, de cooperaci, etc. El nombre daquestes oficines dependr de la importncia de la missi. Quant als membres de la missi, tant pel que fa al seu nomenament com al seu estatus, cal diferenciar: cap de la missi, agents diplomtics, personal administratiu i tcnic, i personal de servei. Per poder desenvolupar millor les seves funcions, les missions diplomtiques gaudeixen dun estatus especial. Es important destacar que la missi diplomtica t una identitat prpia, clarament diferenciada de la del personal que la integra: - En quant a la missi en si, sn inviolables els locals, els mobles, els arxius i documents i la correspondncia o qualsevol altre tipus de comunicaci. A ms, la missi posseeix immunitat de jurisdicci i execuci i disposa de nombroses exempcions fiscals i duaneres. - Pel que fa al personal, el cap de la missi i els altres agent diplomtics sn els que tenen un estatus ms beneficis, ja que gaudeixen dinviolabilitat personal, residncia, bns, documentaci i correspondncia; tamb disposen dimmunitat de jurisdicci penal i, llevat de certes excepcions, civil; aix com determinades exempcions fiscals i duaneres. - La resta de personal de la missi, aix com els familiars i el personal de servei particular dels agents diplomtics, gaudeixen dun estatus menys favorables (articles 37-38 CV 1961). 3. Altres formes de diplomcia. A ms de les relacions de carcter permanent, hi ha altres formes de relacions diplomtiques. 3.1. La diplomcia ad hoc. Regeix les relacions diplomtiques bilaterals de carcter especial, desenvolupades bsicament mitjanant missions especials, que sn aquelles que, amb carcter representatiu i temporal, envia un Estat davant dun altre Estat o daltres estats per tractar dafers determinats o efectuar una activitat concreta. Tant lenviament de la missi i el seu nombre de membre com les seves funcions dependran de lacord mutu de les parts. Tamb gaudeixen dun estatus especial. Dins de la diplomcia ad hoc, cal mencionar les oficines temporals (o permanents), que sn establertes pels estats a lestranger amb finalitats molt diverses : comercials, culturals, turstiques, etc. El seu establiment i el seu estatus dependran de lacord a que arribin lEstat acreditant i lEstat receptor. 3.2. La diplomcia multilateral. Pot manifestar-se mitjanant: a. Les representacions permanents i les delegacions davant dorganitzacions internacionals, regulades a la CV del 1975: - Les representacions permanents sn les enviades amb carcter permanent i representatiu per un Estat davant duna OI de la qual sigui membre. Si lesmentat Estat no en fos membre, la representaci seria dobservaci. - En canvi, les delegacions sn enviades per integrar un rgan duna OI. Tamb es pot tractar de delegacions dobservaci. b. Les delegacions davant de conferncies internacionals, organitzades per una OI o sota el seu patronatge, que, en principi, estarien reglamentades per la CV del 1975, que faria possible lexistncia de delegacions dobservaci. 4. Les relacions consulars. Si b els agents consulars tamb sn representants de lEstat, cal assenyalar que, mentre els agents diplomtics el representen en la generalitat de les relacions

internacionals, el agents consulars ho fan ms b en el marc dunes funcions especfiques, exercides normalment a ms a ms dintre dels lmits duna part determinada del territori de lEstat receptor (circumscripci consular). Aquestes diferncies, per, no impedeixen que hi hagi una coordinaci, una interconnexi o una complementarietat entre ambdues relacions. De totes maneres, la distinci entre relacions diplomtiques i consulars cada cop s ms difcil destablir, ja que la frontera entre les seves funcions s cada vegada menys aparent. Malgrat tot, segueixen havent-hi diferncies quant a les formes de nomenament, documents dacreditaci, estatus, etc. Lautntic protagonista de les relacions consulars s loficina consular, un rgan de carcter estable representatiu dun subjecte del DI que s establert en el territori dun altre subjecte, amb el seu consentiment, i que gaudeix dun estatus particular per tal de dur a terme un conjunt de funcions consulars. Igual que en les missions diplomtiques, dacord amb la CV sobre relacions consulars de 1963, tant lestabliment de l0oficina consular com el nomenament del seu personal es duran a terme per acord mutu de les parts. El cap de loficina consular, desprs de ser nomenat i provet de la Carta Patent per al seu Govern, necessitar lexequtur. La mateixa convenci distingeix dos tipus doficines consulars: - Les dirigides per un funcionari consular de carrera. - Les encapalades per un cnsol honorari. Si b la CV de 1963 no distingeix entre cnsols de carrera i honoraris, a la prctica els ordenaments interns solen limitar les atribucions dels cnsols honoraris. La classe, la categoria i la grandria de loficina consular seran determinades dacord amb la importncia que tingui el lloc de la seva seu en la vida econmica, poltica, etc. de lEstat receptor. Les funcions nombroses i extremament diverses de les oficines consulars estan recollides tant en els drets interns dels estats acreditants com en el DI, en particular en el convencional. Es classifiquen en les segents categories: 1. Cura en lacompliment dels tractats dins de lmbit de la circumscripci consular. 2. Protecci dels drets i els interessos de lEstat acreditant i dels seus nacionals (protecci consular). Consisteix en lacci que els funcionaris consulars estan legitimats per dur a terme davant de les autoritats locals de la circumscripci consular, a favor del seu Estat o dels seus connacionals que han rebut un tracte contrari al dret intern de lEstat receptor o al DI. 3. Assistncia consular, que comprn totes les formes dajuda i assistncia que el funcionari consular pot oferir als nacionals del seu Estat: serveis dinterpretaci, assessorament a les empreses i als treballadors, etc. 4. Foment de les relacions internacionals del tipus econmic-comercial, cultural, cientfic, turstic, etc. La importncia creixent de leconomia en les relacions internacionals ha portat que algunes de les funcions tradicionals dels cnsols hagin estat assumides per les missions diplomtiques, mitjanant les seves oficines comercials. Daquesta manera, les funcions dels consolats en aquest mbit es desplacen cap a aspectes ms concrets i menors i complementaris de les missions diplomtiques. 5. Assistncia notarial: estendre, autoritzar i legalitzar contractes celebrats entre nacionals de lEstat acreditant o entre aquest i nacionals de lEstat receptor o dun tercer Estat; legalitzar, certificar o traduir documents, etc. 6. Assistncia administrativa: estendre documents de viatge (passaports, visats, etc.), del servei militar (reclutament), electorals (elaboraci del cens, etc.), de la seguretat social (obtenci de prestacions, transmissi de rendes, etc.) i demigraci (preparaci dacords, assessorament, etc.). 7. Funcions de dret privat: actuar com a funcionaris del registre civil consular, celebrar matrimonis, vetllar pels interessos dels menor i dels incapacitats, intervenir en successions mortis causa i en procediments dadopci, etc. 8. Funcions processals: notificaci dactes judicials, diligenciar comissions rogatries, etc.

9. Conciliaci i arbitratge. 10. Navegaci martima i aria: assistncia, control i soluci de diferncies en aquest mbit. Igual que en el cas de les missions diplomtiques, per poder desenvolupar millor les seves funcions, les oficines consulars tamb gaudeixen dun estatus especial i tenen una identitat diferenciada de la del seu personal: - Pel que fa a lestatus de loficina consular, en sn inviolables els locals, els mobles, els arxius i documents i la correspondncia o qualsevol altre tipus de comunicaci. Igualment, posseeix immunitat de jurisdicci i execuci i disposa de nombroses exempcions fiscals i duaneres. - El personal, en general, t un estatus menys beneficis. Aix, el cap de loficina i els altres agents consulars gaudeixen dinviolabilitat personal, per amb moltes ms limitacions, i disposen dimmunitat de jurisdicci noms per als actes efectuats en lexercici de les seves funcions. Tamb disposen dexempcions fiscals i duaneres similars a les dels agents diplomtics. - La resta del personal de loficina (empleats consulars i personal de serveis), aix com familiars i personal de servei particular dels agents consulars, estan dotats dun estatus menys favorable. 5. la representaci internacional de les OI. Les OI shan consolidat com a autntics subjectes de DI, i aix fa que duguin a terme una srie de relacions de cooperaci. Igual que en el cas dels Estats, les tasques de representaci de les OI sn fetes pels seus agents. Una de les poques disposicions que es refereixen a la representaci de les OI s larticle 7 de la CV de 1986, on sassenyala que per a ladopci o lautentificaci del text dun tractat es considerar que una persona representa una OI si: - Presenta els plens poders adients. - Es dedueix de la prctica o daltres circumstncies que es considera aquella persona representant de lorganitzaci per a tals efectes sense la presentaci de poders. Tot i que lmbit dacci exterior de les OI s molt redut respecte del dels Estats, les OI podran participar: a. En altres OI en qualitat de: - Membres o gaireb membres: com s els cas de la Comunitat Europea en OI com lOrganitzaci de Pesqueries de lAtlntic Nord (NAFO), lOrganitzaci per la Conservaci del Salm a latlntic Nord (OCSAN), lOrganitzaci Mundial del Comer (OMC), etc. - Observador: com la Comunitat Europea en rgans de la ONU i dels seus organismes especialitzats (OIT, OACI, etc.). - Enviant missions especials a les sessions plenries. b. En conferncies internacionals, com ara la participaci de la Comunitat Europea en la III Conferncia de les Nacions Unides sobre dret del mar. En quant a les funcions i lestatus dels representants de les OI, bsicament depenen de lacord que sestableixi entre lOI acreditant i lOI receptora, com tamb dels acords entre aquesta i lEstat on t la seu. Respecte a les seves funcions, s especialment important lacte en qu es decideix enviar la missi. TEMA 7. EL SISTEMA DE FONTS 1. Concepte de font. A travs de les fonts es creen, modifiquen o extingeixen les normes jurdiques internacionals. Les fonts del D.I. es troben recollides a larticle 38 de lEstatut del T.I.J. El D.I., per, pot ser creat per altres procediments no mencionats a larticle 38, com passa amb una part del creat per les Organitzacions internacionals per mitj de resolucions, recomanacions, etc. el dret de les O.I. neix, majoritriament, per procediments secundaris de producci jurdica, ja que tenen el seu origen i fonament en el Tractat creador de les Organitzacions de referncia o en un Acord posterior entre els membres de lOrganitzaci.

El costum i els tractats constitueixen sens dubte el nucli de les fonts primries del D.I., aix com els principis generals del dret. Sn mitjans auxiliars per a la determinaci del D.I. la jurisprudncia i la doctrina cientfica. 2. Les fonts formals de larticle 38 de lEstatut del TIJ. No s totalment satisfactria la idea de que larticle 38 de lE.T.I.J. s el text positiu ms important i conegut de quants enumeren les fonts del nostre Dret, per vries sn les raons que ens duen a basar-nos en aquesta enumeraci: a. El T.I.J. est obert, prcticament, per a tots els Estats del mn (art. 93.2 Carta de les N.U. i art. 35.2 i 35.3 E.T.I.J.), tot i que la participaci dels Estats no membres de les N.U. est sotmesa a que es compleixin les condiciones que determini en cada cas la A.G.N.U. o el propi Consell de Seguretat. b. Examen dels debats del Comit dels Deu, redactor de lEstatut de lantic Tribunal Permanent de Justcia Internacional (T.P.J.I.), els quals van tenir la intenci de recollir les fonts. c. Modificaci introduda en lE.T.I.J. respecte al que va estar vigent en lantic T.P.J.I.: El Tribunal, la missi del qual s decidir conforme al dret internacional les controvrsies que li siguin sotmeses, []. De manera que sha arribat a un reconeixement palpable de que les fonts enumerades a larticle 38 sn les fonts de D.I. Larticle 38.1 enumera com a fonts les segents: - Les Convencions internacionals que estableixin regles expressament reconegudes pels Estats litigants. - El Costum internacional, com a prova duna prctica generalment acceptada com a dret. - Els Principis Generals del Dret reconeguts per les nacions civilitzades. - Les Decisions judicials i les Doctrines, com a mitj auxiliar per a la determinaci de les regles de drets. Lapartat 2 del mateix article estableix que La present disposici no restringeix la facultat de la Cort per decidir un litigi ex aequo et bono si les parts aix ho convinguessin. Les fonts, en sentit estricte, noms sn les conegudes per principals o primries, de manera que la referncia de larticle 38 a la jurisprudncia i a la doctrina no est feta en el sentit de que aquestes siguin capaces de crear, modificar o extingir una norma jurdica, sin simplement de complir una funci estrictament auxiliar dajudar al Jutge i a lintrpret a determinar lexacte contingut de les normes jurdiques, principalment el costum i els principis generals del Dret, o b a interpretar aquests ltims i els tractats internacionals. s a dir, que la jurisprudncia i la doctrina no sn veritables fonts de producci de normes. Un ltim interrogant principal s si lordre denumeraci suposa o no una jerarquia entre les fonts, s a dir, si el jutge ha de preferir un tractat a un costum o aquest a un principi general del dret. Els ordenaments interns estableixen una primacia a favor de la llei. En D.I., per contra, no es pot mantenir lexistncia a priori duna jerarquia entre les fonts. Sn diverses les raons: a. En el projecte de larticle 38 de lEstatut del T.P.J.I. figurava que laplicaci shavia de fer per ordre successiu. LAssemblea General de la Societat de Nacions va decidir suprimir aquest incs per considerar-lo innecessari. b. En larticle 38 de lE.T.I.J. no sutilitza una enumeraci ordinal, que suposaria lexistncia duna jerarquia. c. La doctrina considera que les diferents fonts tenen entre s el mateix rang normatiu i valor derogatori. En els ordenaments interns, en canvi, sestableix la regla general de la primacia de la llei o norma escrita. Per tant, en cas de conflicte entre fonts, els criteris de primacia i derogaci seran els generals. En aquest sentit, existeixen una srie de situacions excepcionals en que existir jerarquia: - Quan hi hagi conflictes prevaldr la Carta de les N.U.

- Les normes de ius cogens, normes de D.I. imperatives, prevaldran sobre la resta de normes, i qualsevol tractat que les contradigui ser nul (art. 53 CV sobre Dret dels Tractats). - Quan existeix un tractat i apareix una nova norma de ius cogens, en cas de ser-li contrari, el tractat ser nul (art. 64 CV). - Si no hi ha ius cogens, la llei posterior deroga lanterior, i la llei especfica preval a la general. Per ltim, la igualtat de rang s dacord amb la prctica judicial, amb la prpia estructura descentralitzada del D.I., en comparaci amb els ordenaments interns, i amb la seva evident falta de formalisme en la creaci i aplicaci de les normes. 3. Altres mecanismes coadjuvants de formaci de normes. Els mecanismes coadjuvants es situen entre la lex lata (hard law o dret positiu) i la lex ferenda (dret desitjable). Sn mecanismes que intenten donar soluci a la dificultat de crear lex lata. TEMA 10. ELS ACTES UNILATERALS DELS ESTATS I DE LES O.I. 1. Concepte i classes dactes unilaterals dels Estats. Fins a poques recents, la doctrina internacionalista ha atorgat un tracte molt precari als actes unilaterals. Els factors que van donar origen a aquest fet sn: 1. Positiva influncia del Dret privat entre els estudiosos del D.I. Avui en dia, en canvi, la recepci al D.I. dinstitucions desenvolupades pels terics dels Dret intern s cada cop ms freqent. 2. Superaci del positivisme voluntarista, tant en la fonamentaci del D.I. com en el procs de creaci i canvi de les normes internacionals. El procediment de creaci de normes jurdiques, en el seu esgla superior (el D.I., consuetudinari), no es realitza exclusivament en el marc de les obligacions recproques, els acords, sin tamb en el dels compromisos internacionals unilaterals. 3. Avui en dia sembla insostenible intentar reduir la importncia de la funci dels actes unilaterals en el desenvolupament del D.I., ja que cal recordar la funci dels actes unilaterals en la formaci del costum. Entenem per acte jurdic unilateral una manifestaci de voluntat dun nic subjecte de D.I., la validesa de la qual no depn prima facie daltres actes jurdics i que tendeix a produir efectes creaci, modificaci, extinci o conservaci de drets i obligacions pel subjecte que lemet i per tercers en determinades circumstncies. Per examinar-ne els elements sha de fer una srie de precisions: 1. Manifestaci de voluntat que ha de ser presa en consideraci en s per s mateixa, i no com a element constitutiu dun acord. Lacte unilateral es fonamenta en la intenci de lEstat de comprometre jurdicament. 2. La manifestaci de voluntat ha destar feta per un nic subjecte internacional. Aix no impedeix per que les declaracions de voluntat de diversos subjectes, encara que tinguin un contingut idntic i sempre i quan siguin independents, es considerin com a actes unilaterals. Per altra banda, lexistncia duna srie dactes unilaterals de contingut idntic de diversos Estats pot originar la formaci dun costum internacional, si concorre la opinio iuris necessria per formar-la. A ms conv precisar que una promesa unilateral, que originriament s un acte unilateral, si s acceptada per altre o altres Estats, pot dona origen a un acord. En aquest cas, el que originriament va ser un acte unilateral, dna lloc a la formaci dun acord bilateral o multilateral. 3. La validesa dun acte unilateral no depn prima facie daltres actes jurdics en lestat actual del D.I. Per no sha dinterpretar que un acte unilateral sigui per se i en tots els casos lcit, que no pugi ser declarat nul, que sigui sempre efica i que la seva invalidesa no pugui estar contemplada en una norma de D.I. convencional o consuetudinria. En tot cas, un reglament de neutralitat no pot prevaler sobre les disposicions dun Tractat.

4. Els actes unilaterals tendeixen a produir efectes jurdics per al subjecte autor de la declaraci de voluntat, excepte que a aquests sels faci dependre duna condici i mentre aquesta no es compleixi. En lestat actual del D.I., un Estat o un altre subjecte internacional no pot imposar una obligaci a un tercer mitjanant un acte jurdic unilateral que depn directament del dret consuetudinari. Un acte jurdic unilateral daquesta categoria que imposs obligacions a tercers seria nul. En termes generals, lEstat queda vinculat per les seves prpies declaracions, cosa que significa que el contingut dun acte unilateral s oposable a lautor del mateix en virtut del principi de bona fe, declarat per la Resoluci 2625 (XXV) de la A.G.N.U. com un dels principis constitucionals de lordenament internacional contemporani. Per tant s possible, tal i com ha reconegut el T.I.J. en diverses sentncies, que declaracions unilaterals tinguin lefecte de crear obligacions jurdiques per al seu autor, si aquesta s la seva intenci. En el camp dels litigis internacionals existeix una abundant jurisprudncia que consagra la facultat de poder oposar els actes unilaterals al seu autor i que pot ser interpretada com aplicaci de lEstoppel, una instituci processal prpia del Dret angls que no crea, ni modifica, ni extingeix una situaci jurdica, sin que noms impossibilita una determinada allegaci i fa que se la consideri inadmissible. Sembla ms correcta una concepci restrictiva, que configura lEstoppel en D.I. amb elements constitutius ms rgids, i un abast i uns efectes delimitats ms rigorosament. De manera que podrem definir lEstoppel en els segents termes: quan una Part, per les seves declaracions, els seus actes o els seus comportaments, ha dut a laltra Part a creure en lexistncia dun cert estat de coses en base a la creena del qual lha incitat a actuar o a abstenir-se dactuar, de tal manera que daix nhagi resultat una modificaci de les seves posicions relatives (en perjudici de la segona o en benefici de la primera, o ambdues coses a la vegada), la primera no podr, per Estoppel, establir davant de la segona un estat de coses diferent del que ha representat anteriorment com a existent. Ara b, no sembla que cap concepci del terme, ni tan sols lmplia, pugui explicar la totalitat dels efectes dels actes unilaterals i del comportament dels Estats, ja que tals efectes no sempre sesgoten en lmbit processal de la inadmissibilitat de proves o reclamacions. En canvi, si pot explicar i fonamentar tots aquests efectes el principi de bona fe tal i com es formula en la Resoluci 2625 (XXV). Per definici, els actes unilaterals noms atribueixen drets a tercers per no obligacions. Aix no vol dir que un acte unilateral no estigui en lorigen de determinades situacions internacionals oposables a tercers Estats; per aquesta possibilitat no deriva de lacte originari en s, sin dun altre posterior del tercer Estat en que manifesti el seu consentiment de forma expressa o tcita, o b duna norma internacional que li atribueixi valor obligatori. En suma, els actes unilaterals poden ser una font de D.I. quan dones origen a una prctica consuetudinria que acaba cristallitzant en una norma de D.I.; per no sha de confondre lorigen i el procediment de creaci daquesta norma amb la norma mateixa, ja creada. Per sens presenta el problema de com interpretar la prestaci del consentiment. El consentiment tcit que presenta majors problemes s aquell que va lligat al silenci, el qual en general no engendra obligacions internacionals, excepte que pugui ser interpretat com una presumpci de consentiment donades les circumstncies del cas concret (absncia de protesta, coneixement de la situaci per notificaci o b per registre de lacte unilateral a les N.U.). Algunes de les figures dactes unilaterals ms importants o ms freqents en la prctica internacional sn: a. Reconeixement: s lacte unilateral ms utilitzat per la prctica i el ms estudiat per la doctrina. Es tracta duna declaraci de voluntat unilateral per la qual un subjecte de D.I. constata lexistncia dun fet, duna situaci o duna pretensi, i expressa la seva voluntat de considerar-les com a legtimes. Abasteix tant la constataci de lexistncia dels fets com el naixement dun Estat o el canvi dun Govern, de situacions com pugui ser la de guerra o de pretensions de tercers, lampliaci del mar territorial a efectes de pesca o altres situacions.

b. Renncia: manifestaci de voluntat dun subjecte, dirigida a abandonar un dret o poder propis amb a finalitat de provocar la seva extinci. s una instituci no molt utilitzada en lmbit internacional i, per la gravetat que implica, no es presumeix mai i shaur dinterpretar restrictivament. c. Desistiment: es tracta dun subtipus de la renncia bastant empleat en el camp del dret processal internacional. En el Reglament del T.I.J. est previst el desistiment dun procs internacional iniciat. s molt discutible que es tracti dun acte purament unilateral, ja que dels tres casos que es preveuen art. 88 i 89 noms un dells pot ser considerat com a tal, donat que en els altres dos hi ha una intervenci de laltra Part en el procediment que desnaturalitza el carcter dacte unilateral. Els efectes del desistiment sn diversos, segons es consideri que hi va haver un desistiment dacci, que no podr reintroduir-se en el Tribunal i ens trobarem davant duna clara renncia, i aquells altres casos de simple desistiment dinstncia, que es podr tornar novament al Tribunal, ja que sestima que la renncia noms abasteix al procediment concret que shagi emprs i del qual es desisteix. d. Notificaci: s un acte pel que es posa en coneixement dun tercer un fet, una situaci, una acci o un document, del que es poden derivar efectes jurdics i que ser en conseqncia considerat com a jurdicament conegut per aquell qui es dirigeix. Es tracta duna figura molt utilitzada en el D.I., que pot ser obligatria, en aquells casos en que sordeni en un tractat, o b facultativa. e. Promesa: manifestaci de voluntat dun Estat, destinada a assumir una determinada conducta de fer o de no fer en les relacions amb altres Estats respecte duna situaci concreta. Si b s cert que el seu carcter dacte unilateral s discutit, aquest sha dafirmar per algunes delles, si b una gran majoria de les conegudes sn de carcter convencional. 2. Els actes unilaterals de les O.I.: la funci normativa interna. Lexistncia i proliferaci dOrganitzacions internacionals est repercutint de manera considerable en els procediments de formaci del D.I., b directament, a lincorporar noves tcniques centralitzades i institucionalitzades de creaci de normes internacionals, b indirectament, a linfluir en els procediments tradicionals delaboraci del D.I.: el costum i el tractat. En el moment en que es va redactar lEstatut del T.I.J., lactivitat normativa de les O.I. era bastant reduda, per la qual cosa larticle 38 del mateix no inclou en la seva enumeraci de les fonts del D.I. tals actes. En canvi, una lectura actual del mateix article permetria incorporar els actes jurdics de les O.I. a les fonts de lordenament jurdic internacional. Lactivitat normativa de les O.I. s el reflex de la capacitat que gaudeixen aquests subjectes internacionals per elaborar i manifestar una voluntat jurdica prpia i independent de la dels seus Estats membres, individual o collectivament considerats. De manera que per poder determinar en cada cas concret labast de la competncia normativa duna O.I., ser precs examinar les regles de la O.I. de la que es tracti, s a dir, el seu instrument constitutiu, les seves decisions i resolucions adoptades de conformitat amb aquest i la seva prctica establerta (art. 2.j) del Conveni de Viena sobre el Dret dels tractats de 21 de mar de 1986). Lordre jurdic particular duna O.I. est constitut per un dret originari i un dret derivat. El dret originari est format per linstrument constitutiu de la O.I., generalment un tractat, amb els seus protocols i annexes, i les normes convencionals que, eventualment, lhan completat i modificat al llarg dels temps. Es tracta de leix entorn al qual es projecta i ordena el poder normatiu de la O.I. de cara als seus Estats membres i, en determinats supsits, de cara tamb als nacionals d'aquests Estats. Aquesta activitat normativa desenvolupada pels rgans de la O.I. constitueix el dret derivat que es caracteritza per ser un dret secundari, homogeni, unilateral, autoritari, escrit, controlat i variablement autnom. A travs daquest dret derivat, la O.I. pot contribuir directament o indirectament a la creaci de normes internacionals. Les O.I. sn subjectes de D.I. derivats, creats, generalment, per Estats. Dotats duna estructura institucional permanent i independent en que elaboraran una voluntat jurdica diferent de la dels seus Estats membres, destinades a realitzar les competncies que els han sigut atribudes. Aquesta voluntat pot manifestar-se en lmbit internacional

a travs dactes unilaterals o per mitj de la concertaci de tractats amb altres subjectes internacionals, sempre i quan es reculli en les regles de la O.I.. La participaci directa de les O.I. com a subjectes internacionals en tractats bilaterals i multilaterals s una realitat molt important, tant que es va dedicar a aquesta prctica el Conveni de Viena sobre el Dret dels tractats entre Estats i Organitzacions internacionals de 21 de mar de 1986. Qualsevol que sigui lrgan que adopti lacte jurdic, aquest simputa a la O.I. com a subjecte de D.I. i no als seus Estats membres, encara que hagin pogut contribuir a la seva adopci a travs de lexercici del vot. Si la resposta a aquesta lectura s positiva, el poder normatiu exercit pels rgans de la O.I. podr adoptar una terminologia molt variada (excepte en el marc del Dret comunitari europeu): recomanacions, dictmens, resolucions, directives, declaracions, vots, estndards, decisions, reglaments, llei europea, etc. Amb carcter general, per, sutilitza el terme recomanaci com a expressi genrica referida a tot acte emanat dun rgan collectiu duna O.I., el de decisi per referir-se als actes obligatoris, i recomanaci per aquells que, en principi, no creen dret. De manera que no totes les resolucions de les O.I. produiran efectes jurdics, sin que noms aquelles que estableixen una regla de dret en lordre jurdic internacional constituiran una font autnoma del D.I. Tals efectes no dependran de la denominaci que li ha sigut conferida, sin del seu objecte i contingut en relaci amb les definicions que aporta linstrument constitutiu de la O.I, incls pot passar que la prctica no sassimili al que expressa el tractat constitutiu. En determinades O.I. aquest problema es veur facilitat per la presncia drgans judicials propis encarregats de precisar el contingut jurdic de les normes daquestes Organitzacions. Dins de lactivitat normativa de les O.I. cal distingir: aquells actes que produiran efectes en linterior del seu ordre jurdic, creant normes autoreguladores que el completen i adapten, i aquells altres actes que s'orienten cap a l'exterior de lOrganitzaci establint normes que afectaran a altres subjectes internacionals, ja siguin aquests Estats membres o no de la mateixa o altres Organitzacions. Les regles de lOrganitzaci internacional atribueixen, de manera expressa o implcita, a la Organitzaci un poder normatiu intern destinat a regular el seu propi funcionalment i administraci i adaptar-lo a levoluci de les seves activitats i de lentorn internacional. Els destinataris daquestes normes sn la prpia Organitzaci i els subjectes del seu Dret intern, s a dir, les seves institucions, els Estats membres, determinats particulars, com els seus agents i funcionaris, i, en algunes ocasions, tamb les persones fsiques i jurdiques. A travs daquestes normes, la O.I. estableix la competncia, composici i funcions dels seus rgans, els procediments a seguir en les seves relacions recproques i indica quins rgans sn competents per representar-lo en el pla internacional. Tamb sn utilitzades per fixar els drets i obligacions dels seus funcionaris i agents: el rgim jurdic de la posici publica internacional. Per mitj daquestes, la O.I. estableix, igualment, el seu rgim financer o fixa les condicions dutilitzaci dels seus locals en la ciutat on estigui radicada la seva seu. Algunes daquestes normes tenen un abast individual o personal i tenen per objecte atribuir a una persona, Estat, o una altra O.I. un estatut jurdic determinat o investir-lo dalguna funci: admissi, suspensi, exclusi, elecci, designaci, nominaci, invitaci, inscripci en una llista, etc. Altres resolucions tindran un abast general, s el cas dels reglaments interns dels diferents rgans, reglaments financers, estatuts dels rgans subsidiaris que es creen, etc. Excepcionalment, algunes O.I. reben el poder de modificar elles mateixes, amb carcter obligatori per als seus Estats membres, les normes de base del seu funcionament, tal i com estan establertes en els seus Actes constitutius; es denominen decisions ad intra, i sn susceptibles de crear normes jurdiques generals. Aix mateix, solen tenir carcter mixt les resolucions financeres de les O.I., ja que establiran per una banda les despeses que la Organitzaci pot efectuar, i per altra banda, fixaran les quotes que els Estats membres han daportar o les despeses que han de suportar. Lactivitat normativa interna distingeix entre dos tipus dactes:

- Actes no jurdicament vinculants: recomanacions i dictmens dirigits per un rgan de la O.I. a un altre rgan de la mateixa tant per iniciativa prpia com a sollicitud daquest ltim. - Actes jurdics obligatoris: resolucions relatives al funcionament dels rgans de la O.I. La generalitat dels instruments constitutius dOrganitzacions internacionals atribueixen, expressament o implcitament, als seus rgans competncia per adoptar els seus reglaments interns en el que es fixen les seves regles de funcionament. Jurdicament vinculants seran tamb les resolucions de les O.I. relatives la creaci drgans secundaris. En algunes O.I. els rgans principals estaran facultats per crear rgans secundaris a travs dactes en els que es fixa lexistncia, les competncies, la seu, els mitjans materials i humans daquests rgans. Existeixen a ms dos supsits de resolucions internes de carcter obligatori: els reglaments relatius a la funci pblica internacional (Estatuts dels funcionaris i gents de lOrganitzaci), i els reglaments financers, i ms concretament aquells que fixen els pressupostos de les O.I., tant de les que es nodreixen de les contribucions obligatries i/o voluntries dels seus Estats membres, com de les que gaudeixen dels seus recursos propis.
3. La funci normativa externa. Existeix en certes O.I. un poder normatiu que transcendeix lmbit intern de la Organitzaci i afecta a altres subjectes internacionals i, incs en alguns casos als propis particular. Aquests actes adopten, a vegades, la forma de decisions obligatries (Organitzacions regionals dintegraci i Organitzacions internacionals de carcter tcnic) i altres la de recomanacions que manquen, en principi, defectes jurdicament vinculants (Organitzacions internacionals poltiques dabast tant universal com regional). Les recomanacions: la generalitat de les O.I. tenen atribuda, en virtut dels seus instruments constitutius, la possibilitat dadoptar actes de naturalesa recomanatria contenint una invitaci, dirigida a un o varis destinataris, perqu adoptin un comportament determinat, ja sigui una acci o una abstenci. Com a tal invitaci no duen en principi aparellada lobligatorietat del seu compliment (art. 249 CE), si b en determinats supsits poden produir efectes en el camp jurdic. En relaci amb els Estats membres, i eventualment amb els no membres, una recomanaci no es converteix en obligatria sin desprs duna acceptaci expressa o tcita. Ara b, si els Estats sn lliures de rebutjar-la, ho faran amb extrema prudncia si lacte en qesti ha rebut ladhesi majoritria dels restants Estats, s a dir, que tot i que el seu abast sigui limitat jurdicament, pot ser un adequat mitj de pressi social. De manera que labsncia de fora obligatria no significa que lacte manqui de tot abast ja que el seu impacte poltic (pressi psicolgica) i el seu valor jurdic (els Estats estan obligats a examinar les recomanacions de bona fe art. 2.5, 6 i 56 de la Carta de les N.U. i art. 10 CE) no sn menyspreables. Existeixen, per, certs casos particulars; aix, sobserva com alguns tractats constitutius dO.I. imposen als seus Estats membres determinades obligacions respecte de les recomanacions que els sn dirigides com lobligaci de notificar a la O.I. l curs que sha donat a la recomanaci o explicar les raons per les que aquesta no sha acatat o sha endarrerit el seu compliment. Aquestes recomanacions es diferencien de les decisions en que els Estat membres no estan obligats a executar el seu contingut, ja que sn obligacions dordre procedimental ms que relatives al fons de lassumpte. Una situaci diferent s aquella en que els destinataris es comprometen a complir la recomanaci. En aquest supsit la recomanaci adquireix un carcter obligatori; en aquests casos sestima que la recomanaci es transforma en acord quan s acceptada pels Estats membres. De manera que, en tant que acte de la Organitzaci, seguir sent una recomanaci, per, en tant que acte dels Estats que donen el seu consentiment, constituir un acord en forma simplificada. Les decisions: el poder normatiu de les Organitzacions adquireix una naturalesa legislativa o quasi legislativa amb les decisions, sobretot en aquells supsits en els que sn adoptades segons un sistema de majories (qualificades o absolutes), resultant obligades per elles, no noms els Estats que van votar favorablement, sin tamb aquells que ho van fer en contra o es van abstenir, excepte en els casos en que les

citades decisions siguin adoptades segons el sistema contracting out, segons el qual els membre tenen el dret de rebutjar el carcter obligatori de la decisi o el de fer reserves. Aquests actes jurdics obligatoris no sempre tenen el mateix abast. Aix, existeixen decisions individuals que concerneixen a un determinat destinatari o grup de destinataris ben definits. s el cas de certes decisions del Fons Monetari Internacional o del Consell de Seguretat o, en fi, de la Comunitat Europea, la qual elabora decisions que imposen una sanci a un determinat Estat o concedeixen ajudes a un particular. Existeixen tamb decisions dabast general. Cal referir-se a certes decisions que estableixen una obligaci e resultat, deixant al seu destinatari lelecci de la forma i els mitjans per aconseguir-ho. A ms, algunes Organitzacions gaudeixen de la competncia per adoptar actes jurdics unilaterals de carcter general que imposen obligacions tant de resultat com de comportament. Els destinataris de tals actes no seran noms les institucions i els Estats membres, sin que, a ms, afectaran els drets i obligacions dels particulars, els quals podran invocar-los davant dels tribunals. En el cas de la Uni Europea, exemple ms avanat dO.I. dintegraci, es parla clarament de procs legislatiu, pel que es refereix a ladopci daquestes normes de Dret privat. En el cas de les Organitzacions de carcter tcnic, la O.M.S. pot establir reglaments sanitaris obligatoris i aplicables, en principi, a tots els seus Estats membres (art. 21); lrgan competent de lO.M.M. pot adoptar reglaments tcnics; lO.A.C.I. amb els estndards internacionals; i lAutoritat Internacional dels Fons Marins. Menci particular mereixen les decisions del Consell de Seguretat de les N.U., tant pel carcter universal daquesta Organitzaci com per labast jurdic de tals actes. Larticle 25 de la Carta de les N.U. disposa que Els Membres de les N.U. convenen en acceptar i complir les decisions del Consell de Seguretat dacord amb aquesta Carta. Aquest abast universal s reforat amb larticle 26 de la Carta, a lafirmar que La Organitzaci far que els Estats que no sn Membres de les N.U. es condueixin dacord a aquests Principis en la mesura que sigui necessria per mantenir la pau i la seguretat internacionals. En relaci amb aix, el T.I.J. va afirmar el seu carcter obligatori i general, al concloure que les decisions del C.S. eren obligatries per tots els Estats membre de les Nacions Unides, que estan, per tant, obligats a acceptar-les i complir-les.

4. El valor jurdic de les resolucions de la A.G.N.U. Per a qualsevol recomanaci i qualsevol acte final, existeixen uns codis de bona conducta que donen ms fora poltico-moral. Hi ha autors que consideren que en certa mesura la A.G.N.U. s un legislatiu universal que crea normes obligatries, tot i que no s una postura massa sostenible. De fet, la proposta de Filipines de considerar aquesta obligatorietat de les resolucions de la A.G.N.U. va ser rebutjada per 26 vots en contra i un a favor. Finalment, el T.I.J. va considerar que les resolucions de la A.G.N.U. sn simples recomanacions desprovedes dobligatorietat. Per altra banda, la doctrina americana, sovitica, i de les grans potncies en general, estableix que les resolucions de la A.G.N.U. es mouen en lmbit de la poltica i la retrica, s a dir, que sn declaracions de bones intencions de carcter moral. Existeix una categoria intermdia en D.I., la soft law, ja que la producci normativa internacional s molt reduda. A la prctica sha danalitzar cas per cas, parmetre per parmetre, per determinar-ne el valor. Els criteris per esbrinar el valor jurdic sn: 1. Vocabulari: si la terminologia utilitzada s de tipus imperatiu tindr major valor. 2. Veure si es preveuen mecanismes de control per complir les disposicions de les resolucions. 3. Analitzar les votacions: si sha votat a favor o en contra, qui ho ha fet, qualitat del votants (**grans potncies**).

4. rgan autor de la resoluci. 5. Intenci de les parts, dels Estats, de produir efectes jurdics. 6. Ttol: si es tracta duna resoluci, duna declaraci (**major transcendncia), codi de bona conducta. 7. Situaci: si est integrada en el text principal o en un annex. 8. Circumstncies de ladopci. 9. Que les disposicions siguin recollides de forma reiterada en altres resolucions. 10. Segons el lloc en que sha aprovat. A la prctica shaur danalitzar si els Estats es comporten dacord amb la resoluci. La majoria dEstats, per, no compleixen, s a dir, que es demostra que les resolucions de la A.G.N.U. no sn obligatries, sin simples recomanacions. El control es fa a travs de dictmens del T.I.J., que tot i no ser obligatoris ni vinculants, sn seguits per la majoria dels Estats. LOrganitzaci de les Nacions Unides no gaudeix dun rgan propi de control.