dip, de Sfocles Amics de la UAB (10-XII-2009)

Hi ha sens dubte moltes maneres dabordar una tragdia clssica com aquesta, que ha
estat llegida i rellegida i utilitzada (des de Freud, o b com a novella detectivesca...). Amb
poc ms duna hora cal triar. A ms, dono per fet que la professora Santiago us parlar de
tota la nissaga ddip. Jo em concentrar en dos aspectes: la tragdia en el seu context
religis i una possible interpretaci de ldip Rei, sobretot mirant de desfer algun mal ents
que plana sobre lobra.

La tragdia en el seu context religis
Un dels fenmens que distingeixen la polis clssica sn les representacions de tragdies,
productes de poltica de Pisstrat i Clstenes (acaballes dpoca clssica primeria dpoca
clssica): la tragdia s, dentrada, un producte tpicament atens. No podem oblidar les
coordenades histrico-culturals: la tragdia s producte dun moment concret (poca en qu
es consolida la democrcia) i lloc concret (Atenes).
Tampoc no pot passar-se per alt, per, el vessant religis. Els concursos de tragdies sn
una de les principals manifestacions dionisaques al si de la polis grega clssica. Se celebren
sota ladvocaci de Dions durant les Dionsies. En general se suposa que tot i que la
tragdia neix en esfera religiosa, el drama atens del V se nha desprs. Si sha deslligat la
tragdia del seu terreny religis ha estat perqu molts fillegs shan deixat seduir per la
teoria aristotlica del drama (del tot desacralitzada). Ara b: quina funci t el drama en el
context dionisac? s cert que ?
No podem oblidar que la performance t lloc durant festivals en honor de Dions. Sobretot
en ocasi de les Grans Dionsies, per tamb de les Antestries (Antigues Dionsies), o de les
Lenees. Lesttua de Dions s duta en process des de fora la ciutat al teatre; un altar es
troba al mig de lorquestra i shi duu a terme un sacrifici; el sacerdot de Dion t lloc
preminent (cf. Aronen 1992; Sourvinou-Inwood 1994).
A continuaci, sexecuten danses rituals i cants corals en honor del du, els ditirambs
(segons alguns el cor lric del ditiramb s a lorigen de la tragdia). Tot plegat suggereix un
carcter ritual. I per qu no interpretar tamb aix la performance dramtica? El punt de feble
s, per, el carcter repetitiu, que s un dels trets ms destacats que caracteritzen el ritual. I
precisament lexecuci de les tragdies sobre lescena no responen a una repetici mecnica
de gestos, cants, danses o pregries, sin que consisteixen a posar sobre lescena unes accions
dutes a terme per personatges mtics (el mot grec que ho indica s , del verb
).


El drama grec: la mise en scne

El recinte
El teatre de Dions s noms una part del recinte, , de Dions. Originalment,
aquest abraa el Temple Vell de Dions amb laltar sacrificial. Ms tard, un vestbul, la
, va ser incorporada al complex: el temple vell fou eliminat i ms al sud va ser bastit
un nou temple. Abans que fos construda la i la , els espectadors, i el mateix
Dions (representat per la seva esttua, que seu a primera fila), podien observar no nomes les
reprentacions en honor seu sin tamb els sacrificis al seu altar.
Les tragdies i comdies que ens han pervingut foren escrites per sser representades en
aquest Teatre de Dions. Fou bastit a finals del segle VI aC, segurament sota la dinastia dels
Pisistrtides. Per fou reconstruit i ampliat diverses vegades, de manera que no sabem ben
b quina fou la seva forma original.

El teatre i lescenari
El teatre de Dions a Atenes tenia capacitat per a unes 15.000 persones. Fet de bancades
de pedra a la falda de lAcrpolis. La grada envolta en part lorquestra, que s la pista de ball
(cf. ) duns 20 metres de dimetre. s aqu on sest el cor (molt ms a prop
dels espectadors). Al bell mig hi ha laltar de Dions, on es fa el sacrifici preceptiu (un metre

2
dalada). Saccedeix a banda i banda de lorquestra per l , que tamb fa servir el
public per accedir a la grada.

Darrere de lorquestra i ledifici de lescenari ( , barraca, tenda), duns 12 m. de
llargada i uns 4 m. dalada, que t diverses funcions:
a/ Inclou els vestuaris dels actors
b/ s el tel de fons de lescenari i pot estar decorat per representar un temple, palau... Al
bell mig t una porta de doble batent que pot usar-se per entrades i sortides.
c/ Alguns personatges poden aparixer al capdamunt (com ara el vigilant de lAga, per
sobretot els dus).
No s un edifici permanent sin temporal, de fusta. La seva introducci implica un canvi
de prctiques teatral enorme, pels nous espais que obre. No s noms lescenari de fons,
darrere el qual passen coses, sin a dintre del qual passen coses (casa real, palau, sobretot un
espai dominat per les dones). Els actors poden sortir de lescenari i unir-se al cor a
lorquestra, per no tenim traces del cor que hagi entrat mai lescena.Inicialment, la major
part de laccci t lloc a lorquestra. De mica en mica, a mesura que la importncia es
desplaa del cor als actors, lacci t lloc a lescena. Pot ben ser que no hi hagus
fins pels volts del 460 aC. LOrestea dsquil s el primer drama conservat que en fa s. Les
obres anteriors (Perses, Set, Suplicants, Prometeu) potser eren representades a lorquestra, amb
actors i cor al mateix nivell.
Daquesta manera, els autors trgics exploten el fet que els dus apareixen al capdamunt
de la , els herois i altres personatges importants apareixen davant el tel de fons i el
cor (que representa la gent ordinria) a la pista de ball al mig de laudincia.
Els actors
Per tal com la tragdia i la comdia t els orgens en el cor, la part ms important de la
performance s lorquestra (literalment, pista de dansa). El cor trgic constra duns 12 o 15
coreutes ( , bailar), que devien ser joves , just abans daccedir a
letapa inicitica d . Els atenesos aprenen a dansar i cantar des de molt petits i la
participaci en les tres tragdies i el drama satric s activiat equiparada a la competici dels
Jocs Olmpics.
En contrast amb els 12 o 15 coreutes, hi ha noms tres actors en la tragdia del segle V.
La paraula grega per a actor s , val a dir, contestador, perqu lactor
respon el cor. Tespis s tingut pel primer a haver introdut (i estat) el primer actor,
anomenat desprs el (lit. primer competidor). La introducci dun
segon actor s atribut a squil i el tercer a Sfocles. No tenim tragdies amb un sol actor,
per els Perses, la ms antiga dsquil, requereixen noms dos actors. Normalment un actor
per fer diferents papers en una obra. Laudincia podia distingir un actor dun altre, malgrat
vestit i mscara, perqu ja el 449 aC sintrodueix un premi al millor actor. Molt
ocasionalment un nic paper pot sser dividit entre dos o ms actors, com ara dip a Colonos.
Els dramaturgs
Els poetes trgics del s. V, sobretot Frnic i Esquil, no noms componen sin que tamb
actuen en les obres (seguint la tradici de Tespis), les dirigeixen i fan la coreografia. Com
que es diu que ensenyen el cor ( ), les inscripcions que recorden els vencedors
de les competicions dramtiques sn les . Com els actors, aquests poetes
sn ciutadans amb recursos amb passi pel teatre. El vencedor send un bon premi (tamb
el millor actor), per hom no es guanya la vida del teatre.


Les mscares
Les dimensions del teatre (en la forma definitiva unes 20.000 persones), i la distncia als
espectadors, obliga els actors a una actuaci poc naturalista. Els gestos han de ser amples i
ben definits perqu es puguin entendre des del fons de la grada. Les expressions sn
indiscernibles, per ls de la mscara. Aquestes tenen la mida del rostre, amb perruca, i boca
ben oberta per afavorir la veu clara. Contrriament a teories recents, no hi ha megfons

3
incorporats, i la decoraci i lexpressi s fora subtil, tal com es desprn de la decoraci
vascular del s. V-IV.
Les mscares sn fetes de fusta (com les del teatre japons Noh), cuiro, pasta de farina.
Hi ha teories a favor dun material i de laltre, per no se nha conservat cap doriginal.
Reproducci dAnimagic per Didaskalia, Ancient Theatre Today [http://www.didaskalia.net]


El material de la tragdia
La tragdia amb temes no mtics s noms experimental. De totes les tragdies
conservades, tan sols una (els Perses dsquil) s de tema histric. Dentre les tragdies de
qu tenim constncia, destaca una pea de Frnic (La presa de Milet). Aquesta tragdia
escenificava la captura de Milet pels perses). Dacord amb els testimonis antics, la
representaci va suposar un impacte per a laudincia tan fort que Frnic va ser castigat amb
una multa i des daleshores no van representar-se ms tragdies de tema histric (Hdt. VI
21). El poeta trgic se situa en tradici pica de narraci mtica.
Ara b, la mirada sobre el mite s problemtica. Des del s. VII aC detectem a Grcia una
tendncia a qestionar el relat tradicional que coneixem per mite (en grec arcaic
indistintament anomenat , o ). Una societat oral tradicional
repeteix, duna generaci a laltra, els relats mtics sense posar-hi objecci. Amb la irrupci
del discurs escrit ( ), a Grcia el relat oral (ara ) s observat des de
perspectiva de veritat / falsedat. I no sn noms els filsofs (que entren en competncia
directa amb el mite), sin tamb historiadors i fins i tot poetes. La difusi de lescriptura ha
dhaver influt en aquest procs. Amb el text escrit canvia la funci del poeta, perqu les
versions del passat subsisteixen per escrit i el poeta pot fer les seves observacions i
comentaris personals (p. ex. Estescor diu que Hlena no an a Troia raptada, sin que Paris
sendugu un fantasma i que la guerra fou noms per aquesta illusi). Pot practicar-se la
manipulaci literria del mite.
En els trgics la lectura del mite s encara ms esbiaixada: manlleven els mites del
patrimoni pic i hi projecten doble moviment dapropament i allunyament. Lpica cantava
gestes dherois aristocrtics que es mouen per un codi de valors allunyat de la polis
democrtica del segle V aC. Sn herois que pertanyen a un altre mn. En canvi, pel
llenguatge que empren, colloquial i prosaic (parlen en dialecte tic), i per les discusions que
es plantegen a escena (amb el cor o amb altres actors) estan molt a prop de lespectador.
La tragdia fa s del mite: aix no vol dir, per, que la tragdia implanti a lescena les
figures mtiques de manera mecnica. Per dir-ho amb Hegel: Das Dasein dieser Charaktere
[de la tragdia] sind endlich wirkliche Menschen, welche die Personen der Helden anlegen,
und diese in wirklichem, nicht erzhlendem, sondern eigenem Sprechen darstellen. En
esdevenir personatges del drama, aquestes figures surten del mite o de lepos i tornen a la
vida, per compartir un temps i un espai que sn nostres, i per parlar la nostra llengua. s per
aix que la tragdia, diu Giuseppe Serra (1994, 13) s anacrnica respecte del mite per un
doble motiu: el seu temps no s ni el del mite, ni el de la poesia pica, sin que s el temps en
qu viu lespectador.
La mateixa representaci sobre lescena de lesdeveniment mtic destrueix la distncia
entre el personatge i lespectador, i afavoreix les identificacions. Fent s de la terminologia
psicoanaltica podem dir que mentre que els mites offer excellent images for the
development of the superego, la tragdia facilita les projeccions i identificacions (cf.
Bettelheim, 1976, 39-41). s per aquest motiu que podem convenir que lespectador atens
del 425 aC (que s la data aproximada comunament acceptada de lestrena de ldip rei) s
dip, Tirsias o Iocasta; Tebes s Atenes; el provocat pel crim ddip s la pesta
que assot Atenes al voltant del 431

dip rei de Sfocles.
El mite heroic no s trgic per ell mateix: s el poeta trgic qui lhi converteix. Certament
el mite ddip comporta transgressions que repugnen la mentalitat dun grec (lincest i el
parricidi). Per el discurs mtic no duu incorporada cap mena dinstncia, com les que ha
creat la polis democrtica, que jutgi aquests actes. Abans dels trgics, el mite ddip s una
llegenda que inclou, s, lincest i el parricidi, per que no deu tenir altre significat que el dun
mite dadveniment reial. A la Ilada, dip rep honres fnebres (Il. XXIII 677 sq.); a lOdissea

4
(Od. XI 275-276), mor al tron de Tebes. Sn squil i Sfocles qui han fet ddip un encegat
voluntari i un desterrat (cf. Vidal-Naquet 1986, 92).

Interpretaci moral de lOT
s lcit, doncs, preguntar-se per les relacions entre els homes i els dus que dibuixa
aquesta tragdia. Sobretot cal desfer alguns mals entesos que planen sobre OR (cf. Dodds
1968 [1966]). Partim dAristtil: a la Po diu que un heroi trgic s un home prsper que cau
en desgrcia per una (i posa per exemple Edip i Tiestes). Aqu hi ha
lorigen del malents, perqu els crtics shan llenat a la cerca daquesta hamartia mot
ambigu en grec, o b judicis morals falsos, o errors intellectuals (el grec no fa distinci entre
tots dos). Hom dona per fet que la hamartia dEdip s una falta moral. Per tant lexemple de
Tiestes com el dEdip demostren que Aristtil no en fa un (acte injust), sin
(no saben el que es fan). Per aix sn aptes per a la tragdia. La megale
hamartia s el parricidi i lincest, no res del que fa fa lescenari (tractar malament Tirsias,
Creont, dubtar de loracle, orgull...). Per la interpretaci moralitzant ha fet fortuna,
sobretot en un entorn victori (per els orgens estan en el francs Dacier, que influ molt
sobre Corneille).
Aquells que miren de buscar una responsabilitat esgrimeixen que Edip hauria pogut ser
ms curs. Per loracle s incondicional (no diu si fas aix, matars el pare, sin matars
el pare). Ell fa el que pot per evitar el dest. Aqu hi ha diferncia amb squil, perqu aquest
a Septem 742sq assegura que loracle s condicional: si pareixes un fill, el fill et matar. En
squil (com a lOrestea) s un relat de crim i cstig. Cal rebutjar doncs la interpretaci
moralitzant dEdip.

Una tragdia del dest?
Aleshores, si ell no s culpable, si s vctima innocent dun dest que ell no pot evitar, no
s sin una titella a mans dels dus? s una tragdia del dest, que refusa la llibertat
humana? Aquest s el segon mal ents. Aqu hi ha un anacronisme, perqu nosaltres pensem
en dues actituds alternatives (o b voluntat lliure / o b deterministes). Cal reconixer que el
debat sobe determinisme s un fabricaci del pensament hellenstic, perqu en els trgics,
com en Homer, el fet que hom tingui una predeterminada i que han de morir en el
seu dia anunciat ( ) no vol dir que no siguin agents lliures. Ni en Homer
ni en Sfocles foreknowledge of certain events imply that all human actions are
predetermined (Dodds, 1968, 22). El mateix missatger (OT 1230sq) distingeix entre acte
involuntari (parricidi, incest) del voluntari (autoencegament). Els actes previs estan lligats
pel dest, per el que fa a lescenari s una decisi dagent lliure. Els dus coneixen el futur,
per no lordenen. Els dus no forcen Edip a fer res: el que ens fascina s lespectacle dalg
que tria lliurement unes accions que el duen a la runa.
Llavors, si ell s innocent, per qu es mutila? La noci que el que importa s la intenci s
una novetat del pensament cristi i propi sobretot del pensament post-kanti. Per aix no
encaixa en el pensament religis grec: s cert que la llei atenesa distingeix, com nosaltres,
entre homicidi involuntari i assassinat. Un tribunal atens de lpoca hauria declarat
innocent Edip. Per el que cap tribunal no pot netejar s la polluci, que est vinculada
implcitament en lacte, sigui quin sigui el motiu. I el crim dEdip s enorme. Noms cal
veure qu diu Plat dels parricidies, un crim que no t disculpa ni purificaci (Lleis 872c sq).
Cal concloure, es pregunta Dodds (1968, 25), que lOT no t missatge sin que hi ha
noms el terror de la coincidncia? Que no hi ha pronunciament teolgic en lobra? En tot
cas, hi ha nocions religioses que es poden extreure: a/ Sfocles no creu que els dus siguin
justos. b/ Creu que existeixen els dus i que cal reverenciar-los (Sfocles fou sacerdot, fou
introductor del culte a Asclepi...). s una tragdia de la incertesa humana, tamb de la
grandesa humana (dun Edip que persegueix la veritat a qualsevol preu).