19/10/09-Poderosa «excel·lència»

EL PUNT - OPINIÓ Xavier Besalú

Ho llegia en el suplement de llibres: cal anar amb compte amb les paraules
perquè, al cap i a la fi, són elles les que acaben inventant les realitats. Són
poderoses i taumatúrgiques: capaces de revestir les mentides amb pell de
veritat, de guarnir d'amabilitat les píndoles més amargues. Una d'aquestes
paraules perilloses és excel·lència. L'hem sentida a tort i a dret en boca de
consellers i ministres, de directors i gerents. Sona la mar de bé (tots hem
introjectat que «excel·lent» és la millor nota), sinònim com és de superioritat, de
perfecció, de magnificència.

Per damunt de tot, l'excel·lència evoca la distinció, la diferenciació, la selecció,

perquè justament el valor de l'excel·lència és que no és a l'abast de tothom, és
només per a uns pocs, privilegiats i excelsos, que sobresurten de la majoria,
que destaquen de la mitjania general, que s'allunyen de la insignificança. A la
pràctica, el nord de l'excel·lència es tradueix en pràctiques d'exclusió:
d'eliminació d'aquells elements que ens poden fer perdre punts, de supressió
dels àmbits més complexos i expressius, de centrament en allò que els auditors
externs poden comprovar (que, com s'ha demostrat en el cas Palau de la
Música i en tants d'altres casos, poc té a veure amb la realitat), de focalització
en aquells aspectes que ofereixen més lluentor i que més puntuen en el
rànquing dels valors en alça i dels futurs consumidors o clients.

El problema és que l'exclusió és exactament el contrari de la inclusió, de la

integració, de l'escola per a tots, d'un servei universal, d'un dret humà
reconegut, que no solament no posa cap condició d'entrada, sinó que afirma
amb convenciment que el sistema educatiu és un dispositiu capaç de garantir
que tots els infants i joves adquiriran les competències imprescindibles per anar
pel món amb llibertat i autonomia (i per això dedicarà més temps, recursos i
esforços a aquells que més ho necessitin, siguin discapacitats, veïns d'un indret
remot o estrangers acabats d'arribar), i d'estimular al màxim les capacitats, les
habilitats i els interessos de cadascú. Si l'esquer de l'excel·lència ha de servir
per esclafar els qui tenen més dificultats, per eliminar els qui necessiten més
temps, convé que se sàpiga, més enllà de la bondat aparent de les paraules. I
és que la distinció que ofereix l'excel·lència ha caigut en camp abonat: en temps
d'incerteses, d'inseguretats, d'inèrcies centenàries i de complexitats creixents,
ofereix un camí clar i atractiu, mostra una simplicitat neta i entenedora i ens diu
que tot depèn de nosaltres mateixos, independentment de les nostres
adscripcions de classe, de gènere, d'origen..., que no serien sinó un llast
anacrònic i lleuger.

En què es tradueixen les polítiques d'excel·lència en el camp educatiu? En una

cooptació desinhibida de conceptes i emblemes provinents del món progressista
per omplir-los de continguts que no tenen res a veure amb l'original. Una
intensificació de les metodologies i tècniques més tradicionals (això sí,
revestides d'ordinadors i de pissarres digitals) un cop tergiversades i
ridiculitzades sense manies les pedagogies progressistes. Un decantament cap
a les matèries considerades sòlides i instrumentals, i una reducció dràstica de
les matèries més expressives, més humanitzadores, aparentment menys
utilitàries: les noves i velles maries. Un èmfasi en les avaluacions internes i
externes, de manera que tot el temps escolar es vagi convertint en un període
d'entrenament per superar aquestes proves, que són les que acaben per marcar
el currículum i per determinar què és el que interessa i què no, presentades com
la solució de tots els mals. Una mercantilització dels centres educatius,
presentats com a establiments (tipus supermercat) que competeixen entre ells
per atraure els millors consumidors (aquí no serien, en principi, els que tenen
més poder de consum, sinó les famílies amb els «millors alumnes») i per això
han de fer ofertes diferenciades (en forma d'anglès des de parvulari; de piscina
dins del mateix recinte), es veuen obligats a fer publicitat explícita i subliminal
(aquí no escolaritzem estrangers; o el 100% de l'alumnat aprova la selectivitat).
Una descentralització presentada com a autonomia que no és tal (quina
autonomia poden tenir els centres quan el seu professorat no es constitueix en
funció d'un projecte?), ni atorga més competències als ajuntaments i més aviat
sembla una mesura encaminada a treure's responsabilitats del damunt per part
del govern, responsable últim del servei educatiu, i a culpabilitzar els centres de
tots els mals que els afligeixen.

El drama és que de paraules poderoses i que necessitarien un esforç gran

d'interpretació n'hi ha cada cop més en el món educatiu: qui podria estar en
contra de les polítiques de qualitat? Però si ens aturem a analitzar en què es
tradueixen a la pràctica, serien moltes les coses a dir... Qui abominaria de
l'eficàcia, si volgués dir simplement complir el que es predica? Però no: sabem
prou bé que en nom de l'eficàcia se sacrifiquen un munt de coses importants...