Ttol: Residus, ferida i llenguatge. Giulio Caesare de Castellucci.

Juli Csar. Trossos. (Giulio Cesare. Pezzi Staccati) de Socetas Raffaelo Sanzio.

QUEDAR
en lo que queda
despus del fuego
residuo, sola
raz de lo cantable.
(Fnix, J. A. Valente)
Com Romeo Castellucci, pocs directors coneixem avui dia que entrin tant en dileg amb
els textos i les diverses connexions daquests amb daltres materialitats. I Juli Csar, la versi de
lany 1997, serigeix com una de les seves peces claus (junt amb Les tragdies Endogondies
[2002-04] i la trilogia Inferno/Purgatorio/Paradiso [2008])
En aquesta pea de trossos escampats, podrem dir amb Valente, que Castellucci posa
en dileg quantitat de residus que queden desprs del foc. Si Julius Csar s una pea delegia
que desemboca en canvi, aquesta versi socupa sols de lelegia (cadasc valorar finalment si
existeix possibilitat de canvi)
La retrica, la mentida, lactuaci, la veu, el llenguatge i du, sn els protagonistes de
lobra, ms enll dels propis personatges shakespearians. Tots aquests elements sn tractats des
de la matria que, com ens diu Castellucci, s lltima realitat.
Daqu aquesta forta presncia del vell, de la carn pre-cadavrica. Cada element de Juli
Csar est al lmit de la seva existncia: lesglsia que acull un espectacle teatral desprs de la
mort de Du, la retrica tractada des de la carn i des de la ferida. Tots sn residus que queden
desprs del foc. I tots els residus triats per lespectacle sn els que deliberadament tracten el tema
de la retrica i el llenguatge.
En certa manera, aquest tractament des de la carn i des de la ferida participa de lanlisi de
George Steiner a El castell de Barbablava:

Histricament, les exigncies del monoteisme absolut van resultar enterament intolerables. (...) Els
homes no sn ni sants ni ascetes; la seva imaginaci s grollera; generalment el seu sentit del
futur s el proper fita del cam. Per la insistncia de l'ideal continuava martellejant amb una fora
terrible, inconsiderada. (...) Odiem l'extrem als que ens assenyalen una meta, un ideal, als que ens
fan una promesa visionria, fita que no podem assolir tot i que hgim ests al mxim els nostres
msculs, que se'ns escapa una i altra vegada fora de l'abast dels nostres estirats dits.

Lanlisi steineri de les causes de lholocaust desprs que Nietzsche mats a Du i

qualsevol possibilitat de creena amb el llenguatge (ideal), ens ajuda a entendre linterpretaci de
Castellucci de Juli Csar.
El llenguatge (que crea i apunta a lideal) i la retrica (que pretn emmascarar amb figures de
llenguatge) han creat una ferida en lhome occidental i Castellucci ens mostra els orgens
daquests desvaris: la Roma pre-imperial.
A partir daquesta anlisi, lespectacle dessacralitzar aquests dos conceptes.
El personatge de vski, el qual remet a Stanislavski (com a un altre que pretn
emmascarar el real amb la illusi de realitat del seu teatre) sintrodueix una cmera per les
cavitats nasals i ens ensenya lnica (i ltima) realitat del llenguatge: la seva carnalitat, les cordes
vocals.
Perqu vski i els altres personatges estan dins de la tensi [de Juli Csar: ] masculina,
masclista i fortament sexual dels homes poltics, Castellucci ens mostra lorigen sexual femen

de la veu. Podria dir-se que, a Juli Csar, el llenguatge es dessacralitza a travs del real mostrant,
en una espcie de realisme no-figuratiu, el phonos (la veu pre-lingstica que, com diu Agamben,
s signe del dolor i el plaer) en el seu estat ms carnal i el logos (les paraules i els discursos) en
el seu estat ms refinat (el vers shakespeari i la retrica romana).
Per ltim, ens trobem el parlament de Marc Antoni fet per un laringotomitzat: el dest final
de la retrica. La medalla de la vergonya i de lobscenitat que porta la cultura occidental, com el
malalt de cncer. Les paraules que abans viem carnalment, ara mostren el seu efecte
contemporani: la veu feta pols incapa de transmetre cap missatge ms que la seva prpia
desaparici.
Lespectacle, brevssim per intens, obre un dels interrogants de lpoca post-Auschwitz (i
de la postmodernitat). Celan deia que encara/ hi ha cants a cantar ms enll/ de lhumanitat.
Lnic que podem cantar s que tot s un residu, transms des de la ferida? Fins quan estarem
en lelegia dall que rem no fa tant temps?
______________________________________
Text dOriol Lpez Esteve, estudiant de Direcci escnica i Dramatrgia a lInstitut del Teatre
(Barcelona). Escriu al blog www.entemporadaweb.wordpress.com i t inters en la dramatrgia de
dansa, el teatre i les potiques postdramtiques.