Aristtil

Full: 1/16

Aristtil

Apunts i textos

1. Biografia i context histric

Aristtil va nixer lany -384- a Estagira, ciutat grega de la Calcdia; fill de Nicmac i de Fstia (el seu pare fou metge del rei Amintes, avi dAlexandre el Gran), va quedar orfe molt aviat. Als disset anys acud a Atenes i ingress, primer com a alumne i desprs com a professor, a lAcadmia de Plat, a la qual va romandre durant vint anys: exactament, fins a la mort del fundador. La maledicncia assenyala que Aristtil hauria abandonat lAcadmia per desavinences amb el mestre que, a la seva mort, havia elegit Espeusip com a escolarca. Tanmateix, cal dir que els motius no sn gens clars, i que el propi Plat motejava el seu alumne com la intelligncia de l'escola, mentre Aristtil sovint sexpressava en aquests termes: Nosaltres, els platnics... Lany a. C. -343- Filip, rei de Macednia encarrega a Aristtil leducaci del seu fil, el futur Alexandre el Gran, el qual, als vint anys, succederia en el regnat al seu pare, assassinat tres anys ms tard. Cal dir que les teories tiques del filsof no coincideixen gaire amb la prctica poltica del governant que volia conquerir el mn. Lany -336- fund a Atenes la seva prpia escola i la batej amb el nom de Liceu: quelcom ms que un gimns; una veritable universitat de l'poca, en la que sestudiaven totes les cincies, i en la qual Aristtil i els seus deixebles acostumaven a filosofar tot conversant, mentre passejaven pel peripatos, una mena de passeig ajardinat amb una columnata, que envoltava el Liceu. Aquest estil de fer classes ha donat nom tant al seu pensament com als seus deixebles que es coneixen amb el nom de peripattics. Lany -323-, mort Alexandre, Atenes se subleva contra Macednia i Aristtil, que gaudia la consideraci de protegit dAlexandre, se sent insegur i es retira a Calcis, tot dient que ho feia per tal d'evitar que els atenesos cometessin un segon crim contra la filosofia, (recordant Scrates). All, a la ptria materna, mor lany -322-. Era proverbial la dita segons la qual Aristtil escrigu un miler dobres, de les quals es conserva noms un petit nombre. Sacostuma a dividir les seves obres en dos grups: a) Els dilegs exotrics. Corresponen al perode platnic de l'autor, i eren obres destinades a un pblic ampli, ali al Liceu, que van ser conegudes durant l'poca hellenstica. Tanmateix, desprs es van perdre i noms hi ha constncia dalguns ttols: De la filosofia, De les idees, Del b, De la justcia, Poltic, Simposi... b) Els tractats acroamtics (llions per a ser escoltades) Corresponen al perode del Liceu, i sn apunts de cursos destinats als seus alumnes. Aquests tractats van ser desconeguts durant lhellenisme i, portats a Roma per Sila, foren retrobats, ordenats i publicats al segle I per Andrnic de Rodes, (segle I) successor lluny d'Aristtil com a escolarca del Liceu. Malgrat la fonamentada sospita que alguns daquests tractats sn del seu deixeble Teofrast, el conjunt dels escrits acroamtics es coneix, prpiament, amb el nom de Corpus aristotelicum. Es dna, doncs, la paradoxa que avui no coneixem lAristtil de l'poca hellenstica i, tanmateix, les obres desconegudes aleshores ens sn avui familiars. c) El corpus aristotelicum Lgica (anomenada Organon s a dir, instrument): Categories, Sobre la interpretaci, Analtics, Tpics, Refutacions sofstiques. Tractats fsics (sobre la naturalesa): Fsica (vuit tractats), Sobre el cel, Sobre la generaci i corrupci, Meteorolgics, Sobre l'nima, Histria dels animals, Sobre les parts dels animals, etc. Metafsica (catorze tractats sobre el que Aristtil anomen Filosofia primera i que Andrnic va situar a continuaci dels tractats de fsica; d'aqu el seu nom: met t physik). Tractats dtica (tica a Eudem, tica a Nicmac, Gran Moral) i Poltica (Poltica). Retrica i Potica (aquesta ltima incompleta). Aquesta ordenaci correspon fora exactament a la divisi de la cincia feta pel mateix Aristtil: Cincies teriques: matemtiques, fsica, teologia; Cincies prctiques: tica, poltica, economia; Cincies potiques: Retrica, Potica, medicina, etc. Praxis: acci immanent (interior) Pesis: producci d'una obra exterior. Acci exterior.

1/16

Aristtil

Full: 2/16

1.1.

Les influncies a la posteritat

La influncia dAristtil en la histria del pensament s gaireb incommensurable. A grans trets, podem dir que vint segles de la filosofia i la cincia occidentals han estat presidits per laristotelisme, que assol el seu mxim esplendor els ltims segles de lEdat Mitjana, durant lEscolstica, i que iniciaria el seu declivi en la revoluci cientfica dels segles XVI i XVII, protagonitzada -entre daltres- per Coprnic, Galileo, Kepler i Newton. Anem, per, a pams: La importncia del Liceu va decaure rpidament, desprs de la mort del seu fundador. Altrament, lanomenat Corpus Arstotelicum, ordenat per Andrnic de Rodes, es va anar obrint cam durant lalta Edat Mitjana, fins que els filsofs rabs van recuperar i difondre les seves obres a lOccident cristi. Pel que fa al contingut, el paradigma geocntric -nucli de la cosmologia aristotlica- va estar vigent fins que Coprnic el va substituir, lany -1543-, per la teoria heliocntrica. La teoria dels quatre elements es mantingu viva fins que Lavoisier no va descobrir l'oxigen, ara fa poc ms de dos-cents anys. Al terreny de la Lgica, alguns dels seus principis i lleis encara sn en vigor, i tota ella -malgrat el Novum Organum (1620) de Francis Bacon- va perdurar ben b fins que Gottlob Frege, a finals del segle passat, acceler el naixement de la Lgica matemtica. En filosofia, les seves Metafsica, tica a Nicmac i Poltica sn encara avui punts de referncia obligats. I encara, per, nhi ha ms: Aristtil ha estat, durant ms de vint segles, el Filsof. Nombrosos textos literaris i cientfics de totes les poques es refereixen a ell simplement amb aquesta denominaci, el Filsof; donant per suposat que no calia especificar-ne ms, perqu tothom sabia de qui sestava parlant. I, a ms a ms, Aristtil ha estat, a lensems que el Filsof, el ms gran criteri dautoritat que la cincia i la filosofia han gaudit -i han patit!- al llarg de la seva prpia histria de tal manera que Aristoteles dixit (ho digu Aristtil) ha esdevingut durant molt de temps la prova ms contundent i irrefutable, quan hom volia demostrar la veracitat de qualsevol teoria.

2.

Teoria de la realitat

Tothom desitja saber. Amb aquesta contundent asseveraci comena Aristtil la seva Metafsica, a la qual ell, tanmateix, anomenava filosofia primera. Les vessants de la Metafsica: Les categories de lsser; La teoria de la causalitat El dinamisme de lsser; L'sser Suprem.

METAFSICA Cincia de l'sser

Les categories de l'sser

La teoria de la causalitat

El dinamisme de l'sser El canvi

L'sser suprem

Matria

C. Material C. Formal C. Eficient C. Final

Potencia

Substancia
Forma

Acte

Du

9 accidents

Forma pura Acte pur Primer motor Pensament de pensament

2/16

Aristtil

Full: 3/16

2.1.

Qu s la Metafsica

Aristtil definia la Metafsica com la cincia de l'sser, en tant que sser, i tamb com a cincia dels primers principis i les causes ms elevades. El filsof, per tant, t pel davant la tasca de desposseir lsser de totes les determinacions particulars (pes, moviment, etc.) i considerar-lo tan sols quant a sser. El nom de metafsica, -que prov de I'ordenaci dels llibres dAristtil, feta per Andrnic, i no vol dir res ms que all que ve desprs de la fsica-, sha imposat definitivament, passant a significar tota una realitat que s pel damunt de la physis.

2.2.

Els sentits de lsser

Imaginat ara si ns, de difcil, donar la definici correcta, posem per cas, dun llapis o duna escarola. No diguem ja si es tracta de definir un ocell o un sser hum. Doncs b, a tot el diccionari no hi ha, de ben segur, una paraula que resulti tan complicada de definir com aquesta: lsser. Aristtil, conscient de la dificultat, afirmava que lsser es diu de moltes maneres, per totes elles es refereixen a un terme nic i a una mateixa naturalesa, i aix vol dir que lsser s analgic, que t molts sentits, i que per intentar entendre-ho cal abordar-lo des de diverses perspectives. Aristtil estableix sis sentits en els quals podem dir lsser:

lsser, en un sentit essencial, s a dir, la substncia. lsser, en un sentit accidental. lsser, en un sentit dinmic (potncia/acte) lsser, en un sentit causal (perqu a la natura no existeix latzar) lsser Suprem, o divinitat. lsser lgic, com a vertader o com a fals.

2.3.

Teoria hilemrfica de la substncia

Lesmentada afirmaci aristotlica segons la qual lsser s diu de moltes maneres, tamb vol dir que lsser t moltes categories: a) Una categoria anomenada substncia (ousa), que s lessncia de cada cosa i all que existeix por s mateix i no es predica de cap altri; b) Nou categories accidentals, o accidents, que sn afeccions de la substncia, i que no poden existir per ells mateixos, si no sn adherits a alguna substncia. Entre aquestes nou categories accidentals es troben: la quantitat, la qualitat, la relaci, el lloc, el temps, la posici, la possessi, lacci i la passi. Encara cal distingir, per, dos tipus de substncia: La substncia primera (ousa prot) s lindividu singular (Scrates, aquest cavall) i actua sempre com a subjecte i mai com a predicat. La substncia segona sn les espcies a les quals pertanyen els individus (por exemple, 'lespcie home), o els gneres als quals pertanyen aquestes espcies (por exemple, el gnere animal). Home i animal poden ser substncies primeres i actuar com a subjectes, o substncies segones i actuar com a predicats. La teoria hilemrfica ens diu que la substncia s un compost: est constituda per la matria i la forma. La matria (del terme grec hle i del llat matria , que volen dir fusta) assoleix en Aristtil un significat filosfic i tcnic: matria s indeterminaci i receptivitat, disposici a rebre qualsevol determinaci, possibilitat per a alguna cosa. La forma (morph) s all que determina i in-forma" la matria; s actualitat, enfront del ser potencial de la matria. Forma s all al que tendeix la indeterminaci de la matria. Matria i forma dos constitutius de la substncia, es corresponen amb la potncia i lacte de lsser, i ambds determinen que lsser sigui dinmic i, en conseqncia, que el canvi i el moviment siguin possibles. La substncia de lsser gaudeix de preeminncia sobre la resta de categories de lsser: lsser s, les altres nou categories son de lsser; i la forma gaudeix de prioritat sobre la matria, perqu la forma s lessncia de lsser. La forma seria, salvant les distncies i situant-la al mn de la physis, lequivalent aristotlic de la Idea platnica. Altrament, mentre que Plat situava les Idees a un mn propi, real, vertader i diferent del mn dels objectes sensibles, regit per laparena, Aristtil sost que la idea, s a dir, la forma est indefectiblement lligada a la matria, la qual no es pot donar ni conixer sense la forma. No hi ha dos mns, el de les Idees i el de les coses, sin un de sol: el mn dels ssers, constituts per la substncia (matria i forma) i la resta daccidents.

3/16

Aristtil

Full: 4/16

2.4.

La teoria de la causalitat

El terme causa ( aita, en grec) vol dir producci dalguna cosa dacord amb una certa norma, o / esdevenir quelcom segons una certa llei. Aristtil pensava que els fenmens del mn fsic no sescauen a latzar, sin que tot sesdev per una ra i per obra de la necessitat, de manera que no hi ha moviment ni canvi sense causa. Podem estar dacord o no, amb Aristtil: el cert, per, s que la teoria causal i la relaci causa-efecte (malgrat la virulenta denncia feta per Hume al segle XVIII) sha establert al nucli mateix de la cincia occidental, basada en el principi aristotlic segons el qual saber s conixer les causes de les coses que succeeixen. La causa material s la matria de la qual una cosa s feta. Exemple:el marbre ho s de lesttua del David; i als ssers naturals, la matria s potncia, possibilitat de ser. La causa formal s la idea o paradigma que presideix la realitzaci dalguna cosa. Exemple: la imatge prvia del David que Miquel ngel tenia a la seva ment abans de plasmar-la en el marbre; i als ssers naturals, la forma s acte, i provoca la determinaci de la matria. La causa eficient s lagent o productor del canvi o de la cosa. Exemple: el propi Miquel ngel. La causa final o teleolgica s la finalitat que mou lactivitat de lagent. Exemple: lnim dengalanar la ciutat de Florncia amb lesttua del David. Les causes material i formal sn bsiques en la constituci dels ssers, car la causa formal determina la matria i fa que una cosa sigui all que s. Els principis materials (archa) dels presocrtics, les Idees de Plat, respectivament, estan considerats com els antecedents daquests dos tipus de causes; mentre els principis actius de lamor i lodi al cosmos dEmpdocles sn considerats com lantecedent de la causa eficient. Tanmateix, el tipus de causa que predomina sobre les altres dins la formulaci aristotlica s la causa final, ja que aquesta s el telos -fi- de la cosa, i la causa final pot ser considerada com el b per excellncia. La teoria de la causalitat dAristtil desferm una polmica que ara per ara no sha extingit. Lantic debat causalisme-finalisme i, apartir de la tercera antinmia de Kant, la controvrsia entre determnistes i ndeterministes, ha presidit una de les qestions ms fascinants de la filosofla natural. Lany 1820 escrivia Laplace: Una intelligncia que conegus, en un moment donat, totes les forces que operen a la natura i la situaci dels ssers de qu aquesta es composa, que fos prou vasta per sotmetre aquestes dades a l'anlisi matemtica, podria expressar en una sola frmula els moviments dels astres ms grans i dels toms ms petits. Res no seria incert per a ella, i tant el futur com el passat serien ben presents davant els seus ulls. A grans trets, Heisenberg amb el seu principi dincertitud s el millor representant de les tesis indeterministes, mentre que al bndol dels deterministes podrem situar Einstein, el qual escrivia en aquests termes: Vost creu en un Du que juga amb els daus, i jo en l'absoluta regularitat de les lleis de l'univers. (Carta a M. Born, 1944).

2.5.

El dinamisme de lsser: el canvi

De ben segur, ms dun cop than demanat (i tu mateix thas plantejat) la coneguda pregunta -un xic Retrica- de qu va ser abans, lou o la gallina. Amb levident mala intenci de agafar-te: perqu si contestes que lou, et demanarien a linstant qui el va pondre; i si la gallina, don s que va sortir, aquesta. El problema no s gens senzill i, tanmateix, a la metafsica dAristtil troba una de les respostes ms coherents i raonables que hi puguis imaginar. Lsser, per a Aristtil, s u i mltiple, a lensems. Si lsser era un ens esttic, aleshores caurem en les paradoxes de leleatisme, i no seria possible el moviment, ni la generaci, ni la pluralitat. Daltra banda, si Herclit tenia ra i tot fos moviment i canvi, aleshores no existiria lsser i les coses no tindrien identitat: Aristtil pretn solucionar aquesta dicotomia amb la teoria del dinamisme de lsser, segons la qual tot sser s integrat per dos elements constitutius: a) La potncia (dnamis), que s la possibilitat que tot sser t desdevenir quelcom diferent dall que ja s. Per exemple, un ou s, en potncia, una gallina. b) Lacte (energea, entelcheia), que s all que un sser ja s de fet; s a dir, la potncia realitzada o actualitzada. Per exemple, la gallina s, en acte, una gallina. De forma parallela a la distinci substancial entre matria i forma (per explicar la composici de lsser), Aristtil desplega la distinci de potncia i acte, ara per justificar la possibilitat del canvi. Parmnides tenia ra quan afirmava que lsser no pot sorgir del no-sser (ex nihilo, nihil, que deien a ledat mitjana, tot i remembrant Aristtil). Tanmateix, els ssers existeixen i el moviment s possible perqu els ssers tenen a dins seu la potncia o capacitat de transformaci: la gallina comena a existir potencialment en lou, el qual aconsegueix la seva entelcheia, s a dir, la seva perfecci, el seu desenvolupament perfecte com a sser, quan ha esdevingut gallina.

4/16

Aristtil

Full: 5/16

Abans de trobar les lleis fsiques del moviment, calia trobar la seva justificaci metafsica. Ara ja sabem que el moviment existeix i s possible, perqu aquest no consisteix en el pas de l'sser al no-sser, ni tampoc a linrevs: el moviment s el pas de l'sser en potncia (dnamis) a l'sser en acte (energia, entelquia). I tamb sabem -si s que estem dacord amb la teoria dAristtil- qui va ser abans, si lou o la gallina: va ser abans aquesta perqu, en el paradigma de lembri que regeix tots els processos naturals, lacte, s a dir, el desenvolupament dun sser capa la seva perfecci, s el que est present des del principi i, com a causa final o entelquia, presideix tot el procs de transformaci. De manera que la gallina s anterior a lou (per les mateixes raons que la ciutat s anterior a lhome, com veurem a la poltica) perqu lacte s abans que la potncia; i perqu la realitzaci de tot sser gaudeix de prioritat, lgica i natural, sobre els estadis previs que sn el preludi cronolgic de la seva perfecci.

2.6.

Lsser Suprem

A la metafsica aristotlica Du s ents com a lsser Suprem i, en conseqncia, com el ms alt objecte destudi daquesta cincia. La c omprensi que Aristtil fa de Du es desplega en tres vessants fonamentals: a) Du s acte pur. A diferncia de la resta dssers, que sn sotmesos al canvi, Du no t potncia, perqu Du no t possibilitat de transformar-se ni desdevenir quelcom diferent dall que ja s. Du s plenament actualitzat; s acte pur: energeia. Aix fa que Du sigui, a lensems, la causa final del moviment etern del cosmos o, dit duna altra manera, Du s el Primer Motor Immbil: ell mou directament el primer cel, i causa la rotaci diria dels estels al voltant de la terra. I les 55 esferes dter (que veurem a la cosmologia) sn altres tants motors mbils, subordinats al Primer Motor. El moviment circular de la regi supralunar s el ms perfecte de tots, perqu cada esfera t una Intelligncia espiritual i sapropa el mxim possible a la Primera Intelligncia, que s Du. b) Du s forma pura. A diferncia de la resta dssers, que tenen una composici hilemrfica, la substncia divina no t matria, o sia, s immaterial. La forma pura que s Du, sense la indeterminaci de la matria i sense lafegit dels accidents, presenta una gran similitud amb la Forma platnica del B suprem. c) Du s pensament de pensament. Lactivitat prpia de Du consisteix a pensar; i donat que lobjecte del seu pensament no pot estar sotms al canvi, ni a la generaci ni a la corrupci, lobjecte del pensament de Du s Du mateix, i Du sautoconeix en un Acte etern dautoconscincia. Du s Nesis noseos, i es pensa a S mateix per tota leternitat.

3.

Cosmologia

Thomas Kuhn, a la seva obra L'estructura de les revolucions cientfiques, ens ha mostrat que la cincia normal es fa i es desenvolupa sempre al s dun determinat paradigma. I que un paradigma comporta una determinada visi de la realitat i del mn, s a dir, una cosmologia. Doncs b, la cosmologia aristotlica gravita tota ella entorn de lanomenat paradigma geocntric, la tesi ms forta del qual s la convicci que la terra est quieta, al bell mig del cosmos. La terra -gea- s al centre, i el cosmos sorganitza i es desplega tot ell, ordenadament i harmnica, al seu voltant. Veiem ara quines sn les caracterstiques que defineixen aquesta cosmologia. a) El cosmos geocntric

1. 2. 3. 4. 5. 6. 7.

El cosmos s un cosmos, s a dir, un ordre: jerarquitzat, etern i bell. El cosmos s finit, geocntric i geosttic. El cosmos est dividit en dues regions: la regi sublunar i la regi supralunar. Aquestes dues regions estan poblades per diferents elements i fins i tot es regeixen per lleis fsiques (que veurem ms endavant) diferents. La regi sublunar s ocupada, amb tendncia a lordre, pels quatre elements dEmpdocles: Terra, Aigua, Aire i Foc. La regi supralunar s ocupada tota ella per lter o quinta-essncia: es tracta dun cinqu element, que s incorruptible, slid i transparent, i que significa, en paraules dAristtil, all que sempre corre. El cosmos s un plenum, s adir, est tot ell ocupat pels cinc elements esmentats en conseqncia, no existeix cap lloc buit.

b) La terra. Aristtil va postular, amb molt bon criteri, que la terra era rodona (aix ho demostraven els eclipsis de lluna), i que estava quieta al bell mig del cosmos. La ra del reps de la terra es basa en el

5/16

Aristtil

Full: 6/16

fet que els nostres sentits no detecten cap tipus de moviment, a ligual que s succeeix quan anem en un vaixell: a ms, si la terra es mogus, (pensava errniament Aristtil) el seu envoltori ms proper denunciaria aquest presumpte moviment i, aleshores, veurem fenmens ben absurds, com ara una fula que cau molt lluny del tronc del seu arbre, un ocell que vola endavant i retrocedeix, un nvol que va contra la direcci del vent, etc. La terra no s cap planeta: s una esfera en reps al centre del cosmos, i al seu voltant es despleguen en esferes homocntriques, amb tendncia a lordenaci, la resta dels elements que poblen el cosmos. c) La regi sublunar i la regi supralunar. Lrbita de la lluna marca la lnia fronterera de les dues regions del cosmos: terra, aigua, aire i foc omplen la regi sublunar, de tal sort que cada un daquests quatre elements t el seu lloc natural, (dos sn lleugers i es mouen verticalment, el foc i l'aire. Dos sn pesants i es mouen cap el seu lloc natural, el centre de la terra: terra i aigua) i lter ocupa tota la regi supralunar, que sestn fins al primer cel. Mentre la regi sublunar s el lloc del moviment violent i del canvi, la generaci i la corrupci -es tracta, doncs, duna regi heracliteana-, la regi supralunar (situada entre l'rbita de la lluna i lesfera de les fixes, o lmit exterior del cosmos) s una regi parmendia. Lter s un element incorruptible i etern, el moviment en ella s circular i perfecte, etc. Has de saber que els grecs, que observaven el cel amb ms acutat que no ho fa avui l'home del carrer, pensaren que els estels eren fixes: tots, menys uns quants que es movien capriciosament, que feien el boig ms enll de la lluna. Es tractava de cinc estels errants (aquest s el significat del terme planetes), i ja haurs endevinat de quins cossos es tracta: Mercuri, Venus, Mart, Jpiter i Saturn. Perqu, no ho oblidis, la terra encara era molt lluny dsser un planeta!. Observa, encara, com els set cossos celestials que tenen moviment (sol i lluna, i els cinc esmentats planetes) es corresponen amb els noms dels set dies de la setmana. Saps per qu? Perqu la mesura del temps i l'organitzaci del calendari sha fet en base a lobservaci del cel. Cal dir que el moviment dels planetes s el problema ms ardus de la cosmologia aristotlica: es tractava, primer de tot, de salvar les aparences, s a dir, de fer compatible la tesi de la circularitat amb els estranys desplaaments daquests estels errants: a aquest efecte, Aristtil va postular la teoria de les 55 esferes, segon la qual lter, a la regi supralunar, est dividit en 55 esferes homocntriques, rotatries en diverses direccions, que arrosseguen al seu interior els planetes; el resultat s que els planetes es mouen, arrossegats a linterior de les 55 esferes dter, tot respectant el principi de la circularitat i, malgrat aix, lespectador hum percep el moviment dels planetes com a irregular. La regi supralunar s el regne de la perfecci: t un element incorruptible, que s lter; i t una llei fsica prpia, que s la llei de la circularitat. Es comporta, talment, com un rellotge analgic, de moviment circular, perfecte i etern, que no necessita corda perqu s molt aprop del rellotger div, el primer motor immbil, el qual imprimeix moviment a les esferes dter.

4.

La fsica

La fsica aristotlica s lestudi de lsser en moviment. El moviment s el problema principal de la fsica, i aquest t un carcter teleolgic, s a dir, sempre es dna en ordre a una causa final. A la natura hi ha moviment perqu els quatre elements tenen tendncia a ocupar el seu lloc natural. Hi ha diverses classes de moviment a l'esquema aristotlic:

1. 2. 3. 4.

Canvi substancial: generaci i corrupci. Canvi quantitatiu: creixement i disminuci. Canvi qualitatiu: alteraci. Canvi de lloc: moviment de translaci.

Veiem ara quines sn les set lleis (les quatre lleis generals i les tres particulars que regeixen el moviment:

1. Tot mbil requereix dun motor. En el benents que el motor ha dsser diferent del mbil,
exterior al mbil, i la seva acci sobre el mbil ha de durar mentre dura el moviment.

2. Si cessa la causa, cessa lefecte. 3. La natura s principi de moviment: arch kinseos. 4. Principi de l'horror vacui: la natura avorreix el buit, i evita per tots els mitjans la formaci del
buit. I a ms daquestes quatre lleis de caire general, nhi ha tres ms, referides a tipus particulars de moviment:

6/16

Aristtil

Full: 7/16

5. El moviment a la regi supralunar s etern i regular, circular i perfecte: es regeix pel principi
platnic de la circularitat.

6. A la regi sublunar hi ha dos tipus de moviment: 6.1. 6.2.

El moviment natural (que es regeix pel principi de la recerca del lloc natural, i el segueixen els cossos verticalment quan van a la recerca del seu lloc natural, aix la pedra que cau, el foc que puja, laigua que cau i puja, etc). El moviment violent, que s el que segueix qualsevol tipus de projectil, i es regeix pel principi de lantiperistasi.

Explicaci del moviment natural. A la regi sublunar hi ha moviment natural i moviment violent. El moviment natural s dona sempre en sentit vertical, cap amunt i cap avall, i s el que segueixen els cossos quan van a la recerca del seu lloc natural. Aix, la pedra s greu, i cau perqu busca el seu lloc natural, que s al centre de la terra; el foc s lleu, i puja sempre a la recerca del seu lloc natural, que s per damunt laire, al costat de lrbita llunar; laigua s relativament greu: la de les deus puja i la de la pluja cau, perqu ambdues cerquen el seu lloc natural, per sobre la terra; i laire s relativament lleu, i puja per sobre de laigua perqu tendeix a ocupar el seu lloc natural. Com sexplica, per, el moviment violent? Com sexplica el moviment del projectil o de la fletxa? Un cop perdut el contacte amb larc que la dispara, la fletxa hauria de caure verticalment a terra, donat que ja no t motor. Per qu no cau? El fenomen que es produeix es coneix amb el nom dantiperstasi: la fletxa -o qualsevol altre projectil- no cau perqu ha trobat un nou motor, que s laire. La natura, que s la font del moviment i est sempre empenyorada en evitar la formaci del buit, genera un remol daire al voltant de la fletxa, i s laire qui empeny la fletxa pel darrere, evitant Aix la formaci del buit i provocant la continutat del moviment.

4.1.

Planetes i projectils: punts febles de laristotelisme

La cosmologia i la fsica dAristtil, vigents fins la revoluci cientfica dels segles XVI i XVII, tenen dos punts febles en aquestes dues qestions que acabem de veure: Com es mouen els planetes? Com es mouen els projectils? La primera, passant per Ptolomeu i Coprnic, no trobar resposta correcta fins a Kepler, amb les tres conegudes lleis del moviment dels planetes; la segona haur desperar Galileu i les lleis del moviment dels projectils. Aristtil les havia solventat, en el primer cas, amb la teoria de les 55 esferes homocntriques dter, per tal de salvar les aparences del moviment arbitrari dels planetes i conjuminar-lo amb la llei de la circularitat. En el segon cas, amb el principi de lantiperstasi, que explica el moviment de la fletxa sense infringir les lleis generals del moviment. Hagueren de passar vint segles per tal que cientfics i filsofs trobaren respostes encertades a aquests dos problemes.

5.
5.1.

Teoria del coneixement

La crtica a Plat

Si ens volem apropar una mica ms al pensament dAristtil, ens cal veure la seva actitud de fons envers Plat. Ja hem vist que la seva formaci s platnica i com ell mateix shi considerava (nosaltres els platnics), per aix podem dir que segueix la via de Plat. Aquesta, per, s una via amb bifurcaci que Aristtil, durant els anys de la seva estada a lAcadmia, recorrer en totes direccions, cercant els corriols denlla entre l'una i laltra; fins que, finalment, considerar ms convenient enfilar pel mig. Amb aquest desdoblament del cam que s la teoria de les idees, Plat provava de conciliar les coses del mn sensible, que no li oferien la seguretat dun coneixement vertader, amb la necessitat de quelcom permanent, que li aports aquesta seguretat. Per aix situava les Idees en un mn propi, real, vertader, diferent del mn dels objectes sensibles (mn regit per laparena), de tal manera que aquestes esdevenien la causa darrera de lexistncia i de la intelligibilitat de les coses sensibles. Aristtil, en la seva crtica, afirma que no hi ha dos mns, el de les Idees i el de les coses, sin un de sol: el mn real, el mn dels ssers. Considera que la teoria de les Idees de Plat s intil i impossible: s intil, perqu les Idees son una reproducci varia dels objectes sensibles, no ens ajuden a un millor coneixement de les coses i, altrament, no donen ra del moviment ni del canvi; i s impossible perqu, si les Idees sn les substncies de les coses, aleshores no poden existir separades daquestes. Com se sol dir, fa baixar les idees del cel a la terra.

7/16

Aristtil

Full: 8/16

s molt significativa en aquest sentit la reelaboraci que fa, en el tractat Sobre la filosofia, del mite de la caverna de Plat: Si hi hagus uns homes que haguessin viscut sempre sota la terra, en banals i brillants habitacions, adornades amb esttues i pintures i provedes de totes les coses en abundncia per aquells a qui es considera felios; i si, no obstant aix, mai haguessin sortit a la superfcie de la terra, per haguessin sentit per testimonis i referncies que hi ha una certa divina presncia i poder; i si en cert moment s'obrissin les gorges de la terra i ells poguessin escapar d'aquells llocs ocults i arribar a aquestes regions que habitem, en veure de sobte la terra i el mar i el cel, en saber la magnitud dels nvols i el poder dels vents, en mirar el sol i reconixer la seva grandria i bellesa i l'eficcia amb qu causa el dia espargint la seva llum pel cel sencer sembrat i adornat destels i la varietat dels llums de la lluna, ara creixent, ara minvant, i les sortides i postes de tots ells i les seves trajectries reiterades i immutables per tota l'eternitat, quan veiessin aix, pensarien a l'acte que hi ha dus i que aquestes coses en sn les poderoses obres. (Fr. 12.)

5.2.

El coneixement

Aristtil considera que el coneixement s un procs ascendent que va des de l'objecte al concepte, de les coses a les seves causes, i, seguint les divisions de lnima, hi distingeix dos grans nivells: el sensitiu i lintellectual. El coneixement sensitiu s propi dels animals i les persones i la font de tots els coneixements; per tant, no tenim coneixements innats, com pretenia Plat. "En un smil molt illustratiu parla de l'nima com si fos una "tauleta de cera", s a dir, com un full en blanc". Es caracteritza per la seva particularitat. s un coneixement vertader, per no cientfic perqu est sotms al moviment i al canvi i perqu no pot distingir entre el substancial i laccidental. El coneixement intellectual s el propi dels ssers racionals: la facultat abstractiva i discursiva o, per dir-ho en una sola paraula, la facultat de pensar. El coneixement nou que sobt a partir de les imatges del coneixement sensible, si prov del que s contingent o accidental, sanomena opini; per quan aquest coneixement deriva de la necessitat (que no pot ser daltra manera) aleshores sanomena cincia. Aristtil entn la cincia per oposici a lopini: aquesta pot ser vertadera o falsa (no deriva de la necessitat o no en tenim la certesa); la cincia no pot deixar de ser vertadera, per aix la defineix com u coneixement n necessari, universal i cert de les coses, que arriba fins a les essncies, les expressa en definicions i les explica per les seves causes. Procs d'abstracci: 1. Els sentits capten els aspectes sensibles de l'objecte 2. El sentit com coordina els sentits i garanteix la percepci unitria i global de l'objecte. 3. La imatge s la matria i la potencia del concepte. 4. L'enteniment pacient abstrau la forma sensible de la imatge i les fa potencialment intelligibles. 5. L'enteniment agent actualitza els intelligibles presents a l'enteniment pacient en el concepte. 6. El concepte constitueix la base del coneixement universal i s sempre vertader. 7. L'experincia s el coneixement de les coses concretes i de les seves caracterstiques singulars 8. El coneixement intellectual s'articula lingsticament i s comunicable i ensenyable.

5.3.

El mtode cientfic

Per a Aristtil, la cincia s deducci del particular a partir dall general. Sadona, per, que el nostre conixer avana cronolgicament a la inversa; dels fets particulars ninferim all que s general, mitjanant una operaci de lintellecte anomenada inducci; s a dir la deducci remet a la inducci. Aristtil, per, remarca que la inducci ens permet fitar els universals, per no ens els garanteix. Cal que lactivitat intellectual de la intuci completi la tasca de la inducci, aportant la certesa necessria. La cincia s doncs un saber demostratiu i la Lgica s lorganon (eina o instrument) que assegura la correcci de largumentaci demostrativa. La demostraci, per tant, s una argumentaci lgicament correcta i amb fonaments vertaders. Consta dunes premisses que, al seu torn, sn conclusions daltres demostracions, i Aix successivament. Per, si el procs fos infinit, mancaria un fonament ltim a la demostraci. Per aix s necessari parar-se i trobar un primer fonament que sigui punt de sortida de tota demostraci, s a dir, uns primers raonaments, les premisses dels quals siguin indemostrables, immediatament evidents i primers principis de demostraci.

5.4.

La Lgica aristotlica

Aristtil considera que lintellecte, mitjanant la inducci, coronada per lacci de la intuci, aporta un coneixement immediat i cert daquests primers principis, que sn: els axiomes i les definicions.

8/16

Aristtil

Full: 9/16

Els axiomes preexisteixen necessriament a tot coneixement, simposen al subjecte que coneix i sapliquen a tot objecte de coneixement. Entre ells, cal esmentar els principis de: Principi de no contradicci (No s possible A i no-A a la mateixa vegada) Principi didentitat A = A Tota cosa s igual a si mateixa. Principi de Tercer excls No hi ha terme mitj entre una cosa i la seva contrria Les definicions no necessiten demostraci. No sn proposicions, perqu no es poden qualificar de vertaderes o falses, sn posicions que sajusten a lobjecte de cada cincia. No preexisteixen en el subjecte coneixedor i shan densenyar a qui vol aprendre una cincia determinada.

5.5.

El saber demostratiu (els conceptes, els judicis i les argumentacions)

Els conceptes

Amb els conceptes comena lautntic coneixement, que s coneixement de luniversal. El concepte s intuci immediata, per aix no comporta lalternativa de vertader o fals: sempre s vertader, per amb una veritat que encara no s'ha explicat ni articulat. La veritat i lerror noms sn possibles en el judici.

Els judicis
A partir dels conceptes es formen els judicis (proposicions) mitjanant l'atribuci d'un concepte que fa de predicat a un que fa de subjecte. El que es pot atribuir a un subjecte sn les nou (9) categories que ja hem vist abans. Tipus de judicis. Els judicis poden diferir en: 1. La qualitat: (afirmatius o negatius) afirmen o neguen latribuci dun predicat a un subjecte. 2. La quantitat: (universals o particulars) latribuci del predicat es refereix a tots o noms a alguns subjectes. Exemples: (A) Universals afirmatius: Tot A s B (E) Universals negatius: Cap A s B (I) Particulars afirmatius: Algun A s B (O) Particulars negatius: Algun A no s B

Les argumentacions
Ats que els judicis sn atribucions, aquestes poden ser vertaderes o falses, per la qual cosa shan de demostrar cercant la veritat del judici en altres judicis, en un procs deductiu, que ha danar del ms general al ms concret - sillogisme-.

5.6.

La deducci: el sillogisme

Segurament, una de les aportacions ms notables dAristtil a la Lgica s la teoria formal del sillogisme, que ell considera com la forma de deducci vlida. Les seves caracterstiques sn: 1. Consta de tres enunciats o judicis: la premissa major, la premissa menor i la conclusi del raonament. 2. Entre les premisses i la conclusi hi ha tres termes o conceptes, repetits de dos en dos. 3. El terme repetit a les premisses sanomena terme mitj i els altres dos formen la conclusi. Exemple: Tots els homes sn mortals Scrates s un home Dones, Scrates s mortal [Els conceptes repetits: Home, mortal, Scrates. El terme mitj: Home] Per tant, el sillogisme consisteix en deduir l'atribuci dun predicat a un subjecte en la conclusi, per la introducci d'un terme mitj en les premisses. Aristtil pensava que totes les inferncies deductives, si es feien b, eren sillogstiques, per aix va presentar totes les combinacions vlides de sillogisme (19 en total, de les ms de 200 de possibles), considerant que, si es formulaven tots els arguments en forma sillogstica, es podia arribar a evitar totes les fallcies. Cal reconixer que la teoria del sillogisme s admirable pel fet que representa el comenament de la Lgica formal; per, tamb cal recordar que, durant molts segles, va suposar un fre al desenvolupament daquesta cincia. Efectivament, Aristtil, en presentar el sillogisme com la forma de deducci vlida, va limitar lestudi daltres formes de deducci. Tamb, en considerar la cincia com a deductiva i limitar la

9/16

Aristtil

Full: 10/16

inducci a un apropament incompleta a luniversal, va fer que es continus donant una excessiva importncia a la deducci.

6.

Antropologia

Un altre exemple concret de les diferncies que hi ha entre Plat i Aristtil el trobem en la concepci de lhome. Ambds coincideixen en afirmar que aquest consta dnima i cos; per, mentre en Plat nima i cos sn la reuni de dues entitats, corresponents a realitats o mns diferents (lnima al mn de les idees i el cos al mn sensible); en Aristtil constitueixen una unitat substancial de matria (el cos) i forma (lnima). En Plat, les activitats humanes sn activitat de lnima, la qual ha tingut una existncia i un coneixement anteriors a la seva reuni accidental amb el cos. En Aristtil, en canvi, les activitats humanes sn el resultat del conjunt, lhome coneix amb el cos i amb lnima, i aquesta no t un coneixement independent del cos.

6.1.

La psicologia

Entre els grecs, la psiqu s principi de vida i moviment, Aristtil mant aquesta idea en afirmar que lnima s la forma del cos i, en conseqncia, tamb s lacte del cos, que, pel fet de ser matria, s la potncia. Aix, de la mateixa manera que lacte s superior a la potncia i la forma ho s a la matria, lnima preval sobre el cos, en el sentit que s el principi de tota lactivitat dels ssers vius. Aristtil considera que tots els ssers vius tenen nima, per no totes les nimes poden realitzar les mateixes funcions. Aix doncs, cos i nima constitueixen una sola substncia i guarden mtuament la mateixa relaci que la matria i la forma. L'anima s la forma del dos, per no de qualsevol cos: "dun cos organitzat" (un organisme estructurat d'una manera molt determinada). Per aix Aristtil considera que la doctrina de la reencarnaci s un absurd: l'anima no pot ser forma de qualsevol cos. Com a forma, l'nima s el principi ms radical de tota l'activitat de l'sser viu. En definitiva, no s res diferent daquestes funcions. Aristtil ho expressa d'una manera molt aclaridora: Si l'ull fos un animal, la vista en seria l'nima. Per aix, cos i nima no sn separables: un cos sense nima deixaria de ser un organisme o un animal (o no ho seria ms que una esttua de pedra o fusta); i una nima sense cos no seria res (com no s res la vista separada de l'ull). A ms, Aristtil defensa la unitat de lnima (contra les tres nimes de Plat); i s per aix que afirma que aquella no es localitza en cap part especial del cos sin que s present en tot el cos. I no s l'nima la que sent o pensa sin tot lhome, grcies a l'nima: afirmaci de la total unitat de l'sser viu. Per aix en distingeix tres tipus diferents:

NIMA
Vegetativa

FINALITAT
Conservaci

FUNCIONS
Nutrici i reproducci

ESTRUCTURA
Organisme Cinc sentits Sentit com Imaginaci i Memria Enteniment pacient i agent

PRPIA DE
Plantes

Sensitiva

Moviment

Sensorials

Animals

Intellectiva

Pensament

Intellectuals

Persones

7.

Ltica

Ltica dAristtil s finalista. Tota recerca i tota obra, semblen apuntar a algun fi o b; per la qual cosa el b sha definit com all a qu tendeixen totes les coses. Per, en haver-hi diferents classes de coses, hi ha diferents classes de b, que corresponen a les diferents arts o cincies. Tamb, alguns fins se subordinen a altres, que tenen ms el carcter dltims. Per si hi ha algun fi que vulguem per ell mateix i per assolir-lo s pel que volem tots els altres fins o bens subordinats, aleshores aquest darrer ser el millor b, el b suprem.

7.1.

La felicitat

10/16

Aristtil

Full: 11/16

Plantejat lobjecte de la recerca, Aristtil dir que tothom est dacord en identificar el b suprem amb la felicitat. Aquest acord en el concepte, per, desapareix quan es prova de precisar en qu consisteix la felicitat. Cadasc la concep a la seva manera: per a uns cal cercar-la en el plaer; per a altres en la riquesa; uns la veuen en lhonor i la glria; altres en la saviesa; fins i tot sesdev que el mateix individu la concep de forma diferent segons les circumstncies: si est malalt, ansia per sobre de tot la salut; si s pobre, la riquesa. Aristtil denncia la insuficincia de la major part daquestes concepcions: fer del plaer el fi de la vida s rebaixar-se al nivell dels animals; la riquesa no s, evidentment, res ms que un mitj i no pot constituir un fi; lafecci als honors fa que la nostra felicitat depengui dels altres. Aristtil, per, veur en la saviesa la felicitat suprema de lhome. Abans, per, li cal analitzar qu s el b.

7.2.

El b

Aristtil declara que no hi pot haver una noci universal del b (en el sentit platnic de la Idea de B), de la mateixa manera que no hi ha un concepte general del ser. El b, com el ser, s analgic, es manifesta de moltes maneres: en la substncia, s Du o lintellecte; en la qualitat, ho sn les virtuts; en la quantitat, el terme mitj; en la relaci, all til; en el temps, locasi, etc. El b saplica a tots els camps del saber, per no hi pot haver una cincia del b en general, en el mateix sentit que hi ha una cincia del ser en general; perqu, com Plat ja havia mostrat, el b dun sser qualsevol, all que el fa bo, s la qualitat prpia que el fa apte per complir amb la seva funci natural; s a dir, a cada sser li correspon el seu b concret dacord amb la seva naturalesa.

7.3.

El b de lhome

Aquesta preocupaci per les coses concretes que caracteritza la moral dAristtil, lindueix a precisar que lobjecte de ltica s definir el b de lhome. Per arribar a aquesta definici cal preguntant-se quina s la funci natural de lhome. Ara b, la funci prpia de lhome no potser res ms que lactivitat racional, la que el distingeix de l'animal, com la sensaci distingeix aquest de la planta. En conseqncia, el seu b ha de consistir en la seva aptitud per a la vida raonable. Aquesta s la seva virtut -all que el fa bo- i la seva felicitat no pot consistir ms que en lactivitat de lnima exercint-se conforme a aquesta virtut.

7.4.

La virtut: terme mitj

Si, en lapartat anterior, hem arribat a la conclusi que la felicitat humana consisteix en lactivitat de lnima, dacord amb la virtut s necessari analitzar en qu consisteix la virtut. La virtut, degut a la qual sens qualifica de bons o de dolents, no pot consistir en un comportament natural (menjar, beure, moures, dormir,...), perqu aquest s pot considerar necessari i no es pot qualificar ni de bo ni de dolent per ell mateix; sin que ha de ser una disposici de la voluntat (hbit) devitar els extrems en les nostres accions i passions. Representa un terme mitj entre lexcs i el defecte. Aquest terme mitj, per, no sha dentendre en un sentit matemtic, sin que cal tenir en compte les circumstncies de cadasc i el seny (la ra) ha de ser-ne la mesura. Daqu es dedueix que la felicitat humana consisteix en la pura activitat intellectual, s a dir, en la vida contemplativa.

7.5.

Les virtuts morals

Aristtil sap que aquest ideal de felicitat i perfecci no s plenament realitzable per lhome; perqu aquest no s noms enteniment, tamb t necessitats corporals, socials, econmiques, etc. que ha de satisfer. Per aix distingeix entre les virtuts intellectuals (dianotiques), que regulen la vida contemplativa i depenen de la part racional de lanima, i les virtuts morals (tiques), que depenen de la part irracional i regulen les tendncies prpies i el tracte amb els altres. Aquestes suposen una elecci conscient, per la qual cosa estan subordinades a les virtuts intellectuals; per, les persones sn dignes de lloana per les seves virtuts morals i no per les intellectuals.

Vici per excs

Temeritat Llibertinatge Prodigalitat Vanitat Irascibilitat Arrogncia Timidesa

Vici per defecte

Covardia Insensibilitat Gasiveria Humilitat Manca d'empenta Menystenir-se Desvergonyiment

Virtut o terme mitj

Valor Temprana Liberalitat Magnanimitat Amabilitat Sinceritat Modstia

11/16

Aristtil

Full: 12/16

Enveja

Malvolena

Justa indignaci

7.6.

La justcia

Tot lordre de les virtuts morals culmina amb la justcia, perqu lhome s un sser social per naturalesa -noms es pot realitzar plenament dins la societat-. En el seu sentit ms general, s adir, com a adequaci o conformitat a les lleis, s la virtut total i completa, perqu la seva finalitat s la felicitat de la societat poltica. A ms daquest sentit general, la justcia tamb t un sentit especfic, aleshores s commutativa o distributiva: La commutativa que regula lequilibri en les relacions socials, procurant la igualtat en els contractes entre membres de la societat i igualant les culpes i els castigs en els delictes. La distributiva que regula la distribuci de les recompenses que poden correspondre als membres de la societat, segons el seu mrit. Sobre la virtut de la justcia es fonamenta el dret. Aristtil distingeix entre el dret privat i el pblic i en aquest darrer cal separar el dret positiu (lestablert legtimament per cada Estat) del dret natural (que conserva el seu valor a qualsevol lloc).

8.

La Poltica

El Liceu era un veritable laboratori de cincia poltica, en el qual Aristtil, amb els seus deixebles, arrib a recopilar 158 constitucions de lpoca, i deix plasmat el seu pensament poltic fonamentalment en tres obres: tica Ncmac, Politica i La constituci dels atenesos. Igualment que ltica, la poltica s una cincia prctica que tendeix al b, considerat ara aquest, per, des duna perspectiva general o collectiva. I si tenim present que la virtut de lhome no es pot desenvolupar fora del marc de la polis, ser ms fcil entendre perqu Aristtil dna prioritat a la poltica sobre ltica, i a la polis sobre el ciutad: perqu la polis, s a dir, lEstat, s la ms alta realitzaci humana, i condici de possibilitat de tota vida virtuosa i feli. i comsevulla que lhome no pot viure allat, resulta evident que el b de lEstat s ms important i perfecte que el de lindividu.

8.1.

La natura de lestat.
Lorigen cronolgic de lEstat respon a la seqncia Famlia Llogarret Polis

La natura ha dividit els homes en mascles i famelles, don neix la primera forma de comunitat: la famlia, per a la procreaci i la satisfacci de les necessitats elementals. Donat per, que la famlia no s autosuficient, sorgeix el llogarret: una comunitat ms ampla, integrada de diverses famlies, per tal de garantir de forma orgnica les necessitats de la vida. Tanmateix, la vida perfecta, s adir, la vida moral, sols pot sser garantida per les leis, osia, per la complexa organitzaci de lEstat o polis, a on lindividu transcendeix el seu egoisme i la seva idiotesa, i s capa de viure segons all que s objectivament bo. Aix la polis, que s cronolgicament posterior a Iindividu i el llogarret, s anterior a lhome ontolgicament per tres raons: a) una ra biolgica, car, aix com el tot s anterior a cadascuna de les seves parts, la polis, com a organisme natural i autosuficient, s anterior a cadascun dels seus ciutadans, els quals no sn sin parts o membres de lorganisme de la polis, i no poden existir allats; b) una ra metafsica, donat que la polis s la forma o entelquia a la qual tendeix, per a la seva realitzaci, cadascun dels homes, i, c) una ra, en fi, etimolgica, car si definim lhome -ho veurem de seguida- com un animal poltic, no podia existir lhome quan encara no existia la polis. En resum, la polis s l'organisme natural (i no solament pacte o conveni) del qual lhome forma part indissoluble. I de la mateixa manera que lou tendeix a actualitzar-se en la gallina (i per aix la gallina que in-forma lou s anterior a lou), lhome tendeix a realitzar-se en la polis i aquesta tendncia, present a la natura, fa de la polis una entitat prioritria i anterior a lhome.

8.2.

Lhome-ciutad

12/16

Aristtil

Full: 13/16

La tesi central entorn de la qual graviten totes les propostes poltiques de lEstagirita s la definici de lhome i la concepci de la natura humana. Lhome, segons Aristtil, s un zon politikn, s a dir, un animal poltic. Tanmateix, aquesta definici no vol dir que lhome hagi de ser un professional de lactivitat poltica, sin una altra cosa molt ms senzilla: Ihome s un animal que viu a la polis; o encara millor: lhome s un ciutad. La ra per la qual lhome s un animal poltic s el llenguatge: la natura, que mai no fa res en va, ha dotat lhome de paraula (logos), i no noms de veu (phonos), com s el cas de la resta danimals, els quals es limiten a expressar sensacions de plaer o de dolor. El llenguatge hum t la capacitat dabstracci, i lhome pot parlar de la virtut, de la justcia, de la bellesa... perqu la natura ha dotat lhome amb les eines necessries per a la convivncia, osia, per a la seva realitzaci al s de la polis. Aristtil assumeix la creena grega segons la qual la dona s inferior a lhome per natura, perqu t menys ra. I tamb per natura hi ha grecs i brbars, homes lliures i esclaus: perqu la natura ha fet uns homes en els quals linstint predomina sobre la ra. Immers al moment histric de lAtenes del segle -IV, Aristtil legitima l'esclavitud, i defineix lesclau coma un instrument viu, al servei del seu amo, a lensems que qualifica l'esclavitud com a un fenomen natural. Els esclaus no sn ciutadans (tampoc ho sn les dones, ni els nens, ni els metecs -estrangers-) i, tanmateix, s que sn necessaris a la polis: a ligual que els animals domstics, els esclaus sn necessaris per al servei de les necessitats corporals, del qual servei sn exempts els homes lliures. En veritat que aquesta tesi, per la seva crueltat, resulta difcil dentendre a la nostra mentalitat, per no ho s tant, situada al seu moment histric. En conseqncia, lhome s un animal poltic. Cal recordar la dicotomia establerta pels grecs entre el poltes (el ciutad, que es preocupava i participava als assumptes de la polis) i lidiotes (aquell altre individu que vivia a lidios, a les afores de la polis i que, allat a la seva idiotesa, es desentenia de la cosa pblica). No sn ciutadans, segons Aristtil, els esclaus ni les dones, ni els presoners de guerra; ni ho sn els pagesos ni els mercaders, els quals porten una forma de vida innoble i contrria a la virtut; pagesos i mercaders son idiotai refugiats als seus assumptes particulars, sense temps lliure per a la vida teortica: noms la guerra, el govern i el culte sn activitats prpies del ciutad. Noms el poltes, lhome lliure que pren part a ladministraci de la justcia, al govern i la legislaci de la ciutat, mereix la consideraci de ciutad, i noms aquest esdev home, en el ple sentit de la paraula.

8.3.

Qestions econmiques

Aristtil va escriure una Econmica (oikos casa, i nomos: llei), en un intent de fixar l'estructura econmica de la polis, des del nucli familiar: leconomia era encara molt lluny de ser una cincia i sembla, per, que l'autor de la Poltica va intuir remotament que algun dia leconomia arribaria a installar-se com a eix ordenador de lEstat. Aristtil, al contrari del que havia fet Plat a la Repblica, no renega de la propietat: ans al contrari, la considera una veritable font de plaer, i considera que la seva abolici desincentiva al ciutad i va en detriment del benestar general de la polis. I sense arribar a afirmar que la propietat sigui un dret natural (tal com faria Locke, a les acaballes del segle XVII), s, per exemple, la seva concepci de la propietat que el porta a legitimar l'esclavitud com a un fenomen natural: Iesclau s propietat natural del seu amo. Igualment, aquesta visi positiva de la propietat port Aristtil a legitimar la funci del diner a la repblica. El diner s acceptat com a mitj de canvi, si b es condemna la usura (producci de diner per diner) perqu, des duna mentalitat elemental, es considera que el diner s un sser artificial que no creix naturalment. La vaca, el xai i larbre s creixen naturalment i, per tant, guanyen valor amb el temps: no passa el mateix amb el diner, que s tan sols un mitj de canvi, s a dir, un ens artificial, producte de lart. Les feines que giren al voltant del diner (lagricultura, el comer i, encara ms, lactivitat de lemprstit) sn necessries a la ciutat i no constitueixen, per, professions dignes del ciutad: els diners formen part dels anomenats bns externs, i aquests sn inferiors als bns del cos i, encara ms, als bns de l'nima. La vida feli consisteix en la prctica de la virtut, per la polis necessita de lactivitat econmica per a la seva subsistncia.

8.4.

Les formes de govern.

Es tracta, doncs, dorganitzar lEstat de la millor manera possible: es tracta de buscar quina s la millor constituci, osia, la millor forma de govern, desprs dhaver classificat totes les formes de govern possibles. A tal efecte, Aristtil divideix els diferents governs en dos grups: els governs rectes, entre els quals la monarquia, laristocrcia i la politea (democrcia consuetudinria), segons si el poder s a mans duna sola persona, o duns pocs que sn els millors i lexerceixen de la millor manera possible, o b de la majoria dels ciutadans. Aquests tres governs sn rectes, s a dir, governs que miren pel b com. Integrat per tres formes degenerades -els governs corruptes- dels anteriors: aix, la monarquia pot degenerar en tirania, quan el tir soblida de linters com i governa en funci del propi inters; laristocrcia pot degenerar en oligarquia, quan els millors esdevenen els ms llestos; i la politeia (democrcia demaggica) -que era la forma de govern ideal per a Aristtil- pot degenerar en democrcia, i aleshores el govern esdev una mena de tirania dels pobres sobre els rics.

13/16

Aristtil

Full: 14/16

Rgims rectes Monarquia Aristocrcia Politeia Democrcia constitucional

Definici Govern d'un en inters com Govern del millors en inters com Govern de la majoria en inters com

Degenera

Rgims corruptes Tirania Oligarquia Democrcia demaggica

Definici Govern d'un en inters del tir Govern dels rics en inters propi Govern de la majoria en inters particular

8.5.

La ciutat ideal

Inspirant-se en la tradici inaugurada per Hipdam de Milet i prosseguida per Plat, els llibres VII i VIII de la Poltica abasten la qesti de la Ciutat Ideal, i de lestructura del millor Estat possible. Aristtil desplega el seu model de Ciutat Ideal des duna perspectiva moral i educativa, deixant una mica de banda les qestions tcniques, les quals sorienten a aquest objectiu: una ciutat organitzada en funci del terme mitj, amb una poblaci ni gran ni petita, amb una relativa proximitat al mar, amb uns ciutadans de carcter temperat, etc. s condici de possibilitat per a la vida feli. I per sobre de les condicions materials, el sistema educatiu esdev leina ms efica per assolir lideal de la vida feli. Un sistema educatiu que, a la ciutat ideal dAristtil, gaudeix aquests trets ms significatius: 1. s competncia de la polis, i ha destar regulat per la legislaci. 2. s nic i igual per a tots els ciutadans. 3. La seva finalitat s la perfecci moral dels ciutadans. 4. T una divisi natural en etapes. 5. El programa educatiu, basat en la gramtica (lectura, escriptura, dibuix...), la gimnstica i la msica, ha de tenir ben present que la finalitat de la guerra s la pau, i la finalitat del treball s loci. Aristtil construeix la seva ciutat ideal sobre el convenciment que el b de lindividu s el b de la polis. Instaurant en ella el govern de la politeia que equival, en la prctica, a posar el poder a mans de la classe mitjana. Procurant que la ciutat sigui autosuficient i, sobretot, distanciant-se de les tesis de la Repblica de Plat, pel que fa al comunisme de dones, fills i bns. La finalitat de la Ciutat Ideal s la de procurar la vida millor als seus ciutadans, s a dir, fer possible la prosperitat i la felicitat o eudamonia. Aquesta felicitat -finalitat suprema de la vida en comunitat- saconsegueix amb el desenvolupament de la virtut i la vida teortica, en el marc duna ciutat pacfica, governada pel rgim de la politeia, que garanteixi als seus ciutadans les condicions necessries per a la vida feli.

9.

Textos 1.
En efecte, el Principi i el primer dels ens s immbil tant en si mateix com accidentalment, per produeix el moviment primer etern i nic. I, donat que tot el que s mogut s mogut necessriament per quelcom, i el primer Motor s necessriament immbil en si, i el moviment etern ha dsser produt per quelcom que sigui etern, i el moviment nic, per quelcom que sigui u, per veiem que, a ms a ms de la simple traslaci de l Univers, que diem produda per la substncia primera i immbil, hi ha altres traslacions eternes, que sn les deLs planetes (perqu el cos que es mou circularment s etern i incessant en el seu moviment; aix ja va ser explicat a la Fsica), s necessari tamb que cadascuna daquestes traslacions sigui produda per una substncia immbil en si i eterna. ARISTTIL, Metafsica, XLI,8

14/16

Aristtil

Full: 15/16

2.

Primerament anem a veure, en termes succints, qu s la substncia. Hom parla de la substncia, si no de forma ms complexa, en quatre sentits principals: aix doncs, sembla que la substncia de cada u sn lessncia, luniversal, el gnere i, en quart lloc, el subjecte. El subjecte s all segons el qual safirmen les altres coses, sense que ell sigui dit en base a cap altra; cal, doncs, definir-lo prviament, perqu, segons sembla, s sobretot el primer subjecte all que integra la substncia. En un cert sentit, hom diu que aquest primer subjecte s la matria, en un altre, que s la forma i, en tercer lloc, que s el conjunt dambdues (i parlo de matria, a tall dexemple, el bronze; quant a la forma, la disposici de la fesomia; i quant al conjunt dambdues, lescultura tot plegat). I aix, si la disposici de la forma s anterior a la matria i t ms entitat que aquella, per aquesta mateixa ra ser tamb anterior al conjunt dambdues. ARISTTIL, Metafsica, 1028b - 1029a

3.

Daltra banda, la ment activa s separable, impassible i exempta de barreja, per tal com a la seva substncia pertany el fet de ser un acte. Sempre t ms valor, en efecte, all que actua que all que pateix, igual com t ms valor el principi que la matria. Ultra aix, el coneixement cert en acte constitueix la mateixa cosa que el seu objecte. En cada individu, certament, el coneixement en potncia s anterior des del punt de vista del temps. Absolutament parlant, nogensmenys, no s anterior ni tan sols des del punt de vista del temps, de manera que no sesdev pas que la ment a vegades pensi i a vegades deixi de pensar. Un cop separada, efectivament, nicament s all que s ella en realitat, de manera que noms aix s immortal i etern (sens dubte, nosaltres no podem recordar-ho, per tal com aix s certament impassible, mentre que la ment passiva s corruptible). A ms a ms, sense ella res no pot pensar. ARISTTIL, De l'nima, III,5, 430 a

4.

Aix mateix en les accions tamb s possible lexcs, el defecte i el terme mitj. I la virtut t relaci amb les passions i accions, en les quals lexcs i el defecte erren, mentre que el terme mitj s elogiat i encerta; i ambdues coses sn prpies de la virtut. Per tant, la virtut s un cert terme mitj, ats que apunta al mig. A ms, es pot errar de moltes maneres (car el mal pertany a lindeterminat, com ho imaginaven els pitagrics, i el b al determinat), per encertar noms duna (i per aix luna s fcil i laltra difcil, s senzill no encertar la diana i difcil encertar-la); i per aquestes raons tamb sn propis del vici lexcs i el defecte, i de la virtut el terme mitj. ARISTTIL, tica a Nicmanc, II, cap. 6

15/16

Aristtil

Full: 16/16

5.

I afirmar que les Idees sn paradigmes i que participen delles les altres coses sn paraules buides i metfores potiques. Car qu s all que actua mirant les Idees? Pot succeir, en efecte, que alguna cosa sigui o es faci semblant a una altra cosa, sense ser modelada segons aquella; de manera que, existint o no existint Scrates, alg podria arribar a ser com Scrates; i s evident que el mateix podria succeir si Scrates era etern. A ms a ms, hi hauria varis paradigmes duna mateixa cosa i, per tant, tamb Idees; per exemple, de lhome seran Idees lAnimal i el Bpede i a lensems, tamb lHome en s. ARISTTIL, Metafsica, 991a 21, 29.

6.

Cadascuna de les paraules que es diuen allades o sense enlla, o b significa una entitat, o b un quant, o un com, o un respecte a quelcom, o un on, o un quan, o un romandre, o un tenir, o un fer, o un patir. s entitat -per dir-ho amb uns exemples-: home, cavall; s quant: de dos colzes, de tres colzes; s com: blanc, lletrat; s respecte a quelcom: doble, meitat, major; s on: al Liceu, a l'gora; s quan: ahir, antany; s romandre: jeu, seu; s tenir: tenir calat, tenir un arma; s fer: crema, talla; s patir: s cremat, s tallat. ARISTTIL, Categories, 4

7.

I com que la Poltica es serveix de les altres cincies prctiques, i com que a mes estableix lleis sobre qu cal fer i de qu cal abstenir-se, el fi daquesta cincia englobar els fins de les altres; don es dedueix que el fi de la Poltica ser el b prpiament hum. En efecte, fins i tot si hi ha identitat entre el b de lindividu i el de la ciutat, amb tot s una tasca manifestament ms important i ms perfecta la de conixer i salvaguardar el b de la ciutat; perqu el b s segurament una cosa estimable fins pera un individu sol, per s ms bell i ms div aplicat a una naci o a ciutats. ARISTTIL, tica a Nicmac, A. 1094

8.

Per aix s evident que lhome s un animal poltic, molt ms que les abelles o que qualsevol altre dels animals gregaris. En efecte, tal com diem, la natura no fa res en va i, entre els animals, lhome s lnic que posseeix la paraula. Sense dubte, la veu s un senyal de dolor i de plaer, i per aquest motiu tamb es troba en els altres animals, per llur natura noms els permet de manifestar-se recprocament les sensacions doloroses o agradables que experimenten. En canvi, la paraula s capa dexpressar el que s convenient i el que s digne de blasme, i tamb el que s just i el que s injust. ARISTTIL, Poltica, 1252 b - 1253 a.

16/16