POLSMÈDIC

ESTUDIS DE PERIODISME DE LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA

NÚMERO 1 DILLUNS 16 DE MARÇ DE 2009

URGÈNCIES

12
HORES
EN UNA
AMBULÀNCIA

PRBB
Investigación
al límite
DAKAR
Medicina
sobre ruedas
NUTRICIÓN
Obesidad
infantil
ALBERT FONT-TARRÉS
 02 DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

investigació
Texto: Felipe Alonso
Fotos: Carlos Ruiz y Nuno Santos

E
l Parc de Recerca Bi- PARC DE RECERCA BIOMÈDICA DE BARCELONA

Todo para
omèdic de Barcelo-
na (PRBB) es una de
las mayores infraes-
tructuras científicas
europeas. Genera conocimientos
de alto nivel para descifrar la ba-
se genética y molecular de la vida
y ayudar a solucionar los proble-
mas de salud emergentes. Dispo-

la ciencia
ne de una masa crítica de diversos
centros de investigación públicos
y plataformas tecnológicas. Todo
ello, ubicado en un edificio excep-
cional de grandes dimensiones al
lado de un hospital universitario.
El Parc de Recerca Biomédic
de Barcelona es una iniciativa de
la Generalitat de Catalunya, el
Ayuntamiento de Barcelona y la
Universidad Pompeu Fabra. Este
gran proyecto que ahora ya es una Barcelona está de moda en el mundo científico.
realidad debe parte de su existen-
cia a las nuevas políticas de mayor Con más de 1000 profesionales como parte del equipo
subvención en investigación por médico, más de 80 grupos de investigación
parte del gobierno español para
llegar a los mínimos establecidos independientes en todas las especialidades biomédicas
por la Unión Europea.
En el centro trabajan más de
y grandes especialistas mundiales, el PRBB
1000 personas, entre científicos, se ha convertido en un referente a nivel europeo
personal de apoyo y becarios, re-
partidas en 80 grupos de inves- en la investigación biomédica
tigación independientes. La sor-
prendente concentración de des-
tacados investigadores de alto ni-
vel, que han trabajado en los mejo-
res centros internacionales, atrae
constantemente nuevos talentos
del ámbito científico de todo el
mundo. Este hecho, aparte de im-
pedir la fuga de jóvenes cerebros

La concetración de
expertos mundiales atrae
constantemente nuevos
talentos científicos de
todo el mundo

al extranjero, atrae a los que en su

día marcharon, además de conse-
guir que se trasladen a Barcelona
científicos de primer nivel de to-
dos los rincones del mundo. En la
actualidad, en el Parc de Recerca
Biomèdic de Barcelona trabajan
más de 1000 profesionales en di-
ferentes ramas de la biomedicina,
de los cuales un 80% son extran-
jeros. Esta gran internacionalidad
del PRBB, la torre de Babel de la ci-
encia, comporta que pese a estar
situado en Barcelona, el inglés sea
el idioma oficial del organismo.
Este factor internacional com-
porta que el PRBB pueda estar en
primera linea de vanguardia en
lo que a investigación biomédica
y resultados se refierere. Otro de
los aspectos que se deben resaltar
del centro es la gran juventud de la
plantilla, ya que dos tercios de ella
no superan los 35 años de edad.
Eso comporta un gran potencial
en todos los aspectos, desde ase-
gurar una gran vida a los proyec-
tos, hasta que desde las nuevas ge-
neraciones se trabaja duro en me-
jorar las condiciones humanas a
partir de todas las disciplinas de
la medicina.
Entrevista Láser
Luis Serrano: Con la luz crecen
“La píldora viva las neuronas
puede tener PÀGINA 10
aplicaciones
infinitas“
PÀGINA 5
Dentro de la estructura del Parc
de Recerca Biomèdic de Barcelo-
na trabajan hasta seis organismos
diferentes en un regimen de coor-
dinación, bajo una dirección gene-
ral de proyectos, lo que garantiza
hasta el máximo posible la inde-
pendencia entre grupos de traba-
jo. Esta manera de trabajar gene-
ra un gran flujo de personal entre
proyectos. Las diversas secciones
trabajan en un regimen de coor-
dinación, bajo la batuta de una di-
rección global, lo que permite una
práctica de la investigación inde-
pendiente por parte de las secci-
ones.
Áreas de investigación
La actividad científica de los gru-
pos de investigación de los cen-
tros que participan en el Parc de
Recerca Biomédic de Barcelona
se agrupa en los grandes ámbitos
temáticos siguientes:
Informática biomédica y biolo-
gía de sistemas. Incluye la bioin-
formática del genoma, los labora-
torios de sistemas complejos, la
bioinformática estructural, el di-
seño de fármacos asistido por or-
denador, la telemática sanitaria,
los microarrays, la quimiogenó-
mica, la evolución molecular, etc.
Regulación génica y epigené-
tica. Trabaja la regulación trans-
cripcional, la expresión cromática
y de genes, la regulación del spli-
cing alternativo de pre-mRNA, las
interacciones de proteínas-RNA,
la regulación de la síntesis de pro-
teínas en eucariotas, el control
translacional de expresión de ge-
Todas las ramas de
investigación mejorarán
la calidad de vida
hasta límites propios
de la ciencia ficción
nes, y los acontecimientos epige-
néticos en cáncer.
Biología celular y del desarro-
llo. Estudia los receptores inhibi-
dores del sistema inmunitario, la
señalización celular, la neurogé-
nesis, la miogénesis, las respuestas
al estrés, la diferenciación hema-
topoyética, la biología de células
madre, el ciclo celular y apopto-
sis, la diferenciación pancreática
y cáncer, la morfogénesis epiteli-
al, la replicación de los virus RNA,
la organogénesis…
Farmacología y patofisiología
clínica. Profundiza en la investi-
gación sobre el dolor, la neurofar-
macología de la adicción a los fár-
macos y todo tipo de drogas, los
análisis químicos, la proteómica,
análisis de fármacos en muestras
biológicas, la farmacología clínica,
las diversas sustancias de abuso y
sus efectos a todos los niveles y la
micología aplicada.
Genética humana y biología de
Conjugar un espacio idóneo para la investigación y la
práctica científica con un edificio innovador y ubicado en
una de las zonas más bonitas de Barcelona es lo que han
conseguido los dos arquitectos que se encargaron de diseñar
el Parc Científic de Barcelona, inaugurado en el año 2006.
POLSMÈDIC 03
la evolución. Estudia ladiversidad
genómica, la función de los genes,
terapia génica, las causas genéti-
cas de las enfermedades, los mo-
delos murinos de las enfermeda-
des, los análisis del comportami-
ento de ratones genéticamente
modificados, el síndrome de Wi-
lliams-Beuren, etc.
Epidemiología y salud pública.
Incluye el estudio de la salud la-
boral, los efectos de la contamina-
ción ambiental, la epidemiología
de enfermedades respiratorias co-
mo puede ser el asma, la evaluaci-
ón de la percepción de la salud de
las poblaciones, la epidemiología
molecular y clínica del cáncer de
páncreas, y de las enfermedades
en general.
Todas estas ramas de investi-
gación coinciden al trabajar en la
constante innovación de los recur-
sos científicos para mejorar la cali-
dad de la vida humana, ampliando
sus expectativas hasta límites que
hace tan sólo unos años eran más
propios de la ciencia ficción.
centros de investigación
El proyecto científico del PRBB
reúne a varias instituciones y cen-
tros de investigación independi-
entes, todos ellos enfocados a dis-
tintos aspectos de la biomedicina:
El Instituto Municipal de Inves-
tigación Médica (IMIM), el De-
partamento de Ciencias Experi-
mentales y de la Salud de la Uni-
versidad Pompeu Fabra (CEXS-
UPF), el Centro de Regulación
Genómica (CRG), el Centro de
Medicina Regenerativa de Barce-
lona (CMRB), el Centro de Inves-
tigación en Epidemiología Ambi-
ental (CREAL), Instituto de Alta
Tecnología (IAT)
El Instituto Municipal de In-
vestigación Médica (IMIM) se
centra en la investigación estruc-
turada de cinco programas de ca-
racter multidisciplinar, alrededor
de varios ejes temáticos, como pu-
eden ser el cáncer o la neuropsico-
farmacologia.
Otro de ellos, el Centro de Me-
dicina Regenerativa de Barcelona
(CMRB) es un innovador centro
de investigación básica creado en
diciembre de 2000 por iniciativa
del Departamento de Universida-
des, Investigación y Sociedad de la
Información (DURSI) de la Gene-
ralitat de Catalunya. El objetivo es
promover la investigación básica
en los ámbitos de la genómica y la
proteómica.
Después de la aprobación de la
nueva ley de reproducción asis-
tida, aprovada en noviembre del
2003, se hizo posible investigar en
España con embriones humanos
congelados y con las células ma-
dre derivadas de los mismos. El
CMRB tiene la misión básica de
investigar con células madre em-
brionarias humanas así como en
diferentes modelos animales y la
finalidad de conocer tanto los me-
SIGUE EN LA PÁGINA SIGUIENTE
 04 investigació
PARC DE RECERCA BIOMÈDICA
DE BARCELONA
VIENE DE LA PÁGINA ANTERIOR
canismos básicos del desarrollo
inicial y de la organogénesis, co-
mo la aplicación de las líneas celu-
lares que se derivan de las células
madre a enfermedades en las que
hay pérdida de células.
El Centro de Investigación en
Epidemiología Ambiental (CRE-
AL) es una institución creada a fi-
nales del año 2005 con la misión
de promover y de desarrollar la in-
vestigación epidemiológica sobre
los factores ambientales y estudiar
de qué manera se pueden prevenir
y curar. La investigación se centra
sobretodo en las enfermedades
respiratorias, el cáncer y los efec-
tos de contaminación durante los
primeros años de vida de los niños,
por lo que se trata de una investi-
gación que tiene unas aplicacio-
nes evidentemente prácticas.
Otra de las instituciones que
trabajan en el PRBB es el Institu-
to de Alta Tecnología (IAT), cuya
Vista de uno de los laboratorios del departamento
de biología de sistemas, desde donde se descifran
los códigos del organismo humano
misión es la de ofrecer a la comu-
nidad científica y a la industria far-
macéutica servicios de Imagen
Molecular basados en la Tomo-
El proyecto científico
del PRBB reúne a
varias instituciones y
centros de investigación
independientes
grafía por Emisión de Positrones
(PET) y en la Resonancia Magné-
tica.
Por último, el Hospital del Mar
(IMAS), supone el complemento
perfecto al Parc de Recerca Bio-
mèdica de Barcelona al ser un cen-
tro especializado en formar pro-
fesionales y tratar patologías de
gran complejidad. Recientemen-
te está inmerso en un proyecto de
remodelación y amplicación para
poder prestar unos servicios más
efectivos, aunque en la actualidad
su producción científica es una de
las más relevantes.
Código de buenas prácticas
Desde el centro, se ha asumido el
compromiso colectivo respecto a
la calidad de la actividad científi-
ca con un código de Buenas Prác-
ticas. Este otro de lo s puntos fuer-
tes del Parc de Recerca Biomèdica
de Barcelona, ya que en muchas de
las ramas de la biomedicina, es im-
portante ceñirse nuevas leys, o in-
cluso a vacíos legales, donde la éti-
ca y las buenas prácticas son fun-
damentales para un correcto ejer-
El código de buenas
prácticas asegura un
correcto ejercicio en
ámbitos polémicos como
el de las células madre
cicio de la profesión.
Además, se ha establecido un
Comité para la Integridad de la In-
vestigación, órgano formado por
profesionales de los centros del
PRBB y profesionales externos al
que pueden recorrer los investiga-
dores para resolver dudas y con-
flictos derivados de la aplicación
de su trabajo.
El edificio
El edificio del Parc de Recerca Bi-
omèdica de Barcelona tiene una
superfície total de 55.000 m2 y es-
tá ubicado frente al mar, entre el
Hospital del Mar y el Hotel Arts
de la villa Olímpica. El edificio ti-
ene una forma elíptica con unas
dimensiones de 117 x 74 metros y
presenta, al mismo tiempo, un alto
nivel de polivalencia funcional. El
proyecto del edificio se ha realiza-
do bajo la dirección de dos presti-
giosos arquitectos: Manel Brullet
y Albert de Pineda. Las obras em-
pezaron en 2001, y la inauguraci-
ón del centro tuvo lugar en mayo
de 2006 «
ENTREVISTAREIMUND FICKERT
“En un año gastamos más de
70 millones en investigación”
Vino hace ocho años atraído por el proyecto que entonces era tan sólo una idea. Tras doctorarse en biología
molecular y licenciarse en periodismo, Jordi Camí, director del PRBB, contactó con él. Sus conocimientos
científicos y su interés en el campo de la comunicación, fueron suficiente reclamo para ser pieza fundamental
del centro. Actualmente ocupa la jefatura de proyectos del PRBB. Su función, coordinar la investigación
científica y la logística en la aprobación de proyectos. Text i foto: Carlos Ruiz
¿Cómo funciona la coordinación para llevar a cabo
todos los proyectos?
Somos un modelo de parque donde la entidad
responsable ha construido toda la estructura
necesaria y este recinto está alquilado a centros
de investigación. Es un espacio abierto que
se comparte aunque cada uno de ellos tiene
autonomía. Es un ente que podemos coordinar
diferentes iniciativas pero no tenemos potestad
sobre ninguna de las fundaciones. Existe un
comité donde se debaten todas las iniciativas y
están representados todos los centros.
¿El proyecto está finalizado o aún puede crecer más?
No es una casa para funcionarios, la investigación
es muy competitiva y la gran mayoría de
científicos tienen contratos temporales de
tres a cinco años. Muchos de ellos se someten
a evaluaciones. Además existen centros cómo
el CRG que forma a jóvenes investigadores y
después continúan su carrera profesional en otro
sitio. Por tanto, la gran mayoría de investigadores
no se establecen en un sitio y nuestro proyecto
está sujeto a estos movimientos.
¿Qué debe tener un proyecto para llevarse a cabo?
Cada centro decide cuales son sus líneas
principales y dentro de estos parámetros se
acogen grupos de investigación donde hay
la figura del jefe que puede determinar la
investigación y experimentos concretos. Sin
embargo, siempre están alineados a la estrategia
del centro. El éxito de la investigación depende
de los fondos que pueden atraer, existen
investigadores que acogen mayor financiación
por su prestigio.
¿Qué presupuesto medio se necesita para tirarlo
adelante?
Es difícil de calcular, hay algunos que tienen
mucho impacto y en cambio son relativamente
económicos. No obstante, también hay proyectos
donde se invierten varios millones en un periodo
de dos o tres años. Haciendo cábalas puedo
calcular que se gastan más de setenta millones en
investigación en un periodo de un año. El mínimo
DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 POLSMÈDIC
para un buen proyecto supone un gasto de un
millón aunque también hay investigaciones que
se piden hasta cinco millones.
¿Qué ocurre si el proyecto no alcanza las metas
previstas?
El objetivo principal es generar conocimiento
y el dinero que se da no es un crédito es una
subvención. Por tanto a medida que avanza
la investigación debes justificar en que se ha
gastado el dinero y también hay una evaluación
científica, año a año, donde se deben explicar los
logros que se han cosechado. Si los resultados no
son los esperados se retira el dinero, aunque esto
normalmente no pasa.
¿Cuántas personas participan en un proyecto?
Con el paso del tiempo el número de expertos
que trabajan en un proyecto se ha incrementado.
Antes podían llevar a cabo un proyecto solo
dos personas, hoy en día se necesita apoyo de
informáticos, químicos, matemáticos…En
más de un 60% de nuestros proyectos existe
colaboración internacional y por tanto el número
de investigadores que están dentro del proyecto
es muy difuso.
¿Cuál es el proyecto más exitoso en los cinco años de
vida del centro?
Un gran cambio vino en el año 2000 cuando
el edificio del PRBB aún no existía, aunque ya
estaba formada una comunidad científica. Un
bioinformático, Roderic Guigó, fue el único
europeo que participó en la secuencia del
genoma humano a nivel privado. Había dos
líneas de investigación, un consorcio público y su
proyecto. Su equipo empezó cinco años más tarde
y acabó dos años antes. Gracias a él, Barcelona, fue
por primera vez, foco de la investigación puntera
y un elemento muy importante para atraer a
nuevos científicos. A parte de Guigó, el proyecto
de JuanCarlos Izpisúá sobre células madre está
entre las investigaciones más importantes del
año, según las publicaciones científicas más
importantes. Izpisúa ha podido convertir una
célula del pelo en otro tipo de célula «
POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
ENTREVISTALUIS SERRANO
“La ciencia también debe
ser la base de la educación”
Text: Carla Herrero
B
Fotos: Xavi Salvatella
rioixeria industrial
com a nova tendència
en l’alimentació dels
més petits. Què n’opi-
nes?
Que la brioixeria en sí ha millorat
molt la seva formulació. Tot i així,
aquest nou hàbit no és bò, ja que
es tracta d’un tipus d’aliment que
s’ha de consumir puntualment.
Què li donaves per esmorzar als teus
fills i que els hi dónes al teu nét?
Al meu nét no li dono gairebé mai
l’esmorzar. Però quan ho faig, no
hi ha gaire diferència entre el que
donava abans als meus fills: suc de
fruita, iogurt, cereals i un petit en-
trepà . Això és un bon esmorzar!
Però malauradament avui dia els
nens no prenen esmorzars tant
complets.
Obesitat diabetis i colesterol són con-
seqüència de dietes incompletes?
Més que incompletes són esbiai-
xades. Això es dóna per un accés
d’alimentació. És la primera ve-
gada que una societat té superàvit
d’aliments i no sabem com enfron-
tar-nos a aquest repte. El que pas-
sa és que es menja massa i per això
apareixen aquestes malalties.
En molts centres d’aprimament as-
sessoren persones que no són ni die-
tistes ni nutricionistes professionals.
Què s’ha de fer davant d’aquest fe-
nomen?
Lluitar. Que és el que fem des de
l’associació per evitar l’intrusisme
laboral. El que passa és que nosal-
tres lluitem a través dels col·legis
professionals. I sobretot el que in-
tentem és vetllar perquè la socie-
tat estigui ben atesa. Una persona
que no té aquests estudis universi-
taris pot donar pautes que no són
correctes i causar, a la llarga, pro-
blemes de salut.
Hi ha una dieta estàndard?
No. Les dietes s’han de personalit-
zar al màxim. Això és precisament
el que fem els nutricionistes. El
que primer s’ha de tenir en comp-
te és saber si hi ha un problema de
salut. I després mirar els gustos i
costums alimentaris. T’agraden
les carxofes?
Home... si me les he de menjar me les
menjo... però no és la meva devoció.
Doncs aleshores no et puc fer
menjar moltes carxofes perquè
sinó et mato i l’únic que aconse-
guiré és que acabis deixant la di-
eta. I tampoc et puc donar una di-
eta que no vagi al ritme del teu ti-
pus de vida.
Així doncs, les dietes màgiques no
serveixen de res.
No, de res. Per sort, són tan estric-
tes que la gent es cansa i les dei-
xa al cap de pocs dies, perquè si-
nó a la llarga donarien problemes
de salut.
Explica’m falsos mites.
N’hi ha molts. La fruita fora dels
àpats no engreixa. Això no està
comprovat científicament. El que
sí és cert, és que en les persones
que tenen un estómac molt sensi-
ble els hi va millor menjar la frui-
ta d’aquesta manera, però no per
aprimar-se sinó per la seva diges-
tió. A que això ho desconeixies? Hi
ha molts mites falsos.
Què més?
El plàtan no és tant calòric com di-
uen i el que no sap la gent és que
el potassi és diürètic. I el plàtan
és una font important de potassi.
Així doncs, menjant plàtan retens
menys líquid. Els biscotes tenen
menys calories que el pa. La molla
Yolanda Sala és mare de dos fills
i àvia d’una néta. Diplomada en
Dietètica Superior per la Universitat
de Nancy, França, ha estat durant
vuit anys la presidenta de la
Asociación Española de Dietistas
y Nutricionistas. Actualment n’és
la coordinadora. Ha donat classes
com a professora adjunta al CESNID,
per la Universitat de Barcelona.
Es especialista en restauració
col·lectiva i fa assessorament
a empreses. També dissenya
d’instal·lacions. Ha escrit tres llibres
sota els títols “Restauración
Colectiva”, “Comer para crecer
“y “Comer para vivir i vivir para
comer”. Assegura que li encanta la
cuina i que li surt molt bé la paella.
de pa és menys calòrica que la cos-
tra i la costra menys que el biscote.
El truc està en el pes.
La obesitat com es genera?
Tant de bo ho sabéssim! L’obesitat
més habitual es genera per un mal
equilibri entre el que ingereixes i
el que gastes. I en aquest cas s’in-
gereix molt més del que es gasta.
Però el desequilibri ha de ser molt
gran. I la dificultat està en trencar
aquest hàbit i tornar a una dieta
saludable. Perquè? perquè amb
grans obesitats no podràs cami-
nar gaire ni fer exercici i això ge-
nera una espiral de la qual és molt
difícil sortir.
Aleshores no naixem obesos sinó que
ens convertim?
No, fins als nou mesos de vida
anem creant unes cèl·lules de les
quals hauríem de tenir un nombre
determinat. Però hi ha nadons que
de petits en creen més del compte
i quan es fan grans l’excés d’aques-
tes cèl·lules pot desenvolupar
aquesta malaltia. Però, en la ma-
joria dels casos es genera per uns
mals hàbits alimentaris.
Diuen que la dieta mediterrània és la
més favorable per evitar aquest pro-
blema. Què estem fent malament
perquè cada cop hi hagi més nens
obesos?
No només és la dieta. Abans els
nens sortien a jugar a l carrer. Ara
hi ha molts patis de col·legi que
són petits terrats. A més ara exis-
teix la tele, l’ordinador i les conso-
les. I això fa molt! I un altre motiu
molt important és que cada cop la
gent sap cuinar metant és que ca-
da cop la gent sap cuinar metant
és que cada cop la gent sap cuinar
metant és que cada cop la gent sap
cuinar metant és que cada cop la
gent sap cuinar metant és que ca-
da cop la gent sap cuinar metant
investigació 05
és que cada cop la gent sap cui-
nar menys. I molts pares es con-
fien dels àpats estructurats de les
escoles i així es relaxen amb el so-
par. Les pizzes i els entrepans ara
s’han convertit en un hàbit, i això
és un error.
Perquè es diu que als nens no els
agrada la fruita ni la verdura? No se-
ria, més aviat, que els pares no ho in-
culquen?
Clar. No naixem amb un gust
determinat. El gust és educa-
ble. Al llarg dels anys els gustos
els anem variant. Això és cul-
pa dels pares perquè no habi-
tuen els nens a menjar de tot.
A mi de petita m’encantaven les
llenties, per mi el dia que hi havia
llenties per dinar era un dia espe-
cial!
...
La cuina prima molt davant de
certs aliments. Si els aliments els
cuines bé, els nens se’ls menjaran
Què passa si cada dia et veus una
Coca-cola?
Que t’estàs bevent moltes calori-
es buides. A més té una certa ad-
dicció. Si te’n prens una no passa
res, però si en veus més d’una a la
llarga pots tenir un excés de sucre
i com a conseqüència, algun pro-
blema de salut.
Defineix-me dieta
Dieta és el conjunt que un menja
durant tot el dia. La paraula dieta
està denigrada perquè sovint s’en-
tén com a sinònim de no menjar.
Una vida saludable ha d’anar sempre
acompanyada d’exercici físic?
Sempre és important l’exercici fí-
sic, ja sigui caminar durant una es-
tona o anar al gimnàs. És impor-
tant cada detall com pot ser deixar
de banda l’ascensor i pujar i bai-
 06 investigació
ENTREVISTAANA VEIGA
“Tengo un profundo
respeto por los embriones”
Text: Eulàlia Sánchez
Foto: Nuno Perestrelo dos Santos
C
ree que la sociedad tie-
ne claro el papel de de
la importancia de las
células madre para su
futura aplicación?
Cada vez más y en este caso son los
medios de comunicación que ha-
cen de puente entre nosotros y la
sociedad. Si se están haciendo co-
sas pero no lo sabe nadie o se ex-
plica mal el resultado puede ser
desastroso. En Cataluña se ha in-
vertido dinero y recursos para te-
ner centros como éste para que se
haga investigación de buen nivel.
Si un gobierno impulsa la investi-
gación pero luego ese paso entre
nosotros y la sociedad no se hace
es posible que esa sociedad vote a
otras personas que no den tanto
dinero a la investigación y la dedi-
quen a otras cosas que sí perciben
que tiene sus ventajas
¿Cómo ve en Cataluña y en España el
panorama de la investigación?
En investigación biomédica en
nuestro país se ha hecho una apu-
esta fuerte. Se han destinado re-
cursos, se han construído nuevos
centros. Dentro del campo de la
biomedicina y juntando un poco
la coyuntura de una legislación fa-
vorable y que a los políticos se les
encendiera la luz pues han hecho
que en estos momentos sea uno de
los campos mimados. Pero nunca
es suficiente y hay que apostar y
tener una cierta continuidad en
financiación y apoyo para conse-
guir resultados. La ciencia básica
tarda en obtener resultados.
¿Y cómo encara usted misma ética-
mente las células madre?
Las células madres y sobretodo si
hablamos de las embrionarias ti-
ene connotaciones relacionadas
con la ética con las que hemos re-
flexionado mucho. El hecho de que
yo venga del campo de la fecunda-
ción in Vitro el embrión humano
para mí ya no es algo que me sor-
prende desde el punto de vista que
muchas de las preguntas ya me las
he hecho al largo de muchos años.
Tengo muy claro que si hay que in-
vestigar con embriones para avan-
zar en conocimiento entonces la
investigación está totalmente jus-
tificada si los embriones son dona-
dos por las parejas para los que se
habían generado. También es evi-
dente debido a mi background el
profundo respeto que tengo por
los embriones humanos .
¿Se podría a través de las células ma-
dre regenerar toda serie de órganos
y tejidos?
Lo que se pretende con las célu-
las madres y estamos avanzando
mucho en este sentido es conse-
guir controlar cómo estas células
se convierten en los distintos tipos
celulares. Las células madres plu-
ripotentes tienen la capacidad de
convertirse en cualquier tipo de
célula.
¿Pero cómo y cuando se podrán curar
a los pacientes?
En el momento que tengamos
controlado este mecanismo y se-
pamos por qué eso es así, por qué
una célula decide que es una célula
del corazón o no una célula neuro-
nal o una célula de la piel, cuando
sepamos darle la orden a la célula
para que se convierta en el tipo ce-
lular que queramos, a partir de allí
ANA VEIGA Es LA ÚNICA
bióloga de la familia. Ni sus padres
ni su hijo se interesan por estos
temas. Un profesor de ciencias
naturales la hizo decantar por
este campo. Está considerada
como uno de los personajes más
destacados de España del 2008.
Es famosa por hacer posible el
primer nacimiento in vitro en
España cuando fue directora del
Laboratorio de Fecundación In Vitro
del Departamento de Medicina
de la Reproducción del Instituto
Universitario Dexeus. Actualmente
dirige el banco de lineas
celulares del Centre de Medicina
Regenerativa de Barcelona,
que ha recibido la mención de
Breakthrough de la revista Science
DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
podremos empezar a pensar en la
posibilidad de tratar pacientes.
¿Qué enfermedades podrían curar
células madres regeneradoras?
Pues se curarían las enfermeda-
des degenerativas que son aque-
llas en que las células dejan de ha-
cer la función para la cual están
ahí. Un ejemplo sería pacientes
con un problema cardíaco, si un
corazón ha sufrido un infarto de
miocardia y algunas de esas célu-
las han dejado de latir, se han ne-
crosado si sustituyéramos esas
células que han dejado de latir por
otras células nuevas que vuelven a
latir estaremos resolviendo el pro-
blema. Lo mismo pasaría con di-
abetes, con párkinson y con muc-
POLSMÈDIC
has otras enfermedades.
Pero ya habéis sido los primeros en
curar una enfermedad con células
madre ¿no?
Estamos poniendo a punto méto-
dos de investigación que nos per-
miten ya obtener células de un pa-
ciente determinado y podemos in-
cluso tratar ya enfermedades pero
todavía en la placa de petri, en el
laboratorio, curar células. Y esas
células sabemos corregirlas.
¿Cómo lo hacéis?
Imagínate un paciente que tenga
una enfermedad genética. Conse-
guimos hacer células pluripoten-
tes de ese paciente, las curamos en
la placa de petri y la idea es a partir
de esas células curadas obtener el
tipo celular que ese paciente nece-
sita para curar su enfermedad. Por
lo tanto estamos en la vía de conse-
guir que eso sea una realidad.
¿Llegará un punto con la regeneraci-
ón que no habrá ninguna enferme-
dad?
Esto sería una utopía. Lo que se
está intentando estos momentos
no es la inmortalidad. No se pre-
tende que vivamos 200 años. Lo
que sí se pretende es curar enfer-
medades y mejorar la calidad de
vida de los enfermos. Estas enfer-
medades degenerativas apare-
cen al final de la vida con el enve-
jecimiento.La esperanza de vida
en España es de más de 80 años y
creo que el objetivo debería ser te-
ner una buena calidad de vida pa-
ra la mayoría de personas que lle-
guen a esa edad.
Hay científicos que dicen que podre-
mos vivir más de 300 años
Pero ¿vosotros queréis vivir tan-
to tiempo? Al final te debes hasta
aburrir no? A parte los jóvenes te-
néis que ir accediendo a los pues-
tos de trabajo. Si uno vive 150 años
a qué edad se jubila? ¿A los 100?
Podríamos estudiar todas las carreras
del mundo
¿Y qué pasaría con los que viene-
sen detrás ?Nunca llegarían a nin-
gún sitio.A parte el exceso de po-
blación. Además todo lo que ha-
blamos aquí podemos decirlo aquí
y ahora en Barcelona o en Euro-
pa pero una persona en los países
de África subsahariana tiene una
esperanza de vida de 45 años. La
gente no se plantea si se podrá po-
ner células cuando tenga alzhéi-
mer porque nunca llegará a tener
alzhéimer porque probablemente
morirá a los 50 años de una enfer-
medad que en un país desarrolla-
do no hubiera tenido problema en
curarse. Todo esto que estamos di-
ciendo vale sólo aquí «
POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
Text: Felipe Alonso
Fotos: Carlos Ruiz
E
ncontrar la mane-
ra de erradicar defi-
nitivamente el virus
del Sida sigue siendo
una de las principa-
les preocupaciones de la medici-
na actual; sin embargo, gracias al
trabajo de investigación de la co-
munidad científica, cada vez se
conoce más el comportamiento
y la naturaleza del VIH. De todas
maneras, hoy por hoy es imposi-
ble curar una enfermedad que en
25 años ha pasado de ser mortal a
tratarse como una enfermedad, en
muchos casos, crónica.
En el año 1983 se descubrió el
virus del Sida, y desde entonces
se ha conseguido diseñar hasta 25
medicamentos diferentes. Duran-
te todo este tiempo, no se ha con-
SIDA
El reto es conseguir una vacuna
seguido diseñar una vacuna, ni
profiláctica ni terapéutica, así que
en la actualidad el virus del VIH
se trata a base de medicamentos,
llamados retrovirales, que consi-
guen disminuir la carga de RNA
viral en sangre. Hoy por hoy, con-
seguir una vacuna definitiva para
el virus del Sida es imposible, pe-
ro no por ello, o precisamente por
ello, científicos de todo el mundo
aspiran a conseguir lo que se ha
convertido en unos de los mayo-
res retos de la medicina: la vacuna
contra el Sida.
Lo que ocurre es que este vi-
rus es diferente a todos los demás,
esencialmente por dos caracterís-
ticas. Por un lado se introduce en
el núcleo de nuestras células y se
inserta en nuestro ADN, por lo que
hasta que la célula no muere, el vi-
rus permanece allí. Esto obliga a
tomar medicamentos de por vida,
En todo este tiempo se
han obtenido más de
25 medicamentos, pero
nunca una vacuna
ya que en caso de abandonar el tra-
tamiento, el virus albergado vuel-
ve a rebrotar. Por otra parte, posee
una gran variabilidad, es decir, que
tiene una gran capacidad de mu-
tación y adaptabilidad al entorno.
Este factor dificulta encontrar un
medicamento definitivo, ya que
cada vez que se diseña un nuevo
retroviral, el virus muta para po-
der resistirlo, con lo que además
de dejar obsoleto el medicamen-
to, se fortalece. La cantidad de
RNA viral baja al tratarse con re-
trovirales, pero si se adapta y mu-
ta, los niveles en sangre vuelven a
aumentar. Este fenómeno se con-
trola desde una red europea de vi-
gilancia epidemiológica que con-
trola los marcadores de resisten-
investigació 07
Personal científico trabajando en uno de los laboratorios de la fundación irisCaixa
cia a los medicamentos. Así, sabe- cantidad muy baja de RNA viral y era capturado por unos sensores,
mos que determinada mutación viven sin necesidad de medicarse y durante años se ha pensado en
se relaciona a determinado medi- consiguiendo mantener el VIH a bloquear ese receptor para evitar
camento. Eso provoca que los tra- raya. La otra cara de la moneda son la dispersión del virus. Hace 6 me-
tamientos nunca sean definitivos los pacientes que padecen casos ses, Nuria Izquierdo, de IrsiCaixa,
y que los pacientes hayan de cam- de Sida fulminante, con una evo- descubrió que el VIH puede inte-
biar periódicamente sus medica- lución del virus muy rápida. ractuar con las dendríticas con
mentos. Una de las razones por la que independencia de esa puerta de
Algunos científicos se pregun- esto ocurre es una transmisión entrada o receptor. Básicamente
tan si debido al comportamiento donde el paciente que transmite abrazan el virus, lo meten dentro
del virus ante los medicamentos el virus es muy similar genética- y lo ponen en unos compartimen-
retrovirales, no estaremos dis- mente al que lo recibe, y el virus, tos estancos. Entonces aprovec-
persando virus reforzados. Por el al haberse adaptado a unas condi- ha esa vía de entrada hasta los ór-
momento, en un 10% de los enfer- ciones de vida similares, es capaz ganos linfoides, donde se tendría
mos, sí que hay detectados virus de desbordar el sistema inmuno- que organizar la respuesta inmu-
resistentes mutados, lo que limi- Productos químicos utilizados en lógico del contagiado con extrema nológica, y allí infecta el organis-
ta la respuesta terapéutica. El mi- la investigación del VIH rapidez. mo, como en la metáfora del míti-
edo es que pasemos al 15% y más co caballo de Troya.
tarde al 30%, pero es algo que de PUERTAS DE ENTRADA La intención de actuar en esos
momento no está pasando. Las células dendríticas son las compartimentos es muy comple-
Hivacat: la apuesta células centinelas de cualquier ja, puesto que ese tipo de estra-
grupos de estudio infección, y son las que primero tegia también es utilizada por el
española para Existen dos grupos muy reduci- identifican un patógeno, lo cap- propio sistema inmunológico. Los
dos de infectados que representan turan y montan toda la respues- exosomas son necesarios para el
encontrar una cura un 1% del total de pacientes. Am- ta inmunológica. Se ha creído du- sistema inmune, y funcionan de la
bos grupos son muy interesantes rante mucho tiempo que el virus misma manera que lo hace el vi-
El Hospital Clínic y el ya que su estudio puede revelar rus, entrando en la célula dendrí-
Hospital Germans Trias datos que ayuden a clarificar as- tica. El virus se ha aprovechado de
i Pujol se han unido pectos útiles en la lucha contra el Uno de los laboratorios de la una ruta de acceso previa para su
VIH. Por un lado tenemos los lla- fundación IrsiCaixa, plataforma propio beneficio, que es muy difí-
para crear el Centro Catalán de
pionera a nivel estatal en la lucha
Investigación y Desarrollo de mados controladores de élite, un cil bloquear sin bloquear también
Vacunas del Sida (HIVACAT). Entre grupo de pacientes que tienen una contra el virus del VIH el sistema inmunológico «
sus objetivos, el HIVACAT se plantea
ser capaz de desarrollar prototipos
de vacunas contra el VIH, modelos
y pruebas en animales, dar apoyo
científico, técnico y administrativo
a acciones coordinadas con otros
equipos de investigación en las áreas
de inmunoterapia y vacunas contra
el VIH y participar en las iniciativas
internacionales orientadas al
desarrollo y evaluación de vacunas
preventivas y terapéuticas. Según el
Dr. Javier Martínez Picado, experto
mundial en Sida, trabajar en la
obtención de la vacuna es un gran
reto y sería un gran paso en la lucha
contra esta enfermedad, ya que la
gran mayoría de los pacientes no
tienen acceso a los medicamentos,
sobretodo en el tercer mundo,
y una vacuna de una sola dosis
solucionaría parte del problema.
 08 investigació DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 POLSMÈDIC

La revolución de
la nanotecnología

PARC CIENTÍFIC DE BARCELONA

Hace muchos, muchísimos años, cuando los primeros de las marcas de la ciencia moder-
médicos e hipocráticos surgieron en el mundo con la na”. Aquí interesa sobretodo lo que
tiene que ver con la medicina.
intención de curar o disipar nuestras enfermedades y Es imposible prever mucho de
maldades del cuerpo y del espíritu, seguramente nunca lo que podrá ser el futuro de la me-
dicina, pero puede ser que su fun-
tendrían pensado que el punto a que llegó, hasta hoy ción de prevenir y curar enferme-
en día, la medicina, no sería suficiente para satisfacer dades humanas se preste a ser su-
las aspiraciones del siempre deseoso Hombre. plantada por mecanismos nano-
tecnológicos. También la medici-
na podrá pasar por una fase avan-
Texto: Nuno Perestrelo dos Santos lésimo del millonésimo del metro. zada de mecanización, donde esos
dades de la nanotecnología cuan-
do se aplica a la medicina – la na-
nomedicina – son, al menos, im-
presionantes. Algunos científicos
Con la nanotecnología
será posible curar
enfermedades como
el cáncer, la diabetes o
destino, sino sólo una probabili-
dad”. Todavía hay que ver que to-
do esto depende del contexto eco-
nómico, social (y al final científi-
co), de los diferentes países donde
todo esto podría ser aplicado. Pa-
íses en África donde la esperanza
media de vida está alrededor de
los 30/40 años actualmente jamás
podrían tener las mismas posibili-
dades de países occidentales don-
de la esperanza media de vida está

H
oy en día poca
gente tiene noci-
ón de los cambi-
os que la medici-
na podrá atrave-
sar, o atravesará, en pocos años o
décadas. Cambios gigantescos.
Todo, en gran parte, gracias a una
nueva realidad que, poco a poco,
empieza a cambiar nuestro día a
día – y que mucho promete – la na-
notecnología.
Se habló por la primera vez de
ese nuevo campo científico en
1974, cuando Norio Taniguchi
acuñó la palabra “nanotecnolo-
gía”, definiéndola como una tec-
nología capaz de construir otros
materiales secundarios a una es-
cala de 1 nanómetro. El nanóme-
tro se impuso como una medida
científica, correspondiente al mi-
Clarificando con un ejemplo, es-
ta medida sería como un grano de
arena de 1 Mm en una playa con
1000 Km de extensión. O sea, co-
mo si ese grano estuviese en re-
lación a la playa como un nanó-
metro está en relación a un metro.
Lo que más interesa en la nano-
tecnología es el hecho de conse-
guir producir o crear nuevos ma-
teriales, eso es su gran innovación
– su revolución.
infinitud de aplicaciones
Como dice Carlos Fiolhais, físi-
co portugués relacionado con la
Universidad de Coimbra: “Esa
tecnología tiene bastante de qu-
ímica. Pero también de física, de
biología y de medicina… y de in-
geniería electrotécnica, mecáni-
ca, química de materiales y bio-
médica. Es interdisciplinar, una
mismos mecanismos tecnológicos
se transformen en médicos. Según
Ralph Merkle, científico america-
no: “la nanotecnología nos permi-
tirá construir ordenadores increí-
blemente poderosos. Tendremos
más poder dentro de un volumen
de un cubo de azúcar que el poder
que tenemos hoy en día en el mun-
do entero”. La medicina sigue así
su evolución natural en el mundo
industrial.
Introduciendo organismos
electrónicos, de tamaño micros-
cópico, en nuestro cuerpo, podrá
ser posible curar, e incluso evitar,
un montón de enfermedades y de-
bilidades del cuerpo humano y su
salud. Algunas de esas enfermeda-
des serían, por ejemplo, diversos
tipos de cáncer, diabetes, alzhéi-
mer, infartos y ataques cardíacos,
así como muchas otras. Las capaci-
el alzhéimer
reconocidos en su campo hablan,
incluso, en una extensión de la es-
peranza media de vida del ser hu-
mano hasta centenares de años.
¿Y cómo sería vivir en un mun-
do supterpoblado con personas
que viven hasta los 400 años? Cu-
ando incluso hoy en día ya alcan-
zamos ese punto de superpoblaci-
ón… Son hipótesis, sobre las cuales
nos cuestionamos, que se suponen
con los presupuestos de una futu-
ra medicina totalmente regene-
rativa. El propio Juan Carlos Iz-
pisúa, director del Centre de Me-
dicina Regenerativa de Barcelona
(CMRB), dijo en una entrevista al
diario La Vanguardia: “de repen-
te la muerte celular ya no es único
actualmente en los 80 años o su-
perior.
Por otro lado, e imaginando
que algunos de los escenarios del
futuro de la medicina se conver-
tirán realmente en verdad, habría
que poner algunas cuestiones, ya
que estamos hablando de reali-
dad, y no de la evolución de una
película de ciencia ficción.
En referencia a un artículo pu-
blicado por uno de los más presti-
giosos periódicos portugueses, el
EXPRESSO, en enero de 2009, se
dice que: “la medicina del futuro
es la medicina de nuestro presen-
te, y se caracteriza por estar bus-
cando un reequilibrio, y no única-
mente una solución alternativa”.
El mismo artículo dice: “La tecno-
logía permite una proximidad en-
tre pacientes y profesionales nun-
ca vista hasta ahora” «
POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 investigació 09

Text: Francesc Richart

Fotos: Nuno Santos

E
n España se calcu-
la que el 50 % de los
pacientes que falle-
cen en los hospitales
lo hacen en las uni-
dades de cuidados paliativos. Eso
significa que miles de personas re-
curren a esto tipo de cuidados, es-
pecialmente, enfermos termina-
les que están en última fase. Pero la
realidad es que destinar una cama
a personas sin posibilidad curati-
va es un derecho que no hace tanto
que se aplica en nuestro país. Se-
gún Antoni Pasqual , director de la
unidad de cuidados paliativos del
hospital Sant Pau, en Barcelona,
“hasta hace 10 años cuando uno
estaba en una fase determinada se
le comunicaba que no hacía falta
que volviera al hospital”.
Según datos de este año, en Es-
paña hay 25 camas de paliativos

España se encuentra en la
décima posición europea
en cuanto a tratamiento y
recursos destinados
Una enfermera y el coordinador de paliativos, en el pasillo de la unidad de cuidados paliativos de l’Hospital Sant Pau.
por cada millón de habitantes, ci-
fra no muy mala, aunque la Orga-
nización Mundial de la Salud re- CUIDADOS PALIATIVOS

El consumo de morfina
comiende tener entre 80 y 100. Es-
paña se encontraría en la décima
posición europea en cuanto a tra-
tamiento y recursos destinados,
y Catalunya, según la opinión de
Pasqual, sería el lugar del Estado

es un derecho sanitario
más avanzado en la materia.
Pero no solo el indicador de ca-
mas que se administren en paliati-
vos es un índice de la buena calidad
socio sanitaria. En palabras de An-
toni Pasqual, el cómputo de con-
sumo de morfina de un país, indica
claramente la calidad de su aten-
ción. A más consumo menos do- El arte y saber Antoni Pasqual con los cuadros
pintados por pacientes ingresados
lor. La morfina – bautizada así por
el farmacéutico alemán Friedrich escuchar, una en su unidad. El cuadre petit i
vermell, el va pintar un malalt el
Wilhelm Adam Sertürner en ho-
nor a Morfeo, el dios griego de los
buena terapia. dia abans de la seva mort.

sueños- es un alcaloide fenantre-

no del opio, el medicamento más
habitual y más utilizado por los
especialistas en paliativos. Sus re-
sultados, según Pasqual, son efec-
tivos y eficaces, ya que te libran del
dolor y “ni colocan” ni “producen
euforia”. Su mala prensa en rela-
ción a la drogadicción, o al hecho
de que “si te la administran es que
estás muy grave”, son argumen-
tos que escapan delante de la re-
alidad de estas unidades, donde
la morfina es un poco más que un
“elixir de los dioses”. En este sen-
tido, los últimos avances médicos
en el campo de paliativos están en
los opiácidos , donde se investiga
el gen que regula los receptores de
morfina para conocer mejor la re-
lación del organismo con los de-
rivados del opio. El fruto de estos
trabajos es desarrollar una morfi-
na más potente y tolerada.
LOS DERECHOS DEL PACIENTE
Los casos de enfermos a los que se
ven expuestos día a día en unida-
des de paliativos, hace que la plan-
tilla se encuentre delante de casos
bioéticos, es decir delante de dile-
mas que tienen que afrontar so-
bre la vida de sus pacientes. Por
ejemplo, hay una figura clara, en
la alimentación por sonda y en los
Un avance que no se ha
cocinado en laboratorios, respiradores. El paciente tiene el
es el hecho que médicos derecho legal y ético de no querer
y enfermeras hayan entendido ser alimentado por sonda si quie-
que el dolor tiene componentes. re, y también a que le desconecten
Es decir, percibir por ejemplo, que el respirador si así lo desea. A este
el dolor de un paciente originado tipo de actuaciones las llaman “li-
por un tumor de hígado, conlleva mitación del esfuerzo terapeúti-
también un sufrimiento espiritual, co”, y en ellas, familia, paciente y
de preocupación familiar, que médico, se ponen de acuerdo pa-
despierta los componentes ra desconectar un medio artificial.
emocionales y existencial. Es por “Muchos grupos conservadores,
ello, que se habla de la terapia principalmente la Iglesia Católica,
de la compasión, un tratamiento confunden la figura de la eutana-
basado en la atención concentrada sia con desconectar un aparato”,
en las personas y basada en dice el Dr.Pasqual, que remarca
la solidaridad humana. Una que este lenguaje tendencioso no
implicación justa i no meramente ayuda a las necesidades de los en-
técnica, que tal y como dice el fermos, y su importancia en todo
dr.Pasqual, hace volver al pasado caso es intelectual, pero no real
de una medicina que se mezcla con para el paciente.
ciencia y humanismo. Otra terapia La mezcla entre atención hu-
que se ha llevado a cabo en esta mana y médica que se da en es-
unidad es el arte terapia, donde los tas unidades hace que su labor
pacientes participan en un taller se convierta en más que vocaci-
de pintura y plasman en un lienzo onal. Un consejo que suelen dar
sus inspiraciones y emociones. es el “no proyectarse en el enfer-
Este servicio, realizado por una mo”, aunque eso no quiere decir
pscióloga, está subvencionado por que no haya una relación de afecto
la obra social de un banco, dejando y a la par de profesionalidad. Es-
en evidencia que muchos recursos ta combinación, asignatura pendi-
importantes para la calidad de vida ente en la medicina moderna, ha-
del paciente, aún no dependen del ce vislumbrar las dudas de la nece-
servicio público. sidad de una muerte digna. «
 10 investigació DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 POLSMÈDIC

Niek Van Hulst es el coordinador del proyecto europeo Photonics4life en España. Pablo Loza mira a través del microscopio creado por su grupo durante los últimos meses.

Con la luz crecen las neuronas

Este descubrimiento científico abre un nuevo camino hacia la regeneración neuronal
Pablo Loza ha descubierto, en su laboratorio
del Instituto de Ciencias Fotónicas, que a las Photonics4life
neuronas las atrae la luz. Aunque semeja una
La red Photonics4life, los problemas son bastante
idea sacada de una película de ciencia ficción, creada en mayo del distintos, son problemas reales.
se trata de una realidad. Al colocar un foco de 2.008, agrupa a los
mejores centros de Europa
Por ello, la idea es interactuar
más con el hospital: saber qué
haz de luz en un lugar determinado, las neuro- especializados en fotónica tipo de enfermedades hay, qué
nas cercanas reaccionan haciendo crecer sus biomédica, y su objetivo es aunar
esfuerzos para aplicar el láser a
tipo de medicaciones hacen falta
y qué equipamientos fotónicos
axones en esa dirección. la medicina y la biología. El ICFO son útiles para estos problemas”.
es uno de sus integrantes y su Sin embargo, por el momento,
Texto y fotos: Vanessa Insua coordinador es el físico Niek Van en la red sólo hay centros

E
n el Instituto de Cien-
cias Fotónicas (ICFO)
de Castelldefells hay
más de veinte grupos
de científicos que in-
vestigan con láser. Cada uno de
ellos trabaja en temas muy diver-
sos, ya que esta luz es útil en múl-
tiples facetas de nuestra vida. Al-
gunas tan usuales como la escucha
de nuestro CD favorito. Otras tan
indeseables como una intervenci-
ón quirúrgica. Por ello, los físicos
de este centro tocan desde el sec-
tor industrial hasta el médico.
El grupo de investigación de Pablo
Loza se centra en el estudio neu-
ronal, en colaboración con Eduar-
do Soriano del Institut de Recer-
ca Biomédica de Barcelona (IRB)
y dentro de un proyecto financia-
do por la farmacéutica Grupo Fer-
rer. El fin médico de esta unión de
la física y la biología a través de la
fotónica es la regeneración neu-
ronal, aunque aún es demasiado
pronto para aventurarse en su efi-
cacia. Esto se debe a que, por el
momento, tan sólo se ha probado
en neuronas de embriones de ra-
tón in vitro.
Este descubrimiento tuvo lu-
gar en febrero del año pasado, pe-
ro pese a ser muy esperanzador,
se detuvieron las investigaciones
durante casi un año. La causa: el
microscopio. Según Loza no era lo
suficientemente eficaz y demora-
ba mucho las tareas. Ahora, tras un
año de trabajo para hacer uno más
útil, retomarán inmediatamente
las investigaciones.
El proceso es muy sencillo de
explicar, aunque no tiene un por-
qué tan claro. Al colocar el foco del
haz de luz de un láser en la proxi-
midad de las neuronas, éstas ha-
cen crecer sus axones en esa di-
rección. Además, han descubier-
to que funciona aplicando la luz de
diferentes formas: de forma conti-
nua, continua pero con un chóper
óptico que la va acortando y a tra-
vés de pulsos ultracortos. El efecto
es siempre el deseado.
¿Por qué? No se sabe. “Sólo sa-
En las imágenes observamos, en dos
momentos diferentes, la neurona y
el punto donde se aplica la luz láser
que logra estimular el crecimiento de
sus axones
Hulst. Tal y como él explica, “se
trata de crear un puente entre
el laboratorio y el hospital”.
Para Van Hulst, “los físicos
no llegan a lo práctico porque
siempre están alrededor de los
problemas técnicos. Al mismo
tiempo, cuando vas al hospital,
bemos que el foco les resulta atrac-
tivo”, afirma Pablo Loza, “pero
queda averiguar la causa, aunque
barajamos algunas hipótesis”.
Después de unas tres horas de
exposición, el láser consigue que
la neurona desarrolle un axón
completo en la dirección que le va
marcando.
APLICACIONES MÉDICAS
Cuando una persona tiene la
médula espinal o el cerebro daña-
do, ya sea por una enfermedad o
por un traumatismo, sus neuronas
pierden las conexiones necesari-
as entre ellas para que el sistema
nervioso funcione adecuadamen-
te. Es decir, se rompe la sinapsis.
especializados en fotónica con
el fin de que se conozcan bien
entre ellos. En la segunda fase se
incluirán los centros médicos y
biológicos para poder crear ese
puente soñado que consiga que
los aparatos que se creen tengan
una indiscutible utilidad práctica.
Es evidente que si podemos di-
rigir el crecimiento de los axones
de las neuronas a través de la luz,
no será difícil hacer que los de unas
y otras se unan para reestablecer
las conexiones. Sin embargo, es-
to es sólo una hipótesis. Por ahora,
sólo se ha probado con neuronas
de embriones de ratones que tení-
an que crecer. Por ello, no se sabe lo
qué pasará al aplicarse a neuronas
maduras y, además, dañadas en sus
conexiones.
Para conocer si funciona en el
primero de los casos, Pablo Loza
y Eduardo Soriano comenzarán a
experimentar próximamente con
gusanos de tierra. Crucemos los
dedos «
DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
esport
ENTREVISTARAMON CANAL
“Al Barça
faig més de
gestor que
de metge”
El cap dels Serveis Mèdics del FC
Barcelona valora positivament
la seva experiència després de
tres temporades al càrrec
Text: Ferran Martínez
Fotos: Xavi Salvatella
D
irectiu de la Mútua
de Terrassa, director
assistencial de l’hos-
pital de Sant Pau, se-
cretari general del
Departament de Governació i Ad-
minstracions Públiques de la Gene-
ralitat de Catalunya... A Can Barça ha
tornat a fer de metge?
Aquí segueixo encarregant-me de
l’organització de serveis sanitaris.
Òbviament, si tu fas gestió sanità-
ria n’has d’entendre. En aquest cas
els coneixements previs que ja te-
nia, els he pogut utlitzar al FC Bar-
celona. Però en tot hi ha un factor
comú: sempre hi ha persones i el
que has de tenir és capacitat per
tractar-les i orientar-les cap a les
fites que tu vas marcant.
Com s’arriba a ser cap dels Serveis
Mèdics del FC Barcelona?
A la majoria de llocs on he treba-
llat hi he arribat més per curio-
sitat que per anhel professional.
Vaig acabar la meva feina a la se-
cretaria de Governació i se’m va
plantejar per part del club venir a
treballar al Barça.
I vostè, s’ho havia plantejat alguna
vegada?
La veritat és que mai hagués pen-
sat que el FC Barcelona tingués un
lloc per mi. Jo sempre m’ho havia
mirat com aficionat al futbol i al
Barça. Quan m’ho van plantejar
se’m va despertar el cuc per saber
com seria tot això per dins. Vaig
acceptar i n’estic molt satisfet. He
conegut excel·lents professionals
i el que més m’ha sorprès és que
tots ells tenen un perfil superior,
són molt llestos i amb molta es-
purna. Tot això, sumat a la satis-
facció que pugui arribar partit a
partit, fa que sigui un goig poder
treballar aquí.
Se’l veu content, Doctor Canal.
Sempre s’ha d’estar content. Gai-
rebé hauria de ser un deure estar-
ho. Si tothom s’ho marqués com a
objectiu, segurament molts pro-
blemes que desemboquen de les
relacions humanes canviarien.
Per tant, aquest estat de predispo-
sició a estar bé, provoca que un va-
gi a treballar content i com a con-
seqüencia, la feina surt millor.
Parlant d’actituds. Hi ha molta dife-
rència a l’hora de tractar un esportis-
ta d’elit?
Estem parlant d’esportistes, per
tant, majoritàriament de perso-
nes sanes. El nostre objectiu és se-
guir treballant perquè aquests jo-
ves puguin continuar fent esport. .
El primer que hem de fer és mirar
que aquesta gent tingui l’actitud
adequada, no només als planters
professionals, sinó a tots els altres
equips que hi ha al FC Barcelona
i a les seves seccions. D’altra ban-
da fem revisions i exàmens de sa-
lut per prevenir lesions. En canvi,
quan parlem de sistema de salut
ens orientem a temes curatius i no
preventius.
I en què us baseu?
Hi ha diferents vessants. Una de
preventiva, on valorem les apti-
tuds de cada esportista i fem les
partinents revisions mèdiques a
tots els jugadors, des dels més me-
nuts fins als jugador del primer
equip. D’altra banda hi ha l’aspec-
te lesional, amb els corresponents
diagnòstics i tractaments. Final
ment tenim l’apartat on treballem
amb preparadors físics i fisiotera-
Dakar
Medicina
sobre ruedas.
Entrevista con el
Dr. Xavier Mir
PÀGINES 16-17
Nascut a La Pobla de Segur, Ramon
Canal, com el seu club, és home
de títols: llicenciat en Medicina
i Cirurgia per la UAB i Màster en
Economia de la Salut i Gestió
Sanitària per la UB. També és
diplomat en Gestió Hospitalària
per ESADE i en Economia de la Salut
i Gestió Sanitària per la UB. Va
començar a l’Hospital General de
Catalunya, l’any 1986, i d’allà va
arribar a la Mútua de Terrassa per
ocupar diversos càrrecs directius. I
de les altes esferes no es va moure.
Va ser director assistencial de
l’Hospital de la Santa Creu i
Sant Pau i fou gerent de la Regió
Sanitària Centre del Servei Català
de la Salut, entre d’altres. L’any
2003 va fer el salt a la política
per ser secretari general del
Departament de Governació i
Administracions Públiques i abans
d’entrar a Can Barça va ocupar
el càrrec de secretari general del
conseller primer del departament
de Presidència de la Generalitat.
Bàsquet
Entrenant
per la qualitat
de vida
PÀGINA 15
peutes per augmentar el rendi-
ment físic de cada esportista.
Quin contacte teniu amb el jugador?
Els planters professionals te-
nen contacte diari perquè hi ha
equips assistencials a cadascun
dels equips. Allà hi ha fisiotera-
peutes i metges. En la resta de sec-
cions i en els conjunts base es trac-
ta l’esportista quan té un problema
i nosaltres l’ajudem. D’altra banda,
a principi de temporada es fan uns
exàmens mèdics i a partir d’aquí
treballem tot l’any. Després el con-
tacte és només quan hi ha lesions.
Tot i així si s’ha de fer treball pre-
ventiu específic, aquest jugador té
contacte diari els cops que calgui.
I ja es deixen ajudar els futbolistes
professionals?
Sí. Jo sempre dic que totes les per-
sones són igual, i l’únic que has de
saber és explicar-ho correcta-
ment. Això vol dir que les perso-
nes que estan vinculades a la me-
dicina de l’esport han de tenir la
capacitat de convèncer, per tal que
els esportistes acabin fent el tre-
ball que els hi toca. La part de la co-
municació, com la de les relacions
humanes és molt important.
Quines són les lesions més habituals
que tracteu?
Bàsicament tot l’apartat osteop-
ticular, per una banda, i lesions
musculars i de tendó, per l’altra.
La meitat, però, són del segon cas.
És per això que estem fent projec-
tes de recerca per augmentar co-
neixements en aquesta àrea. Són
les lesions més freqüents i les que
acaben invalidant més dies durant
l’any a l’esportista, apartant-lo dels
terrenys de joc.
POLSMÈDIC 11
Però les de lligament creuat, no són
les lesions més greus que pot patir un
futbolista?
Nosaltres no qualifiquem les lesi-
ons com a greus o no greus sinó de
llarga o curta duració de recupera-
ció. La recuperació llarga, com en
aquest cas és la de lligament cre-
uat no ens intranquilitza tant, per-
què queden ben curades i aquella
persona pot continuar exercint el
seu esport amb les mateixes con-
dicions. Nosaltres hem tingut gent
que ha patit lesions d’aquest nivell
i ara estan donant el màxim d’ells
mateixos i sent catalogats millors
jugadors d’Europa.
Per acabar. Quines mesures es pre-
nen des del FC Barcelona per lluitar
contra el dòping
A tots els espotistes, dels més jo-
ves fins als de primer nivell, els hi
donem una informació clara i con-
tundent. Evidentment, el desacon-
sellem sempre pel risc de salut que
li pot correspondre. I després n’hi
ha un altre que no està vinculat a la
salut que és on costa més d’arribar.
La gent veu que prenent determi-
nades substàncies pot augmen-
tar el seu rendiment. I aquest és el
trampós. A nivell de club, els hi es-
tem a sobre perquè aquestes per-
sones no prenguin substàncies. I
una altra vessant que tractem des
del FC Barcelona, és el control de
les drogues d’us social. En totes les
revisions d’aptitud es fa un test de
drogues, que és l’única prova que
el club pot fer en aquest aspecte.
Amb això el que pretenem és que,
entenent que són esportistes, tin-
guin els hàbits adequats. De la res-
ta de substàncies dopants per aug-
mentar el rendiment els clubs no
podem fer analítiques «
 12 esport
Natación profesional: Piscina,
gimnasio, dieta y sacrificio
Ningún nadador está exento de someterse a controles antidopaje sin previo aviso
Texto i foto: Luismi Ferrer
E
n el mundo de la na-
tación profesional es
imprescindible com-
binar adecuadamen-
te las intensas sesio-
nes de entrenamientos con una
dieta equilibrada para preparar
con garantías un campeonato. La
competición es el marco donde el
nadador evalúa los entrenamien-
tos de temporada y se fijan y actu-
alizan marcas de nado para las si-
guientes semanas de entreno.
UN día de entrenamiento
A las 5.30 de la mañana empieza el
día para Sergi Sánchez, nadador
del CN Hospitalet, que ha partici-
pado en Campeonatos Absolutos
de España, Cataluña y en pruebas
del calendario Europeo en el cir-
cuito del Mediterráneo.
Para desayunar es suficiente una
pieza de fruta. Media hora más
tarde, el nadador se tira a la pisci-
na, se ejercita durante dos horas
practicando diferentes ejercicios
de nado y trabajando con gomas
de arrastre, palas de manos, ale-
tas, o pull-boy (corcho que se co-
loca entre las piernas). A las 8 ho-
ras, el entrenamiento de nado deja
paso a 120 minutos de gimnasio.
El entrenamiento físico es el pro-
tagonista en esta fase: Pesas, es-
tiramientos, absominales, series
Varios nadadores entrenándose en una de las piscinas del Club Natación Barcelona
de repetición, etc. Variarán según
la planificación de la temporada y
los objetivos del nadador. A medi-
odía tiene lugar la primera comida
importante del día: Pasta de todo
tipo, arroz, legumbres y diferentes
Los carbohidratos y las
vitaminas son elementos
esenciales en la dieta
diaria del profesional
tipos de carne (pollo, cerdo, cor-
dero), a la plancha y con poco acei-
te. A las 16 horas se reanudan los
entrenamientos: dos horas de in-
tenso trabajo en la piscina. Por la
tarde no hay entrenamiento físico.
Antes, durante y después del en-
trenamiento debe hidratarse con-
venientemente el cuerpo.; tambi-
én son habituales la presencia de
frutos secos o una pieza de fruta
al final del entrenamiento para
recuperar el gasto enérgetico del
deportista. La última comida del
día es la cena, donde predominan
la verdura y el pescado.
PLANIFICACIÓN DE LA TEMPORADA
A lo largo de la temporada el en-
trenamiento se caracteriza por te-
ner diferentes niveles aeróbicos.
En la primera parte de la tempo-
rada tiene lugar el entrenamien-
to base. Esta fase se caracteriza
por los entrenamientos de larga
distancia con una intensidad más
bien baja, técnicamente, se cono-
ce cómo nivel aeróbico 1. Unas
dos semanas antes de empezar la
competición se realizan entrena-
Los huevos de Phelps
Este verano logró en
Pekín 2008 el mayor
hito de un deportista
en unos Juegos Olímpicos.
Casi tres décadas después de
las míticas siete medallas de
oro del estadounidense Mark
Spitz en los Juegos olímpicos
de Múnich 1972, el también
americano Michael Phelps logró
ocho metales de oro en el cubo
de agua de Pekín. El “tiburón
de Baltimore” ha entrado por la
puerta grande en el olimpo de
los deportistas. La base del éxito
radica en las 30 horas semanales
que dedica a la piscina. Pero,
¿Qué es lo que come este
campeón?
El menú de Phelps es el
siguiente: Para desayunar,
tres sándwiches de huevo frito,
DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
mientos de duración más corta en
metros de nado, pero con una in-
tensidad que oscila entre un nivel
aeróbico 2 y 3, según sean fondis-
tas o velocistas, es decir, aumen-
tando el ritmo cardíaco del nada-
dor. La última fase se inicia pocos
días antes del campeonato, en ella
queso, lechuga, tomate, cebolla
frita y mayonesa; dos tazas
de café; una tortilla de cinco
huevos; una taza de sémola y
maíz triturado; tres rebanadas
de pan recubiertas con azúcar
y tres porciones de bizcocho de
chocolate.
En la comida, medio kilo de pasta
enriquecida y dos sandwiches
grandes de pan blanco con
jamón, queso y mayonesa.
Además, consume unas 1.000
calorías en bebidas energéticas.
Y finalmente, la cena: Otro
medio kilo de pasta, una
pizza entera y más bebidas
energéticas.
Michael Phelps ingiere la friolera
de 10.000 calorías diarias,
es decir, lo que comen... ¡5
personas adultas!
POLSMÈDIC
se acortan aún más los metros de
nado y se presta especial atenci-
ón a la velocidad pura en sprints y
las sensaciones del nadador en las
pruebas que participa.
¿QUÉ TIPO DE REVISIONES PASAN?
Como en todos los deportes, los
nadadores tienen la obligación de
someterse a revisiones médicas,
normalmente cuatro anuales. En
ellas se les practica una prueba de
esfuerzo o resistencia, otra de fu-
erza explosiva, análisis de sangre,
electrocardiogramas y ecografías,
incluyendo una entrevista con un
psicólogo deportivo.
De la misma forma que en otros
deportes individuales, como en
atletismo o en ciclismo, tienen es-
pecial importancia los controles
antidopaje.
Éstos pueden ser efectuados en
cualquier momento y sin previo
aviso, a partir de los 14 años de
edad: el mecanismo es totalmen-
te aleatorio. En los campeonatos
de España, la Real federación Es-
pañola de Natación, realiza análi-
sis de sangre y de orina. Los clubes
nunca realizan controles antido-
paje a sus nadadores.
En el XV campeonato de España
“Open” Máster de Invierno cele-
brado en Gijón, el pasado mes de
enero participaron 1248 nadado-
res representantes de 124 clubes
de natación «
POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
Text i fotos: Xavi Salvatella
M
auritsHendriks,
Pol Amat, Edi
Tubau, els ger-
mans Alegre o
Santi Freixa.
Quan parlem de hockey a la ma-
jor part de la població li vénen al
cap aquests noms. Són alguns dels
tècnics i jugadors de la selecció es-
panyola masculina, un grup humà
que els darrers temps viu instal·lat
en l’èxit i que està donant grans
alegries a lw’esport estatal. Però
com sempre, al darrere dels gols,
de les tàctiques brillants i de les
medalles, s’hi amaga molt d’esforç
i un treball no prou reconegut pú-
blicament.
És el cas dels Serveis Mèdics de
la Reial Federació Espanyola de
Hockey; els professionals que mi-
men un combinat que a Pequín ’08
va penjar-se la medalla d’argent en
unacompetidafinalambAlemanya.
Doctors, fisioterapeutes, prepara-
dors físics o psicòlegs són persones
clau en la preparació d’una gran cita
esportiva, així com del tractament,
recuperació i cura de l’esportista en
el desenllaç d’una competició d’alt
nivell.
En paraules de David Alegre,
jugador internacional del Club
Egara, la tasca dels Serveis Mè-
HOCKEY
Serveis mèdics amb mans de plata
dics “és fonamental”. El terras-
senc, que ja ha disputat dos Jocs
Olímpics, pot parlar amb propie-
tat. “Sense un bon treball que cuidi
i prepari els jugadors és impensa-
ble aguantar al màxim uns Jocs”.
És allà on apareix l’ansietat per
superar rivals molt preparats, els
focus de les càmeres, l’atenció me-
diàtica de tot el planeta. Alegre no
només troba vital la feina dels ser-
veis mèdics, sinó que també els hi
reconeix “la capacitat per enten-
dre al jugador, per fer pinya en els
moments bons, però també en els
difícils”. El migcampista del com-
binat espanyol afegeix que “si hi
ha bona entesa entre l’staff i els
jugadors això es nota al camp, i el
tracte de tu a tu, després de pas-
sar moltes hores junts, fa créixer
la selecció com un tot amb els ma-
teixos objectius en tot moment”.
D’aquí a obtenir una medalla olím-
pica, aleshores sí, hi ha la capacitat
dels esportistes per demostrar que
Espanya disposa de molts dels mi-
llors jugadors de hockey del món.
un gran equip dins la selecció
En la disputadelsJocsdePequín’08,
la selecció va comptar amb 18 juga-
dors. Un equip complert sota la
responsabilitat d’un altre equip
d’igual nivell: l’staff tècnic. Un
total de 13 professionals tècnics i
dels Serveis Mèdics de la RFEH.
Aquests últims s’encarreguen
de tot el relacionat amb la salut i
preparació física del jugador. Són
l’aposta decisiva per la feina ben
feta, abans fins i tot que rodi la pi-
lota. Mans de plata per a una selec-
ció subcampiona olímpica «
ENTREVISTAGIL RODAS
“És just que els jugadors
siguin els protagonistes”
Ha viscut tres Jocs Olímpics
exercint de doctor i actualment
és el cap dels Serveis Mèdics de
la Real Federación Española de
Hockey (RFEH). Ha tingut aquest
càrrec al FC Barcelona, on ara
és el metge del primer equip de
bàsquet. De tarannà tranquil i
parla reposada, Gil Rodas s’ha
convertit en un dels especialistes
en medicina esportiva amb més
prestigi al nostre país. Defuig
protagonisme en els múltiples
èxits de la selecció de hockey,
però reconeix que en gaudeix
com si fos un jugador més.
C anvieu molt la preparació
mèdico-física habitual abans
d’uns Jocs Olímpics?
Com abans de tots els tornejos ens
trobem uns jugadors que han estat
en règim de club. Estem en contac-
te amb els respectius serveis mè-
dics per tal de saber-ne el seu estat
físic i lesional. És una informació
clau per saber el què hem de fer a
nivell mèdic, i la complementem
amb tests físics, anàlisis de sang, i
moltes altres proves per no deixar
res fora d’estudi. I és que en uns
Jocs tothom s’hi aboca en major
mesura, inclús econòmicament.
En quins àmbits focalitzeu la vostra
feina en la preparació de l’equip?
Es dissenya un programa que in-
clou dos factors determinants.
Primer, prendre la cura necessà-
ria per evitar lesions i, si es donen,
tractar-les a consciència. Per altra
banda, donem suport al prepara-
dor físic per mirar de complir l’ob-
jectiu que tots els jugadors arribin
als Jocs amb el millor benestar i
forma física possibles.
Sens dubte, una bona fórmula per po-
sar l’equip en direcció als èxits.
És una balança determinant en
l’alt nivell esportiu. Poques lesi-
ons per un costat, i molt de rendi-
ment per l’altre.
Pel que fa a l’equip tècnic, treballeu
per àrees o conjuntament?
Treballem molt coordinats en tots
els cinc grans apartats d’una pre-
paració: el tàctic, el físic, el tècnic,
el psicològic i el mèdic. Això sí, el
seleccionador és el director d’or-
questra i en aquest sentit ha estat
un luxe per la RFEH comptar fins
ara amb un home tan capaç com és
Maurits Hendriks.
La preparació ha acabat i la selecció
aterra a Pequín. Quines responsabi-
litats agafen els Serveis Mèdics?
La nostra tasca principal està feta.
Entre d’altres coses perquè per la
capacitat de la Villa Olímpica no hi
podem desplaçar tots els profes-
sionals que han treballat fins ales-
hores amb l’equip. Això sí, hem de
saber facilitar i controlar la seva
adaptació i aclimatació. És com
dir-los-hi “nois, ara a jugar!”
esport 15
El fisioterapeuta Joan
Pujol tracta l’internacional
David Alegre, membre
de la selecció espanyola
subcampiona olímpica
I els nois, darrerament, juguen de
meravella i s’emporten medalles!
Sí. És el fruit del treball d’anys en
els clubs i de l’encert de contrac-
tar entrenadors de gran nivell que
han aportat, sobretot, una cosa que
potser ens faltava: l’aplicació de la
ciència en el món de l’esport.
Com qualificaries l’aportació dels ser-
veis mèdics per obtenir un èxit com
una plata olímpica?
Som un granet de sorra en una
muntanya de factors que et por-
ten a l’èxit. A més, no hem de tenir
cap afany de protagonisme per-
què els veritables protagonistes
són els jugadors. I és just que sigui
així. Perquè el treball és conjunt i
esforçat, de l’staff tècnic i els juga-
dors, però són els esportistes els
qui al capdavall estan capacitats
per poder guanyar-ho tot.
Però us en sentiu orgullosos, també,
encara que sigui des de fora el camp.
Sí, perquè ens agradi o no, tots gua-
nyem i tots perdem en un combi-
nat esportiu. A la selecció de hoc-
key, a més, hi ha molt bon ambient
i acabes gaudint de tots els triomfs
exactament com si fossis un juga-
dor més. Aquests són els moments
més feliços de la nostra feina.
Per acabar, una qüestió sobre la teva
branca professional: com veus la me-
dicina de l’esport del nostre entorn?
A Catalunya i a Espanya està al ni-
vell de grans nuclis d’aquest àmbit
al món com els Estats Units, Aus-
tràlia, Alemanya o Holanda. És
d’un altíssim nivell i no tenim que
envejar res a ningú «
 14 esport
La doctora Montse Nuñez de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica distribueix una mostra d’orina
Dopatge de tercera generació
Text: Arnald Sanllehy
U
na antiga dita popu-
lar resa que abans
s’agafa a un men-
tider que a un coix.
Aquesta és una mà-
ximaqueimperaenlanostrasocietat
i, tot i que no sempre es compleix,
en un món que mou tants milions
d’euros i tants milions d’especta-
dors com és l’esport, es posen tots
els mitjans perquè ningú pugui
saltar-se-la. I és que la pressió a la
que viu sotmès un esportista d’elit
per aconseguir bons resultats, que
moltes vegades seran el seu aval
perquè les marques publicitàries
i els seus clubs es vegin obligats a
mantenir-lo amb les millors con-
dicions econòmiques possibles,
fan que a vegades, pugui caure en
el tenebrós món del dopatge.
L’últim crit en aquesta matèria
és la CERA o EPO de tercera gene-
ració. S’anomena així perquè les
seves sigles en anglès signifiquen
Activador Continu del Receptor
de l’Eritropoetina, és a dir, un es-
timulant per fabricar de manera
continuada aquesta substància.
Que és l’EPO?
L’eritropoetina és una substància
natural que genera el propi cos
humà, concretament el 90% els
ronyons i el 10 % restant el fetge,
aproximadament. Les persones
que tenen mancança d’ella poden
patir problemes de debilitat mus-
cular que podria acabar derivant
en una anèmia. A més, són perso-
La CERA ajuda als
esportistes a generar més
glòbuls vermells i per tan
a tenir més força i més
resistència
nes que poden patir molts proble-
mes alhora de practicar activitat
física perquè tenen poca resistèn-
cia.
És precisament això el que busca
un esportista amb les substànci-
es dopants, tenir més força i més
resistència per vèncer el rival. En
aquest sentit l’EPO artificial ajuda
a les cèl•lules mare de la medul•la
òssia a incrementar els eritròcits,
o els glòbuls vermells i això per-
met als esportistes augmentar sig-
nificativament el seu rendiment
en competició.
Per tant, la CERA o EPO de ter-
cera generació, significa un avanç
molt important de cara a la recu-
peració de les persones afectades
per anèmia, entre altres malalti-
es.
Ara bé, alhora permet que un
esportista pugui oferir un rendi-
ment molt superior al que tindria
de no haver-se-la pres. Si en el seu
organisme, de manera continua-
da, es fabriquen glòbuls vermells,
que són els encarregats de distri-
buir l’oxigen per tot el cos, doncs
és evident que tindrà millors con-
dicions que els rivals. Per tan com
que no és un procés natural de l’or-
ganisme, sinó que aquest fals ren-
diment s’obté a partir de substàn-
cies exògenes (alienes al cos), se
l’ha de considerar com a dopatge.
I en l’esport professional el dopat-
ge està prohibit.
Història de l’Eritropoetina
Les primeres injeccions
d’EPO, conegudes
de manera amistosa
com EPO zero o prehistòriques,
s’aconseguien a partir de l’orina
dels malalts d’anèmia aplàstica,
una enfermetat que obliga al cos
a generar més glòbuls vermells
per donar-li resposta.
L’EPO de primera generació,
s’obtenia expressant aquest
gen humà, en diferents línies
cel•lulars com per exemple la
d’ovari de hàmster xinès. Els
pacients s’havien de punxar
tres cops a la setmana la qual
cosa els ocasionava molèsties i
incomoditats. Amb la voluntat
de facilitar-los la vida el màxim
possible, es va crear la segona
Generació. Sota el nom comercial
DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
Fals mite
Molta gent ha pensat i escrit, que
la CERA era indetectable. Segu-
rament aquests rumors van po-
tenciar el seu consum i això al fi-
nal ha estat la seva perdició. Com
a producte farmacèutic que és, els
laboratoris ROCHE la van posar
al mercat a principis de 2008. Si
abans no s’havien detectat casos
per CERA era precisament per-
què els propis esportistes encara
no l’havien pres ja que no en te-
de Darbepoetina, els metges van
aconseguir reduir les dosis a un
cop a la setmana. A més tenia
l’avantatge que les molècules
anaven recobertes amb capes de
sucres per evitar la desintegració
mol·lecular de la substància en
passar per determinats òrgans
del cos, com el fetge. Finalment
ha arribat la CERA, i gràcies a
les seves noves propietats, els
pacients mancats d’eritropoetina
poden passar entre quinze dies
i un mes sencer sense haver de
tornar al centre per rebre una
nova ingecció.
Com que la manca d’aquesta
substància al cos és perjudicial per
la salut, els laboratoris químics i
farmacèutics han intentat crear-la
de manera exògena.
POLSMÈDIC
IMIM
nien accés. El rumor sobre la se-
va indetectabilitat en els controls
antidopatge i la facilitat d’aplica-
Alguns esportistes se
la prenien pensant que
era indetectable en els
controls, la qual cosa no
ha estat mai així
ció (una o dues dosis al mes, no
com amb les anteriors generaci-
ons que s’aplicaven amb molta
més assiduïtat) va fer que a l’estiu
d’aquell any, molts esportistes se
la prenguessin. Ara bé, els resul-
tats de les anàlisis obtingudes pri-
mer al Tour de França, amb qua-
tre positius per CERA i després als
JJOO de Pequín, van posar la por
al cos de tothom. I és que, mentre
ells i elles pensaven que podrien
sortir amb total impunitat, la veri-
tat era molt diferent. De fet al mes
d’octubre el COI va demanar tor-
nar a analitzar unes quinze mos-
tres preses a Pequin per assegurar-
se que ningú hagués guanyat una
medalla fent trampes.
La gran pregunta que es fa tot-
hom per tant és: la mort d’aquest
mite pot comportar que la CERA
torni als hospitals i als CAPS en-
lloc de les competicions esporti-
ves? Només el temps ho dirà «
POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 esport 15

Text: Víctor Mur

Fotos: Luismi Ferrer Els jugadors de

R
l’UNES es disposen
udy Fernández i els a esperar un
germans Gasol són possible rebot
els màxims expo- al partit que
nents a Catalunya realitzen durant
del bàsquet després l’entrenament
del seu salt a la NBA. Amb l’arri-
bada d’aquests megacracks a l’elit
nord americana l’esport de la cis-
tella està demostrant més que mai
que gaudeix d’una molt bona salut
en l’actualitat. Però aquesta bona
salut també pot ser recíproca.
L’esport sempre ha destacat per les
externalitats positives que com-
porta per a qui el practica. Lluny
de les terres americanes, del gla-
mour, del show i de les astronòmi-
ques xifres econòmiques que mou

L’esport en equip ajuda

als discapacitats a
integrar-se, i a aprendre
de la resta de companys

la NBA trobem el bàsquet sobre

cadira de rodes, un esport en vies
de professionalització que desta-
ca per la vitalitat i la millora en la
qualitat de vida que dóna als juga-
dors que el practiquen.
L’UNES és un equip de Sant Feliu
de Llobregat de bàsquet sobre ca-
dira de rodes que milita a la prime-
ra divisió nacional i que és un clar
exemple de com l’esport pot aju-
dar a superar psicològicament una
discapacitat. Els seus jugadors són

Bàsquet
Per la millor qualitat de vida
principalment de l’àrea metropo-
litana de Barcelona, i han trobat en
el club que presideix Ramon Gis-
bert una via per resoldre molt pro-
blemes de la vida quotidiana i sen-
tir-se plenament esportistes sense
limitacions.
Xavi Romero, aler que fa uns anys
va patir una lesió medular que el
va deixar en cadira de rodes i que
ha jugat entre d’altres equips al
Guttmann FC Barcelona, destaca
que entrar a practicar aquest es-
port li ha permès “evadir-se d’al-
tres pensaments negatius” i a més
assenyala que el fet de compartir
vestuari amb una desena de per-
sones que també tenen una disca-
pacitat els hi permet aprendre uns
del altres “trucs” que els hi servei-
xen per a tenir una vida quotidia-
na més fàcil i agradable, com per
exemple com dutxar-se o com
vestir-se amb una major facilitat
i rapidesa. Romero descriu que al
vestidor “es comparteixen experi-
ències recíproques, que milloren
la teva qualitat de vida, a més a més
del suport psicològic que ens do-
nem entre tots”.
El president de la entitat, Ramon
Gisbert, que ja fa una vintena
d’anys que dirigeix el club, asse-
gura també que el fet de jugar en
un poliesportiu (El municipal de
Sant Feliu) on també entrenen al-
tres equips sense discapacitat els
hi permet establir relacions i inte-
grar-se a la societat.
Normalment els metges recoma-
nen als discapacitats practicar
la natació, un esport que també
aporta molts beneficis però que
és primordialment individual. La
importància de l’esport en equip
i de competir, segons assenyala
El bàsquet en cadira
de rodes necessita
professionalitzar-se pels
costos que comporta
l’entrenador Serafín Mampel, “és
vital perquè es superin, entrenin
fort i mantinguin l’esperit de com-
petició”. Cal destacar que l’UNES
aspira a ascendir en una divisió
que els obliga a desplaçar-se per
tota Espanya. Per tant s’afegeix la
motivació extra d’anar a Àvila, el
Ferrol o Sant Sebastià. No obstant
la competició i els viatges també
exigeixen despeses, que acostu-
men a ser molt més elevades, ja
que precisen d’autocars adaptats,
així com els hotels, que acostumen
a ser de 4 estrelles per aquest mo-
Una cadira de rodes tiu. És per això que el bàsquet so-
adaptada per a un bre rodes necessita professiona-
jugador pot arribar litzar-se per tal d’afrontar els cos-
a costar fins a uns tos, més encara tenint en compte
3000 euros que una cadira adaptada per a ju-
gar pot arribar a costar uns 3000
euros i són individualitzades. Per
tant, el club no les pot aprofitar per
a nous jugadors. “És com si et po-
sesis la sabata del teu germà” des-
Un torneig a Berlín es la
propera cita de l’UNES,
on s’enfrontarà a equips
de tota Europa
criu un jugador.
La propera parada del UNES és a
Berlin on disputarà un torneig in-
ternacional entre equips de bàs-
quet en cadira de rodes de tota
Europa, i on sorprenentment per
a nosaltres, l’UNES reclamarà que
les persones sense discapacitat
puguin jugar amb ells, com ja fan a
països europeus com a Alemanya,
però no a Espanya. “Nosaltres no
ens podem aixecar, però vosaltres
sí podeu seure,” clama Gisbert. La
integració a la inversa! «
 16 esport

DAKAR
MEDICINA SOBRE
RUEDAS
El Dakar siempre ha sido algo más que una competición, a su vertiente
deportiva y aventurera, hay que añadirle el gran impacto económico y de
ayuda humanitaria que desarrolla sobre el terreno donde se disputa el
raid más famoso del planeta. La Fundación Dakar Solidario lleva desde
2005 abasteciendo con toneladas de medicamentos a los hospitales más
necesitados de los países que acogen el Dakar. Ya sea en África o este mismo
año en su debut en Suramérica.
Text: Víctor Mur i Luismi Ferrer Fotos: Fundación Dakar Solidario

E
l célebre Dakar cam-
biaba de escenario
por primera vez des-
de sus inicios en 1979,
cuándo Thierry Sabi-
ne, fascinado por los paisajes que
descubrió al perderse en un rally
por Libia, decidió iniciar la aven-
tura africana partiendo desde Pa-
ris y acabando en el mítico Lago
Rosa, cerca de la ciudad senega-
lesa de Dakar. “Un desafío para
aquellos que parten. Un sueño
para quienes se quedan”, procla-
mó el idealista piloto francés. El
sueño se fue realizando cada vez
para más gente, ya que el núme-
ro de participantes aumentó con-
siderablemente y Europa descu-
brió los parajes más recónditos de
África. Sin embargo éste 2009 la
aventura tuvo tintes distintos, el
Dakar abandonó las dunas afri-
canas, el encanto y el misterio del
continente negro por el desierto
árido de Argentina y Chile. Ante
la inseguridad terrorista del desi-
erto africano se acabó por tomar
la drástica decisión de suspender
la prueba en 2008 y cruzar el char-
co en 2009.
los valores del dakar
El Dakar siempre ha sido más que
una competición deportiva. El es-
píritu aventurero y de compañe-
rismo que va ligado a la prueba, el
riesgo vital para los competidores
(el propio Sabine falleció en 1986
al estrellarse el helicóptero con el
que seguía la prueba) y la solida-
ridad con el pueblo africano son
valores que siempre se han mez-
clado con el Dakar. Precisamente
el pueblo africano y los países que
han acogido la prueba durante
años han sido beneficiados por el
impacto económico, cultural y so-
cial de la competición. Buena pru-
eba de ello es la Fundación Dakar,
un proyecto creado en el año 2005
por el doctor Javier Mir y respal-
dado por los pilotos, empresas y
patrocinadores más importantes
del mundo del motor.
El doctor Mir trató con éxito
en 2004 una lesión en la muñeca
del piloto “Nani” Roma que pa-
La Fundación no se ha
olvidado de África y en el
mes de marzo entregará
material médico a
hospitales de Mauritania
recía que iba a impedirle compe-
tir en el Dakar. Una recuperación
“milagrosa” le permitió finalmen-
te participar y Roma se alzó con la
victoria final. Al siguiente año el
doctor Mir acompañó de la mano
de Roma al equipo Repsol durante
la competición. “No era cuestión
de ir solamente a pasear por Áfri-
ca” ha reconocido Mir. Por ello
inició los contactos con un hospi-
tal de Chingetti (Mauritania) pa-
ra saber qué material médico ne-
cesitaban. El equipo del doctor
conjuntamente con el hospital de
la Vall d’Hebrón envió dos tone-
ladas de medicamentos a Mau-
ritania, que se multiplicaron en
los años posteriores hasta llegar
a enviar 90 toneladas de medica-
mentos a una decena de hospitales
africanos. Este año África pasó el
turno a América del Sur.
Objetivo áfrica
La fundación no ha cesado su acti-
vidad por el cambio de continente.
Aunque el doctor Mir tiene claro
el objetivo. “La idea de la Funda-
ción es volver a África, y el Dakar
volverá seguro a África”. Sin em-
bargo durante el periplo en Ar-
gentina y Chile la tarea también
ha sido importante. Hasta cinco
instituciones se han visto benefi-
ciadas por la Fundación. La ayu-
da se ha desarrollado en hospita-
les, en centros especializados para
combatir la drogadicción, centros
que hospedan niños mal atendi-
dos y hasta se ha llevado material
escolar, deportivo y ordenadores
a la Comuna Jardín “El Canelo”,
una institución educativa situada
en una zona marginal de Santiago
de Chile.
Pero pensar en el Dakar signifi-
ca pensar en África. El continente
negro está en el horizonte y la fun-
dación no se ha olvidado de él. El
próximo mes de abril un equipo de
la fundación se desplazará a Mau-
ritania para enviar material médi-
El artista de la muñeca
El doctor Javier Mir es un
referente en medicina
deportiva, especializado
en cirugía de la mano. Numerosos
profesionales del deporte han
sido operados por él, mención
especial a destacados pilotos del
mundo del motociclismo: Àlex
Crivillé, Jorge Martínez Aspar,
Dani Pedrosa, Jorge Lorenzo,
Marc Coma, Nani Roma, Isidre
Esteve son algunos de los más
destacados.
En los últimos tiempos, Javier Mir
ha operado a profesionales de
otras modalidades deportivas:
Deco, Javier Saviola y Albert
Jorquera en futbol; Ricky Rubio,
Elmer Benett i Roger Grimau en
baloncesto; Eduard Tubau en
Hockey Hierba, entre otros.
Durante el pasado año, tres
de sus intervenciones más
co a distintos hospitales de la zo-
na. En esta ocasión se desplazarán
en barco hasta la costa mauritana
y allí deberán superar los respec-
tivos controles fronterizos. Una
operación que resultará mucho
más laboriosa que en anterio-
res ocasiones. Y es que una de las
principales virtudes del Dakar ha
sido siempre su capacidad de abrir
fronteras y permitir la libre circu-
lación de todos sus participantes
y equipos. El Dakar ha permitido
durante años llevar “in situ” la ges-
tión y labor humanitaria, sin inter-
mediarios, sin controles fronteri-
zos ni corruptelas burocráticas.
Aquí es donde reside una de las
claves del éxito del Dakar en Áfri-
ca, su impacto real sobre el terre-
no. Gracias a la competición de-
portiva y a su enorme capacidad
destacadas han sido:
Dani Pedrosa, bicampeón del
mundo de 250 CC, con fractura
desplazada de la falange distal
del dedo índice izquierdo y una
fijación de la fractura del hueso
grande de la muñeca izquierda
mediante técnica artroscópica.
Ricky Rubio, jugador del DKV
Joventut y de la selección
española de baloncesto, con
rotura del ligamento escafolunar
de la mano derecha reconstruido
mediante suturas dentro del
tejido óseo.
Marc Márquez, piloto del mundial
en la categoría de125 CC, fractura
del cartílago de crecimiento de
la tibia en el tobillo derecho y
fractura del calcáneo derecho.
Tanto el mundial de motociclismo
como el Dakar pasan por sus
manos.
de movimiento por tierras africa-
nas, la fundación Dakar solidario
ha dejado miles de euros en mate-
rial médico, medicamentos, equi-
pos sanitarios e infraestructuras
logísticas para hacer frente a las
principales enfermedades que
sufren los habitantes de la zona.
El Dakar siempre ha
tenido la capacidad de
abrir fronteras y esquivar
los problemas de
corrupción en África
Entre ellas, anemias, meningitis,
desnutrición, parasitosis, diarrea
o conjutivitis.
Por todo ello los ciudadanos de
los países por donde transcurre el
Dakar son los principales damni-
ficados por el cambio de escenario
en este 2009. No obstante tanto
pilotos como organizadores anhe-
lan poder volver a África en un fu-
turo relativamente cercano.
Máximo apoyo
Los resultados palpables en África
han hecho que los más prestigio-
sos pilotos del mundo del motor
se hayan volcado con la iniciati-
va solidaria. Michael Shumacher,
Fernando Alonso, Jorge Lorenzo,
Dani Pedrosa… y por supuesto los
principales corredores del Dakar
como Roma, Coma, Isidre Esteve,
Peterhansel o Cyril Despres han
dado su apoyo a la fundación. Asi-
mismo empresas como el Team
Epsilon, Repsol, KTM, los labo-
ratorios Ubach o Esteve también
han apoyado la iniciativa. Un res-
paldo que da alas a seguir traba-
jando por la solidaridad y para el
Dakar «
 POLSMÈDIC
ENTREVISTA JAVIER MIR
“Los deportistas son los
pacientes ideales”
¿Cuál fue su primer contacto con el de-
porte?
Fue en el año 1992 cuando empe-
cé en el USP Institut Universitari
Dexeus. Al Dr. Vilarrubias, que ya
era un conocido médico de depor-
tistas, le faltaba un especialista de
cirugía de la mano, porque él era
especialista en rodillas. A partir de
aquí empecé a tratar a muchos de-
portistas profesionales. Primero
más del mundo del motor, pero ac-
tualmente de otros deportes.
Arriba, foto ¿Cuando interviene a un deportista de
de família de élite, su vida profesional depende de
la Fundación la precisión de sus manos, como hace
Dakar Solidario frente a una operación de estas carac-
y el equipo terísticas?
Team Epsilon Yo siempre digo que son los paci-
en Pergamino entes ideales, porque son jóvenes,
(Argentina). se quieren curar y además tienen
A la izquierda, el todo el tiempo del mundo, puesto
doctor Mir y su que pueden hacer rehabilitación
equipo descargando 24 horas al día si hace falta.
material sanitario
ante los medios de ¿Ésta es la diferencia con la gente que
comunicación. no es deportista?
Se recuperan en la mitad de tiem-
po, porque lo que quieren es curar-
se, mientras que una persona que
trabaja en una fábrica no le va de
una semana de baja. Ésta es la cla-
ve, la operación la hace el mismo
cirujano.
¿Cómo es la relación con los deportis-
tas de élite? ¿Son agradecidos?
Muy buena, son muy agradecidos
y yo al menos no he tenido nunca
ningún problema.
El doctor Mir He operado sobretodo a pilotos,
y uno de sus de todas las nacionalidades y son
colaboradores gente muy agradecida, en el senti-
posan en el do que te hacen quedar bien muc-
campamento base has veces.
del Dakar.
¿Podríamos decir que el mundial pa-
sa por tus manos?
¡No! (ríe). He operado a muchos
corredores del mundial, porque
cuando la gente coge confian-
za con uno... y además, ¡me gusta
mucho el motor! Pero también he
intervenido a algunos corredores
del Dakar, que tienen muchas le-
siones.
¿Cuáles son las lesiones más típicas
de estos deportistas?
La fractura del escafoides, la del
radio, muchas fracturas de dedos
en los motoristas; también por có-
mo caen y arrastran las extremi-
DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 17
LUISMI FERRER
Actualmente, dirige la Unidad
de Cirugía y Microcirugía de
la Mano, en el USP Institut
Universitari Dexeus. Además,
dirige el Departamento de
Traumatología y Cirugía
Ortopédica en el mismo
hospital y también en el
Hospital Universitario del
Valle Hebrón.
dades, tienen lesiones por que-
madura y lesiones de tendones,
además de lesiones al codo: son
muy variadas.
¿Se ha evolucionado mucho en los úl-
timos años en el tratamiento de este
tipo de lesiones?
Si sobretodo con la artroscopia
(visualización de una articulación,
esto se logra con un artroscopio,
adaptado para que sea más fácil de
usar en una articulación), la ciru-
gía se hace casi sin cicatriz y las
placas que ponemos ahora son de
titanio, mucho más biológicas. Ca-
da vez es todo mucho más cuida-
doso. La rehabilitación es mucho
más rápida y cosas que antes tar-
daban tres meses ahora casi con
un mes ya están curadas.
¿Como afectan todas estas lesiones a
un deportista al final de su carrera?
El deporte profesional, no es muy
sano, pero es así. La presión a la
que están sometidos acelera su re-
cuperación. Hay muchos pilotos
que tienen unos contratos que si
están dos grandes premios sin cor-
rer, pierden parte de la subvenci-
ón, claro, es normal que fuercen.
¿Recuerdas especialmente alguna de
las operaciones que has hecho a de-
portistas de élite?
Bien, recuerdo por ejemplo, la de
Àlex Crivillé, que tuvo una pérdi-
da de piel de toda la mano prácti-
camente y parecía que no podría
correr más. Se recuperó y poste-
riormente fue campeón del mun-
do de 500cc. Otra intervención a
destacar fue cuando Toni Elías se
rompió el fémur. También he vi-
vido muy cerca la lesión de Isidre
Esteve, que se quedó paralítico, y
estuve con él en el hospital Valle
Hebrón durante mucho tiempo.
Son pequeñas cosas de la vida de
un médico «
 18 DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

nutrició
VERDURAS
PESCADOS
´
TABU
DE LOS NIÑOS
La Organización Mundial de la rápida y no sólo en los países
Salud ha dicho que la obesidad industrializados, sino también en
infantil es la nueva epidemia del los subdesarrollados. La situación
siglo XXI. En las últimas décadas es preocupante, porque el riesgo
la tasa de niños obesos ha a padecer enfermedades como la
aumentado de forma muy diabetes tipo dos es alto
Text: Dani Rovirosa Fotos: Xavi Salvatella
POL GUARDIA

G
elatina de manza-
na. ¿Se la compraría
a sus hijos si le pi-
dieran chucherías o
les daría otra cosa?
Está hecha de zumo de manzana,
azúcar y gelatina. Así que no tiene
ni conservantes, ni gelificantes, ni
E-300...ni un largo etcétera de los
ingredientes de una golosina in-
dustrial. La idea es de Ada Pare-
llada, restauradora conocida por
sus talleres de cocina infantil, y
la ha utilizado en alguno de ellos
para hablarle a los niños sobre la
manzana.
Es una fruta aburrida, sin nin-
gún tipo de atractivo e incluso in-
visible para los niños. Pero con-
virtiéndola en caramelo la ven, de
repente, como algo divertido que
les apetece comer. Es inútil, según
Parellada, hacerles entender que
deben comer un alimento porque
tiene proteínas. Lo que hay que in-
tentar, dice, “es ver si tal y como se
lo has preparado, o tal y como se lo
han preparado, les gusta”.
Y es que casi nadie suele elegir
los alimentos por motivos de sa-
lud. Mucho menos los niños, que
“nunca se sienten enfermos”. Lo
primero es el gusto y luego la co-
modidad. El resto aparece “sólo si
se tiene un ataque al corazón o un
susto similar”, sentencia esta apa-
sionada de la cocina que junto con
la Conselleria de Sanitat ha lleva-
do a cabo este tipo de talleres en
muchas escuelas catalanas duran-
te varios años.
epidemia del siglo xxi
Los expertos vienen avisando des-
de hace varios años de los riesgos
que conllevará en un futuro la obe-
sidad infantil. El porcentaje de
niños con problemas de obesidad
ha aumentado de forma muy rápi-
El 10% de los niños
españoles tiene
problemas de obesidad y
la tasa va en aumento
da en las últimas décadas. No sólo
en los países industrializados, sino
también en los subdesarrollados,
asociados normalmente a proble-
mas de desnutrición. La situación
es tal, que la Organización Mundi-
al de la Salud (OMS) ha dicho que
esta enfermedad es la nueva epi-
demia del siglo XXI.
En España hay actualmente un
10% de niños obesos y la preocu-
pación se debe a que si no se toman
medidas a tiempo, tendrán un ri-
esgo superior al resto de padecer
enfermedades como la diabetes ti-
po dos, hipertensión arterial e in-
cluso ciertos tipos de cáncer. És-
tas son hoy por hoy las causantes
del 46% de las muertes en todo el
mundo y las predicciones augu-
ran que si la situación sigue em-
peorando el porcentaje ascenderá
hasta el 73% en el año 2020.
malos hábitos y sedentarismo
“La alimentación se globaliza ca-
da vez más y no predomina preci-
samente la dieta mediterránea”,
dice medio en broma M. Antonia
Caravaca, endocrina del Instituto
Dexeus de Barcelona. “Lo que se
globaliza es el “fast food”, porque
Hamburguesa y patatas fritas, alimentos con muchas calorías energéticas
cada vez tenemos menos tiempo
para cocinar”, continúa. Así que
en casa es difícil enseñarles a los cupados e insistan en su grave- rar una gran variedad de platos.
hijos buenos hábitos alimenticios. dad. A las familias que acuden al “Entre semana se hace una coci-
Éstos se crean cuando los niños ti- pediatra “se les enseña unas nor- na de subsistencia muy precaria”,
enen 3 o 4 años, edad en la que ya mas que durante el primer año si- afirma.
empiezan a ser más autónomos. guen muy bien, pero luego se in- Y no es sólo que los padres no
Por tanto, si se les enseñan malos corporan a los hábitos de base que tengan tiempo de preparar la ce-
hábitos y continúan durante la in- ya tenía la familia y ahí es donde na, porque cuando llegan a casa
fancia, hay una gran probabilidad empieza el problema”, explica la después del trabajo tienen que
de que se consoliden a lo largo de endocrina. hacer más cosas, como por ejem-
toda la vida y acaben convirtién- Ada Parellada dice, coincidien- plo “bañar a los niños”. Los padres
dose en adultos obesos. do con la doctora Caravaca, que “no quieren pelearse con sus hijos
Ésta es, por tanto, una etapa “los padres no educan, sino que el poco rato que les ven”, continúa
crucial y la tasa de obesidad in- sólo alimentan”. Pero no es una la restauradora, “y la verdura y el
fantil tiende a aumentar. De ahí crítica, porque sabe que los días pescado son tabú para los niños”.
que los expertos estén tan preo- de cada día es complicado prepa- Así que las cenas acaban siendo
 Fast Food Anorèxia POLSMÈDIC 19
L’epidèmia Atrapades dins el
global. fals mirall.
Entrevista amb Entrevista amb
Josep Pàmies Gemma Tomàs
PÀGINA 21 PÀGINA 22 i 23

Una madre
da caramelos a
su hija al salir
del colegio. Al
lado, la imagen
de una escena
saludable

Dos ayuntamientos catalanes
se suman a la causa
La sociedad actual necesita
que las administraciones
prevean a los problemas
sociales. Uno de los retos que
tienen para el siglo XXI es el control
y disminución de la obesidad
infantil. Una enfermedad que
en los países industrializados se
considera uno de los objetivos
prioritarios de la salud pública. Por
este motivo, es imprescindible su
prevención. Dos ayuntamientos
catalanes han decidido ponerse en
marcha para combatirla. Se trata
del ayuntamiento de Castelldefels
(Barcelonès) y el de Sant Carles
de la Ràpita (Tarragonès). Ambos
colaboran con el proyecto THAO, un
proyecto francés que trabaja para la
prevención de la obesidad infantil
a nivel municipal. Su finalidad es
ilusionar y movilizar a todos los
ciudadanos hacia un estilo de vida
saludable. El concejal de salud y
consumo del ayuntamiento de
Castelldefels, Ramón Morera,
asegura que “a pesar de que a los
ayuntamientos no les corresponde
ocuparse de la obesidad, es la única
administración que puede hacerlo.”
En Castelldefels hay cinco escuelas
que se han sumado a esta iniciativa.
Esto significa solamente una tercera
parte de los colegios del municipio.
Éstos consideran, según Morera, que
es una tarea que no les corresponde.
El ayuntamiento no obliga porque
no cree en mensajes autoritarios.
Con este proyecto, que se imparte
en las escuelas principalmente, se
puede orientar a los interesados
sobre qué proyectos comunitarios
pueden conducir en los próximos
años a un cambio de conducta y
de vida en familia, que influyan en
la alimentación. La prueba piloto
se hizo en Francia. Allí casi cien
municipios se sumaron a la causa.
El resultado fue claramente positivo
ya que se consiguió estabilizar los
problemas de obesidad entre los
niños y jóvenes. Una de las medidas
que se tomaron y que se toman
ahora en Catalunya, es aumentar
la cantidad i variedad de frutas en
las máquinas expendedoras de
los colegios e institutos. Un granito
de arena que ayuda a cambiar los
hábitos alimentarios para un futuro
más sano. Carla Herrero Nebot
“comida rebozada, a la plancha,
tortillas y sopa”, sentencia. “Algún
día lo intentan y preparan espina-
cas, pero el niño no las come y por
tanto, casi nunca se las volverán a
preparar”.
A esto hay que añadirle los ali-
mentos con más calorías energéti-
cas de las necesarias, ya que con-
tribuyen de forma considerable
a la obesidad infantil y los niños
las comen con mucha frecuencia.
Un claro ejemplo son los bols de
cereales que muchos de ellos to-
man para desayunar. Están lle-
nos de calorías simples (sin pro-
teínas, minerales y vitaminas), en
vez de estar compuestos por calo-
rías complejas de fibra. Es cierto
que el cereal en sí no es malo, pero
muchos están cubiertos de miel o
chocolate. “Las madres viven en-
gañadas, porque piensan que los
cereales son sanos –se queja Ada
Parellada – y además les dan a sus
hijos grandes cantidades”.
Si los malos hábitos alimentici-
os son la causa principal de la obe-
sidad, no lo es menos el sedenta-
rismo al que se están habituando
los menores. Está cada vez más
claro que la actividad física es un
elemento fundamental para la sa-
lud, pero la vida en la ciudad, el au-
mento del ocio pasivo y el acceso
cada vez mayor a los transportes
públicos hace que los niños ten-
gan un estilo de vida poco diná-
mico.
Los últimos datos demuestran
que los niños españoles pasan dos
horas y media al día delante del te-
levisor y treinta minutos más ju-
gando a videojuegos o conectados
a Internet. El resultado es que cu-
Los padres acaban
haciendo comidas
rebozadas, a la plancha,
tortillas y sopa
ando terminan el colegio y vuel-
ven a casa, se encierran delante de
la pantalla y hacen menos deporte
del que deberían.
La alimentación en las escuelas
Uno de los debates que todavía es-
tá abierto es si deben ser las fami-
lias o las escuelas quienes deben
enseñar a los niños los buenos há-
bitos alimenticios. Los profeso-
res creen que ésta no es su tarea y
su tiempo libre lo han ganado a la
hora de comer. Se han alejado de
este asunto, cuando, según datos
del Ministerio de Sanidad y Con-
sumo, el 20% de los menores co-
men en la escuela de lunes a vier-
nes. Estas cifras llegan al 32% pa-
ra los niños que tienen entre dos y
tres años.
Aunque lo que realmente ha
causado polémica en los últimos
tiempos es la existenica de máqui-
nas expendedoras en los institu-
tos públicos. Muchos jóvenes no
llevan desayuno a la escuela para
comer algo a media mañana, pen-
sando que ya comprarán algo en
el colegio. El problema es que casi
nada de lo que pueden escoger es
demasiado recomendable para la
saud, ya que sólo hay patatas fri-
tas, chocolatinas y cosas por el es-
tilo. De todas formas, después de
una fuerte campaña en contra de
estas máquinas, muchos centros
han decidio eliminarlas.
Y es que poco a poco las escu-
elas e institutos se van concienci-
ando de que tambén son ellos, y no
sólo las familias, los que deben in-
culcar a los niños buenos hábitos
alimenticios. Por eso, estrategias
como NAOS, impulsada por el Mi-
nisterio de Sanidad y Consumo,
recomiendan incluir en el expe-
diente académico de los niños co-
nocimientos relativos a la nutrici-
ón, o formar a los profesores en es-
te ámbito, parapoder llevar a cabo
talleres culinarios durante las ho-
ras de clase «
 20 nutrició DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 POLSMÈDIC

Text: Carla Herrero

B
Fotos: Xavi Salvatella

rioixeria industrial
com a nova tendència
en l’alimentació dels
més petits. Què n’opi-
nes?
Que la brioixeria en sí ha millorat
molt la seva formulació. Tot i així,
aquest nou hàbit no és bò, ja que
es tracta d’un tipus d’aliment que
s’ha de consumir puntualment.

Què li donaves per esmorzar als teus

fills i que els hi dónes al teu nét?
Al meu nét no li dono gairebé mai
l’esmorzar. Però quan ho faig, no
hi ha gaire diferència entre el que
donava abans als meus fills: suc de
fruita, iogurt, cereals i un petit en-
trepà . Això és un bon esmorzar!
Però malauradament avui dia els
nens no prenen esmorzars tant
complets.

Obesitat diabetis i colesterol són con-

seqüència de dietes incompletes?
Més que incompletes són esbiai-
xades. Això es dóna per un accés
d’alimentació. És la primera ve-
gada que una societat té superàvit
d’aliments i no sabem com enfron-
tar-nos a aquest repte. El que pas-
sa és que es menja massa i per això
apareixen aquestes malalties.

En molts centres d’aprimament as- ENTREVISTAYOLANDA SALA

sessoren persones que no són ni die-

“El gust és educable”

tistes ni nutricionistes professionals.
Què s’ha de fer davant d’aquest fe-
nomen?
Lluitar. Que és el que fem des de
l’associació per evitar l’intrusisme
laboral. El que passa és que nosal-
tres lluitem a través dels col·legis
professionals. I sobretot el que in-
tentem és vetllar perquè la socie-
tat estigui ben atesa. Una persona
que no té aquests estudis universi-
taris pot donar pautes que no són
correctes i causar, a la llarga, pro-
blemes de salut.
Hi ha una dieta estàndard?
No. Les dietes s’han de personalit-
zar al màxim. Això és precisament
el que fem els nutricionistes. El
que primer s’ha de tenir en comp-
te és saber si hi ha un problema de
salut. I després mirar els gustos i
costums alimentaris. T’agraden
les carxofes?
Home... si me les he de menjar me les
menjo... però no és la meva devoció.
Doncs aleshores no et puc fer
menjar moltes carxofes perquè
sinó et mato i l’únic que aconse-
guiré és que acabis deixant la di-
eta. I tampoc et puc donar una di-
eta que no vagi al ritme del teu ti-
pus de vida.
Així doncs, les dietes màgiques no
serveixen de res.
No, de res. Per sort, són tan estric-
tes que la gent es cansa i les dei-
xa al cap de pocs dies, perquè si-
nó a la llarga donarien problemes
de salut.
Explica’m falsos mites.
N’hi ha molts. La fruita fora dels
àpats no engreixa. Això no està
comprovat científicament. El que
sí és cert, és que en les persones
que tenen un estómac molt sensi-
ble els hi va millor menjar la frui-
ta d’aquesta manera, però no per
aprimar-se sinó per la seva diges-
tió. A que això ho desconeixies? Hi
ha molts mites falsos.
Què més?
El plàtan no és tant calòric com di-
uen i el que no sap la gent és que
el potassi és diürètic. I el plàtan
és una font important de potassi.
Així doncs, menjant plàtan retens
menys líquid. Els biscotes tenen
menys calories que el pa. La molla
de pa és menys calòrica que la cos-
tra i la costra menys que el biscote.
El truc està en el pes.
La obesitat com es genera?
Tant de bo ho sabéssim! L’obesitat
més habitual es genera per un mal
equilibri entre el que ingereixes i
el que gastes. I en aquest cas s’in-
gereix molt més del que es gasta.
Però el desequilibri ha de ser molt
gran. I la dificultat està en trencar
aquest hàbit i tornar a una dieta
saludable. Perquè? perquè amb
grans obesitats no podràs cami-
nar gaire ni fer exercici i això ge-
nera una espiral de la qual és molt
difícil sortir.
Aleshores no naixem obesos sinó que
ens convertim?
No, fins als nou mesos de vida
anem creant unes cèl·lules de les
quals hauríem de tenir un nombre
determinat. Però hi ha nadons que
de petits en creen més del compte
i quan es fan grans l’excés d’aques-
tes cèl·lules pot desenvolupar
aquesta malaltia. Però, en la ma-
joria dels casos es genera per uns
mals hàbits alimentaris.
Diuen que la dieta mediterrània és la
més favorable per evitar aquest pro-
blema. Què estem fent malament
perquè cada cop hi hagi més nens
obesos?
No només és la dieta. Abans els
Yolanda Sala és mare de dos fills
i àvia d’una néta. Diplomada en
Dietètica Superior per la Universitat
de Nancy, França, ha estat durant
vuit anys la presidenta de la
Asociación Española de Dietistas
y Nutricionistas. Actualment n’és
la coordinadora. Ha donat classes
com a professora adjunta al CESNID,
per la Universitat de Barcelona.
Es especialista en restauració
col·lectiva i fa assessorament
a empreses. També dissenya
d’instal·lacions. Ha escrit tres llibres
sota els títols “Restauración
Colectiva”, “Comer para crecer
“y “Comer para vivir i vivir para
comer”. Assegura que li encanta la
cuina i que li surt molt bé la paella.
nens sortien a jugar a l carrer. Ara
hi ha molts patis de col·legi que
són petits terrats. A més ara exis-
teix la tele, l’ordinador i les conso-
les. I això fa molt! I un altre motiu
molt important és que cada cop la
gent sap cuinar menys. I molts pa-
res es confien dels àpats estructu-
rats de les escoles i així es relaxen
amb el sopar. Les pizzes i els en-
trepans ara s’han convertit en un
hàbit, i això és un error.
Perquè es diu que als nens no els
agrada la fruita ni la verdura? No se-
ria, més aviat, que els pares no ho in-
culquen?
Clar. No naixem amb un gust
determinat. El gust és educa-
ble. Al llarg dels anys els gustos
els anem variant. Això és cul-
pa dels pares perquè no habi-
tuen els nens a menjar de tot.
A mi de petita m’encantaven les
llenties, per mi el dia que hi havia
llenties per dinar era un dia espe-
cial!
...
La cuina prima molt davant de
certs aliments. Si els aliments els
cuines bé, els nens se’ls menjaran
Què passa si cada dia et veus una
Coca-cola?
Que t’estàs bevent moltes calori-
es buides. A més té una certa ad-
dicció. Si te’n prens una no passa
res, però si en veus més d’una a la
llarga pots tenir un excés de sucre
i com a conseqüència, algun pro-
blema de salut.
Defineix-me dieta
Dieta és el conjunt que un menja
durant tot el dia. La paraula dieta
està denigrada perquè sovint s’en-
tén com a sinònim de no menjar.
Una vida saludable ha d’anar sempre
acompanyada d’exercici físic?
Sempre és important l’exercici fí-
sic, ja sigui caminar durant una es-
tona o anar al gimnàs. És impor-
tant cada detall com pot ser deixar
de banda l’ascensor i pujar i bai-
xar les escales. I això s’ha d’apilcar
tant en adults com en nens.
L’aliment estrella?
El manà del paradís! No hi ha cap
aliment que per sí no sigui l’idoni,
depèn de la moda del moment. Ara
et diria qualsevol fruit vermell que
s’estan definint com les fruites an-
tioxidants i antienvelliment
I l’aliment prohibit?
Nosaltres no prohibim res. Tot, en
mesura és factible de menjar. Pre-
cisament aquesta és la diferència
entre els dietistes i la resta de gent
que dissenya dietes. Aquesta és la
nostra força.
El teu plat predilecte?
Uff! Esclat de riure. M’encanten
moltes coses, des de la cuina cata-
lana a la japonesa, passant per la
vietnamita...
Dóna’m una recepta que hagis inven-
tat.
Poses en una cassola una mica d’oli
i ceba amb closques de tot tipus
(cloïsses, musclos, escopinyes...)
Escorres mitja llima i deixes que
s’obrin les closques. Un cop ober-
tes hi afegeixes llet de coco a ull.
Ho deixes un parell de minuts més
i poses ratlladura de la llima per
sobre. I sobretot que no quedi cal-
dós. Prova-ho i ja m’explicaràs «
POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
Fast Food
l’epidèmia global
Text i fotos: Àlvar Llobet
L
a persona que no sap
menjar ni beure és un
pur i simple esclau.
Així ho va deixar es-
crit Josep Pla, i a jut-
jar per el nostre trànsit quotidià, la
màxima pren avui en dia tot el seu
sentit. La nostra vida passa sense
adonar-nos-en enmig de tràfecs
i corredisses, únicament esclavit-
zats sota el pes del rellotge com a
brúixola que ens marca el ritme.
Sense pensar què fem ni per-
què, mengem tot allò que se’ns
posa al davant amb una displicent
carrera contrarellotge. És del tot
igual una hamburguesa que una
amanida dins d’un embolcall de
plàstic. És el Fast Food, aquell ali-
ment que es prepara per ser con-
sumit a l’instant, sigui on sigui,
gens importa. Són aquelles po-
deroses multinacionals que van
dictant implacablement el seus
desequilibrats hàbits alimentaris
injectant als seus productes nom-
broses grasses saturades, conser-
vants o potenciadors del gust.
una amenaça per LA SALUD
Uns aliments amb elevades apor-
tacions calòriques que poden de-
sembocar en greus problemes de
salut. Un menú de patates, ham-
burguesa i refresc, proporciona
el 50% de les calories diàries ne-
cessàries, una ingesta ràpida i efi-
caç que ens durà, ràpid també, a
la obesitat, a alts nivells de coles-
terol i a una creixent descalcifica-
ció òssia.
Creixen als llocs més remots, i
ràpid. No es tracta de menjar lent
estan per tot arreu. Servint-se de
ni d’una societat gastronòmica eli-
grans proveïdors, menystenen tista. És només la voluntat de men-
allò local acabant d’aquesta ma-jar be per viure millor. L’alimenta-
nera amb els plats típics, les espe-
ció ha de ser bona, neta i justa, una
cies vegetals i amb una part bàsi-
filosofia, aquesta, que intenta cap-
ca de la cultura gastronòmica dels
girar els frenètics ritmes de vida
pobles, allò que realment els hi dó-
actuals tenint l’alimentació com a
na la identitat. És la coneguda Mc-
clau de volta que ens du a reflexi-
Donalització, la globalització del
onar sobre l’actual qualitat de vida
gust d’un àpat devorat sense capi arribar al reconeixement d’unes
plaer. Ràpid, això si. identitats cada cop més difoses en
el marc de la veloç i fugaç societat.
l’ESPERANÇA NATURAL La història de cada grup social en
Però arriba un moment que en- cada producte que es produeix en
certes a pensar que l’enciam és un lligam indissoluble amb la cul-
tura material i l’ambient en que es
Les cadenes de Fast Food va originar. El que mengem és allò
es veuen amenaçades més important, i hem d’actuar en-
conseqüència. Lluny de les pressi-
pel moviment Slow Food ons i asfixies de les grans multina-
que promociona els cionals envers els seus proveïdors,
Slow Food, que ja té més de 80000
productes naturals socis arreu del món, manté el repte
de respectar l’estabilitat econòmi-
ca dels treballadors donant-los-hi
quelcom més que un vegetal de el que justament els hi pertoca.
color verd. Atines a descobrir que
té gust lluny de la salsa, i que fins UN FUTUR MILLOR
i tot fa olor. Abans però, has hagut És aquesta una xarxa emergent
de sortir de la falsificació alimen- que ja suma mil set-cents comu-
tària i ser tu qui vulgui trobar l’es- nitats d’aliments que van trobant
sència de l’aliment. la manera de vendre els seus pro-
Te n’adones que hi ha món més ductes sense perdre el valor per
enllà, i topes de front amb una mà allò que s’ha cultivat així com tam-
amiga, la de d’Slow Food, una or- bé amb un augment progressiu de
ganització internacional nascuda l’autoestima. Des de Brasil a Ka-
l’any 1986 que defensa la biodi- zakistan passant per Bulgaria, les
versitat, l’educació del gust i bus- bases per plantar cara a la Mcdo-
ca que les persones s’interessin en nalització són fermes i amb visos
saber que, com i d’on provenen els de créixer sense parar. És encara
aliments. Una batalla sense treva una lluita desigual però el futur es
lliurada a les cadenes de menjar planteja esperançador «
ENTREVISTAJOSEP PÀMIES
“El client ha de poder
mirar els ulls del pagès”
P er què hem d’apostar pels pro-
ductes ecològics?
Tot allò ecològic és sinò-
nim de salut. Són moltes les ma-
lalties que es podrien reduir amb
la ingesta de productes de la terra
cultivats sense complements quí-
mics. El nostre sistema alimentari
s’enfonsa cada dia més i això afec-
ta directament al món sanitari que
veu com s’augmenten les malalti-
es derivades de les pèssims hàbits
alimentaris.
Guerra al Fast Food doncs...?
Totalment. Les cadenes de menjar
ràpid emmalalteixen la societat ja
que arruïnen al pagès pagant-li
miserables quantitats per els seus
productes, alhora que creen mals
hàbits alimentaris als seus clients.
La seva oferta alimentària està ab-
solutament alterada amb produc-
tes químics i potenciadors delgust,
i això és indignant. Són empreses
molt grans amb una publicitat que
arriba arreu. És la nostra una llui-
ta desigual, però s’ha de continu-
ar insistint perquè la gent es doni
compte que no es pot seguir així.
L’alimentació sana i natural seria un
bon remei?
Jo no en tinc cap dubte. La orga-
nització mundial de la salut ha
pronosticat que l’any 2030 hi pot
haver un col·lapse alimentari. Par-
tint d’aquesta base el que hem de
fer és treballar per reconduir la si-
tuació, que no és gens fàcil. La na-
turalesa curaria moltes coses, si és
que ho deixessin fer...
Qui?
Les multinacionals farmacèuti-
ques enfonsen les oportunitats
que ofereix la naturalesa. No in-
teresa que hi hagi competència i
per això pressionen perquè no es
legalitzin plantes que ajudarien
a molts malalts. L’estèbia n’és un
clar exemple.
Què passa amb aquesta planta?
L’estèbia és una insulina natural.
Regula els nivells de glucosa del
cos i es pot prendre de diferents
maneres. Està il·legalitzada però
jo en planto i la comercialitzo mal-
nutrició 21
Agricultor de Balaguer,
dedica la seva vida a cultivar
plantes que tenen potents
efectes protectors de la salut.
Amb l’ideal que la naturalesa
és la medecina del futur, Josep
Pamies treballa per fer de
l’alimentació sana un actiu
important. Les multinacionals
farmaceutiques i els
transgènics, els seus enemics.
grat els expedients que m’obre la
Generalitat. El que no pot ser és
que haguem de pagar medica-
ments quan la terra ens en propor-
ciona de millors. Les multinacio-
nals però, amaguen aquesta reali-
tat, ja que d’aquesta manera tenen
el monopoli sense que hi hagi nin-
gú que els hi faci la competència.
Creu que els productes ecològics son
competitius?
Els aliments ecològics no son més
cars si aconseguim sortir de la per-
versa espiral de les grans superfí-
cies i acostar-nos al consumidor.
Ell ha de mirar als ulls del pagès a
l’hora de comprar, però ha de ser
ell també qui prengui consciència
del benefici que aporten els nos-
tres productes. El consumidor ha
de saber que es pot menjar sa al
mateix preu i ha de voler apostar
per aquests productes. Hi ha d’ha-
ver una complicitat total entre ve-
nedor i comprador
Com veu el futur?
Amb l’esperança que algun dia
obrim els ulls i ens adonem de les
barbaritats que fem i farem, de se-
gur. Arribarà el moment, no molt
llunyà, que veurem la impossibili-
tat de continuar de la manera que
ho estem fent i la única solució se-
rà el canvi d’hàbits. La crisi que
actualment tenim a sobre afec-
ta també aquest sector que veu
com les cadenes de menjar ràpid
adapten els seus preus a les difí-
cils perspectives econòmiques, a
menys diners, pitjor menjar. Així
no podrem continuar, i serà llavors
quan veurem realment la impor-
tància de l’alimentació sana amb
productes de la terra «
 22 nutrició
G
eorge Bernard Shaw
deia que no hi havia
amor més sincer
que l’amor al men-
jar, no sabem si Ber-
nard Shaw patia trastorns alimen-
taris però en tot cas, els experts ens
conviden a dubtar-ho molt ja que
aquest tipus de malalties hi podem
identificar gran part del problema
a orígens psicològics, fruit de mo-
dels de comportament de la soci-
etat actual, fenomen que exclou al
dramaturg anglès. La seva defini-
ció ens serveix com a antònim del
que pateixen els anorèxics. L’ano-
rèxia i la bulímia son malalties que
sonen a tothom però que, sovint,
tenen diagnòstics complicats, són
difícils de diferenciar i gaudeixen
de molts prejudicis i percepcions
equivocades.
Per parlar sobre aquest tipus
de malalties cal ser conscients
que no parlem de virus ni de lesi-
ons, les possibles repercussions fí-
siques que els i, sobretot les afec-
tades, -que representen la majo-
ria de la població de risc-, puguin
patir són conseqüència i no causa
dels comportaments derivats de la
malaltia. La veritable naturalesa
d’aquestes patologies és psicoso-
màtica, això vol dir, que tenen un
origen psicològic. Els qui la patei-
xen senten un desig intens de pe-
sar cada vegada menys, senten ve-
ritable pànic al fet d’estar grassos
i estan afectats per un trastorn de
la imatge corporal, no veuen el seu
propi cos amb les proporcions re-
als que tenen.
LES ESTRATÈGIES
Amb aquests símptomes, els ma-
lalts intenten assolir els objectius
corporals autoimposats a través
de diverses estratègies; restringir
els aliments que es consumeixen,
fer exercici físic o purgar de diver-
ses maneres, -amb vòmits o amb
laxants, per exemple-, allò ingerit,
són exemples de les tècniques em-
prades pels afectats. També cal sa-
ber que d’anorèxies i bulímies n’hi
ha de diverses tipologies. L’anorè-
xia nerviosa la podem dividir en
dues branques principals: restric-
tiva i purgativa. En el primer cas,
l’estratègia per reduir el pes pas-
sa per restringir la quantitat d’ali-
ments, en el segon cas, es tracta
d’ingerir amb normalitat per, més
tard, purgar-los.
El diagnòstic de la malaltia l’ha
de fer un metge especialista pe-
rò hi ha diversos comportaments
que poden induir a pensar que es-
tem davant d’un cas d’anorèxia o
bulímia: el rebuig a mantenir el
pes normal, la por a la obesitat (per
més prim/a que es pugui estar),
l’alteració de la percepció de la si-
lueta en el mirall i la retirada de la
menstruació femenina. Aquests
comportaments sovint van acom-
panyats de problemes psicològics
com l’ansietat o la depressió.
LES DIFERÈNCIES
Però quina és la diferència entre
aquestes dues malalties? La prin-
cipal és que l’anorèxic intenta es-
capar de la ingesta i el bulímic no
perquè aquest segon cedeix a epi-
sodis impulsius i l’anorèxia, en
canvi, no. En el cas de la bulímia,
els afectats pateixen hipoactivitat,
associada amb antecedents fre-
qüents d’obesitat real. Els afectats
d’anorèxia, tot el contrari. Fan gala
d’una hiperactivitat nerviosa i no
acostumen a presentar símpto-
mes d’obesitat. Per últim, en el cas
de la bulímia, l’amenorrea (reti-
rada de la menstruació) només es
compleix en un 50% dels casos.
Potser sona massa lletrat però
també per a aquesta casos es pot
recórrer als clàssics perquè ens
resolguin els problemes, i si no,
llegim detingudament el que ens
explica el metge grec Hipocrates:
“Que el menjar sigui el teu aliment
i que l’aliment sigui la teva medi-
cina”.
L’AJUDA
Els experts expliquen que les per-
sonalitats de les malaltes coinci-
deixen en un 90 – 95 %. Tot i que
mantenen especificitats personals
tenen trets comportamentals co-
muns: Les anorèxiques acostu-
men a estar aïllades i tristes. Molts
cops són persones a qui sempre
s’ha exigit molt des de petites, -
en termes de bellesa i altres, com
els estudis-, per tal agradar al pare
i assolir l’èxit social. A la figura pa-
terna, normalment, és a la que més
li costa assumir que les seves filles
estan malaltes.
La Gemma Tomàs ens explica
algunes pautes per tractar aquests
casos; el que no es pot fer és jutjar.
Els pares sovint et diuen que està
malalta i ella et respon “però mira
com estic” –i si bufes cau-, alesho-
L’anorèxic intenta
escapar de la ingesta i el
bulímic no, aquest cedeix
a episodis impulsius per
purgar-los més tard
res l’estratègia és guanyar-se a la
nena amb solucions com aquesta:
Dir-li: “bé potser no estàs tant pri-
ma com per anar al metge” [men-
tre els pares et miren com assas-
sins], “però si has de deixar que els
pares s’enfadin què et costa anar-
hi?”.
Diuen que la mateixa empe-
radriu Sissi era anorèxica, el que
passa que encara no se li havia
donat aquest nom, el culte al cos
sempre ha existit però la malaltia
no és només això. Les afectades
son tant excessivament perfec-
cionistes que acaben per adoptar
aquests comportaments no per
elles sinó per algú altre, sovint el
pare o la parella.
Per ells, -els pares-, és més fà-
cil creure que només són manies
de la nena. La mare, que sovint és
la que conviu més pròxima al cas,
acostuma a ser la que se n’adona i
el diagnostica. En part pels àpats i
per la casa però també per la psi-
cologia. La Gemma explica que “a
casa nostra el meu marit no ho vo-
Tràfic d’estratègies familiars
lia veure”, ella va haver d’encarar-
se amb les dues malalties, sofer- Els GAM són els Grups d’Ajuda Mútua que haver de fer veure que no passa res i deixar-la fer, vaig
tes per la mateixa filla. La veu de organitza l’ACAB. Cada dimarts i cada divendres a haver d’acabar anant jo mateixa al psicòleg“. Aquests
l’experiència ens explica que les la tarda es reuneixen a la seu del carrer Mallorca, grups s’estan començant a implantar en el circuit sanitari
afectades pateixen cicles de cri- diverses famílies i amics d’afectats per anorèxia o públic però el problema es que s’encaren només en
sis nervioses, i és en aquests mo- bulímia i, juntament amb una moderadora, intercanvien trobar pautes per reaccionar davant dels comportaments
ments quan no se’ls ha de fer cas. experiències. Montserrat Martin, familiar d’una ex dels malalts i, segons opina la Montserrat, “aquí també
Part de la malaltia, -psicosomàti- afectada i voluntària de l’associació en l’actualitat, ho fem per les famílies, perquè a vegades els cal saber
ca-, es resol amb el diàleg i la com- explica que fa 10 anys que dóna el mateix consell l’“avui que hi ha altra gent que es troba en la mateixa situació”.
prensió, però mai durant aquests no toca” en diu. Consisteix en imaginar que hi ha dues Des de l’associació es col·labora amb aquestes unitats i
episodis. filles, una bona i una dolenta, -quan li entren crisis i es algunes vegades els mateixos metges els deriven casos
posa a plorar- així evita prestar-li atenció: engegant-li familiars. Els seus equipament però són multidisciplinaris
altres trastorns la mítica frase de l`històric president. Amb un cas com i intenten fer un abordatge integral de la problemàtica.
Anorèxia i bulímia són les reines aquest cal deixar que explotin i parlar amb els malalts “Els estils socials i el factor temps fa que la gent prefereixi
de la festa. Les malalties relacio- quan estiguin absolutament calmats i sempre que ells tenir-ho tot junt i que les unitats s’hagin posat fortes i
nades amb els hàbits alimentaris s’hi mostrin disposats. La Montserrat alerta que “és molt hagin generat un a competència involuntària amb els
que podríem qualificar de “famo- difícil estar rentant plats i de cop trobar-te que la teva nostres serveis, ara estem en un procés de treballar per
ses” pel ressò que han tingut des filla està plorant i no saps perquè. el més complicat és reinventar el que oferim”, segueix explicant la Montse.
 POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 23

de fa un temps. Això no treu que

existeixin moltes altres malalties
que poden alterar la correcta nu-
trició del cos. Algunes d’elles han

ANORÈXIA
estat definides recentment. Aquí
en tenim alguns exemples, amb
tocs pintorescos.
Vigorexia: El seu espai vital són
els gimnasos. Afecta a la gent que

atrapada dins
es passa la vida tancada en sales
de “fitness” per entrenar-se sen-
se una finalitat clara. Pateixen ob-
sessió per tornar-se musculosos,
mirar-se al mirall i pesar-se. La se-

el fals mirall
va dedicació al cos és exclusiva i
trenquen amb els contactes soci-
als. Consumeixen dietes riques en
proteïnes i sovint anabolitzants.
Sempre es veuen dèbils, i se’ls ano-
mena “anorèxics masculins”.
Una ombra sempre present en el relfex del Ortorexia: En grec significa
vidre de l’habitació. Una imatge obesa que no “gana correcte”. És la obsessió per
desapareix per molt que la model s’aguanti el menjar biològicament pur. Gent
del món de l’espectacle com Wy- ENTREVISTAGEMMA TOMÀS
només sobre els seus ossos i una fina tira de nona Ryder, Julia Roberts, Gwyt-
pell. L’anorèxia i també la bulímia i altres nhey Paltrow o Jean Paul Gaulti-
trastorns alimentaris són perills reals per a una
generació filla de la dieta mediterrania. Del pà
er l’han patit ja que només alguns
“Els hi has de fer veure
amb tomàquet hem passat a la pizza i al vòmit Ortorexia en grec
significa “gana correcte”.
que se’n poden sortir”
És la obsessió pel menjar És la gerent d’ACAB; l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia. Ens reb
Text i fotos: Pol Guàrdia com rebria a qualsevol afectat o familiar que truqués a la seva porta,
biològicament pur tot i que ens explica que cada cop són més freqüents les consultes
per telèfon i, sobretot, per mail. Noves tecnologies per afrontar la
malaltia, des de l’ACAB és dónen eines i recursos per superar-la.
privilegiats poden contagiar-se.
Un condicionant important és
gaudir d’uns ingressos impor-
tants per poder costejar la obten-
ció d’aliments. La malaltia arriba
amb una preocupació excessiva
C om actueu un cop us entra algú per la porta?
Primer de tot els reben els voluntaris i els deixen parlar, que
exposin les seves raons p er haver vingut. Aleshores intentem
detectar trets i “neures” comunes per normalitzar la situació, fer que
vegin que estan malaltes i intentar convèncer que vagin al metge.
pel menjar sa que s’acaba conver-
tint en l’objectiu principal de la se- Perquè vosaltres no sou metges?
va vida. Fan una planificació total No, aquí treballem familiars d’afectats i voluntaris, donem pautes i
de les seves dietes, i alterar-les su- recursos per saber comportar-se davant del malalt. Tot ho fem en ba-
posa un greu sentiment de culpa. se a terapeutes que ens han assessorat. Jo porto 12 anys aquí i encara
assisteixo a cursets de reciclatge.
MENYS CONEGUTS
Binge Eating: Pot ser origen o con- Com definiríeu la feina que feu aquí?
seqüència d’altres trastorns. Bàsi- Vénen aquí abans que un terapeuta, ens veuen com un pas entre-
cament és afartar-se de menjar en mig.
períodes curts de temps que no su-
perin les dues hores. A vegades es Sempre vénen els afectats?
compensa amb no menjar durant Per desgràcia no. Quan vénen però, ja tenim molt guanyat perquè vol
molta estona després del “crim”. dir que reconeixen que estan malaltes i estan molt espantades. La
Normalment afecta a gent obesa, majoria de cops però venen empeses pels familiars.
que ho fan quan estan sols.
Mericisme: Afecta als nens pe- I amb aquestes que feu?
tits. També coneguda com la típica Els hi has de fer veure que se’n poden sortir però que no és un camí
bola, aquesta patologia descriu els de roses, que han de lluitar. El primer pas és que entenguin què és el
vòmits provocats per l’esforç de què els passa.
contracció de la musculatura ab-
dominal i diafragmàtica. Pot pro- Això a qui, als pares o als malalts?
vocar la desnutrició o deshidrata- A tots. Encara que no sempre ve tota la família, a vegades només el
ció. El procés és rumiar l’aliment i malalt o a vegades només els parents directes o amics. O a vegades
L’engany de les dietes miracle es va tornant a la boca, els afectats
mantenen un estat d’atonia mus-
venen junts però volen entrar separats a les visites.

cular i estan absents del seu en- Es volen amagar?

Milers de persones
segueixen dietes que
sovint no estan controlades per cap
especialista. Aquestes persones
són, en molts casos, víctimes de les
anomenades dietes miracle, que
no només poden causar un efecte
“yo-yo” sinó que poden generar en
l’organisme greus efectes sobre la
salut. Molts dels mites sobre nutrició
s’han de replantejar. Perquè molts
són inofensius però d’altres poden
causar importants deficiències en
l’alimentació de les persones. Beure
aigua durant l’àpat no engreixa. Ni
tampoc si menges la fruita després
de menjar. No hi ha estudis científics
que ho puguin demostrar. El plàtan
és un aliment ric en potasi, però
també és un gran diurètic i això
sovint s’ignoria. Per tant, menjar
plàtan en quantitats coherents és
bo perquè ajuda a perdre els líquids
retinguts, problema que molta
gent pateix. Un altre exemple és la
patata: un gran aliment que tot i
que sovint es deixa de banda, és una
font importantíssima de calci i baixa
en calories. El principal component
de la patata es l’aigua que suposa
més d’una tercera part de la seva
composició. La resta són lípids i
glúcids, inofensius. Es considera
un aliment equilibrat i moltes
dietes màgiques l’oculten. Com
aquests exemples n’hi ha centenars
i centenars – o potser milers- és el
nombre de persones que per culpa
de dietes esbiaixades no només no
han aconseguit l’objectiu de perdre
pes, sinó que a més a més han
perdut en salut. És per aquest motiu
que s’ha d’anar a un especialista,
perquè desmenteixi aquests mites i
t’ofereixi una dieta variada.
Carla Herrero Nebot
torn immediat.
Fòbies alimentàries: És signi-
ficativa la dada que quantifica en
una quarta part dels nens que van
al psicòleg com a afectats per fò-
bies derivades de conductes for-
çades en la ingesta d’aliments. Els
experts recorden que no s’ha de
forçar als nens perquè mengin,
qualsevol petita obligació podia
desencadenar un futur trauma.
Cal educar com un joc, als nens
cal fer-los entrar el menjar per la
resta de sentits i no només per la
boca i encara hi ha moltes famílies
que no ho saben.
Vòmits Psicògens: Es diferen-
cien segons la intenció, si n’hi ha
,o si son automàtics. Son reacci-
ons davant de persones o situa-
cions emocionals intenses, sobre
les que es desperten conductes de
rebuig. «
No es tracta d’amagar res però saben que hi ha una gran implicació
emotiva.
Deuen estar espantades?
La por més gran que tenen és que les engreixin. Nosaltres els hi ex-
pliquem que un metge mai els hi farà això.
Sempre són noies?
De nois n’hi ha cada cop més, però la majoria segueixen sent noies.
I un cop ja les teniu convençudes?
Per norma els derivem a la Sanitat Pública però no ofereixen un se-
guiment, així que si ho demanen oferim altres centres privats als que
poden accedir amb l’assegurança escolar.
Sempre queda alguna cosa de la malaltia?
Els metges més optimistes donen dos anys com a promig per superar
la malaltia. Algunes són cròniques i algunes es moren...per inanició i,
sobretot, per suïcidi (molt estès en el cas de les bulímiques).
Suïcidi? Això ja és psiquiàtric no?
Sí del tot. Ara per fi s’estan reconeixent malalties com la obesitat tam-
bé dins de la branca psiquiàtrica «
 24 DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009

urgències
Text i fotos:
Albert Font-Tarrés
Marta Iglesias

M
illor no patir
cap accident,
és clar. Ningú
desitja que li
succeeixi res
que provoqui patiment, no obs-
tant, tots hi estem exposats. En
aquest cas, i pensant en accidents
causats pel foc i relacionats amb
aquest element, un pacient amb
cremades estarà agraït de rebre els
serveis i les cures de la Unitat de
Cremats de l’Hospital Vall d’He-
bron per diverses raons. Perquè
és un dels hospitals de referència
a l’estat espanyol pel que fa al trac-
tament de les cremades i altres fe-
rides derivades. Però no només a
Espanya els tenen ben conside-
rats, des d’Europa també se’ls mi-
ren amb bons ulls pels exitosos re-
sultats de la tasca que realitzen.

de ruta per la unitat

Entrem per secretaria i el doc-
tor Ricard Palao ens demana que
prenguem les mesures higièni-
ques que convenen per mantenir
un entorn net d’infeccions. Ens
posem bata, gorro i peücs i ens
disposem a conèixer la Unitat. Al
entrar trobem les habitacions de
grans cremats, on hi van els paci-
ents que tenen més d’un 20% del
cos afectat. En aquestes estances,
que són individuals, s’hi estan un
màxim de tres setmanes, rebent
les cures oportunes. Un cop s’han
estabilitzat passen a un segon con-
junt d’habitacions, on ja són con-
siderats malalts que han de rebre
cures progressives i s’han de recu-
perar. Seguint el procés de cura-
ció, la unitat disposa d’un hospital

de dia destinat a tractar el pacient
abans d’operar-lo i en el postope-
ratori. Una vegada donats d’alta o
quan es troben en una fase de recu-
peració avançada, els malalts tre-
ballen en un gimnàs que compta
amb dos fisioterapeutes per assis-
tir-los. Un cop hem donat la volta
entrem al quiròfan, l’última part,
però no per això la menys interes-
sant. Precisament, en aquella es-
tona, estan intervenint una paci-
ent que té part de les cames amb
cremades. Tot aquest moviment
té lloc en unes instal·lacions que
es van renovar fa tot just tres anys
A l’estat espanyol està
ben considerada, a la
resta d’Europa també els
miren amb bons ulls pels
seus resultats
i per tant disposa dels instruments
més avançats per aplicar les tècni-
ques necessàries. Ara bé, el verita-
ble protagonista de l’èxit d’aquest
ecosistema, és l’equip de professi-
onals que hi treballen. L’equip de
la unitat de cremats està format
per quatre metges i dos residents.
Però a la Unitat, els pacients, no es
tracten només físicament els doc-
tors i infermers, un servei d’assis-
tència psicològica i psiquiàtrica
ENTREM A LA UN
completa l’equip per propiciar un A dalt, un
tractament integral del pacient, ja pacient amb
que sovint el malalt requereix aju- cremades
da emocional per adaptar-se a la severes passa
seva nova situació vital. pel quiròfan.
A baix a
MÉS Enllà de l’augment de pits l’esquerra,
Els cirurgians plàstics tenen un una habitació
paper destacat a les unitats de preparada
cremats. Encara que “per molts per a les cures
som els crematòlegs”, explica Ri- progressives.
card Palao. Els professionals que A la dreta,
exerceixen aquesta especialitat un pacient en
de la medicina han de ser cirurgi- rehabilitació
ans plàstics, perquè al cap i a la fi de les seves
han de reconstruir teixits, no per capacitats
una millora estètica sinó per ga- motrius.
rantir la salut del pacient i tornar-
li l’aparença que tenia abans de
patir l’accident. Al capdevall pe-
rò, es tracta de la mateixa feina al
servei de la medicina o de l’estè-
tica. “N’hi ha que queden defor-
mats i ens pregunten si els visita-
rà algun cirurgià estètic que els
pugui fer uns retocs, no saben que
nosaltres ho som”, diu Palao. Les
persones que han optat per aques-
 Urgencias Ambulàncies
Un dia en el Dotze hores
Hospital en una
de Barcelona medicalitzada
PÀGINA 27 PÀGINES 28-29
ta disciplina, treballant a la sani-
tat pública, no és estrany que la
combinin amb l’exercici professi-
onal de la cirurgia estètica en al-
gun centre privat. Segons les es-
tadístiques de la Societat Espa-
nyola de Cirurgia Plàstica, Repa-
radora i Estètica (SECPRE) Es-
panya és el primer país d’Europa
i el quart a nivell mundial pel que
fa a operacions de cirurgia estèti-
Els pacients disposen
d’assitència psicològica
durant la seva estança a
la Unitat per afrontar el
canvi en la seva vida
ca realitzades. Una altra dada sig-
nificativa, és que prop del 40% de
les persones que se sotmeten a una
operació per millorar la presència
tenen entre 18 i 21 anys. A mesura
que la medicina i la tècnica avan-
ça, creixen les possibilitats pel que
fa a l’aplicació estètica d’aquesta,
tot i que l’operació més demanda-
da continua sent l’augment de pits.
Aquest ventall de possibilitats en
augment fa que la demanda de ci-
rurgià plàstic en el camp de l’estè-
tica creixi, i aquests aprofitin per
treballar en les dues vessants de la
seva professió.
Cirurgies plàstiques
La cirurgía estètica es fa amb la in-
tenció d’augmentar l’atractiu del
pacient, però l’especialitat com a
tal no existeix, existeixen els ci-
rurgians plàstics que cobreixen
aquestes dues necessitats de la so-
cietat d’avui. Una altra diferència
entre una pràctica i altra és que la
UNITAT DE CREMATS majoria dels procediments de ci-
rurgia reconstructiva entren dins
de la Seguretat Social, com és el
cas de les persones que interve-
nen a la Unitat de Cremats de la
Vall d’Hebrón, en canvi quan par-
lem de cirurgia estètica la despe-
sa corre a conte del propi pacient
que, voluntàriament, decideix en-
trar a quiròfan amb la finalitat de
retocar algun tret físic. Hi ha in-
tervencions però, que segons la si-
tuació concreta del pacient, poden
realitzar-se sota el paraigües de la
Seguretat Social o bé en una cli-
nica privada. És el cas de la cirur-
gia abdominal quan es fa per evi-
tar problemes mèdics, cirurgia de
la mama per corregir asimetries
congènites, així com també uns
pits molt voluminosos que en un
futur puguin produir problemes
d’esquena. Una altra operació que
es contempla com a necessària és
la reconstrucció del pit en el cas
d’aquelles pacients que han patit
un càncer de mama, intervenció
que ajuda a superar la malaltia «
POLSMÈDIC 25
Dr. Ricard Palao
“Al cremar-se, cal
posar aigua molt
freda de seguida”
Ricard Palao exerceix a la
unitat de cremats de la Vall
d’Hebrón. Ens ha parlat de
la nit més moguda de l’any pel que
fa a les cremades, la nit de sant Joan.
“Si el 24 de juny et toca fer guàrdia
ja saps que amb prou feines tindràs
temps de prendre’ t una copeta de
cava i menjar un trosset de coca”. Tot
i així, Palao admet que la gravetat
de les cremades ha disminuit molt
en els últims anys, d’ençà d’aquell
petard anomenat chupinazo, que
va marcar un punt d’inflexió pel
que fa a la normativa a l’hora de
manipular petards. “Abans, cada
sant Joan ens venien accidentats als
quals els havíem de fer amputacions
importants, i ara en vénen dos o
tres que potser han perdut una
falange del dit o el dit sencer”. En
aquest cas, es pot implantar un
dit del peu a la mà o allargar el dit
afectat. Tot i que assegura tenir un
gran respecte als petards, no els hi
té por perquè pensa que són part de
la nostra cultura. I a més, “ara són
molt més segurs que abans, amb la
metxa més llarga i pensats perquè
tinguis temps de sobra per apartar-
te abans d’explotar”. Si malgrat
totes aquestes precaucions pateixes
una cremada, “el millor que pots
fer és posar la part afectada sota
l’aixeta una bona estona, uns 15 o
20 minuts. Si tenim roba adherida
a la pell que s’ha cremat l’hem
de treure ja que, en cas contrari,
es podria infectar. Després de
refrigerar-te la zona amb aigua posa-
t’hi una tovallola humida i truca
l’ambulància” «
 26 urgències DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 POLSMÈDIC

E
Texto y fotos: Guillermo Marí
n la ciudad de Barce-
lona existen 55 Cen-
tros de Atención Pri-
maria, conocidos co-
mo CAP’s. Acceder a
alguno de ellos con el objetivo de
realizar un reportaje es una ardua
tarea para cualquier periodista.
Desde el gabinete de comunicaci-
ón del Institut Català de la Salut,
ICS, ponen todas las trabas posi- Vista general del mostrador de recepción del CAP Larrard
bles para dificultar el trabajo de
los profesionales, en este caso es-
tudiantes, de la comunicación.
El CAP Larrard, situado en Tra-
vessera de Dalt 79, accedió a mos-
AMBULATORIOCAP LARRARD

Centrados en atender
trar cómo es el día a día en la aten-
ción primaria. El número de paci-
entes de los centros viene marca-
do por la zona donde están situ-
ados. En este caso, el público del

a la tercera edad
CAP Larrard son los 46.000 veci-
nos del barrio de Gracia que viven
en las inmediaciones.

Dedicados a los más mayores

El centro pone a disposición de
sus pacientes médicos de familia,

De izquierda a derecha: vista del pasillo de pediatría, la doctora Guillot en su consulta y vista del box donde se atienden las urgencias

pediatras y oftalmólogos. A nivel
consultor también cubre psiquia-
tría, reumatología y geriatría. Esta
última especialidad resulta clave
teniendo en cuenta que en su zona
de influencia existen 26 residen-
cias para personas de la tercera
edad. En palabras de Noelia Ló-
pez, responsable de recursos hu-
manos del CAP Larrard, “el papel
de la geriatra es importantísimo
porque sirve de nexo entre el mé-
dico de la residencia y nosotros”.
Debido a este elevado número
de usuarios ancianos el principal
reto del centro consiste en atender
a un público con un alto índice de
sobreenvejecimiento. En el barrio
de Gracia esta tasa alcanza el 56 %,
tres puntos por encima de la me-
dia de la ciudad.
La doctora Ángeles Guillot,
médico de familia del CAP Lar-
rard desde su inauguración hace
seis años, afirma que “el 40% de
los pacientes que tengo tienen en-
tre 70 y 90 años”. La doctora Gui-
llot cree que cada vez es más ne-
cesario que los médicos de familia
sepan ejercer de psicólogos “Cu-
ando llevas muchos años con los
mismos pacientes se crea una gran
empatía y sólo por la cara que tie-
nen al entrar por la puerta puedes
saber que les pasa”.
Una pieza fundamental den-
tro del organigrama de los CAP
son las enfermeras. Noelia López
destaca “que el papel de la enfer-
mería se ha potenciado mucho en
los últimos 10 diez años”. Los más
beneficiados por este aumento de
las funciones asignadas a las en-
fermeras son los pacientes cróni-
cos. Cada día las enfermeras del
centro se desplazan a los domici-
lios de estos enfermos para practi-
carles las curas pertinentes.
Las urgencias en los cap
En el CAP Larrard las visitas se di-
viden en tres niveles: las progra-
madas , aquellas asignadas a tres
días vista o más, las espontáneas,
a un plazo de entre 24 y 48 horas
y las urgencias, que son las solu-
cionadas el mismo día que se so-
licitan. Este último grupo genera
las esperas que azotan a todos los
CAP de Barcelona. Los médicos
tienen diez minutos de media pa-
ra atender a cada paciente, y en su
horario están situadas las visitas
“Cuando llevas muchos
años con los mismo
pacientes sabes que les
pasa sólo por la cara que
tienen”
programadas y espontáneas. En
cambio, las urgencias se interca-
lan en el horario de cada doctor,
provocando un retraso conside-
rable en la agenda del día.
La gente que debe medicarse
crónicamente de una enfermedad
es otro tipo de paciente de urgen-
cias. Para evitar que carguen más
el volumen asistencial del CAP es-
tos usuarios fueron recolocados
en el centro de crónicos. La doc-
tora Guillot asegura que esta de-
cisión fue acertada “estos enfer-
mos no necesitan ver al médico
porque ya conocen su dolencia.
De este modo, es mejor para todos
que acudan al centro con una vi-
sita programada para recoger las
recetas que les permiten obtener
su medicación”«
POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
Enfermeras, doctoras y administrativas trabajan en el mostrador de urgencias. A la derecha interior de uno de los boxes donde se atiende a los pacientes
URGENCIASHOSPITAL DE BARCELONA
Cuando los domicilios marcan
E la diferencia
Texto y fotos: Guillermo Marí
mpezar a encontrarse
mal da mucha pereza.
Si encima, el dolor se
agudiza y se tiene que
plantear la opción de
acudir a las urgencias de un hos-
pital el tedio es mucho mayor. Co-
las, atención deficiente, horas sin
saber cuándo podrás volver a casa,
ese olor avinagrado propio de los
pasillos de los centros sanitarios…
estos peros residen en la cabeza
de cualquiera que piense acudir a
un hospital.
El enfermo, según sus posibi-
lidades, escogerá entre acudir a
la sanidad pública o a la privada.
Tanto la una como la otra garanti-
zan calidad en la asistencia, pero
a la privada se le presuponen las
comodidades propias de las mu-
tuas.
La sanidad privada en Barcelo-
na presenta una amplia y variada
oferta. Uno de los centros sanita-
rios de referencia en la ciudad es
el Hospital de Barcelona. Los tres
edificios que componen el con-
junto del hospital están dedicados
a tratar, en exclusiva, a los clientes
de la mutua Asistencia Sanitaria,
es decir, su público potencial está
compuesto por los 180.000 clien-
tes de la cooperativa médica.
El servicio de Urgencias del
Hospital de Barcelona está divi-
dido en dos niveles asistencia-
les; uno, situado físicamente en
el centro y el otro, el exclusivo de
esta mutua, compuesto por el Ser-
vicio de Urgencias Domiciliarias,
SUD.
La doctora Roser Cid, jefa del
servicio de Urgencias del Hospital
de Barcelona, afirma que el obje-
tivo de esta sección de los hospi-
tales es “dar respuesta a la nece-
sidad de atención inmediata que
tiene el paciente”. Para la doctora
Cid, “el Sud nos supone una gran
Vista general del pasillo de las Urgencias del Hospital de Barcelona
ventaja, porque nos filtra mucha
patología banal”.
Las especialidades médicas cu-
biertas en las Urgencias del Hospi-
tal de Barcelona son medicina in-
terna, traumatología, pediatría, ci-
rugía y ginecología y obstetricia.
LA RUTA De URGENCIAS
El recorrido realizado por un pa-
ciente empieza en el tablón de ad-
ministración donde se recogen
sus datos y se examina su histori-
al médico. Posteriormente el en-
fermo pasa a la sala de espera don-
de aguarda la llamada de la enfer-
mera encargada del triage; proce-
so médico que sirve para determi-
nar el orden en el que se tratará a
los pacientes según la importancia
de sus dolencias.
“El objetivo de todo
servicio de urgencias
es dar respuesta a la
necesidad de atención
que tiene el paciente”
La sala de espera del Hospital
de Barcelona dispone de un televi-
sor de plasma en el que los pacien-
tes ven una estimación del tiem-
po en el que serán atendidos. Ma-
ría Pilar Huerga, con ocho años
de experiencia como administra-
tiva en las urgencias del hospital,
afirma que este avance tecnológi-
co no siempre funciona como de-
bería “cuando hay mucha gente el
tiempo que aparece en la pantalla
no es real, hecho que aumenta el
enfado de los pacientes que espe-
ran su turno”.
Una vez el enfermo supera la
pertinente espera, la media de de-
mora en las urgencias del Hospi-
tal de Barcelona es de 31 minutos,
pasa al pasillo donde los pacientes
son reconocidos en profundidad.
urgències 27
Este corredor dispone de 14 boxes.
Alrededor de estas pequeñas habi-
taciones existe un equipo compu-
esto por seis médicos y cinco en-
fermeras. Laura Martínez, quién
lleva siete años trabajando de en-
fermera en Urgencias, afirma que
los peores momentos se dan cuan-
do se producen los temidos picos
del servicio “en esos momentos
tienes la presión de los que están
dentro más la de los que están fu-
era, pero es que además si llegan
pacientes graves se les hace sitio
haya o no haya”.
Un rasgo diferencial
Hasta aquí las urgencias de un
hospital privado de nivel. Pero lo
que realmente convierte a Asis-
tencia Sanitaria en una mutua di-
ferente es el SUD.
El doctor Josep Martínez, fun-
dador y máximo responsable del
SUD, destaca como principales
puntos fuertes del servicio que
“nosotros no realizamos triage te-
lefónico, lo que garantiza que cu-
alquier persona que nos llame será
atendida . Además llegamos al do-
micilio del paciente en una media
de sólo 32 minutos”.
El SUD es motivo de orgullo pa-
ra los gestores de Asistencia Sani-
taria. En palabras del doctor Mar-
tínez este “es el servicio bandera
de la compañía. Ninguna otra ase-
guradora privada puede presumir
de contar con algo parecido, y por
ese motivo es la única cosa que nos
envidian y siempre intentan ata-
carnos por aqu픫
 28 urgències
E
l tansport efectuat per
les ambulàncies és un
pas clau en l’atenció
sanitària, especial-
ment, de les urgèn-
cies. POLS MÈDIC es disposa a
comprovar-ho. Anem a la trinxe-
ra. Ho fem amb l’Ester i el Jordi.
Ells dos són els professionals de la
unitat YI17, un nom que en la ra-
diotransmissió del servei es diria
“ianqui-índia-disset”. Perquè po-
licia, bombers o ambulàncies em-
pren un alfabet en què tota lletra
té una denominació internacional
per evitar confussions.
Falta poc per les vuit del matí,
els treballadors ja s’atansen al cen-
tral que el Sistema d’Emergències
Mèdiques (SEM) té a l’Hospitalet
de Llobregat. Al carrer Pablo Igle-
sias -fins fa poc, Indústria- hi ha
oficines i, sobretot, l’aparcament.
Els tècnics, infermers i metges
es muden de roba i es col·loquen
l’uniforme: jersei groc i vores ta-
ronja i pantalons gris. Tot serigra-
fiat amb el nom del Servei i el seu
rol. Ja identificat, el tècnic, com-
prova que a l’ambulància hi ha de
tot. “Ahir no vam treballar i no sé
què hi ha i què no”.
L’horari laboral del Jordi i de
l’Ester és de torns de dotze hores
però no van al SEM cada dia. Al-
en una ambulància
ternen cada setmana del mes. En
la primera feinegen dilluns, dime-
cres, divendres, dissabte i diumen-
ge. En la següent: dimarts i dijous.
La propera: dilluns i dimecres. En
l’última: dimarts i dijous altre cop.
I torna a començar.
Quan la busca dels minuts mar-
ca les vuit en punt, és l’hora de co-
mençar. La YI17 se’n va cap al car-
rer Joan Miró, a la Vila Olímpica
del Poblenou. Hi ha les dependèn-
cies on els professionals de la zo-
na s’esperen a l’espera de qualse-
vol avís. Abans de pujar, l’Ester i
el Jordi “fan fèrules”. És a dir, co-
breixen de gasa unes estructures
metàl·liques. No fos cas que sor-
tís un accident en què haguessin
d’immobilitzar algú.
A dos quarts de deu, el primer
servei de la jornada. La ràdio in-
terna parla d’un home gran que ha
quedat inconscient en una farmà-
cia. Infermera i tècnic, tècnic i in-
fermera, es posen en estat d’aler-
ta. És moment d’anar ràpid cap al
del Mar.
Altre cop la sirena i a transitar.
Són les vuit del matí. Comença la
vehicle, engegar-lo, activar la si-
rena, posar-se en moviment i co-
Aconseguir la màxima velocitat
possible sense posar en perill nin-
jornada laboral de l’Ester i el Jordi. Són la
mençar-se a preparar pel que hi
pugui haver. D’entrada, un parell
gú és l’objectiu de tot tècnic. I és
que l’ambulància en servei d’ur-
infermera i el tècnic d’una de les unitats
de guants a la butxaca. gència té prioritat. Ho reconeix el del Sistema d’Urgències Mèdiques (SEM).
Minuts després, la unitat és a la Reglament General de Circulació
i, sembla, que el sentit comú. Mal- Els acompanyem durant el seu torn:
grat que no tothom ho acaba de
Tot vehicle en serveis tenir clar si es jutja l’actuació d’al- 12 hores seguides anant d’una punta
guns ciutadans.
d’urgència té prioritat, L’home de 76 anys entra en un a l’altra de Barcelona. Amb ells podem
segons el reglament, box. Ara cal fer el registre d’entra-
veure una altra cara de la societat: un
da. La feina acaba amb el registre
però no tots els ciutadans per al SEM i la comunicació del
ho acaben de tenir clar cas a la centraleta. infart en una farmàcia,una persona gran
Servei especialitzat o taxi? gairebé immobilitzada per una lumbàlgia
farmàcia en qüestió. Hi ha un ho-
me de 76 anys assegut en una cadi-
Poc després cal anar a travessar
el Besòs. Hi ha una dona en part.
crònica, una recaiguda a les drogues, una
ra. Presenta un infart. Amb aques-
tes treu el que té a la panxa en for-
O, almenys, la unitat s’hi desplaça
amb aquesta informació. S’hi tro-
embarassada que es vol estalviar el taxi...
ma de vela. Després de la primera ba una dona dreta que afirma que Text i fotos: Albert Font-Tarrés
observació i de preguntar als tes- anit passada va començar a tenir
12 HORES
timonis, l’Ester determina que cal uns dolors. Aparentment, no té
portar-lo a l’ambulància. Mentre cap problema, baixa les escales
comencen a estabilitzar-lo pas- pel propi peu i durant el viatge no
sa per allà un vehicle amb un tèc- presenta res anòmal. És a dir, ha-
nic i un metge del SEM. Pregun- gués pogut trucar un taxi.
ten si els cal ajuda i entren. Entre
tots fan: ha tornat en sí. Diu que no “S’hAuria de fer pagar”
és el primer cop que li passa i dó- D’ambulàncies n’hi ha de diver-
na les seues dades personals. Ara sos tipologies segons les seues ca-
toca traslladar-lo cap a l’Hospital pacitats i funcions. N’hi ha de Su-
A la part inferior
esquerra, vista de part
del parc mòbil del SEM
a les 8 del matí, hora de
començar de la YI17.
Un pacient que ha
tingut un infart és atès
(segona per l’esquerra)
dins l’ambulància de
suport vital intermedi,
equipada per a
l’estabilització.
A la tercera fotografia
per l’esquerra, un noi
és rehidratat amb
sèrum fisiològic després
d’haver suat molt arran
del consum d’una
combinació de drogues.
A la imatge gran
d’aquesta pàgina,
l’Ester i el Jordi
traslladen un pacient a
l’Hospital del Mar
 POLSMÈDIC DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009 29

A l’esquerra, l’Ester i el Jordi traslladen un pacient

davant de la presència d’una ambulància bàsica.
Dalt, estabilitzen un infart. Just a sota, l’Ester injecta
naloxona, l’antidot de l’heroïna

port Vital Bàsic, amb dos tècnics;
de Suport Vital Intermedi, amb un
tècnic i un infermer, o de Suport
Vital Avançat, amb un metge, un
infermer i un tècnic. L’SVB amb
personal i equipament que per-
met l’assistència tecnicosanitària
en ruta, maniobres de reanimació
bàsica i control de les funcions vi-
tals. Per la seva banda, l’SVA i l’SVI
compten amb personal i equipa-
metn que permet l’assistència in-
tensiva, tècniques de reanimació
avançada i tècniques de suport vi-
tal avançat.
El Jordi explica que, per ser tèc-
nic, ha necessitat el carnet de ca-
mió i superar un títol més avançat
que el de socorrista. L’Ester porta
els apunts per aprofitar per estu-
diar durant els temps morts, està
en formació constant. Al llarg del
dia coincidim amb diversos pro-
fessionals. Una de les queixes co-
munes és l’abús que es fa de les
ambulàncies. N’hi ha que fins i tot
creuen que caldria fer pagar en els
casos en què es demanda el servei
sense necessitat. “Està retenint
una unitat i si mentrestant surt
una urgència de debò aquesta no
hi podrà anar”.
AL peu del canó
Quan no hi ha feina, hi ha acudits i
bromes. Però es talla de rel quan la
centraleta avisa d’un nou cas. Lla-
vors, tot és concentració. Al llarg
de les dotze hores l’Ester i el Jor-
di han fet 7 actuacions i han visi-
tat l’Hospital de la Vall d’Hebron,
el de la Santa Creu i Sant Pau i dos
vegades el del Mar. Han atès casos
com el d’un noi amb una situació
personal desestructurada que ha
recaigut a les drogues després
d’estar en un servei de deshabitu-
ació. Han traslladat una pacient
d’un centre psiquiàtric i han ofert
ajuda en el d’una dona gran amb
lumbàlgia crònica. A més de dos
falses alarmes d’accident viari «

La unitat avançada està formada per un tècnic i una

infermera especialitzats en l’atenció d’emergències
mèdiques, que sempre van degudament identificats
 30 urgències
ENTREVISTAGERARD LLARCH DÍAZ
“Tots diuen que tenen febre”
Text i fotos: Marta Iglesias
N
ingú diria que avui
l’han trucat per una
urgència i al arribar
la persona s’havia
suïcidat
Veig morts contínuament i tinc
força assumit que és una etapa
més de la vida. A la nostra socie-
tat, la occidental, la mort encara
és un tema força tabú, no en par-
lem mai perquè ens pensem que
no ens morirem mai. Però no hi ha
res més segur. Avui mateix, a ban-
da de la persona que s’ha tret la
vida, hem assistit a un home gran
que ha mort a casa, i la seva dona
ha quedat molt contenta de l’aten-
ció i el suport rebut.
L’ empatia és la clau?
En aquests casos complicats, on hi
ha una patología irreversible pel
mig, sí. Quan vas a veure una famí-
lia que passa un moment delicat
per la pèrdua d’un familiar, pro-
curar entendre la gent és molt im-
portant. Poder-te posar al seu lloc
i explicar-li amb les seves parau-
les que, en aquest cas, el seu cor ja
era vell. Quan mor algú que ja és
gran no és tan sobtat, però per la
parella, que hi ha estat convivint
durant desenes d’anys no deixa de
ser una pèrdua vital.
L’experiència sempre ensenya, pe-
rò el fet de treballar com a infermer
d’urgències al Clínic i al SEM l’ha aju-
dat a complementar-se com a profes-
sional?
En efecte, ara ja sé com he de pre-
parar el pacient quan estic a l’am-
bulància, perquè sé què li faran
un cop arribi a les urgències de
l’hospital, i al revés. El meu parer
és que a qui li agradin les urgèn-
cies ha de treballar als dos llocs,
al carrer i a l’hospital. Encara que
jo quan vaig amb l’ambulància no
faig d’infermer sinó de tècnic de
transport sanitari.
És molt diferent doncs la tasca que de-
senvolupa com a infermer o tècnic?
Com a tècnic abasteixes al met-
ge o a l’infermer que t’acompa-
nya de material i ets l’encarregat
de fer algunes tècniques, les que el
doctor t’indiqui. De moment pre-
fereixo continuar exercint com a
tal, ja que tot just fa tres anys que
sóc infermer i treballar al carrer
és complicat.
Hi ha més incertesa?
Sí perquè quan et truquen per
fer un servei amb l’ambulància
no saps mai amb què et trobaràs i
has d’estar preparat per tot. Supo-
sa més responsabilitat que estar a
l’hospital , has de decidir tu i saber
fer-ho bé, però un cop més aques-
ta capacitat de decisió te la dóna
l’experiència. De fet quan el met-
ge m’ho demana si que exerceixo
d’infermer, però oficialment m’es-
peraré una mica, fins a sentir-me
preparat del tot. Però esperaré a
tenir-ho més per la mà i de mo-
ment continuaré de tècnic.
L’error mèdic pot implicar gravetat,
vostè s’ho pensa dues vegades abans
d’actuar?
Al principi no és que m’ho pen-
sés dues vegades, però a vegades
ja acabada la jornada em pregun-
tava si havia fet el que era millor,
buscava possibles alternatives. Pe-
rò ara ja no dubto a l’hora d’assistir
al pacient, actuo de la millor ma-
nera que puc i sé. Si el resultat és
positiu perfecte, però si és negatiu
jo no tinc remordiments perquè sé
que he obrat correcta i professio-
nalment. Tot i així, si com qualse-
vol treballador tens un mal dia et
pots capficar més o menys amb la
teva feina. I per suposat fer trasllat
de nens sempre et toca.
Treballar en una ambulància sona
trepidant, com és treballar a les ur-
gències del Clínic?
En general és força més tranquil.
La meva feina com a infermer as-
sistencial es basa en rebre el paci-
ent, que m’expliqui el que li passa,
els símptomes que té i en base a
aquests jo ja li faig unes proves o
unes altres de cara a la visita amb
el metge.
Com quines?
Si una persona vé amb un dolor to-
ràcic jo li faig un electrocardiogra-
ma, si ha tingut vòmits li trec sang.
Es tracta d’anar avançant feina de
cara al diagnòstic i fer les proves
convenients. Després el metge
diagnostica i jo li faig les proves
o tècniques que em diu. Però un
pacient no se sol estar més d’una
hora al box. En canvi, passa molta
estona a la sala d’espera.
Fa tres anys que és infermer, els
mateixos que fa que va a classes de
salsa. Es defineix com extravertit i
amant del tracte amb la gent. Ara
per ara, aquest jove pluriocupat,
només té 29 anys i dedica gran
part del seu temps a treballar a les
urgències, ja sigui com infermer
assistencial o com a tècnic de
transport sanitari. Els seus amics
se li queixen perquè no surt gaire,
ell simplement contesta que fa el
que li agrada, que quan es posa
l’uniforme es disposa a gaudir i
aprendre. Després ho transmet als
futurs socorristes en la seva altra
tasca com a formador.
DILLUNS, 16 DE MARÇ DE 2009
Les urgències dels hospitals públics
estan col·lapsades?
A vegades si que estem saturats.I
a més a l’hivern hi ha molt volum
de feina perquè els grups de risc
acusen el fred. Hi ha dies que ja els
avisem que hi ha vuit i nou hores
d’espera.
I ja tenen paciència? Vull dir, tant
vostès els professionals com els pa-
cients
Una paciència relativa. Pensa que
per a cada pacient la seva dolèn-
cia és la més important i és clar, en
aquesta època de l’any tothom et
ve amb febre, calfreds, vòmits, pels
copiosos dinars de Nadal també
indigestions per menjars copio-
sos. I a vegades els hi costa enten-
dre que van un darrere l’altre.
Diria que la gent va a urgències quan
no té res urgent?
Aquest és el problema. Que la ma-
joria de la gent no sap què és un
CAP o un centre de salut, on li po-
drien tractar perfectament molts
d’aquests símptomes pels quals
va a urgències. Hi ha la concepció
que al metge de capçalera només
s’hi va per demanar la baixa i per-
què et facin les receptes. És com
quan algú truca a l’ambulància,
quan es podria desplaçar perfec-
tament a l’hospital pel seu propi
peu, és un servei mal utilitzat.
Malgastem recursos?
El que passa és que no tenim me-
sura, tampoc pel que fa a la salut.
Com que ens retenen una segu-
tat social, ens pensem que tenim
dret a disposar d’una ambulància.
POLSMÈDIC
Jo sempre dic que les ambulànci-
es no són per tothom, són per qui
les necessita. Després és quan ens
trobem que tenim totes les unitats
en ús i no n’hi ha per qui realment
esta greu.
Realment, a banda de professionali-
tat deu fer falta molta paciència?
Sobretot quan has de tractar amb
gent gran que t’explica el doloret
que va tenir fa 20 anys, similar a
l’actual. T’has de centrar i dir, val,
ahir és ahir, però avui què li pas-
sa? I ho has de traduir en termes
científics. Però si t’agrada el con-
tacte amb les persones i et saps
posar mínimament al seu lloc no
hi ha cap problema. Simplement
es tracta d’anar al gra perquè des-
prés d’un pacient en ve un altre i
tots han de ser atesos amb diligèn-
cia. És la nostra feina. Nosaltres ja
mirem que l’espera sigui el menor
possible.
Però deu compensar si porta des dels
16 anys i va començar com a volun-
tari
Jo si vols que et digui la veritat vaig
engrescar-me perquè veia la fa-
mosa sèrie els vigilants de la plat-
ja i volia ser socorrista.
I la realitat supera la ficció?
Vaig començar anant a veure avis
que estaven sols. Després vaig fer
el curs de socorrisme i als 18 anys
vaig fer el servei militar a Figue-
res com a ajudant de la Creu Roja a
una ambulància. La feina m’agra-
dava molt i quan hi havia una xer-
rada sobre transport sanitari hi
anava. També vaig assistir a les
jornades que fa el Servei d’Emer-
gències de Madrid, els Samur. Fi-
nalment em vaig treure el carnet
de tècnic de transport sanitari.
Però no en tenia prou?
Veia que necessitava aprendre
més per poder ser més útil i vaig
fer la carrera d’infermeria. No ha-
via estat mai un estudiant brillant
però quan el tema t’agrada t’hi
aboques.
I seguint aquesta voluntat de treba-
llar per la gent no ha pensat a treba-
llar com a infermer sense mitjans?
Per ara no hi he pensat. Pensa que
com a infermer a Barcelona hi ha
feina de sobra. També depèn de les
càrregues familiars que tinguis. Jo
ara per ara no tinc parella i em puc
permetre ajustar-me els horaris a
la meva mida, visc molt bé.
Potser marxar per cobrar més, com
qui se’n va a Londres o París?
Si m’apretés la necessitat i aquí no
trobés feina no dubtaria a fer-ho
però tinc una feina que m’agrada
i estic bé així. A més , encara em
falta molt per aprendre «

DINS LA REDACCIÓ
Redacció
Imatge o contingut. Dos concep-
tes condemnats a entendres tant
a Pols Mèdic com a Sprint. Els
temps canvien i la manera de lle-
gir els diaris també. Què demanem
a les publicacions dels segle XXI?
En plena “dictadura” digital, el pa-
per és un luxe a l’abast de pocs.
Marca registrada
Tot ja s’ha creat. Només ens queda
mirar enrere, buscar referents i re-
inventar-nos cada dia. La novetat
ja no existeix. Però encara queden
moltes coses a dir. I tal com diuen
aquells que guanyen milions i mi-
lions a l’any: “el futbol és futbol” i
“les coses es demostren al camp”.
La premsa és tal com ens la trobem
en els quioscos. El nostre valor afe-
git està en el contingut, imatges i
textos que s’entremesclen per ofe-
rir al lector la possibilitat de gau-
dir amb informacions intrèpides
i inèdites.
Pols Mèdic i Sprint neixen amb
aquesta voluntat. Deixar una pet-
jada en el camí. Una marca regis-
trada que ens defineixi. Ni disseny
ni continguts: una manera de fer.
Sense perdre de vista el criteri pe-
riodístic i el rigor informatiu la in-
tenció és la recerca de la novetat.
No renunciar a res i tirar endavant
DILLUNS,
DILLUNS,16
16DE
DEMARÇ
MARÇDE
DE2009
2009 29
31
amb tota l’ambició possible. Con- la tribuna del Camp Nou o des de
tinguts propis i imatges pròpies. la bicicleta estàtica del gimnàs co-
Informació nostra. On la firma és ol de la ciutat, estem fent esport!
molt més que un nom: és imagina- Però també estem fent societat.
ció, és sortir el carrer, és cuinar el Compartir amb els altres les nos-
plat i tenir un producte de qualitat. tres aficions, la nostra manera de
I tot això, sempre amb la mateixa viure.
intenció: respectar la nostra mar-
ca registrada.
Els petits canvis
Què és abans, l’ou o la gallina? La
societat avança a un ritme trepi- POLSMÈDIC sprint team
dant. Mentre el Parc de Recerca
direcció: MANUEL LAMAS direcció: olga lamas I carlos pérez de rozas
Biomèdica, l’espai per la investi- subDirecció: irene da rocha subDirecció: irene da rocha
gació i el progrés en el món de la coordinació editorial: ruth rodríguez coordinació editorial: ruth rodríguez
sanitat i la salut, continúa XXX els SECCIÓ investigació secció Coordinació:
nens ja no juguen pels carrers de FELIPE ALONSO (COORDINADOR) EVA MARIA CAMPaBADAL
Barcelona. Què mou el món? In- VANESSA INSUA PATRICIA HORILLO (ART)
novació o canvis socials. Una res- FRAN RICHART LAURA DÍAZ (FOTOGRAFIA)
CARLOS RUIZ
posta oberta que marca la nostra EULÀLIA SÁNCHEZ secció Ready:
raó de ser. NUNO SANTOS Nacho Trullols (cap de secció)
Pols Mèdic és una publicació SECCIÓ esport
Queralt Castillo
Marc Santandreu
que ens apropa a un món ple de pa- FERRAN MARTÍNEZ (COORDINADOR) Tàbatha Valls
raules inintel•ligibles. Descodifi- LUISMI FERRER
VÍCTOR MUR secció Steady:
ca el llenguatge per convertir la ci- XAVI SALVATELLA Laura Muriel (cap de secció)
ència en apte per tots els públics. ARNALD SANLLEHY Alejandro Cubero
Perquè un petit descobriment ens SECCIÓ nutrició
Rubén González
Estela López
posa més a prop d’una nova cura CARLA HERRERO (COORDINADOR) Mar Mampel
revolucionaria, de salvar una vida POL GUÀRDIA Agnès Rusiñol
ALVAR LLOBET
o de fer-nos més còmode el dia a DANI ROVIROSA secció Go:
dia. El coneixement entre les nos- Eugènia Sendra (cap de secció)
tres mans. SECCIÓ urgències Maria Jesús AlbaLaDejo
ALBERT FONT (COORDINADOR) Carlos Almécija
Sprint ens ensenya l’altre cara MARTA IGLESIAS Laura Batalla
de la moneda. L’esport és afició, GUILLERMO MARÍ Mar Martí
superació, salut i diversió. Des de