5.

Orteu, Francesc
Carretero. Retrat dun metge
que fa poltica
6. Pinto, Josep Maria
Combray de lluny
7. Colomer, Miquel
Tot el que tinc
8. Sez Mateu, Ferran
Vides improbables
9. Aragay, Ignasi
El lector obsedit
10. Gimnez, Miquel
El dia que David Niven va venir
a esmorzar al Parallel
11. Puig, Jaume
Momssen
12. Gens, Jaume
Una altra solitud
13. Gar, Joan
Histria dAmrica
14. Sim, Isabel-Clara
Gabancho, Patrcia
Cartes dindependncia
a la vora duna tassa de te
15. Carreras, Anna
Unes ales cap a on
16. Garrigasaita, Ral
El gos cosmopolita

En Rafel aviat ens va convncer. rem ell, en Llusot, en Xavier i jo.

En Llusot s dibuixant ninotaire, puntualitza ell i viatger. Ha voltat
arreu del mn i de cada viatge en treu un quadern de dibuixos que
segons lhumor i loferta editorial es queden a la prestatgeria de casa
seva o esdevenen un cmic. En Xavier s actor i cantant, i es va oferir
a mesurar els murals que en Rafel fotografiava, perqu aix fes ms
via. I jo, com que sc professor i estic acostumat a llegir i escriure, em
vaig comprometre a fer una crnica del periple. Una crnica que, en
tot cas, seria un subproducte del que realment s important: registrar
i fotografiar lexpressi artstica dun muralisme zapatista que est
dispers per un vast, humil, castigat, i a la vegada bellssim, territori.
Lequipatge necessari pel viatge no era massa gran: una cmera fotogrfica amb el seu trpode, una cinta mtrica per mesurar els murals,
un quadern i bolgrafs per dibuixar, una llibreta i un ordenador porttil
per anotar la crnica del que ans succeint.
www.acontravent.cat

Salvador Mart

4. Bofill, Hctor
Dafne abans de lalba

Chiapas
a deshora

3. Cutillas, Abel
Per una literatura capitalista

Salvador Mart i Puig

2. Sostres, Salvador
Viatge de Noces

Vaig creure que posar en un mateix sac republicans i comunitats indgenes era una comparaci agosarada, encara que potser tenia sentit.
Per, fet i fet, les meves reflexions sn irrellevants. Precisament jo,
que no he viscut la guerra civil, ni lexili, ni la transici espanyola, ni la
rebelli zapatista i que tampoc vaig estar al sopar on es va iniciar
aquella conversa no tinc massa autoritat per a pontificar. Jo, que com
ja he dit a linici daquestes pgines, sempre arribo tard. O a deshora.

ACONTRAVENT

1. Vila, Enric
El nostre heroi Josep Pla

Chiapas
a deshora

17

Collecci VELA DE GANIVET

ACONTRAVENT

SALVADOR MART I PUIG s

doctor en Cincia Poltica i
especialista sobre lAmrica
Llatina. Ha escrit llibres
danlisi, articles acadmics
i dopini sobre la realitat
poltica llatinoamericana.
Amb aquest llibre sintrodueix
en un nou registre: el dels
llibres de viatge. Actualment
s professor a la Universitat de
Salamanca i membre del CIDOB.
)RWRLQIHULRU/DUHVWDGHOH[SHGLFLyHVWDYD
IRUPDGDSHU5DIHO6HJXtL6HUUHV/OXwVRW
L;DYLHU7KLyL)HUQiQGH]GH+HQHVWURVD

Vela de ganivet, 17
Chiapas a deshora

Salvador Mart i Puig

Chiapas a deshora
Un viatge a la recerca de murals

Fotos
Rafel Segu
Dibuixos
Llusot

ACONTRAVENT

Barcelona, mar 2012

Publicat per:
A Contra Vent Editors, SL
Avinguda del Prncep dAstries, 31
08012 Barcelona
93 218 29 03
info@acontravent.cat
www.acontravent.cat

amb collaboraci de

betiko fundazioa

Per al nmada, el fet de passar a una vida

sedentria sempre va ser lltim recurs,
una derrota vital, una degradaci. Al
nmada noms per la fora sel pot obligar
a portar una vida sedentria, per un
imperatiu econmic o poltic.
Ryszard Kapuscinski, Limperi

dels textos: Salvador Mart i Puig

de les fotos: Rafel Segu i Serres
dels dobuixos: Llusot (extrets del seu quadern de viatge)
Mesures: Xavier Thi i Fernndez de Henestrosa
daquesta edici: A Contra Vent Editors

Maquetaci: Pep Caball

Impressi: Impremta Pags. Angls (la Selva)
ISBN: 978-84-939722-4-0
Dipsit legal: Gi-105-2012
Primera edici: Mar 2012
Nota: Els drets dautor per la venda daquest llibre sn per a les comunitats
indgenes zapatistes de Chiapas.
No es permet la reproducci de cap part daquest llibre, ni el seu emmagatzemament ni la seva transmissi de cap manera ni per cap mitj, tant si
s elctric com qumic, mecnic, ptic, denregistrament o b de fotocpia,
sense lautoritzaci prvia dels titulars del copyright.

Els que sn felios i perdurables no tenen

maldecaps ni en provoquen als altres. Per
tant no estan sotmesos a indignacions ni a
agraments, perqu aquesta mena de coses
sn totes prpies dels dbils.
Epicur, Sobre la felicitat

Taula

ABANS DE COMENAR
Sempre a deshora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
De cop i volta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
Una ruta a la recerca de murals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
San Cristbal, els Altos i les CANYADAS . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
La geografia zapatista: Caracoles,
municipis autnoms i comunitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

DE CAM
Divendres 14 de mar. Arribada a Casa Castillo. . . . . . . . . . . 37
Dissabte 15 de mar. Els mrtirs de Morelia. . . . . . . . . . . . . . 43
Diumenge 16 de mar. El temps i els viatges . . . . . . . . . . . . . . 51
Dilluns 17 de mar. La hacienda. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
Dimarts 18 de mar. La tradici muralista perviu . . . . . . . . . 63
Dimecres 19 de mar. Un dia tranquil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
Dijous 20 de mar. No portar mai la contrria . . . . . . . . . . . . 77
Divendres 21 de mar. La Pastoral Indgena. . . . . . . . . . . . . . 85
Dissabte 22 de mar. La massacre dActeal . . . . . . . . . . . . . . . 91
Diumenge 23 de mar. Beatriz Aurora i la pintura naf . . . . 101
Dilluns 24 de mar. Qu vol dir ser indgena . . . . . . . . . . . . 109

Dimarts 25 de mar. Tifosi sense fronteres . . . . . . . . . . . . . . 117

Dimecres 26 de mar. La guerra i els dbils . . . . . . . . . . . . . . 125
Dijous 27 de mar. Cineclub a la selva . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131
Divendres 28 de mar. Marxisme tropical . . . . . . . . . . . . . . 141
Dissabte 29 de mar. Che Gevara domstic . . . . . . . . . . . . . . 147
Diumenge 30 de mar. Pollos perdidos . . . . . . . . . . . . . . . . . 153
Dilluns 31 de mar. El mural de Taniperla. . . . . . . . . . . . . . 159
Dimarts 1 dabril. El poble lacand . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169
Dimecres 2 dabril. Sobreoferta sanitria . . . . . . . . . . . . . . . 173
Dijous 3 dabril. Berlanga vs. Buuel . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181
Divendres 4 dabril. Mal de panxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 185
Dissabte 5 dabril. Comunitats, paratges naturals i turisme . . 189
Diumenge 6 dabril. Els naguals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199
Dilluns 7 dabril. Lucio Cabaas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 203
Dimarts 8 dabril. Lespadaa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 209
Dilluns 14 abril. Navegant riu avall . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 215
Relaci de murals i fotografies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 223
Glosari de mexicanismes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 227
Bibliografia citada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 233

Abans de comenar

15

Sempre a deshora
Histricament parlant sempre arribo tard, o a deshora. Vaig
nixer el mes de desembre de 1969 i si es fan comptes amb els
dits s fcil adonar-se que no vaig participar dels anys pics del
tardofranquisme ni vaig viure el perode dentusiasme i desori
dels anys de la transici. Tampoc no vaig ser conscient de la revoluci dels clavells de la propera i melosa terra de Portugal.
Tamb era massa jove per viure i veure lesclat revolucionari dels pasos que conformen la cintura dAmrica. Lany
del triomf de la revoluci sandinista a Nicaragua, que va ser
vint anys desprs de la cubana, jo era un nen. I els embats
insurgents a El Salvador i a Guatemala, que van durar la dcada dels vuitanta, adolescent.
A finals dels vuitanta vaig entrar en contacte amb el mn
associatiu de la solidaritat amb Centreamrica. A comarques hi
havia una xarxa dorganitzacions de solidaritat amb els pobles

16

daquests petits i llunyans pasos. Va ser llavors quan, acabant els

meus estudis, vaig pensar en viure una temporada a Nicaragua.
Un parell de professors de la universitat van oferir-me alguns
contactes perqu pogus fer algunes classes all a canvi dallotjament i menjar. Em va semblar una idea excellent. Al cap duns
mesos vaig agafar un avi per primer cop a la vida i vaig creuar
loce Atlntic. Noms va fallar un petit detall. Quan vaig arribar a Nicaragua ja no hi havia revoluci: els sandinistes havien
perdut les eleccions celebrades el 25 de gener de 1990.
Vaig arribar a un pas a mig cam entre la reconciliaci, la
reconstrucci, la desmobilitzaci i la runa. Lexili de Miami
havia tornat al pas amb ganes de revenja i els sandinistes estaven enfeinats. Uns es preguntaven les raons per les quals la revoluci havia perdut lestima del poble; daltres es barallaven
acusant-se mtuament de tots els errors ocorreguts al llarg
duna dcada; i uns quants ms que eren una minoria, per
molt visible aprofitaven el desconcert per omplir-se les butxaques i engreixar el seu patrimoni abans de lliurar el poder als
nous governants. Era el pitjor moment (i el pitjor pas) perqu
un jove estudiant fes un viatge inicitic, pic i romntic.
Al mateix moment hi havia altres contrades que despertaven ms entusiasme. A El Salvador o a Guatemala estaven
a punt de signar-se uns acords de pau que es van celebrar
quasi com una victria. A Xile sestava desmantellant el rgim de Pinochet i hi havia una germanor encomanadissa entre tots aquells que havien lluitat contra la dictadura. Per a
mi em va tocar viure una societat esqueixada per una guerra
dagressi, la pobresa, lastorament i la rancnia.
No vull pas dir que de la meva primera experincia a Nicaragua no en tragus un aprenentatge profund i durador de

17

la natura humana i de les societats en desenvolupament. Tot

al contrari, si b va ser una vivncia fora dura, tamb va ser
molt enriquidora. Per de romanticisme nhi havia molt poc.
Posteriorment, quan va esclatar la rebelli zapatista a Chiapas, el primer de gener de 1994, jo ja era a casa.
Tampoc hi vaig anar, ni participar. Ho van fer alguns bons
amics, per jo, aleshores, estava enfeinat amb altres coses.
Aix s la vida. Quan uns en tornen, jo tot just hi vaig. Si s
que hi vaig.
B, en el cas de Chiapas jo hi he anat amb retard. Tal com
es pot constatar arran del viatge que aviat narrar. Es tracta
duna ruta pels territoris en qu viuen les comunitats indgenes que donen suport al Ejrcito Zapatista de Liberacin
Nacional (EZLN) quinze anys desprs de la rebelli zapatista. s fcil de deduir que desprs de tants anys de leclosi
del moviment zapatista, el viatge no trepitja tant una geografia de lesperana com de la resistncia, de ladversitat, de
lesfor quotidi i de la incertesa.
Per no a tothom li passa el mateix que a mi. S de gent,
fins i tot alguns amics preuats, que van estar al lloc precs en
el moment adequat. Just en aquell moment en qu lenergia
social acumulada a travs de perllongats perodes de quietud
es condensa per esclatar en un instant. Un instant mgic, romntic i temut desprs del qual, en poc temps, es duen a terme profundes, conflictives i contradictries transformacions
en el teixit social, en la manera de pensar i dexpressar-se, i
tamb en la forma dinterpretar la realitat i el mn.
Estar present en aquest moment on tot es transforma a
mi no mha ocorregut mai. Per dono fe que conec persones
que s que ho han viscut.

18

De cop i volta
La Guiomar estava celebrant
lany nou a casa duns amics a
San Cristbal. Menjaven enchiladas i bevien cervesa i tequila
quan van sentir soroll de petards
i molt denrenou. Els caps dany
sempre sn sorollosos a lAmrica
Llatina, per els crits i el desori
daquells instants era estrany. Per
la intensitat dels crits estava passant quelcom ms que la rebuda
de lany que entrava, si b no es
tractava dun any qualsevol per als
mexicans. En breus instants sencetaria lany 1994 i amb aquest Mxic passaria a formar part
duna nova entitat poltica (del TLC, el Tractat de Lliure
Comer de Nord-amrica) que, segons havien proms reiteradament els responsables poltics, suposaria que la Repblica mexicana i els seus habitants deixarien enrere el feixuc
Tercer Mn per formar part del Primer.
La Guiomar va sortir al carrer. No es podia creure el que
succea. Desenes, centenars de persones guarnides amb passamuntanyes negres i un fusell circulaven pels carrers de la plcida i turstica ciutat de San Cristbal. La gent corria dun lloc
a laltre, espantada. Ning sabia qu passava, per circulava el
rumor que una guerrilla formada per indgenes de la selva i de
les muntanyes circumdants havia assetjat municipis de Chiapas
i havia assaltat el Palacio Municipal (lAjuntament) de la ciutat.

19

Llavors, ella va intentar arribar al zcalo (plaa major),

que s al davant de la catedral, per veure si el que tothom
sospitava era cert. Ho era. Els insurgents havien pres el control dels llocs neurlgics de la ciutat. Els vianants estaven
astorats. Poc desprs van aparixer uns guerrillers, tamb
amb passamuntanyes, al balc de lajuntament i van llegir
un manifest on es declarava que a Mxic havia esclatat una
revoluci i que noms era el comenament dun procs de
lluita que finalitzaria amb la conquesta del poder.
La Guiomar no sho podia imaginar: havia esclatat una
revoluci (o una cosa semblant) davant dels seus nassos! Amb
la incontinncia duna periodista va anar corrents a cercar
una cabina telefnica per a comunicar a diversos rotatius
amb els quals tenia contacte la primcia del que estava passant. Va trucar a les redaccions de La Vanguardia, El Pas, El
Mundo i de diverses agncies de notcies per explicar el que
veia. Ning li va fer cas. La crnica de lesclat, el dia de cap
dany de 1994, duna revoluci indgena en una regi perifrica dun pas del sud era una notcia massa extravagant.
La resposta que va rebre dels membres de totes les redaccions va ser que per cap dany la gent ingereix massa alcohol,
que aquesta prctica comporta una distorsi de la percepci, i
que probablement ella estava sota els efectes dun excs etlic.
Lendem, quan totes les agncies internacionals de notcies
parlaven de laixecament dun grup guerriller anomenat Ejrcito Zapatista de Liberacin Nacional, a Chiapas, la Guiomar va ser la catalana ms buscada del mn. Els rotatius que
la nit abans li havien fet escarni ara li anaven al darrere. La
van trobar, i amb pocs mesos es va convertir en una preuada
corresponsal del que succea a Chiapas i va ser una excellent

20

informadora dels primers passos de la rebelli zapatista. Per

tamb va fer moltes coses ms. Va treballar per tal que es conegus la realitat dels indgenes daquelles terres, va difondre
les demandes dels rebels i va denunciar la mentida que escampaven sistemticament molts mitjans de comunicaci oficials.
A ms, va escriure tres llibres que avui sn gaireb un clssic
pels qui volen conixer la histria recent de Chiapas. Em refereixo a Las mujeres del maz, Zapata vive i Tejiendo redes. Zapatismo y altermundismo sin fronteras. Tamb va tenir un nen que
avui ja t tretze anys del que est profundament enamorada.
bviament la Guiomar mai havia pensat que viuria una
experincia com aquella. Ella, simplement, va planejar fer
un llarg viatge per a creuar de nord a sud lAmrica Llatina.
El projecte era comenar el cam a la ciutat fronterera de
Tijuana i, des dall, anar baixant fins a Terra del Foc. Va ser
passant per la megalpolis chilanga que uns coneguts li van
dir que havia de passar uns dies a la ciutat colonial de San
Cristbal, que era un indret precis. Per aix va anar a petar
a aquella ciutat, casualment, el dia de cap dany de 1994.
El que va passar el primer dia daquell any ning sho podia
creure. Ni la Guiomar, ni els responsables dels diaris, ni la resta
del mn. Ning sesperava una rebelli. I s que pel voltants
de lany 1994 hi havia un sector dintellectuals que ja havien
certificat la fi de la histria. Lany anterior, un dels acadmics
amb major projecci meditica de Mxic, Jorge Castaeda,
havia publicat el llibre titulat Utopa Unarmed. The Latin American Left after Cold War, on exposava la tesi que les velletats
insurgents a la regi shavien esgotat. A ms cal recordar que
lany 1989 shavia esfondrat el mur de Berln amb una celeritat
insospitada tal com ens recorda la pellcula Godbye Lenin.

21

Aquest esdeveniment va agafar tothom desprevingut. Qu

volia dir tot all? Quin era el significat duna rebelli indgena
quan shavia certificat lentrada a lera global? En un principi
els mitjans de comunicaci van ensenyar aquest fet com un fenomen anecdtic i sense transcendncia, quasi folklric. Per
aviat es va observar que la rebelli zapatista tenia un impacte
imprevisible. Es tractava duna guerrilla sui generis: la seva batalla no era la dels fusells (noms van disparar trets durant el
perode que va del primer al dia 12 de gener de 1994, i van tractar b a tots els seus hostatges) sin la de la paraula i els smbols
tal com molt b ha relatat Jorge Volpi en el llibre La guerra y
las palabras. A partir daleshores la seva arma seria el discurs (la
paraula) i el seu objectiu la lluita per conquerir el sentit com:
fer que la gent accepts amb normalitat qestions que abans ni
es plantejava, com ara la riquesa que suposa la multiculturalitat
present a Mxic, lescandalosa situaci en qu es troben els milions dindgenes que malviuen al pas o lescarni que el discurs
oficial feia del missatge i de les figures de la Revoluci de 1910.
Aix, la Guiomar va viure un moment en qu sembla que
tot es pot canviar i que tot s possible. Ho va viure des de
lepicentre del volc. Una experincia inoblidable, preciosa,
i terrible. Una experincia de les que jo mai he ensopegat.
Per no s estrany que ning shagus adonat que esclataria una revolta a lorient de lestat de Chiapas. Els estudiosos
que pretenen respondre quines sn les raons per les quals la
gent es rebella es pregunten per qu en un moment concret
la gent crida, protesta, surt de casa seva i senfronta al poder.
Socilegs, antroplegs, historiadors, politlegs i etngrafs es
graten el cap, llegeixen llibres i documents amb la pretensi
desbrinar quin s el motiu o lespurna que fa possible

22

que una bassa doli es transformi en una perola bullent. Hi

ha massa preguntes i moltes respostes, per aquestes ltimes
quasi mai encaixen, i cada nou esdeveniment a la geografia
de les revoltes embolica, encara ms, aquest trencaclosques.

Una ruta a la recerca de murals

Com ja he anunciat, el que exposar seguidament no s
cap aventura trepidant, ni un viatge a la recerca de misteris
ocults. Es tracta duna ruta que relata fets quotidians, impressions i reflexions que han brollat dun viatge pels territoris on encara avui hi t presncia lorganitzaci insurgent
de lEZLN a travs de bases que ells mateixos anomenen
bases de apoyo organitzades en comunitats i municipis indgenes. Aquestes bases estan disperses per una extensi geogrfica que t una dimensi de ms de 30.000 hectrees.
Per el fil conductor i lobjectiu daquest viatge no s estrictament poltic, encara que la nostra presncia en aquests
indrets s una mostra implcita de suport o com a mnim
de reconeixement. La pretensi de la ruta s fer un inventari de la pintura mural present en els territoris zapatistes.
Aquesta tasca suposa fotografiar tots els murals que hi ha
dispersos per les comunitats i que shan anat pintant durant
els darrers tres lustres, primer com a mostres de suport dartistes darreu a la rebelli zapatista, i desprs fruit de dinmiques prpies que els membres de les comunitats han anat
endegant per mostrar i afirmar la seva iconografia.
Aquesta idea no va sorgir per generaci espontnia, sin
que t una certa histria. El projecte parteix duna cabria den

23

Rafel, un amic que porta molt temps vinculat amb lart i amb
la causa zapatista i que des de ja fa anys ha estat treballant amb
promotors deducaci de diversos municipis autnoms de
Chiapas. En Rafel, que es coneix el sud-est mexic gaireb com
el palmell de la m i que ha treballat sobre el nou muralisme,
va proposar a un petit grup damics la possibilitat de fer una
ruta amb aquesta pretensi: fotografiar tot lart mural present a
la zona zapatista i completar un inventari (que va iniciar lany
1999) daquesta nova expressi plstica. El muralisme zapatista
t trets singulars que el fan molt interessant artsticament, ja
que duna banda recull part de la tradici clssica del muralisme
nacional-revolucionari mexic dels anys vint de David Alfaro
Siqueiros, Jos Clemente Orozco, Gerardo Murillo conegut
artsticament com Doctor Alt i Diego Rivera; i per altra banda
tamb integra elements del cartellisme dels anys seixanta i setanta, del grafitti urb de finals de segle XX i de lesttica naf. A
ms, segons ens exposa en Rafel, el muralisme zapatista, a diferncia de la resta dexpressions, ha fet predominar el treball collectiu, i sovint annim, per sobre de les personalitats artstiques.
Aviat ens va convncer. rem ell, en Llusot, en Xavier
i jo. En Llusot s dibuixant ninotaire, puntualitza ell i
viatger. Ha voltat arreu del mn i de cada viatge en treu un
quadern de dibuixos que segons lhumor i loferta editorial es
queden a la prestatgeria de casa seva o esdevenen un cmic.
En Xavier s actor i cantant, i es va oferir a mesurar els murals
que en Rafel fotografiava, perqu aix fes ms via. I jo, com
que sc professor i estic acostumat a llegir i escriure, em vaig
comprometre a fer una crnica del periple. Una crnica que,
en tot cas, seria un subproducte del que realment s rellevant:
registrar i fotografiar lexpressi artstica dels murals que est

24

dispersa per un vast, humil, castigat i, a la vegada bellssim,

territori. Lequipatge necessari pel viatge no s gaire gran:
una cmera fotogrfica amb trpode, una cinta mtrica per
mesurar els murals, un quadern i bolgrafs per dibuixar, una
llibreta i un ordenador porttil per anotar la crnica del que
vagi succeint. El viatge comena a San Cristbal de Las Casas
i des dall ens mourem cap a les diverses comunitats, algunes
a la Selva Lacandona i daltres a les muntanyes dels Altos.

San Cristbal, els Altos i les canyades

Les ciutats frontereres sempre tenen un no se qu despecial.
Sn llocs de trnsit, despera, darribada, on sovint hi ha qui
desitja creuar la lnea imaginria que s la frontera per a convertir-se en hostatge dun nou leviatan. No s casual, doncs,
que quasi totes les novelles despionatge transcorrin en ciutats en qu se sobreposen fronteres, lleis, llenges, deliris i
somnis. Aquest ha estat el cas de les anomenades ciutats
estratgiques, com ho sn les ciutats de Panam, Istambul,
Viena o Kabul.
Amb la caiguda del mur de Berln tot feia pensar en levaporaci daquests enclaus. Per no ha estat aix. La geopoltica sempre se les enginya per a trobar noves excuses per qu
hi hagi llocs on la gent es continu mirant de rell, i aquest
s el cas de San Cristbal de Las Casas.
San Cristbal (o Sancris, com lanomenen molts) s una
ciutat colonial plantada al bell mig de la serralada dels Altos, a
ms de dos mil metres daltitud, i farcida desglsies barroques
i encerclada per comunitats indgenes. San Cristbal s un

25

lloc calent polticament parlant. Ja des de finals dels seixanta

era un niu de guerrillers centreamericans, on hi tenien cases
de seguretat des don conspirar. Tamb hi circulaven agents
de la policia secreta de la regi, membres de la CIA, del Mossad i quadres de la G2 cubana. Encara que tamb shi podien
trobar hippies , mstics, artesans i fora esotrics que venien a
la recerca defluvis energtics restants de la civilitzaci maia.
Si b avui ja no hi ha guerra freda, la ciutat no sha refredat. Tot el contrari. Amb la revolta zapatista de 1994 va
retornar latmosfera de secretisme danys anteriors. Per ara
ja no es tracta de revolucions llunyanes: avui el conflicte est a
tres quarts dhora de cotxe en direcci cap a loest i al nord. A
pocs quilmetres de San Cristbal hi ha controls militars que
interrompen les vies que comuniquen la ciutat amb altres nuclis urbans (Chenalh, Comitn, Ocosingo, Altamirano i Las
Margaritas) amb lobjectiu dallar i obstaculitzar les mostres
de solidaritat de collectius darreu del mn a les comunitats
zapatistes que des de fa catorze anys es rebellaren contra la
situaci doblit, opressi i misria. Les ciutats esmentades
estan envoltades de comunitats camperoles (la majoria sn
indgenes dascendncia tzeltal, tzotsil, tojolabal i chol) que
estan dividides segons la seva adscripci al moviment zapatista o la seva lleialtat a les autoritats governamentals que els
dna crdits, terres i armes per intimidar els vens zapatistes.
Mentrestant, a la ciutat, entre anades i tornades clandestines a les comunitats, els campamentistes (observadors civils nacionals i internacionals que romanen una temporada als campaments civils per la pau que hi ha a la zona
zapatista) es passegen lluint roba de coloraines pels carrers
empedrats del centre. Juntament amb aquests hi conviuen

26

nombrosos indgenes de les comunitats venes que ofereixen les seves artesanies a lesplanada que hi ha al voltant de
lesglsia de Santo Domingo. Alhora, tamb hi deambulen
molts (massa) policies i militars amb cara de pocs amics; un
munt de turistes despistats que no tenen ni idea del que est
succeint. Whats Zapatismo?, em va preguntar un dia una
traveller nord-americana, i els distants habitants ladinos de
San Cristbal (anomenats coletos) que, des de fa uns anys, es
queixen de la tranquillitat perduda i del protagonisme que
han obtingut les comunitats indgenes, malgrat que han tret
fora diners dels turistes que han arribat des de 1994 arran
del reclam que va suposar laparici de la icona revolucionria del subcomandante Marcos.
Ja fa anys que la vida de San Cristbal ha pres una dinmica prpia duna novella de Graham Green. Quasi
tothom es vigila o se sent vigilat: les cartes a nom de les
persones vinculades al moviment zapatista no arriben o,
en cas de fer-ho, arriben obertes; molts dels qui treballen
en ONGs de la dicesi estan fitxats, i molta gent vol saber
quines sn les teves referncies abans dacollir-te o llogar-te
una habitaci.
La pressi, bviament, s notable. Per tamb es pot
veure com ara molta gent humil sexpressa amb dignitat,
conquerida a travs de llargs anys de lluita. En donen fe les
persones que han treballat molts anys amb les comunitats i
que diuen sense embuts que han canviat moltes coses durant
les ltimes dcades. Els camperols (indgenes o no) han pres
conscincia duna dignitat que histricament els havien negat i anuncien, tal com van fer pblic en un manifest de lEZLN, que ja no toleraran mai ms un pas que els exclogui.

27

Hi ha mostres daquest fet. Rodolfo Stavenhagen, un clebre antropleg mexic (i que va ser relator per als Drets dels
Pobles Indgenes de les de les Nacions Unides), em va explicar
en una trobada que es va celebrar a Montpeller fa uns anys
que, quan ell era estudiant, viatjava sovint a San Cristbal per
fer treball de camp. En aquella poca noms els blancs (els
ladinos) podien circular per la vorera (la banqueta) del carrer,
mentre que als indis els corresponia caminar sempre carregats com ases per la calada. Els indgenes, en aquell temps,
tampoc podien mirar als ulls ni aixecar el cap als ladinos, ni per
parlar-hi . Fa poc ms de cinquanta anys en aquelles contrades
la vida duna bstia era ms preuada que la dun indgena. I un
segle enrere, quan leconomia de la regi es basava en lextracci de la caoba de la Selva Lacandona, estava institucionalitzat lesclavatge a travs de les monteras, que eren els campaments de tala i transport de fusta. Era un esclavatge sense
concessions ni escapatria, tal com sexposa en els llibres que
conformen la trilogia de la caoba de Bruno Traven.
Avui les coses han canviat. Jan de Vos, un dels historiadors mexicans ms reconeguts, va afirmar que si Chiapas
hagus estat una petita repblica independent com les altres
centreamericanes, lEZLN hauria conquerit el poder amb
la rebelli del primer de gener de 1994. Dhaver estat aix
Chiapas shauria convertit en el primer pas de lAmrica
Llatina on hi triomfs una revoluci essencialment indgena.
Com tots ja sabem aix no va passar. Evidentment, s absurd
cavillar sobre histries contrafctiques. Lhistoriador Josep
Fontana ja ens ha avisat que incitar la prctica dexercicis
imaginatius com ara el de pensar qu hauria succet si el nas
de Cleopatra hagus estat ms curt, no porten enlloc.

28

La geografia zapatista:
caracoles, municipis autnoms i comunitats
El viatge que farem a la recerca de murals transcorrer a
travs duna geografia particular: la geografia zapatista. Es
tracta dun espai singular perqu no s ni fix ni oficialment
reconegut, ni continu.
Desprs de laixecament de lany 1994 molts camperols de
diverses comunitats vinculades al zapatisme van ocupar terres.
Aquesta acci formava part de lagenda insurgent de lEZLN
i la seva posada en prctica va tenir un ress molt important a
la zona oriental de Chiapas. Es calcula, segons les dades que
aporta el llibre collectiu editat per Villafuente Sols, titulat La
tierra en Chiapas: Viejos problemas nuevos que la primera onada
docupacions va afectar com a mnim unes 60.000 hectrees; i
els propers mesos, arran de mil set-centes noves tomas de tierra
es va arribar a controlar cap a 150.000 hectrees. En aquest
sentit, per a una bona part de la poblaci rural daquella zona
locupaci va ser una manera (potser lnica) dobtenir terra,
ja que el reparto agrario de la Revoluci Mexicana dels anys 30
va arribar de forma molt escadussera a Chiapas i quasi no va
afectar els enormes latifundis que all hi havia.
De les negociacions de lEZLN amb lEstat, als Acuerdos de San Andrs, el projecte poltic zapatista es va concentrar (fins lany 2006) en la lluita pels drets socials i poltics
dels pobles indgenes. Aquesta lluita a Chiapas va suposar la
construcci dels municipios autnomos, que van esdevenir estructures de coordinaci, representaci i administraci de les
bases que donen suport a lEZLN i que viuen en comunitats.
Aquestes comunitats, com ja he explicat, es coneixen com les

29

bases de apoyo i en certa forma conformen la part civil de lEZLN. Segons Marco Estrada Saavedra, una de les poques persones que han treballat sistemticament sobre aquestes comunitats, les tasques de les bases de apoyo sn les de protegir el
secret de lexistncia de la guerrilla a la selva, salvaguardant
lanonimat i la clandestinitat dels insurgents; garantir queviures a lEZLN, participar en les mobillitzacions poltiques
de protesta i realitzar treballs collectius dinfraestructura i
serveis comunitaris, que s el que configura avui dia el nucli
de lanomenada resistncia zapatista.
Aquest procs va significar una espcie de remunicipalitzaci de la zona nord-oriental de Chiapas i lany 1998 es
van crear ms de trenta municipis autnoms. Segons la sociloga holandesa Gemma Van der Haar, que va viure anys a la
zona tojolabal de San Antonio Chawal, aquest fet va suposar
la construcci duna estructura parallela i rival a la dels municipis oficials. En aquesta direcci els municipis autnoms
desafien el govern, ja que tenen els seus propis representants,
les seves lleis i gestionen els seus recursos. A ms, cal destacar
que els municipis autnoms no es defineixen geogrficament
de manera homognia, sin segons lafiliaci de les seves bases. Sovint les bases de apoyo no controlen un espai continu en
el territori, ja que en el mateix espai hi viuen comunitats que
sadscriuen al zapatisme, i daltres que no. Aquest fet suposa
lexistncia destructures paralleles i rivals de persones i recursos en un mateix espai geogrfic.
Els municipis autnoms assumeixen la jurisdicci sobre
la poblaci afiliada al zapatisme, i sobre la terra ocupada, els
recursos i els serveis que es presten que sn la salut, leducaci i ladministraci de justcia. I en principi els recursos

30

i serveis de les diferents estructures municipals sexclouen

mtuament: si es pertany a les bases de apoyo sha de rebutjar
el ventall dofertes de ladministraci oficial, i viceversa.
bviament aquest accs polticament diferenciat genera
greus dilemes a la vegada que suposa un desafiament frontal a lEstat mexic, ja que s un projecte que el rebutja i el
substitueix. Amb tot sha dapuntar que lEstat tampoc mai
no han tingut una presncia total, continuada ni benfica en
el territori que avui ocupen les bases de apoyo, ms aviat el
contrari. Com han apuntat molts historiadors van ser altres
organitzacions, com ara les cooperatives o lesglsia catlica,
les que van tenir una presncia real sobre el territori i van
oferir-hi serveis. Per aix en aquesta zona com apunta Van
der Haar en el seu assaig Autonoma a ras de tierra: Algunas
implicaciones y dilemas de la autonoma zapatista en la prctica
el concepte de servei pblic no t cap significat.
Aquests municipis, a la vegada, sagrupen en cinc Caracoles, que sn: Oventic, Morelia, La Realidad, Roberto Barrios i
Francisco Gmez-La Garrucha. Un Caracol, en terminologia
zapatista, s lespai fsic on es coordina ladministraci civil del
territori rebel.
Abans, fins lany 2003 els mateixos enclaus que avui
sn els Caracoles es deien Aguascalientes i eren espais de
trobada entre lEZLN i la societat civil que els donava suport. En aquests Aguascalientes es van celebrar algunes trobades que van tenir un gran ress en el mn de la solidaritat
internacional i en la dinmica poltica mexicana, com ara la
Convencin Nacional Democrtica de Guadalupe Tepeyac lany
1994 o lEncuentro Intergalctico por la Humanidad y contra
el Neoliberalismo de La Realidad de lany 1995. A partir de

31

2002, desprs del viatge esgraonat duna delegaci dinsurgents zapatistes i del mateix subcomandante Marcos per quasi
tota la Repblica (viatge conegut com la Marcha del color de
la Tierra i que els mitjans de comunicaci van batejar com
el zapatour), i de la presentaci duna Llei dautonomia indgena al Congrs de Diputats de la Federaci Mexicana (que
finalment va rebutjar), lEZLN va trencar qualsevol contacte
amb lEstat i va decidir comenar a aplicar lautonomia pel
seu compte i construir-la fora de lEstat. Va ser llavors quan
els Aguascalientes es van transformar en Caracoles, amb la intenci de crear un tipus dadministraci del territori ocupat
pels zapatistes sense esperar res de lEstat amb el qual havien
deixat de negociar. Segons el mateix EZLN els Caracoles sn
lrgan poltic des del qual es coordinen els treballs dels municipis autnoms zapatistes. Els caps daquesta administraci
es diuen Juntas de Buen Gobierno. Aquestes Juntas estan
formades per representants de cadascuna de les comunitats
presents en el territori (escollits en assemblea). De tots els
representants escollits es creen cinc grups amb representaci
de tots els municipis i cadascun exerceix de Junta durant una
setmana. Aix a les mateixes persones noms els toca estar al
Caracol una setmana de cada sis. Els seus membres no estan
permanentment al Caracol i no cobren pel seu crrec.
De lexposat fins ara es pot afirmar que el territori zapatista i sobretot els Caracoles s un espai de la geografia
mexicana on lEstat no hi t presncia i, per tant, tampoc hi
exerceix la seva sobirania. El govern mexic no hi administra
justcia, no t el monopoli de la fora i no hi du a terme poltiques pbliques ni hi fa cap despesa. s una espcie de forat
negre dins de la Repblica Mexicana. All lautoritat s una

32

altra: lEZLN i els representants de les comunitats. Malgrat

les agressions de lexrcit mexic i dels paramilitars, els rebels
amb lajuda duna densa xarxa dorganitzacions de la societat civil mexicana i internacional han resistit. Porten ms de
quinze anys aix. I ning sap fins quan durar aquesta situaci.
Aquest fet, labsncia de lautoritat de lEstat en un tros
del territori nacional de Mxic, no deixa de sorprendre els
qui tenim una mirada eurocntrica. Per sha de puntualitzar
que el que passa a Chiapas s una caracterstica fonamental
dels pasos del sud i de lAmrica Llatina en particular. En
aquests pasos lEstat no funciona igual en els barris benestants de la capital que a la perifria urbana o a les llunyanes
contrades rurals. A Mxic no es pot comparar la presncia de
lEstat (en despesa pblica, seguretat o atenci) a lelegant
barri de la Condesa que al perifric dIztalapalapa, tampoc
no t res a veure el respecte als drets humans que hi ha al
Districte Federal amb la impunitat que regna als estats de
Oaxaca, a Guerrero o, s clar, a Chiapas.
Observant les diferncies existents al llarg del territoris de
cadascun dels pasos de lAmrica Llatina s fcil deduir que
la implantaci de lEstat no sha fet de forma igual i, per tant,
la ciutadania significa coses diferents duna contrada a laltra.
Laccs a la justcia, les oportunitats educatives o sanitries,
i fins i tot lexercici de drets com el dexpressi, de reuni o
dhabeas corpus sn diferents en el mateix pas en funci del
lloc on es visqui i, sobretot, a lestrat social a qu es pertanyi.
s per aquest fet que els analistes Guillermo ODonnel i Sergio Pinheiro en lobra The Un-rule of Law in Latin America
parlen que en aquesta regi del mn existeixen zones grises
on no hi ha presncia de lEstat i, per tant (en aquestes zones)

33

tampoc no hi ha cap garantia de llibertat, justcia o autoritat,

ni cap instncia on reclamar responsabilitats.
Es pot afegir a aquesta tesi dODonell i Pinheiro que
all on lEstat no ocupa el poder ho fan altres instncies. Al
llarg de la histria de lAmrica Llatina lEstat sha abstingut
dexercir la sobirania en moltes contrades. Algunes per llunyania o desinters, i daltres perqu aquesta tasca ja la feien
entitats privades, sobretot cacics i terratinents que tenien la
potestat de fer i desfer sobre els recursos i les persones que
es trobaven a les seves finques. I a Chiapas hi havia, des del
seu origen, moltes zones grises: per un costat era un dels
llocs amb ms latifundistes i impunitat de la Repblica i, per
laltre, era una de les zones amb ms frontera agrcola.
Seguint amb el tema de la poca presncia de lEstat a Mxic val la pena fer esment duna obra de Miguel ngel Centeno, professor de sociologia de la Universitat de Princeton,
que es titula Blood and Debt. War and the Nation State in Latin
America. Centeno exposa que a les elits llatinoamericanes mai
els va interessar fer unes administracions civils slides que
sestenguessin arreu del territori nacional. Aquestes no creien
en la necessitat dimplantar escoles, centres de salut o jutges
de pau a cada rac dels seus dominis. Tampoc creien que les
persones que all hi vivien poguessin aportar res de bo: generalment es tractava de camperols pobres i, sovint, indgenes.
En aquest sentit els governants de la capital creien que era
suficient mantenir una bona relaci amb el cacic de torn perqu simplement mantingus lordre en el territori. Es tractava dun intercanvi que beneficiava ambds. Contrriament,
a Europa continua Centeno en el seu llibre els mandataris van crear una administraci slida i present arreu per-

34

qu necessitaven persones escolaritzades i amb una identitat

nacional definida a les qui poder cobrar impostos i, sobretot,
mobilitzar per a la guerra en cas denfrontament amb els estats vens activitat que era molt recorrent si ens fixem amb
la quantitat de guerres presents al nostre continent durant
el segle XIX i la primera meitat del segle XX. Contrriament,
a lAmrica Llatina hi ha hagut pocs conflictes entre pasos i
quan han succet han estat episodis breus, generalment arran
de picabaralles frontereres. Aix els exrcits mai han estat de
lleva universal ni shan emprat per fer guerres totals contra
altres pasos. Generalment els exrcits llatinoamericans han
estat relativament petits, socialment estratificats i amb la funci de mantenir lordre intern. Dit duna altra manera: la tasca
principal dels exrcits ha estat reprimir els propis ciutadans.
En aquest sentit, la zona gris que representa a Chiapas el
territori zapatista no s una excepci a lAmrica Llatina. B,
ho s en el sentit de voler donar veu a les comunitats indgenes
i pel fet de sobreviure grcies al suport de la societat civil mexicana i internacional com molt b exposa lholands Thomas
Olesen en el seu estudi Internacional Zapatismo. The Construction of Solidarity in the Age of Globalization. Arran daquest darrer
tret la presncia de la comunitat civil mexicana i internacional a cada Caracol que anem hi trobem sempre un espai
que es diu Campamento Civil por la Paz, que s on sallotgen els
campamentistes que arriben darreu del mn. Ser tamb en
aquests campaments on anirem a parar sovint quan arribem a
un Caracol. En els campaments i tamb en escoles i centres de
salut, (espais, tots ells, que ens ofereixen les comunitats i que es
coneixen normalment com a casas grandes) penjarem les nostres
hamaques i hi farem nit durant els dies que duri la ruta.

De cam

37

Divendres 14 de mar. Arribada a Casa Castillo

Avui hem arribat a San Cristbal, lemblemtica ciutat dels
Altos de Chiapas. Ja hi havia estat tres vegades, per daix
ja fa quasi deu anys. Fins ara noms hi havia estat pocs dies
una setmana com a molt i sempre amb lobjectiu de visitar amics i cercar material per a fer algun reportatge.
Aquesta vegada tampoc hi estar gaire temps, per San
Cristbal ser el camp base dun seguit de rutes a la recerca
de murals. Anirem a diversos indrets de Chiapas per tornarem a aquesta ciutat, on podrem descasar un xic, veure companys i, sobretot, veure la filla den Rafel i la seva companya,
que est esperant un nen que es dir (b, de fet ja es diu) Ot.
S, com Ot, el bruixot, lheroi del Cavall Fort.
Quan en Llusot i jo hem arribat en Rafel i en Xavier ja eren
a San Cristbal. Ja fa dies que ells shi van installar. Avui hem arribat en Llusot i jo, que hem volat junts des de Madrid a Mxic
DF, i dall (sense sortir de laeroport Benito Jurez) cap a Tuxla

38

Gutirrez. A la capital de Chiapas hem pres un taxi directament

a Casa Castillo, que s on ens esperen en Rafel i en Xavier.
Desprs que el taxi es perds per la quadrcula colonial de
la ciutat hem arribat a Casa Castillo, que est al carrer Bernal
Daz del Castillo nm. 21. Certament el nom del carrer no
s gaire agradable, fa referncia a un dels conqueridors que
van fundar la ciutat, prvia massacre i domini dels anteriors
habitants de la zona. Per Casa Castillo no t res a veure amb
el senyor Bernal: all hi viuen un grapat de joves que, duna
manera o altra, donen suport la lluita zapatista.
El dia que arribem a la casa hi trobem lEva i en Rafel, la
Lluna, la Neus, lAlba, lAinara i la Berta i la Jlia. Tots catalans menys lAinara, que s basca dIrua, tal com diu ella.
Dic el dia que arribem perqu sempre hi ha poblaci flotant. Uns hi fan nit i daltres sen van. Lendem mateix darribar nosaltres lAinara i la Jlia han marxat cap a Oaxaca i
ja no tornaran. Casa Castillo sempre est
plena de gent i amb les portes obertes.
Quan ens han vist els de Casa Castillo ens han rebut de la millor manera possible: amb una rialla dorella a
orella i abraades. Ning no ens esperava tant aviat, per tant li
fa. Ens han presentat els qui
no coneixem i desprs de
deixar en un rac del rebedor
les motxilles hem esmorzat.
El caf i el pan de dulce shan
posat dall ms b desprs
de quasi vint hores de viatge.

39

Refets i menjats hem preguntat a les dues noies ms joves, a la Neus i lAlba, quant temps porten per San Cristbal
i qu hi fan. Elles ens han explicat que han estat collaborant
en diverses comunitats amb el que han pogut i que, sobretot, han aprs. Shan agafat uns mesos per viatjar i conixer
aquest rac de mn i a ms diuen han vist que poden fer
quelcom dtil i dinteressant. Sn educadores socials i estan
ajudant en escoles rurals. Van venir amb ganes de conixer
altres coses, un xic tipes de la quotidianitat estressant de les
nostres contrades, i ara formen part duna organitzaci que
es diu Zapallassos.
LAlba i la Neus tenen 22 i 23 anys. Lany passat desprs
dacabar els estudis de Treball Social a lAutnoma, on van
tenir de professor a lestimat Jaume Botey, es van plantejar
regalar-se un xic de temps i fer un viatge diferent. El projecte
era comenar una ruta a Ciudad Jurez, localitat tristament
clebre per lassassinat silencis de centenars de dones que
treballaven a les maquiles i, des dall, anar-se desplaant cap
al sud, fins arribar a Veneuela. Un cop a Caracas intentarien
volar a La Havana i desprs de recrrer la major de les Antilles tornar a casa. Dit i fet. Van volar de Barcelona a Cancn i
dall a Ciudad Jurez. Un cop a Ciudad Jurez van comenar
el viatge participant a una trobada de pobles indgenes de
Sonora que se celebrava a la ciutat de Vcam. Des de Vcam
es van desplaar fins a San Cristbal en autoestop. De cam
van fer estades a la comunitat de Arao Cutinal, a prop de la
ciutat sagrada de Ptzcuaro, i a Oaxaca; i tamb a la calidoscpica ciutat de Mxic, on van estar-hi tres setmanes.
Arribant a San Cristbal van participar a la trobada de
dones internacionalistes que es va celebrar al Caracol de La

40

Garrucha durant els darrers dies de lany. Va ser en aquesta

trobada on es van apuntar a una entitat de la que mai havien
sentit a parlar: Zapallassos. Es tractava dun grup de pallassos
activistes creat lany 2004 que volta per tot el territori on hi
ha bases de apoyo amb la fita darrencar rialles als nanos (i no
tant nanos) de les comunitats.
Aix la Neus i lAlba es van sumar a Zapallassos el dia 7
de gener. Entre uns i altres es va formar un grup de tretze
persones: tres amb experincia en el mn teatral i deu que es
posaven el nas de clown per primera vegada.
Les obres de teatre que van representar tenien com a objectiu difondre la feina dels promotors daigua a les comunitats, que sn les persones que informen sobre la necessitat
de fer un bon s daquest recurs cada vegada ms preuat i
escs. Ells mateixos van haver de crear el gui, els personatges i les escenografies de les obres. El que era bonic, va
dir lAlba, era que les obres es van interpretar sempre en les
diferents llenges que es parlen a la zona sobretot el tzeltal, i en tots els actes hi havia un traductor simultani, que
era alg de la comunitat on se celebrava, per tal que tothom
ho pogus entendre. Daquesta manera, carregats de rondalles i dillusions, els tretze components del grup van pujar
dalt dels dos vehicles que tenien un Escarabat (un bocho,
tal com li diuen a Mxic) i una furgoneta que li havien posat
el nom de La Poderosa i van comenar a recrrer Chiapas.
Durant els tres mesos que han estat fent teatre han trepitjat una dotzena de comunitats i han fet representacions a
escoles, places majors i tamb en espais pblics de San Cristbal. De lexperincia, diu lAlba, nha aprs molt i ha fet
quasi de tot. Al municipi Emiliano Zapata, per exemple, va

41

estar tota la nit fent pa en un forn de llenya perqu tocava

fer-ho en aquell moment i tots els que estaven all havien
dajudar. Tamb va descobrir que els cavalls del mateix municipi sabien obrir les aixetes daigua amb les potes, i un cop
obertes feien uns bons xarrups. El que els cavalls no sabien
era com tancar-les. Tot un drama per als zapallassos, que shavien proposat que les comunitats fossin ms curoses en la
gesti daquest b pblic.
Abans de dacomiadar-se lAlba em va regalar un nas de
pallasso i em va dir que viatjar amb un nas vermell s garantia de ser ben rebut arreu. s el poder del clown. Un poder
que permet crear llaos de complicitat, de confiana i fins i
tot de transgressi va afegir ella. Ho haur de provar.
He sabut que Zapallassos continuar actiu durant quasi tot
aquest any. Ms enll dependr dels voluntaris que shi apuntin. De moment est programat que a loctubre tots els zapallassos vagin des de San Cristbal a Hondures amb La Poderosa per participar en un frum mesoameric per a la desmilitaritzaci de la regi, que se celebra a Tegucigalpa. Zapallassos
vol fer una bona difusi i voldria que shi apunts molta gent.
El nom de la iniciativa es dir la Caravana Loca. LAlba i la
Neus encara no han decidit si hi aniran o no. Qui ho sap. I s
que com va dir en Llusot, que es va afegir al darrer moment a
la conversa, fer el pallasso s una cosa molt seriosa.
Amb aquesta mena de persones tothom es pot imaginar
que Casa Castillo s un espai ple de coloraines, cartells penjats, roba estesa, motxilles dels qui hi viuen (i dels que hi
estan de pas), dempenta i de joves la majoria noies, apunta
en Llusot que diuen voler un mn diferent, ms bonic,
ms just, ms bo. Duna manera o altra Casa Castillo ja ho s.

43

Dissabte 15 de mar. Els mrtirs de Morelia

Hem dormit a Casa Castillo. No s quantes hores perqu a
mitja tarda el meu rellotge es va parar. Per s que s a quina
hora mhan despertat: a dos quarts de set. Noms ens hem
aixecat els quatre que anvem de ruta. Ens hem dutxat i hem
fet un caf i la motxilla. Desprs hem agafat una furgoneta
que ens han deixat, hem omplert el dipsit de gasolina i hem
sortit de la ciutat. El dest s el Caracol de Morelia.
Un cop hi hem arribat hem anat a la Junta de Buen Gobierno. Ens han preguntat qui rem i ens han dit que els
deixssim el passaport. Nosaltres els hem demanat perms
per poder visitar les comunitats de la zona, fer fotografies
dels murals que hi ha i que ens expliquin una mica quina s
la situaci en qu es troben avui les comunitats zapatistes de
les contrades. Tamb els hem demanat si ens podem quedar
a dormir al Caracol. A la darrera pregunta ens han respost
rpidament que s, que podem quedar-nos a dormir al campament civil, i a la resta de qestions que ens les respondrien
ms tard perqu en aquells moments tenien molta feina.

44

45

Hem anat al campament i hem penjat les hamaques, i

cadasc ha aprofitat per fer una mica el que li plaa. En Llusot ha comenat a dibuixar i en Xavier, previsor, ha escrit
alguns missatges a lordenador, en un document, per poderlos enviar rpidament quan disposi de connexi a internet.
Jo mhe dedicat a veure les enganxines que han anat posant
les diferents organitzacions que han passat per all. Nhi ha
de molts pasos. Han passat i deixat rastre uns nois duna
High School de Sacramento, Califrnia, i del United Thecnological Seminary de Minessota, militants de la Federacin de Cooperativas del Urugay, membres del Collectiu
de Solidaritat amb la Rebelli Zapatista de Barcelona, uns
cooperativistes de Roma que promouen i venen caf de les
comunitats, uns reporters italians de La rete della pace, uns
tifosi del Mil, membres de la Coordinadora Simn Bolvar
de Veneuela, del moviment Sem Terra brasiler, del FSLN
de Nicaragua i abertzales bascos que han escrit a la paret Presoak kalera. Tamb hi ha banderes doraci tibetanes, per no
matreveixo a endevinar lorigen de qui les ha penjat. Amb
tota aquesta patuleia de visitants no s estrany que on no hi
ha enganxines hi hagi inscripcions dun evident contingut
poltic i reivindicatiu, com per exemple:
Todo esto se puede!
Puede que nos quiten la vida, pero jams nos quitarn la libertad.
Somos soldados para que no existan ms soldados.
Yo necesito pocas cosas, y las cosas que necesito las necesito poco.
Aprender es como remar contra el viento, si te paras, retrocedes.
Vola solo chi osa farlo.
Donde hay poder hay resistencia.

Dejemos el pesimismo para tiempos mejores

Larme la plus puissante de lopresseur se trove dans lesprit de lopprim.
La revolucin empieza por uno mism@, pendej@!
Visca Grcia Lliure.

Tamb hi ha alguna inscripci extreta de lobra de lescriptor Eduardo Galeano, com la que diu: Hemos guardado un
silencio bastante parecido a la estupidez, o de canons, com els
versos dAlbert Pla que aconsellen fer la seva a cadasc i diuen: Solo se hace lo que place, atrvete si quieres a no ser nunca
lo que debes!. Tamb shi llegeixen mximes que tenen una
certa crrega romntica. O les que deixen clar que el lloc
on es dorm no s un espai qualsevol, sin que aqu navengan
sueos de colores.
Per no sha dignorar alguna inscripci menys potica.
Si un ha de passar un parell de dies al campament civil s
bo que tingui en compte la nota penjada a la paret que adverteix: Vigilad la comida, hay ratas. Saltan a las cajas. Dejar
comida bien tapada.
Al cap dunes hores, a mitja tarda, ha vingut un dels compas i ens ha dit que s que podem fotografiar els murals de la
zona i visitar les escoles. La resta de les nostres inquietuds,
ens ha dit, les respondran una altra estona, i que ja ens avisaran. Aix que hem sortit del campament, ens hem posat una
gorra per protegir-nos del sol i hem anat cap al lloc on hi ha
les escoles del municipi 17 de Noviembre.
Quan hi hem arribat hem vist estudiants jugant a futbol.
Ja no tenien classe. En Llusot ha tret el seu quadern i sha
posat dibuixar. En Rafel i en Xavier han comenat la seva tasca: fotografiar i mesurar els murals. Han iniciat la seva feina

46

47

pel mural de la faana de lescola secundria. s el primer

mural del viatge i estaven ben excitats. Suposo que quan en
portin un centenar hi estaran un xic ms acostumats fins
i tot tips, per fotografiar el primer mural del viatge els
ha omplert de fascinaci. s tracta dun mural gran en el
qual hi ha pintat unes muntanyes que mostren el paisatge
de les canyades on est situat el municipi. Al primer pla, a la
dreta, hi apareix un salt daigua enmig dun paratge fronds
i selvtic, i a lesquerra, el rostre de tres homes amb els noms
a sota: Severiano, Sebastin i Hermelindo. Sn els mrtirs
de Morelia. Es tracta de tres lders civils de lEZLN de la
comunitat que pocs dies desprs de lalament del primer de
gener de 1994 els militars van detenir i torturar fins a la mort
i desprs els van fer desaparixer. Daix ja fa ms de quinze
anys. Per la repressi de la qual van ser objecte les comunitats immediatament desprs de lesclat de la rebelli encara
est present a la iconografia de les comunitats. Un cop ms
lpica i el martirologi revolucionari semblen que van de la
m. Sospito que s una relaci indissociable, tal com exposa
Sergio Ramrez en el seu llibre Confesin de amor, on escriu
que desprs de la insurrecci sandinista de 1979 es van tornar a batejar molts noms de carrers, mercats, parcs i edificis,
i van decidir posar-los hi noms de combatents morts durant
els anys de clandestinitat i guerra. Ramrez escriu:
Escuelas, barrios, calles, parques, fbricas, fueron bautizadas con el
nombre de nuestros muertos. En los primeros das despus del triunfo, los
muchachos, combatientes de la insurreccin en los barrios de Managua,
iban de calle en calle, dando a los lugares los nombres de sus compaeros
cados en el combate, en una ceremonia que tena mucho de religioso. Pe-

queos tmulos de piedra o de cemento levantados junto a las aceras, en

los patios de recreo de las escuelas, con la efigie de los hroes pintadas por
manos amorosas, con sus retratos rescatados de lbumes familiares, preservaban del olvido sus vidas y las elevaban a los altares de la devocin.

Aquesta lgica tributria al sacrifici i lliurament total no deixa de ser contradictria ja que vinculen un nou ordre amb
el record de la mort. Pel que sembla, el zapatisme tampoc
sha pogut alliberar de lombra de la mort. Deu ser difcil per
als supervivents de les revolucions ignorar els seus companys
morts, i sospito que amb el seu record tamb es vol deixar
clar que la mort s connatural a lexercici de rebellar-se.
En Xavier i en Rafel no han parat de mesurar i fotografiar. En Llusot, mentrestant, ha anat a parlar amb un dels
mestres de les escoles. Se sentienels crits dels vailets i la remor del vent. Quan el sol sha amagat ha comenat a fer un
aire agradable, com de primavera. Mirant al voltant noms es
podien veure joves. A diferncia dEuropa, on noms es veu
gent gran, a lAmrica Llatina miris on miris sempre hi ha
joves i nens. Llavors he pensat qu deuen saber aquests joves
dels fets ocorreguts lany 1994 i de les tres persones pintades
al mural que en Xavier i en Rafel han estat fotografiant.
El mestre amb qui ha parlat en Llusot tamb s molt
jove. Quan mhe acostat a ells mhe adonat que parlaven dels
nois que durant aquest mes han vingut de totes les comunitats del Caracol per anar a lescola. Lescola, ens ha dit el
mestre, s un espai de trobada i de formaci. Desprs cadasc torna a les seves comunitats i treballa al camp, amb la famlia. Lespai em recorda un campament del moviment dels
Sem Terra que vaig visitar a Paran fa tres anys.

48

De tornada al campament civil, ja de nit, hem anat a saludar als membres de la Junta de Buen Gobierno i els hem
preguntat si tenien una estona per parlar-nos de la situaci
en qu viuen. Ens han dit que encara tenien molta feina i
que dem ens avisarien. Parlaven en castell com a segona
llengua. Eren sis: dos homes de mitjana edat, dos nois i dues
noies de poc ms duna vintena danys. Una portava un nad
embolicat en una manta.
Havent sopat, abans danar a dormir, hem preguntat a la
persona que atn la petita botiga de queviures que hi havia
al Caracol si es regeixen per la mateixa hora que a la ciutat.

49

Ens ha dit que no ho sabia, per que creia que no. Ells (els de
la comunitat), assenyala, sorienten per la hora de Dios i no la
hora de Fox, que s com va anomenar lhora oficial encara
que Vicente Fox ja no s el president de Mxic. A les comunitats indgenes, i a la majoria de zones rurals de lAmrica
Llatina, no canvien lhora dues vegades lany (tal com es fa
arreu, i tamb en aquests pasos). Per a ells la mesura del
temps no s una qesti que pugui decidir lliurement un poltic, sin una referncia que correspon al sol i a la lluna, als
cants dels galls i a les necessitats del bestiar i dels conreus.

50

51

Diumenge 16 de mar. El temps i els viatges

He passat una nit una mica agitada. Si b em vaig adormir immediatament, al cap dunes hores la fressa duns mosquits em
va marejar una bona estona. Desprs els insectes em van picar
el front, el nas i les galtes aprofitant lescletxa que deixava el
sac. Em vaig despertar i em vaig notar la cara abonyegada per
les picades. Vaig aixecar-me i vaig sortir del campament.
Era mitja nit, per encara hi havia llum a la casa on es
reunien els compas. Hi havia moviment: entraven i sortien
del lloc on ahir estaven reunits. Vaig tornar a lhamaca i no
vaig badar els ulls fins que va sonar el despertador: Eren les
cinc del mat! El primer pensament del dia ha estat: A qui se
li ha ocorregut voler veure la sortida del sol a la quebrada!.
Ens hem aixecat quan encara era fosc. Desprs de veure el
sol ixent hem tornat al Caracol. Ens hem aplegat a la Cafeteria
Zapatista, on una compa ens ha cuinat uns bonssims ous a la
mexicana amb frijoles, tot esperant que ens respongui la Junta,

52

i cadasc sha posat a pencar amb les seves tasques.

Jo he obert el porttil i he
apuntat algunes reflexions sobre la manera com
es pot mesurar el temps
en aquestes contrades, i
s que s significatiu que
lendem dhaver arribat
a Chiapas el meu rellotge
shagi aturat, com si fos
conscient que en aquest
rac de mn s perfectament prescindible.
Kapu ci ski, un dels millors periodistes del segle que hem
deixat enrere, exposa a les seves crniques que el ms difcil
de suportar en els viatges per lfrica s esperar. S, esperar.
Esperar que sescoli el temps sense que passi res. Res de res.
Tamb ho va dir el professor Ferran Iniesta, un bon coneixedor de la realitat africana. Iniesta deia a les classes que impartia
que s fcil descobrir qui s occidental i qui no en el continent
desconegut. Ho s el qui es desespera mentre espera. I afegia: s senzill veure-ho en una cua: mentre tothom espera
pacient hores i hores, loccidental es belluga, bufa, remuga i
quan la resta el mira amb displicncia, pregunta i renega.
El mateix passa a lndia, van dir en Llusot i en Rafel.
Els dos han passat llargues temporades all, especialment en
Llusot, que va apuntar: s que viatjar s esperar. El que
passa s que avui amb el turisme de massa la gent no viatja, simplement es desplaa. I no t cap intenci daprendre

53

nous hbits ni sensibilitats. Tot el contrari: mant les seves

rutines, va com boja dun rac a laltre i a la fi, quan arriba a
casa, repeteix que com en el seu poble no es menja enlloc!.
Viatjar s ser pacient. No s qui ha convenut molta gent
que viatjar s una successi de fets frentics i trepidants. Res
ms lluny! Per aix quan un viu per primera vegada a algun
pas del sud t una sensaci de buidor durant els primers dies.
El nouvingut en qesti no comprn com desprs dhaver
anat de corcoll preparant tantes i tantes coses pel gran viatge un cop arriba al dest no hi ha res a fer. El contrast entre
els deures pendents abans de marxar (acabar mil tasques a la
feina, acomiadar els amics i familiars, comprar estris i roba
adequada o vacunar-se) i el que sha de fer el dia desprs
dhaver arribat s desolador. Quan un arriba a lloc, el sentit del
temps canvia. Kapuscinski i Iniesta
ho diuen de lfrica, i en Llusot i
en Rafel de lndia.
A Amrica Llatina
passa el mateix.
Quan hem tornat de lescola, unes
vint hores desprs
dhaver fet la comanda dinformaci, els membres
de la Junta de Buen
Gobierno ens han
vingut a avisar per

54

dir-nos que ja estaven preparats per respondrens. Ens han

parlat durant ms duna hora. Alguns han respost amb castilla
(que s com anomenen el castell la gent de les comunitats
indgenes de Chiapas i Guatemala) i daltres amb tsotsil, tojolabal o tzeltal, que sn llenges indgenes dorigen maia.
Al mig de la reuni un dels membres que tradua de les seves
llenges al castell sha excusat de no parlar la llenga de
Cervantes amb fludesa. Llavors hem comentat entre nosaltres que els qui ens haurem dexcusar som nosaltres per no
tenir ni idea de les seves llenges. I desprs hem rigut recordant la primera expressi que va fer servir el govern mexic
a inicis de lany 1994 per referir-se a laixecament zapatista.
Aquest va dir (amb intenci despectiva) en un comunicat de
premsa que es tractava duna rebelli dindis monolinges.
Els monolinges eren les autoritats mexicanes, que mai shan
esforat a aprendre cap dels idiomes originaris del pas.
Aquesta bajanada mha fet recordar una ancdota que ens
va passar a la Romina, la meva companya, i a mi lestiu passat
quan passejvem pels afores de la ciutat de Pest. Una parella de madrilenys preguntava en castell a quina distncia
estaven del centre de la ciutat a unes senyores que venien
sndries. Desprs de repetir la pregunta cada cop ms enfurismats i incrementant el volum i no rebre cap resposta
que entenguessin, sen van anar remugant. Per abans van
exclamar: En este pas no hablan idiomas!.
Poc desprs hem recollit els nostres estris i els hem posat
a la furgoneta. El nou dest era el municipi Che Guevara. A
la sortida hi havia una colla de joves que feia autoestop. Hem
parat per pujar-los a la part del darrere de la camioneta, que s
oberta (i que a Mxic i a Centreamrica anomenen la tina). De

55

cop i volta han aparegut moltes ms persones, com per art de

mgia, i tamb han comenat a pujar. Quan ja eren uns quants
hem dit que ja no hi cabia ning ms, ja que amb tant de pes
hi havia el perill de bolcar en algun giravolt o, simplement,
despatllar la furgoneta. Ens han mirat i han assentit. Hem
engegat cam al municipi (aquest cop oficial) dAltamirano.
Entenc que tothom intents pujar a la furgoneta. Aqu
qualsevol trajecte a peu suposa caminar, com a mnim, un parell
dhores (i sempre carregats) per camins assolellats i polsosos.
Moltes de les persones que ens trobem han de caminar cada
dia tres hores per desplaar-se des don viuen fins a lhortet que
treballen (que li diuen milpa), i tres hores ms per tornar. Si un
dia poden anar en cotxe perqu alg els dna un aventn (que
s com sanomena aqu que els portin), ho aprofiten.
Hem parat al municipi dAltamirano. All han baixat els
compas i nosaltres hem aprofitat per buscar un menjador i fer
un men que aqu li diuen una comida corrida.
Dall ens hem dirigit a una de les comunitats on en Rafel
hi ha treballat ms i ja el consideren quasi de la famlia. Fa deu
anys que hi collabora en temes de muralisme i de formaci
de promotors deducaci. Quan lhan vist arribar tothom lha
saludat. Uns parlaven en castell, daltres en tzeltal i alguns
amb una barreja dambdues llenges. Aquests ltims mhan
recordat la meva iaia Tresina quan intentava parlar castell.
En aquesta comunitat ning no ens ha demanat cap perms. Tots coneixen en Rafel. Poc desprs ell ha tret la cmera
i el trpode, ha esperat que baixs el sol i hem anat cap a les
escoles de la comunitat, que s on hi ha murals.

56

57

Dilluns 17 de mar. La hacienda

Ahir a la nit no vam haver de penjar les hamaques a lescola, que era el lloc on estava previst que dormssim. Lescola
estava tancada i qui tenia la clau no havia arribat a la comunitat. Ens vam installar en una casa on hi havia uns taulons
de fusta que feien de llits i que allaven de la humitat i del
terra que s el que compta quan es viatja pel trpic i la
superfcie est plena dinsectes i animals verinosos o, com
diuen aqu, ponzoosos.
La casa va ser un refugi til malgrat la fred que vam passar
i lincident que va patir en Llusot, que se li va esfondrar el
taul a les quatre de la matinada. Tots dormem i de cop i volta
vam sentir un terrabastall i vam veure al gros den Llusot per
terra. El primer que vaig pensar s que shavia fet mal, per
ell, que no es va fer res, va exclamar: El porttil!. Efectiva-

58

ment, el meu ordinador porttil estava sota seu. En aquells

moments vaig pensar que shavia acabat la crnica. Per la
motxilla, que estava al costat, va salvar-lo duna mort segura.
Desprs daquest ensurt tots vam tornar a dormir fins a
les sis. Els galls, la llum, la remor del vent i el mal de panxa
den Rafel, que udolava i sortia corrents cap a la latrina, han
fet despertadors.
Al cap duna estona, ja dempeus, drets i amb la cara neta
cadasc ha fet la seva via. En Lllusot ha anat a dibuixar la
casa de la senyora Maria, i en Rafel i en Xavier han anat a fer
la seva tasca (mesurar i fotografiar murals), i jo he anat fins a
un prat ve. He tancat els ulls i he sentit com els primers rajos
del sol macaronaven les galtes.
Quan la resta ha acabat ens hem acomiadat dels responsables de la comunitat amb la intenci danar a una altra comunitat vena, seu dun municipi que t el nom dun emblemtic guerriller mexic de lestat de Guerrero dels anys setanta,

59

Luicio Cabaas, fora desconegut a lAmrica Llatina i que fa

no gaires anys va esdevenir la figura central duna novella de
Carlos Montemayor titulada Guerra en el paraso. Abans, per,
parem a menjar pel cam. A aquelles hores tots ens delem per
un caf de olla ben calent i unes tortillas. Sortint de la comunitat amb el cotxe hem passat per una esglsia que est feta de
taulons de fusta i recoberta de murals. Al mural de lentrada
hi ha dos personatges a banda i banda de la porta. A m dreta
hi ha representat el profeta Moiss, amb les taules dels deu
manaments a la m, i a lesquerra el Mahatma Gandhi amb
un bast. Llavors ens han explicat que el mural segons sembla s fruit dun equvoc: encara que el nom de la comunitat
a la qual pertany lesglsia s Moiss-Gandhi no s un tribut
directe als dos personatges histrics pintats en el mural, sin a
uns milicians zapatistes de la comunitat que van morir en un
combat lany 1994 i que els seus nom de lluita eren Moiss i
Gandhi. Per quan una brigada de nois de Cuernavaca partidaris de la lluita no violenta van anar a la comunitat per a donar suport en diverses tasques i van proposar pintar un mural
a lesglsia, ning no els va aclarir aquesta qesti quan van
comenar a dibuixar el profeta de lAntic Testament i el pare
de la resistncia pacfica. Possiblement els compas de la comunitat quan els van veure tant engrescats van preferir, prudents
com sn, no interrompre lactivitat.
Dues hores ms tard, ja esmorzats, hem arribat al municipi Lucio Cabaas. Un cop all hi havia dues persones que ens
esperaven: una dona i dos homes. La dona era compacta, de
pell fosca i amb un vestit indgena. La seva edat era indefinida. Sovint, en aquestes contrades, s impossible saber ledat
que t la gent, com a mnim per alg que no els coneix (a

60

ells els passa el mateix amb nosaltres). Per a un occidental els

indgenes noms tenen dues edats: la infantesa i una maduresa indefinida. Dels dos homes que ens esperaven un era jove,
duns vint anys i laltre una mica ms madur. El primer portava barret i el segon anava guarnit amb una motxilla i una gorra
de visera. Cap diferncia respecte de la majoria de camperols
indgenes que viuen en aquestes contrades, si b eren persones
molt respectades a la comunitat. Juraria que es tractava dautoritats. Per la gent de les comunitats mai diu res al respecte,
no fa referncia a jerarquies ni a les seves organitzacions.
Els tres ens han ensenyat el centre de salut del municipi.
Hi hem parlat una estona. En Rafel i en Xavier han fotografiat
el mural que hi ha a la faana. Desprs els compas, com que han
sabut que en Llusot s dibuixant i pintor, li han demanat si era
possible que aprofitant la seva estada algun dia els pogus
ajudar a pintar un mural a la faana duna de les cases del municipi. Ens han dit que els agradaria un dibuix de la figura de
Lucio Cabaas, que s una icona amb un gran contingut simblic, i que desprs ells farien la resta del mural. En Llusot ens
ha mirat amb cara de murri i els ha dit que hi estaria encantat.
Dall hem anat a una comunitat rural que pertany al mateix municipi. Es diu Nuevo Poblado San Gregorio. Es diu
aix perqu sha installat en un antic ranxo ramader que hi
havia abans de la rebelli zapatista, que es deia San Gregorio. Del ranxo avui en queda lestructura i les faanes de la
casa, destil colonial i amb una entrada amb voltes i columnes
de fusta. Segurament havia estat un edifici precis al mig del
no-res. Desprs de quinze anys de decadncia, els insurgents
estan restaurant el teulat i una cambra que lhavien convertida en escola. Deien que volien arreglar-lo per que era una

61

tasca molt lenta per manca de diners. A mi em recordava una

antiga hacienda cafetera que hi ha a lilla nicaragenca dOmetepe, que tamb va ser apropiada i restaurada pels treballadors
durant la revoluci sandinista. Aqu, com a Ometepe, el que
quedava de ledifici era precis. Sobre aquesta qesti hem
tingut un debat amb en Rafel sobre lexcessiva atenci que li
hem prestat en Llusot i jo a ledifici davant dels compas que
sempre shi han mostrat indiferents. En Rafel ens ha dit que
probablement el ranxo havia estat el smbol de lexplotaci i la
manca de llibertat dels camperols i mossos daquella comarca,
i per tant la nostra adulaci a ledifici era, com a mnim, de
mal gust per als compas. s com si algun turista elogis les virtuts arquitectniques dalgun camp de concentraci davant de
la gent que lha patit, ha apuntat en Rafel perqu callssim.
Possiblement tenia ra. Aix que hem callat.
A mitja tarda ens hem acomiadat i hem tornat a la seu del
municipi de Lucio Cabaas, i dall cap a San Cristbal per
a passar la nit a Casa Castillo. Abans, per, hem acompanyat
amb la furgoneta tres adolescents que estaven a lescola secundria de Nuevo Poblado San Gregorio fins a la comunitat a la qual pertanyen. Amb furgoneta hem tardat una hora,
i caminant que s el que fan habitualment hi haurien
estat quatre hores. Els hem preguntat si els agradava anar a
lescola i ens han respost que s, que sho passaven molt b.
Hi han estat durant una setmana seguida i ara han tornat a la
seva comunitat per treballar amb la seva famlia.
Quan hem arribat a San Cristbal estvem rebentats.
Hem sopat una mica i rpidament ens hem distribut per les
habitacions on hi havia algun rac lliure. Hem dormit en un
matals a terra i amb un lavabo a dues passes: tot un luxe!

62

63

Dimarts 18 de mar. La tradici muralista perviu

Ens hem aixecat a les sis. A mi, com que no tinc despertador,
mha despertat en Rafel dient que tothom estava dempeus i
que era un dormilega. Certament, estava al set cel embotit
dins del meu sac. Mhe aixecat immediatament, he encs el
llum, mhe vestit i he plegat el sac. Quan he tancat el llum,
un noi basc amb qui compartia lhabitaci, ha remugat.
Hem pres un caf, hem carregat a la furgoneta les nostres
motxilles i ens hem dirigit a la comunitat de San Andrs Larrainzar amb la intenci desmorzar i desprs anar al Caracol
dOventic, que s lenclau zapatista ms conegut per la seva
proximitat a la ciutat de San Cristbal i als municipis turstics de San Juan Chamula i Zinacantn.
Pel cam hem parlat dels pobles indgenes que hi ha a
Chiapas i de la diversitat didiomes que shi parlen. A la zona

64

zapatista hi ha membres de la comunitat tzeltal, tzotsil, tojolabal i chol, per a Chiapas hi ha molts altres pobles i llenges,
com els zoques o els lacandons. Tot parlant ens hem passat
la comunitat on volem anar i hem arribat, sense voler, directament a Oventic. Aix, hem pensat que seria millor invertir
lordre de la visita. Comenarem litinerari per Oventic.
Una vegada all la dinmica ha estat la de sempre: presentar-se, deixar els passaports i fer la petici a la Junta per
poder fotografiar els murals i demanar una petita explicaci
sobre la situaci en qu es troben les comunitats de la zona.
Tot aquest procs s lent. Pot durar un parell dhores, per
a vegades tamb vint-i-quatre. Com sempre, en aquest pas
les coses shan de prendre en calma. Per en aquest Caracol,
que s molt freqentat per internacionalistes, s fcil distreures observant els membres de la comunitat solidria.
Aquest mat, durant lestona que espervem, hem vist un
grup ditalians, un de nord-americans, un altre de japonesos
i una colla de persones amb un cabell molt clar i que no hem
sabut identificar-ne la procedncia. Totes aquestes persones
sense excepci tamb han esperat pacientment.
Al cap duna estona ens han dit que podem fer fotos als murals i que tamb podem quedar-nos a dormir en una casa que hi
ha al Caracol. Es tracta duna nau molt gran de fusta i taulat de
lmina que t un immens mural dEmiliano Zapata i que anomenen Auditorio Emiliano Zapata. Immediatament hem anat
a penjar les hamaques. B, les hem penjat tots menys en Xavier,
que ha preferit dormir sobre uns taulons de fusta. Des que hem
comenat el viatge en Xavier ha repetit que les hamaques sn
un perill per la seva integritat fsica. Desprs hem anat a menjar
unes quesadillas a la cafeteria (que es una espcie de botiga de

65

queviures i serveixen menjar) que hi ha al Caracol. A la tarda en

Llusot i jo ens hi hem quedat escrivint i dibuixant.
Mentre en Rafel i en Xavier estaven mesurant i fotografiant murals sels ha acostat un noi prim, baixet, de pell molt
bruna i amb un grapat de cabells esvalotats i negres. Anava
vestit amb texans i una camisa fosca. Era de la nostra edat o
un xic ms gran, energtic i amb un petit somriure de gairell
esbossat a la cara. Caminava acompanyat per dues noies, una
de la seva edat i una de ms jove. Elles tamb eren mexicanes. El noi, que anava dun lloc a laltre amb un posat una
mica altiu, li ha preguntat a en Llusot qu feien a Oventic.
En Llusot ha respost que fotografiaven els murals de totes
les comunitats per fer una relaci dart mural de la rebelli
zapatista. Ha estat llavors quan el noi ha dit que era en Gustavo Chvez, el pintor dalguns dels murals que estaven fotografiant. s cert: els seus murals sn uns dels ms coneguts
de la plstica zapatista de la zona dOventic i, a ms, sn dels
pocs que estan signats. Una raresa
en lentorn zapatista, on la majoria de les obres sn collectives o
annimes.
En Gustavo Chvez s tot un
personatge. Valia la pena parlar
amb ell una estona, i aix s el que
en Llusot i jo hem fet. Li hem demanat si tenia temps danar a fer
un caf i de fer-nos cinc cntims
sobre la seva relaci amb lart mural i amb Chiapas. Ell ha acceptat
i ens ha parlat de la seva vida.

66

Per fer un resum del que ens ha explicat cal dir, en primer lloc, que en Gustavo s chilango (gentilici dels que sn
de Mxic DF) i que considera que la capital de Mxic s la
millor ciutat del mn. Ens diu que va nixer al barri de Santa
Julia, un barri popular fams per lexistncia dun antic bandoler anomenat el tigre de Santa Julia, que robava als rics i
repartia el bot entre la seva colla. Avui, per, en Gustavo viu
exiliat en un municipi proper a la ciutat de Mxic que es diu
Huixquilucan. Est exiliat de la seva parella que, segons
ell, lha foragitat de casa i pel que sembla del barri.
Tamb ens explica que des de chavito que dibuixava. El que
linteressava de nen era dibuixar. I aquesta faceta la va anar desenvolupant a lescola, que va ser el mateix lloc on va comenar a prendre conscincia poltica. Lescola on va anar era una
secundaria popular, un espai educatiu creat per estudiants radicalitzats desprs dels fets del dia dos doctubre de 1968 (esdeveniment que tamb es coneix con la Matana de Tlatelolco).
El seu primer contacte amb el muralisme va ser, curiosament, als Estats Units, veient com es pintaven les parets
de la plaa de Chicano Park, a la ciutat de San Diego. Llavors tenia 14 anys i havia anat dos mesos de mojado al gabacho, que s com sanomenen popularment els Estats Units
a Mxic. De tornada va reprendre novament els estudis.
Es va inscriure a la preparatoria popular (que s una espcie
de curs preuniversitari) i va ser all on va comenar a treballar en lmbit de les arts plstiques, sempre des duna
perspectiva compromesa. Eren els anys vuitanta i la vena
Centreamrica estava en plena efervescncia: la Revoluci
Sandinista estava present a Nicaragua i hi havia conflictes
armats al Salvador i a Guatemala. En aquest marc, desenes

67

dorganitzacions populars mexicanes, sobretot al sud del

pas, tamb van endegar experincies revolucionries. Una
delles va tenir lloc a Juchitn, a lestat dOaxaca, on la Coalicin Obrera Campesina Estudiantil del Istmo (COSEI) va obtenir el poder en unes eleccions que excepcionalment
no es van poder adulterar. Arran de la victria de la COSEI
a localitat esmentada de listme de Tehuantepec molts joves
polititzats shi van desplaar per participar en una experincia revolucionria dmbit municipal. Un dells era en
Gustavo Chvez. El govern local del COSEI per, va durar
poc. Lexrcit i el partit oficial, el Partido Revolucionario
Institucional (el PRI), el van avortar i molts dels joves que
van arribar a Juchitn per experimentar la revoluci van
optar per impulsar una activitat de resistncia. La forma de
resistncia que va fer en Gustavo va ser la de pintar murals
damagatotis. A la nit ell i daltres amics, els anomenats toleditos (en referncia al fams pintor oaxaqueny Francisco
Toledo), pintaven murals de denncia. Sovint les imatges
eren gorilles i micos, fent aix escarni dels qui acabaven de
rebatre el poder municipal per la fora. Un dia lexrcit el
va detenir, juntament amb altres amics, quan pintaven una
paret i els van empresonar. Era lpoca en qu a Mxic hi
havia molts desapareguts per causes poltiques i ells tenien
molts nmeros per ser-ho. Noms la mobilitzaci popular
dels vens els va salvar. Pintar, en aquelles circumstncies,
era una activitat molt perillosa.
Lexperincia de Juchitn va ser per a ell, segons ens diu,
inicitica. A partir daquells fets, que van ocrrer lany 1983,
ell i daltres companys es van dedicar a pintar murals per tota la
Repblica amb lobjectiu de donar suport a grups dactivistes.

68

Van collaborar amb organitzacions de colonos i destudiants, a

sindicats i associacions de pobladores, sempre pintant murals.
Aix van conixer el pas: van anar a pintar a Chihuahua, a Puebla, a Sonora, a Nayarit, a Michoacn i a molts daltres dels
trenta-dos estats de la Repblica. En Gustavo era un ms dels
joves que sorganitzaven en grups dartistes per a difondre, a
travs de la pintura mural, el seu comproms poltic i militant.
En aquells moments eren moltes les organitzacions que
difonien aquest tipus dart. Un art que mant el cord umbilical amb els grans mestres de les arts grfiques mexicanes
postrevolucionries com ara Rivera, Orozco o Siqueiros. En
aquesta tasca cal esmentar els esforos realitzats pel Centro
Libre de Experimentacin Teatral y Artstica, el CLETA, creat
a finals dels anys setanta, i tamb a un dels seus mestres i inspiradors, el pintor Jos Hernndez Delgadillo. Del CLETA
en van sortir una multitud diniciatives culturals que tenien
com a galeria pblica el parc mexic de Chapultepec. Des
del parc, un dels llocs preferits dels chilangos per passejar
els diumenges, els artistes parlaven de solidaritat amb els
pobles en lluita de Centreamrica. Enmig daquest clima, la
rebelli zapatista de 1994 a Chiapas va representar una
nova causa, aquest cop dins la mateixa Repblica, a la qual
donar suport amb totes les seves forces. En aquest sentit es
pot dir que el CLETA es va apuntar a la rebelli. I ho va fer
adherint-se i donant suport a la primera Caravana Cultural
de Artistas Nacionales e Internacionales. Va ser daquesta manera que la tradici mural va arribar amb fora a les contrades ocupades pels zapatistes.
En Gustavo va participar en aquella caravana i posteriorment va anar organitzant brigades per pintar murals a les parets

69

de les cases dels municipis autnoms. El primer mural que va

fer a Chiapas va ser a la faana de la Clnica dOventic, on va
pintar la Verge de Guadalupe amb un paliacate (un mocador) zapatista. El mural es troba a poques passes don hem pres el caf.
Arran de la rebelli zapatista, Chipas va esdevenir un
espai on va renixer el muralismo militante. Si durant els anys
vuitanta el pas on es va concentrar lexpressi mural va ser
Nicargua, durant la segona meitat dels noranta lepicentre
del muralisme revolucionari va ser Chiapas. Segons linventari de pintures murals que est fent en Rafel, a la zona zapatista avui sen poden contemplar ms de vuit-centes. Per
aquest fenomen encara no sha acabat. En Llusot pintar
durant aquest dies, juntament amb uns compas, un nou mural
a la comunitat Lucio Cabaas. I en Gustavo dem comenar a pintar-ne un altre la comunitat de Santa Magdalena.
Ja fa ms de catorze anys que va esclatar la rebelli zapatista, per en Gustavo ha continuat venint. Venir aqu
es com retrobar un vell amor, ens diu. Per a ms daquesta relaci damor, Chiapas li ha donat fora notorietat en el
mn de la pintura mural. Les parets dels municipis zapatistes
han estat, per a ell, un aparador que lha fet fams en aquest
mbit. No s casual, doncs, que en els darrers anys li hagin
encarregat murals a Esccia, al Pas Basc, a Veneuela, a Sucia o a Dinamarca. A ms, tamb treballa des de fa deu anys
a la Secretaria de Educacin Pblica (la SEP) de lestat de Mxic, amb seu a Toluca. s el surrealisme mexic. Tal com ens
diu, a Mxic per a fer el mateix a veces te pegan y otras te pagan.
Res de nou en el muralisme daquest pas, on la relaci del
seus mestres amb el govern sempre va ser ambigua: un dia
els reprimien per criticar el govern i lendem pintaven el

70

Palacio Nacional o la faana de la rectoria de la Universidad

Nacional Autnoma de Mxico, la UNAM.
No es pot dubtar: a Mxic limportant s que et tinguin
en compte. Tal com exposa una vella dita daquestes contrades: No estar en el presupuesto, es estar en el error. I pel
que sembla en Gustavo no hi est pas, en lerror. Ha pintat
murals al Edificio Administrativo de los Servicios Educativos
Integrados del Estado de Mxico, a la Biblioteca Central de
lemblemtica Universitat Agrria de Chapingo, a lAuditorio de la Secundaria Tcnica No. 9 de la ciutat de Nezahualcoyotl, i a lespai educatiu de San Rafael Coacalco.
Per aix no vol dir que hagi oblidat la seva poca de
lluitador. Fa un parell danys va ser el primer artista que es
va atrevir a pintar el mur de la vergonya que Israel va aixecar
per encerclar al poble de Palestina. Sota lamenaa dels helicpters i dels fusells dels soldats israelites ell amb alguns
companys ms va fer un mural on encara avui shi pot llegir: To exist is to resist! Ning no donava crdit, per ho va
aconseguir. La qesti va raure en qu quan es van acostar
els soldats ells no van arrencar a crrer, i no van anar-sen
fins que no van acabar el mural. A diferncia daltres ocasions, aquella vegada lexrcit no es va atrevir a disparar a
uns pintors estrangers que no simmutaven davant de la seva
presncia. Abans de tornar a Mxic en Gustavo va dir, textualment, als seus collegues palestins: Chatos, el detalle est
en que hay que tener ms creatividad en la resistencia popular....
Dit aix, i moltes coses ms, en Gustavo sha acomiadat
i sha ofert per venir a pintar a Barcelona o a Salamanca. A
Valladolid, ens ha dit, hi va deixar un amorcito solidario que
va trobar pintant en una comunitat de Chiapas i que li feria

71

molta illusi retrobar. Li hem proms que farem el possible

per invitar-lo. Mentre sallunyava amb les seves dues acompanyants, en Llusot ha pontificat: Un muralista, com els
mariners, t un amor a cada mural.
Quan hem acabat aquesta llarga conversa han arribat en
Xavier i en Rafel. Ja no hi havia llum per continuar fent fotografies i estaven cansats. Hem menjat un entrep i hem anat
a dormir.

72

73

Dimecres 19 de mar. Un dia tranquil

Avui en Llusot i jo hem estat la major part del dia escrivint
i prenent caf. Hem esmorzat, desprs hem tornat a parlar
amb en Gustavo i quan se nha anat a pintar a Santa Magdalena hem continuat cadasc amb les seves cabries. Abans
de dinar hem fet un vol pel Caracol perqu ens toqus una
mica laire. Desprs hem dinat i ens hem posat novament a
escriure i a dibuixar.
No ha estat precisament un dia dacci. Avui la nostra relaci amb la rebelli zapatista sha limitat a estar a la cafeteria (i rebotiga) dOventic. Hem vist la resistncia zapatista a
travs dels japonesos, italians i espanyols que demanaven pan
dulce, un pster de les pintures naf de la Beatriz Aurora i un
passamuntanyes negre. Hem avanat fora amb els respectius diaris per lpica i laventura ha estat escassa. Aix s,
els murals dOventic sn especialment bonics. Es nota que
aquest Caracol s laparador de les comunitats zapatistes al

74

mn. Per aix en Xavier i en Rafel no han parat de fotografiar i mesurar murals que, en aquest cas, vol dir fotografiar
i mesurar cadascuna de les parets dels edificis dOventic. Hi
ha murals fets per brigades destudiants de la UNAM i la
UAM, per grups dartistes darreu de Mxic, per collectius
de pintors urbans nord-americans i den Gustavo Chvez,
que sovint signa directament amb el seu nom i altres vegades
conjuntament amb altres persones i es fan anomenar Grupo
artstico rebelde La Grgola. Dels murals que he vist me nha
sorprs un que ocupa tota la paret lateral duna immensa
barraca de fusta. El fons s tot de color negre i noms hi ha
dibuixades amb color blanc siluetes llargues i estilitzades que
ballen amb passamuntanyes i que evoca a Keith Haring.

75

Aix, mentre en Xavier, en Rafel i un gos polls que els

seguia no han descansat ni un moment, i han caminat amunt
i avall sense parar, lnica activitat que hem fet en Llusot i
jo ha estat desmuntar les hamaques a la tarda, fer la motxilla
i pujar a la furgoneta per anar al municipi de Simojovel amb
lobjectiu danar a veure un amic chiapanenc den Xavier que
viu all. Per una vegada a la carretera ha caigut una boira
ms espessa que larrs amb llet. Aix que desprs de mitja
hora dins del cotxe intentant avanar lentament hem decidit
tornar al Caracol. Hem fet marxa enrere cap a Oventic, on
hem arribat a mitja nit. All hem penjat novament les hamaques a lAuditorio Emiliano Zapata i hem anat a veure
si ens donaven quelcom per sopar a la mateixa cafeteria on
en Llusot i jo hem passat el dia. Les persones que ens han
servit, que sn compas, devien pensar que som una colla de
dropos i que no tenim res millor a fer a la vida que estar dins
daquestes quatre parets de fusta.
Havent sopat feia fosca embolcallada per la boira i ha
comenat a ploure. Ens hem posat al sac de dormir amb lesperana de passar una nit millor que la dahir, que va fer molt
de vent i les lmines dalumini del teulat saixecaven i colpejaven les bigues de fusta, fent un terrabastall que recordava
una tempesta de llamps i trons. Hem pregat per qu no hi
haguessin degoters.

76

77

Dijous 20 de mar. No portar mai la contrria

No hi ha hagut degoters ni vent. Aix s, ha fet un xic de
fred. Lnic incident que hem patit ha estat lacrobcia del
gos polls que ahir estava enamorat den Rafel i no el deixava
en pau, i que a la nit en un acte de promiscutat ha intentat
canviar de parella i ha saltat sobre den Xavier mentre dormia. Desprs, el mat ha estat tranquil. Lactivitat ha estat
llevar-se, rentar-se la cara i anar a les latrines. Seguidament
hem anat a cercar un caf i jo he tornat a escriure. En Llusot
i jo noms hem sortit de la cafeteria per fer una fotografia al
mural que est pintat a lentrada de lescola, on es pot llegir
a dalt, en lletres majscules: ESCUELA PRIMARIA AUTNOMA REBELDE ZAPATISTA. I a sota hi ha la cara duna
nena de pell bruna que llegeix un llibre que sost amb les
mans i noms se li veu el front i els ulls, com als insurgents
zapatistes que porten passamuntanyes. La nena porta una
gran cabellera de color blau que simbolitza les ones del mar,

78

i dins de cada ona est ple dobjectes dibuixats. A les tapes

del llibre que llegeix hi ha escrit La Educacin Autnoma Construye Mundos Diferentes Donde Quepan Muchos Mundos Verdaderos Con Verdades. Aquest mural, que va dibuixar en Gustavo
Chvez fa anys, avui ja s quasi un smbol del zapatisme i sha
reprodut a molts llocs.
Al cap duna estona en Llusot i jo hem anat a buscar un
personatge que porta anys treballant a Chiapas i que es diu
Peter Brown, encara que aqu li diuen Pedro Caf o don Pedro. En Peter Brown s un nord-americ que porta catorze
anys en aquesta zona coordinant projectes de solidaritat de
collectius dels Estats Units. El buscvem perqu en Rafel
ens ha dit que sap moltes coses del que ha succet durant els
darrers anys amb el zapatisme i la solidaritat, encara que tamb ens han dit alguns campamentistes que en Peter a vegades
t idees de bomber. Una daquestes va ser crear una escola
de castell per a estrangers aqu, a Oventic. Una gosadia si es
t en compte que la llengua que es parla en aquesta zona s
el tzeltal. Per aquest projecte es va adaptar posteriorment a
la realitat i lescola que originriament havia densenyar castell es va convertir en un centre de cultura maia, en la qual
tamb sensenya tzeltal i tzotsil. Avui, de bon mat, mentre
caminvem pel Caracol amb en Llusot hem trobat sis joves
nord-americans que aprenien llenges maies en aquest centre. Semblava que estaven satisfets.
Desprs de preguntar quasi durant una hora, i de forma
insistent, a totes les persones que ens hem creuat si sabien si
en Pedro Caf era a Oventic ens hem assabentat que no hi
era. Ha estat difcil saber-ho, perqu davant de la pregunta:
Est por aqu Pedro Caf?, ning no ha gosat dir que no.

79

Precisament per aquesta actitud la vida en aquestes contrades aparentment s una bassa doli: ning no et diu mai
que no. Davant de qualsevol adversitat o demanda, la prctica totalitat dels interlocutors que un es troba sempre diu que
s: S, claro que s seor!.
Durant les primeres setmanes de trepitjar terra Mesoamericana hom sadona que difcilment alg et porta la contrria. Tothom et dna la ra. Aquest fet s quasi impossible
a casa nostra, sempre ple de saberuts. Tampoc a les Castelles,
on abunden les respostes seques i contundents. Per aqu la
resposta a qualsevol pregunta sempre s afirmativa. Aquesta
reiterada voluntat per assentir amb linterlocutor es manifesta de moltes maneres i al principi cal dir-ho fa goig. Dic
al principi perqu posteriorment un sadona que aquesta actitud tena de no portar mai la contrria acaba amb la pacincia
de qualsevol. Puc posar molts exemples daquest fet. Quan es
cerca alguna direcci concreta ja sigui el barri duna gran
ciutat, un passeig cntric o el poblet ms recndit i es pregunta com arribar-hi sempre et donen una resposta i et somriuen de manera emptica. Generalment les indicacions que
et donen no sn correctes, per sembla que els fa pena desillusionar linterlocutor i dir que no ho saben, i prefereixen donar un ruta confusa que no porta enlloc. Aix si un diu: Est
muy lejos de aqu?, la resposta pot ser perfectament: A unas
pocas cuadras. Si es tracta dun espai rural linterlocutor pot
quedar-se tant ample dient: Aqu noms, tras lomita. Com s
de suposar, desprs dhaver perdut una hora cercant lindret
desitjat, dhaver preguntat a mitja dotzena de persones i que
cadascuna thagi donat direccions diferents, un acaba absolutament desorientat i acalorat de tant anar a munt i avall.

80

En aquesta situaci si la pregunta s tancada el perill s que

la resposta sigui simplement s. Per una cosa s una resposta afirmativa i una altra de molt diferent s una de correcta.
Massa sovint els qui han assentit amb tanta naturalitat que es va
pel bon cam no tenen idea de la direcci. I tamb pot succeir
quelcom encara ms problemtic quan es pretn pujar en un
transport pblic (generalment en busos) i es pregunta solament
si aquest va a un indret determinat, ja que la resposta tornar a
ser que s, independentment del dest real. El conductor o el
cobrador sempre diuen, impassibles, automticament que s.
Aquesta reiterada mania de no portar mai la contrria sempre mha captivat. Per desprs de viatjar fora per
lAmrica Llatina sospito que aquesta prctica s habitual en
societats estratificades, en qu la gent senzilla ha estat histricament sotmesa. En aquests llocs la gent humil respon afirmativament en cas de dubte. Aix sempre que sensopeguen
amb qualsevol persona que sembla tenir algun tipus de poder
mai se li porta la contrria. I aix s el que passa quan alg
de pell blanca els pregunta qualsevol cosa; el color de la pell
tamb s un indicador clar de poder i jerarquia.
Aquesta prctica quasi inconscient de dir s em recorda al concepte de infrapoltica encunyat per lantropleg
James Scott. Aquest acadmic nord-americ analitza en un
excellent llibre titulat Els oprimits i lart de la resistncia com
els ms dbils duna societat fan la viu-viu per poder sobreviure a un ordre jerrquic rgid i opressor. Scott exposa que
en les societats molt desiguals en qu els de sota sempre tenen les de perdre, mai no senfronten directament als seus
superiors perqu fer-ho suposaria un sucidi. En aquest escenari els oprimits intenten fer la seva sense dir mai el que

81

pensen o el que saben, i sempre donen la ra als qui semblen

ms forts. Aquesta actitud, a Mxic, es diu hacerse el pendejo o
dar el avin, i a Nicaragua, hacer el gegense.
Aix s, ni ms ni menys, el que succeeix quan sarriba
en aquests pasos i es pregunta qualsevol cosa a la gent del
carrer. Sempre et diran: S, seor, i tu et quedars tan feli
mentre ells sesmunyen no fos cas que tenfadis. I s que en
el fons els turistes (geros a Mxic, cheles a Nicaragua, i gringos sempre, independentment de lorigen) amb passaport,
diners, roba neta i amb un to de veu imperatiu som, vulguem
o no, un signe de dominaci.
Arran de tot el que he explicat ens ha costat saber que en
Peter Brown no era a Oventic. Al final, per, un dels compas
ens ha dit que se nhavia anat i que no era possible trobar-lo.
Ens ho ha comunicat amb lexpressi de: No se puede, que
tamb s una expressi molt com daquest rac de mn. De
vegades els compas diuen no se puede i no et donen ms raons.
Davant labsncia de don Pedro Caf, ens hem disposat
a fer via al dest on ahir vam voler anar sense xit. Ens hem
dirigit a Simojovel, que s un municipi que queda al nord cercant el Golf de Mxic, en direcci a la ciutat de Villahermosa.
Aquest poble s un espai de trnsit entre la serralada i la planura i aquest fet es nota en la manera de ser dels seus habitants,
que sn una barreja dels indgenes impenetrables i capficats de
les terres altes i de la gent del carib, riallera, oberta i cridanera.
A Simojovel shi pot veure moltes persones guarnides amb els
vestits tpics de les comunitats indgenes que acabem de deixar;
ladinos amb gorres de beisbol i indis de listme de Tehuantepec,
que tenen un fenotip molt caracterstic: pell bruna de color de
coure quasi metllic i ulls allargats i fins.

82

Simojovel s un municipi perdut enmig del no-res que ha

comenat a aparixer a les rutes turstiques grcies a les seves
mines dambre, de les quals se nextreu la quasi totalitat de
lambre que hi ha a Mxic. Lambre s una resina fossilitzada
que sextreu de terres argiloses. La que hi ha a aquest indret
de Chiapas data duns vint-i-cinc mil anys i, segons ens diu en
Jorge que s lamic chiapanenc den Xavier i des de fa pocs
mesos tamb director del Museu Comunitari de lAmbre que
sacaba de crear a la ciutat s de molt bona qualitat.
En Jorge (Gorka per als amics) ens ha dit que hi ha ambre groc, vermell i verd; i la seva cotitzaci al mercat depn
del color, del volum de la pea i de lexistncia dinsectes o
vegetals que shi trobin a dins. El ms habitual, i per tant el
ms barat, s el groc, i el ms cotitzat el vermell. Respecte de
les incrustacions, generalment aquestes sn dinsectes o de
molsa. A vegades shi troba algun altre animal i quan succeeix es converteix en una pea de collecci. En Jorge ha exposat que hi ha casos de peces amb
una granota o un escorp i que sn
considerades vertaderes joies. En
Jorge tamb ens ha dit que el gran
problema que t lambre s que s
molt senzill de falsificar. Avui hi ha
rpliques de vidre o de plstic prcticament idntiques a peces reals.
El vidre noms s possible distingir-lo perqu pesa quatre vegades
ms i el plstic perqu si shi passa
un llum es crema rpidament i fa
olor de petroli. Per aquest darrer

83

mtode no s gaire convenient perqu lambre tamb crema

i es fa malb: sesguerra la pea si b lolor que fa quan es socarrima s diferent. Per aix cap joier permetr fer la prova
del foc amb la intenci dautentificar una pea. La lli s
clara: noms es pot comprar ambre si es t confiana amb el
venedor. A ms, afegeix en Jorge, avui els especialistes quasi no distingeixen entre peces autntiques i imitacions. Fa
uns mesos, ens ha explicat, uns venedors van collocar a un
marxant expert un pea dambre fora gran amb un escorp
a dins. Era realment una bona pea, de les que quasi no es
troben. Per van adonar-se que era falsa perqu un mes ms
tard van aparixer a la mateixa zona tres peces semblants i
era impossible que aquella proliferaci de peces excepcionals fos real. Els compradors que estan en contacte entre
ells van sospitar i es van adonar que els havien enredat.
Ara una de les tasques den Jorge i de lagrupaci de venedors dambre de la comarca s esbrinar don han sortit les
falsificacions. En el mercat de les pedres precioses la feina
de descobrir falsificadors i de mantenir en secret el que ha
passat s tan important com vendre.
Desprs de parlar, passejar i dinar a Simojovel hem tornat als Altos amb la intenci darribar a un municipi zapatista que es diu Polh, per no ha estat possible. Una vegada
ms la boira sha fet present i no hi ha hagut ms remei que
tornar novament a Oventic. Desprs de conduir durant molta estona a deu quilmetres per hora guiant-nos pel marge
dret de la carretera, hem optat per fer, una vegada ms, nit a
Oventic. Cansats i bruts hem penjat les hamaques a lAuditorio Emiliano Zapata amb una habilitat insospitada.

84

85

Divendres 21 de mar. La Pastoral Indgena

Ens hem aixecat a les sis. Hem desmuntat les hamaques i
sense esmorzar ho hem carregat tot a la furgoneta i ens hem
dirigit cap a Polh. El municipi de Polh s un assentament
de comunitats indgenes zapatistes desplaades durant els
primers anys de la rebelli.
Lany 1995 la comunitat de Polh va passar de tenir poc
ms dun miler de vens a tenir-ne cinc mil. En pocs dies
van arribar una allau de persones amb les poques pertinences
que podien dur a sobre, atemorides i desesperades pels atacs
descamots paramilitars. Aix, dun dia per laltre, Polh es va
convertir en un camp de refugiats que necessitava el suport
de la cooperaci internacional per a poder garantir laliment,
la salubritat i el teulat dels seus habitants, la majoria nouvinguts. Avui hi viuen quasi vuit mil persones.

86

Polh est situat en un pendent que queda a la vora duna

carretera. A lentrada es pot veure una petita esglsia rectangular de ciment. Una paret lateral i la faana estan pintades. El
color del fons de la faana s blau cel, a lesquerra de la porta
hi ha unes plantes de blat de moro i a lesquerra un indgena
que salta; al cim daquests dos motius hi ha un cel ple de coloms i a dalt de tot, just abans del campanar, shi pot veure
Quetzalcoatl, la mtica serp precolombina, i el cor de la Guadalupana. Al voltant de la porta, que s de fusta, hi hem vist
palma, segurament perqu hem arribat a Polh per Setmana
Santa. bviament lesglsia s un dels objectius den Rafel i en
Xavier: quan han pogut lhan fotografiat per tots els costats.
En arribar, tal com fem sempre que arribem a un municipi autnom zapatista, hem demanat perms a les autoritats
per fer fotografies als murals del municipi i a les comunitats
dels voltant. Com que nosaltres ja tenim el perms del Caracol dOventic, ens han dit que s, i tamb ens han ofert allotjament en un local on fa anys shi va installar la Creu Roja. Es
tracta dun hangar de ciment, amb una habitaci amb llits, lavabos i un tub de goma don surt aigua corrent per dutxar-se.
Desprs de deixar les motxilles hem anat a demanar un
caf al local de fusta que fa de cafeteria del poble. Feia boira
baixa i fred. Els nvols i la humitat han inundat la vall on ens
trobvem. El caf calent sha posat dall ms b. Mentre gaudem del caf hem escoltat cants de missa i hem vist dotzenes
de persones, la majoria delles amb indumentria indgena,
que passaven davant nostre. A primera fila hi havia els delegados de la palabra i tres persones ms que portaven una creu.
Era el viacrucis del Divendres Sant. I totes les comunitats, que
sn molt religioses, ho celebraven. A ms, a les comunitats

87

vinculades al zapatisme el catolicisme est fortament vinculat

a la Teologia de lAlliberament i a la Pastoral Indgena, com a
conseqncia de ms de trenta anys dintensa activitat pastoral de la Dicesis de San Cristbal de Las Casas, liderada pel
bisbe don Samuel Ruiz, a qui els indgenes anomenaven Tatik
que vol dir persona gran i respectable. Daquesta tasca en va
resultar la redacci, lany 1974, dun catecisme tzeltal revolucionari en molts aspectes ja que feia referncia a una esglsia
prpia (i apropiada) per les comunitats indgenes.
Certament, la Teologia de lAlliberament va ser a lAmrica Llatina una doctrina mobilitzadora que va produir nous
moviments socials i una nova militncia. Lesglsia catlica va
esdevenir, des de finals dels anys seixanta, un agent de canvi.
Va impulsar idees de transformaci i lluita i va desenvolupar
unes estructures organitzatives molt autnomes i descentralitzades on la gent es podia expressar i treballar conjuntament: les Comunitats Eclesials de Base, tamb conegudes
per lacrnim CEBs. Lorigen de tot aquest canvi va ser el
Concili Vatic Segon (1965-1968) i, sobretot, la Conferncia
de Bisbes Llatinoamericans celebrada a Medelln lany 1968,
que va posar al capdavant de lagenda eclesistica el tema
de la violncia estructural, en referncia al fenomen social
de la desigualtat i la pobresa. A partir de Medelln, moltes
comunitats religioses van treballar en base als principis de la
identificaci amb els pobres (daqu apareix lexpressi lopci preferencial pels pobres, encunyada en una altra trobada de bisbes llatinoamericans que es va celebrar a Puebla
lany 1979), la promoci de canvi social i el qestionament
de lautoritat en nom de la justcia. A ms, la vinculaci de
la lluita amb un element religis, profundament arrelat a la

88

histria daquests pobles, va suposar la possibilitat dampliar

de forma insospitada la militncia a les causes revolucionries i va tenir a tot el continent un impacte impressionant,
ja que va suposar lemergncia a la vida pblica de temes
que fins aleshores shavien ignorat (la pobresa, la desigualtat
i la dignitat dels ms febles) i, sobretot, laparici duna gran
xarxa associativa radicalitzada formada per persones dorigen
molt senzill. Tot aix, a lorient de Chiapas, tamb va tenir la
seva expressi, i el que hem vist aquests dies que se celebra
Setmana Santa a les comunitats ns una mostra.
El viacrucis ha sortit de lesglsia de Polh i sha dirigit cap
a una comunitat que es diu Campamento Ocho, que es troba a
uns deu quilmetres de distncia i tamb est formada per bases
de apoyo. La majoria de gent que viu al Campamento Ocho,
igual que a Polh, va ser desplaada arran del conflicte de 1994.
Les autoritats de Polh ens han invitat a participar al viacrucis i
en Xavier, en Llusot i jo hem dit que ens hi sumarem. En Rafel
ha dit que es quedava a fer fotos.
Al cap duna estona, mentre prenem el caf, ha passat la
process per davant nostre. En Xavier, quan lha vist passar,
shi ha incorporat immediatament i sha posat a la cua. En Llusot i jo hem preferit prendre tranquillament el caf i menjar
uns huevos a la mexicana. Hem pensat que primer cal esmorzar
sense pressa i pensar amb el dia que despunta, tal com recomanava en les seves memries el poeta Jaime Gil de Biedma. Al
cap de mitja hora, refets, en Llusot i jo hem sortit a la recerca
de la process. Lhem atrapat a la meitat del recorregut, quan la
boira ja shavia escampat i el sol comenava a petar.
La gent de la comunitat cantava i pregava. Tots menys
nosaltres tres i un grup destudiants de la jesutica Universi-

89

tat Iberoamericana (la Ibero) eren de les comunitats de les

rodalies i anaven guarnits amb els seus vestits tradicionals.
Hem anat avanant a poc a poc i hem parlat amb els estudiants de la Ibero. Eren estudiants de psicologia i de sociologia,
i ens han dit que durant quatre setmanes han viscut al Campamento Ocho i han collabort en un projecte de millora de
lhabitatge i dactivitats productives que dirigeix la seva universitat. Ens han dit que ajudar, han ajudat poc, per que han
aprs molt i han descobert una part del seu pas que desconeixen totalment. He pensat que es tractava duna activitat
enriquidora i elemental conixer el propi pas i mhe
preguntat si les nostres universitats faciliten als estudiants
activitats semblants.
Hem passat hores caminant i, amb el sol que ha fet, hem
quedat fora cremats. Un cop a Polh estvem cansats i hem
caigut rodons.

90

91

Dissabte 22 de mar. La massacre dActeal

Hem dormit molt b. No ens ha despertat el soroll que fan
les lmines dalumini dels teulats quan bufa el vent, ni laire
que sescola per lescletxa que deixen els taulons de fusta, tal
com ens ha passat fins ara a les comunitats. Tamb hem gaudit de lavabos a tres passes i terra de ciment!
Quan ens hem aixecat en Llusot i jo hem anat a esmorzar. Jo he menjat un mango i un pltan i he begut un caf.
Ens hem assegut a lestabliment que fa de botiga i de caf, i
que tamb s la sala pblica de televisi de tota la comunitat.
No s un bar perqu a les zones zapatistes no es pot consumir alcohol. Qualsevol persona que hagi viscut una temporada en contrades populars de lAmrica Llatina sap els estralls que suposa la ingesti dalcohol. Sha escrit molt sobre
aquest tema, i ho exposa molt b la Guiomar Rovira en el seu
llibre Las mujeres del maz quan exposa el drama que ha estat

92

durant anys i panys per a les dones indgenes haver de sofrir

els seus esposos borratxos cada cap de setmana. Tamb en fa
esment Bruno Traven quan escriu com lalcohol esdev un
instrument que els patrons empraven per enganyar, abusar i
esclavitzar els indgenes.
En Rafel i en Xavier ja fa estona que shan aixecat i volten
per la comunitat. Des de les cinc del mat que fan fotos. Sn
els responsables del grup.
En Llusot sha posat a dibuixar i jo a escriure quatre ratlles. Llavors uns marrecs de tres o quatre anys shan acostat
encuriosits. Els nens han vingut fins a la botiga de la comunitat a fer algun encrrec crec que es tractava de comprar
un parell dous i una llauna de tomata. Caminaven altius,
tranquils i riallers. Ens han mirat i shan acostat a poc a poc.
Ens han demanat qu estvem fent i els hem respost que
fiem un diari de viatge, que un escrivia i laltre dibuixava.
Shan mirat entre ells i segurament han pensat que rem dos
tipus ben estranys. Desprs han tocat el dos. En Llusot i jo
hem comentat que a casa la majoria de nens semblen de sucre. Sn mimats, sobreprotegits i molt bledes. Segur que una
immersi a les comunitats, o a qualsevol contrada rural de
lAmrica Llatina, seria una magnfica experincia formativa.
A dos quarts de deu hem sortit de Polh cap a Acteal,
concretament a lActeal zapatista, ja que hi ha dues comunitats que es diuen Acteal. La diferncia s que en una els
seus membres pertanyen majoritriament a lEZLN i laltra
a lorganitzaci de Las Abejas que t una forta vinculaci a
la Missi dels jesutes de Bachajn. En aquest cas les dues
comunitats sn amigues, tenen lleialtats diferents per sn
compatibles. A les dues les uneix lamenaa que pesa sobre

93

elles: la dels paramilitars, abans anomenats priistas (per la

seva relaci amb lantic partit hegemnic mexic, el PRI).
Una amenaa latent que fa poc ms de deu anys, el dia 22 de
desembre de 1997, es va materialitzar amb un fest dhorror.
Aquell dia un grup de paramilitars volia atacar lActeal
zapatista. En assabentar-se de lamenaa, els homes vinculats
a lEZLN van abandonar la comunitat i van avisar del perill
els seus vens de la comunitat de Las Abejas, les dones i els
nens de la qual, justament per aquelles dates, estaven fent
un dejuni a lesglsia per pregar i demanar la pau a Chiapas.
Per les autoritats de Las Abejas van pensar que no estaven
en perill i no van fugir. Va ser llavors quan va ocrrer una de
les massacres ms cruentes de la histria recent de Chiapas:
van assassinar a sang freda quaranta-cinc persones, la majoria dones i nens, mentre estaven pregant. Va ser un escndol
internacional, i encara avui al cap duna dcada aquest
fet s fruit de reflexi i debat, i de polmica.
Dic de polmica perqu fa pocs mesos un article publicat
a la revista mexicana Nexos (una revista danlisi i conjuntura), escrit per Hctor Aguilar Camn va exposar que el cas
dActeal shavia de tancar perqu ja shavia fet prou justcia
i perqu, en el fons, es tractava dun conflicte entre indis
salvatges, uns enquadrats dins lEZLN i daltres vinculats a
organitzacions de la societat civil. La resposta no es va fer esperar i aviat una antroploga, Ada Hernndez, va respondre
editant un llibre titulat La otra palabra. Mujeres y violencia en
Chiapas antes y despus de Acteal en el qual denuncia les maniobres que avui estan fent algunes persones (i institucions)
per reescriure els esdeveniments tot negant la responsabilitat
governamental en la massacre i desautoritzant els testimo-

94

nis dels supervivents. Es tracta duna batalla ms dun llarg

conflicte, el descriure (i reescriure) la histria. Una activitat
que, per cert, tamb est dactualitat a les nostres contrades.
Certament la memria s un tema apassionant perqu una
cosa sovint s el que va succeir en el passat (que pot estar fins
i tot enregistrat), una altra s el que sexplica, i una altra s el
que la majoria de la gent creu. I aquesta ltima pot no tenir
res a veure amb la primera. s el que sanomena la veritat
social, que s una veritat construda a fora dequvocs,
llocs comuns i tergiversacions. Encara recordo lescndol que
es va generar lany 1995 a lArgentina quan el cap de corbeta
de larmada de lArgentina Adolfo Slingo va confessar, en un
rampell de desesperaci, que durant el rgim militar es drogava els detinguts poltics (els desapareguts), els pujaven en un
avi i els llanaven al Mar del Plata amb blocs de ciment lligats
als peus. Davant daquestes declaracions tota la societat es va
esfereir, per tot el que deia ja shavia denunciat centenars de
vegades des de feia ms duna dcada, i estava escrit i publicat.
El que va passar s que quan Slingo es va confessar, la veritat
social encara mantenia molts elements del relat que va administrar la Junta Militar. No vull pensar quina s avui la veritat
social que encara impera a Espanya sobre la Repblica, la
guerra civil i el franquisme. Lestat espanyol tan disposat a
donar llions de civilitat a les democrcies llatinoamericanes
i dacusar dictadors aliens i llunyans s lnica democrcia
que durant trenta anys no ha fet cap poltica de revisi del passat i reparaci de vctimes. A El Salvador, Guatemala, Per,
Argentina, Xile, Uruguai hi ha hagut Comissions de la Veritat,
per a Espanya no. Per aix a Castella quan hi ha enrenou la
gent encara diu: Esto parece una repblica!

95

Hem arribat amb la furgoneta a lActeal zapatista. Ens

acompanya en Rosendo, que
viu al Campamento Ocho. T
uns cinquanta anys i s rialler.
s camperol, petit i prim, gil i
de pell bruna, llaurada pel sol.
T un rostre que em recorda
al meu avi Pere, que sempre
va treballar de pags. Un cop
all en Rafel i en Xavier shan
posat mans a lobra. En Llusot tamb: ha comenat a dibuixar uns marrecs. El dibuix
s un idioma universal. s el
millor mtode per apropar-se
a la gent, molt millor que fer
de reporter que pregunta a
tothom. Les preguntes sempre sn un acte de violncia,
i generen recels i sospites. La
gent a qui he fet preguntes
devia pensar: Qu vol saber
aquest estranger de nosaltres?
Qu li interessa? Perqu ens
escorcolla? En els pobles la gent ha aprs al llarg dels segles
a respondre amb evasives. Perqu haurien dexplicar la seva
vida, les seves intimitats i confidncies a desconeguts? Ells,
els ms vulnerables, escolten i si han de respondre quelcom
diuen s pues... i res ms.

96

97

A lentrada dActeal hi havia dos rtols. Un deia:

Est usted en territorio del Municipio Rebelde Zapatista San
Pedro Polh, Chiapas. Bienvenido. En este municipio est
prohibido el consumo y siembra de marihuana y otras drogas.
Est prohibida la compra y venta de carros robados. Est prohibido el consumo y venta de trago. Aqu el pueblo manda y el
gobierno obedece.

I un altre on es podia llegir:

Campamento Acteal. EZLN. Pedimos respeto a esta comunidad donde hubo una gran masacre de nuestros compaeros
inocentes. Bienvenidos los compaeros nacionales e internacionales. No aceptamos gente del gobierno, por favor identifquese antes de entrar. EZLN. Gracias.

Al costat daquests cartells hi ha les escoles, amb les parets

pintades amb murals que reprodueixen dibuixos de Diego
Rivera. A la porta shi pot llegir No morir la flor de la palabra,
i un discurs del subcomandante Marcos popularitzat pel cantant Manu Chao en el disc Clandestino.
Un cop fetes les fotos hem anat cap a una altra comunitat
que es diu Campamento Dos. Pel cam hem passat per una
pedrera de grava i en Rosendo ens ha dit que s autnoma,
s a dir, vinculada a lorganitzaci zapatista. La tenen des de
1998 i la maquinria i la logstica la van finanar a travs de la
cooperaci basca. Hem parat i en Rosendo ens lha ensenyat.
Llavors he recordat la pedrera que hi ha a lentrada de lAmboto, una de les muntanyes sagrades del Pas Basc. Conec
aquest paratge perqu dos amics meus, en Pedro i la Carmen,
viuen en un casero just al peu de la muntanya. Aviat els veur,

perqu al final del viatge vindran un parell de dies a San Cristbal i desprs anirem junts a Puebla i al Districte Federal.
Per anar a laltra comunitat volem deixar la furgoneta a la
carretera, per en Rosendo ens ha dit que s millor aparcar-la
al costat de la pedrera para que no nos molesten los priistas ha
puntualitzat. Desprs hem caminat cap al Campamento Dos.
Hem fet un parell o tres de quilmetres muntanya a munt
per un corriol que passa enmig de cafetars. Hem caminat una
estona i aviat hem vist un clar de muntanya des don es veien
les valls dels Altos. All hi havia unes quinze cases de fusta i lmina i maons que sostenien cisternes negres de plstic unes
cisternes que solen estar sempre presents en els barris humils
i populars de Mxic i que tothom les coneix pel nom de la
marca, que s rotoplast. Havem arribat al Campamento Dos.
Les dones portaven nadons a lespatlla i els nens jugaven.
Les gallines es passejaven. Era lindret ms pobre dels que havem vist: era fcil adonar-se de la desnutrici dels ms petits,
que saltaven i corrien amb la panxa botida. Aquesta imatge
mha fet recordar la de moltes comunitats de Guatemala, i
mha fet pensar amb la pellcula de John Sayles (1997) Men
with guns, un dels millors llargmetratges del cinema independent nord-americ que tracta de la repressi a les comunitats
indgenes maies a finals del segle XX. La interpretaci de Federico Luppi, com quasi sempre, s espectacular.
Mentre els quatre hem fet el que ens s habitual (dibuixar, fotografiar, escriure), en Rosendo ha aprofitat per saludar la gent de la comunitat parlant en tzotzil. Desprs, al
cap duna estona, ha callat. Sha assegut a la gatzoneta i ha
esperat que acabssim. Qualsevol dels indgenes daquestes
terres es pot passar hores en aquesta posici. Jo no resisteixo

98

ms de deu minuts. s una altra mostra de resistncia

ha comentat en Rafel quan li he dit que jo era incapa destar
assegut daquella forma gaire estona.
s resistncia, sense cap dubte. Per tamb una forma destar al mn. Kapuscinski ho explica al llibre Imperi, quan exposa
que en moltes civilitzacions les persones porten una vida duna
inactivitat absoluta que el reporter polons considera insuportablement avorrida. Per aix Kapuscinski es pregunta: No
s daquesta forma tan passiva i aptica com milions i milions de
persones del planeta passen el temps? I a ms, No ho fan aix
des de fa anys, segles, independentment de la religi, la cultura o la raa? (...) si anem en cotxe pels Andes, per les polsoses
carreteres de Piura, o naveguem per lOrinoco: arreu trobarem
cases dargila, poblats i viles pobres i veurem gent que roman
asseguda a la porta de la seva casa, sobre pedres o en els bancs,
immbil, sense fer res. (...) si agafem un vol a les Filipines o a
Samoa, si visitem les incommensurables extensions del Yokon o
lextica Jamaica: a tot arreu veurem el mateix panorama de gent
asseguda que roman immbil durant hores enteres en unes cadires velles, en taulons de fusta, en unes caixes de plstic, a lombra
doms o de mangos, recolzats contra la paret de les barraques, les
tanques, i els marcs de les finestres, independentment de lhora
del dia i de lestaci de lany, de si fa sol o plou, gent astorada i
indefinida, gent en un estat de somnolncia crnica, que no fa
res excepte romandre all sense necessitat i sense objectiu....
En aquest sentit nosaltres, que no parem de bellugarnos, de parlar i de fer activitats devem ser una raresa. No
tinc massa clar amb quins ulls ens deuen veure. Potser som
transparents. A vegades sospito que els ulls daquestes persones que semblen de sal no deuen retenir les nostres figures,

99

ni a la seva ment el nostre record: deuen ignorar tanta immediatesa. Segur que per a ells representem la volatilitat i no
devem merixer que sesforcin a tenir-nos en compte.
Desprs dacomiadar els pobladors del Campamento
Dos hem arribat lActeal de Las Abejas. All ens ha rebut un
membre de la Mesa Directiva de la comunitat. Ning ens esperava, per sembla que aquesta comunitat ja sha convertit
en un lloc de culte. s un pas obligat en les peregrinacions en
defensa dels drets humans. Justament el dia davui ens ha
dit sha iniciat, des de fa pocs dies, una campanya contra
la impunitat impulsada per la Dicesi de San Cristbal i
lorganitzaci Fray Bartolom de las Casas. No hi ha dubte:
s una parada obligatria per al mn de la solidaritat, per
tamb la trobo un xic morbosa. No s si magrada.
DActeal hem tornat a San Cristbal. Era tard i ens hem
ensopegat novament amb una boira gruixuda a la carretera que
ha fet que la conducci fos feixuga i lenta. De cam hem pujat a la furgoneta tres nois del DF que es diuen scar, Hugo
i Anals. Venien del Caracol de La Realidad i dActeal. A La
Realidad han produt un CD de msica dun grup de joves de
les comunitats que es diuen 16 de Noviembre que canten
corridos zapatistas, i a Acteal han fet un parell dentrevistes a supervivents de la massacre de 1997 amb la intenci de combatre
la versi que fa uns mesos escampen alguns mitjans oficialistes.
A les deu de la nit hem arribat a San Cristbal. Llavors
ens hem dutxat i hem anat a la recerca duns tacos al pastor a
la plaa major, davant de la catedral. De tornada a Casa Castillo hem trobat lAlba, lEstel, la Jlia, la Marta i lEva. Les
hem saludat cordialment per no les hem acompanyat a la
tertlia. No podem ms i hem anat directe al sac de dormir.

100

101

Diumenge 23 de mar. Beatriz Aurora i la pintura naf

He dormit tota la nit sense interrupci. Mhe despertat dins
del sac, sobre duna mrfega, a la mateixa habitaci de lAlba
i la Jlia. Com ha dit en Rafel esmorzant: has fet realitat
una fantasia, has dormit amb dues zapallasses. Llstima
que no ha estat ni en qualitat ds de peluix.
Avui s diumenge de Pasqua: tota una festa en aquestes contrades! Hem esmorzat tranquillament. Tots ens hem
aplegat a la cuina. Hem pres un bon caf, fruita, pa torrat i
unes salsitxes fregides amb all que ha fet en Rafel. Havent
esmorzat ens hem assegut una bona estona al pati de Casa
Castillo, prenent el sol, llegint o, simplement, descansant.
Al pati, mentre ens hem assolellat, he confessat que arran
daquest viatge he tornat a escapolir-me una vegada ms
dels meus deures de padr vers la meva fillola: No he regalat
la mona a lAnneta, la filla del meu germ! Desprs dun si-

102

lenci he expressat, no sense remordiments, que anir acumulant el sentiment de culpabilitat de totes les mones que no
haur regalat a lAnneta i quan tingui s de ra li finanar
un viatge on vulgui... A veure si li estimulo la faceta nmada.
Al cap duna hora hem anat al centre de San Cristbal
tot xino-xano. Cadasc ha fet la seva. Era dia lliure. Jo mhe
dirigit a lestabliment Tierra Adentro a prendre litres de caf
americ i llegir el diari un dels meus plaers del diumenge. All mhi he passat mig mat i part de la tarda. Desprs
hem quedat danar a la casa de la Beatriz Aurora, una pintora
dorigen xil famosa internacionalment per la seva pintura
naf de suport a la rebelli zapatista.
Abans darribar a casa de la Beatriz, per, he passat per Casa
Castillo a deixar quatre andrmines que he comprat i a buscar
un jersei perqu al vespre, a San Cristbal, refresca. Un cop a
Casa Castillo el matriarcat regnant estava pendent duna m
de cartes del Tarot i dels ngels. Per primera vegada a la vida
mhan tirat les cartes. Del Tarot mha sortit la carta de la Justcia, que suposo que s una de prou bona, per com que sc un
desconeixedor daquesta matria ho haur de preguntar. De la
m de les cartes dels ngels nhan tret sis, per abans mhan advertit que daquesta baralla totes eren bones. No recordo quines
sis mhan sortit, com que no hi havia risc no mhi he capficat.
A les vuit hem arribat a casa de la Beatriz Aurora. Havem
quedat a les set per a Mxic arribar puntual quan tinviten a
un pat s quasi de mala educaci i en canvi, arribar amb una
hora de retard s garantia que tatendran amb un somriure.
bviament, no s necessria cap excusa per la tardana.
La Beatriz Aurora viu al carrer Flavio Paniagua en una
casa bonica, senzilla i plena de pintures. Es tracta duna de

103

les creadores ms rellevants de la

iconografia zapatista. Ella s qui
ha fet els psters ms emblemtics de la rebelli de lEZLN. De
la seva obra destaquen els psters
de lEncuentro Intergalctico contra
el neoliberalismo y por la humanidad, el que dna suport a la candidatura del bisbe de San Cristbal
de las Casas don Samuel Ruz al
premi Nobel de la Pau de 1994,
i el de promoci de lagricultura
ecolgica a les granges autnomes de Chiapas. A mi magrada
molt el que pinta i a lentrada de
casa hi tinc un parell de psters
emmarcats de les seves pintures. I tamb, a inicis de gener,
vaig anar amb els meus pares a una exposici itinerant de la
seva obra que es presentava a Vilassar de Mar. Lallau de colors de les seves pintures i els centenars de personatges naf
que poblen les seves creacions sempre mhan fascinat.
Quan hem arribat a casa seva hi hem trobat a la seva filla (que viu entre San Cristbal i Cuernavaca), en Peter de
Va campesina i la seva parella, i tamb la Mariana, que est
fent una tesi doctoral sobre la vida quotidiana a les comunitats
zapatatistes dOventic a la Universitat de Texas, a Austin. El
sopar ha estat bonssim! La Beatriz ha fet mole amb pollastre
i ens ha ofert vi xil, mescal i tequila. Hem parlar de diversos
temes sense massa ordre. A les onze han anat tocant el dos la
majoria dels invitats, entre ells en Xavier i en Rafel, i hem que-

104

dat en Llusot, la Beatriz, la Mariana i jo. Llavors la Mariana

ens ha confessat que tenia un okupa a casa seva. Es diu Diego,
es creu hiper-revolucionari i s molt pesat (i tamb porteo,
amb tot el respecte als habitants de Buenos Aires, que no tenen cap culpa de la conducta daquest barrut). La Mariana lha
allotjat un parell de dies per ara ja no sel pot treure de sobre
i, a ms, pretn organitzar-li la vida. Li hem dit que no pot ser
i que li ha de dir que toqui el dos sense massa miraments, i que
si no satreveix nosaltres lacompanyarem a casa seva mentre li
anuncia la notcia del desnonament. Al cap duna estona, amb
la complicitat i la desimboltura que dna el tequila, hem preguntat a la Beatriz quan i per qu va arribar a Chiapas.
La Beatriz ha comenat dient que ella no s artista i, que
de ser-ho, ho s accidentalment. Ella, ens ha confessat, el
que sempre ha estat s una militant poltica, i que la resta
de coses a qu sha dedicat, entre les quals una s la pintura,
han estat per sobreviure. Abans de dir-nos per qu va arribar
a Chiapas ha fet un altre glop de mescal i ens ha explicat un
relat que comena a inicis dels anys setanta, a lpoca del Xile
dAllende, quan ella militava en el MIR el Movimiento de
Izquierda Revolucionaria i tenia catorze anys.
El MIR era lorganitzaci ms radical de lespai poltic
desquerra que donava suport a Allende. Aquesta organitzaci aplegava, sobretot, joves universitaris i intellectuals fascinats per lonada revolucionria que semblava avanar per tot
lAmrica Llatina. El MIR mantenia la tesi guevarista que era
possible conquerir el poder a travs de la lluita armada, per
sempre va ser fidel a la via xilena al socialisme que pregonava
Salvador Allende. Durant el darrer any de la seva administraci, en mig de les activitats disruptives de la dreta impulsades

105

i finanades per ladministraci Nixon, el MIR va convertir-se

en la formaci que va denunciar amb ms insistncia lactitud
colpista de loposici. En aquest context el MIR va comenar
a crear milcies amb la ingnua pretensi de convertir-se en el
bra armat que garantiria i defensaria les conquestes del govern dUnitat Popular davant de qualsevol atac reaccionari.
Per aquesta ra els militants del MIR van ser durament reprimits desprs del cop destat de Pinochet: dels 8.000 desapareguts poltics que shan comptabilitzat de la dictadura xilena
molts eren daquesta organitzaci. Una delles va ser la Beatriz
Aurora. Llavors tenia divuit anys recorda i la van fer desaparixer i torturar durant tres mesos. Per ella va tenir sort,
ms que no pas en Charles Horman, el noi que es representa a
lexcepcional pellcula de Costa Gavras, que es titula Missing,
i on Jack Lemon t una interpretaci magistral. El fet que fos
ciutadana espanyola (era filla dexiliats republicans) i, sobretot,
la pressi que va fer el seu pare, que era deg de la facultat de
Belles Arts de la Universitat de Nova York, i el seu oncle, que
era ambaixador dAustrlia a Xile, van fer possible la seva reaparici. Un cop reapareguda els militars la van traslladar
del camp de detenci illegal a les escales dun avi comercial
dIberia que la va portar (juntament amb tres companyes reaparegudes ms) a Madrid. Era lany 1974. Quan va arribar
a la capital del regne (aleshores amb un militar de cap destat)
la policia espanyola de la brigada poltica va parlar amb les
quatre noies repatriades i els va deixar ben clar que all no sels
ocorregus implicar-se en cap activitat poltica. Si ho feien,
van sentenciar els policies, de Espaa no las sacara ni Cristo.
bviament la Beatriz Aurora va viure les acaballes del
franquisme submergida en la galxia dorganitzacions des-

106

querra presents aleshores. Per lany 1979 va anar cap a Mxic per a reprendre la lluita del MIR i per donar suport a les
revolucions que sestaven gestant a lAmrica Central, on hi
havia molts xilens implicats. Immediatament va sentir-se a
gust a Mxic. Ens confessa que en el mateix moment de baixar de les escales de lavi (fa trenta anys sempre es baixava
per unes escales directament a la pista) va sentir que aquell
era un pas dacollida. A Mxic va collaborar primer amb
la revoluci sandinista de Nicaragua i, posteriorment, amb
una de les quatre guerrilles de Guatemala que desprs van
formar la Unin Revolucionaria Nacional Guatemalteca,
la URNG. La seva organitzaci era lanomenada FAR, les
Fuerzas Armadas Rebeldes. Durant la primera meitat dels
anys vuitanta la seva tasca va ser rebre i acollir guerrillers
daquesta formaci que arribaven daltres pasos sobretot
de Cuba i introduir-los a Guatemala per la frontera sud.
Lany 1985 va tornar a pintar. No per gust, sin per salvar-se. A inicis daquell any esperava un nad, per tot es va
torar. Aquell any va perdre amics i casa amb el terratrmol
que va assolar la meitat de la capital mexicana. Tamb va perdre la seva organitzaci poltica arran dun traumtic conflicte
intern que va acabar amb la divisi del MIR. I, finalment, va
perdre el seu fill quan encara estava dins la panxa. Sense raons
per viure es va tancar en el seu ltim refugi: la pintura. Va anar
a viure a Cuernavaca i va comenar a pintar i, a poc a poc, es
va anar refent. La seva pintura agradava i aviat moltes galeries
li van obrir les portes. Va comenar una nova vida, amb una
nova parella i una filla. Va ser llavors quan, sense esperar res
de la poltica, va esclatar la rebelli zapatista. Ho va deixar tot
i sen va anar a Chiapas, i es va a posar a disposici dels compas.

107

La seva tasca va ser pintar per a la nova causa. Quan va comenar a fer cartells per, ja no dibuixava soldats, ni fusells, ni
sang, ni monstres contra els quals lluitar. El discurs zapatista
i el contacte amb els descendents de la civilitzaci maia li van
inspirar una iconografia revolucionria radicalment diferent
a lexistent fins aleshores. Les flors, els ocells, les guineus, les
vaques, els gossos, les persones, els estels, els nvols, els rius,
la lluna i el sol sn els protagonistes de la seva pintura. Ens ha
dit que va ser un retrobament que anava de la m duna nova
revolta i una nova pintura militant. Per aix la Beatriz deia que
no era artista. I si ho era afegia era a causa de la revolta
zapatista. Ella ens repetia que havia estat el zapatisme el que
havia difs la seva obra a travs de la seva lluita. Segons la
Beatriz el zapatisme s una lluita diferent, que parla de la vida.
I ha afegit que no podria ser daltra manera, ja que el poble maia
s essencialment bo; fins i tot el jaugar que habita a les seves
selves s pacfic: s lnic de lespcie que no ataca els humans.
Lexperincia de Beatriz mha recordat una mica la figura den Roberto Bolao que apareix a lobra dels Soldados de
Salamina fent de guardi en un cmping del Maresme. Bolao, escriptor xil, exiliat a Mxic i aterrat a Barcelona i a
les comarques gironines, i mort prematurament, tamb va militar a lesquerra xilena, per la seva militncia (igual que va
passar amb el seu compatriota Ariel Dorfman) va desembocar
en la literatura. Lautor de Putas asesinas, Detectivos salvajes i
2666 (entre daltres obres), desprs del cop destat de Pinochet
va esdevenir un desarrelat que es va refugiar en la literatura.
La Beatriz ho va fer amb la pintura. Tothom sobreviu com pot,
ens ha dit. Cansats, una mica emocionats i amb una notable ingesti de mescal, en Llusot i jo hem anat cap a Casa Castillo.

108

109

Dilluns 24 de mar. Qu vol dir ser indgena

Ens hem aixecat de bon mat. Ens esperava una immensa furgoneta model Dodge-Ram 250 Challenger davant Casa Castillo. Arran daquest fet la nostra vida a la carretera ha canviat
definitivament: a partir davui viatjarem amples i amb conductor! En un moment he tingut la impressi que semblvem
estrelles de rock, sempre que sobvis labsncia de glamur i
luxe que no t ni la vella furgoneta ni nosaltres. Especialment
ho devia pensar en Rafel ja que les anteriors gires a la recerca
de murals les havia fet sol, carregat del seu feixuc equip de
fotografia, i enfilant-se a tota mena de transports collectius.
Hem quedat a les set del mat per sortir cap a la selva. Al
costat de la furgoneta hi havia un senyor de pell fosca que
tenia una constituci slida, fins i tot una mica gruixuda. La
seva cara era rodona, els ulls un xic allargats, un bigoti prim
a lestil de Jorge Negrete i cabells curts, una mica punxeguts

110

i negres com el carb. La seva mirada transmetia vitalitat i

una certa murrieria continguda. Es deia Don Jaime i era la
persona que ens faria de xofer durant els quinze dies que
haurem de viatjar per la selva Lacandona.
Des de linici don Jaime sha mostrat atent i efica, i amb
una actitud tranquilla. Les explicacions que ens ha donat
sempre han estat ponderades i mai ha volgut imposar el seu
criteri malgrat que sovint era qui millor dels cinc sabia com
arribar on volem anar. Aviat ens hem ents. I, a ms, quan li
hem preguntat on havem danar a esmorzar ens ha portat a un
lloc on hem menjat duna manera deliciosa i barata. Un cop
de tornada a la furgoneta li hem preguntat si entenia algun
dels idiomes indgenes que es parlen a Chiapas. Ens ha respost que s, que la seva llengua materna era el tzeltal. Des de
llavors alguns dels trajectes shan convertit en classes de tzeltal. Li hem anat preguntant com es diu una cosa i una laltra,
i tamb li hem demanat
que ens digus algunes
expressions. De tots
nosaltres en Rafel ha
estat el ms aplicat, ha
anat apuntant en una
de les seves petites llibretes de color (on hi
porta el compte de tots
els murals fotografiats,
les seves mides, la ubicaci, el dia de registre,
etc.) el lxic tzeltal i ha
anat repetint expressi-

111

ons. A poc a poc la llibreta den Rafel sha anat convertint en

un diccionari de butxaca tzeltal que, si tenim temps i esma,
el repassarem al vespre i aprendrem a dir Yax bonix ta wayel,
que significa men vaig a dormir. Tamb hem aprs alguna
cosa ms: bayat vol dir hola, wokolawal s grcies. Arran daquestes llions podrem demanar en la llegua prpia
daquesta contrada la base de la dieta de les comunitats, que
s la waj, la tortilla feta dixim, que s el blat de moro. Quan
els hem demanat com li diuen al pa, ens han respost kaxlan
waj. Kaxlan vol dir home blanc (o ladino, que s quasi el mateix per a ells) i, per tant al pa lanomenen tortilla de lhome
blanc. Quan hem compartit taula amb indgenes a vegades
ens han preguntat si en mengem gaire, de pa. Nosaltres hem
respost que s, sempre. Immediatament ens han dit si no ens
en cansem de menjar tant de kaxlan waj. Nosaltres hem rigut.
No fa massa estona en Xavier havia comentat que no comprenia com aqu no es cansaven de menjar sempre tortilla!
Per no a totes les comunitats dels Altos i de la Selva que
visitem parlen, a ms del castilla, el tzeltal; tamb es parla el
tzotsil i el tojolabal. Aqu quasi tothom parla, com a mnim,
dos idiomes: el matern i el castell amb un domini variable.
Alguns narriben a parlar tres o quatre. No hi ha dubte que
s un espai polglota. Els nics monolinges sn els que noms parlen castell i creuen que no cal parlar res ms. Cap
novetat: s lherncia de la concepci tancada, arrogant i displicent dels conqueridors.
Desprs de dotze hores dhaver sortit de San Cristbal
hem arribat al nostre dest. Abans per, hem parat un moment a la seu municipal de la comunitat de Lucio Cabaas
per deixar-hi pintura perqu, de tornada (daqu a un parell

112

de setmanes), en Llusot ajudi a fer el mural que li han encarregat. Dall hem anat a Huixtan, desprs Rancho Nuevo i a
Comitn de Domnguez, que s una de les ciutats colonials
ms meridionals de la Repblica mexicana, a tocar de Guatemala. A partir de Comitn ens hem dirigit al nord, entrant
a la zona de Selva, al trpic humit. Hem creuat els municipis de Las Margaritas, San Jos, Guadalupe Tepeyac i, finalment, hem arribat al nostre dest: el Caracol de La Realidad.
Durant el trajecte don Jaime i en Rafel han anat xerrant.
Mentrestant, nosaltres hem llegit, dormit i mirat el paisatge. A vegades tamb hem escoltat les seves converses i, de
tant en tant, hi hem ficat cullerada. En un moment en Rafel
ha preguntat a don Jaime si es considerava indgena. Ell ha
respost que s. Tamb li ha preguntat si aquesta adscripci
feia referncia a una identitat compartida amb tots els indgenes de Mesoamrica, de Mxic, o de Chiapas, o amb els
de la seva parla els tzeltals. Ell li ha respost que s mexic
i que no hi ha cap mena de contradicci, que s un indgena
mexic, i que negar la seva indianitat s absurd perqu ho
portava a la cara i a la sang. En Rafel li ha tornat a preguntar
si la seva identitat indgena s fruit duna pertinena tnica,
cultural o idiomtica. Don Jaime li ha repetit que s indgena simplement perqu ho s. Dins la furgoneta sha fet una
mica de silenci i jo he pensat que el fet identitari s un
tema crptic, polmic i difcil dexpressar amb paraules. Si
ja s complicat parlar daix a la pennsula ibrica no vull ni
imaginar-me el que passa a Chiapas, a Mxic i a tot lAmrica
Llatina i amb els pobles indgenes.
Aix, no deixa de sorprendre que desprs de tants estudis
i recerques sobre els pobles indgenes a lAmrica Llatina, i

113

de poltiques impulsades per part de governs i organismes

internacionals, shagi avanat tan poc en la seva comprensi,
respecte i benestar. I tot aix tenint en compte que lorganitzaci de les Nacions Unides va declarar que lany 1993
siniciava la dcada dels pobles indgenes. Aquesta dcada
(que anava des de 1993 fins lany 2002) es va concebre com
una oportunitat per lluitar contra les injustcies que shan
coms contra els pobles originaris daquestes terres, i per a
reconixer els seus drets civils, socials, culturals i econmics.
Malgrat aix, una vegada esgotada la dcada, la realitat
daquests pobles continua marcada per la pobresa, la marginaci i la subordinaci. No vull pas dir que no shagin fet
avenos durant aquests darrers anys, per s molt difcil assenyalar progressos evidents en el seu benestar i autonomia.
Avui, igual que fa segles, ser indgena a lAmrica Llatina
i a Mxic suposa ser pobre i excls. Segons un informe de la
Comisin Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indgenas (CNDI) de Mxic, publicat fa pocs anys, els membres
dels pobles indgenes continuen figurant com lestrat ms
desfavorit del pas. Aquest informe pretn fer un retrat de
la situaci socioeconmica de la poblaci indgena i exposa
que a finals del segle XX les famlies indgenes tenen una
mitjana de sis fills, que el 35% dels seus membres treballen
en el sector terciari, que el 25% sobreviuen sense cap ingrs,
que el 56% reben menys de dos salaris mnims (mexicans),
que quasi el 40% dels nens no van a lescola (el cas de les
nenes deu ser pitjor!), que ms del 40% de les famlies viuen
en cases amb sl de terra, que ms del 30% no tenen aigua
canalitzada, i ms del 20% no tenen servei sanitari, i tamb
que el 15% no tenen energia elctrica. Aquests indicadors

114

fan suposar que la major part de les famlies indgenes formen part del substrat ms baix de la poblaci mexicana: sn
els ms pobres dels 50 milions de pobres que malviuen en
aquest pas. Per tamb sha dapuntar que les coses, de mica
en mica, estan canviant. Don Jaime ns un exemple, i les
comunitats que visitem tamb.
I per primera vegada en alguns indrets del subcontinent
leptet dindgena ja no s una marca de subordinaci, sin
dorgull. Una altra qesti s que ens responguin el que nosaltres volem escoltar (i podem entendre) quan els preguntem qu s per a ells la identitat o com veuen el futur. Difcilment ho faran. Perqu ho haurien de fer? Noms han pogut
conservar all que ens han amagat. Perqu no haurien de
fer el mateix amb els seus anhels i sentiments?
Un cop a La Realidad, ja de fosc, hem
parlat amb el compa
de la comissi de vigilncia. Li hem dit
els nostres noms, el
nom de lorganitzaci de la qual som
membres (tots hem
dit que som del Collectiu Naguals, que
s lassociaci solidria i artstica a la
qual pertanyen en
Rafel i en Xavier) i
el que volem fer, que

115

s fotografiar els murals de la zona. Diuen que haurem de

parlar amb la Junta de Buen Gobierno, per que avui ja s
massa tard. Aix que hem anat al campament civil a penjar les hamaques i a installar-nos. Desprs hem anat a sopar
huevos a la mexicana, per variar i havent menjat ens
nhem anat a dormir. Era fosc i no hi havia electricitat.
Els nvols tapaven els estels.

116

117

Dimarts 25 de mar. Tifosi sense fronteres

De matinada, mentre es despertava el mn al voltant del
campament civil, sescoltava la pluja que repicava sobre el
teulat de lmina. Poc a poc he anat sentint com es desvetllaven
i saixecaven en Rafel, en Xavier i en Llusot, que han dormit
al meu costat. Poc desprs he escoltat els altres campamentistes, que sn de Pisa, i que tamb han dormit al mateix recinte. s bonic escoltar la xerrameca meldica de la llengua
de Dante si no criden massa, s clar. Tothom sha aixecat
menys jo. No ha parat de ploure durant tota la matinada. El
soroll de la pluja al teulat magnificava la tempesta i des del sac
mimaginava que sestava gestant el diluvi universal. Al Carib,
en temps de pluja, s igual. Recordo unes nits dagost a Corn
Island en qu el soroll de la pluja als teulats de les cases de fusta i palma feia pensar que lendem al mat hauria desaparegut
lilla i jo comenaria el dia com un nufrag, agafat dun taul.

118

Per a aixopluc la pluja s un regal i he pensat que en

aquestes circumstncies el millor era aprofitar una estona ms
a lhamaca, dins del sac. Mentrestant, amb una m impulsava
lhamaca i la feia balancejar, creant una sensaci dingravidesa.
Tamb escoltava uns fados de Cesarea vora que tinc enregistrats en el meu MP3. Finalment mhe aixecat i al recinte on
era noms hi quedava una parella ditalians que no satrevia a
sortir pel ruixat que queia. Mhe guarnit, els he saludat cordialment i els he preguntat qu hi feien en aquest indret. Mhan
respost que eren duna associaci dafeccionats al futbol que
feia projectes de desenvolupament i solidaritat a indrets conflictius del planeta, com ara Palestina, Ruanda o Chiapas.
Aquesta parella mhan fet pensar en un llibre del politleg
Robert Putnam titulat Making Democracy Works, que parla de la
importncia de les relacions de confiana interpersonal i de la
densitat associativa a Itlia. Putnam diu que quan ms confiana
hi ha entre les persones, i ms activitat associativa, es crea capital social. Aquesta concepte el de capital social s, segons
lautor, un dels elements clau perqu les institucions democrtiques funcionin i conclou que una de les respostes a labisme (social, econmic, cvic i poltic) que existeix entre el nord i el sud
de la pennsula itlica s la poca presncia de capital social en
els territoris meridionals del pas. Entre les entitats que Putnam
confereix capacitat de generar capital social computa les penyes
de futbol. Aquesta dada que jo sempre havia criticat he comenat a respectar-la avui, en descobrir que algunes de les penyes
futbolstiques italianes impulsaven tasques de solidaritat. Visca els
tifosi sense fronteres! Qu seria de les penyes de futbol que hi ha a
Catalunya (que bsicament es dediquen a cridar, disfressar-se i
viatjar destadi a estadi...) si canalitzessin una part de la seva ener-

119

gia a la solidaritat internacional? Caldr pensar seriosament la

possibilitat de replicar lexperincia italiana!
He sortit del campament, malgrat la pluja, per satisfer
una de les meves addiccions: prendre un caf de bon mat.
Al cap duna bona estona ens han rebut els membres de la
Junta del Buen Gobierno del Caracol de La Realidad. Quan
hem entrat al local on ens han citat hem vist tres persones
sense passamuntanyes: dues noies i un noi. Els tres feien cara
de cansats, segur que portaven des de les quatre o cinc de
la matinada pencant. Crec que, en veurens, han pensat que
som uns geros pesats i tenen una mica de ra. Desprs de
les salutacions, el primer dileg que hem tingut ha esta un
xic kafki. El noi que estava all, mentre es mirava els nostres
passaports, ens ha preguntat per la nostra procedncia i sha
produt el segent intercanvi de paraules:
De dnde son?
De Catalua.
Ese es el nombre del pas?
S, Catalua, del estado espaol.
Ah! Son espaoles?
Preferimos que ponga en su registro de visitantes que somos
catalanes, si no le molesta.
Pues bueno.

Shan mirat entre ells i el noi ha apuntat alguna cosa al registre en el qual les autoritats de La Realidad apunten el nom,
lorganitzaci a qu pertanyen i la procedncia de les persones que passen pel Caracol. Llavors he pensat en el desori
que hi ha dhaver en aquest registre, on hi ha valencians que
figuren com dEspanya i daltres dels Pasos Catalans, cata-

120

121

lans de Catalunya i daltres de lestat espanyol, bascos amb

passaport espanyol i francs, italians molt nacionalistes (malgrat no parar dinsultar-se els del nord amb del sud) i alguns
barcelonins que exigeixen figurar com a ciutadans del mn.
Com sempre en aquests casos hem demanat perms per fotografiar els murals que hi ha a La Realidad i a les comunitats de
San Jos i Guadalupe Tepeyac. Tamb els hem dit si ens podien
explicar com est la situaci a la seva zona, que sabem que s
especialment delicada. Ens han parlat del tema dels desallotjaments, de la pressi que hi ha sobre la terra (i el territori), i de
la forma en qu viuen els fluxos migratoris, que s un tema recorrent que pateixen des duna doble vessant, com a emigrants
i com a receptors de persones que venen del sud cercant els
Estats Units. Mentre ens ho explicaven he intentat registrar en
el meu quadern el relat que anaven desgranant les tres persones
que tenem davant. Entre daltres coses han dit aix:

Es que el gobierno quiere desalojar todas las comunidades de la

Garrucha pariba para hacer la reserva de Montes Azules. Pero parece que la resistencia es muy grande y lo que est haciendo el gobierno es ir comprando a los Presidentes de las comunidades. La
mayora de las comunidades de Montes Azules no son del EZLN
y es fcil comprarlos ... desde 1994 los hermanos que estn a favor del gobierno han recibido mucho dinero del gobierno, pero
tambin deben un chingo, as que el gobernador puede hecharlos.
La inmigracin es el pinche problema que est pasando
ahorita... los que no son zapatistas se van un chingo a los Estados. Los zapatistas antes de irse deben pedir permiso a la Junta
de Buen Gobierno. Tambin vienen de Guatemala. Por aqu
muchos que tienen carro trafican con inmigrantes centroamericanos. Estamos viendo desde el EZLN que no hagan trfico,
mafia. Los del EZLN no permiten que se cobre, si descubren
a alguien lo detienen seis meses de castigo. No se puede robar
dinero al propio hermano guatemalteco.

La situacin de por s est mal. Estn pasando muchas cosas.

Relajos del gobierno o de los priistas... es lo que est pasando.
Comunidades como las del ejido Unin de la Selva toman
tierras donde estn compaeros zapatistas de la comunidad 24
de Diciembre. El gobierno no quiere broncas, ya les pag los
ejidos para que dejen de chingar. Pero los del ejido Unin de
la Selva llevaron los potreros a las milpas de los compas para
que las destruyeran y han llevado el tema a juicio. Donde estn
los zapatistas son zonas recuperadas a Absaln Castellanos, ex
gobernador de Chiapas. Los que las recuperaron fueron los
del EZLN, fuimos los que derramamos sangre. Tambin se ha
desalojado por el gobierno a la gente de San Miguel y el Buen
Samaritano. Este ao empieza difcil.

Desprs dhaver estat parlant una estona amb els membres

de la Junta hem anat a un menjador de La Realidad. En Rafel
i en Llusot han dinat ous, frijoles i tortillas. En Xavier i jo no
hem demanat res, noms hem pres un caf i unes galetes. A
la sobretaula cadasc fa la seva. En Rafel ha netejat la seva
cmera de fotos que s gran i es desmunta!, en Xavier ha
posat al dia les llibretes on hi t apuntades totes les mesures
dels murals, en Llusot sha posat a dibuixar i jo a llegir un
recull darticles de Jorge Ibargengoitia, un prolfic escriptor
i articulista mexic incisiu i crtic de la vida quotidiana i de
les dries dels mexicans. Es tracta dun escriptor discret que
es va fer fams quan dues de les seves novelles es van portar
al cinema: Dos crmenes i La ley de Herodes.

122

Ha estat un dia tranquil. He hagut de desenvolupar la

pacincia necessria per esperar que els meus companys
sobretot en Rafel i en Xavier fessin la seva feina, sense jo
tenir cap pla especial. La tarda ha transcorregut al voltant dels
dos quilmetres que van del campament civil, on tenim les
hamaques, a la cafeteria-menjador. Tot el que hi havia a labast
de la meva vista estava construt per teules de fusta i alguns
blocs de ciment. El que realment mha imposat del paratge era
la natura. Hi havia arbres de ms de quaranta metres dalada,
amb uns troncs de cinc o sis metres de dimetre.
Sense cap ms obligaci mhe quedat quiet en un rac
a veure com la resta del mn passava pel costat. Pels que
sempre anem esperitats amunt i avall, corrents, impacients,
mirant el rellotge i arribant un quart dhora tard arreu... saber que hem de passar un dia en un poblet de quatre cases
dividit en dos barris enfrontats (els rebels i els gobiernistas)
i en un trajecte que es limita a dos quilmetres, ens genera
una sensaci a mig cam del tedi i de langoixa.
Un cop ms es tractava desperar, per esperar amb la sensaci que no sespera res de la jornada. Al cap del dia per, mhe
adonat que hi havia una altra manera de viatjar assegut en un
banc al mig del carrer. Quiet, llegint, prenent un caf o escrivint es pot veure com transcorre la vida i, al cap del dia, sense
sospitar-ho, haver conegut ms coses que si hagus perseguit
neguitosament crniques per escriure i explicar. Abans danar a
dormir he fet un recompte de la gent que mhe ensopegat aqu,
a La Realidad. El balan ha estat fora correcte. He parlat amb
un noi angls que es diu Japhy (un nom que els seus pares van
treure duna novella de Jack Kerouak) i que fa una tesi doctoral
sobre el Pla Puebla-Panam a la Universitat de Manchester; dos

123

dirigents del poble indgena zapoteco del Consejo Ciudadano

Uni-Hidalguense que lluiten contra els estralls que estan fent
les empreses energtiques a listme de Tehuantepec; un llibertari francs de Marsella que est fent un banc de sement de blat
de moro criollo autcton; i una dirigent dun poble dOaxaca que
treballa en una rdio comunal que es diu Contramortaja. A tot
plegat shi havia de sumar el relat esferedor den Rafel, que ha
patit un atac de formigues mentre estava fotografiant un mural
que hi havia a la faana del campament on ens allotgem, en el
qual hi ha pintats dos ulls molt grossos emmarcats en una franja
negra que simbolitza el passamuntanyes zapatista i un estel roig
de cinc puntes a m dreta. A un extrem del mural es pot llegir
tamb una inscripci que diu ya se mira el horizonte. Latac de
formigues que ha sofert en Rafel lhan deixat mig enfebrat, i no
ha parat de gratar-se durant tota la tarda.
A la nit, abans danar a dormir hem vist que molta gent
saplegava en un gran recinte
que hi havia al costa de les oficines del Caracol, a laire lliure.
Hem preguntat qu hi feien i al
cap de fora estona ens hem assabentat que es projectaria una
pellcula del segle dor del cinema mexic. Nosaltres hem anat
a dormir, per no hi ha dubte
que passar un dia quiet contemplant, des dun rac, el que passa en una comunitat, pot donar
fora joc.

124

125

Dimecres 26 de mar. La guerra i els dbils

Ens hem despertat al campament de La Realidad. El dia estava ennuvolat i feia una bona llum per fer fotos. Per aix en
Rafel, quan ha tornat de rentar-se la cara, ens ha dit feu
danses als dus peraqu no surti el sol. Si el dia continua aix
podrem fer bones fotografies i acabar abans de migdia.
Hem anat a fer el caf de rigor. Estava ple de joves de diferents comunitats. Ens han dit que aquests dies comenava la
secundria i que tots els joves de les comunitats venes saplegaven durant uns mesos aqu. Els que estaven a la cafeteria
feien cara de contents. Al cap duna estona hem esmorzat.
Hem experimentat un canvi gastronmic: res de huevos a la
mexicana i frijoles, que sn molt bons per cansen desprs de
menjar-ne durant un parell de setmanes seguides. Avui hem
degustat un parell dous durs amb patata bullida. Sha agrat.

126

Poc desprs la Junta de Buen Gobierno ha donat perms

a en Rafel per fer fotos a les comunitats de Guadalupe Tepeyac i San Jos del Ro. Hem esperat una hora peraqu acabs de fotografiar els murals que li quedaven a La Realidad,
i seguidament hem desmuntat les hamaques i ho hem carregat tot a la furgoneta. Mentre preparvem la sortida ens
hem creuat amb els italians tifosi i els hem desitjat molta sort.
I quan ja estvem a punt de marxar don Jaime ha saludat efusivament un senyor duns cinquanta anys i ens lha presentat.
Es deia Alberto Corts i era director de cinema. Don Jaime
va fer-li de xofer i de guia durant quatre mesos, mentre es va
rodar una pellcula (que el mateix Corts va dirigir) a la zona
zapatista i que es titula El corazn del tiempo. Lhem saludat i
hem quedat per parlar aquesta nit a la comunitat de San Juan
del Ro, doncs tots ens dirigem al mateix lloc. Tamb li hem
preguntat si es far algun passi de la seva pellcula a les comunitats durant aquests dies. Ens ha respost que no, que encara
no estava enllestida, que lestaven acabant de muntar i que fins
a finals dany no es podria veure.
Hem pujat a la furgoneta, cap a Guadalupe Tepeyac. Un
cop all ens ha rebut en Francisco, un noi duns trenta anys
que va viure laixecament zapatista quan en tenia dotze, que
va participar en lorganitzaci de la Convencin Nacional
Democrtica del sis dagost de 1994 i que va patir la invasi
de lexrcit el segent mes de febrer. Arran daquest atac de
les Forces Armades tota la comunitat es va haver de desplaar a la selva, i en Francisco sen va anar amb ella. Al cap de
sis anys, el dia set dagost de 2001, la comunitat va retornar
i lexrcit es va retirar. Aquell indret va ser un dels paratges
escollits per rodar la pellcula.

127

Un cop a la comunitat en Rafel i en Xavier han fet fotos

als murals que hi havia. Alguns eren antics i daltres sn nous
de trinca: alguns shavien pintat expressament pel rodatge.
Mentrestant, en Francisco ens ha explicat a en Llusot i a
mi com va viure els dies de la insurrecci zapatista. A ell li va
tocar anar, amb un grup, a prendre la rdio del municipi de Las
Margaritas el dia tres de gener; i desprs a fer gruix en els batallons insurgents que van caminar per les canyades de la selva
fins al dia dotze de gener, que van tornar (en el replegament)
a les comunitats. El dia dotze comenava oficialment lalto al
foc per part del govern i lEZLN, per en Francisco ens ha dit
que durant la setmana segent encara volaven helicpters i es
bombardejava les comunitats. Aquest fet em va recordar el que
un dia em van dir en Jordi i la Judit, una parella damics que van
fer deducadors durant la revoluci sandinista al municipi de
San Carlos, a la vora del riu San Juan que separa Nicaragua de
Costa Rica. En Jordi em deia que lany 1987 mentre a Estocolm
donaven el Premi Nobel de la Pau al llavors President de Costa
Rica, scar Arias, en reconeixement de la seva proposta per a
la pacificaci de la regi, ells escoltaven els avions i helicpters
que sortien de terra tica per a donar suport a les activitats blliques i terroristes de la Contra.
En Francisco ha callat una estona i desprs ha dit que els
van bombardejar noms perqu demanaven educaci, feina,
terra, alimentaci, sostre, pau, independncia, justcia i democrcia. Ho ha exposat amb naturalitat, com si el que exigien fos
el ms normal del mn. Ho sembla he pensat per aquestes demandes, si sn veritables, aterren els governants darreu.
Aquest noi, en Francisco, va tenir ms sort que el milici que
va descriure en Rafael Aceituno, un reporter que va estar present

128

129

durant els primers combats que va haver-hi a Chiapas desprs de

la rebelli zapatista. En un relat, que es troba en la compilaci
de textos sobre Chiapas anomenada Viajes al desierto de la soledad.
Un retrato hablado de la Selva Lacandona, Aceituno exposa lagonia dun indgena que es va sumar a laixecament i va participar
en els enfrontaments que va haver-hi durant els primers dies entre els insurgents i les forces armades. Una part del text diu aix:
Se llama Domingo y tiene los labios gruesos. Est herido y
jala aire con dificultad. Ayer le metieron dos balazos en la pierna izquierda. Domingo es guerrillero. Pele en la batalla de
Ocosingo y conserv la vida. Se ha refugiado en una casa del
pueblo. Hoy, temeroso cuenta:
Tengo veinte aos y no quiero morir. Soy del ejido Laguna
del Carmen Patat. Ah vivo. Entr en la guerrilla hace dos
aos. Yo trabajaba la tierra en paz... pero me invitaron a participar en ciertas reuniones secretas y asist.
Quin te invit?
Unos compas.
(...)
Por qu te integraste a la guerrilla?
Porque me cas hace un ao y no quiero que mis hijos sufran
lo que yo he sufrido.
Cules han sido tus sufrimientos?
Todos... todos.
Cules Domingo?
Eeeste... Casi nunca tengo dinero para comer. No tengo tierra.
No soy feliz... Esos son.
Los disparos se oyen cada vez ms cerca. El convoy de prensa abandon Ocosingo hace dos horas. El guerillero se sobresalta. Dice:
Me van a matar, verdad?

El reportero guarda silencio. No sabe qu decir. Y Domingo

baja la cabeza.
El 5 de enero la violencia lleg a su punto ms alto. Ese da
Ocosingo obtuvo un rango reservado a las poblaciones de
Europa Oriental: ciudad mrtir... zona de miedo... espacio de
guerra... Los rebeldes cayeron destrozados por las balas... Murieron en fila: uno tras otro. Y sus cuerpos quedaron tirados
al final de la calle. Eran adolescentes armados con rifles de
madera y formaban la infantera del EZLN. Los heridos se
refugiaron en las alcantarillas de la ciudad y permanecieron escondidos en el drenaje. Hasta all llegaron los policas de la Judicial Federal, cortaron cartucho y dispararon... una, dos, tres
veces. De nada valieron las splicas: Ya no disparen! Estamos
rendidos! Fue intil: ninguno alcanz a vivir.

Quan han arribat en Xavier i en

Rafel de fer la seva tasca, hem
recuperat en Llusot de la seves investigacions a la cuina de
doa Rita, ens hem acomiadat i
ens hem dirigit a la comunitat
de San Jos del Ro, que tamb
sanomena San Pedro de Michoacn. A San Jos ens hem trobat
lAlberto Corts amb el seu fill,
que es deia Pedrito, i el seu pare,
don Blas. Tots tres, lAlberto,
don Blas i en Pedrito, estaven
de visita pels paratges on shavia
filmat la pellcula. Ens hem saludat i ens hem desitjat bona nit.

130

131

Dijous 27 de mar. Cineclub a la selva

De bon mat, desprs de rentar-nos la cara, ens hem trobat
don Blas. Mentre en Xavier i en Rafel han anat a fotografiar
murals en Llusot i jo ens hem quedat a parlar amb ell, que
ens ha invitat a un caf fet amb la seva cafetera italiana que,
segons ens ha dit, se lemporta arreu. Don Blas t ms de
setanta anys, per encara conserva la seva corpulncia i sentit
de lhumor. Ens ha explicat que durant seixanta anys ha jugat
a pilota basca i que s del Districte Federal, ciutat que adora
malgrat la seva exageraci. s la primera vegada que visitava
Chiapas i la selva. Sel veia content, per no estava acostumat
a tanta quietud. Prefereix lenrenou urb. Ens ha dit que es
va animar a venir desprs de veure fragments de la pellcula
que el seu fill ha dirigit. El seu fill ens ha dit ha sortit
molt llest (com la seva mare, ha apuntat) i li agraden coses un
xic estranyes, com ara el cinema i viatjar.

132

LAlberto sempre ha treballat en el mn del cinema.

Quan va esclatar la rebelli zapatista estava fent un reportatge a La Havana sobre un ballet cub. En aquells moments
es va quedar una temporada ms a la major de les Antilles
per estava al corrent del que passava a Chiapas a travs de
tercers, sobretot a causa del fil directe que mantenia amb el
seu amic Herman Belinghausen, corresponsal del diari La
Jornada i una de les persones ms informades del que ha succet a Chiapas durant els darrers quinze anys.
Lany 2001 va trepitjar per primera vegada La Realidad i es
va enamorar de lentorn i de lexperincia rebel. Des daquell
moment ell i el seu amic Herman van comenar a pensar amb
la possibilitat de produir una pellcula inspirada en
dues histries ben diferents per igual de sorprenents: la rebelli zapatista i el conte de Lewis
Carrol Alcia
en el pas de
les meravelles. Desprs
de donar-hi
voltes
ho
van plantejar al subcomandante
Marcos, al
comandante
Tacho i als
dirigents
civils de les
comunitats.

133

Aquests van dir que els agradava la idea, per abans de fer
una pellcula haurien densenyar a la gent de les comunitats
qu s el cinema.
Aix el primer repte de lAlberto i el seu amic va ser portar
el cinema a totes les comunitats, la majoria allunyades de les
ciutats i moltes sense electricitat. Van comenar projectant
pellcules del siglo de oro del cinema mexic i tamb de Chaplin. Totes elles van tenir molt dxit. Tamb recorda la impressi que va causar la pellcula basada amb lobra de Bruno
Traven que es diu La rebelin de los colgados, que fa referncia a
un aixecament indgena ocorregut a inicis de segle a Chiapas,
filmada els anys quaranta, i de la qual els seus espectadors
encara podien identificar els paratges on va transcrrer. Aviat
lAlberto i en Herman es van adonar que, sense proposarsho, havien creart el primer cineclub selvtic del pas.
Del contacte amb les persones de les comunitats indgenes i camperoles, lAlberto va tornar a aprendre lofici de cineasta. Ens ha dit que aquest nou pblic li va donar una nova
mirada, ms fresca i exigent del cinema. Tamb va acabar
trobant demandes diferenciades i la necessitat doferir horaris adients a les exigncies dels usuaris, ja que per exemple, al
vespre mentre hi havia una sessi de cinema totes les dones
se nanaven a casa seva per no pas perqu no els agrads la
pellcula, sin perqu shavien daixecar a les tres de la matinada per tortear que vol dir fer tortillas de blat de moro,
que sn la base de la dieta familiar.
Aix, mentre passaven llargmetratges, lHerman i lAlberto anaven refent el gui de la pellcula que havien escrit
a inicis de lany 2002. Llegien i rellegien el gui, i tamb
el van passar als compas perqu el comentessin i fessin es-

134

menes. Desprs de quatre anys de passar duna m a laltra

van creure que el projecte ja estava madur. Lany 2006 van
posar-se mans a lobra. Abans, per, van decidir que tots els
actors serien exclusivament gent de les comunitats. Va ser
llavors quan van comenar a cercar lequip de treball. No
va ser fcil. Era necessari aconseguir tcnics i professionals
simpatitzants de la causa zapatista, disposats a cobrar poc i
a passar uns mesos a la selva confraternitzant amb els insectes, menjant mens de frijol i tortilla, i que sacostumessin
a fer les seves necessitats a les latrines. Al final, ha exposat
lAlberto, es va anar creant un bon grup de gent interessant
i interessada. Aconseguir msics per fer la banda sonora de
la pellcula va ser senzill. Un parell de msics cubans amics
seus i el grup barcelon Ojos de Brujo van collaborar-hi des
del primer moment. Desprs, al cap de poc, els cantants Amparanoia i Manu Chao tamb shi van sumar.
En el procs de filmaci, ha afirmat lAlberto, va descobrir la gran capacitat artstica i creativa dels actors. La seguretat i la certesa que tenien els rebels en la seva lluita van saber-la traslladar a la interpretaci. La seva disciplina i la seva
organitzaci va servir peraqu la posada en escena fos fcil.
Un cop van descobrir que fer cinema s com dibuixar un
trencaclosques per a desfer-lo primer i desprs tornar-lo a
muntar, van entendre rpidament el que shavia de fer, ens
ha dit. Tamb ens ha parlat del comproms dels actors alhora
dinterpretar els personatges que admiraven, i com lactuaci
els hi conferia dignitat. Res a veure amb la majoria de
les estrelles del cinema davui, que malgrat que interpretin
grans personatges, desprs es comporten frvolament ha
apuntat. En certa mesura, Alberto ens ha exposat que amb

135

aquesta experincia ha fet un procs de tornada a lessncia

del cinema. I ha afirmat que ha estat un treball simbitic
amb els rebels. Per ha puntualitzat que ara encara manca la
devoluci de la tasca. Cal mostrar la pellcula a totes les
comunitats peraqu la gaudeixin, opinin i la critiquin, ja que
es tracta duna pellcula zapatista. El director de cinema ha
fet un silenci i ha emfatitzat que s una pellcula zapatista,
per no la pellcula zapatista, perqu ens ha dit que hi ha
moltes histries per explicar de la rebelli i dels insurgents.
LAlberto tamb ha afirmat que la innovaci i la imaginaci
cada vegada passar menys pels grans estudis cinematogrfics i
ms per les vivncies de les persones senzilles i enginyoses. Ens
ha explicat que, mentre rodava, un dels nois que participaven en
la producci se li va acostar i li va dir jo, des de petit, sempre
havia volgut ser un guerriller, pensava que hauria danar a El
Salvador, per ho vaig poder ser aqu, sense sortir de Mxic.
Llavors lAlberto va pensar que daquella afirmaci en podria
sortir una altra pellcula, ja que el mateix Scorsese arrenca el
film Good Fellow amb una afirmaci semblant.
Per lAlberto no noms ha fet cinema durant aquests
mesos. Tamb ha experimentat una nova manera de comprendre la relaci amic-enemic. Ens ha posat una ancdota que va experimentar desprs duna escena on shavia
interpretat un combat entre lEZLN i lexrcit mexic. Quan
es va aturar el rodatge per anar a dinar, en el menjador improvisat on es menjava hi havia actors vestits dinsurgents i
daltres de militars. Va ser llavors quan un dells va comentar
que era ben estrany veure zapatistes i militars junts compartint la taula, i va exclamar: Si aix fos veritat voldria dir que
nosaltres hem guanyat, oi?.

136

Desprs de parlar amb don Blas, en Llusot sha quedat

dibuixant i jo he aprofitat per fer un passeig pels voltants.
San Juan del Ro s un paratge idllic. No s estrany que fos
un dels llocs on es films la pellcula El corazn del tiempo. A
deu minuts a peu don hem dormit hi ha un riu amb un pont
fora llarg de fusta i cordes. T uns seixanta metres i seleva
fins a uns cinc metres del terra. Quan he pujat, per creuar-lo,
sha bellugat com una serp. En aquests casos es diu que el
millor s avanar fent passes fermes i posant un peu davant
de laltre, fent una lnea recta. Aix el pont es mou menys i es
mant ms fcilment lequilibri. s el que he fet.
A mig mat, ens hem trobat amb en Rafel i en Xavier i ens
han comentat que ha trobat un mural en el qual hi ha dibuixat un personatge que fins ara mai havien vist representat en un mural. Es
tracta dun guerriller barbut
que li diuen Comandante
Pedro, i sembla ser que
s tamb el que dna
el nom de San Pedro de Michoacn
a la comunitat
de San Jos del
Ro. El Comandante Pedro va
ser un dels primers
guerrillers que va
arribar en aquesta
comunitat, molt abans
que lEZLN exists.

137

Desprs hem anat a menjar el que doa Gloria ens ha

preparat: un caldo de pollastre delicis. Hem dinat a casa
seva, que era un habitacle de parets de fusta i taulat de lmina, el terra sense cimentar i on les divisions que separen
les cambres sn de roba. Al mig de lhabitacle hi ha la cuina,
amb un foc de llenya al terra on shi escalfa el caf i les tortillas, i on hi passegen les gallines.
Havent menjat hem aprofitat el sol del migdia per dutxar-nos. Grcies a la filmaci de la pellcula shavia construt
una mica dinfraestructura a la comunitat: shi van fer dutxes,
latrines i un parell cases ds comunitari.
En acabat hem desfet les hamaques, endreat les motxilles i pujat a la furgoneta. El nou dest era el Caracol de La
Garrucha, que quedava a vuit hores de cam. Abans, per,
hem passat pel municipi de Las Margaritas, on hem fet el
darrer pat del dia i hem consultat internet jo ja tenia sndrome dabstinncia informtica. Hem gaudit el menjar
desprs de sis dies menjant a les comunitats per lexperincia dinternet ha estat frustrant. He anat juntament amb
en Xavier i en Rafel a un cibercaf que hi havia al zcalo del
poble, ens han donat una mquina a cadasc i jo he obert els
dos comptes que tinc. En una hi havia 38 missatges damics
i famlia, i a laltre 146 missatges entre correu brossa, feina,
companys i amics. He comenat esborrant els que no minteressaven, desprs he llegit la resta i just quan anava a respondre algun missatge se nha anat la llum i no ha tornat. Quina
sensaci tan lletja s llegir molts missatges i no poder-los
respondre. Cest la vie.
Hem tornat a la furgoneta direcci a La Garrucha.
Quedaven dues hores de carretera asfaltada i tres pels ca-

138

mins polsosos de les canyadas. A mig cam ens ha parat lAFI

lAgencia Federal de Insvestigaciones, que s la policia
antinarctics de Mxic. Mentre miraven el que diem a la
furgoneta, en Llusot els ha preguntat mig en broma si eren
paramilitars. Ens hem quedat astorats. Sort que don Jaime
sap perfectament com parlar amb les autoritats i fer-se passar
per guia turstic que passeja guiris despistats per la ruta maia.
De vegades en Llusot s un perill.
Finalment hem arribat al Caracol de La Garrucha. La
Junta de Buen Gobierno ens ha rebut immediatament i tamb ens han donat perms per fer fotografies als murals. Ha
estat tot un xit! Fins avui sempre havem desperar entre sis
i dotze hores perqu ens donessin lautoritzaci. Aquest cop
ha estat lexcepci.
Desprs hem anat a veure si podem trobar un lloc per
pendre alguna cosa calenta abans danar a dormir. Per tot
estava tancat i ens hem dirigit al campament civil del Caracol, on hi hem trobat fora gent. Una vegada dins del campament hem tingut una sorpresa: hi havia en Diego, que era
la persona que estava docupa a casa la Mariana. Certament,
el fet de trobar-nos-el all era la mostra que la Mariana havia
seguit fil per randa els nostres consells. Efectivament el noi
en qesti tenia una conducta un xic singular. Lhem trobat
al mig del dormitori ajagut en una hamaca, fumant i llegint.
No ha saludat a ning quan hem entrat i ha tingut la llum
del dormitori oberta mentre la resta de la gent ja estava dins
del sac intentant dormir. A ms, un parell de vegades ha dit
a en Rafel (que tenia lhamaca a prop seu) si podia canviar de
lloc una tovallola penjada. A la segona vegada de canviar-la
de lloc en Rafel li ha preguntat, suspicament, per quina ra

139

lhavia de canviar, i ell ha respost que la bombeta li molestava als ulls! Finalment, quan al campament tothom jeia, en
Diego ha fet lltima cigarreta, ha tancat el llibre i a dormir.
Quan en Rafel se nha adonat, pacientment, sha aixecat per
tancar la llum. No comment.

140

141

Divendres 28 de mar. Marxisme tropical

Ens hem aixecat i hem anat rpidament a la recerca dun
caf. Just en aquell moment estaven obrint la cafeteria-menjador del Caracol. Aviat hem gaudit dun caf i del pan dulce
que vam comprar a Las Margaritas. Desprs cadasc ha fet
la seva: en Rafel i en Xavier a fer fotos, en Llusot a dibuixar,
i jo passejar i escriure.
Al cap dunes hores ens hem reunit novament al voltant
duna altra tassa de caf. El motiu ha estat planejar el que
manca de viatge. Ha vingut don Jaime i ha tret el mapa de
Chiapas per veure quins sn els indrets que ens interessa
anar en funci dels dies que disposem. Hi ha tres llocs amb
fora murals que interessen en Rafel. Per abans de decidir
litinerari shan de tenir en compte quatre elements:

142

143

%
%
%
%

les hores que es triga a arribar al lloc

si hi ha cam i en quin estat es troba
si hi ha gasolineres per comprar combustible
si a la zona hi ha paramilitars que no els agradi la
nostra presncia.

La combinaci daquest elements ha fet que descartssim anar

a la comunitat dAmador Hernndez, ja que shi arriba desprs
de sis hores de furgoneta i sis de cam pel mig de la selva, i sense la certesa que un cop a la selva es pugui trobar comunitats
que ens acullin. Davant del risc potencial que ens mengi una
boa o ens rebin a pedrades, hem decidit una ruta alternativa.
Al final en Rafel i don Jaime han decidit que entrarem a la selva Lacandona per la zona nord-oriental, cap a les comunitats
de Taniperla i La Culebra. Don Jaime ens ha dit que si sortem
cada dia de matinada
podrem arribar a lloc
abans que caigus la
nit. Amb aquest itinerari fins i tot hi havia la possibilitat que
tingussim temps de
visitar les runes maies
de Bonampak i lassentament lacand de
Lacanj. Desprs ens
hem posat en marxa.
Hem tornat a demanar permisos per a
poder fotografiar els

murals de les comunitats on hem planejat anar i ens han tornat a dir immediatament que s. Hem comentat que canviarem de bon grat els nostres governants per unes autoritats
com aquestes i hem tornat a les nostres tasques. Mentre passejava per all he parlat amb dues noies que estaven treballant
deducadores a les comunitats dels voltants. Una era mig anglesa i mig de Sri Lanka, i laltra de lArgentina. Estvem en
un indret ben arraconat del planeta, per hi circulava una
fauna ben cosmopolita.
Quan ha caigut el sol hem anat a sopar a la cafeteriamenjador del Caracol. A les comunitats quasi mai se sopa,
per resulta que aqu ens han demanat si volem sopar i
hem dit que s. A ms ens han anunciat que hi hauria espaguetis amb salsa de tomata (de llauna, s clar) amb una mica
de tonyina. Inaudit. Magnfic. Havent sopat lhem fet petar
amb els qui compartem la taula. Hem parlat del racisme
present en el lxic de lAmrica Llatina i hem anat escolant
expressions prpies de societats profundament estratificades tant econmicament com pel color de la pell. A Nicaragua, per exemple, quan alg senfada i crida li diuen que le
sali el indio. Al Per quan alg pren un hbit massa ordinari
es diu que est choleando (de cholo, mests dorigen indgena).
A Mxic hi ha milers de termes per fer referncia a les classes populars, i tamb als indis, que sn els que ocupen el
lloc ms baix de la pirmide social. A diferncia dEuropa,
a Mxic el terme pueblo no fa referncia a la totalitat de la
ciutadania, sin als seus estrats ms humils, que sn la majoria. I un dels eptets ms despectius que es fa servir per
anomenar les persones que pertanyen a les classes populars
s el de naco. En aquestes societats els llocs pblics en qu

144

hi ha gent de tots els estrats que, per cert, sn pocs i cada

vegada nhi ha menys sels diu que sn democrticos. Si no
ho sn significa que a lentrada hi ha un gurdia de seguretat que diu qui pot entrar-hi i qui no, i aquesta selecci
es fa amb dos criteris: la correcci en el vestir i el color
de la pell. Els qui sn massa foscos sovint no poden entrar independentment de la seva indumentria perqu
els diuen que sn feos. A lAmrica Llatina, a ms de les
mltiples jerarquies reals i simbliques que perviuen des de
temps immemorials, sempre nhi ha present una altra que
shi sobreposa: la de la pigmentocrcia.
Abans danar a dormir una de les campamentistes
dorigen basc que ajuda a la cafeteria del Caracol, quan
sha assabentat de la meva condici de professor de Cincies
Poltiques mha demanat si podia ajudar-la a entendre uns
textos del marxisme que algun erudit que havia passat per
all li havia deixat en format electrnic i que tenia a lordinador. He escoltat la demanda amb una mica dincredulitat
per al final he respost afirmativament. Llavors ella ha portat un ordinador porttil, lha engegat i mha ensenyat una
carpeta plena de documents. Tenia el segent material: els
captols 23 i 24 dEl Capital, de Karl Marx (La llei general de
lacumulaci capitalista i Lanomenada acumulaci originria),
els textos sobre la colonitzaci britnica a lndia, del mateix autor, el llibre sobre limperialisme de Lenin i lopuscle
Lorigen de la famlia i la propietat, dEngels. La pobra cooperant basca, que s una persona acostumada a llegir textos
que sentenen, estava un xic desbordada. He pensat que el
personatge que va passar per all i li va deixar aquests textos
es devia quedar ben ample.

145

Ens hem passat unes bones hores parlant del valor

ds, del valor de canvi, de la plusvlua, del capital,
del materialisme dialctic i de lhistric. Li he fet cinc
cntims dels economistes neoclssics anglesos, dels idealistes alemanys i dels utpics francesos. A quarts de dues de
la matinada jo ja noms feia que badallar. Llavors laplicada
deixeble ha cregut oport que el millor era anar a dormir. He
anat desma cap a lhamaca.

146

147

Dissabte 29 de mar. Che Gevara domstic

Avui al mat la improvisada estudiant basca ha aconseguit
tres mangos (que sn un b preuat en aquestes contrades) i
mels ha donat per esmorzar. He pensat que lesfor dahir va
valer la pena. Tres hores de marxisme a canvi de tres mangos.
Deu ser el valor de canvi que t la docncia en aquestes contrades: un mango lhora. Poc desprs desmorzar en Rafel i
en Xavier ens han comunicat que ja havien fotografiat tots
els murals del Caracol i que ja podem tocar el dos.
Ens hem dirigit a Ocosingo, per abans hem parat a la
comunitat de San Miguel, que hi ha murals. Un cop all en
Rafel shi ha trobat un compa jove que va conixer a la trobada
continental de pobles indgenes que es va celebrar a Vcam
els dies 11, 12 i 13 doctubre de 2007. El noi feia de camergraf. Desprs, mentre en Rafel estava ocupat fent fotos, jo he

148

149

parlat amb aquest

compa. Mha dit que
fa deu anys que treballava amb vdeo
i que ara ja filma,
produeix i edita documentals. Ning
ho diria. Sembla un
ms de la comunitat,
parla tzeltal, t un fenotip totalment indgena i va guarnit com
un camperol: calat
amb guaraches, pantalons
de tela blanca, una camiseta
negra i una gorra vella de beisbol.
Les seves mans sn idntiques que les de
les altres persones de les comunitats: gruixudes i curtides per segles de treball. Li he preguntat si estava
fent algun vdeo en aquests moments. Mha dit que no, que
lltim va ser el de Vcam i que mentre no hi hagi una nova
oportunitat treballar al camp, a la milpa. Llavors he passejat
i tafanejat per la comunitat. A la cuina de la Casa de Salut he
llegit un cartell que deia (textualment) el segent:
A los 39 aos de edad despareci fisicamente hernesto che
guevara, el guerrillero heroico. Lo asecinaron por que era muy
peligroso en la vida para los que gustan de oprimir a los pueblos. Hoy es un gigante. Sus ideales revolucionarios no se
olbiran jams.

Aquest poble ha sorprs en Rafel perqu hi hav pintures

murals a moltes cases particulars, fetes per les mateixes persones
que hi vivien. A diferncia daltres comunitats daquesta zona,
les pintures murals no han estat impulsades per cooperants. s
la gent daqu, la que pinta, ha dit en Rafel i ha afegit: A ms,
al compa camergraf li va agafar un punt i va estampar el retrat
del Che a la faana de casa seva. A mi el que ms mha impressionat s lexpressi los que gustan de oprimir a los pueblos que he
llegit a la Casa de Salut. Sembla que vulgui dir que hi ha mandataris a qui els encanta tiranitzar els pobles. Em temo que s cert.
Desprs hem seguit fent cam i a pocs quilmetres de
la carretera hem trobat la comunitat de San Javier. Hem
preguntat i ens han dit que hi havia murals. Hem aparcat la
furgoneta i hem baixat. s una comunitat dunes quaranta
cases disperses en una zona de conferes molt castigada per
la desforestaci. Era migdia i feia un sol que petava. Pel cam
que travessava la comunitat anaven passant nens i dones a
peu i homes a cavall. En un rac hi hem trobat un noi ros: un
campamentista. En aquell indret ens hem assabentat que les
persones de les comunitats es refereixen als cooperants com
a pollos perdidos perqu dormien a una cooperativa que es deia
Pollos perdidos i perqu els compas tenen un sentit de lhumor
molt afinat. Lhem saludat. Es diu Michelle i s de Cller, de
lilla de Sardenya. Ens ha dit que va venir fa mesos amb una
brigada per treballar amb els marrecs de la comunitat i que
desprs es va quedar a San Cristbal i ara sempre que pot ve
aqu per donar continutat a la escuelita que van impulsar.
Hem hagut desperar novament que els responsables
de la comunitat ens donessin perms per fer fotos. Ens hem
tombat sota una ombra. La gent de la comunitat, que anava

150

cap al riu a refrescar-se, passava pel costat i tothom ens saludava. Les dones i les nenes anaven vestides amb robes de colors, ben netes i polides, saludaven amb rapidesa, com si els
fes vergonya. Els nens, que anaven mal guarnits, saltaven i
cridaven. Sens acostaven, miraven la cmera den Rafel, ens
preguntaven don rem i qu feiem. En aquesta comunitat,
com prcticament arreu del mn, els nens i les nenes demostren que sn despcies diferents. Els nens anaven desmanegats, bruts, pollosos, cridaven, reien, brincaven i atabalaven.
Les nenes, endreades i elegants, noms deien: Hola amb
veu baixa, giraven el cap i seguien el cam cap al riu.
Al cap duna estona, quan ens han donat perms, els nostres dos companys han fet ms fotos. En acabar hem tornat a
la furgoneta i hem seguit el cam cap a Ocosingo. Abans darribar al dest encara hem parat a una altra comunitat per preguntar si tenien murals. s en aquest moment que ens hem
assabentat que don Jaime estava fent un quadern de plantes medicinals perqu parlava amb
un avi de les propietats
de tots els matolls que
hi havia als marges de la
carretera. Don Jaime s
una caixa de sorpreses
un estuche de moneras,
com dirien els mexicans.
Certament hi havia murals i en Xavier i en Rafel
han fet ms fotos.

151

Abans darribar a Ocosingo hem parat a visitar les runes

maies de Tonina. Sn impressionants. Ens hi hem passat tres
hores, fins que les han tancat i ens han fet fora. Una vegada
a Ocosingo hem anat a cercar un hostal per passar-hi la nit,
desprs hem anat a sopar i desprs hem anat a comprar una
paleta (un gelat amb pal) a una gelateria duna cadena clssica
a Mxic: La Michoacana. En Xavier ha volgut una paleta de
mango, en Rafel de guaiaba, en Llusot de pruna i jo de pinya
amb xili. Ens hem assegut al carrer, a sobre la vorera, i hem
vist com passava la gent. Com diria el meu avi Pere: Hem
prs la fresca.

152

153

Diumenge 30 de mar. Pollos perdidos

Ens hem aixecat a les sis. Hem esmorzat al carrer, en un
changarro duna dona que ens ha servit tamales i caf de olla.
Desprs hem anat al mercat a comprar queviures per un parell de dies: garrafes daigua, tortillas, mangos, tomates, alvocats, pomes, pltans i pan dulce. Hem omplert el dipsit de la
furgoneta i un bid de gasolina perqu a la selva no nhi haur. Llavors hem sortit direcci a la comunitat de Taniperla.
A pocs quilmetres dOcosingo hem passat per davant duna
comunitat zapatista que est al costat dun immens campament
militar on sanunciava amb un cartell ben gran que all hi havia el Tercer Batalln de Infantera. Just en una cantonada, on
sacabava la demarcaci del campament, apareix un caminet on
hi ha penjat un petit cartell pintat que aclareix que a partir dall
comena la comunitat de Jerusalem, que pertany a un municipi autnom zapatista. Hi hem entrat i hem iniciat la rutina de
sempre: buscar lautoritat, demanar perms per fer fotos i ensenyar prviament lautoritzaci que ens han donat al Caracol. La
resposta tamb ha estat, com sempre, afirmativa i en Rafel i en

154

Xavier han comenat la seva tasca. En

Llusot i jo estvem
mandrosos i ens
hem quedat dins de
la furgoneta. El sol
ja havia sortit, per
laire encara era
fresc. Era diumenge i he pensat que
avui, si estigus a
casa, possiblement
estaria esmorzant
un bon caf amb llet i un parell de croissants i fullejant distretament el diari. El viatge tamb t aix: lenyorana de la
quotidianitat.
De cam a Taniperla, ja en el trpic humit, hem parat a
dinar al costat duna font daigua. Hem aparcat la furgoneta
en un marge i hem tret el que hem comprat al mercat. Don
Jaime ha ofert dos tpers, en un hi havia arrs i a laltre mole:
una sorpresa! Ens ho hem menjat tot. Abans de pujar a la furgoneta ens hem adonat que una roda estava punxada. Lhem
canviat. Una hora ms tard hem pogut arreglar la roda rebentada en una vulcanizadora que hi ha enmig de la selva. No
devem ser els nics que punxem rodes per aquests camins.
A mitja tarda hem parat a una altra comunitat, la de San
Manuel. Hi hem trobat en Diego! Ens ha vist i ha desmuntat
rpidament la seva hamaca i se nha anat tres cases ms enll.
No hi ha qumica entre nosaltres! En Rafel ha anat a fer fotos
als murals: est abdut per la pintura mural. Al cap duna estona

155

hem tornat a fer cam. Hem viatjat fins que sha fet fosc. Durant
el trajecte ens hem creuat amb comunitats zapatistes i daltres
que no ho sn. Quan passvem per comunitats zapatistes en
Rafel afinava la vista per veure si veia murals a les cases. En
principi t coneixement de totes les comunitats on nhi ha, per
de totes maneres mira i pregunta a la gent si nhi ha de nous.
Quan ha comenat a fer-se fosc hem passat per davant
dunes comunitats que pertanyen al municipi autnom Flores
Magn que s el nom dun clebre llibertari mexic i els
hem preguntat si quedava lluny. El nostre dest era la comunitat de Taniperla, que s on shi va pintar un emblemtic mural
zapatista, per ja comena a fosquejar i hem decidit preguntar als habitants de la comunitat per on passarem que es
diu San Pedro si falta gaire per arribar-hi. Hem tingut sort
de preguntar! Els compas ens han dit que encara ens faltaven
tres hores ms de cam, per que ara Taniperla ja no s una
comunitat zapatista i que el fams mural ja no es troba all
sin en una comunitat propera que es diu La Culebra, al nord
de la reserva de la Selva Lacandona. Ens hem mirat i hem
somrigut. Arribar a Taniperla, majoritriament gobiernista, a
mitjanit i demanar per un mural zapatista que ja no hi s, hauria estat un mal negoci, fins i tot un xic perills. Aix que hem
decidit donar per acabat el viatge davui i els hem demanat si
ens podrem quedar a dormir a la seva comunitat. Ens han dit
que s, que ens podem installar a les escoles.
La comunitat de San Pedro est conformada per molt
poques cases disperses. Est plantada al comenament de
la reserva de la Selva Lacandona i es troba molt allada. La
gent que ens hem trobat s senzilla i tranquilla. Don Jaime
parlava amb ells en tzeltal. Els pobladors li han preguntat

156

si s chilango i don
Jaime sha indignat. Ha dit que ell
era dOxuch! No
vol passar per un
capital saberut i
pedant que s
la imatge que tenen la majoria dels
mexicans dels que
viuen a DF. A nosaltres ens han vist
tan estranys que
no ens han preguntat res: som pollos perdidos.
Hem installat
les hamaques a lescola. Hem comprat
espelmes perqu
en aquesta comunitat no hi ha electricitat i hem improvisat un sopar.
La nit s estrellada. No hi ha gens
de contaminaci,
ni visual ni auditiva, i el cel mostra
un mantell destels

157

imponent. Abans danar a dormir en Llusot ha preguntat on

eren les latrines i ens han dit que estaven situades en un lloc
una mica lluny i daccs complicat: shan de travessar un
parell de tanques amb filat de punxes, passar per un taul que
fa de pont dun riu, foragitar alguns cavalls i finalment creuar
una milpa. Davant daquest itinerari complicat en Llusot ha
dit que ja no tenia cap necessitat. La resta hem dit el mateix.

158

159

DILLUNS 31 DE MAR. El mural de Taniperla

Aviat sha fet de dia. Quan mhe despertat la resta dhamaques eren buides i ja era de dia. He vist en Llusot que, de
matinada, amb un rotllo de paper higinic, ha fet litinerari
a la latrina, dibuixant-lo darrera meu. Desprs he dirigit la
vista a la porta i hi havia mitja dotzena de nens mirant-me.
Estava dormint a lescola!
Al cap duns minuts ha entrat en Rafel una mica accelerat
dient que ja era hora de mourens, que els nens havien de
comenar les classes. Eren les set del mat de dilluns i cada
vegada saplegava ms quitxalla al voltant de lescola. Els
marrecs estaven sorpresos de veure que uns senyors estranys
ocupessin amb hamaques laula. Reien i xiuxiuejaven.
Hem desfet les hamaques rpidament i hem recollit les
motxilles, ho hem deixat tot a la furgoneta i ens hem acomiadat dels compas. Els hem agrat lhospitalitat. Quan hem

160

engegat la furgoneta hem vist que els nanos corrien darrere nostre saludant-nos i saltant. Hem comentat que aquests
nens tenen poc recursos, per que de ben segur tenen una
infantesa ms tranquila i feli que molts de lanomenat Primer Mn. El contacte amb la natura i el ritme pausat de la
comunitat pot ser sinnim dequilibri, com a mnim fins a
certa edat. Possiblement llavors deuen venir les bastonades.
El nou dest era la comunitat de La Culebra. Un cop all
hem baixat de la furgoneta, hem vist un senyor duns setanta
anys que feia fila destranger. Hem pensat que es tractava
dun altre pollo perdido, encara que ms veter, i hem dedut
que era algun cooperant grec, ja que en aquesta comunitat hi
havia un grup de solidaritat de Grcia que portava anys donant suport als seus projectes. El senyor que hem vist era una
persona gran, de cabells blancs, guarnit amb una camiseta
groga, uns pantalons de xandall blau i una gorra. Caminava
lent i un xic encorbat.
Al cap duna estona, mentre jo intentava menjar un mango damagatotis, he sentit que en Rafel que em cridava. Al
cap duna estona luego, luego com diuen a Mxic he anat
on estava en Rafel i li he preguntat qu volia. Mha dit emocionat que el senyor que hem vist no era cap cooperant grec,
sin en Checo Valds, el muralista Checo Valds! Una de les
persones que va participar en el clebre mural de Taniperla!
Un cop installats a la comunitat en Llusot ha comenat
a dibuixar, i en Rafel i en Xavier han dedicat un parell dhores a mesurar i a fotografiar la rplica del mural de Taniperla que hi ha a la comunitat de La Culebra. Al cap duna estona sha apropat en Checo Valds i ens ha preguntat qu hi
fem, a La Culebra. Nosaltres li hem ensenyat el quadern de

161

viatge den Llusot, on apareixen les persones que hem anat

trobat pel cam. En Checo lha
mirat encuriosit, ha somrigut i
ens ha dit que ell fa molts anys
va treballar de ninotaire en una
revista satrica mtica de Mxic
que es deia La Garrapata. Hem
aprofitat aquest moment de sintonia per preguntar-li la histria
del mural de Taniperla i, de passada, la seva histria. Ha estat
linici duna llarga conversa.
En Checo ens ha explicat que el seu primer contacte amb
el mn de lart va ser a travs del dibuix satric. Per que a
finals dels anys seixanta, enmig dun pas i un mn agitat
per mltiples tensions socials i anhels de llibertat, va anar-se
ficant en el mn del cartellisme poltic. Ens ha fet esment
dels seus primers passos al mn del dibuix i de la militncia, i ha dit que va ser arran dun festival de can llatinoamericana que va organitzar amb una colla damics que van
conixer els cantautors scar Chvez i Carlos Lira. Aquests
dos personatges els van convncer que sadherissin a un espai
artstic alternatiu que sestava organitzant dins de la gegantina UNAM que es deia Centro Popular de Cultura (CPC),
rplica dun centre semblant que shavia creat al Brasil abans
de la dictadura dels militars. Es va crear el CPC lany 1967 i
all shi van ajuntar artistes, poetes, pintors, msics, cientfics
i folkloristes. Aquella experincia el va marcar. Encara recorda la participaci que hi van tenir persones de gran qualitat

162

humana i intellectual, com ara en Carlos Pellicer, la Margarita Paz Paredes o lHeriberto Castillo.
Mentre estava en aquesta iniciativa van esclatar les vagues dels estudiants i les protestes socials i populars de 1968.
Arran del primer acte de repressi daquell cicle de protestes
que va iniciar amb la violaci de lautonomia universitria
per part dels granaderos el dia 26 de juliol daquell any els
nois del CPC es van organitzar i van comenar a fer pintades
i cartells de denncia que van estampar estratgicament per
tota la ciutat de Mxic. El dia 30 del mateix mes, desprs de
treballar tres dies seguits al CPC, en Checo va tornar al seu
estudi per descansar i el llogater el va avisar que els militars lhavien anat a buscar i que millor que desaparegus una
temporada, i que no es preocups de pagar-lo. A partir de
llavors, sense casa, es va lliurar de ple al moviment estudiantil. Amb alguns companys es van installar en un parell de
facultats de la UNAM i juntament amb un ample equip de
cartellistes grfics van crear tallers de serigrafia des don es
van produir uns cinquanta mil cartells diaris que, a la nit, les
brigades destudiants penjaven per tota la ciutat. Durant tot
el procs de protesta es van produir tres milions de cartells.
En Checo apunta que mai, durant el segle passat, es van produir tants cartells de protesta i en tan poc temps com lany
1968 a Mxic. Va ser una explosi grfica, ens diu.
Desprs de la matana destudiants del dia dos doctubre
de 1968 (que nunca se olvida, com diuen aqu), la repressi i la
desmobilitzaci de finals dels anys seixanta, en Checo es va
posar a treballar en el mn del disseny grfic. Amb aquesta
disciplina va entrar a treballar a la UNAM dorientador professional dels nois que havien de comenar els estudis i poc

163

desprs, lany 1974, a la Universidad Autnoma Metropolitana (la UAM) com a docent. Li va agradar la seva nova feina
i poc a poc va anar deixant de pintar.
No va ser fins no fa gaire temps que es va embolicar novament en el mn de lart. El responsable del seu retorn artstic
va ser un company seu de la UAM, expert en cultura maia,
que iniciava un projecte de recerca sobre la cultura, leducaci i els valors del poble tzeltal, i li va proposar si volia fer uns
cartells per aquest projecte. Ell va respondre que seria una
manca de respecte fer cartells per a persones que no coneixia,
i el seu company va dir que aquest concepte el respecte
era central per a la comunitat tzeltal. En Checo va creure que
valia la pena provar-ho i va decidir anar a Chiapas per conixer les persones a les que els havia de fer els cartells.
La comunitat on van treballar va ser la de Taniperla, al
nord de la Selva Lacandona, on hi vivien unes mil vuit-centes
persones. Un cop all li van dir que noms volien que els ajuds una mica per pintar la faana de la casa municipal, ja que
molta altra gent de la comunitat tamb volia pintar. Aquesta
actitud el va convncer que havia pres la decisi correcte: li
va agradar la proposta de pintar plegats. Aix, el procs creatiu es va anar definint a travs duna metodologia participativa. El mural (duna superfcie de dotze metres per dos metres
i mig) es va acabar el dia nou dabril de 1998, un dia abans de
laniversari de lassassinat dEmiliano Zapata. La comunitat
va titular el mural Realidad y utopa, i shi podia veure una
barreja delements de la vida quotidiana de la comunitat i
del projecte zapatista. En el mural hi apareixia, al centre, la
figura de Zapata vestit de color blanc. A la seva dreta hi havia
dues files dinsurgents amb uniforme plantats a les carenes

164

de les muntanyes, i a lesquerra la figura de Flores Magn

amb un sarr tpic dels indgenes sembrant lletres (com si
fos sement). Al primer pla del mural shi representava la comunitat amb les seves cases de fusta, rius, flors, animals i una
escola comunitria.
Lendem dhaver pintat el quadre, el dia deu a les quatre
de la matinada, la comunitat van ser vctimes dun operatiu
militar de mil dos-cents efectius. Van assabentar-se de latac
dels militars unes hores abans i les autoritats van oferir a les
persones que no eren dall la possibilitat de fugir. Malgrat la
por, tots van decidir quedar-se: serien una penyora contra la
repressi indiscriminada. Una voluntria alemanya quan va
veure que sacostaven cinquanta tancs va dir: Ya nos llev la
chingada, i es va posar a plorar. Hi havia trenta-set estrangers.
Es tractava del primer operatiu de la guerra de baixa intensitat que shavia dissenyat contra els 36 municipis autnoms
que hi havia llavors. Lassalt dels militars a la comunitat va ser
un teatre del terror. Van amenaar les persones de la comunitat i els visitants, van detenir setze persones, van enderrocar
cases i van destruir el mural que acabaven de pintar. Des de
llavors el mural de Taniperla va ser fams arreu del mn i va
prendre vida prpia. Com si hagus volat a trossos, es va reproduir en poques setmanes: aviat hi va haver 44 reproduccions a 16 pasos diferents. Fins i tot a Pars, quan es va fer una
exposici dart indgena mexic, dirigida per lacadmic Yvon
Le Bot al parc de La Villete, shi va mostrar una cpia del
mural. Al cap de pocs anys el mural de Taniperla va esdevenir
un referent de la causa zapatista, fins i tot el llibre de Jan de
Vos titulat Una tierra para sembrar sueos. Historia reciente de la
selva Lacandona, 1950-2000, lin dedica un captol.

165

La repressi contra la comunitat va ser molt dura. Com

que els homes combatents zapatistes van marxar a les
muntanyes i no els van poder detenir, els militars van assetjar
els que es van quedar a la comunitat (les dones, la gent gran
i els nens) i van amenaar-los amb una violaci massiva si els
homes no tornaven i es lliuraven. Cap dels membres de la
comunitat va cedir, van viure tres mesos de terror i escassetat: no podien sortir a treballar a la milpa ni a recollir llenya.
Per van resistir. Centenars de caravanes de ciutadans darreu de la Repblica i de lestranger shi van solidaritzar i van
trencar el setge per portar queviures.
Va haver-hi setze detinguts, tretze indgenes i tres ladinos, que van anar a la pres de Cerro Hueco. En Checo
va ser un dells. Van entrar a la pres el dia 11 dabril i no
van sortir en llibertat fins al cap dun any i deu dies desprs.
Els acusaven de sis delictes: rebelli, usurpaci de funcions,
robatori amb violncia, danys a la propietat aliena, espoli i
associaci delictiva. El dia sis de maig els van reduir les acusacions a dues i els van assignar una fiana. Tots van donarsen per assabentats i van fer pblic el seu desacord: es van
declarar innocents i van dir que fins i tot pagar una fiana de
dos pesos seria una vergonya. Van romandre a la pres. Pocs
dies desprs delegats de la comunitat de Taniperla van anar
a veure don Checo i els altres dos companys ladinos i els van
dir que havien fet una collecta per a pagar-los la fiana. Tots
ells shi van negar, a la vegada que tamb es van emocionar
per lesfor que haurien dhaver fet els membres de la comunitat (que tenen uns ingressos familiars dun dlar i mig
al dia) per aconseguir els diners. Ens ha dit que a la pres
mai es van oblidar dells, i ha afegit que va ser el millor any

166

de la seva vida pel que fa a les relacions socials. A la pres

de Cerro Hueco els van anar a visitar estudiants de secundria i de les universitats, llibertaris italians, monges franceses
i nicaragenques, veterans del Vietnam i cantants Don
Checo ha fet una pausa i al cap duna estona ha pronunciat:
Mucho desmadre.
Des daquells moments en Checo sha considerat quasi
un ciutad tzeltal. Desprs de la pres ha continuat treballant a la UAM i collaborant amb les comunitats zapatistes
de la Selva Lacandona, sempre en el mn de lart. Tres anys
desprs de la destrucci del mural van pensar a tornar-lo a
pintar a Chiapas i van decidir fer-lo a la comunitat de La
Culebra. Don Checo, juntament amb persones de la comunitat, van convncer els cooperants grecs i la CGT de Madrid que aportessin diners per construir un edifici comunitari on poder-hi pintar el Mural de Taniperla. Com ens ha
dit en Checo, el mural va tornar a Chiapas lany 2005 en un
edifici per la comunitat: el Centro de Formacin Autnoma
Compaero Manuel.
Actualment en Checo est treballant en un projecte
que li va demanar la comunitat de formaci de promotors indgenes de murals. El seu objectiu ja no s fer murals
per a la comunitat o amb la comunitat, sin des de la comunitat. I s que ens ha dit la sensibilitat artstica i esttica
de les persones de les comunitats s impressionant. Fins i
tot a les comunitats que no sn zapatistes els encanta passejar per edificis dels municipis autnoms i veure els murals.
El que seria magnfic ha continuat dient s que a travs
dels murals es poguessin fer dinmiques de reconciliaci entre les comunitats. Potser ser el seu proper projecte.

167

Desprs de parlar amb en Checo hem anat a fer un caf a

casa del compa, que s el responsable de la comunitat. Hi hem
anat tots quatre, juntament amb don Jaime i don Checo. La
tarda ha estat tranquilla. En Llusot ha fet una caricatura a
don Checo i ell a nosaltres. Al capvespre hem patit un atac
massiu de mosquits. Desprs hem penjat les hamaques en una
casa de fusta que ens ha deixat la comunitat, per abans hem
foragitat els escarabats i hem matat, desprs de trepitjar-la,
una tarntula. Ho ha fet en Rafel, el que sembla ms pacfic.

168

169

Dimarts 1 dabril. El poble lacand

A les sis ens hem aixecat i hem esmorzat a casa del mateix compa. Ens hem acomiadat i hem sortit cap al sud de la selva. Hem
dedicat el dia a fer una mica doci. Lobjecte ha estat visitar les
runes de Yaxchiln, que estan a la vora del riu Usemacinta,
que dibuixa la frontera entre Mxic i Guatemala i que durant
molts anys havia estat pas de guerrillers guatemalencs. Els
membres de les diverses formacions insurgents (que des dincis dels anys vuitanta van coordinar-se a travs de la Unidad
Revolucionaria Nacional Guatemalteca, URNG) creuaven el
riu des de la vorera mexicana per anar a lluitar a la selva de
lIxcan. Tal com va exposar un dels seus lders, Mario Payeras,
en el llibre Los das de la selva, la selva Lacandona era un lloc
a resguard. Payeras, que a ms dinquietuds revolucionries
tamb en tenia de literries, va escriure un diari de viatge,
novelles i poemes. Un dels seus poemes titulat La estrategia y
la flor el tamborillo parla de la lluita i de la selva i diu aix:

170

171

Quien piense dirigir una guerra en la selva,

tiene que aprender de la flor del tamborillo.
Ningn general asedia al adversario con tanta
maestra, como esta flor amarilla. Todos los aos
toma febrero por asalto, instaura floracin total
de la primavera y se retira sin ruido por las rutas
de marzo.
Hem arribat a Yaxchiln al migdia i hem anat a loficina de
lagncia arqueolgica per a comprar una entrada a les runes
i per llogar una llanxa per desplaar-nos riu amunt, on hi ha
els jaciments. Ens hem passat tota la tarda embadalits passejant pel que resta daquesta ciutat maia embolcallada per
selva. Desprs de la visita a Yaxiln hem anat a cercar allotjament en un campament de la comunitat indgena lacandona
que hi ha molt a prop, a Lacanj.
El poble lacand s un
altre dels pobles indgenes
de Chiapas de parla maia,
per no es tracta dun poble ms. La histria del
poble lacand s una de
les ms singulars de Mxic
pel seu histric allament,
la seva localitzaci al cor
de la selva Lacandona i el
nombre redut de la comunitat. Per aquests tres
elements i la fortuna que
han tingut els lacandons

en la seva relaci amb les autoritats del pas

avui dia gaudeixen de notables privilegis: sn
els propietaris de grans extensions de la selva,
administren enclaus turstics i sn els nics
propietaris dhostals i restaurants en la seva
demarcaci. Aquest dest ha estat indissociable a dos personatges molt especials: lantroploga sussa Gertrude (Trudy) Duby, que
va dedicar la seva vida a la causa del poble
lacand i al president de la Repblica Mexicana Lus Echevarra, fams pels seus gestos
populistes, que va crear per Resoluci Presidencial una reserva
natural de carcter comunal de ms de 614.000 hectrees on
noms hi tenien dret a viure els tres-cents lacandons que llavors existien a Chiapas. No es van tenir en compte, per, les
conseqncies socials que tindria aquesta mesura, que dun dia
per laltre va convertir els lacandons en els ltims latifundistes
mexicans i la resta dels membres de les comunitats all presents
(que shi havien anat installant al llarg de dcades de la m de
la dicesi de San Cristbal) en ocupants illegals.
Hem arribat a Lacanj i hem cercat un lloc per passar
la nit. Els lacandons que hem vist sn baixets, de pell fosca,
van vestits amb tniques blanques i porten una llarga melena
negra. Ens hem quedat a lhostal den Vicente Kin Paniagua,
que s un lloc molt correcte. Hi ha un espai per penjar hamaques, dutxes i lavabos nets. Tamb hi passa un riu a la vora.
Hem fet un bany. Banyats i sopats hem caigut rodons, ni els
mosquits ens han molestat.
I dem al mat repetirem! Veurem una de les influncies dels
murals zapatistes, la primignia: Els murals maies de Bonampak.

172

173

Dimecres 2 dabril. Sobreoferta sanitria

Ens hem aixecat a les sis per no perdre el costum. El primer
daixecar-se ha estat en Xavier, que ha anat a dutxar-se. Quan
ha tornat ha vingut una mica compungit i parlava en plural.
A la dutxa ha descobert que amb ell hi conviu, secretament,
una paparra. Ens ho ha comunicat amb una veu dola, per
amb certa alarma. Aquest fet s un ms dels petits inconvenients de la quotidianitat selvtica, que suposa viure frec a
frec amb mosquits, escorpins, tarntules, serps i una galxia
dinsectes. Avui li ha tocat una paparra a en Xavier, per tots
portem estampada a la pell la petjada daquesta silenciosa
convivncia amb els invertebrats i ofidis que ens han acompanyat entranyablement durant tot el cam.

174

En Rafel ha procedit a treure-li la paparra. Ha demanat

una cigarreta encesa a en Llusot i lha acostada a la paparra,
que es mantenia ferma a la cuixa den Xavier i no volia saltar.
Finalment, desprs dinsistir amb la cigarreta incandescent,
ha saltat. Llavors alg ha coms lerror de dir a en Xavier que
les paparres transmeten tota mena de malalties i urticries
perqu arrandaquesta informaci no ha parat de gratar-se.
Don Victor Kin Paniagua ens ha fet esmorzar:
ous, frijoles, tortillas i caf.
Hem pogut observar que
els lacandons no han fet cap
aportaci gastronmica rellevant com a mnim a
lhora desmorzar. Per jo
he aconseguit uns pastissets de canyella industrials
que ens hem cruspit amb
singular alegria. Immediatament hem parlat dEpicur i dels plaers necessaris
i els superflus. Som conscients que els pastissos de
canyella formen part dels
plaers superflus dels quals
sha de mirar de no esdevenir-ne captiu perqu
podrien arribar a suposar
algun tipus de servitud indesitjable. Desprs de refe-

175

rir-nos al nostre estimat

presocrtic hem acabat
el caf i els pastissets,
que estaven bonssims.
Seguidament hem
anat a visitar Bonampak,
un altre enclau de la civilitzaci maia. Hi hem
passat tot el mat. Quan
hem arribat a lentrada
del complex arqueolgic ens hem adonat que
la gesti i explotaci del
paratge arqueolgic era
monopoli dels lacandons. Un altre privilegi
del poble lacand.
Bonampak s una joia. A ms de les runes lespai s fams pels tres murals que shi troben. La seva descoberta va
suposar un canvi profund en la percepci de la civilitzaci
maia, que es creia que era essencialment pacfica. Amb els
murals els estudiosos es van adonar que la societat maia era
estratificada i guerrera, amb presoners que patien tortures i
sacrificis. Posteriorment altres descobertes com les runes
i els cdex de Campeche van confirmar aquesta troballa.
La civilitzaci maia no va ser cap excepci. Com tots els
grans imperis va crixer i es va mantenir a base de xarop de
bast. Possiblement, per, la violncia no va ser tan sistemtica i crua com mostra Mel Gibson en la pellcula Apocalipto, que pretn relatar la vida quotidiana maia del segle XVI

176

submergida en enfrontaments permanents i amb una lgica

maniquea: la del mite del bon i el mal salvatge.
Desprs de fer el turista hem tornat a la tasca habitual:
la recerca de murals zapatistes. El proper dest s la comunitat de San Jernimo, ja que don Checo ens va dir que feia
poc alguns dels seus deixebles de les comunitats havien donat
suport en la pintura de la faana del nou centre de salut. La
comunitat est a tres hores de cam.
Desprs que ens hagin revisat en un dels habituals puestos
de control militar, hem arribat a San Jernimo, que es tracta
duna poblaci fora gran, ms que les anteriors. Tamb hem
dedut rpidament que estava dividida o, millor dit, que hi
havia poca presncia zapatista, perqu quan hem demanat on
quedava la clnica autnoma (on hi ha el mural) ning no ens
responia. Ho hem demanat tres vegades i la resposta sempre
ha estat el silenci. Llavors don Jaime ha baixat de la furgoneta i
ha preguntat en tzeltal directament si hi havia una clnica zapatista. Al cap dun minut de mutisme li han dit que s i li han
indicat com arribar-hi. Llavors lhem trobat rpidament. Hi ha un mural a la faana i un rtol ben gran que diu: Clnica Autnoma Rebelde Zapatista
compaera Murcia Elisa Irina
Senz Garza. La compaera Murcia era, segons
ens han dit, una de les
primeres guerrilleres
que van arribar a aquell
rac de la selva. Era filla duna ciutat del nord

177

de la Repblica i va estar anys alfabetitzant i organitzant la comunitat. Abans de 1994 va ser empresonada i assassinada per
lexrcit. Tal com vam veure el primer dia de viatge que vam
fotografiar murals, continuava la lgica del martirologi en el
zapatisme. Sembla que aix tampoc ha canviat amb lentrada
del segle XXI. Nil nobi sub sole.
Al costat del mural i del rtol, a m dreta, sexposava en
tzeltal lhorari de consultes. Ens ha sorprs que pocs metres
ms enll hi hagus una clnica de lIMSS, lInstituto Mexicano de la Seguridad Social. Hem comentat que aquesta
comunitat tenia sobreoferta de poltiques sanitries.
Ens ha rebut el promotor de salut: el compaero Manuel. Ens hem presentat i li hem ensenyat lautoritzaci del Caracol de La Garrucha i li hem demanat si podem fotografiar
els murals de la zona i si era possible quedar-nos-hi a dormir.
Ens ha dit que s, i ens ha donat la benvinguda en un castilla
una mica forat. Al cap duna estona li hem preguntat si hi
havia conflicte o competncia entre la clnica autnoma i la
del IMSS. Ens ha respost que no, que ms aviat el contrari:
que es complementaven. Ens ha explicat que la gent que anava al IMSS noms obtenia el diagnstic, ja que feien pagar
les medicines; i com que no tenen diners llavors es dirigeixen
a la clnica autnoma per obtenir el medicament o un similar. En aquest sentit els vens usufructen els dos serveis sense
massa problemes ideolgics. A la comunitat, ens ha dit el
promotor de salut, no hi ha conflicte, per progressivament
molta gent ha abandonat la seva vinculaci amb el zapatisme perqu era molt dur mantenir-se en resistncia. Abans
quasi tota la comunitat de San Jernimo era zapatista, ara
noms es mantenien fidels a lEZLN unes trenta famlies. s

178

fcil dexplicar. Els zapatistes no accepten cap mena dajuda

que provingui de les institucions pbliques, ja sigui una subvenci directe o un servei, mentre que si un no ho s sen
pot aprofitar. Aquesta dada s especialment rellevant quan
es tracta de comunitats camperoles allades, enmig del trpic
humit, on la supervivncia depn tant dels fruits de la milpa
(don sobt el blat de moro i el frijol) com dels productes
agrcoles destinats al mercat (que aqu sn la palma africana
i el pltan) i que la majoria els compren les agncies estatals.
La clnica ha estat el millor lloc on hem dormit durant
tota la ruta. Hi havia llits, electricitat, cuina i un lloc per netejar la roba. Es tracta duna construcci slida de rajol, ciment i metall. Els compas ens han dit que es va construir amb
el suport del govern basc. Els hem preguntat si va ser una
ONG basca o directament el govern del Pas Basc, per no
ens han sabut respondre. Crec que tampoc els interessava
filar prim en aquestes qestions. Ens hem installat en una
habitaci que fan servir els promotors de salut quan venen a

179

formar-se. s un espai ample, net, amb taules i cadires on shi

pot treballar. En Llusot ha aprofitat per dibuixar, jo per escriure, per no hem resistit dempeus ni una hora. A ms, en
Rafel ens ha amenaat daixecar-nos del llit dem a les cinc.

180

181

Dijous 3 dabril. Berlanga vs. Buuel

Avui hem anat a visitar algunes rancheras perdudes al mig de
les canyades. Es tracta duns indrets que no surten als mapes. El dest final s una ranchera que es diu Canal Ulub,
en la qual hi ha un parell de murals. El trajecte des de San
Jernimo fins all no s llarg, uns 40 quilmetres, per hem
trigat ms de quatre hores a arribar-hi. s un cam enmig
dun bosc tropical ben atapet darbres gegantins. De tant
en tant hi hem vist milpas de color verd-groc on hi treballen
camperols. El paisatge s rugs, ple de desnivells i de rierols.
El cam est ple de pols perqu no s poca de pluges; si no
hagus estat aix seria intransitable pel fang. Mentre anvem
avanant amb la furgoneta deixvem un nvol de polseguera.
Al cap duna llarga estona hem arribat a Canal Ulub. s
una esplanada en una clariana de la selva situada en una carena.
Hi ha una dotzena de cases de fusta amb el teulat de lmina,
sense aigua i amb el sl de terra. Quan hem baixat de la furgo-

182

neta tota la comunitat

sha adonat de la presncia dels nouvinguts
i tothom, encuriosit,
sha acostat a rebrens.
El promotor de salut de
la clnica, que ha pujat
amb nosaltres i s originari de la comunitat, els
ha saludat i ha aprofitat
per visitar la seva famlia. Hem saludat al parell dadults que hi havia i ens hem adonat
que la llengua vehicular de Canal Ulub s el tzeltal. Pocs parlen
en castilla, i la majoria dels que ho fan sn homes.
Hem aparcat davant de lnic edifici dobra que hi ha, que
s lescola: la Escuela Primaria Autnoma 17 de noviembre.
Aviat ens ha envoltat un grup: tres homes, cinc dones i una dotzena de criatures. Ens hem convertit en latracci del dia. En
Rafel ha tret la cmera i el trpode i ha comenat a fotografiar
els dos murals que hi havia: un a la faana de lescola i laltre
en una casa de fusta on es pot llegir servicio de sanidad zapatista.
En Xavier sha posat a mesurar els murals. Tothom ens mirava.
La situaci, he pensat, s prpia duna pellcula de Buuel.
He intentat posar-me a la pell de les persones de la comunitat. Hagus donat una m s un dir per esbrinar el que
devien estar pensant. Mhe imaginat la seqncia dels seus raonaments, que devien ser daquesta manera. Fa un any va arribar un grup de desconeguts dirigits per un tal Eddy (segons he
sabut) i va pintar un mural a lescola. Shi van passar dos o tres
dies i desprs van tocar el dos. Un any ms tard han arribat

183

quatre persones ms (nosaltres) i shan passat el mat fent fotos

al mural en qesti i desprs han marxat. Ben pensat aquesta
seqncia s ms prpia dun gui de Berlanga que de Buuel.
Abans de marxar sens ha apropat el responsable de la comunitat i ens ha dit que hi havia una dona que es trobava
molt malament i que hauria danar al metge. Ens ha comentat
que si lhavien de traslladar a peu (no hi ha transport pblic)
tardarien un dia a arribar-hi, per si lacompanyvem amb la
furgoneta seria ms senzill i ms rpid. Hem respost immediatament que no hi havia cap problema, que lacompanyvem
amb molt de gust i lhem passat a buscar a casa seva. Es tractava duna dona gran amb vestit indgena que estava pllida
i feia cara de patir. Ens ha saludat amb el cap i lhem ajudat a
pujar a la furgoneta. Desprs ens hem dirigit novament cap a
San Jernimo els quatre, la senyora i un senyor que deu ser el
seu marit. Durant el viatge, cada sotragada que feia la furgoneta la dona feia un gest de dolor. He pensat que malgrat les
meves reflexions al voltant de les pellcules de Berlanga i de
Buuel, la visita a Canal Ulub ha tingut certa utilitat.
Quan hem arribat a San Jernimo les noies que treballen a
la cuina de la clnica ens tenien
preparada una sorpresa: havien fet cargols de riu per sopar.
Jo noms nhe provat un parell.
No mels he pogut menjar. No
tenia gana i no em sentia gaire
b: moltes hores de furgoneta,
molta calor i segurament algun
glop daigua sense purificar.

184

185

Divendres 4 dabril. Mal de panxa

Ens hem aixecat a les cinc del mat per continuar la recerca
de nous murals. Hem sortit de San Jernimo i hem passat
per tres comunitats on hi ha murals pintats per persones que
han treballat i han aprs als tallers que ha dirigit don Checo.
Les dues primeres comunitats sn molt petites; la darrera,
que es deia Joltulij, s fora ms gran. A aquesta darrera hi
viuen unes dues mil persones i abans tots eren zapatistes, ara
noms en sn la meitat. Hem cercat el responsable, que s el
compa ngel (don ngel), i ens ha dit que el cam central que
hi ha al mig de la comunitat els separa uns dels altres: els que
quedaven a la nostra dreta eren zapatistes, i els altres no. El
mural que ha fotografiat en Rafel i ha mesurat en Xavier s
al llindar del cam: s la frontera.

186

Desprs de fotografiar i mesurar el mural don ngel ens

ha invitat a esmorzar a casa seva, que s una caseta de fusta
dividida en dues parts, una fa de menjador i laltra de dormitori. Ts sl de ciment, que est una mica esquarterat, i
dues bombetes que pengen del sostre. El teulat s de lmina.
Davant de la casa hi ha la cuina, que est a laire lliure, protegida per taulons, i la latrina, tamb de fusta. Lesmorzar que
ens ha ofert s cannic: tortilla, ous a la mexicana i caf. Jo no
he pogut menjar. He anat a visitar la latrina i mhi he passat
mitja hora. Quan he tornat al menjador mhe excusat i he dit
que no em trobava b de lestmac. s un eufemisme, per a
Mxic s un recurs molt utilitzat. Tenia una diarrea terrible!
Llavors ens hem acomiadat i hem fet via cap a lltim
Caracol de la ruta, que es diu Roberto Barrios. Hi ha cinc
hores de cam i hem arribat quan ja era fosc. Abans danar a
dormir hem demanat a la Junta de Buen Gobierno el que s
habitual. Ens han dit que podem installar les hamaques en
un terrat cobert i que dem ens dirien alguna cosa respecte
el fet de fer fotografies. s un lloc fresc i ho hem agrat. La
sorpresa ha estat trobar-nos novament en Diego, el porteo

187

ocupa. Hem quedat atnits, per en Rafel amb bon criteri

ens ha dit que no patssim, que mentre estigui per aquests
racons de mn vol dir que no sallotja a Casa Castillo. He
pensat que era cert: hi ha un gran risc si les zapallasses donin
allotjament a un paio com en Diego. Millor haver-lo trobat
aqu. Ens hem saludat discretament.
Al cap duna estona ens hem posat al sac. Jo no he pogut
menjat res durant tot el dia, noms he begut uns quants litres
daigua i un parell de coca-coles fredes.

188

189

Dissabte 5 dabril. Comunitats, paratges naturals i turisme

Ens hem llevat aviat i amb una bona notcia: ens han donat
perms per fer fotos. Aix s el que han fet en Xavier i en
Rafel tot el mat. En Llusot ha dibuixat i jo mhe agafat el
dia en calma i he seguit la meva dieta: beure molta aigua. Els
meus companys de viatge mhan mirat amb ulls de llstima,
i don Jaime, que rpidament va descobrir que sc un golafre
(com ell), patia per veurem fer dejuni.
He aprofitat el dia per escriure i tamb per connectar-me
a internet en un ordenador que mhan deixat els compas. Ja
feia una setmana que no em connectava i comenava a tenir
sndrome dabstinncia.
A la tarda hem demanat perms a la Junta per poder-nos
banyar al riu que hi ha a pocs quilmetres dall. Sha de demanar perms perqu el riu est en un lloc de disputa entre

190

diverses comunitats i sovint hi ha pressions dels grups paramilitars. Ens han donat perms per anar-hi. Ens hem posat el banyador, hem agafat les tovalloles i ens hem dirigit al riu. Mentre
ens apropvem al lloc de bany hem vist mainada que jugava i
dones que rentaven roba. Per arribar-hi hem creuat un parell de
rierols i hem seguit un llarg corriol que serpenteja. Al final ens
hem trobat davant dun saltant daigua i duna piscina natural
de color turquesa. s un paratge precis. Ens hem banyat i hem
vist que al final de la piscina, aigua avall, neix un altre saltant
daigua que crea una altra piscina, i aix successivament. s un
petit parads. No s estrany, doncs, que hi hagi conflicte entre
les comunitats pel seu s. La ra del conflicte s que la majo-

191

ria de comunitats que no sn zapatistes volen convertir aquest

indret en un parc turstic i recreatiu, mentre que els compas diuen que aquell lloc no es pot vendre ni concessionar perqu s
comunitari. Realment s un dilema complicat. Shan de posar
al mercat paratges naturals daccs i s comunitari? Quins sn
els beneficis que en poden treure els habitants dun indret com
aquest si lofereixen als turistes? Qui i com ha de decidir si val la
pena o no crear un espai turstic?
Hem parlat de tot aix quan hem tornat al Caracol. Hem
discutit sobre els canvis que suposaria per a la comunitat que el
riu fos gestionat per una empresa turstica. Podria venir la mainada dels voltants a banyar-shi i jugar lliurement tal com fan
ara? Seria possible que les dones hi vinguessin a rentar la roba?
Potser no. Potser aquest espai que ara s comunitari es transformaria en un lloc daccs limitat on noms hi tindria dret a
banyar-se qui pagus una entrada. Llavors els nens no vindrien
a jugar sin a vendre galindaines, i potser les dones oferirien teixits i artesania als visitants. Possiblement aquesta nova atracci
turstica canviaria la gravetat de leconomia de les comunitats,
que deixarien de ser agrcoles per dedicar-se al turisme. Seria
millor per als seus habitants?
La conversa va derivar cap a altres territoris i en Rafel va
apuntar una reflexi sobre el turisme tot dient que ms enll
del que nosaltres recordem (o no), viatjar sempre t un impacte a les societats que visitem, i no sempre s positiu. Molt
sovint es pensa que pel fet destar de pas, de ser fuga, no
sinterfereix, per no s aix. Qualsevol contacte sempre t
alguna incidncia, i a molts nivells: polticament, econmicament, socialment o culturalment. I aquest impacte depn
del tipus de relaci que sestableix amb els visitats, sobretot

192

en societats que pensem que sn ms pobres materialment i

que hom pot qualificar de subdesenvolupades. Quan es viatja
a pasos que han estat explotats o sotmesos, i amb grans diferncies socials i culturals, sovint shi viatja amb una actitud
de superioritat i darrogncia, com si la gent que hi viu fos
inculta i hagus de respondre als nostres capricis. Lactitud a
vegades (potser de forma inconscient) reprodueix una manera de fer que t una relaci molt estreta amb el domini que
sha generat dins del pas entre cacics i la resta del poble.
De fet, viatjar sempre suposa alterar un hbitat frgil
que a vegades pot suposar la intromissi a una intimitat que
ens s aliena. El turista que va a la recerca de fotos pretn
que les persones que lenvolten estiguin contentes de sortir
a reportatges que mai veuran, i que els nens i les nenes que
passegen per all posin adequadament. Tamb es pretn que
laborigen respongui preguntes que sovint no entn amb un
somriure. En aquest sentit s fcil percebre la molstia que
es genera si fem lesfor dinvertir els papers i posar-nos al
seu lloc. Qu pensarem si uns turistes dels nord dEuropa
entressin amb una cmera al jard de casa nostra, a lescola
dels nostres fills o al casal davis on fan cursos els nostres
pares per fer un reportatge de les vacances?
Hi ha dos grans temes que poden arribar a fer dels turistes personatges especialment molestos: el temps i els diners.
El primer pot arribar a esdevenir una de les pitjors manques
de respecte per a les societats on ens desplacem, ja que sense
cap mena de cura el turista pretn que la gent que lenvolta
vagi al seu ritme, al ritme del seu viatge!
El segon tema sn els diners. Els diners poden fer que
el turista tingui actituds prepotents. Hi ha persones que es

193

pensen que en els pasos del sud es pot obtenir tot amb diners
i que tot s negociable. Aquesta perspectiva lnic que fa es
reproduir novament actituds colonials, quan a vegades qui fa
el favor en determinades transaccions s el venedor, ja que
sovint en lloc remots les cases particulars que posen a la
venda bns de primera necessitat ho fan (a ms de ser un petit
ajut a la seva economia familiar) com un servei a la mateixa
comunitat, i si el forani que arriba ho compra tot, desprs el
ve o la vena potser es queden sense poder adquirir un article
amb el qual comptaven. En qualsevol cas, certes dinmiques
monetries del turista poden ser inconscientment ofensives.
Tamb hi ha daltres actituds molestes, que de major a
menor grau tothom hi pot caure, i que en Llusot les anomena
amb el terme de la sndrome de lespavilat, que fa referncia a qui entra als llocs sense demanar perms, que es cola als
comeros i mercats, que regatejar infinitament, i que pren els
autctons per illusos. Per tamb hi ha laltra extrem (o potser laltra cara de la mateixa moneda), que s la sndrome de
lnima caritativa, que sexpressa amb els viatjants que donen
monedes o caramels als nens. Fins i tot hi ha qui va a comprar
bosses de dolos o de bolgrafs expressament per donar-los
com si fos or i aix engrandir la seva pulsi benefactora.
Potser cal aturar-nos un moment i pensar que la gent que
ens trobem pot tenir codis diferents que els nostres, i que
nosaltres els haurem de respectar. Sobretot pel que fa a la
dignitat de les persones. Poder-hi parlar, somriure, compartir
all que tenim en com (que s molt ms del que ens separa),
ser curs amb el que es diu, ser menys impositiu i expansiu
i, al contrari, tamb saber acceptar una invitaci daquell que
ens pot semblar que t menys que nosaltres.

194

Moltes daquestes coses tenen a veure en les condicions

com sestableix una relaci. No s el mateix la interacci amb
persones en igualtat de condicions que si no ho estan. Si partim dun dileg des de la superioritat la nostra influncia no
ser positiva. Probablement per aix i desprs de molts anys
de coincidir amb turistes lactitud de les comunitats indgenes que hem visitat no han estat, en un inici, ni expansiva ni
simptica. Dentrada han tingut una actitud una mica distant
i callada retrada, com dirien a Mxic. Posteriorment, poc
a poc, quan han vist que no rem una amenaa shan anat
obrint i han acabat per compartir complicitats i rialles.
De tota manera, en Rafel apunta que hi hauria dhaver algun tipus de protocol pel qual els que reben la visita poguessin
decidir si volen contacte amb tercers o no, i de quina manera.
Aix, segons el tipus de dinmica que shagus destablir, els que
haurien de rebre la visita potser preferirien estalviar-se-la.
Aquesta reflexi den Rafel em va fer pensar amb els grups indgenes que fins aquest moment no han tingut (ni volen tenir) una
relaci habitual amb la resta de la societat. Aix passa a lAmrica Llatina en varis indrets de la selva amaznica, i a aquests
pobles sels anomena no contactats, en allament voluntari,
nmades, lliures o exclosos. Totes aquestes denominacions sn molt inexactes i prpies de societats dominants. Miguel
ngel Cabodevilla, un capell caputx dorigen navarrs que ha
viscut a lAmazones equatori durant anys i ha defensat aquests
pobles (que all sn els Tagaeri, Taromenani i Huarani) prefereix anomenar-los pobles ocults. Evidentment, ocults per a
les societats que els envolten i els amenacen.
Aquests pobles ocults, encara avui, desconeixen quasi
la totalitat dels canvis que shan produt al seu voltant durant

195

els ltims segles i segueixen vivint una existncia semblant

a la de fa ms de cinc-cents anys. Malgrat aquesta limitaci,
els pobles ocults van optar fa molt temps (i encara avui es
mantenen en la mateixa determinaci) per allunyar-se dels
nouvinguts que els volien civilitzar. Aquests pobles van
preferir no tenir contacte amb una gent estranya que es creia
superior i que va transformar abruptament el mn que ells
coneixien. Daix ja fa molts i molts anys i avui aquests pobles sn minoritaris, tant s aix que la resta de la societat els
anomena allats, encara que ells no ho estan pas, dallats,
sin que viuen a la seva manera i al seu lloc.
Les comunitats que nosaltres visitem, per, no sn pobles ocults. No viuen enmig duna selva impenetrable ni
tampoc poden escapolir-se cada vegada que arriba un estrany. En general els zapatistes, visquin a peu de carretera o
enmig de la selva, no han optat per ocultar-se, sin per obrirse al mn mostrant les seves reivindicacions. I aix ho canta
Pedro Guerra en una can en la qual els compas expliquen la
seva estratgia per obrir-se al mn:
Y miren lo que son las cosas
porque para que nos vieran
nos tapamos el rostro
para que nos nombraran
nos negamos el nombre
apostamos el presente
para tener futuro
y para vivir
morimos...

196

A ms, per on hem caminat aquests dies hem vist comunitats que estaven (i estan) exposades a un mn que es transforma rpidament i que les influeix. Un mn que fins i tot
empeny els seus membres a emigrar lluny de casa seva per
guanyar-se la vida. Precisament per aix en Rafel ens diu que
hem de ser molt conscients de la petjada que deixem amb les
nostres visites. El nostre viatge sacabar aviat, per la nostra
influncia possiblement no.
De tornada a Roberto Barrios hem desfet el campament.
Aquest era el nostre darrer Caracol. Els hem visitat tots cinc:
Morelia, Oventic, La Realidad, La Garrucha i Roberto Barrios, i desenes de comunitats. En Rafel i en Xavier han fotografiat i mesurat centenars de murals prcticament tots els
murals zapatistes; en Llusot ha fet un quadern de ninots durant tot el viatge, i jo una llibreta plena danotacions i molts
documents escrits al meu ordinador porttil. Estem cansats,
i de cop i volta tamb hem experimentat un sentiment ambigu: a mig cam de la satisfacci dhaver aconseguit fer realitat
una cabria i de la tristor dun projecte que sacaba. Un projecte on el ms important ha estat fer-lo, ms que haver-lo
fet. Just al revs que daltres coses a la vida, que limportant
no s fer-les sin haver-les fet, tal com passa amb el pagament duna hipoteca. No s cap secret que estem a les escorrialles del viatge. Durant la darrera setmana, mentre shan
anat escolant els dies hem sigut cada vegada ms conscients
que la ruta aviat sacabar i tornarem a les nostres rutines.
Hem pujat a la furgoneta i ens hem dirigit a Palenque
per visitar un altre dels complexos ms imponents i millor
conservats del mn maia. No hem pogut evadir la nostra
condici de turistes. Quan hem arribat a Palenque ens

197

hem allotjat a un
cmping net i bonic que est a dos
quilmetres de les
runes. Hem llogat
un espai per penjar les hamaques,
ens hem dutxat i
descansat. Desprs
hem anat a sopar
a la terrassa duna
pizzeria propera al
cmping. Jo ja em
trobava millor de
la panxa i el sopar que hem fet ha estat el meu primer pat
en tres dies. Mentre menjvem he mirat al voltant: estvem
envoltats destrangers amb fila daventurers que menjaven
pizza, flaquejats per hippies que venien collarets i amenitzats per un grup de bossa nova. Ens trobvem molt a prop
i molt lluny de les comunitats que havem visitat durant
aquests dies.

198

199

Diumenge 6 dabril. Els naguals

Hem fet el turista a Palenque. Hem esmorzat junts, per
desprs cadasc ha anat pel seu compte a gaudir de la vella ciutat maia i del museu que hi ha a lentrada de la zona
arqueolgica. No ens hem retrobat fins al vespre, que hem
tornat a sopar plegats. Abans danar a dormir hem fet una
sobretaula i hem demanat a don Jaime que ens expliqus qu
sn per a ell els naguals.
Jo sabia que des de lpoca prehispnica les cultures mesoamericanes, com lasteca, la tolteca o la maia, atribua als
dus, entre daltres facultats, prendre forma danimal per interactuar amb els humans. Aix, generalment cada du tenia
la forma dun animal diferent: Quetzalcoalt, serp emploma-

200

da i Du del cel i la terra, prenia

la forma de jaguar o de coiot, i
Huitzilopochtli, Du de la guerra, prenia forma de colibr.
Per tamb he aprs que, segons les tradicions populars mexicanes, cada persona al mateix
moment de nixer t lesperit
dun determinat animal que el
protegeix i el guia. Aquest esperit sanomena nagual. Els naguals sn ms o menys poderosos segons lanimal de qu es tracti i de lenergia que tingui,
encara que sempre sigui quin sigui un nagual suposa la
presncia dun poder. Don Jaime tamb ens ha dit que a les
comunitats hi ha persones que tenen un vincle molt estret
amb els naguals i que interactuen amb certs animals i
incls poden adquirir la seva
forma. Aquestes persones
sn els bruixots o xamans i,
segons ha recalcat don Jaime,
nhi ha de bons i de dolents.
Els bons fan servir els naguals
per ajudar i els dolents tot
el contrari. Aquests bruixots
sn una autoritat, la gent els
t molt de respecte i ells obtenen riqueses dels encrrecs
que reben.

201

Don Jaime ens ha explicat tot aix amb lestil propi dels
indgenes: el discurs circular. Ha parlat molta estona, ha
posat desenes dexemples i ha avanat en el relat molt lentament. Es tractava dun tema molt interessant per jo no
podia contenir uns badalls que indicaven que all que ms
desitjava en aquell moment era la meva hamaca.

202

203

Dilluns 7 dabril. Lucio Cabaas

Quan ens hem despertat hem endreat les hamaques i hem fet
les motxilles. Calia tenir-ho tot a punt per desfer cam, deixar
la selva i tornar als Altos per arribar a San Cristbal. Abans,
per, havem de passar per la comunitat de Lucio Cabaas per
collaborar en el dibuix del mural que vam prometre. Aix ha
suposat que tocava fer un llarg cam a travs dun ample mosaic de comunitats vinculades a diverses expressions poltiques.
Daquestes expressions se nha derivat, amb el temps, una gran
efervescncia social i poltica. En aquest sentit noms cal llegir
el llibre de Neil Harvey, Chiapas la lucha por la Tierra, per veure
que aquesta dinmica s anterior a laixecament de 1994.
Aix s, la tensi es va fer ms gran i va tenir un ress
internacional desprs de laixecament de 1994, quan molts in-

204

dgenes sense terra van apropiar-se (o recuperar) terrenys

que pertanyien a grans latifundistes absents i van proclamar
manifestos arreu del mn. Del que hem vist, durant els darrers
anys lactitud del govern ha estat doble, duna banda ha mantingut els quarters de lexrcit per deixar clar qui mana, i de
laltra ha ofert diners a tots aquells que no estan organitzats en
municipis autnoms i, per tant, ha intentat restar la base social
al zapatisme. Aquesta s una de les paradoxes de la rebelli
zapatista: els qui shan beneficiat de lallau dinversi, diners i
infraestructures que el govern ha desplegat desprs de laixecament de 1994 han estat les comunitats que no shan adherit
a lEZLN o les persones que lhan abandonat. La lluita ha
beneficiat materialment, s clar els que shan mantingut
submisos o shan venut al millor postor, com passa sovint.
Per ms enll de les complexes fidelitats poltiques de les
comunitats indgenes hi ha un altre misteri al mig de les muntanyes de Chiapas: est ple de pistes de bsquet perfectament
cimentades a cadascuna de les comunitats!
Aquesta raresa lhem anat observant al llarg de tots els
recorreguts que hem fet. Davant daquest fet vaig preguntar
quina era la ra de tantes pistes de bsquet en un lloc on majoritriament els agradava jugar a futbol. De la informaci que
he recollit no he obtingut una sola resposta, sin tres. La primera s que les pistes de bsquet ocupen menys espai que els
camps de futbol i, per tant, s ms fcil i barat de construirles. La segona s que fa uns anys un empresari amic del governador va convncer les autoritats de construir una pista de
bsquet a cada comunitat i que amb aquest negoci es va lucrar
escandalosament. La tercera i ltima de les explicacions s la
ms tenebrosa. Van dir-me que una pista de bsquet a cada co-

205

munitat garanteix un espai segur on aterrar els helicpters de

lexrcit en cas que hi hagi alguna rebelli. Aix, amb aquesta
lgica contrainsurgent, les comunitats dels Altos es van omplir
de pistes de bsquet perfectament quadriculades i slides. No s
quina de les respostes s la certa per sembla que la promoci
de lesport a les comunitats indgenes de Chiapas no ha estat el
ms important. Ms aviat que els objectius han estat el lucre i el
control social. Per ben pensat, entre els diversos objectius que
convergeixen en lorganitzaci duns Jocs Olmpics, aquests dos
(el lucre i el control social) tamb hi sn presents.
Al cap dunes cinc hores de viatge hem arribat a la seu
de Lucio Cabaas. Vam quedar a les tres de la tarda amb els
compas, per all no hi havia ning. Hem esperat durant una
hora per no es movia ni una fulla. Desprs destar esperant
tanta estona hem pensat comenar la tasca pel nostre compte: sabem on es trobava la pintura, coneixem la paret on
shavia de pintar la figura de Lucio Cabaas i ja ens havien
donat perms. Ens hem posat mans a lobra i en Llusot ha
iniciat un esbs inspirat en una de les poques fotografies que
hi ha daquest guerriller i que vam aconseguir per internet.
Quan feia una estona que hi rem han
arribat els compas. Ens han dit que ells havien estat esperant-nos a les dotze del migdia fins que shavien cansat i havien anat a
casa seva. Nosaltres els hem respost que
lhora de trobada que havem convingut
era a les tres. Discutir sobre aquestes qestions s un
clssic en aquestes

206

contrades, per t poca utilitat. La gent est molt acostumada

als equvocs, malentesos i oblits, tant que aquest tipus de coses
mai suposen un fet greu i menys un casus belli. Desprs de parlar
de lembolic dhoraris en Llusot ha continuat la seva feina de
pintar en una paret la silueta den Lucio Cabaas. Al cap dun
parell dhores lha acabat i ha encetat aix un nou mural que,
com havem acordat, acabaran de pintar els compas. El que ha fet
en Llusot ha quedat molt bonic: recorda una fotografia vella,
amb tons spia, que hi ha del guerriller de Guerrero. Llavors,
satisfets, ens hem acomiadat dels compas. Abans de marxar cap
a San Cristbal en Xavier i en Rafel han fotografiat i mesurat
lincipient mural, i lhan enregistrat en linventari de murals que
van endegar el divendres 14 del mes passat. Pas mal, desprs de
perseguir murals per tot el territori zapatista, tamb hem acabat
contribuint en la seva multiplicaci.
Llavors hem tornat a pujar a la furgoneta per anar cap a
San Cristbal, a Casa Castillo. All ens esperen lEva, la Lluna i lOt. Tamb ens trobarem la colla de zapallasses i la gent
que han acollit esperem no trobar-nos en Diego. A ms, fa
un parell de dies que han arribat a la ciutat dos entranyables
amics bascos, en Pedro Ibarra i la Carmen Oriol, amb qui
desprs jo anir a Puebla i al Districte Federal. Els pocs dies
que em resten a Chiapas jo no hem quedar a Casa Castillo
sin a casa de lhistoriador Jan de Vos, vell amic i persona
atenta, erudita i estimada.
Jan de Vos va arribar a Chiapas fa molts anys, era jesuta
i la seva primera llar va ser la missi de Bachajn. T ms de
setanta anys, s alt i ben plantat, t una mata de cabells de
color blanc i sempre somriu. Va nixer a Flandes i va crixer
en un entorn molt religis que el va portar a enrolar-se a la

207

Companyia de Jess. Aviat va trobar la vida dels Pasos Baixos

massa grisa i montona i la va canviar per la llum que hi ha a
lAmrica Llatina. Primer va anar de missioner al Choc, a la
costa del Pacfic de Colmbia; desprs a Yucatn i finalment
a Chiapas. Fa uns anys va explicar-me que en aquella poca es
dedicava a viatjar pel cor de la selva i a visitar poblats indgenes, per aviat es va adonar que si lEsglsia Catlica portava
cinc-cents anys intentant evangelitzar els indgenes sense xit,
la seva pretensi original (de missioner) no tenia gaire sentit.
Llavors va fer un procs de conversi invers: va comenar a
voler conixer i estimar all que feien els indis. Avui en Jan de
Vos s un dels historiadors ms respectats de Mxic, ha escrit
un grapat de llibres sobre Chiapas i tamb ha collaborat en
la formaci de dirigents indgenes. Tamb va participar en la
rebelli de 1994 assessorant als zapatistes durant els Acords
de Pau de San Andrs. Fa anys que ha esdevingut un personatge de la ciutat. Caminant amb ell pels carrers de San Cristbal
s difcil avanar: tothom el saluda i el convida, i ell parla amb
totes les persones i les coneix pel seu nom. Abans diniciar la
ruta mha proms que quan arribem a casa seva mexplicar
quins sn els seus nous projectes. Mha dit que vol escriure un
nou llibre sobre les lectures i els autors que ms lhan influt
a la vida, i un altre sobre la mirada dels viatgers que han trepitjat i escrit sobre Mxic, des de lexpansiu i vividor Ernest
Hemingway fins a lenigmtic personatge que hi ha darrere
del pseudnim Bruno Traven o Bernhard Traven Torsvan.
Em deleixo per anar-lo a veure, prendre junts una cervesa i
escoltar-lo. Compartir mns imaginaris amb els amics tamb
s viatjar, i els propers dies ho far amb en Jan de Vos, que s
una persona duna sola pea. O, com diuen a Mxic, sin doblez.

208

209

Dimarts 8 dabril. Lespadaa

Arribats a San Cristbal, desprs dun mat tranquil, hem
anat a dinar els quatre companys de viatge juntament amb
en Jan de Vos, en Pedro i la Carmen. En Pedro i la Carmen
sn una parella damics bascos. B, exerceixen de bascos tot
i que en Pedro tamb t orgens catalans i la Carme extremenys. Dic que exerceixen perqu ambds sempre han
estat compromesos amb la llibertat del seu pas i de la seva
gent. En Pedro va fer dadvocat de presoners poltics durant la darrera dcada del franquisme (va ser un dels lletrats
dEspanya que va defensar ms acusats davant del tenebrs
Tribunal de Orden Pblico, el TOP), desprs va militar en
diverses formacions poltiques dmbit local, i ara des de ja
fa temps participa en algunes xarxes associatives i treballa
de professor a la Universitat del Pas Basc, a Leioa. En Pedro
avui s una persona coneguda i estimada arreu del Pas Basc:
s impossible passejar amb ell per Bilbao sense que laturin

210

per saludar-lo i invitar-lo a

un xacol. La Carme, amb
un carcter ms pausat que
lexpansiu den Pedro, t
una trajectria semblant.
Mentre espervem que
ens servissin el menjar en
el restaurant que hem anat
i prenem un tequila, hem
parlat de la nostra experincia a les comunitats, dels
reptes dels municipis autnoms i del futur dels pobles
indgenes al sud-est de Mxic i a Guatemala. Les opinions dels qui compartem la taula
no eren coincidents. Alguns deien que el procs dautonomia
era molt frgil i daltres durador. Tamb hem parlat de limpacte que t per a les comunitats indgenes (que shan caracteritzat histricament per ser estructures socials compactes,
homognies i jerarquitzades) el conflicte i la rivalitat poltica,
la pluralitat religiosa i la penetraci de leconomia de mercat.
Ha sigut enmig daquest debat que en Jan de Vos ha exposat una metfora. Ha comenat dient que a Chiapas hi creix
una planta que es diu espadaa (boga, en catal). Es tracta
duna palma que amb pocs canvis ha sobreviscut durant ms
de deu milions danys i que ha desenvolupat un elaborat mecanisme de resistncia que li ha perms absorbir laigua a
la nit i conservar-la de dia. Lespadaa ha desenvolupat un
recurs que lha perms sobreviure en lespai inhspit que la
natura li va assignar: un masss rocs i desrtic.

211

Lespadaa, ha continuat Jan de Vos, pot servir per representar la centenria lluita per la supervivncia que ha caracteritzat la histria de les poblacions autctones dAmrica
desprs del trauma de la Conquesta. Els pobles indgenes
tenen uns orgens remots i tamb els ha tocat desenvoluparse en racons rids i allats. Les condicions de vida imposades pel rgim colonial i neocolonial van ser extremadament
difcils, per malgrat tot se les van enginyar per mantenir
la seva identitat. Una identitat que, com totes, est condicionada per dos elements: la tendncia a definir-se en front
de laltre, i la capacitat de canviar segons les necessitats de
lentorn i el context histric conjuntural.
Desprs en Jan de Vos ens ha exposat que segons lantropleg guatemalenc Carlos Cabarrs els trets fonamentals
de la identitat indgena sn tres: el llinatge, la llengua i la
histria (que tamb podria anomenar-se memria). I ell nhi
ha afegit un quart ms: el de la dimensi territorial. A partir
daquests trets les comunitats indgenes van poder preser-

212

var i reconstruir la seva identitat, superant el desgavell de la

Conquesta i la marginaci que van patir durant els quatre
segles segents. Desprs dun petit silenci en Jan de Vos ha
continuat dient que actualment hi ha noves amenaces i que
aquestes sn molt ms perilloses que les anteriors. Es tracta
del creixement demogrfic, la desaparici de lallament geogrfic, la penetraci dels mitjans de comunicaci, les noves
manifestacions religioses, la lgica de la militncia poltica
partidria, lobertura al mercat nacional i internacional, o la
sortida a lexterior per manca doportunitats.
En Pedro ha respost que aquest nou context, si b comporta amenaces, tamb pot tenir aspectes positius, ja que les
crisis a vegades poden suposar la invitaci a explorar nous
camins, i que si els pobles indgenes porten segles reconstruint la seva identitat tamb podien ser capaos de tornar-ho a
fer. En Jan de Vos ha dit que potser s, per que en el repte
de lelaboraci de la identitat els pobles indgenes no poden
caure en la temptaci de voler retornar a una identitat idealitzada i essencialista com si cinc-cents anys de mestissatge
cultural no haguessin deixat cap mena de petjada. I ha sentenciat que lalliberament dels pobles indgenes no es troba
anant a la recerca dels passos perduts, sin navegant amb
habilitat i astcia riu avall.
Nosaltres durant el viatge hem pensat que, dalguna manera, hem acompanyat les comunitats en el descens daquest
riu figurat. Possiblement ens ha inspirat en aquesta pretensi la mateixa velletat de traci que va empnyer Gonzalo
Guerrero, company de caravella dHernn Corts, a lluitar
contra els conqueridors espanyols a favor dels indgenes del
Yucatn. Guerrero, desprs de caure pres en mans dels indis,

213

es va passar de bndol, es va deixar crixer el cabell, es va

foradar les orelles, es va tatuar la cara i es va quedar a viure
entre els indis. Poc desprs, Guerrero tampoc va dubtar a
enfrontar-se a les tropes dels conqueridors comandades per
Pedro de Alvarado en la batalla de Chetumal, lany 1536. Segons exposa Xavier Rubert de Vents en el llibre El laberinto
de la hispanidad, aquesta va ser una de les primeres histries
de seducci dAmrica, i Gonzalo Guerrero un dels primers
apstates. Va ser linici del que Lezama Lima va anomenar
la Contraconquista.

214

215

Dilluns 14 dabril. Navegant riu avall

Un dels darrers dies que vaig passar a la ciutat de Mxic, poc
abans de tornar a casa, vaig recordar el dileg que havem
tingut dinant a San Cristbal i vaig donar voltes a lexpressi
de navegar riu avall. Tamb vaig pensar que no era estrany
que els que vam enredar-nos en aquell debat sobre la identitat
dels pobles indgenes fssim un grup de persones que ens barallem amb la nostra prpia identitat. rem un flamenc que
porta ms de trenta anys vivint en terres maies, dos bascos de
descendncia diversa i quatre catalans que hem viscut llargues
temporades lluny de casa i que ens agrada viatjar.
Possiblement el debat sobre la identitat dels pobles indgenes feia tanta referncia al que passava a les comunitats de
Chiapas com el que sentem nosaltres, els qui hem viscut a
diversos llocs i hem experimentat la sensaci de ser una mica

216

estranys arreu. Tal com va exposar lescriptora catalanomarroquina Najat El Hachmi en un petit assaig anomenat Escriure
des de la frontera, quan alg pertany a diversos entorns alhora
est sempre exposat a les dicotomies que suposa la pertinena
de diferents mns i es t constantment la sensaci de ser un
incomprs. Najat va escriure en aquest assaig que sempre hi
ha una part de tu que els altres no entenen: els daqu no coneixen del tot la realitat que vas viure all i que tamb forma
part del teu psit cultural i identitari, els dall no coneixen els
llocs, les vivncies i lunivers que per tu s tan important per
haver esdevingut propi. Potser daqu neix en part la necessitat
dexplicar-te, de fer que aquesta visi dels uns i els altres que
tu tens arribi a tothom. La mateixa escriptora es pregunta si
ella escriu per fer ms tolerable la seva vida de frontera, o just
el contrari: Si se sent ms de frontera pel fet descriure.
Aix ho haur de preguntar tamb a la Guiomar Rovira,
lestimada amiga barcelonina que porta quinze anys a Mxic i
que es va trobar al bell mig de la rebelli zapatista. La Guiomar va viure vuit anys a Chiapas i ja en porta vuit vivint al Districte Federal. Cada vegada que hi parlo em diu que enyora la
seva ciutat, encara que difcilment ara podria tornar a viure-hi.
A Mxic hi t una feina excellent, una densa i preciosa xarxa
damistats, el mn del seu fill i la complicitat del seu company.
Potser per aix em va dir la darrera vegada que la vaig veure
que li interessava ms la literatura que les cincies socials, i que
desprs dhaver acabat la tesi doctoral volia posar-se a escriure
un relat sobre les seves cabries personals. El mateix li passa a
en Jan de Vos, que em va dir que podria tornar a Anvers amb
la seva famlia i amics de joventut, per que all faria una vida
de jubilat europeu i que aquesta possibilitat no latreia gens.

217

El meu cas s un xic semblant. Vaig passar la infncia i

ladolescncia a Banyoles, quasi una dcada a Barcelona, un any
a Londres, dos a Nicaragua, fora temporades a altres racons
de lAmrica Llatina, i aviat una dcada a Salamanca. Aquest
itinerari particular fa que sempre enyori, inevitablement, el
lloc on no estic. Em sento del meu poble per cada vegada que
hi vaig descobreixo nous espais que desconec i mhi trobo ali.
Al cap i a la fi el meu poble sha convertit en un espai circumscrit als llocs que visito quan hi vaig (la casa dels meus pares i
lEstany), la colla damics que conservo i, sobretot, una mplia
bateria de records. Uns records, per cert, que tenen tamb certa relaci amb Mxic. Aquest pas mesoameric va ser un dels
primers pasos que van aparixer en la meva reduda geografia
sentimental de marrec de poble. Feia pocs mesos que shavia
mort (al llit) el dictador Francisco Franco i van aparixer a Banyoles uns vells amics dels meus avis: els senyors Gussinyer.
Arran daquest fet els itineraris a peu que feia de la m
de la meva via Tresina de casa a collegi i dall a ca la iaia
Siseta, per anar novament a casa es van ampliar. De cop i
volta a les meves ms que previsibles rutines shi va sumar
la visita a una vella mansi que abans mai havia trepitjat. Es
deia Casa Montserrat, i estava al bell mig del poble. Dins
daquell casalot de taulats alts i finestrals immensos que feia
olor de tancat, els meus avis i els senyors Gussinyer passaven
hores asseguts en un balanc. Parlaven tranquillament durant molta estona mentre es gronxaven lentament. De vegades callaven i les sales llbregues daquella cambra somplien
dun silenci al qual jo estava poc acostumat.
Sovint, com que els meus avis i els senyors Gussinyer
estaven distrets parlant, jo badava. De tant en tant em de-

218

ien coses i jo els responia. No va ser fins fora anys desprs

que vaig prendre conscincia de qui eren i qu representaven els senyors Gussinyer. Ni tampoc del drama personal i
collectiu que va suposar la dispora republicana de 1939,
ni del significat que tenien el rosari de converses i silencis
que teixien sense pressa el dos vells republicans, que eren el
meu avi Pere i el senyor Gussinyer, metge i antic regidor de
lAjuntament durant el perode ms convuls de la histria del
pas: el de la Guerra Civil.
Per tamb vaig aprendre alguna cosa ms daquella sobrevinguda parella dancians. Duna banda el senyor Gussinyer mensenyava paraules de catal normatiu que mai havia
escoltat, ja que a lescola daleshores els mestres parlaven i
ensenyaven en castell. Recordo, per exemple, que vaig escoltar per primera vegada la paraula gespa. Gespa era el nom
del petit gos de tura belluguet que els feia companyia, per
tamb era el nom va dir-me el senyor Gussinyer de
lherba del jard, que jo sempre nhavia dit sspet. Per a mi era
estrany que una persona que venia de tant lluny mensenys
paraules ben dites de la llengua que jo parlava al carrer i a
casa. Tampoc sabia que, en gran mesura, la literatura catalana es va preservar i enriquir durant els anys del Franquisme
grcies a lesfor dexcellents escriptors com ara Pere Calders, Avell Arts-Gener o Agust Bartra que van continuar escrivint i editant des de lexili mexic.
Daltra banda tamb vaig aprendre coses dun pas que
em deien que quedava molt lluny i que es deia Mxic. Em
deien que Mxic quedava a laltra costat de mn i que era
molt gran. Que era el pas on hi treballaven els fills del senyor
Gussinyer. Daquest Mxic imaginari jo vaig quedar-me amb

219

dues imatges. La primera era la dels segells que els nouvinguts em donaven peridicament i que jo colleccionava. La
majoria eren llargaruts, amb el fons blanc i amb la imatge
dun objecte que podia ser una tomata, unes quantes patates,
una ampolla, un cactus, un cabdell de cot o un tub dacer
cadascun dels quals tenia un color diferent i que a sota shi
podia llegir Mxico Exporta i el nom de lobjecte en qesti.
La segona imatge era ms misteriosa. Es tractava dun objecte
dargila que tenien els senyors Gussinyer al menjador i que
lin deien rbol de la vida. Jo fins aleshores havia vist gerros a
les taules, per no una cosa com aquella: un ram dargila ple
de figuretes apilonades de tots colors. Era un objecte desmesurat pels cnons esttics dun nen de poble daleshores.
Com ja he apuntat, anys desprs vaig saber que els senyors Gussinyer es van haver dexiliar desprs de la Guerra
Civil i que un dels governs que va acollir amb major generositat la dispora republicana va ser el de la Repblica de Mxic. Precisament aquest fet histric va ser el que va comentar
la parella den Jan de Vos, lEmma, quan va conixer en Rafel
fa un parell danys.
En Rafel, lEva, la Lluna, lEmma i en Jan de Vos es van
conixer perqu vaig dir a en Jan que tenia uns amics que
donaven suport als educadors de les comunitats indgenes
i que tamb estava interessat en la pintura mural que hi havia a la zona, i que durant llargues temporades vivien a San
Cristbal. Un cop posats en contacte en Jan de Vos, va invitar-los a sopar un dia a casa seva. Va ser llavors quan lEmma
va saber que feia anys que treballaven i donaven suport a
les comunitats indgenes de Chiapas, que es va emocionar
i va dir-los que el seu pare tamb havia ajudat persones que

220

no coneixia per a les quals respectava i estimava. Aquestes

persones eren exiliats republicans. El seu pare era en Daniel
Coso Villegas, fundador del Fondo de Cultura Econmica i director del Colegio de Mxico, i un dels diplomtics
mexicans que ms esforos havia fet per a rescatar exiliats
republicans i portar-los a Mxic. Desprs dhaver sopat i parlat una llarga estona, lEmma va exclamar que la tasca den
Rafel i lEva era la continuaci del que havia fet el seu pare.
En Rafel, que em va explicar aquest episodi durant la ruta a
la recerca de murals, tamb ho veia aix. Una tasca annima i
obstinada que tenia el mateix objectiu: lluitar per la dignitat
de les persones quan es troben amenaades.
Vaig creure que posar en un mateix sac republicans i comunitats indgenes era una comparaci agosarada, encara
que potser tenia sentit. Per, de fet, les meves reflexions sn
irrellevants. Precisament jo, que no he viscut la Guerra Civil,
ni lexili, ni la transici espanyola, ni la rebelli zapatista
i que tampoc no vaig estar al sopar on es va iniciar aquella
conversa no tinc gaire autoritat per a pontificar. Jo, que
com ja he dit a linici daquestes pgines, sempre arribo tard.
O a deshora.

221

223

Glosari de mexicanismes

Abarrotes, tienda de: Botiga de queviures; semblant a un

colmado.
Altos: Muntanyes, serralada.
Aventn: Pujar a alg al cotxe per acostar-lo a algun dest.
Banqueta: Vorera.
Bocho: Cotxe de model Escarabat de la marca VW.
Caf: Caf, color marr (en angls, brown)
Carro: Cotxe.
Castilla: Llengua castellana.
Changarro: Paradeta.
Chavo: Nen, noi.
Chilango: Originari del Districte Federal de Mxic.

224

225

Coleto: Originari de San Cristbal de Las Casas, tamb es

pot emprar com a sinnim de conservador i blanc.
Tamb significa descendent dels espanyols, en contraposici als indgenes.

Milpa: Petit hort familiar on es planta el necessari per a la

subsistncia, generalment blat de moro i fesols.

Colonos: Habitants dun barri allunyat que generalment no

tenen legalitzada la terra on viuen.
Comida corrida: Men.

Montera: Campament dins de la selva des del qual sorganitzava lextracci de fusta, generalment es basava en
el treball semiesclau.

Compa: Company, generalment amb significat de pertinena poltica zapatista.

Naco: Ordinari, generalment es fa servir en to despectiu per

referir-se a persones dorigen humil.

Criollo: Descendent despanyols. En cas de tractar-se despcies animal o vegetals, fa referncia a productes
originaris dAmrica.

Palacio Municipal: Ajuntament.

Ejido: Unitat de terra que es treballa collectivament i que

no es pot traspassar ni vendre. Sadministra per una
junta de representants i t el seu origen en la Revoluci Mexicana.

Mole: Salsa agredola dorigen mexic feta, entre daltres ingredients, de xocolata i xili.

Paliacate: Mocador de colors tpic dels indgenes que es fa

servir per protegir-se del sol i que fan servir els zapatistes per ocultar el rostre.
Pinche: Malet.
Ponzooso: Verins.

Enchilada: Menjar tpicament mexic amb base de tortilla de

blat de moro.

Preparatoria (prepa): Escola secundria.

Frijol: Fesol.
Gabacho: Nord-americ, dels Estats Units.

Quesadilla: Menjar tpic mexic que t la base de tortilla de

blat de moro i formatge.

Granadero: Policia militar.

Ranchera: Unitat en qu es pot dividir un ejido.

Guarache: Espardenya.

Reparto agrario: Reforma agrria.

Gero: De pell blanca.

Rotoplast: Cisterna daigua de plstic de color negre. Nom

que prov de la marca que els fabrica.

Gringo: Nord-americ.
Ladino: Llatinoameric no indgena.

Quebrada: Penya-segat.

Taco: Menjar tpic mexic que t la base de tortilla blat de

moro i carn.

226

227

Tamal: Menjar tpic mesoameric, fet de blat de moro premsat i bullit dins duna fulla de pltan.
Tigre: Bandoler.
Tortilla: Pa fet de blat de moro.
Toma o recuperacin de tierra: Ocupaci de terra.
Trago: Beguda alcohlica.
Vulcanizadora: Taller on arreglen neumtics.

Relaci de murals i fotografies

Zcalo, parque: Plaa major.

Portada i contraportada:
Davant: Mural La Educacin Autnoma Construye Mundos
Diferentes Donde Quepan Muchos Mundos Verdaderos Con Verdades
de lescola primria del Caracol dOventic.
Darrere: Murals Viva la marcha por la dignidad indgena i
Nosotros venimos de la noche de las casas grandes de la comunitat
Moiss Gandhi

Abans de comenar
Esquerra: Petit mural rase una vez de lantic campament civil
del Caracol dOventic.

Sempre a deshora
Esquerra: Petit mural So, de lantic campament civil del
Caracol dOventic.
Dreta: Mural Zapata, Sup, Che de linterior de la casa grande del
Caracol de Morelia.

228

229

Divendres 14 de mar. Arribada a Casa Castillo

Esquerra: Petit mural interior Smbol feminista del campament
civil del Caracol de Morelia.
Dreta: Petit mural interior Aqu navegan los sueos de colores del
campament civil del Caracol de Morelia.

Dissabte 15 de mar. Els mrtirs de Morelia

Esquerra: Fragment del mural Martirs de Morelia de lescola
propera a Morelia.
Dreta: Mural Martirs de Morelia de lescola propera a Morelia

Dijous 20 de mar. No portar mai la contrria

Esquerra: Fragment del mural La Educacin Autnoma Construye
Mundos Diferentes Donde Quepan Muchos Mundos Verdaderos Con
Verdades de lescola primria del Caracol dOventic.
Dreta: Mural La Educacin Autnoma Construye Mundos
Diferentes Donde Quepan Muchos Mundos Verdaderos Con Verdades
de lescola primria del Caracol dOventic.

Divendres 21 de mar. La Pastoral Indgena

Esquerra: Mural de la faana de lesglsia de Polh.
Dreta: Entrada de Polh (amb lesglsia al fons esquerre).

Diumenge 16 de mar. El temps i els viatges

Esquerra: Detall de lescola de duna comunitat del municipi
Che Guevara.
Dreta: Mural de lescola duna comunitat del municipi Che
Guevara.

Dilluns 17 de mar. La hacienda

Esquerra: Detall del mural Moiss i Gandhi de lesglsia de la
comunitat Moiss Gandhi.
Dreta: Mural de lesglsia de la comunitat Moiss Gandhi.

Dissabte 22 de mar. La massacre dActeal

Esquerra: Fragment del mural del campament civil de lActeal
zapatista, del municipi de Polh.
Dreta: Mural del campament civil de lActeal zapatista.

Diumenge 23 de mar. Beatriz Aurora i la pintura naf

Esquerra: Mural Democrcia, llibertat, justcia inspirat en una
obra de Beatriz Aurora, duna casa grande de Polh.
Dreta: Vista ms general de la casa grande de Polh on hi ha el
mural Democrcia, llibertat, justcia.

Dimarts 18 de mar. La tradici muralista perviu

Esquerra: Detall Virgen de Guadalupe dun mural de lhospital
del Caracol dOventic.
Dreta: Mural de lhospital del Caracol dOventic

Dimecres 19 de mar. Un dia tranquil

Esquerra: Mural Salsa no tiene frontera del Caracol dOventic.
Dreta: Fragment del mural Salsa no tiene frontera.

Dilluns 24 de mar. Qu vol dir ser indgena

Esquerra: Cartell Poblado zapatista 21 de Diciembre, municipio
autnomo San Pedro de Michoacan i manta Nuestras tierras no estan en
venta por ello lucharemos hasta morir si es necesario de la carretera cam
al Caracol de La Realidad.
Dreta: Vista general de la carreta amb el cartell i la manta a
la dreta.

230

231

Dimarts 25 de mar. Tifosi sense fronteres

Esquerra: Fragment del mural Ya se mira el horizonte de la
comunitat de La Realidad.
Dreta: Mural Ya se mira el horizonte de la la comunitat de La
Realidad

Diumenge 30 de mar. Pollos perdidos

Esquerra: Cartell de benvinguda de la comunitat Nuevo
Jerusalen, del municipi Ricardo Flores Magn.
Dreta: Part posterior dun altre cartell i mural EZLN i Zapata
Vive de la comunitat Nuevo Jerusalen, del municipi Ricardo
Flores Magn

Dimecres 26 de mar. La guerra i els dbils

Esquerra: Fragment Corazn del Tiempo del mural Escuela
Autnoma 1 Declaracin de la Selva Lacandona.
Dreta: Mural Escuela Autnoma 1 Declaracin de la Selva
Lacandona de la comunitat de Guadalupe Tepeyac.

Dilluns 31 de mar. El mural de Taniperla

Esquerra: Fragment de la rplica del Mural de Taniperla pintat
a la comunitat de la Culebra.
Dreta: rplica del Mural de Taniperla pintat a la comunitat de
la Culebra.

Dijous 27 de mar. Cine club a la selva

Esquerra: Fragment del mural Comandante Pedro de la
comunitat de Guadalupe Tepeyac.
Dreta: Mural Comandante Pedro de la comunitat de Guadalupe
Tepeyac.

Dimarts 1 dabril. El poble lacand

Esquerra: Fragment dels murals maies (sobre murs interiors)
de Bonampak.
Dreta: Un altre fragment dels murals maies (sobre murs
interiors) de Bonampak.

Divendres 28 de mar. Marxisme tropical

Esquerra: Fragment del mural de la faana de la cafeteria del
Caracol de la Garrucha.
Dreta: Interior de la cafeteria del Caracol de la Garrucha (amb
el portatil den Vador i les llibretes den Xavier i en Llusot).

Dimecres 2 dabril. Sobreoferta sanitria

Esquerra: Fragment del mural de la Clnica Compaera
Murcia de la comunitat San Jernimo.
Dreta: Clnica Compaera Murcia de la comunitat San
Jernimo.

Dissabte 29 de mar. Che Gevara domstic

Esquerra: Mural Che de la casa del camargrafo de la comunitat
de San Miguel.
Dreta: Mural interior Che de la casa de salut de la comunitat
de San Miguel.

Dijous 3 dabril. Berlanga vs. Buuel

Esquerra: Mural de la comunitat Canal Ulub.
Dreta: Mural de la comunitat Canal Ulub.

232

233

Divendres 4 dabril. Mal de panxa

Esquerra: Fragment Esperanza Zapatista del mural duna casa
de la comunitat de Piedron.
Dreta: Casa de la comunitat de Piedron que tenia el fragment
Esperanza Zapatista.

Dissabte 5 dabril. Comunitats, paratges naturals i turisme

Esquerra: Mural Caracol V de lentrada del Caracol de Roberto
Barrios.
Dreta: Vista general de lentrada lentrada del Caracol de
Roberto Barrios amb el Mural Caracol V .

Bibliografia citada

Diumenge 6 dabril. Els naguals

Esquerra: Relleus maies de Palenque.
Dreta: Relleus maies de Palenque.

Dilluns 7 dabril. Lucio Cabaas

Esquerra: Mural Lucio Cabaas de la seu de la comunitat del
municipi de Lucio Cabaas.
Dreta: Fotografia de la imatge utilitzada per pintar el mural
Lucio Cabaas.

Dimarts 8 dabril. Lespadaa

Esquerra: Fragments del mural Autoritats del Caracol de Morelia.
Dreta: Fragment Helicptero militar sobrevolando la comunidad
dun mural de la comunitat Moiss Gandi.

Dilluns 14 abril. Navegant riu avall

Esquerra: Porta duna casa ds collectiu de Polh.
Dreta: Fragment Peixos dun mural de Polh.

Castaeda, Jorge (1993) Utopia Unarmed. The Latin American Left after the Cold War. NY: Vintage Books.
Centeno, Miguel ngel (2002) Blood and Debt. War and the
Nation State in Latin America. University Park: Pennsilvania University Press.
El Hachmi, Najat (2008) Escriure des de la frontera: Culturals La Vanguardia, 20 dagost.
Estrada Saavedra, Marco (2007) La comunidad armada rebelde y el EZLN. Un estudio histrico y sociolgico sobre las
bases de apoyo zapatistas en las caadas tojolabales de la selva lacandona (1930-2005). Mxico: Colegio de Mxico.
Garca de Len, Antonio (1985) Resistencia y utopa. Memorial de agravios y crnica de revueltas y profecas acaecidas
en la provincia de Chiapas durante los ltimos quinientos
aos de historial. Mxico: ERA.

234

235

Harvey, Neil (1998) The Chiapas Rebellion: The Struggle for

Land and Democracy. Durham: Duke University Press.

Rovira, Guiomar (2008) Tejiendo redes. Zapatismo y altermundismo. Mxico: Ediciones ERA.

Kapuscinski, Ryszard (1993) El imperio. Barcelona: Anagrama.

Rubert de Vents, Xavier (1987) El laberinto de la hispanidad. Barcelona: Anagrama.

Keck, Margaret y Sikkink, Kathryn (2000) Activistas sin fronteras. Mxico: Siglo Ventinuo Editores.
Montemayor, Carlos (2000) Guerra en el paraso. Barcelona:
Seix Barral.
ODonnell, Guillermo, Juan Mndez y Sergio Pinheiro,
(1999) Un-rule of Law in Latin America. Cambridge:
Cambridge University Press
Olesen, Thomas (2005) Internacional Zapatismo. The Construction of Solidarity in the Age of Globalization. Londres: Zed Books.

Scott, James (1990) Los dominados y el arte de la resistencia.

Mxico: ERA.
Traben, Bruno (1950) La rebelin de los colgados. Mxico: Ca
General de Editores.
Van der Haar, Gemma (1998) El campo chiapaneco en la
encrucijada neoliberal, a Reyes Ramos, Mara Eugenia, Moguel Viveros, Reyna y Van der Harr, Gemma
(coordinadores), Transformaciones rurales en Chiapas.
Mxico: UAM- Colegio de la Frontera Sur.

Putnam, Robert (2000) Per a fer que la democrcia funcioni. La

importncia del capital social. Barcelona: Proa.

Van der Haar, Gemma (1998) Levantamiento zapatista, indgenas y municipio en Chiapas, Mxico, a Willem Assies y Hans Gundermann (eds.) Movimientos indgenas
y gobiernos locales en Amrica Latina. Santiago de Chile:
Lnea Editorial IIAM, Universidad Catlica del Norte.

Ramrez, Sergio (1991) Confesin de amor. Managua: Ediciones Nicarao.

Villafuente Sols, Daniel (1999) La tierra en Chiapas. Viejos

problemas nuevos. Mxico: Plaza y Valds.

Reyes Ramos, Mara Eugenia; Reyna Moguer Viveros y

Gemma van der Haar (1998) Espacios disputados:
Transformaciones rurales en Chiapas. Mxico: UAMColegio de la frontera Sur.

Vos, Jan de (2002) Una tierra para sembrar sueos. Historia

reciente de la Selva Lacandona, 1950-2000. Mxico:
Fondo de Cultura Econmica - Ciesas.

Payeras, Mario (1981) Los das de la selva. La Habana: Casas

de las Amricas.

Rovira, Guiomar (1997) Mujeres de Maz. Mxico: ERA.

Rovira, Guiomar (1999) Zapata vive. Barcelona: Virus.

Vos, Jan de (comp.), 2003 Viajes al desierto de la soledad. Un

retrato hablado de la Selva Lacandona. Mxico: Plaza y
Valds - Ciesas.