Vous êtes sur la page 1sur 6

direcció, que la major part de la humanitat (inclosa la totalitat

del bell sexe) consideri el pas vers la majoria d'edat, a més de


RESPOSTA A LA PREGUNTA
difícil, extremament perillós. Després que primer han
QUÈ ÉS IL·LUSTRACIÓ? estupiditzat el seu ramat i han vetllat acuradament perquè
aquestes beneites criatures no gosin fer cap pas fora dels
caminadors en què els han reclòs, seguidament els mostren el
perill que els aguaita si intenten caminar sols. Aquest perill no
és tan gran tanmateix, ja que després d'algunes caigudes
Il·lustració és la sortida de l'home de la seva minoria aprendrien finalment a caminar: això sí, accidents d'aquesta
d'edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d'edat és la mena els fan porucs i temerosos d'emprendre nous intents.
incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció És, doncs, difícil per a cada individu aconseguir sortir-
d'altri. Ell mateix n'és culpable si la seva causa no rau en se d'una minoria d'edat que per a ell ha esdevingut gairebé
la,manca d'enteniment, sinó de decisió i de valor per servir- natura. S'hi troba ben a gust i és realment incapaç de servir-se
se'n sense la direcció d'altri. Sapere aude! Tingues el valor de del seu propi enteniment, perquè no se li ha deixat mai
servir-te del teu ·propi enteniment! Heus ací, doncs, la divisa intentar-ho. Prescripcions i fórmules —instruments mecànics
de la il·lustració. d'un us racional (o millor abús) del seus dons naturals― són
Mandra i covardia són les causes que una part tan gran les manilles d'una minoria d'edat permanent. Qui se'n
d'homes, després que la natura els ha alliberat fa temps de desprengués, tanmateix, només faria salts insegurs sobre el
direcció aliena (naturaliter maiorennes), romanguin per gust més petit fossat, perquè no estaria avesat al moviment lliure.
menors d'edat al llarg de la seva vida, i que sigui tan fàcil per Per això són ben pocs els que, pel propi esforç del seu esperit,
a altres erigir-se en els seus tutors. Ser menor d'edat és tan aconsegueixen desfer-se de la minoria d'edat i caminar amb
còmode! Si tinc un llibre que em fa d'enteniment, un mestre seguretat.
espiritual que em fa de consciència, un metge que em prescriu En canvi, es més possible que un públic s'il·lustri ell
la dieta, etc., llavors ja no necessito esforçar-me jo mateix. mateix, i es quasi bé inevitable si hom el deixa en llibertat.
Només que pugui pagar, no tinc necessitat de pensar: els Sempre es trobaran homes que pensen per ells mateixos —fins
altres s' encarregaran per mi de la feixuga tasca. Ja han pres i tot entre els tutors establerts de la gran massa— i que, un
bona cura aquells tutors, en atorgar-se afablement la feina de

1
cop deslliurats del jou de la minoria d'edat, estendran al seu privat sovint ha de ser molt estrictament limitat sense que
voltant l'esperit d'una estimació raciona! del propi valor i de la això impedeixi especialment el progrés de la il·lustració. Per
vocació de, cadascú a pensar per ell mateix. S'hi esdevé, però, ús public de la raó entenc el que algú fa com a home instruït
quelcom d'especial: el públic, que primer fou posat per ells davant tot el públic del món de lectors. Anomeno ús privat de
sota aquell jou, després els força a romandre-hi si és revoltat la raó el que algú està autoritzat a fer en un cert càrrec civil o
per alguns dels seus tutors —per més que siguin incapaços de funció que li ha estat encomanada. En efecte, un cert
tota il·lustració. Tan nociu és sembrar prejudicis!, ja que mecanisme és necessari per a molts afers que afecten l'interès
acaben venjant-se d'aquells mateixos que foren els seus autors de la comunitat: mecanisme mitjançant el qual alguns
o capdavanters. Per això un públic només pot avançar membres de la comunitat han de ser tractats de forma
lentament vers la il·lustració. Per una revolució potser tindrà merament passiva a fi de ser dirigits pel govern, per una
lloc la caiguda del despotisme personal i de l'opressió unanimitat artificial, vers alguns fins públics —o almenys, a fi
cobdiciosa i prepotent, però no mai una veritable reforma en d'impedir la destrucció d'aquests fins. Doncs bé, en aquest cas
la manera de pensar: més aviat nous prejudicis serviran, tant no és permès de raonar, sinó que hom ha d'obeir. Ara bé, en la
com els antics, de regnes de la gran massa insensata. mesura que aquest component de la màquina es considera
Per a aquesta il·lustració no es requereix res més que alhora com a membre del conjunt de la comunitat o fins i tot
llibertat, i la més inofensiva entre les anomenades llibertats: la de la societat cosmopolita —per tant, en qualitat d'home
de fer un ús public de la raó en tots els àmbits. Ara, però, instruït que es dirigeix per escrit a un públic amb el seu propi
només sento cridar per tots cantons: no raoneu pas! L'oficial enteniment—, llavors certament pot raonar sense que per això
diu: no raoneu, sinó feu la instrucció! El funcionari d'hisenda: pateixin els afers als quals està parcialment vinculat com a
no raoneu, sinó pagueu! El clergue: no raoneu, sinó cregueu! membre passiu. Seria, en efecte, prou perjudicial si un oficial
(Sols un únic senyor al món diu: raoneu tant com vulgueu i al qual el seu superior prescriu una ordre volgués raonar
sobre tot allò que vulgueu, però obeïu!) Arreu es limita la sobre la finalitat o utilitat d'aquesta ordre; ha d'obeir. Però de
llibertat. Ara bé, quina limitació és un obstacle per a la justícia no se li pot pas prohibir, com a home instruït, de fer
il·lustració, i quina no ho és, sinó que la promou? Responc: l'ús observacions sobre els errors del servei militar, ni de
públic de la raó ha de ser sempre lliure, i només aquest pot presentar-les al judici del públic. El ciutadà no pot negar-se a
dur a terme la il·lustració entre els homes; en canvi, el seu ús pagar els impostos assignats; fins i tot una reprovació

2
impertinent d'aquests tributs, en cas que hagin de ser pagats, funció a consciència, i hauria d'abandonar-la. Així, l'ús que un
pot ser castigada com· a escàndol que podria ocasionar mestre contractat fa de la seva raó davant la seva comunitat
desobediència general. No obstant això, no va contra el deure és merament un ús privat, perquè es tracta sempre, per gran
d'un ciutadà si ell mateix, com a home instruït, expressa que sigui, d'una reunió només domèstica; i respecte a ella,
públicament el seu parer sobre la inadequació o injustícia com a prevere, no és lliure i no li és permès de ser-ho perquè
d'aquestes contribucions. De la mateixa manera, un. clergue compleix un encàrrec aliè. Contràriament, com a home instruït
està obligat a fer la predicació als seus catecúmens i a la seva que amb escrits parla a un públic propi (el món) —és a dir, el
comunitat segons el símbol de l'Església a què serveix, ja que clergue en ús públic de la seva raó— gaudeix d'una llibertat
hi fou acceptat sota aquesta condició. Però com a home il·limitada per servir-se de la seva pròpia raó i parlar en el seu
instruït té la plena llibertat, i fins i tot el deure, de comunicar propi nom. Perquè, el fet que els tutors del poble (en
al públic totes les seves idees (avaluades acuradament i amb assumptes espirituals) hagin de ser ells mateixos també
bona intenció) sobre allò deficient en aquell símbol, així com menors d'edat és una absurditat que aboca a la perpetuació
les seves propostes per a una millor organització religiosa i dels absurds.
eclesiàstica. En tot això no hi ha res que pugui pesar a la seva Tanmateix, una societat de clergues, una mena
consciència. Perquè, respecte a allò que ensenya a d'assemblea eclesiàstica o classis reverenda —com ella
conseqüència de la seva funció com a encarregat de l'Església, mateixa s'anomena entre els holandesos—, no hauria de tenir
no és lliure d'ensenyar-ho segons el seu parer, sinó que ha el dret de comprometre's sota jurament a un cert símbol
estat contractat per presentar-ho segons prescripcions i en immutable per així introduir (i al capdavall perpetuar) una
nom d'un altre. Dirà: la nostra Església ensenya això o allò, permanent tutel·la superior sobre cadascun dels seus
aquests són els arguments dels quals se serveix. En aquest membres i, a través d'ells, sobre el poble? Dic: això és
sentit, extreu utilitat pràctica per a la seva comunitat de tesis completament impossible. Un tal contracte, que comportaria
que ell mateix no subscriuria amb plena convicció, però que rebutjar per sempre tota il·lustració posterior del gènere
pot comprometre's a predicar perquè no és del tot impossible humà, és absolutament nul i sense efecte, encara que pogués
que continguin alguna veritat oculta i perquè, en tot cas, estar confirmat pel poder suprem, dietes imperials i les
almenys no s'hi troba res contrari a la religió interior. Si capitulacions més solemnes. Una època no pot pas obligar-se
cregués que hi troba res de contrari, no podria exercir la seva ni conjurar-se per posar la següent en una situació que li faci

3
impossible ampliar els seus coneixements (especialment uns anul·lar per un temps l'avanç de la humanitat vers el millor,
de tan seriosos), purificar-los d'errors i, en general, de perjudicant i esterilitzant la posteritat. Certament un home
progressar en il·lustració. Això seria un crim contra la natura pot ajornar, per a la seva persona i durant un temps, la
humana, la destinació originària de la qual consisteix il·lustració en allò que té l'obligació de saber; però renunciar-
justament en aquest progrés; i així la posteritat està hi —sigui per a la seva persona, o encara més per a la
plenament legitimada per rebutjar aquelles resolucions en posteritat— significa violar i trepitjar els drets sagrats de la
tant que preses de manera incompetent i nefasta. La pedra de humanitat. I el que un poble no pot decretar mai sobre ell
toc del que pot decretar-se com a llei sobre un poble mateix, menys encara ho pot decretar un monarca sobre el
consisteix a preguntar si un poble podria imposar-se ell mateix poble, ja que la seva autoritat legislativa rau justament en el
una llei com aquesta. Certament pod ria imposar-se-la per un fet que unifica la voluntat conjunta del poble en la seva.
breu temps determinat a l'espera d'una llei millor i per Mentre el monarca vetlli perquè tota millora veritable o
introduir un cert ordre, sempre que alhora es deixi lliure cada suposada coexisteixi amb l'ordre civil, pot deixar que els
ciutadà, en tant que home instruït, i especialment els clergues, súbdits facin per ells mateixos el que considerin necessari per
per fer públicament —amb escrits— les seves observacions a llur salvació espiritual; perquè això no és en absolut de la
sobre les deficiències de l'organització actual mentre encara seva competència, sinó tan sols evitar que algú impedeixi
perdura l'ordre existent: i això fins que l'examen de la violentament a un altre de treballar amb totes les seves forces
disposició d'aquestes coses arribi públicament tan lluny i sigui per la destinació i el foment de la seva salvació. Fins i tot fa
tan satisfactori que, per la unió de les seves veus (encara que fallida la seva majestat si, entremesclant-s'hi, sanciona per
no de totes), pugui portar-se un projecte al tron per donar supervisió governamental els escrits en què els seus súbdits
protecció a aquelles comunitats que, per les seves intenten purificar llurs concepcions: tant si ho fa pel seu propi
concepcions més penetrants,s'hagin posat d'acord per a una parer suprem —exposant-se a la reprovació «Caesar non est
modificació de l'organització religiosa, sense oposar-se supra grammaticos»1—, com si, anant encara més lluny,
tanmateix als que vulguin seguir com abans. Ara bé, no és degrada tant el seu poder suprem que al seu estat protegeix el
permès de cap manera posar-se d'acord en una constitució despotisme clerical d'alguns tirans davant la resta dels seus
religiosa permanent de la qual ningú pot dubtar públicament súbdits.
—encara que sols sigui al llarg de la vida d'un home— i així
1 «El Cèsar no està per damunt dels savis.»

4
Doncs bé, a la pregunta de si ja vivim en una època perjudici dels deures de llur funció i en qualitat d'homes
il·lustrada, vet aquí la resposta: No, però sí en una època instruïts, poden posar a prova lliurement i públicament els
d'il·lustració. Tal com estan les coses, encara falta molt perquè judicis i concepcions que d'alguna manera s'aparten del
els homes, presos conjuntament, estiguin ―o almenys puguin símbol acceptat ―i encara més qualsevol altre que no està
ser posats― en situació de servir-se bé i amb seguretat del limitat pel seu deure funcionarial. Aquest esperit de llibertat
seu propi enteniment sense direcció d'un altre en les s'estén també a l'exterior, fins i tot allà on ha de lluitar amb
qüestions religioses. Ara bé, sí que tenim indicis clars que els obstacles externs d'un govern que no entén la seva funció,
se'ls ha obert el camí per treballar-hi lliurement i que els ja que li ofereix un exemple clar que, a causa de la llibertat, no
obstacles per a una il·lustració general ―o per a la sortida de cal preocupar-se gens per la tranquil·litat pública ni per
la seva culpable minoria d'edat― són progressivament l'harmonia de la comunitat. Els homes van sortint per ells
menors. En aquest sentit, aquesta època és l'època de la mateixos de la rudesa sempre que hom no obri
il·lustració, o el segle de Frederic.2 intencionadament per mantenir-los-hi.
Un príncep que no troba indigne de dir que considera He situat el punt cabdal de la il·lustració ―de la sortida
com a deure el fet de no prescriure res als homes en matèria de l'home de la seva culpable minoria d'edat― preferentment
religiosa sinó de deixar-los en plena llibertat, que així fins i tot en la qüestió religiosa, perquè respecte a les arts i ciències els
refusa l'orgullós terme de tolerància, és ell mateix il·lustrat i nostres sobirans no tenen cap interès a fer de tutors sobre els
mereix de ser lloat pel seu món i posteritat, agraïts, com el seus súbdits i, a més, perquè aquella minoria és, entre totes,
primer ―almenys per part del govern― que va deslliurar el la més perjudicial i deshonrosa. Tanmateix, la manera de
genere humà de la minoria d'edat i va deixar lliure a cadascú pensar d'un cap d'estat que afavoreix la il·lustració encara va
per servir-se de la pròpia raó en tot allò que afecta la seva més enllà i compren que, fins i tot respecte a la seva
consciència. Sota el seu regnat, els clergues venerables, sense legislació, no hi ha cap perill a permetre que els seus súbdits
facin un ús public de la seva raó i que presentin públicament
2 Frederic II el Gran (1712-1786) va ser el monarca promotor del moviment
il·lustrat a Prússia. E1 mateix Voltaire va formar part (1750-1753) del al món els seus pensaments sobre una millor composició
cercle intel·lectual que el rei va aplegar entorn de la Cort i l'Acadèmia de d'aquella legislació, fins i tot amb una crítica sincera de la ja
Ciències. Autor d'unes Considérations sur l'état présent du corps politique promulgada. Nosaltres en tenim un exemple lúcid, ja que cap
à l'Europe (1738) i un Essai sur les formes du gouvernement (1777),
Frederic II defensa, davant de Maquiavel, que el príncep ha d'encarnar monarca és més avançat que el que nosaltres honorem.
l'«ideal d'humanitat» i governar per al benestar i felicitat dels súbdits.

5
Doncs bé, només aquell que, essent ell mateix il·lustrat,
no tem pas les ombres i alhora té a mà un nombrós exèrcit
ben disciplinat per a tranquil·litat pública dels ciutadans, pot
dir el que un estat lliure no gosaria: «Raoneu tant com
vulgueu i sobre allò que vulgueu, però obeïu!» S'hi mostra així
un curs estrany i inesperat dels afers humans, on altrament
―considerant-ho en conjunt― quasi bé tot és paradoxal. Un
grau més gran de llibertat civil sembla beneficiós per a la
llibertat d'esperit del poble, però li posa límits insuperables;
per contra, un grau menor subministra l'espai per estendre-la
amb totes les seves capacitats. Doncs bé, si la natura, sota
aquesta dura escorça, ha desplegat la llavor per la qual tan
tendrament procura ―la tendència i vocació al lliure
pensament―, llavors això té un efecte retroactiu sobre la
mentalitat del poble que esdevé progressivament mes capaç
de la llibertat d'acció, i finalment també sobre els principis del
govern que troba avantatjós de tractar l'home, que ara ja és
més que una màquina, segons la seva dignitat.*

* A les notícies setmanals de Büsching3 del 13 de setembre llegeixo avui, dia


30, l'anunci del Berlinischen Monatschrift d'aquest mes, on es troba la
resposta del senyor Mendelssohn4 a la mateixa pregunta. El text encara no
m'ha arribat a les mans; en cas contrari, hauria ajornat aquesta resposta,
que ara només pot considerar-se com un intent de veure fins a quin punt
l'atzar pot portar a la coincidència de parers. [Nota de Kant]
3 A.F. Büsching (1724-1793) era conseller d'educació i director de Gimnasi
a Berlín. Dirigia la revista setmanal d'informacions geogràfiques i
antropològiques Wöchentliche Nachrichten, on va aparèixer l'anunci a què berlinesa que va divulgar la doctrina del racionalisme escolar, i va iniciar
fa referència Kant. el gèneres de l'anomenada Populärphilosophie. Kant dialoga amb ell en
4 M. Mendelssoh (1729-1786), filòsof pertanyent al cercle de la il·lustració alguns opuscles.

Vous aimerez peut-être aussi