Recensió sobre Dahl i Crouch

Robert Dahl (1915-2014) va ser un professor de ciència política estadounidens,

treballador a la Universitat de Yale i considerat un dels més destacats politòlegs
contemporanis. A l’altra banda, el sociòleg anglès Colin Crouch (nascut al 1944),
creador del concepte de la posdemocràcia.
El primer autor, Dahl, per una banda posa l’inici de la democràcia com l’acte de
cooperar amb altres per aconseguir fins similars. Com a característica indispensable,
postula la igualtat política a l’hora de determinar les polítiques que afecten a qui està
prenent part d’aquesta cooperació. Per tant, han de complir cinc criteris:

- Participació efectiva: igualtat d’oportunitats iguals i efectives per fer que els
altres coneguin diferents punts de vista sobre com ha de ser la política.

- Igualtat de vot.

- Comprensió il·lustrada: igualtat d’oportunitats iguals i efectives per instruir-se

sobre polítiques alternatives rellevants i les seves conseqüències possibles.

- Control de la agenda: oportunitat exclusiva per decidir com i quins assumptes

han de ser incorporats a la agenda.

- Inclusió dels adults: tots o almenys la majoria dels adults participants han de
tenir els plens drets esmentats.

Dahl es planteja si aquesta forma de funcionar és aplicable a un estat, essent aquest una
associació que en última instància pot fer valer les lleis per la força. I conclou que sí que
és possible perquè històricament ha sigut l’estat la primera força que ha constituït les
idees democràtiques. Diu que probablement cap estat serà completament democràtic
però que és útil tenir presents els criteris com a ideal i així poder avançar. Poden servir
com a guies.
Per a que aquests criteris siguin efectius, calen unes institucions democràtiques
que serien sustentades per una constitució que, al mateix temps, serviria per poder
trobar altres vies en el cas de que qualsevol criteri esmentat entrés en contradicció amb
un altre.
Dahl explica que al llarg de la història, règims que s’han valgut del “govern dels
savis” han hagut d’acabar utilitzant la violència per fer que la població acatés les lleis.
Per explicar, doncs, la necessitat de la democràcia com a millor sistema polític, explica
que aquesta aconsegueix que no hi hagin governs autòcrates, encara que mai hi haurà un
govern que pugui respectar a totes les minories. També garanteix una sèrie de drets
fonamentals que les tiranies no fan o no poden fer, perquè això atempta contra els
interessos i la naturalesa de la tirania. Assegura als seus ciutadans major llibertat
personal, llibertat d’expressió com a exemple. La democràcia, també, ajuda a les
persones a protegir els seus interessos fonamentals, perquè són les persones les que
participen en la direcció del govern i per tant aquest no pot anar en contra dels
interessos d’aquestes. Per altra banda, aquesta gent també pot viure sota les lleis que ells
mateixos han escollit. La democràcia és l’únic sistema que permet això. Com també ens
faculta per ser moralment responsables, doncs, diu Dahl, dóna autonomia a l’hora de
reflexionar qüestions morals rellevants. Així com afegeix que permet i promou el
desenvolupament humà, pel seu caràcter d’àmplia igualtat política. Per acabar, les
democràcies representatives modernes, esmenta Dahl, no es fan la guerra entre sí, així
com també són més pròsperes, explicant que des de la segona guerra mundial cap
democràcia representativa moderna ha entrat en guerra entre sí.
Crouch, per altra banda, explica que el sistema democràtic té tendència creixent i
que s’està instaurant a molts països que abans no el tenien.
També explica que als països industrialitzats on el sistema democràtic semblava
més arrelat, tenen crisis de legitimitat del sistema i de les accions polítiques per culpa de
la participació electoral a la baixa.
Segons Crouch l’hegemonia del model democràtic la té nordamèrica, i cada
vegada més s’està identificant el sistema democràtic dels demés països com democràcia
liberal. Aquesta destaca la participació electoral com la manera política en la que pot
implicar-se la gent. Això permet que la gent no interfereixi al sistema capitalista ni els
moviments socials tinguin veu.
Per Crouch, la posdemocràcia existeix quan hi ha eleccions i possibilitat de
canvi de govern, però el debat electoral es converteix en un teatre governat per grups
experts en persuasió. La gent desenvolupa un paper passiu i sense efectes, i els governs
representen els interessos de les elits. Llavors, en resposta, sorgeix una tendència en la
gent de voler regular molt la política i de que els polítics només tinguin la funció
d’escoltar al client (en aquest cas al poble) i de fer el que ells volen. Creix molt la
desafecció política entre la ciutadania.
També, com en el context de posdemocràcia són les elits econòmiques les que
tenen el poder, utilitzen armes de manipulació, en les que estan presents els mitjans de
comunicació, que per exemple modifiquen el debat públic com volen. Com a tal, ja no
es pot confiar en que els partits atindran a causes concretes, per tant ha de ser la gent qui
s’organitzi en associacions d’activistes. Perquè inclús els partits de centre-esquerra
s’han convertit en part de la posdemocràcia.
Finalment, se succeeix una contradicció. Els partits no volen que la gent
s’interessi per la política però pel contrari necessiten dels vots d’aquesta gent. Succeirà
llavors que els moviments formats pel poble seran criminalitzats davant la impossibilitat
dels partits de dominar-los.
Com podem veure, les explicacions de Dahl i Crouch es complementen. Crouch
anomena encertadament “posdemocràcia” el règim que no compleix tots els requisits
que postulava Dahl, especialment el criteri sobre la igualtat política per decidir. Tot i
així, considero que, tenint en compte el conflicte de classes, que sempre ha estat des de
l’aparició del capitalisme, no té gaire sentit anomenar-la posdemocràcia. És a dir, que si
mai s’ha complert el criteri d’igualtat política per decidir, ja que el conflicte de classes
no ha estat resolt, essent aquest una part important del sistema capitalista, no ha hagut
democràcia i per tant no hi pot haver-hi “pos”democràcia. Quelcom posterior.
 Així com també s’haurien d’assenyalar altres contradiccions que tenen els dos
autors, criteris incomplerts per suposades democràcies anteriors a les
“posdemocràcies”, com la restricció de la participació efectiva, doncs a les democràcies
liberals no les interessa que el poble participi, com assenyala Crouch en la concepció de
democràcia liberal. Així com inclús afegiria que crec necessari assenyalar en la teoria de
Dahl que, davant el conflicte de classes i el poder de les elits, la comprensió il·lustrada
no és possible. Doncs no interessa als poders econòmics que la gent pugui saber d’altres
alternatives possibles, com apunta al final Crouch.
Deduïm amb tot això que cap dels dos autors, per enunciar el que és la
democràcia, té en compte el conflicte de classes. Per lo que podem concloure en aquest
sentit, i afirmar, que la democràcia no seria possible amb capitalisme, és a dir, amb una
economia de mercat, doncs tal conflicte no és resolt. Conclusió que confronta
frontalment amb el que arriba a afirmar Dahl, de que casualment les democràcies han
tingut afinitat amb la economia de mercat.
També caldria fer un apunt a la explicació de Dahl, que diu que en democràcia
l’estat no pot anar contra els interessos de la població, doncs aquesta ajuda a dirigir el
país. On torna a evadir el conflicte de classes esmentat. A més de que es fa impossible
que un estat sigui neutre amb les dues classes socials més importants, la treballadora i la
empresària i financera. Doncs són aquestes dues darreres les que mouen el flux
econòmic i per tant ja tenen un cert poder. Per tant, s’ha de tenir en compte el sistema
econòmic per dir si una democràcia representa els interessos d’una classe o d’altra,
perquè mai ho farà per les dues alhora. Com per altra banda es fa necessari posar en
dubte també que les democràcies modernes siguin més pròsperes perquè no hagin creat
guerres entre sí. Podríem preguntar quin és el preu de la pau a Occident: la guerra contra
les classes populars.
Respecte a la resta del que parla Crouch, no queda gaire per criticar. Doncs es
limita a fer un anàlisi de la realitat de les “posdemocràcies” i a donar una possible arma
per revertir aquesta situació: els moviments socials.
I com a punt final, crec que s’hauria de puntualitzar llavors, després de aquestes
reflexions, que la situació “posdemocràtica” és conseqüència directa d’aplicar la
democràcia representativa a un context capitalista. El poble delega el seu poder en uns
representats que després han de representar els interessos de les elits.
En conclusió i, després de les reflexions abans fetes, crec que s’hauria d’afegir
un altre criteri als ja existents sobre la democràcia de Dahl: aquest és el sistema socio-
econòmic. Perquè, com ha quedat evidenciat, tant aquest autor com Crouch no tenen en
compte el conflicte de classes i el que això comporta. Així com també s’hauria d’afegir
a les tesis de Crouch el component causa-efecte que té el capitalisme sobre la
democràcia representativa i la “posdemocràcia” que se’n deriva.