L’alfabet sol començar La be alta és la segona, La lletra ce pot sonar De la de cal dir ben poc, La e sona oberta o tancada

sempre per la lletra a. això ho sap tota persona. ara essa o ara ca. és la que ocupa el quart lloc. i sovint mig pronunciada.

La efa entre llavis i dent La ge també pot variar No sona la hac, quina cosa!, La i sempre sona i, La jota amb la e o la i
fa fregar l’aire un moment. de so: des de gi a ga. més aviat és una nosa. aquesta no ens fa patir. no la solem fer servir.

La ca no és gaire habitual La ela ens dóna una feinada Amb la ema, si ens hi fixem, La ena com la ema és nasal, La o tancada o oberta pot ser
la ce i la cu li fan mal. quan ha d’anar geminada. molts verbs hi acabem. no les confonguis al final. i u, si és àtona, també.

Sempre que faré una pe En català la lletra cu La erra es pot duplicar Sonora o sorda és la essa La te no costa de dir
els llavis ajuntaré. sempre s’ajunta amb la u. si entre vocals ha d’anar. cal notar-ho ben de pressa. llengua i dents hauràs d’unir.

La u sona sempre u La ve baixa, ves per on, La ve doble és poc usual, Fixa’t que dius el mateix La i grega amb la ena va
o és muda amb la ge i la cu. amb la be alta es confon. ni estudiar-se-la no cal. quan parles de ics o xeix. com en el seny català.

Ja
està?

La zeta sempre és sonora Queda encara alguna lletra La ce trencada, que va I la ela geminada Una efa i una i
saber dir-la bé ens honora. que l’alfabet pot admetre: amb la o, la u o la a. que resulta un xic forçada. ens anuncien la fi.