 Pregar Temps de Pasqua

Diumenge de Pentecosta
la Paraula 24 de maig de 2015

Pregària inicial
Compleix Senyor la teva promesa, vessa avui damunt nostre la gràcia de
l’Esperit Sant. Obre les nostres vides i dóna’ns el teu amor que ens faci
més lliures per a la missió, per al lliurament. Que la teva Paraula sigui avui
per a nosaltres el lloc sant de la nostra trobada amb tu i entre nosaltres;
de la nostra participació en la nova creació que neix del teu misteri pas-
qual. Vine a nosaltres, Esperit Sant, roman amb nosaltres! Amén.

Llegeixo la Paraula Jn 20,19-23

Al vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les por-
tes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau
a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat.
Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vos-
altres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres».
Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells
a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els
perdoneu, quedaran sense perdó».

Entenc la Paraula
La nova pasqua: naixement de la comunitat messiànica. El capítol 20 de
Joan, del que fa part la perícopa d’avui, comença amb l’expressió «El pri-
mer dia de la setmana —és a dir, el diumenge—, a trenc d’alba, quan en-
cara era fosc»… És el primer anunci de la resurrecció que durant tot aquest
capítol s’anirà desplegant en gestos, confessions de fe, gestació de la nova
comunitat i missió universal dels deixebles amb el do de l’Esperit Sant. El
primer dia de la setmana, fa referència a una nova creació, a una pasqua
nova i definitiva, èxode definitiu del veritable Moisés que condueix la hu-
manitat sencera a la llibertat, a la vida que no acaba.
Desempara i esperança. «Els deixebles s’alegraren», tots els qui han donat
la seva adhesió a Jesús, no hi ha noms propis, no hi ha cap mena de limi-
tació. Eren a casa amb les «portes tancades», desemparats en una situació
hostil; la por i la inseguretat, delaten que encara no han fet experiència de
Jesús viu; la seva fe encara és com la del vell Israel, clandestina (Josep
d’Arimatea, Nicodem; Jn 19, 38-40). Tot i la seva relació propera amb Jesús
al llarg d’aquells anys, es troben com el Poble d’Israel a Egipte (Ex 14, 10),
viuen en la fosca nit a l’espera de ser alliberats de la seva incertesa i opres-
sió (Ex 12, 42; Dt 16, 1).
Amb Jesús al mig, hi ha vida. Jesús es fa present allí on és la comunitat…
«es posà la mig», es posa com a centre, com a font de vida, com a creador
d’unitat i referència nova i definitiva per a ells. Els saluda amb la pau, do
messiànic, que confirma la seva victòria i la presència segura del regne en
Ell. Els mostra els signes del seu amor i de la seva victòria: el qui tenen
davant seu ben viu, és el mateix que va morir a la creu; se’ls mostra ara
com l’Anyell de Déu, el de la Pasqua nova i definitiva, que amb la sang
allibera de la mort (Ex 12, 8). La permanència dels senyals de la creu en el
seu cos, serà sempre senyal del seu amor; Jesús serà per sempre més, el
Messies-rei crucificat, del qui brollen l’aigua i la sang; serà ja sempre ale-
gria complerta (cf 16, 20. 22).
El do de l’Esperit Sant i la missió. La salutació de la pau al·ludeix a la mis-
sió, a la predicació i comunicació del regne. Ells han estat triats per portar
el regne, i l’han de compartir tal com Ell el va donar: lliurant-se sense re-
serves (mans i costat oberts) en favor de la humanitat. L’Esperit Sant els
capacita per a la missió: exhala damunt d’ells el seu alè de vida (cf. Gn 2,
7), els insufla el seu mateix alè, l’Esperit. Crea una nova condició humana,
la de l’Esperit. Culmina l’obra de la creació, són cridats a «néixer de nou».
Una humanitat perdonada. El pecat, que fa part de les opcions lliures en
l’àmbit del que és humà, suposa repressió, no acceptació de la vida nova
que els creients han rebut en Jesús i per tant impedeix la realització del do
de la pasqua i de la vida nova que en brolla. La comunitat pasqual, guiada
per l’Esperit, i seguint l’exemple del seu Mestre, escull la justícia fonamen-
tada en l’amor. Aquest serà el criteri definitiu de discerniment per a ella:
mantenir-se en l’amor fins a donar-ho tot, o continuar sent –ni que sigui
de forma camuflada– deutor dels interessos del món (vell sistema de ma-
ridatge religió-interessos propis: injustícia).
Medito la Paraula
Viure sense Esperit és viure sense haver ressuscitat. Els que ens conside-
rem creients vivim, sovint, com els deixebles de l’evangeli: quan és «el ves-
pre», «amb les portes tancades», «plens de por», temorosos de les «au-
toritats». Estem immersos en la vella creació, sense pensar que ja és diu-
menge (el primer dia de la nova creació). No hem vist ni experimentat el
ressuscitat. La humanitat nova sembla absent de les nostres vides.
Les nostres comunitats estan, de vegades, replegades, ocultes, sense do-
nar testimoniatge. És com si no tinguessin alegria, perdó, pau ni vida que
transmetre. Continuem aferrats al que és vell. Necessitem que el Senyor
ressuscitat es faci present i ens transmeti el buf creador de l’Esperit que
infon alè de vida.
• M’animo a explicar i cantar les meravelles de Déu als meus ger-
mans? O sóc «tímid» i reservat a l’hora de manifestar la meva fe?
• Com percebo avui que l’Esperit Sant actua en la meva vida, en la
vida dels meus germans, en la vida de l’Església?
• Com es manifesta avui la «ventada violenta» de l’Esperit Sant?
• Quin sentit té parlar avui de «flames de foc» que es posen sobre els
qui som deixebles del Senyor com a manifestació de l’Esperit Sant?
• Deixo que l’Esperit avui m’ompli de poder?
• Sóc dòcil a l’Esperit Sant per parlar el que Ell m’indiqui?
• Em deixo sorprendre per l’acció de l’Esperit que actua en la vida
d’altres germans?
• M’admiro per l’acció de l’Esperit que bufa quan vol i com vol?
• Deixo que l’acció de l’Esperit m’ensenyi a parlar en el «llenguatge»
dels homes del nostre temps i de la nostra cultura perquè puguin
comprendre el missatge de Déu?

Prego amb la Paraula

Que no ens tanquem al teu Esperit!
Et donem gràcies, Pare, pel do generós de l’Esperit
amb què has beneït el nostre món,
amb què has beneït la teva Església
i cadascun dels teus fills i filles.
 Fes que sapiguem reconèixer i agrair
l’acció en el món de l’Esperit creador,
de la mateixa manera que pels fruits
sabem reconèixer l’arbre que els ha donat.
Els qui ens sentim fatigats de tant remar
per les aigües contràries del cada dia,
t’adrecem, oh Pare, un prec confiat:
Ja que el teu Esperit és i serà sempre
font constant i poderosa de vida i d’amor,
fes-nos capaços de desplegar davant seu
les veles –sovint oblidades– de la nostra vida.
Que el teu Esperit irrompi sobre l’Església i el món,
i ens ompli els teus fills i filles amb els teus dons:
l’amor, la pau, la justícia, la llibertat... i l’audàcia.

Altres paraules m’ajuden

«L’Església té necessitat de la seva perenne Pentecosta. Necessita foc al
cor, paraules als llavis, profecia a la mirada. L’Església necessita ser temple
de l’Esperit Sant, necessita una puresa total, vida interior. L’Església té ne-
cessitat de tornar a sentir que puja des del profund de la seva intimitat
personal, com si fos un plor, una poesia, una oració, un himne, la veu orant
de l’Esperit Sant, que ens substitueix i prega en nosaltres i per nosaltres
(...). L’Església necessita recuperar la set, el gust, la certesa de la seva ve-
ritat, i escoltar amb silenci inviolable i amb dòcil disponibilitat la veu, el
col·loqui eloqüent en l’absorció contemplativa de l’Esperit, el qual ens en-
senya “tota veritat”» (PAU VI, Discurs novembre de 1972).

Pregària final
Esperit Sant que ets amor, comunió de vida divina per a nosaltres; dissipa
els nostres temors, infon-nos l’escalf de la vida pasqual perquè siguem tes-
timonis de l’amor del Pare que ens ho ha donat tot en el seu Fill Jesucrist
Senyor nostre. Amén.
  Orar Tiempo de Pascua
Pentecostés
la Palabra 24 de mayo de 2015

Oración inicial
Cumple Señor tu promesa, derrama sobre nosotros hoy la gracia del Espí-
ritu Santo. Abre nuestras vidas y danos tu amor que nos haga más libres
para la misión, para la entrega. Que tu Palabra sea hoy para nosotros el
lugar santo de nuestro encuentro contigo y entre nosotros; de nuestra
participación en la nueva creación que nace de tu misterio pascual. Ven a
nosotros, Espíritu Santo, ¡permanece con nosotros! Amén.

Leo la Palabra Jn 20,19-23

Al anochecer de aquel día, el día primero de la semana, estaban los discí-
pulos en una casa, con las puertas cerradas por miedo a los judíos.
Y en esto entró Jesús, se puso en medio y les dijo: «Paz a vosotros.» Y, di-
ciendo esto, les enseñó las manos y el costado. Y los discípulos se llena-
ron de alegría al ver al Señor. Jesús repitió: «Paz a vosotros. Como el Pa-
dre me ha enviado, así también os envío yo.»
Y, dicho esto, exhaló su aliento sobre ellos y les dijo: «Recibid el Espíritu
Santo; a quienes les perdonéis los pecados, les quedan perdonados; a
quienes se los retengáis, les quedan retenidos.»

Entiendo la Palabra
La nueva pascua: nacimiento de la comunidad mesiánica. El capítulo 20 de
Jn, del que hace parte la perícopa de hoy, comienza con la expresión “el pri-
mer día de la semana al radiar el alba”… Es el primer anuncio de la resurrec-
ción que durante todo éste capítulo se irá desplegando en gestos, confesiones
de fe, gestación de la nueva comunidad y misión universal de los discípulos
con el don del Espíritu Santo. El primer día de la semana, hace referencia a
una nueva creación, a una nueva y definitiva pascua, éxodo definitivo del ver-
dadero Moisés que conduce a la humanidad entera a la libertad, a la vida que
no termina.
Desamparo y esperanza. “Los discípulos se llenaron de alegría”, todos los que
le han dado su adhesión a Jesús, no hay nombres propios, no hay limitación
alguna. Están con las “puertas cerradas”, desamparados en una situación hos-
til; el miedo y la inseguridad, delatan que no han tenido aún experiencia de
Jesús vivo; su fe es todavía como la del viejo Israel, clandestina (José de Ari-
matea, Nicodemo; Jn 19, 38-40). No obstante su relación cercana con Jesús
en aquellos años, están como el Pueblo de Israel en Egipto (Ex 14, 10), están
en la noche a la espera de ser liberados de su incerteza y opresión (Ex 12, 42;
Dt 16, 1).
Con Jesús en medio, hay vida. Jesús se hace presente en el lugar donde está
la comunidad… “en el centro” como fuente de vida, posibilitador de unidad y
referencia nueva y definitiva para ellos. Les saluda con la paz, don mesiánico
que confirma su victoria y la presencia certera del reino en Él. Les muestra los
signos de su amor y su victoria, el que está vivo delante de ellos es el mismo
que murió en la cruz; se les muestra ahora como el Cordero de Dios, el de la
Pascua nueva y definitiva cuya sangre libera de la muerte (Ex 12, 8). La per-
manencia de las señales de la cruz en su cuerpo, será siempre señal de su
amor; Jesús será ya siempre, Mesías-rey crucificado, del que brotan el agua y
la sangre, será ya siempre alegría cumplida (cf 16, 20. 22).
El don del Espíritu Santo y la misión. El saludo de la paz alude a la misión, a
la predicación y comunicación del reino. Ellos han sido elegidos para llevar el
reino, que ha de ser compartido como Él lo dio: entregándose por la humani-
dad sin reservas (manos y costado abiertos). El Espíritu Santo es el que los
capacita para la misión, exhala sobre ellos su aliento de vida (cf. Gn 2, 7), les
insufla su mismo aliento, el Espíritu. Crea una nueva condición humana, la del
Espíritu. Culmina la obra de la creación, son llamados a “nacer de nuevo”.
Una humanidad perdonada. El pecado, que hace parte de las opciones libres
en lo humano, supone represión, no aceptación de la vida nueva que los cre-
yentes han recibido en Jesús y por tanto impide la realización del don de la
pascua y de la vida nueva que de ella brota. La comunidad pascual, guiada por
el Espíritu, elige la justicia cimentada en el amor, siguiendo a su Maestro. Este
será el criterio definitivo de discernimiento para ella: permanecer en el amor
hasta darlo todo o seguir aunque sea de forma camuflada, deudor de los in-
tereses del mundo (viejo sistema de maridaje religión-intereses propios: in-
justicia).
Medito la Palabra
Vivir sin Espíritu es vivir sin haber resucitado. Los que nos consideramos
creyentes vivimos, a menudo, como los discípulos del evangelio: «al ano-
checer», «con las puertas cerradas», «llenos de miedo», temerosos de las
«autoridades». Estamos inmersos en la vieja creación, a pesar de que ya
sea domingo (el primer día de la nueva creación). No hemos visto ni expe-
rimentado al resucitado. La humanidad nueva parece ausente de nuestras
vidas. Nuestras comunidades están, a veces, replegadas, ocultas, sin dar
testimonio. Es como si no tuvieran alegría, perdón, paz y vida que trans-
mitir. Seguimos aferrados a lo viejo. Necesitamos que el Señor resucitado
se haga presente y nos transmita el soplo creador del Espíritu que infunde
aliento de vida.
• ¿Me animo a contar y cantar las maravillas de Dios a todos mis her-
manos? ¿O soy «tímido» y retraído a la hora de manifestar mi fe?
• ¿Cómo percibo hoy que el Espíritu Santo actúa en mi vida, en la vida
de mis hermanos, en la vida de la Iglesia?
• ¿Cómo se manifiesta hoy el «viento fuerte» del Espíritu Santo?
• ¿Qué sentido tiene hablar hoy de “llamas de fuego” que se posan
sobre los que somos discípulos del Señor como manifestación del
Espíritu Santo?
• ¿Dejo que el Espíritu hoy me llene de poder?
• ¿Soy dócil al Espíritu Santo para hablar lo que Él me indique?
• ¿Me dejo sorprender por la acción del Espíritu que actúa en la vida
de otros hermanos?
• ¿Me admiro por la acción del Espíritu que sopla cuando quiere y
como quiere?
• ¿Dejo que la acción del Espíritu me enseñe a hablar en el «lenguaje»
de los hombres de nuestro tiempo y de nuestra cultura para que
puedan comprender el mensaje de Dios

Rezo con la Palabra

¡Que no nos cerremos a tu Espíritu!
Te damos gracias, Padre, por el don generoso del Espíritu
con que has bendecido a nuestro mundo,
 con que has bendecido a tu Iglesia
y a cada uno de tus hijos e hijas.
Haz que sepamos reconocer y agradecer
la acción en el mundo del Espíritu creador,
del mismo modo que por los frutos
sabemos reconocer el árbol que los ha dado.
Quienes nos sentimos fatigados de tanto remar
por las aguas contrarias del día a día,
te dirigimos, oh Pare, un ruego confiado:
Ya que tu Espíritu es y será siempre
fuente constante y poderosa de vida y amor,
haznos capaces de desplegar ante Él
las velas –demasiado olvidadas– de nuestra vida.
Que tu Espíritu irrumpa sobre la Iglesia y el mundo,
y nos inunde a tus hijos e hijas con tus dones:
el amor, la paz, la justicia, la libertad... y la audacia.

Otras palabras me ayudan

«La Iglesia tiene necesidad de su perenne Pentecostés. Necesita fuego en
el corazón, palabras en los labios, profecía en la mirada. La Iglesia necesita
ser templo del Espíritu Santo, necesita una pureza total, vida interior. La
Iglesia tiene necesidad de volver a sentir subir desde lo profundo de su
intimidad personal, como si fuera un llanto, una poesía, una oración, un
himno, la voz orante del Espíritu Santo, que nos sustituye y ora en noso-
tros y por nosotros (...). La Iglesia necesita recuperar la sed, el gusto, la
certeza de su verdad, y escuchar con silencio inviolable y dócil disponibili-
dad la voz, el coloquio elocuente en la absorción contemplativa del Espí-
ritu, el cual nos enseña “toda verdad”» (Pablo VI, Discurso noviembre de
1972).

Oración final
Espíritu Santo que eres amor, comunión de vida divina para nosotros; di-
sipa nuestros temores, infúndenos el calor de la vida pascual para ser tes-
tigos del amor del Padre que todo nos lo ha dado en su Hijo Jesucristo
nuestro Señor. Amén.