“Jo era com un verderol engabiat, bo que cante, bo que calle.

Ningú no m’obria les

portes per poder volar lliurement. Cada dia que passava envejava mé s la Maria i
els seus germans, que eren els amos del carrer i del barranc. Del meu xalet estant
els observava les cames, els braç os, la cara, sempre tan bruts d’arena i terra, tan
farcits de sol, tan a vessar d’aigua, que els dimonis se m’enduien de veure’m a mi
tan net i clenxinat, i vaig acabar per odiar-me i em rebolcava tot mudat, a posta,
per damunt la terra argilosa del jardí, i era mé s plaent el goig que hi trobava que
no dures les batusses de ma mare” (Pla: 1990, p.43).

“I durant els primers mesos, mentre el xiquet creixia, notava un buit com el
baladre, del que creix al barranc, lluny dels meus ulls, i vaig manar al Vicent que
me’n dugués un ramell. Però de nit el record de Sergi encara m’arrapava el cor I
desitjava la mort de son pare. Vaig pensar que aquest amor al qual m’aferrissava
com una heura desesperada, feria cada moment de la meua vida I posava un tel de
tristor en els ulls del meu fill, I vaig decidir-me a oblidar Sergi, que era com un
borralló de neu que s’havia esvaït en la sorra del barranc, I vaig agafar el ramell de
baladre que hi havia dins del pitxer, sobre la tauleta de nit, vaig anar I el vaig
llançar al barranc, en l’aigua que lliscava tèrbola, aquella aigua ploguda del mes
d’abril” (Pla:1995, p.180).

Autor: Joan Pla