La selva

Un viatge per la selva

Imagina’t que passeges per un lloc on creixen moltíssims arbres

molt grans i que, a més, està tot ple de plantes i de flors de
colors molt variats ... Hi ha animals que fan sorolls per tot
arreru, però no és gens fácil veure’ls: alguns són molt menuts i
d’altres estan amagats o s’enfilen pels arbres.

Tot i que sembla difícil de creure, ací viu la major varietat de les
plantes i dels animals que habiten la Terra.

La majoria de la gent coneix aquest lloc com la selva, i encara que

n’existixen diversos tipus, en aquestes pàgines veurem la selva
tropical humida pròpia d’Amèrica Central, també coneguda com a
jungla.
La selva tropical humida

Ací fa calor tant durant el dia com per la nit, sense importar
l’època de l’any.

A la selva la pluja cau durant la major part de l’any, amb

intensitat variable, que va des de breus plugims, fins a fortes
turmentes acompanyades de vents i llamps.
L’abundància de les pluges fa que la selva tropical sempre estiga
plena d’aigua. Alguna pot veure’s a simple vista com la que corre
pels rius i rierols.

En canvi, no podem veure l’aigua que absorbix el sòl per a formar

un riu subterrni. Tampoc és fàcil distingir el líquid que
emmagatzenen les arrels de les plantes o l’aigua que es convertix
en vapor i flota en l’aire, donant humitat a l’ambient.
L’aigua és important, ja que contribuix a que el sòl selvàtic siga
fértil. Açò és possible perque continuamente cauen fulles, fruits
i branques dels arbres, formant una capa de matèria orgànica
que cobrix el sòl. Aleshores entren en acció els fongs i els
microscòpics bacteris que, ajudats per la humitat de l’ambient,
podrixen en poc temps eixa capa vegetal, la qual cosa permet que
les substàncies nutritives tornen al sòl i servisquen d’abonament
natural a noves plantes. A aquesta capa de matèria orgànica
morta se li diu humus.

Gràcies a la combinació de calor, aigua i sòl fèrtil, la selva

permet que moltes espècies vegetals troben tot allò que
necesiten per a créixer en abundància. Així és possible
identificar milers de plantes i d’arbres distints; des de petites
molses fins a arbres d’una alçada gegantina.
La vegetació exuberant és indispensable per a la selva tropical,
ja que les arrels eviten que la pluja o el vent arrosseguen la capa
fèrtil del sòl, i a més oferix aliment i refugi als animals; d’ahí que
en la selva també existisca la major varietat d’aquests sobre la
terra.
Un altre nom que es dóna a aquest ecosistema es selva sempre
verda, degut a que algunes espècies d’arbres conserven les seues
fulles més d’un any i d’altres no les perden al mateix temps, sinò
en temporades diferents. Així, mentres a uns arbres se’ls cauen
les fulles, a d’altres els rebroten. Com que els nous brots creixen
en poc de teps, la selva conserva la seua verdor.

Açò la distingeix d’altres ecosistemas, on els arbres es queden

sense fulles durant la sequera i no rebrote fins que torna a
ploure una altra vegada.
Ubicació de la selva tropical

Hi ha poques regions en el món on les condicions del clima

permeten el desenvolupament de la selva. Aquestes regions es
localitzen entre els tròpics i l’equador, que són línies imaginàries
que dividixen el mapa de la terra en zones. Podem trobar-les
fàcilment, ja que l’equador es troba en el centre del planeta, el
tròpic de Càncer al nort i el tròpic de Capricorni al sud.
Las zones que es troben entre els tròpics reben major energia
solar que qualsevol altra part del món, ja que els rajos del sol hi
cauen quasi de forma directa sobre elles.

Tot açò fa que la temperatura en la regió intertropical siga més

alta que en la resta del món. Degut a això, l’aigua es calenta per a
convertir-se en vapor i pujar al cen, on es refreda forant una
ampla franja de núvols que generen abundants plusges.

És així com es donen dues característiques indispensables per a

que creixca la selva: altes temperatures i pluges constants.
La majoria dels terrenys selvàtics es troben en el continente
americà, en un àrea situada entre Mèxic i Brasil, Àfrica central,
sud d’Àsia i gran part d’Oceania.
Els estrats de la selva

Si et parares en mig de la selva, veuries que està dividida en

tres capas o estrats de vegetació, cadascuna amb diferències
respecte a la temperatura i la quantitat d’aigua i de llum que
reben.

Encara és possible distingir una capa d’altra, les tres es

relacionen entre si com parts del mateix ecosistema. Per a
explicar-te aquesta divisió, párlame dels estrats, un a un:
l’emergent, la bòveda i el mont baix o garriga.
Començarem per la capa superior o emergent, on destaquen les
copes dels arbres més alts, que arriben a mesurar 45 metres i
creixen allunyats uns dels altres. Amb freqüència és difícil
identificar l’espècie a la qual pertanyen, ja que les seues fulles,
flors i fruits en troben a gran altura.

La majoria de les soques d’aquests arbres no son molt amples i

una vegada que sobreixen de la copa dels arbres de menor
grandària, estenen les seues branques. Entre ells es troben el
cedre, la caoba i el txicotzapote.
Ací la temperatura és molt alta. Per això, encara que els arbres
gegants són els primers en rebre la pluja, aquesta s’evapora amb
rapidesa. No obstant això, les seues fulles, son menudes i dures,
així aconseguixen absorbir i acumular l’aigua.
El vent bufa amb una velocitat enorme, movent les copes dels
arbres d’un costat a l’altre; durant algunes turmentes, pot ser
tan fort com per a fer-los caure. Però la majoria dels arbres
gegants té un eixints a la base de la seua soca, anomenats
contraforts, que como si foren arrels endurides i grosses
subjecten l’arbre, ja que l’ajuden a distribuir el seu pes.
Així, malgrat que les seues arrels no són profundes, l’arbre té
major estabilitat i resisteix la força del vent.

Las rames dels arbres més alts són dèbils, però així i tot són el
lloc preferit d’alguns animals. Els més comuns són les aus de
rapinya com el falcó gris, l’àguila harpia, l’òliba i el mussol. Totes
elles són carnívores i baixen continuament per a caçar el seu
aliment.
Baix la capa emergent es troba el següent estrat, la bòveda. Ací,
la temperatura i la intensitat del vent disminuixen un poc. En
canvi, augmenta la humitat de l’ambient.
Hi abunden arbres que mesuren entre deu i trenta metres
d’altura i creixen molt prop uns dels altres, de manera que les
seues rames no poden estendre’s molt. Algunos d’ells són el
mamei, el ramó, el pal de campetxe, el porc senglar i el tzapote.

Aquestos arbre són el lloc ideal per als animals que poden penjar-
se de les branques, com el mico aranya, el el peresós i l’ós
formiguer, que s’engronsen amb facilitat d’un arbre a l’altre
utilitzant la seua cua com si fóra un braç, fins i tot se sostenen
amb ella mentre busquen aliment.

A la bòveda també troben el seu aliment l’esquirol, el rat-penat i

el mico saraguato. Ells estan molt ben adaptats a viure en les
altures, així que no necessiten baixar al sòl.

En els arbres selvàtics tampoc falten aus com el tucà, guacamaia

i el pericquito cap groc, que són molt apreciades pels colors dels
seus plumatges.
Algunes altres aus són la codorniu, el picot i el colibrí.

Els insectes són un cas especial, ja que poden volar cap amunt,
estar pegats als troncs o prop del sòl. A la selva tropical hi ha
una enorme varietat, com les cuques de llum, papallones,
formigues, vespes, grills i moltíssims més.
Com tots els altres animals selvàtics, els insectes són molt
importants per a l’existència de l’ecosistema. Un exemple de la
seua funció és que en transportar el pòl.len d’unes flors a altres,
col.laboren en la seua fecundació.

Un altre exemple de la importància dels animals en aquest

ecosistema, ens el donen els rats-penats, aus i micos que
s’alimenten de fruits, però no en poden digerir les llavors que
conenen i les tiren entre els seus escrements. Així, les
transporten d’un lloc a l’altre, augmentant les seues possibilitats
de germinació.

El vent també fa una funció semblant quan arrosega fruits plens

de llavors, que poden caure fins al sòl o quedar-se en buits i
esvorancs formats entre les rames d’un arbre. Si allí troben un
poc de terra i humitat, germinaran plantes que només creixen a
la selva.

Aquest és el cas de les plantes epifites, trepadores i

estranguladores.

Les plantas epifites viuen en rames horitzontals, baix la copa

dels arbres. Açò els permet protegir-se del vent, tindre ombra
quan els rajos del sol són intensos i rebre l’aigua de la pluja en
abundància.

Entre elles trobem molses, falagueres i una gran varietat

d’orquídees, molt apreciadas per les seues formes i colors.
Les trepadores, també anomenades lianes, són plantes amb tiges
primes i flexibles, que s’enreden al tronc d’un arbre per a pujar
fins trobar la llum del sol. Una vegada a dalt, desenvolupen copes
espeses que s’unixen a les dels arbres pròxims.
En el seu camí cap amunt, els troncs de les trepadores s’aturen i
queden penjant de les rames del seu voltant. D’aquesta forma,
s’enllacen grups d’arbres, de vegades amb tant força, que encara
que es talle el tronc d’un d’ells, aquest no cau.

També és possible tot el contrari: que en tallar un arbre caiguen

amb ell uns quants més, ja que estaven amarrats per les
trepadores.
Els estranguladors, són arbres que creixen sobre uns altres
arbres. Naixen com a petites plantes que es desenvolupen sobre
una rama i, amb el temps, guanyen força i les seues arrels baixen
fins al sòl, del qual prenen més substàncies nutritives.
Gràcies a açò, les tiges de l’estranguladora s’engrossen i
s’enreden en l’arbre que els serveix de recolzament. Després, li
creixen rames i fulles.

En conseqüència, l’arbre de recolzament deixa de rebre la llum

del sol. A més, l’estranguladora absorbix tota l’aigua disponible i
pressiona el tronc, fins que l’arbre mor. Degut a la humitat,
aquest es pudre en poc de temps i només queda un buit en el seu
lloc.

Aquestes plantes produixen uns fruits pareguts a les figues que

servixen d’aliment a molts ocells, micos i rats-penats.
Les copes dels arbres que conformen la bòveda estan quasi
unides unes amb les altres i formen una espècie de sostre que
cobrix a les plantes més menudes.
Però, aquest sostre de rames i fulles no està completamente
tancat, sinó que te forats, per on deixa passar la llum solar i
l’aigua de les pluses fins al sòl, encara que hi arriben en menor
quantitat que en les altures.

Per aquesta raó, existís un tercer estrat: el mont baix, molt

prop del sòl, on el clima és diferent. Ací arriba poca llum, però hi
ha major humitat, ja que l’aigua tarda més temps en evaporar-se
i els arbres eviten que el vapor d’aigua puge cap al cel amb
rapides.
Ací l’aire gairebé no es mou, la temperatura és elevada i quasi no
varia. El sòl està cobert per fulles en descomposición i sobreixen
algunes flors de colors intensos.

La poca quantitat de lum que hi arriba fa que les plantes tinguen

certa dificultat per a créixer, encara que n’hi ha d’algunes que es
desenvolupen molt bé a l’ombra, com és el cas de les falagueres,
petits arbustos i plantes de fulles grans i amples, així com els
fongs.

Els arbres i palmeres del mont baix arriben a mesurar uns tres
metres com a màxim. Ací també inicien la seua vida els arbres
que alcanzan grans altures, però posteriorment s’adapten als
canvis climàtics dels demés estrats.
La quantitat i el tipus de vegetación del mont baix canvien en
formar-se un clar. Açò s’esdevé quan cauen uns quants arbres
alts, deixant un espai per on els rajos del sol i la pluja arriben
fins al sòl amb intensitat. Així, creixen amb abundància arbustos,
plantes menudes i arbres de fusta suau.
Després d’un temps, els arbres més pròxims van tancant
l’entrada de llum, però passen molts anys abans que la vegetació
del lloc siga igual a la de la resta de la selva tropical.

La majoria dels animals que viuen en el sòl es mouen sense fer

soroll per tal d’evitar ser vistos, així poden caçar amb major
facilitat i amagar-se dels seus depredadors.
Alguns de menor grandària són l’agutí, el paca, el coatí, el teixó i
el guaqueque. D’altres més grans són el tapir, el cérvol
tematzate, el porc senglar i l’armadillo. Tambén estan els
carnívors com l’ocelot i el jaguar.

Entre els rèptils, és possible trobar el camaleó, la iguana i la

sargantana, a més de la boa, la colobra verda i els cròtals o serps
de cascavell.

Hi ha, però, animales que preferixen dormir durant el dia i eixir a

buscar aliment per les nits. Alguns d’ells són el tlacuatxe, la
tutza, la raboseta, el tepetzcuintle i l’ós rentador, així com el
mussol.

Tots ells són capaços de veure bé en la foscor, així que plenen

d’activitat la selva per les nits.
Dins el paisatge de la selva tropical ens falten els rius, que
s’esmunyen per llargs terrenys i reben molta llum. Gràcias a ella,
en les seues vores creixen nombroses plantes. De vegades, els
rius es desborden i inunden el sòl al seu voltant, proporcionant-li
substàncies nutritives. En ells viuen distintes varietats de peixos
i moluscos, el caimà i la llúdria, així com granotes, gripaus i
tortugues.