Diferència ontològica

És una noció que introdueix Heidegger en el context de la seva crítica a la metafísica tradicional.
Aquesta no constitueix una adequada resposta a la pregunta pel ser perquè ho tracta com un ens,
quan l'ésser és precisament allò que constitueix la condició de l'aparició de tot ens. Tota metafísica,
per tant, haurà de començar reconeixent una radical diferència entre l'ens, allò que és, i l'ésser de
l'ens. En altres termes, entre l'òntic i l'ontològic. És impossible descriure en què consisteix aquest
tracte especial que Heidegger concedeix a l'ésser, ja que és just el que intenta desenvolupar, sense
conclusió definitiva, tota la seva obra. Sí que pot indicar-se, no obstant això, que en la qüestió
ontològica, la primera tasca a la qual ens enfrontem és la de l'adequada formulació de la pregunta,
que no és en absolut evident, com sí que ocorre en el cas dels ens, que són allò que se'ns presenta
davant nosaltres amb una sèrie d'atributs o propietats.
L'autèntica superació de la metafísica és la reiteració de la pregunta per l'ésser des del mateix home,
després de reconèixer que aquest és el destí de l'home occidental. Però ara ja no a la llum del «ser
aquí» sinó com a àmbit mateix que l'home habita i des d'on s'expressa: «ser» pensament i
llenguatge; no és l'home que, amb la seva existència, determina què és ser expressant-la a través del
pensament i el llenguatge, sinó al revés, l'home arriba a la comprensió de l'ésser perquè està immers
en el llenguatge. L'ésser es deixa veure escoltant-lo en el llenguatge humà i, especialment, en el
poètic, perquè el llenguatge és «la casa de l'ésser», on viu l'home; els pensadors i els poetes ho
manifesten. Canvia també la concepció de l'home, que no és ja qui determina el sentit de l'ésser,
sinó qui el cuida i vigila quan per si mateix es desvetlla.
(Heidegger, refereix l'òntic a «ens» i l'ontològic a «ser»)

Ens
(del llatí ens, entis, participi present del verb esse, ser o existir)
Històricament, la manera com Boeci va traduir el το ὥν, to on, el real, del verb εἱναι, eínai, ser, de
l'època clàssica grega; anteriorment, to on es traduïa com quod est, allò que és, i fins a com existens,
l'existent. Posteriorment es distingeix entre «ens» (ens) i «ser» (esse), si bé el sentit de cada terme
depèn del corrent filosòfic del que es tracti, fins i tot dins de la mateixa escolàstica. Per a Tomàs
d'Aquino, per exemple, ens és «el que és» (quod est), mentre que ser (esse) es refereix al fet que
una cosa és. Que alguna cosa és, en la ment de Tomàs d'Aquino, vol dir que existeix perquè ha estat
creat: ser no és més que l'«acte de ser», l'existència participada, mentre que Déu és la plenitud de
ser, o el ipsum esse subsistens, el mateix Acte de ser.
Segons Heidegger, la tradició occidental s'ha interessat més per l'«ens» (to on) —les coses en tant
que són— que pel «ser» —la comprensió de l'existència—; per això afirma que la filosofia, basada
en la distinció entre «ser» i «ens», a la qual dóna el nom de diferència ontològica, busca la
comprensió de l'«ésser de l'ens»; a l'«ésser» l'anomena das Sein i a l'«ens» Seiendes: l'ésser està en
tots els ens, però no s'identifica plenament amb cap d'aquests.
Ser
(del llatí esse, ser, existir)
«El que hi ha, o existeix», el concepte més genèric dels que és possible tenir i el més fonamental en
la història del pensament occidental, de Parmènides a Heidegger. Indefinible, per la seva generalitat,
va adquirint a través de la història diverses maneres de ser comprès. Parmènides (vegeu la citació)
l'identifica amb tota la realitat, que descriu com una, contínua i immòbil, i l'oposa simplement al no-
res, o al que no és.
Per a Plató és la «veritable realitat» de la idea (vegeu la citació), però també una més entre un
conjunt d'idees fonamentals (la d'existència, juntament amb el moviment, la quietud, la igualtat i la
diferència; Sofista).
Aristòtil, veritable pare del concepte de ser occidental, el constitueix en objecte d'estudi de la
metafísica, ciència «que estudia el que és, en tant que quelcom que és» (òn hei ón) i una de les
característiques fonamentals de la qual és que «es diu de moltes maneres» (tò òn légetai pollakhos ):
sent tot ser, no tot ho és de la mateixa manera. Aristòtil, que baixa el cel de Plató a la terra (sobre la
«veritable realitat» de Plató, diu que la veritat i la falsedat no són de les coses, sinó del pensament
(vegeu la citació) identifica a l'ésser amb la substància (ousía), o entitat, que és el seu sentit
fonamental i la primera de les categories; cadascuna de les substàncies és subjecte o substrat i és
allò que alguna cosa és pròpiament, és a dir, l'essència (tò tí ên eînai); les substàncies, a més, estan
compostes de matèria i forma, però la substància pròpiament és acte i forma (veg. hilemorfisme).
Una de les substàncies o entitats –el primer motor– és acte pur, manca de matèria i de moviment,
però mou, com mou el Bé a qui el desitja, tot l'univers. La tradició cristiana i escolàstica
desenvoluparà aquestes nocions aristotèliques obrint-les a la idea de creació, i l'ésser es converteix
en «acte de ser» o «acte de l'essència»; ser és existir per un altre o existir per plenitud de la mateixa
naturalesa: en el primer cas parlem dels ens creats, que tenen ser per participació, i en el segon, del
ser subsistent, Déu creador (vegeu la citació i text ). Apareix la distinció entre essència i existència,
i la multiplicitat aristotèlica de sentits de ser es converteix en el concepte fonamental de la filosofia
i teologia escolàstica: l'analogia del ser.
Amb l'època moderna, l'interès filosòfic es desplaça del ser al subjecte i a fi del coneixement i a la
noció de substància. Tant el racionalisme com l'empirisme es preocupen per saber què són les coses
(quin tipus de substància són, i quines són les seves qualitats primàries i secundàries) i com és
possible conèixer-les (a través de la raó o a través de l'experiència, a priori o a posteriori).
En el s. XVIII el racionalisme alemany renova l'interès per «el ser en general». La Filosofia
primera o ontologia (1729), de Ch. Wolff és simptomàtica d'aquest renéixer. L'aportació
significativa a la història del concepte de ser es deu, no obstant això, a Kant els dos sentits
tradicionals del verb «ser», l'atributiu o copulatiu (com en «Sòcrates és innocent», i el predicatiu
(«la reunió és a les cinc») i, dins d'aquest, l'existencial («Déu és»), Kant, que fa de les categories, i
no de l'ésser, el concepte fonamental de la seva filosofia, elimina l'ús de «ser», o existir, com
predicat: una cosa existent –els cent tàlers reals– no té les mateixes característiques que una cosa
merament pensada –els cent tàlers pensats– més la característica, o el predicat, de l'existència;
existir no és un predicat o una perfecció de l'objecte, sinó només una manera de presentar-se
l'objecte a l'experiència (veg. text). La crítica a la noció de ser i la crítica a la metafísica empresa per
Kant en la Crítica de la raó pura (1781) obre pas a l'interès de la filosofia per la ciència,
característica del període contemporani: la superació de la metafísica obre el camí a diversos
humanismes, al positivisme, a l'historicisme, al vitalisme, l'antropologia, etc. Hegel reprèn
l'enfocament i l'interès clàssic per l'ésser, encara que el pensa no com el més genèric, sinó com el
més immediat, allò que simplement es pensa sense comparar-ho -oposar-ho- amb res; és la primera
de les determinacions de la realitat, o del tot –o del pensament de la realitat–, i es concep com el que
«encara no és res i ha d'esdevenir alguna cosa», i només les successives determinacions i
mediacions fan del ser idea, naturalesa i esperit. La introducció de l'oposició, o contradicció –tot el
contrari de l'antiga analogia– en la noció mateixa de ser, com a força de l'esdevenir de tot, és a dir,
la concepció dialèctica, ha constituït una manera radicalment nova de pensar la realitat, que ha
tingut la seva versió sociològica i històrica en el marxisme.
La filosofia del s. XX ha tornat les seves esquenes a la filosofia clàssica de l'ésser, almenys en les
seves dues orientacions més importants: el neopositivisme i la fenomenologia, encara que en
aquesta amb matisos. És simptomàtic sobre aquest tema l'estudi de Carnap sobre La superació de la
metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge (1932), on sosté la tesi que les proposicions
metafísiques són «totalment mancades de sentit» i que la majoria de pseudoenunciats el són a causa
d'un mal ús del concepte «ser». La fenomenologia, després, això sí, que Nietzsche sostingués la
falta de sentit universal i el sencer enfocament de la filosofia occidental des de Plató, critica per
obra de Heidegger, l'orientació de la metafísica i, amb ella, la noció de ser tradicional. Acusa la
filosofia tradicional d'haver caigut en l'oblit del ser, per no haver sabut distingir entre l'«ésser» i
l'«ens», distinció que anomena diferència ontològica, i ocupar-se només dels ens, com ontologia i
teologia; equival això a dir que la metafísica occidental parla de coses, d'ens, i de l'ens suprem que
és la seva causa, quan del que té sentit parlar és de l'home, l'únic dels ens que és capaç de preguntar-
se per l'ésser, d'aquell ésser a qui «li va en el seu ser» saber què és l'ésser. La metafísica es
converteix en anàlisi existencial, i queda oberta la porta per als diversos existencialismes de l'edat
contemporània, que identifiquen el ser (de l'home) amb l'existència (humana).
Per a la lògica moderna, «ser» no és el predicat que s'aplica a un subjecte, o objecte, sinó una
modalitat del predicat, el quantificador, existencial, que s'escriu ∃x i es llegeix "existeix almenys un
x tal que...", i afirma l'existència d'almenys un membre de la classe de la qual es parla en l'enunciat.