Escrit de Defensa de Mireia Boya Al TSJC

(…/…) pàg.
fundada com a partit polític el 17 de desembre de 1990 i que té com a àmbit d’ac-
tuació el territori dels Països Catalans, que es troba disgregat a l’estat espanyol
Despatx Simeó Miquel, advocats associats • Rambla Ferran, 27, 1r • 25007 - Lleida • Tel .973237626 • advocats@despatxsm.cat
en les entitats administratives de les comunitats autònomes de Catalunya, Valen-

ciana, de les Illes Balears i part d’Aragó.
3. En l’aspecte territorial, té com a principi fundacional l’assoliment de la indepen-

dència nacional dels Països Catalans respecte l’estat espanyol mitjançant l’exerci-
ci de l’autodeterminació.
4. La CUP està inscrita com a partit polític al Registre de Partits Polítics del Minis-
teri de l’Interior des del 7 de març de 1991.
5. En el plànol polític esdevé la referència político-institucional del moviment de

l’esquerra independentista i, amb aquesta finalitat, ha concorregut, entre altres,
als processos electorals d’àmbit autonòmic a Catalunya amb un programa polític
que inclou explícitament com a punt principal la independència nacional dels Paï-
sos Catalans, mitjançant l’exercici de l’autodeterminació, i la creació d’un estat in-
dependent en forma de república.
6. Així, a les eleccions al Parlament de Catalunya corresponents a la X legislatura,

celebrades el 25 de novembre de 2012, la coalició electoral Candidatura d’Unitat
Popular-Alternativa d’Esquerres va obtenir 3 diputats. A les eleccions de la XI le-
gislatura, celebrades el 27 de setembre de 2015, la CUP va obtenir 10 diputats i a
les corresponents a la XII legislatura, celebrades el 21 de desembre de 2017, la
coalició electoral Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent (CUP-CC) en va
obtenir 4.
7. En aquets tres processos electorals hi varen concórrer, a més, altres formaci-

ons polítiques que incloïen l’autodeterminació i la independència com a punts del
seu programa electoral, conformant-se unes clares majories parlamentàries parti-
dàries d’aquests objectius. Així, a les eleccions al Parlament de Catalunya de
(.../...)
(…/…) pàg. 3
2012 la formació Convergència i Unió (CiU) va obtenir un total de 50 diputats i Es-

querra Republicana de Catalunya (ERC-Cat Sí) en va obtenir 21. A les eleccions
del 2015 la coalició Junts pel Sí (JxSí) va obtenir 62 diputats i a les eleccions de
2017 Junts per Catalunya (JuntsxCat) va obtenir-ne 34 i 32 Esquerra Republicana
de Catalunya (ERC-Cat Sí). Per tant, del total de 135 diputats del Parlament de
Catalunya les formacions independentistes comptaven amb 74 diputats la X legis-
latura, 72 diputats durant la XI legislatura i 70 diputats durant la XII legislatura.
8. Aquestes majories parlamentàries varen tenir el seu reflex, com no podia ser
d’altra manera, en la composició de la Mesa del Parlament i la formació del go-
vern autonòmic Catalunya, si bé la CUP mai va formar part de cap dels dos òr-
gans.
9. La majoria parlamentària independentista era, òbviament, el reflex d’una ciuta-

dania partidària de les tesis sobiranistes que constituïa un ampli moviment orga-
nitzat, en bona part, entorn a organitzacions i entitats socials i populars com
l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural (OC), entre altres, que
tenien com a funció principal canalitzar el sobiranisme des de la societat civil i
com a objectiu contribuir a l’assoliment de la independència de Catalunya.
10. L’activitat a nivell parlamentari consistí en dur a la pràctica, amb major o me-
nor encert i fidelitat, allò que establien els respectius programes electorals i, en
qualsevol cas, en avançar en el procés per assolir l’objectiu final de la indepen-
dència de Catalunya, si bé en moltes ocasions existien notables diferències tàcti-
ques i estratègiques entre les formacions polítiques independentistes amb repre-
sentació parlamentària.
11. Així, l’Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària
del govern de Catalunya, signat el 19 de desembre de 2012, no va comptar amb
la participació de la CUP atès que es tractava d’un acord de governabilitat entre
CiU i ERC per a la X legislatura.
(.../...)
(…/…) pàg. 4
12. La resolució 5/X del Parlament de Catalunya, de declaració de sobirania i del

dret a decidir del poble de Catalunya, va ser aprovada el 23 de gener de 2013

amb els vots favorables de CiU i ERC, mentre que el grup parlamentari de la CUP
va repartir el seus tres vots en un de favorable a la resolució i dues abstencions
per discrepar amb el seu contingut, havent presentat i sotmès a votació una pro-
posta de resolució alternativa que fou refusada.
13. La CUP tampoc va intervenir en l’aprovació del decret 113/2013, de 12 de fe-

brer, de creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional, per tractar-se
d’un acte emanat del poder executiu de la Generalitat de Catalunya ni es va fer
seu el Llibre blanc de la transició nacional de Catalunya, elaborat per l’esmentat
consell i amb un contingut que, en bona mesura, era obertament oposat a les te-
sis polítiques defensades per la CUP.
14. La llei 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i

d’altres formes de participació ciutadana va ser aprovada amb el vot favorable de
la CUP però també de formacions com el Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC). El decret 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta po-
pular no referendària sobre el futur polític de Catalunya celebrada el 9 de novem-
bre d’aquell any, tot i ser també un acte de l’executiu, va comptar amb el recolza-
ment de la CUP en la mesura que permetia la participació directa de la ciutadania
en la decisió el futur polític de Catalunya com a nació.
15. La CUP tampoc va signar ni recolzar l’anomenat Full de ruta unitari del procés
sobiranista català, acord assolit per Convergència Democràtica de Catalunya
(CDC), ERC, l’ANC, OC i l’Associació de Municipis per la independència (AMI) el
dia 30 de març de 2015, ja que el considerava incomplert, imprecís i mancat de
compromís amb l’objectiu de la independència. De fet, en aquelles mateixes dates
la CUP va fer públic el seu propi Full de ruta cap a la independència, amb el que
marcava una posició tàctica i estratègica clarament diferenciada advocant per una
(.../...)
(…/…) pàg. 5
declaració unilateral d’independència i l’inici d’un procés constituent tot just des-
prés de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquell mateix any.
16. Respecte al document anomenat EnfoCATs - Reenfocant el procés d’indepen-

dència per a un resultat exitós, d’autoria anònima, és obvi que es tracta d’un opus-
cle que té entre poc i res a veure amb la proposta estratègica de la CUP per a
l’assoliment de la independència.
17. La resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a
Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de
2015, va ser aprovada i prèviament presentada com a proposta de resolució pels
grups parlamentaris de Junts pel Sí i de la Candidatura d'Unitat Popular-Crida
Constituent, si bé l’acusada Mireia Boya encara no formava part de la cambra par-
lamentària.
18. Aquesta resolució constatava que les eleccions autonòmiques al Parlament de

Catalunya celebrades el dia 27 de setembre de 2015 havien donat una majoria en
escons a les forces parlamentàries que tenien l’objectiu que Catalunya esdevin-
gués un estat independent i una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que
apostava per l’obertura d’un procés constituent no subordinat. En conseqüència,
es declarava l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma
de república i l’obertura d’un procés constituent per a preparar les bases de la fu-
tura constitució catalana.
19. L’acusada Mireia Boya va ser proclamada diputada electa del Parlament de
Catalunya el dia 14 de gener de 2016 i va exercir les funcions del càrrec des del
dia 19 del mateix mes fins al 28 d’octubre de 2017. A més, va ser nomenada pre-
sidenta del grup parlamentari de la CUP-CC el dia 19 de gener de 2016.
20. La resolució 5/XI del Parlament de Catalunya adoptada el dia 20 de gener de

2016, de creació de comissions parlamentàries, va aprovar, entre altres, la creació
(.../...)
(…/…) pàg. 6
de la Comissió d’estudi del procés constituent. La proposta de creació d’aquesta

comissió va ser presentada pels grups parlamentaris de Junts pel Sí, Candidatura
d’Unitat Popular-Crida Constituent i Catalunya Sí que es Pot. Va ser aprovada

amb un total de 80 vots dels tres grups proponents.
21. El dia 27 de juliol de 2016 el ple del Parlament de Catalunya va aprovar, amb
el vot favorable dels diputats dels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la Candi-
datura d’Unitat Popular-Crida Constituent la resolució 263/XI, amb la que es ratifi-
caven l’informe i les conclusions de la Comissió d’estudi del procés constituent.
Aquestes conclusions constataven que no existia cap marge d’acció per al reco-
neixement del dret de decidir del poble català dins el marc jurídic constitucional i
legal espanyol, que l’única manera possible d’exercir aquest dret era per la via de
la desconnexió i l’activació d’un procés constituent propi i que el poble de Catalu-
nya tenia la legitimitat per a començar un procés constituent. Es precisava que el
procés constituent havia de constar de tres fases: una primera de procés partici-
patiu, una segona de desconnexió amb l’estat espanyol i la convocatòria d’elec-
cions constituents per a formar una assemblea constituent, que hauria de redactar
un projecte de constitució, i una tercera fase per a la ratificació popular de la cons-
titució mitjançant un referèndum.
22. Els dies 28 i 29 de setembre de 2016 es va celebrar al parlament el debat so-

bre la qüestió de confiança a la que es va sotmetre el President de la Generalitat
de Catalunya, Carles Puigdemont, després de que la CUP rebutgés l’aprovació
dels pressupostos. La qüestió de confiança va tenir els vots favorables del grup
parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent després de que
s’acceptés la seva proposta de celebrar un referèndum d’independència la segona
quinzena de setembre de l’any 2017.
23. El dia 6 d’octubre de 2016 es va aprovar la resolució 306/XI del Parlament de

Catalunya, que incloïa dues propostes de resolució presentades pels grups de
Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent relatives al futur
(.../...)
(…/…) pàg. 7
polític de Catalunya i referides a la celebració d’un referèndum vinculant sobre la

independència de Catalunya i el desplegament del procés constituent. En aquesta
resolució es reiterava el dret de Catalunya a l’autodeterminació, s’instava el Go-

vern de la Generalitat de Catalunya a celebrar un referèndum vinculant sobre la
independència, amb una pregunta clara i de resposta binària, a crear el Consell
Assessor del Procés Constituent i a crear estructures d’estat. Convé destacar que
la resolució aprovada també incloïa una proposta de resolució de rebuig a la reac-
ció repressiva que des dels àmbits policial i judicial s’estava produint contra càr-
recs electes independentistes.
24. La llei 4/2017, del 28 de març, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya

per al 2017, va ser aprovada amb el vot favorable de dos diputats de la CUP men-
tre que la resta de membres del grup parlamentari es varen abstenir, mostrant així
la seva disconformitat amb aquells pressupostos però facilitant, alhora, el que es
considerava que podia ser avenç en la ruptura democràtica cap a la independèn-
cia.
25. El dia 31 de juliol de 2017 l’acusada Mireia Boya va presentar, com a presi-
denta del grup parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent i
junt amb la resta de diputats d’aquest grup, la proposició de llei del referèndum
d’autodeterminació, que regulava la celebració del referèndum d’autodeterminació
vinculant sobre la independència de Catalunya i les seves conseqüències en fun-
ció del resultat.
26. El dia 28 d’agost del mateix any va presentar, també com a presidenta del
grup parlamentari i junt amb dos diputats més del mateix grup, la proposició de llei
de transitorietat jurídica i fundacional de la república, amb la que es pretenia do-
nar forma jurídica, de manera transitòria, als elements constitutius bàsics del nou
estat un cop proclamada la independència de Catalunya i regular el trànsit de l'or-
denament jurídic vigent al que havia d'anar creant la futura república.
(.../...)
(…/…) pàg. 8
27. Ambdues proposicions de llei varen ser votades i aprovades pel Parlament de
Catalunya, amb els vots favorables de la CUP, els dies 6 i 8 de setembre de 2017,
donant lloc a les lleis 19/2017, del referèndum d'autodeterminació, i 20/2017, de

transitorietat jurídica i fundacional de la república.
28. El dia 6 de setembre de 2017 es va dictar el decret 139/2017, pel que es con-
vocava el referèndum d’autodeterminació de Catalunya per al dia 1 d’octubre del
mateix any.
29. El dia 7 de setembre de 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar, també

amb el vot favorable del grup de la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constitu-
ent, la resolució 807/XI, per la qual es designaven els síndics de la Sindicatura
Electoral.
30. El dia 1 d’octubre de 2017 es va celebrar el referèndum convocat, en el qual

varen votar 2.286.217 persones amb un resultat del 90,18% de vots favorables a
la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de repúbli-
ca?”. Durant la jornada electoral els cossos i forces de seguretat de l’estat varen
intentar impedir-ne la celebració mitjançant l’ús indiscriminat i massiu de la violèn-
cia física contra els electors presents als col·legis electorals, alhora que es prete-
nia atemorir a la resta de la ciutadania per a que no participés en la votació.
31. El dia 4 d’octubre de 2017 els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la Candi-
datura d’Unitat Popular-Crida Constituent varen registrar una petició de comparei-
xença al ple del President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, per
a valorar els resultats del referèndum del dia 1 d’octubre i els seus efectes.
32. El dia 10 d’octubre de 2017 la totalitat dels diputats dels grups parlamentaris
de Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent varen signar,
després de la compareixença davant del ple de Parlament de Catalunya del Pre-
sident de la Generalitat, una declaració d’independència per la que es constituïa la
(.../...)
(…/…) pàg. 9
república catalana com a estat independent i sobirà, es disposava l’entrada en vi-

gor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república i s’iniciava el
procés constituent.
33. El dia 27 d’octubre de 2017 l’acusada Mireia Boya, com a presidenta del grup
parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent i junt amb la di-
putada del mateix grup Anna Gabriel Sabaté, actualment exiliada, varen presentar
dues propostes de resolució per a la seva aprovació per part del Parlament de Ca-
talunya: d’una banda, la declaració d’independència signada el dia 10 d’octubre i,
de l’altra, la declaració de l’inici i l’obertura del procés constituent. Ambdues pro-
postes varen ser aprovades per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc.
34. Totes les intervencions que va tenir l’acusada Mireia Boya als fets anterior-
ment descrits ho varen ser com a diputada electa del Parlament de Catalunya i en
la seva condició de presidenta del grup parlamentari de la Candidatura d’Unitat
Popular-Crida Constituent, en exercici legítim dels seus drets fonamentals a la
participació política i a la llibertat ideològica i a l’empara de la seva inviolabilitat
com a diputada pels vots i opinions emeses en exercici de l’esmentat càrrec.
35. L’acusada Mireia Boya mai va rebre cap tipus de notificació ni de requeriment
per part del Tribunal Constitucional i tampoc va ser subjecte de cap querella per
part de la fiscalia.
36. La imputació, processament i actual acusació en contra seva obeeixen a l’es-

tratègia estatal, operada simultàniament des de fronts judicials, policials, mediàtics
i polítics, de persecució ideològica de tot l’independentisme.
37. La reacció de les estructures de l’estat espanyol s’emmarca en la pràctica his-

tòrica de la repressió contra l’independentisme, que s’ha anat fent extensiva i més
intensa a mida que l’opció ideològica de l’independentisme creixia i s’estenia entre
la ciutadania i anava assolint, des de plantejaments plenament pacífics i democrà-
(.../...)
(…/…) pàg. 10
tics, fites polítiques en el camí de l’objectiu de la creació d’una república catalana

independent.
Segona - Qualificació legal
Els fets realitzats per la meva representada no són constitutius de cap delicte.
Tercera - Autoria
No havent-hi infracció penal, tampoc és pertinent imputar cap mena de participa-

ció en els fets objecte d’acusació a la meva representada.
Quarta - Circumstàncies modificadores
Atesa la inexistència de responsabilitat penal, no s’escau plantejar la concurrència

de circumstàncies modificadores.
Cinquena - Pena
És procedent acordar la lliure absolució de la meva representada.
II. SOBRE LES PROVES A PRACTICAR A L’ACTE DE JUDICI ORAL
Per a l’acte del judici oral aquesta part proposa la pràctica de les següents proves:
A) Interrogatori de l’acusada. Atès que l’acusada és resident a l’Aran, es co-

munica al tribunal la seva voluntat d’expressar-se a l’acte de judici oral en
aranès, idioma oficial a Catalunya, i per tant es demana que es disposi per
a l’esmentat acte d’un intèrpret de llengua aranesa per tal que pugui realit-
zar les funcions de traducció simultània.
(.../...)
(…/…) pàg. 11
B) Testifical, consistent en que es prengui declaració a les següents persones:

a) Carles Riera Albert, diputat del Parlament de Catalunya en la XI i XII

legislatures.
b) Eulàlia Reguant Cura, diputada del Parlament de Catalunya en la XI le-

gislatura.
c) Albert Botran Pahissa, diputat del Parlament de Catalunya en la XI le-

gislatura.
d) Maria Gabriela Serra Frediani, diputada del Parlament de Catalunya en

la XI legislatura.
e) David Fernandez Ramos, diputat del Parlament de Catalunya en la X

legislatura.
f) Lluc Salellas Vilar, membre del Secretariat Nacional de la CUP.
Tots els testimonis anteriors hauran de ser citats judicialment a la seu

nacional de la Candidatura d’Unitat Popular, situada al carrer Casp,
180, baixos, de Barcelona.
g) Dolors Sabater Puig, alcaldessa de Badalona entre juny de 2015 i juny

de 2018 i actualment regidora de la corporació local, que haurà de ser
citada judicialment a l’Ajuntament de Badalona, situat a la Plaça de la
Vila, 1.
h) Ignasi Sabater Poch, alcalde de Verges des de juny de 2015, que hau-
rà de ser citat judicialment a l’Ajuntament de Verges, situat al carrer La
Placeta, 1.
(.../...)
(…/…) pàg. 12
i) Albano Dante Fachin Pozzi, diputat del Parlament de Catalunya en la

XI legislatura, que haurà de ser citat judicialment al carrer Sant Salva-

dor, 13, B, de Breda.
j) Ferran Civit i Martí, diputat del Parlament de Catalunya en la XI i XII le-

gislatures, que haurà de ser citat al Parlament de Catalunya, situat al
Parc de la Ciutadella, s/n, de Barcelona.
k) Lluís Llach i Grande, diputat del Parlament de Catalunya en la XI legis-

latura, que haurà de ser citat judicialment al carrer Sepúlveda, 147,
principal 1ª, de Barcelona.
l) Antoni Castellà i Clavé, diputat del Parlament de Catalunya en la XI i

XII legislatures, que haurà de ser citat al Parlament de Catalunya, situat
al Parc de la Ciutadella, s/n, de Barcelona.
C) Documental, consistent en que es llegeixin o s’exhibeixin a l’acte de judici

oral els següents documents que acompanyen al present escrit de conclu-
sions provisionals:
a) Doc. núm. 1: acta de constitució del partit polític Candidatura d’Unitat

Popular.
b) Doc. núm. 2 a 4: programes polítics amb els que la Candidatura d’Uni-

tat Popular va concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya ce-
lebrades els anys 2012, 2015 i 2017.
c) Doc. núm. 5: certificat emès pel secretari general del Parlament de Ca-
talunya sobre la proclamació com a diputada de l’acusada i el seu no-
menament com a presidenta del grup parlamentari de la Candidatura
(.../...)
(…/…) pàg. 13
d’Unitat Popular-Crida Constituent.

d) Doc. núm. 6: resolució 808/XI del Parlament de Catalunya, de 7 de se-

tembre de 2017, per la qual s’aprova el Dictamen de la Comissió
d’investigació sobre l’Operació Catalunya.
Pel que s’ha exposat,
DEMANO A LA SALA: Que tingui per presentat aquest escrit, amb els documents
que l’acompanyen, i per complimentat el tràmit que m’havia estat conferit, acor-
dant la prossecució del procés d’acord amb els tràmits legals procedents.
Barcelona, a trenta-u de juliol de dos mil dinou.
Carles López Miquel Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós

Advocat Procurador dels tribunals
1
135
Any -..- 1991 . Nú m. _ .
l·
ACTA DE CONSTITUCIO DE PAilTIT

POLITIC
atorgala per
!lCAHDIDA~lURA D' DrrrrAT POPULAR"
3arcelonata 28 de gener de 1991
NOTAR lA DE
-
I1 JOSEP M. PUIG SALELLAS

BARCELONA
Diagonal, 463 bis, 3.er• 3. era
T alefon 322 22 51
Fax 41 9 45 18
OS3266838
CLASE B.a
NUMERO CENT TRENTA - CINC.:::::====:===========
ACTA DE CONSTITUCIO DE PARTIT POLITIC
A Barcelona, a vint-i-nou de gener de mil

nou-cents noranta-u.============================
Davant meu, JOSEP MARIA PUIG SALELLAS,
Notari de l'll.lustre Col.legi de Barcelona, amb
residencia a aquesta ciutat.====================

COMPARElXEN
El senyor JAUME OLlVERASMARISTANY, major
d'edat, solter, administratiu, veí de El Masnou
(carrer Santiago Rusiñol, número 21, pis
tercer).========================================
D.N.l. número 35.072.470.=================
1 el senyor XAVIER GODAS PEREZ, major
d 'edat, sol ter, estudiant, veí de Vilassar de
Dalt (Avinguda Santa Maria, 61).================
D.N.I. número 77.605.918.=================
DlUEN
~~~Que EM REQUERElXEN per a que, als oportuns
de la consti tució del parti t polí tic
"CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR", en singla
C.U.P., protocolitzi amb la present, una
certificació lliurada pel senyor Xavier Godas

P~rez, Secretari de l'esmentat parti t, amb el
vist i plau del senyor Jaume Oliveras Maristany,
Secretari General, data d'avui, estes en un full
de paper de timbre de l'Estat, classe vuitena

número OR 4338572, j untament amb l'annex de
referencia, estes en tres fulls de paper comú,
degudamente reintegrats, així com la traducció

al castellá de l'esmentada certificació, estesa
també en un full de paper de timbre de l'Estat,

classe vuitena, número OR 4338569. - - , amb el
seu annex integrat també per tres fulls,
degudament reintegrats, constant-me legítimes

les firmes que figuren a l'esmentada documenta-
ció.============================================
Tot aixó als efectes de complementar i, si
fos necessari, rectificar els estatuts protoco-
li tzats en acta de consti tució de parti t
polí tic, requerida de mi pels propis comparei-

xents, el 9 d'aquest mes, número 28 de proto-
col.============================================
1 JO, EL NOTARI
LLEGEIXO aquest instrument als comparei-

xents a la seva elecció, assabentats que poden
OS3266833
CLASE 8.a
fer-ho per ells mateixos o per persona que
des~gnin. Es ratifiquen, firmant.s::==::::::::::
De tot aixó, estés en dos fulls de paper
de timbre de l'Estat, classe vuitena, númerosOR
4338571 i OR4338570que, EN DONO FE. s Hi ha la fir

Jaume Oliveras Maristany. i. de!
P(~r(·z. Signat :JOS(~P Maria puig Sal(~llas.Rubri(·als

hi ha el segell de la Notarla.=====================
-- -- - -- - - -- - -- -- --
-- - -- --
-- - -- -- -- -- - -- -- -- -- -- -- -- -- -- - - -- - - - - --
- -- - -- -- - -- - - - - - -- - - - -- - - - - -- - - -- .-
-- -- - - -- - - - - -- -- -- -- -- - -- -- -- -
DOCUMENT PROTOCOL.LITZAT
XAVIER GODAS 1 PEREZ, Secretari d'actes
del Partit Politic "Candidatura d'Unitat
Po~ular" (C.U.P).·············==·==============·
CERTIFICA:·········=-====================·
Que, en reunió celebrada avui mateix,en la

seu del parti t del carrer Sant Pere mes Ba ix,
número 98, de Barcelona, s'han reunit tots
el fundadors del partit que formaren part de la
reunió fundacional, celebrada el 17 de desembre
de 1.990, sota la Presidencia del Secretari
General del Partit senyor Jaume Oliveras i
Maristany, es van prendre per unanimi tat els
segtients acords=================================
Modificar els estatuts inicialment
previstos en aquella reunió de 17 de desembre de
1.990 i substituir-los pels que figuren en tres
fulls de paper comú, escritus en una sola cara,
com a a annex de la present.====================
En conseqtiéncia, donar per fundat el

partit amb els estatuts de referencia.==========
Delegar la .representaci6 del partit en el

Secretari General i en el Secretari d'Actes, a
fi de requerir la corresponent acta nota-
rial.====:::::=:===::::::::=:==:::::==::==::=::::
-BARCELONA,
=.:.•
P--= . i i
_=•
=~=~=====================================
.Maristany
=-.Al
:P~.au
la /~
GENER
FAIG
firma
Xavier
eha
Vist
rS XI
/~ H •1
1NOU-CENTS
MIL -CONSTAR
dDE
dL'l
z
I.~( eO
Godas
r /~ t General:
UJA 1DE
aaNORANTA
-ruml.'
A
-
053266976
CLASE. B.a
ESTATUTS DE L~ CA1mIDATU~A D'UNITAT PO?UL~R
1- Es constitueix el partit polític "Candidatura d'Unitat Popular" amb

les sigles de C.U.P. I tal com reconeix l'article 6é. de la Constitució
Espanyola i 1er. de la Llei 54/1978. El seu anagrama és que el que
d'adjunta als estatuts, amb fons groc amb quatre barres i un estel de
color vermells amb les sigles C.U.P., posant a sota el nom de
Candidatura d'Unitat Popular.
2- El domicili del C.U.P. s'estableix a Barcelona al carrer Sant Pere
més baix, número 98 pri~er pis. El domicili podra ser canviat si així
ho decidís el Secretariat Nacional del C.U.P.
3- El C.U.P. anomena com a representant legal en la persona que
exerceix el carrec de Secretari General, que és qui ostentara la
representació legal en qualsevol procés electoral.
4- L'ambit d'actuació del partit sera el de tot l'Estat Espanyol.
5- El C.U.P. pot participar en qualsevol mena de contesa electoral
(municipal, autonómica, estatal i europea).
6- El C.U.P. assumeix la seguent declaració de principis:
A- El C.U.P. lluita per la reconstrucció nacional i social deIs
Paisos Catalans, respectant l'actual marc jurídie establert per la
Constitució Espanyola.
B- El C.U.P. defensa el dret a l'autodeterminació del.poble cata la i
la llibertat deIs altres pobles que conformen l'Estat Espanyol.
C- El C.U.P. defensa els drets de les classes populars treballant
per una societat ~s justa i solidaria.
D- El C.U.P. lluita per la defensa del medi ambient i l'equilibri
territorial.
E- El C.U.P. lluita per la defensa deIs drets més elementals de les
persones, oposant-se a qualsevol tipus de discriminació.
F- El C.U.P. lluita per la defensa deIs drets col.lectius deIs
pobles, sent solidaris amb els altres pobles del m6n que lluiten per
la seva llibertaé.
G- El C.U.P. defensa i lluita per la normalització de la llengua i
la cultura catalana, així com per la plena identitat nacional del
nostre poble.
7- Poden ser afiliats al C.U.P. els espanyols majors de divuit anys
que presentin la seva sol. licitud i sigui acceptada pel Secretariat
Nacional.
8- Els drets deIs afiliats són els seguents:
A- constituir-se en col. lectius d'ambit territorial o sectorial.
B- assistir a les reunions de l'Assemblea General.
C- el~ir i ser elegit en els organs de representació.

E-7febre infor~ció del partit. -
~- 01. licitar i obtenir explicacions del Secretariat Nacional.
. A- accepéar i cumplir els acords de l'Assemblea General i del
/ ¡'/ Seq'etariat Nacional..

¡J/E1S
/ //~- C- satisfer lesa~b
col. laborar
deures deIs
10- Qualsevol
qUOéeS
les eSéablertes
tasques del partit.-
afiliats
afiliat
Secretariaé Nacional.
són els seguents:
per donar-se
.
de baixa ho ha de comunlcar al
11- L'afiliat que incompleixi amb els deures mili tanés o contradigui
els principis de l'or8an1t~Qció pot ser objecte d'un expedient
disciplinari que pOé anar des de la suspensió de militancia a
l'expulsió. L'assumpet és competencia del Secretariat Nacional, podent
recorrer l'afectat a l'Assemblea Nacional, que sempre tindra la
darrera paraula.
12- El C.U.P. s'articula a nivell intern través d'un Secretariat
Nacional i una Assemblea Nacional.
13- L'Assemblea Nacional és l'órgan suprem de l'organització i els
seus membres en formen part en igualtat de condicions. L'Assemblea
Nacional té competencia en els seguents temes:
A- El control de l'activitat i la gestió dIe Secretariat Nacional.
B- La renovació del Secretariat Nacional.
C- L'elecció d'aquest Secretariat Nacional, escollint els seguents
carrecs que el composen: President, Sots-president, Secretari General,
Secretari d'actes, Tresorer idos vocals.
D- L'Aprovació dels comptes i de la memoria anual d'activitats.
E- Fixar les quotes deIs membres del partit.
F- 1 totes aquelles funcions que en surtin derivades com a organ
suprem de l'organització.
14- L'Assemblea Nacional es reunira com a mínim un cop a l'any i de
forma extraordinaria si així ho considera el Secretariat o 2/3 parts
deIs afiliats.
15- L'Assemblea Nacional sera convocada pel Secretariat especificant
dio.,hora i lloc.
16- L'Assemblea Nacional queda constituIda amb l'assistencia de la
majoria deIs seus membres en una primera convocatoria, en cas de
segona convocatoria ha de trancorrer un mínim de 24 hores, sense que
calgui la majoria dels seus membres.
17- El Secretariat téla funció de regir, administrar i represnetar el
partit, i és l'organ encarregat d'executar els acords.
18- Els acords del Secretariat es prendran per majoria deIs seus
me:mbres.
19- El Secretariat pot anomenar els diferents representant del C.U.P.
en cada província on tingui implantació.
20- El President té la Íunció d'exercir la representació política del
partit i fer la convocatoria deIs seus organs interns.
21- El Sots-President substituira al President en cas d'absencia,
dimissió o malaltia.
22- El Secretari General té la funció de coordinar les activitats
internes del partit així com d'exercir la represnetació legal.
23- El Secretari d'Actes té la funció de custodiar la documentació,
aixecar i redactar les actes de les reunions i signar-les després de
cada Secretariat o Assemblea Nacional. Aquestes quedaran registrades
en el llibre d'actes que disposara el partit.
24- El Tresorer té la custodia i el control deIs recursos de
l'organització com també la seva adimisntració i elaboració de
pressupostos.
25- Els vocals tenen la funció d'assessorar i ajudar en les tasques
del Secretariat Nacional.
26- El C.U.P. pot dotar-se deIs seguents recursos:
1..- les quotes periódiques deIs seus membres ..
B- els interessos que produirá el capital i el fons monetari propio
C- Subvencions oficials i privades
D- les deixes o donacions
F- els possibles pres~ecs o crédits que es puguin demanar
053266977
CLASE s.a
27- En cas de dissolució el patrimoni del e. U.P. pot passar a una

e.u.p. organització que compleixi els mateixos o similars objectius del
altra
28- La modificació deIs presents estatuts és nOLlés compteténcia de

l'Assemblea Nacional.
j
29- El e. U.p, només es pot dissoldre en cas que a no es consideri
valida la seva existencia per altres causes externes, sempre que ho
demanin 2/3 deIs afiliats i sigui convocada una Assemblea
Extraordinaria per aquesta finalitat amb aquest punt com a únic punt
de l'ordre del dia, tenint-se que aprovar per majoria absoluta.
Hi ha les firmes de Jaume Oliveras Maristany i de Xavier
- - - ------
------
,'\
/ /
XAVIER GODAS PEREZ, Secretario de actas del
Partido Político "Candidatura d' Uni tat Popular"
(C.U.P. ).=======================================
CERTIFICA:================================
Que, en reunión celebrada hoy mismo, en

la sede partido de la calle Sant Pere mes Baix,
número 98 , de Barcelona, se han, reunido todos
los fundadores del partido que formaban parte de
la reunión fundacional, celebrada el 17 de
diciembre de 1.990, bajo la Presidencia del
Secretario General del partido Don Jaume
Oliveras Maristany, se tomaron por unanimidad
los siguientes acuerdos:========================
Modificar los estatutos incialmente

previstos en aquella reunión de 17 de diciembre
de 1.990 y substituirlos por los que figuran en
tres hojas de papel común, escritos por una sola
cara, como a anexo de la presente.==============
En consecuencia, dar por fundado el

partido con los estatutos de referencia.========
Delegar la representación del partido en

el Secretario General y en el Secreta~io de
Actas, a fin de requerir la corespondiente acta
notarial.=======================================
y ASI LO HAGO CONSTAR, EN BARCELONA, A

VEINTINUEVE DE ENERO DE MIL NOVECIENTOS NOVENTA
Y UNO.==========================================
Hay el Visto Bueno del Secretario General: Jaume
Oliveras Marisiany·y la firma de Xavier Godas'Pe
--
-= -=
OS3266979
CLASE B.a
ESTATUTOS DE LA CAYlDIDATURA D'UNITAT POPULAR
1- Se constituye el partido político "Candidatura d'Unitat Popular" con las

siglas de C.U.P., tal como reconoce el articulo sexto de la Constitución
Española y primero de la lei 54/1978. El anagrama es' el que se adjunta en
los estatutos, con fondo amarillo i cuatro barras y una estrella de color
rojo con las siglas C.U.P., poniendo debajo el nombre de Candidatura
d'Unitat Popular.
2- El domicilio del C.U.P. se establece en Barcelona en la calle Sant Pere
més baix, número 98 primer piso. El domicilio podrá ser canviado si así lo
decidiera el Secretariado Nacional del C.U.P.
3- El C.U.P. nombra como representante legal a la persona que ejerce el
cargo de Secretario General, que es quien ostentar~ la representación legal
en cualquier proceso electoral.
4- El ámbito de actuación del partido es el de todo el Estado Español.
5- El C.U.P. puede participar en cualquier proceso electoral (municipal,
autonómico, estatal i europeo).
6- El C.U.P. asume la siguiente declaración de principios:
A- El C.U.P. lucha por la recontrucción nacional y social de los Palsos
Catalans, respetando el actual ma.rco jurídico establecido por la
Constitución Española.
B- El C.U.P. defiende ~l derecho a la autodeterminación del pueblo
catalán y las libertades de los otros pueblos que conforman el Estado
español.
C- El C.U.P. defiende los derechos de las clases populares trabajando por
una sociedad más justa y solidaria.
D- El C.U.P. lucha por la defensa del medio ambiente y el equilibrio
territorial.
E- El C.U.P. lucha por los derechos más elementales de las personas,
oponiendose a cualquier tipo de dis~riminación.
F- El C.U.P. lucha por la defensa de los derechos colectivos de los
pueblos, siendo solidario can los otros pueblos del mundo que luchan por su
libertad.
G- El C.U.P. defiende y lucha por la normalización de la lengua y la
cultura catalana, así com par la plena identidad nacional de nues~ro
pueblo.
7- Pueden afiliarse al C.U.P. los españoles mayores de 18 años que
presenten su solicitud y sea aceptada por el Secretariado Racional.
8- Los derechas de las afiliados san los siguientes:
B~~istir
A- C~{ituirse
a lasen
reuniones
colectivas
de de
la Asamblea
ámbito territorial
Nacional. o sectorial.
~Élegir y ser elegida en las órganos de-representación.
D- Solicitar y obtener explicaciones del Secretariado Racional.
I E- Recibir información del partido.
9- Las deberes de las afiliados san los siguientes:
,;1 A- Aceptar y cumplir las acuerdos _de la Asamblea Nacional i del
/Secretariado Nacional.
, B- Satisfacer las quotas establecidas.
C- Colaborar en las labores del partida.
10- Cualquier afiliada puede darse de baja comunicándolo al Secretariado
Nad ona1.
11- El afiliado que incumpla con los deberes militantes o contra.diga los
principis de la organización puede ser objeto de un expediente
disciplinario que puede ir desde la suspensión de militancia a ia
expulsión. El asunto es competencia del Secrteariado Nacional, pudiendo
recurrir el afectado a la Asamblea Nacional, que siempre tendrá la última
palabra.
12- El C.U.P. se articula a nivel interno a través de un Secretariado
Nacional y una Asamblea Nacional.
13- La Asamblea Nacional es el órgano supremo de la organización y SI.:S
miembros forman parte de esta en igualdad de condiciones. La Asamblea
Nacional tiene competencia en los siguientes temas:
A- El control de la actividad y gestión del Secretariado Nacional.
B- La renovación del Secretariado Nacional.
C- La elección del Secretariado Nacional, eligiendo los siguientes cargos
que lo componen: Presidente, Vice-Presidente, Secretario General,
Secretario de Actas, Tesorero y dos vocales.
D- La aprovación de las cuentas y la memoria anual de actividades.
E- Fijar las quotas de los miembros del partido.
F- y todas aquelles funciones que se deriven de ser el órgano supremo de
la organización.
14- La Asamblea Nacional se reunirá como mínimo una vez al año y de forma
extraordinaria si así lo considera el Secretariado Nacional o 2/3 partes de
los afiliados.
15- La Asamblea Nacional será convocada por el Secretariado Nacional
especificando dia, hora y lugar.
16- La Asamblea Nacional quedará constituida con la asistencia de la
mayoria de sus miembros en una primera convocatoria, en cas de segunda
convocatoria ha de transcurrir un mínimo de 24 horas, sin que haga falta la
mayoría absoluta.
~
. / 17- El Secretariado
partido tiene
y es el órgano la función
encargado de regir,
de ejecutar losadiminstrar
acuerdos. y representar al
18- Los acuerdos del Secretariado se tomaran por mayoría de sus miembros.
19- El Secretariado puede nombrar a diferentes representantes del C.U.P. en
cada província donde tenga implantación.
20- El Presidente tiene la función de ejercer la represnetación política
del partido y hacer las convocatorias de sus órganos internos.
21- El Vice-Presidente substituirá al Presidente en caso de ausencia,
dimisión o enfermedad.
-1 22- El Secretario General tiene la función de coordinar las diferentes
actividades internas del partido así como de ejercer la representación
legal. - --
~El Secretario de Actas tiene la función de custodiar la documentación,
levantar y redactar las actas de las reuniones i firmarlas después de cada
Secretariado o Asamblea Nacional. Estas quedaran registradas en el libro de
actas que dispondrá el partido.
24- El Tesorero tiene la custodia y el control de los recursos de la
organización y también su administración y elaboración de presupuestos.
25- Los vocales tienen la función de asesorar y ayudar en las labores del
,¡SecretariadoNacional. r
;126- El C.U.P. puede dotarse de los siguintes recursos:
/ A- Las quotas periódicos de sus miembros.
B- Los intereses que producirá el capital y el fondo monetario propio.
C- Subvenciones oficiales y privadas.
D- Las aportaciones o donaciones.
OS3266980
CLASE 8.a CINCO PESETAS
F- Los posibles préstamos o créditos que se puedan pedir.

27- En caso de disolución el patrimonio del e. U.P. puede pasar a otra
organización que cumpla los mismos o similares objectivos del e.u.p.
28- La modificación de los presentes estatutos es solo competencia de la
Asamblea Nacional.
29- El e. u. P. solo puede disolverse en caso de que ya no se considere
válida su existencia o pr otras causes externas, siempre que lo pidan 2/3
de sus afiliados i sea convocada una Asamblea Extraordinaria para esta
finalidad con éste punto como único punto del orden del día, teniéndose que
aprobar por mayoría absoluta.
Hay las firmas de Jaume Oliveras Maristany y de Xavier, Godas
Hi ha un caixetí que diu: Aranzel núms. 1,4,7.Honoraris:

2
Sobirania política, econòmica,
independència energètica i alimentària:
tractar amb tothom,
total no dependre de ningú.
Volen convertir
no pagarem el deute privat en deute públic.
Això hipoteca el nostre futur
el seu deute com a poble.
els serveis Prou privatitzacions i favors a

les empreses amigues.
públics, Prioritzem la inversió en drets
ni tocar-los socials.
terra, aigua i Els recursos imprescindibles

han d’estar al servei de les
energia, persones, no en mans de
patrimoni del poble l’especulació
som Països
No reduirem la nació catalana
als límits que marquen aquells
que volen destruir-nos com a
Catalans poble.
3 milions de pobres, 2
repartim milions d’aturats, 80.000
els treballs desnonats… I qui més té,
menys impostos paga.
i la riquesa Capgirem-ho!
www.unitatpopular.cat
3
PROGRAMA POLÍTIC
PER A LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

DEL 27 DE SETEMBRE DE 2015
Redacció: Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent
Coordinació: Comissió de programa
Maquetació i disseny: Comissió de comunicació
Document aprovat per l’Assemblea Oberta de Ripollet del 5 de setembre de 2015
INTRODUCCIÓ
UN PROGRAMA PER LA PLENA SOBIRANIA
Aquestes eleccions no seran unes eleccions qualsevol. El proper

27S no s’escollirà un govern autonòmic, sinó que es decidirà si
PROGRAMA POLÍTIC | CUP - CRIDA CONSTITUNENT

el poble de Catalunya vol la independència i, consegüentment,
iniciar un procés constituent per decidir com ha de ser el país
que hem de construir entre tots i totes.
Per això, la CUP-Crida Constituent ha elaborat un programa
plebiscitari que dibuixa els passos que caldrà fer per arribar
fins aquí: ruptura amb l’Estat espanyol, ruptura amb els dic-
tats de la UE i la Troica, l’inici d’un procés constituent popular
i participatiu i la posada en funcionament d’un pla d’emer-
gència social que aturi la misèria provocada per les mesures
d’austeritat.
La CUP-Crida Constituent, però, també ha elaborat un pro-
grama polític que fa explícit com volem que sigui la República
Catalana i Popular que construirem entre totes. Una república
que treballi per la construcció nacional dels Països Catalans,
per a una societat justa, que acabi amb un capitalisme que ge-
nera misèria i que s’enfronti amb el patriarcat que imposa de-
sigualtats. Un programa per assolir el control popular de totes 3
les sobiranies, és a dir, no estar sotmesos a cap altre poder que
no sigui la veu del poble per decidir sobre tot el que ens afecta:
política, energia, alimentació, urbanisme, sanitat, educació,
etcètera.
Una república on el socialisme, el feminisme, l’ecologisme,
l’anticapitalisme, la radicalitat democràtica i la lluita contra la
corrupció siguin els elements bàsics d’acord amb el model que
la CUP-Crida Constituent proposa per al nou país que hem de
construir a partir d’un procés constituent obert a la participa-
ció de totes les persones que viuen a casa nostra, sigui quina
sigui la seva condició social, la seva llengua o el seu lloc d’ori-
gen. Una república de totes i per a totes les persones.
Un programa polític resultat d’un ampli procés participa-
tiu de base, elaborat a través dels Grups de Treball de la CUP,
oberts a la participació de totes aquelles persones interessades
en temes sectorials, siguin o no militants de la CUP; del Pro-
grama marc de 10 punts aprovats per les primeres Assemblees
Obertes de l’espai «Per la Ruptura»; del Programa marc per a
les eleccions municipals del passat mes de maig, i de la jorna-
da de treball duta a terme el passat 29 d’agost a Cornellà de
Llobregat.
Un programa, en definitiva, per garantir la plena sobirania

del poble català, des de baix cap a l’esquerra i des de l’esquerra
cap a la llibertat.
4
1. Independència total. Sobirania política, econòmica,
energètica, alimentària, en salut i en educació.
2. Som Països Catalans. Construïm la República Catalana po-
pular. Ruptura amb l’Estat espanyol per fer possible la inde-
pendència, dur a terme la Declaració Unilateral d’Indepen-
dència (DUI) i un procés constituent democràtic i popular.
3. No pagarem el seu deute. Ruptura amb la Troica per
atendre les necessitats de les persones. Desobeïm la
Unió Europea i trenquem amb l’euro.
4. Els serveis públics, ni tocar-los. Economia social, soste-
nible, que aturi el TTIP, reverteixi les privatitzacions, ga-
ranteixi salaris i pensions, i recuperi la propietat, la pro-
visió i la gestió 100% pública i democràtica dels sectors
estratègics de l’economia. Prou privatitzacions, favors i

clientelismes. Prioritzem la inversió en drets socials.
5. República Catalana decididament igualitària i feminista.
Amb plens drets per a les persones immigrants, feminis-
ta, amb l’avortament lliure i gratuït, que aturi la violència
contra les dones, reconegui el treball de cures i apliqui
polítiques feministes i d’alliberament LGTBI.
6. Terra, aigua i energia, patrimoni del poble. Ecologisme
actiu. Els recursos imprescindibles han d’estar al servei
de les persones, gestionats de forma sostenible i no en
mans de l’especulació.
7. Alimentació sana per a tothom. Agricultura ecològica i
pagesa, sense transgènics, ni productes químics de sín-
tesi. Volem un sector primari al servei de la gent. Supe-
rem la Política Agrària Comunitària i frenem la globalit-
zació alimentària.
5
8. Repartim els treballs i la riquesa. 2 milions de pobres,
1 milió d’aturats, 200 mil desnonaments. I qui més té,
menys impostos paga. Capgirem-ho!
9. Lliures de corrupció: radicalitat democràtica. Llums i ta-
quígrafs. La corrupció no és del sistema, ha estat el siste-
ma. Cal reconeixement, reparació i garanties de cap més
repetició.
Des de baix a l’esquerra, cap a la llibertat

Des de la llibertat, cap a la unitat popular
independència | justícia social | procés constituent
6
PER LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL
INDEPENDÈNCIA NACIONAL PER ALS

PAÏSOS CATALANS
Forçarem la ruptura amb els estats espanyol i francès a través

de l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català i

apostarem per una República Catalana que abraci el conjunt
del territori nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
Apostarem per un procés constituent que integri els diferents
territoris dels Països Catalans, on el poble esdevingui el pro-
tagonista, i que estableixi les bases d’una república basada en
els principis de la confederació, socialisme, feminisme i de-
mocràcia directa, activa, participativa i inclusiva. Cal la ruptu-
ra immediata amb el marc jurídic i polític de l’Estat espanyol
mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència (DUI),
que ha de ser la primera acció del nou Parlament. Aquesta DUI
suposarà la nostra desconnexió amb les lleis de la Constitu-
ció espanyola de 1978 i del règim monàrquic hereu del fran-
quisme.
Més enllà de la supervivència del català i d’una cultura per-
pètuament dinàmica i transformadora –com ho són totes les
cultures, d’acord amb la multiplicitat de realitats socials canvi-
ants que s’hi reflecteixen–, la CUP - Crida Constituent defensa
7
que només conjuntament amb la consecució de l’emancipació
social serà possible reeixir en el procés per construir la inde-
pendència nacional.
L’arbitrària diferenciació entre alliberament social i nacional
ha de deixar pas a la comprensió que el dret a l’autodetermi-
nació per realitzar la independència política, econòmica i cul-
tural dels Països Catalans no es pot dur a terme d’una manera
plena sense la superació del model capitalista i patriarcal de
relacions socials. Es tracta de dos processos inseparables l’un
de l’altre.
8
UNA REPÚBLICA DELS PAÏSOS CATALANS
BASADA EN EL PRINCIPI FEDERATIU I
MUNICIPALISTA.
PROCÉS CONSTITUENT, PODER POPULAR I
DEMOCRÀCIA DIRECTA
En l’actual context de crisi nacional i econòmica, la manca

de capacitat i voluntat de la classe política per donar respos-

tes als conflictes oberts en el conjunt dels Països Catalans en
general i també en els municipis ha confirmat el discurs de
l’esquerra anticapitalista i independentista que ha defensat
durant molts anys que les actuals estructures de l’Estat
espanyol, hereves de la dictadura franquista, estan expres-
sament dissenyades per impedir qualsevol iniciativa política
que posi en qüestió els pilars del règim i el model econòmic i
polític sorgit del 78. La negació del dret a l’autodeterminació i
la incapacitat de la classe política governant per donar respos-
tes efectives per resoldre l’actual crisi social han fet entrar en
crisi, no només les estructures de l’estat, sinó que també ha
posat en qüestió el model institucional vigent i la partitocrà-
cia, especialment en els partits que l’han mantingut i que el
van dissenyar durant la transició.
El model institucional actual (monarquia constitucional),
que es caracteritza per oferir pocs espais de participació –
més enllà de les eleccions cada quatre anys–, ha generat una
9
cultura política que els partits defensors del sistema traslla-
den gairebé calcada als diferents espais administratius. Avui,
aquesta tradició política està sent superada pel conjunt de la
població que demanda ofertes polítiques i institucions molt
més permeables per a la iniciativa popular, tal com demostren
les nombroses iniciatives que entitats i plataformes engeguen
per incidir directament en la defensa dels drets socials o per
demanar mecanismes útils de participació que donin sortides
a les demandes socials i nacionals. Representa l’eclosió d’un
nou paradigma que reclama la plena sobirania en la presa de
decisions col·lectives, en contraposició a un model on les de-
cisions es traslladen cap a centres llunyans i no democràtics
de poder. Els centres de decisió reals (les instàncies econòmi-
ques) es troben fora de l’àmbit polític i el condicionen perquè
aquest darrer només compleixi les seves atribucions formals
i utilitzi els aparells de l’estat per garantir i afavorir els seus
interessos. Així es consolida en el nostre entorn la cultura de
la ‘democràcia delegada’ que basa la seva pràctica a reduir els
nostres drets polítics en la tria d’uns representants escollits en
les diferents eleccions cada quatre anys.
La CUP - Crida Constituent obrirà un procés constituent de
base i participació popular, de caràcter unilateral, és a dir, que

no depengui d’altres processos constituents que eventualment
puguin encetar-se a l’Estat espanyol, i que hauria d’assentar
les bases de la República Catalana, incloent la seva relació amb
els altres pobles de l’Estat espanyol i amb la resta de pobles del
món.
Des de la CUP - Crida Constituent entenem la participació
de les classes populars com l’embrió d’un nou model demo-
cràtic, econòmic i social que permeti revertir l’actual presa de
decisions per consolidar un model de baix a dalt. Cal treba-
llar per oferir al conjunt de les classes populars eines que els
permetin participar directament del seu entorn social i de les
decisions polítiques que els afecten directament, mitjançant
assemblees populars territorials o sectorials. Amb la voluntat
d’executar un procés d’aprofundiment democràtic activarem
propostes i mesures correctores de l’actual sistema de delega-
ció partitocràtic. Sabem que no és una tasca senzilla, que és
10
una aposta en què els resultats no sorgiran immediatament,
però que és necessària per transformar i democratitzar el sis-
tema. A causa de l’ambició de poder de la classe política que
durant molts anys ha deixat la població al marge de les deci-
sions i de la responsabilitat que els pertoca, urgeix iniciar un
procés pedagògic i insistent per acostar-nos a una democràcia
real, amb l’aproximació de la presa de decisions a la població.
La CUP - Crida Constituent es compromet a impulsar l’As-
semblea Municipalista dels Països Catalans. Aquesta ha d’anar
més enllà d’una assemblea de regidores i regidors dels Països
Catalans i hauria de recollir i aglutinar tots aquells espais que
realitzen un treball municipal en clau rupturista, ja sigui des
de les institucions o, sobretot, des dels seus teixits polítics,
econòmics i culturals, i amb la finalitat d’impulsar iniciatives
que vagin en la direcció de construir alternatives concretes i
de futur al capitalisme en els àmbits socioeconòmic, cultural
i polític. Des d’aquesta perspectiva municipalista articularem
una nova legalitat i legitimitat popular per bastir noves insti-
tucions polítiques radicalment democràtiques a fi d’evitar la
regeneració de les institucions polítiques del règim liberal
burgès.

Impulsarem propostes orientades a:
1. Afavorir i potenciar els mecanismes de democràcia di-
recta.
2. Potenciar l’organització col·lectiva, la corresponsabilitat
de la població i la màxima transparència en la gestió.
3. Iniciar processos reals de descentralització administrati-
va, política i de recursos per apropar les decisions a la po-
blació i possibilitar la seva participació de forma efectiva.
4. Potenciar i posar en marxa criteris per a una adminis-
tració transparent, desburocratitzada, àgil i eficaç, que
abandoni completament el neoliberalisme, l’especulació
i la privatització, orientada als serveis públics, desvincu-
lada dels interessos clientelars i de les elits.
La CUP - Crida Constituent fomentarà i facilitarà la creació
dels mecanismes que permetin generar un procés constituent
per establir les institucions polítiques comunes que siguin
11
útils i efectives per a l’exercici del govern per part de la societat
catalana. Garantirem no només l’exercici dels drets democrà-
tics formals, sinó que treballarem per l’establiment dels meca-
nismes que permetin la construcció d’una societat plenament
democràtica a partir de l’exercici de la democràcia real, popu-
lar, horitzontal, participativa, directa, activa i inclusiva.
Des de la CUP - Crida Constituent defensem que l’evolució
de tota societat plenament democràtica és el socialisme. Per
aquest motiu, volem construir aquesta societat on el poble ha
d’exercir totalment l’acció de governar mitjançant els meca-
nismes de poder popular i control públic efectiu. La democrà-
cia només pot existir si es desenvolupen unes polítiques pú-
bliques al servei dels interessos de la majoria, de les classes
populars. Promourem unes polítiques públiques que servei-
xin, doncs, per eliminar les desigualtats socials, els privilegis i
les exclusions. La democràcia socialista que defensem vol anar
més enllà del sistema representatiu actual. Per aquest motiu,
promourem, entre altres mesures, l’obligatorietat de convocar
referèndums per aprovar totes aquelles lleis que afectin qües-
tions i àmbits d’interès general.
Des de la CUP - Crida Constituent defensem que els càrrecs
electes són delegats del poble i que, per això, han de retre-li
comptes de les seves actuacions al llarg i al final del seu man-
dat. Aquest és el motiu pel qual impulsarem la creació de la
Iniciativa Popular Revocatòria que permeti al poble revocar
aquelles i aquells càrrecs electes que no compleixin el mandat
popular. Proposarem una llei electoral adequada a les neces-
sitats i realitats del país. Defensarem que aquelles persones
majors de 16 anys que estiguin empadronades en totes les po-
blacions catalanes, així com totes i tots els catalans residents
fora de territori nacional, gaudeixin de tots els drets polítics,
tal com es va establir a les consultes populars sobre la inde-
pendència i a la consulta del 9 de novembre de 2014.
12
RUPTURA AMB LA TROICA. PER L’EUROPA
I LA MEDITERRÀNIA SOLIDÀRIES DELS
POBLES LLIURES I INTERNACIONALISTES.
PER A UNA SOCIETAT DESMILITARITZADA,
SOLIDÀRIA I OBERTA AL MÓN:
NI UE, NI EURO, NI OTAN, NI TTIP
NI EUROEXÈRCIT
La CUP - Crida Constituent rebutja formar part de la Unió Euro-

pea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. Promourem el tancament

de totes les bases militars i la construcció d’una societat que
potenciï la cultura de la pau, la cooperació i la solidaritat inter-
nacionalista. Combatrem el feixisme, el racisme i la xenofò-
bia. Treballarem per enfortir la cooperació amb aquells pobles
que lluiten per la seva dignitat i independència, especialment
aquells processos que plantegin alternatives socials i econò-
miques diferents de les polítiques imperialistes. Sense oblidar
lluites justes i emancipadores d’arreu, mirarem d’establir com
a prioritaris de la nostra solidaritat internacionalista, a causa
del component històric, estratègic i d’arrelament a casa nos-
tra, els següents països: Veneçuela, Cuba i països de l’ALBA,
Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria.
No reconeixem l’actual Unió Europea, que només serveix
per garantir els privilegis del capital i que no representa els in-
teressos de les classes populars europees. Treballarem per un
marc de relacions euromediterrànies de pobles lliures. Esta-
blirem campanyes informatives i de rigor sobre els greus efec-
13
tes de la UE a casa nostra (MAT, CIES, Crisi, negació de drets
socials, laborals i econòmics bàsics, pagament del deute).
Vincularem la lluita contra l’Acord Transatlàntic sobre Co-
merç i Inversió entre EEUU i la UE (TTIP) a la lluita contra el
sistema. Enfortirem la lluita contra el model imperial transat-
làntic, el model que pretén enfrontar les classes treballadores
dels diferents blocs econòmics dominants del món i que cons-
titueix un atac a la democràcia i a la sobirania dels pobles a
causa de l’obertura definitiva dels serveis a la inversió privada,
la qual cosa té gravíssimes conseqüències en la sanitat públi-
ca, les energies, la sobirania alimentària, el medi ambient i els
pocs controls existents sobre els serveis financers. El TTIP és
un atemptat contra la sobirania dels pobles (i també dels es-
tats) i contra la sobirania econòmica i popular, ja que aquest
acord marcarà quines polítiques públiques es podran fer o no.
Donarem suport a polítiques de cooperació i solidaritat sem-
pre que aquestes vagin encaminades –cap a casa nostra– a de-
nunciar les injustes polítiques econòmiques, socials i nacionals
d’aquests pobles d’origen i a enfortir el moviment popular que
des d’aquests països combat aquestes mateixes injustícies.
Establirem processos participatius reals i vinculants entre
institucions, consells de solidaritat, ONG’s, moviments soci-

als, etc., per tal de definir les estratègies dels països i sectors
prioritaris en matèria de cooperació i solidaritat.
Potenciarem la sensibilització i l’educació per la solidaritat
a les escoles, universitats i centres de treball, especialment els
que depenen del sector públic. Impulsarem processos d’ager-
manament entre institucions. Enfortirem els vincles d’enllaç
entre els diferents actors, i establirem una cooperació horit-
zontal entre iguals i sense intermediaris.
Impulsarem les campanyes de boicot que, des del moviment
popular i de solidaritat, es duen a terme contra les empreses
transnacionals (ETN) i els estats que violen els drets humans.
Exigirem el compliment de clàusules democràtiques i de trans-
parència en les relacions comercials.
Treballarem per l’abolició del deute extern i en la reivindica-
ció del deute ecològic, social i històric del nord respecte al sud.
14
Impulsarem auditories sobre el deute que siguin reconegudes
per la comunitat internacional, i integrarem aquesta reivindi-
cació en les campanyes contra el pagament del deute imposat
per la Troica a casa nostra.
Treballarem per la desmilitarització, la desnuclearització i
la protecció mediambiental del Mediterrani, tot entenent que
aquest pot ser un marc geoestratègic i geogràfic en el qual ens
hem de centrar, i establirem relacions de solidaritat amb po-
bles de la riba sud i nord de la Mediterrània.
Promourem la desvinculació i el trencament del moviment
de solidaritat i cooperació amb l’empresa privada.
Denunciarem la vulneració dels drets humans que pateixen
les dones a nivell internacional des d’una visió feminista i in-
ternacionalista.
15
4
PROGRAMA POLÍTIC DE LA CUP-CC

ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017
+ DE 155 PROPOSTES
PELS DRETS SOCIALS, PER LA REPÚBLICA
I PER L’ASSEMBLEA CONSTITUENT!
1
PROGRAMA POLÍTIC DE LA CUP-CC
ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017
2
A. EL CONTEXT...................................................................................................................5
I. Marc general de crisi econòmica i social i de recentralització
de l’Estat espanyol.....................................................................................................5
II. El processisme a les institucions: entre la reivindicació política
i la gestió autonòmica................................................................................................8
III. El referèndum i la resposta violenta de l’Estat espanyol:
un balanç de final de legislatura.............................................................................12
B. LA REPÚBLICA DE L’1 D’OCTUBRE.............................................................................14

IV. El marc polític de les eleccions del 21D i el programa de la CUP-CC:
la via catalana a la República..................................................................................14
V. Línies generals del treball de construcció republicana.........................................15
VI. Per un govern compromès amb la República de l’1 d’Octubre..............................17
VII. L’inici del procés constituent i la convocatòria de l’Assemblea Constituent..........18
C. DRETS SOCIALS I POLÍTICS, REPÚBLICA I ASSEMBLEA CONSTITUENT..................19

VIII. Drets socials, la construcció de les sobiranies.......................................................20
1. Sobirania econòmica: economia al servei del poble
i de la construcció republicana.........................................................................20
2. Sobirania energètica i dels bens comuns naturals..........................................23
3. Sobirania alimentària i recuperació del sector primari...................................25
4. Sobirania sobre totes les infraestructures bàsiques de país:
comunicació, abastiment, distribució i sanejament d’aigua
i telecomunicacions..........................................................................................27
5. Sobirania mediàtica: mitjans de comunicació públics
i comunitaris i espai de comunicació de Països Catalans...............................30
6. Cap a la sobirania sanitària..............................................................................31
7. Sobirania educativa: per un únic sistema educatiu públic i universal.............32
8. Sobirania en les cures: sistema d’atenció a les persones
i de pensions públiques....................................................................................38
9. Sobirania residencial........................................................................................39
10. Sobirania cultural.............................................................................................41
11. Sobirania tecnològica........................................................................................43
12. Sobirania i poder judicial...................................................................................44
3
IX. Model de República...................................................................................................46
1 Per una república feminista..............................................................................46
2. Per una República amb corrupció zero.............................................................48
3. Per una República amb pobresa zero...............................................................49
4. Per una república desmilitaritzada...................................................................50
5. Per una República ecologista que trenqui amb les lògiques
de creixement capitalistes i garanteixi el futur ambiental
de les classes populars.....................................................................................51
6. Per una república lliure de LGTBI-Fòbia...........................................................57
7. Per una república no depradada pel turisme...................................................57
8. Per una república antiracista, amb drets polítics per a tothom.......................61
9. Per una República amb drets laborals.............................................................62
10. Per una República amb drets i llibertats..........................................................64
11. Per una República que defensi els drets de les catalanes
a l’exterior..........................................................................................................65
12. Per una república inclusiva...............................................................................66
13. Per una república que defensi els drets dels animals.....................................67
X. El poder popular, garantia de la República i nova institucionalitat...........................68
1. El poder popular..............................................................................................68
2 El procés constituent i l’Assemblea Constituent.............................................68
3. Noves institucions per a la nova República....................................................69
4. Cap a una República dels Països Catalans.....................................................70
5. Per una Europa i una Mediterrània de la pau, la solidaritat
i la fraternitat...................................................................................................71
4
A. EL CONTEXT
I. Marc general de crisi econòmica i social i de recentralització

de l’Estat espanyol
1. Entre la República i el 155: Catalunya ha arribat, gràcies a la seva gent, gràcies a les
treballadores i a les classes populars, al caire de la independència política; però a causa
d’una certa ingenuïtat –d’unes i altres– i també d’una certa manca de previsió, i manca
de fermesa del Govern per fer efectiva la República, però sobretot de l’agressivitat de
l’Estat espanyol i de la complicitat de la Unió Europea, ha retrocedit fins una suspensió
de drets polítics com no es veia feia anys. Tenim 155 motius, i més, per avançar cap a la
república i seguir treballant per l’alliberament complet del conjunt dels Països Catalans,
i si així ho volen també, de la resta de pobles de l’Estat espanyol perquè construeixin
repúbliques germanes.
2. Durant la darrera dècada, els Països Catalans, com a poble del sud polític i geo-
gràfic de la Unió Europea, ha patit els efectes de la crisi econòmica i financera que va
començar als Estats Units d’Amèrica i que es va estendre per bona part del món, amb
conseqüències desastroses per a la vida de milions de persones, i també per a l’entorn
natural. Per gestionar aquesta crisi, les institucions al servei del capital, i en concret
la Unió Europea i els estats espanyol i francès han prinvatitzat serveis públics i reta-
llat drets polítics i socials a les majories socials per facilitar als poderosos l’obtenció
de beneficis, així com per centralitzar els instruments estatals en benefici de la ideo-
logia de l’austeritat, però també han generat importants resistències i mobilitzacions
populars que, als Països Catalans, s’han traduït en alternatives polítiques en clau
de llibertat nacional, radicalitat democràtica i justícia econòmica, social i ambiental.
3. Aquesta crisi és un producte del sistema capitalista patriarcal, construït sobre

l’explotació de la classe treballadora, sobre la doble explotació de les dones, sobre la
despossessió i la desigualtat, i dirigit i aplicat per les institucions europees, franceses,
espanyoles i autonòmiques en concertació amb les elits polítiques i econòmiques, d’aquí
i de fora.
4. Les conseqüències d’aquesta crisi del capitalisme patriarcal han estat la destrucció
del territori i la privatització de bona part de les infraestructures i sectors bàsics, amb la
conseqüent degradació de drets i de patrimoni de totes per a benefici d’uns pocs. Aquest
procés ha anat acompanyat del desmantellament del teixit productiu i del sector primari,
i ha centrat la vida productiva en el monocultiu turístic, l’especulació immobiliària i la
financiarització de l’economia.
5. Ja abans de la crisi econòmica, però més encara a partir d’aquesta, l’Estat espanyol
havia optat per una lògica centralitzadora, tant des del punt de vista més estrictament
econòmic, funcional i administratiu com també des de la lògica més estrictament po-
lítica, en relació a les qüestions que fan referència a la sobirania i a les qüestions més
simbòliques o vinculades a les identitats nacionals.
6. Aquesta lògica centralitzadora de l’Estat espanyol és paral·lela a la lògica de les po-

lítiques dictades per la Unió Europea i la Troika, i de fet es retroalimenten. A la pràctica,
la centralització de l’estat espanyol, així com les lògiques de “racionalització adminis-
trativa”, són adjacents a l’absorció de sobirania popular dels Estats per part de la Unió
Europea.
5
7. L’evidència més clara de la tendència objectiva de l’Estat espanyol a la seva recen-
tralització ha estat el fracàs dels processos de reforma autonòmics que van tenir lloc
a la primera dècada del 2000. Les diferents reformes autonòmiques que van tenir lloc,
sobretot a partir de l’inici del procés de reforma a Catalunya, incloent Balears i Pitiü-
ses, i també el País Valencià, però també a Aragó, Andalusia i Extremadura, responien
a les deficiències que en aquella època l’Estat autonòmic ja mostrava com a sistema
institucional de descentralització política i administrativa, deficiències que a la llum dels
conflictes polítics i territorials existents a dia d’avui, aquelles reformes no només no han
resolt, sinó que amb el temps han agreujat.
8. Allà on més evident ha estat aquest fracàs de l’Estat autonòmic ha estat a Catalun-
ya, on la conflictivitat econòmica i administrativa ha donat pas a un conflicte de tipus
polític molt evident, primer centrat en el dret a decidir i finalment, i de forma clara,
en relació al dret a l’autodeterminació.
9. Les motivacions polítiques, socials, econòmiques, simbòliques i nacionals que estan

darrere del fracàs de l’Estat autonòmic a Catalunya i que han donat lloc a un procés
d’autodeterminació també existeixen als altres territoris dels Països Catalans sota
administració espanyola i en altres nacions sense estat sotmeses a l’Estat espanyol.
Aquestes motivacions són en part producte d’un xoc entre diferents segments de les
elits i burgesies estatals, però també expressen la voluntat de les classes treballadores
i populars de dotar-se d’instruments democràtics per redefinir les relacions de poder a
les seves respectives nacions, això és, exercir el seu dret a l’autodeterminació.
10. En qualsevol cas, en aquest context de crisi les elits, tant les estatals com les au-
tonòmiques, han subhastat i trossejat el patrimoni públic, inclús aquell que havia estat
creat per a la garantia dels serveis bàsics, amb la qual cosa s’ha constituït un nou nínxol
de mercat que s’aprofundeix a partir de l’any 2007 amb la crisi econòmica. Les dificul-
tats de les administracions públiques per generar ingressos a causa de la disminució
de l’activitat econòmica, juntament amb els problemes estructurals que provoquen una
manca de recaptació –principalment la baixa pressió fiscal a les grans fortunes i a les
multinacionals i també el frau fiscal– han donat com a resultat un gran endeutament
amb la banca i els fons internacionals de gairebé totes les administracions públiques a
uns interessos abusius.
11. La responsabilitat política en el trossejament i el desballestament del sector pú-

blic està en les elits estatals i autonòmiques. En la mesura que es troben que el deute
–contret en bona part a causa d’inversions de dubtós interès general durant els anys de
bonança– era mot difícil d’assumir, es va decidir treure a la venda a preu de saldo bona
part del patrimoni públic, un patrimoni que va anar a parar, en molts casos, a les mans
d’aquells mateixos actors amb qui s’havia contret el deute. Aquesta ha estat durant molt
de temps la política dels governs anomenats sobiranistes.
12. L’entrada de l’esquerra institucional a les principals administracions autonòmiques

dels Països Catalans no ha servit per revertir aquesta situació. Tot i haver fet avenços
en polítiques culturals, lingüístiques o educatives, en les qüestions socioeconòmiques
i d’ordenació territorial les polítiques han resultat bàsicament continuistes respecte de
les èpoques dels governs de dretes, tant a les Illes, com al País Valencià i al Principat;
unes polítiques depredadores del territori i de privatitzacions de sectors estratègics que
han estat massives.
6
13. En resum, els anomenats governs del canvi han seguit governant al dictat de les
elits econòmiques i consolidant les privatitzacions i l’aprimament de les institucions
públiques. Aquests Governs, lluny de buscar una sortida a l’autonomisme, estant posant
sobre la taula una nova negociació per a la redistribució del poder territorial que contri-
bueix més a potenciar una nova fase autonomista i pactista amb l’Estat espanyol que no
pas una ruptura democràtica amb els marcs imposats.
14. Així doncs, arribem al dia d’avui amb un sector públic tocat, en bona part des-
mantellat i amb uns interessos econòmics que segueixen pressionant per fer-ne més
sang i acabar d’apoderar-se de sectors tan essencials com la sanitat. Això suposa una
pèrdua de sobirania de tota la població. Esdevé una fal·làcia parlar de la sobirania en
un país amb la gestió de l’aigua, l’electricitat –i la resta d’energies–, les comunicacions
analògiques i digitals, les principals infraestructures i bona part dels serveis públics
privatitzats.
15. A això hi hem d’afegir que vivim en un país sense una banca pública potent i on tot
el sistema financer –a qui s’ha donat el monopoli absolut de la política monetària i fi-
nancera– actua només en benefici propi i en la majoria dels casos en contra del bé comú.
Una banca que ha rebut ajudes multimilionàries mentre expropiava l’habitatge a milers,
en una bona metàfora de les relacions que ens governen. La reversió d’aquest model
resulta prioritària si de veritat volem recuperar la nostra pròpia sobirania.
16. En resum, amb l’objectiu d’afavorir processos d’acumulació de capital en un con-

text de crisi econòmica i institucional, s’ha facilitat, mitjançant l’aprovació de successives
reformes laborals, la retallada de drets laborals i socials per a la classe treballadora,
començant per la retallada del poder adquisitiu, la retallada de drets sindicals, de les
jubilacions i les pensions o la pràctica destrucció del sistema de cotitzacions socials,
la qual cosa ha eixamplat la desigualtat, tot augmentant el nombre de persones amb
menys recursos o d’aquelles que tot i treballar es troben en situació de pobresa.
17. Per superar aquest context de despossessió col·lectiva hem viscut, sobretot al
Principat, com cada vegada més sectors populars s’han sumat a la voluntat de cons-
truir una nova República que pugui servir com a revulsiu per canviar l’statu quo repre-
sentat pel règim del 78, hereu de la dictadura franquista que va imposar aquesta oligar-
quia econòmica, que també té despatx a Foment del Treball a Barcelona.
18. A partir de la retallada de l’Estatut de 2006 i la manifestació del 10 de juny de 2010,

cada vegada més sectors populars s’han adonat de la impossibilitat de donar sortida a
les seves reivindicacions de millora de les condicions de vida dins el marc polític, econò-
mic, jurídic i institucional de l’Estat espanyol. Per això, en un context de crisi econòmica
l’independentisme ha esdevingut cada vegada més una eina d’emancipació social.
19. L’apoderament i la politització de la societat catalana han anat augmentant durant

els darrers anys a partir de la confluència de diverses crisis de caire institucional, de-
mocràtic i socioeconòmic, coadjuvades per moviments de masses que han fet avançar
de forma significativa la consciència dels pobles sotmesos per la monarquia borbònica
(el moviment sobiranista i independentista a Catalunya, el 15M arreu de l’estat, i el lent
avenç d’un nou moviment obrer i popular esdevingut autònom de les velles estructures
cada vegada més lligades de peus i mans als interessos de l’estat i a la seva ideologia
de poder).
7
20. Ha estat gràcies a l’activitat i a la incidència d’aquests moviments que l’Estat de les
Autonomies ha entrat en una crisi profunda – una crisi de Règim. Davant les múltiples
dificultats i la fondària d’aquesta crisi, l’Estat espanyol i les seves classes dominants han
optat per una fugida endavant que amagava un projecte de refundació del règim a partir
dels següents elements:
• La tendència cap a la recentralització política, administrativa

i econòmica en relació al model de l’Estat espanyol
• La facilitació de processos d’acumulació capitalista basats
en la privatització de cada vegada més sectors econòmics.
• La retallada de drets polítics i socials amb l’objectiu de reforçar
els processos esmentats
21. A Catalunya és on aquesta crisi de règim s’ha aguditzat més, a causa de la con-
fluència de les diverses crisis esmentades (institucional, democràtica i socioeconòmi-
ca) que s’han traduït en l’articulació de múltiples moviments de caire nacional–popular
que han materialitzat una alternativa que ha portat l’Estat espanyol al caire del col·lapse
en aquest territori. L’evolució d’aquesta crisi serà determinant per a la refundació o per
al col·lapse definitiu d’aquest Règim del 78, així com per la configuració d’una nova Re-
pública catalana i l’articulació d’alternatives d’esquerres i sobiranistes al conjunt dels
Països Catalans i a la resta de pobles de l’Estat espanyol.
II. El processisme a les institucions: entre la reivindicació

política i la gestió autonòmica
22. Arran dels esdeveniments que s’han precipitat a partir de l’aprovació de les lleis
d’autodeterminació en el Ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre de 2017 i de
l’operació repressiva de l’Estat espanyol que comença a desplegar-se pels volts de
l’Onze de Setembre, però que no ensenya les seves afilades urpes fins el passat 20 de
setembre, des de determinats sectors polítics i periodístics s’ha volgut generar el relat
segons el qual allò que s’ha anomenat el “Procés” ja fa anys que s’enfonsa en el precipici
de la il·legalitat i la ingovernabilitat.
23. Però des de la perspectiva institucional, i malgrat el tremp mobilitzador i l’empenta

autoorganitzadora d’amplis sectors del poble català, des que la reivindicació pel dret
a l’autodeterminació entra en el terreny de la política parlamentària amb una vocació
de fer efectiu aquest dret constatable a través dels mandats dels partits polítics que
accedien al parlament, Govern i Parlament s’han esforçat, cadascun en els seus àm-
bits d’actuació, per complir de forma rigorosa l’ordenament jurídic vigent, combinant la
gestió autonòmica d’acord amb determinats interessos econòmics amb la reivindicació
nacional –exercida a través de declaracions simbòliques que després no es complien– i
una política d’emplaçaments a l’acord amb l’Estat espanyol.
24. Aquesta determinació de complir l’ordenament constitucional espanyol no ha estat

mai compartida per la CUP-AE primer, i tampoc després per la CUP-CC, perquè sempre
hem rebutjat la idea que és possible exercir l’autodeterminació d’acord amb una legalitat
dissenyada per impedir-ne aquest mateix exercici.
8
25. Així doncs, i des de 2012 ençà, els successius governs autonòmics s’han esforçat
a complir la llei espanyola en tot allò que feia referència a la gestió de l’administració
de la Generalitat, deixant el dret a l’autodeterminació en el terreny estrictament decla-
ratori i rebutjant en tot moment la desobediència institucional a tots els nivells. És des
d’aquesta perspectiva d’ordre que cal entendre el rebuig dels successius governs au-
tonòmics de desobeir el límit de dèficit imposat per l’Estat espanyol.
26. En tot cas, els successius governs compromesos primer amb el dret a decidir (CiU),
i després amb el dret a l’autodeterminació (JxS), alimenten una política de retallades i
privatitzacions que ja havia encetat el darrer govern tripartit (PSC, ERC i ICV). Els pres-
supostos autonòmics que impulsen són pressupostos que alimenten les polítiques de
retallades i de privatitzacions, que només queden atenuades (malgrat que no s’aturen)
amb el darrer pressupost aprovat, un pressupost que augmentava la despesa pública.
Malgrat el desacord profund amb aquest darrer pressupost argumentat per la CUP-CC,
finalment aquesta va accedir a la seva aprovació perquè segons el govern de Junts pel Sí,
sense aquest pressupost convocaria eleccions i el Referèndum no tindria lloc.
27. Però més enllà d’aquest suport puntual i instrumental la CUP-AE i la CUP-CC ha
denunciat sistemàticament les polítiques de retallades i de privatitzacions impulsades
o mantingudes pels governs d’Artur Mas i de Carles Puigdemont entenent que eren con-
tràries als interessos de la classe treballadora i la resta de classes populars, i que d’una
manera especial afectaven negativament les dones i els sectors de la població més ex-
posats a la precarietat i a la vulneració de tot tipus de drets.
28. A més, aquestes polítiques són contràries a la possibilitat de construir àmplies

majories socials favorables al projecte de país de qui les impulsa. Per aquest motiu, i
també pels nombrosos casos de corrupció que ha acumulat, el suport al partit de qui ha
ostentat la presidència de la Generalitat des de 2012 no ha deixat de baixar en les suc-
cessives eleccions a què s’ha presentat.
29. Amb l’objectiu de revertir aquesta dinàmica d’empobriment de les classes treba-
lladores i populars i alhora ampliar el suport al procés d’autodeterminació, que d’acord
amb la nostra proposta política només pot estar vinculat a una millora de les condicions
de vida d’àmplies majories socials, des de l’inici de la legislatura la CUP-CC va treballar
per l’assumpció pel govern d’un pla de xoc que desplegués mesures destinades a lluitar
contra les situacions d’emergència social.
30. Aquest pla de xoc hauria sumat sectors importants de la classe treballadora i de
la resta de classes populars a la lluita republicana. L’aplicació de les mesures que es
van incloure a la declaració del 9N de 2015 i les discutides durant el procés d’investidura
haurien ajudat a començar a redreçar les retallades, malgrat assumir que eren de mí-
nims, una bena a la ferida. Però ha estat una tònica des d’aquell moment i en totes les
negociacions posteriors la negativa de Junts pel Sí, especialment per la pressió del PDE-
Cat, a donar sortida a un mínim programa de reforma.
31. Les mesures de pla de xoc social que proposava la CUP-CC eren perfectament via-
bles fins i tot en el marc autonòmic, i haurien pogut ajudar a millorar, i molt, els serveis
públics. La majoria d’esmenes i propostes plantejades per la CUP-CC en les dues nego-
ciacions pressupostàries de la legislatura mai no van ser incloses pel govern de Junts
pel Sí, la qual cosa mostrava per un costat el domini de les polítiques neoliberals dels
darrers anys de govern Mas i la incapacitat d’ERC de revertir-les, i per l’altre la dificultat
d’assumir per part de Junts pel Sí la necessària desobediència a totes les lleis suspeses
pel TC, tot i que s’havien signat declaracions al respecte.
9
32. Durant la darrera legislatura, i gràcies també en part a l’acció política parlamen-
tària de la CUP-CC, han tingut lloc alguns avenços (encara que molt limitats) en relació a
matèries com la llei de canvi climàtic, que incloïa impostos a centrals nuclears i vehicles
contaminants entre d’altres, la tributació dels béns de luxe, l’habitatge, l’educació o la
Renda Garantida de Ciutadania, però els aparells judicials de l’Estat espanyol han dut a
terme un treball sistemàtic per anul·lar qualsevol avenç en matèria de drets.
33. En tot cas, tots els pressupostos impulsats primer per Andreu Mas-Colell (CiU) i
després per Oriol Junqueras (ERC), han complert escrupulosament els objectius i lí-
mits de dèficit imposats per l’Estat espanyol. La determinació dels successius governs
per respectar aquesta imposició es va veure ben clara amb la fracassada negociació
pressupostària del Govern de Junts pel Sí amb la CUP-CC durant la passada legislatura,
la primavera del 2016. De fet, les polítiques econòmiques dels darrers governs ni tan sols
han arribat a aplicar les polítiques socials que permetien els límits de l’autonomisme.
34. La desobediència als topalls de dèficit imposats per l’Estat espanyol era un dels
principals condicionants de la CUP-CC, justament com un element d’exercici de sobira-
nia econòmica orientat a superar els dogmes neoliberals segons els quals el control del
dèficit és més important que la garantia i cobertura dels drets socials.
35. L’activitat legislativa del Parlament durant les dues darreres legislatures no ha
desbordat el marc autonòmic, excepte en les lleis de transitorietat i de referèndum, les
lleis d’autodeterminació aprovades pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre. Malgrat
la baixa activitat legislativa dels anys 2013 i 2016, durant el darrer any, per exemple, el
Parlament ha aprovat fins a 19 lleis amb majories força àmplies en la majoria de casos.
Els anys 2014 i 2015 reflecteixen fins i tot activitats legislatives més elevades.
36. Per contra, l’activitat del Tribunal Constitucional ha tingut un caràcter excepcio-
nalment polític, especialment bolcada sobre lleis i decrets–lleis de l’administració ca-
talana. Són innumerables els recursos presentats per diverses institucions de l’Estat
espanyol contra l’activitat legislativa i governamental catalana, un alt percentatge dels
quals acaba amb la suspensió de lleis o d’articles d’aquestes lleis per part del Tribunal
Constitucional. De les 57 lleis aprovades entre 2012 i 2015, 16 han estat suspeses per
aquest tribunal polític de l’Estat espanyol, que han afectat matèries tals com l’habitatge,
la pobresa energètica, el dret a la participació política, el comerç, la igualtat entre homes
i dones, la prohibició del fracking o el comerç.
37. Des de 2010 amb el trencament del pacte constitucional estatal de forma unilateral
per part del Tribunal Constitucional espanyol a instàncies del PP i altres institucions de
l’Estat autonòmic, des del Defensor del Pueblo fins a diversos governs autonòmics del
PP, l’Estat espanyol ha torpedinat de forma sistemàtica l’activitat legislativa del Parla-
ment i l’activitat dels successius governs autonòmics.
38. La tradicional lleialtat institucional del catalanisme al poder respecte de les insti-
tucions de l’Estat espanyol ha anat minvant a partir del trencament del pacte constitu-
cional per part de l’Estat espanyol.
39. Malgrat tot, els interessos de classe que uneixen les elits polítiques de l’Estat es-
panyol amb les que tradicionalment han mantingut el control de l’autonomia han jugat
un paper fonamental en el desenllaç de diversos conflictes laborals a Catalunya: només
així s’explica l’arrenglarament del govern català i de les forces polítiques que li donaven
suport amb el govern espanyol en el conflicte que va tenir lloc l’estiu passat a l’aeroport
de Barcelona, o el de la primavera passada en relació al Decret de l’Estiba, quan el PDE-
Cat facilità al govern de Rajoy la seva aprovació.
10
40. En aquests dos conflictes sociolaborals el Govern de la Generalitat es posà del
costat de l’Estat i enfront del col·lectiu de treballadores. Estem parlant de dos con-
flictes de gran rellevància política i mediàtica relacionats amb la posició de poder de
l’Estat espanyol en infraestructures tant rellevants com els ports catalans o l’aeroport de
Barcelona.
41. El doble discurs i la pràctica contradictòria de les forces polítiques lligades al go-
vern català en relació al procés d’autodeterminació, l’actitud de sosteniment de deter-
minades polítiques socioeconòmiques claus per a la governabilitat de l’Estat espanyol
i el predomini d’unes relacions de poder desfavorables a les classes treballadores i
populars han estat una de les tòniques dels anys del procés.
42. En resum, doncs, fins que no va aparèixer el referèndum d’autodeterminació com

a clau de resolució del conflicte democràtic i polític el procés ha consistit, a nivell insti-
tucional, en una normalitat autonòmica només qüestionada per l’activitat política excep-
cional del Tribunal Constitucional, resposta per una activitat merament declarativa per
part del Parlament.
43. En aquest camí, el processisme ha consolidat una cultura política que a hores d’ara
continua sent un dels principals llasts per a la independència. Alguns dels seus prin-
cipals elements són:
• La verticalització de les decisions i la manca de crítica, que han estat el terreny

abonat per fiar-ho tot a l’astúcia.
• La idea del trànsit cap a la independència basat en el de la llei a la llei, que ha des-
dibuixat completament els elements cabdals de tot procés d’autodeterminació: la
disputa/conquesta del poder i la ruptura amb el règim –il·legítim– anterior. Així ma-
teix, això ha legitimat les institucions autonòmiques, que en comptes d’institucions
espanyoles a substituir han passat a ser institucions pròpies a defensar.
• La creença en la neutralitat de les institucions europees i la recerca d’un àrbitre
que apliqui una legislació internacional neutra en matèria d’autodeterminació la
qual cosa ha estat un dels factors que ha introduït més confusió durant aquest mes
d’octubre.
• La confusió de la desobediència civil no violenta amb la renúncia a desobeir la
legalitat espanyola, que va estar a punt de fer fracassar la defensa dels col·legis
electorals i ha evitat en moltes ocasions que el carrer actuï com a tensor.
• La continuïtat en la gestió neoliberal i l’empitjorament de les condicions mate-
rials de vida de les classes populars, i sobretot de les dones. Primer amb un fun-
cionament de plena normalitat autonòmica pel que fa als pressupostos, pagament
del deute per davant de qualsevol altra necessitat, consolidació de privatitzacions
i retallades, i després amb el pretext d’esperar a un procés constituent que ha de
servir per debatre l’actual marc neoliberal on es situa la gestió de les successives
coalicions al govern (primer CiU, després Junts pel Sí).
44. Des de l’intent frustrat de reforma estatutària el 2006 fins avui, la mobilització
i l’autoorganització popular han estat la clau de l’avenç dels plantejaments autode-
terministes a Catalunya. L’èxit del Referèndum de l’1 d’octubre i de la Vaga General de
resposta a la repressió de l’Estat espanyol el 3 d’octubre, així com la Vaga General del 8
de Novembre, són de fet una esmena a la totalitat d’aquests plantejaments, i indiquen
que el nivell de consciència popular superava de molt els límits en què aquest sobiranis-
me al poder l’havia volgut enclaustrar.
11
III. El referèndum i la resposta violenta de l’Estat espanyol:
un balanç de final de legislatura
45. A mitjan 2016, una vegada constatat que el govern de Junts pel Sí no té la
voluntat d’impulsar polítiques socials valentes que vagin més enllà dels límits mar-
cats per l’Estat espanyol i per les polítiques d’austeritat, unes polítiques que ser-
veixin per ampliar drets, i en observar que té un full de ruta equívoc per a l’exercici de
l’autodeterminació, la CUP-CC planteja la necessitat de resoldre la legislatura amb un
referèndum d’autodeterminació.
46. El Referèndum d’Autodeterminació dut a terme independentment de la disposició

a acceptar-lo per part de l’Estat espanyol era l’única eina possible vàlida per informar
la comunitat internacional del control efectiu del territori i que aquest control es fa amb
el suport de la majoria de la població, donada la interpretació equívoca dels resultats de
les eleccions del 27 de setembre de 2015 i el full de ruta definit per la coalició de Junts
pel Sí.
47. El torrent de mobilització popular generat especialment a partir del 20 de set-

embre amb el desfermament de la repressió de l’Estat espanyol confirma l’encert del
plantejament segons el qual el Referèndum d’Autodeterminació era la millor forma
d’accedir al control del territori, fins i tot amb un estat desplegant un dispositiu repres-
siu excepcional –tant en nombre com en disposició a utilitzar violència sobre la població.
48. La mobilització i autoorganització popular de l’1-O desborda el Govern de l’Estat

espanyol però també les previsions del Govern de la Generalitat. La convocatòria de
vaga del 3-O i la maniobra de l’”aturada de país”, referma que el Govern se sent incò-
mode en un context de mobilitzacions que cada cop controla menys. Entre la pressió
popular i la repressió de l’Estat, el 10 d’octubre deixa la Proclamació de la República en
suspens, a l’espera d’una negociació amb l’Estat espanyol o d’uns suports de la UE que
era evident que no arribarien, però també per refredar una dinàmica mobilitzadora que
no volien.
49. L’arrenglerament de la gran burgesia catalana, espanyola i europea al costat de

l’Estat espanyol obligava el Govern a canviar d’aliances i a buscar-les en sectors de la
classe treballadora i les classes populars, i a canviar la via de la negociació per la de la
mobilització i l’autoorganització popular. La proclamació de la República el 27 d’octubre
va ser un altre èxit de la mobilització popular, que va forçar a JxS a aprovar-la, però
sense cap intenció de defensar-la ni desplegar-la com ho demostra l’abandonament del
Govern i el Parlament, i l’acatament sense resistències al 155. El poc temps que triguen
PDeCAT i ERC a anunciar que es presentaven a les eleccions del 21D evidencia que pre-
ferien la sortida de les eleccions autonòmiques al desplegament i defensa activa de la
República.
50. La via eslovena, que sovint s’ha apuntat com una possibilitat per a Catalunya per
accedir a la independència, no és una possibilitat real en les condicions actuals: ni es
disposa de la mateixa força institucional –la posició favorable de l’exèrcit i de la policia–,
ni es disposa d’una majoria social equivalent a l’eslovena. Les estructures d’estat que
els successius governs autonòmics havien predicat s’han descobert com a incompletes,
insuficients o inútils en un context de dura repressió per part de l’Estat espanyol.
12
51. En tot cas, aquesta agressivitat per part de l’Estat espanyol ha deixat al descobert
no només la falta de preparació suficient per part del govern, sinó la ingenuïtat tant
d’aquells plantejaments que defensaven un trànsit legal màgic cap a la independèn-
cia i el paper d’àrbitre favorable als drets humans que tindria la Unió Europea com la
d’aquells altres que defensen la possibilitat de construir sobiranies i d’eixamplar drets
dins el marc constitucional vigent i la possibilitat d’un referèndum pactat amb l’Estat
espanyol.
52. La ingenuïtat es converteix en cinisme quan s’equipara aquells qui a través de la

violència, la repressió i l’amenaça de l’Estat espanyol han retallat drets de tot tipus i
aquells altres que han intentat eixamplar i consolidar drets.
53. S’ha demostrat que l’Estat espanyol només entén la lògica dels fets i la força de la
mobilització massiva. Les lluites d’alliberament nacional han requerit sempre que les
majories socials estiguessin disposades afrontar dosis de violència i de repressió per
part dels estats que insistien a negar els seus drets. L’Estat espanyol, doncs, ha demos-
trat que no cedirà només als vots i a la democràcia.
54. El discurs de “la llei a la llei” i la “revolució dels somriures”, que només tímida-
ment hem intentat combatre per no trencar la unitat, no ha servit per allò que anàvem
a fer i no ha preparat la classe treballadora ni la resta de classes populars ni per les
dificultats a l’hora d’implementar la República ni a fer front a l’embat repressiu de l’Estat
espanyol, un fet que, amb el discurs de la por, facilita la desmobilització en el moment
que és més necessària.
55. Entomem l’autocrítica de no haver sabut potenciar durant tot aquest darrer perío-
de un altre marc de mobilitzacions molt més intens i més àgil que hauria pogut corregir
aquesta situació, així com per no haver estat capaços d’entendre la importància d’un
marc diferent de mobilitzacions ni d’haver fet totes les propostes com calia sobre la
manera com s’havien de concretar aquestes estructures d’estat, ni d’haver pensat sobre
la seva direcció en un context d’unilateralitat, si bé és cert que no hem disposat ni molt
menys d’un equip d’assessors equivalent al del govern.
56. Per acció o per omissió hem contribuït a aquesta manca de preparació de cara als
moments decisius que es van afrontar durant el mes d’octubre. Malgrat això, durant tota
la legislatura la CUP-CC hem reiterat alguns aspectes que en els moments decisius
s’han revelat com a claus: d’una banda, que sense una desobediència civil i institucional
massiva als designis i negacions de drets no és possible la independència; i de l’altra,
que en aquest trànsit cap a la República, el paper dels mossos i de la justícia seria clau.
57. I finalment, com a CUP-CC ens podem retreure no haver estat prou convincents,
en relació a les forces parlamentàries que donaven suport al govern, però tampoc en
relació a les forces que es reclamaven d’esquerres, a l’hora de reforçar polítiques que
recosissin el país allà on aquest està més trencat: 1.500.000 de persones en situació de
pobresa severa, 21% de persones vulnerades socialment, 800.000 persones afectades
per la pobresa energètica, 726.000 persones a l’atur, 50% d’atur juvenil.
58. No és una qüestió de destinar més diners a les polítiques socials, és imprescindi-
ble revertir les condicions materials de vida de la classe treballadora i de la resta de
classes populars: probablement, durant la darrera legislatura, la CUP-CC també hem
interioritzat el discurs de la gestió de la misèria com a mal menor. I això també trobem
imprescindible revertir-ho.
13
59. Finalment, avui, després del referèndum victoriós i excepcional del passat 1
d’octubre, després de l’apel·lació al diàleg feta al govern espanyol i la petició de media-
ció adreçada a la comunitat internacional el passat 10 d’octubre, la resposta de l’Estat
espanyol ha estat en clau d’empresonaments, de més amenaces repressives, de la vio-
lència i la impunitat feixista als carrers dels Països Catalans, i la reacció dels estats de
la Unió Europea ha estat la de dibuixar la qüestió catalana com una qüestió interna de
l’Estat espanyol i reconèixer i defensar el seu ordenament constitucional.
60. En aquest context la renúncia de l’antic govern de la Generalitat a desplegar la Re-

pública proclamada el 27 d’octubre ha situat les tasques de creació de la República en
una fase de gran complexitat. La CUP-CC defineix en aquest programa electoral el seu
ferm compromís en la materialització i la construcció de la República de l’1 d’Octubre, la
república de la lluita del poble contra l’opressió, de la dignitat contra la injustícia, de la
igualtat, la fraternitat i la pau davant el poder, l’odi i la violència.
B. LA REPÚBLICA DE L’1 D’OCTUBRE
61. La CUP-CC vol fer valdre des d’ara mateix la República Catalana de l’1 d’octubre,
una República feta per i per a les classes populars. Aquest protagonisme popular és
imprescindible per materialitzar la República, i la CUP-CC contribuirem a desplegar-lo
a través de les eines que s’expliquen en el present apartat.
IV. El marc polític de les eleccions del 21D i el programa de la

CUP-CC: la via catalana a la República
62. Els diferents programes, agendes i projectes polítics que es confrontaran en les
eleccions del proper 21D ho faran en un context excepcional, definit per les següents
realitats:
• L’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i la suspensió del Govern

(Consellers i alguns alts càrrecs).
• La repressió i la retallada de drets generalitzada contra tota mena de persones i
col·lectius (membres del govern i parlamentaris, mestres, regidors i alcaldes, in-
formàtics o activistes), amb empresonaments cautelars, imputacions, denúncies,
multes i identificacions, acompanyats de violència impune de grups feixistes als
carrers.
• El desplaçament i instal·lació a Catalunya de nombrosos efectius de les forces
d’ocupació espanyoles, de forma extraordinària però sense data de finalització.
• La intervenció de les finances de la Generalitat. Primer a través del Fons de Li-
quiditat Autonòmica (FLA), després amb la vigilància de les despeses a través
d’informes (21 de juliol) i després amb el bloqueig dels comptes (20 de setembre).
• La intervenció de les finances municipals a través de la Llei de Racionalització i
Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL).
• El recurs i suspensió sistemàtics per part del TCE de la majoria de lleis aprova-
des ple Parlament de Catalunya en els últims anys, començant per l’últim Estatut
d’autonomia reformat el 2006, però que després de la retallada del 2010 per part
del TCE no va ser referendat pel poble català, i continuant per les desenes de lleis
o de resolucions que des del 2012 s’han recorregut al TCE.
14
• La constatació que el referèndum, malgrat comptar amb un ampli suport dins la
societat catalana i dins l’arc parlamentari, ha estat prohibit i reprimit per l’Estat
espanyol.
• La perspectiva que aquestes formes d’intervenció es mantinguin o s’agreugin.
63. Tot el pes de l’Estat espanyol ha caigut sobre les institucions catalanes, anul·lant
gairebé tot espai d’autogovern. Això afecta, per tant, tota proposta de polítiques públi-
ques que es vulguin debatre de cara al 21D.
64. Cal destacar la complicitat de PP, Cs i PSC amb aquesta anul·lació de l’autogovern.
Alguns d’ells tindran la voluntat d’explicar-ho com un càstig temporal a l’anterior Go-
vern, venent alhora l’esperança que aquesta anul·lació canviï a partir del 21D. Però no hi
ha cap garantia que això sigui així. És més, alguns portaveus del govern espanyol ja han
amenaçat que segons quines siguin les polítiques del Parlament i del Govern sorgits del
21D, l’article 155 es podria tornar a aplicar.
65. Cal ser conscients que l’autonomisme no té cap recorregut. Hem de saber que to-
tes les polítiques públiques que contindran els diferents programes electorals seran,
en gran mesura, irrealitzables en l’hipotètic marc autonòmic que resultaria del resta-
bliment de la situació pre-155. Perquè més enllà del 155, la resta d’elements que hem
llistat al principi continuaran vigents: intervenció financera del Govern autonòmic i dels
municipis i atac sistemàtic del TCE contra qualsevol llei mínimament ambiciosa.
66. Les solucions de futur cada vegada estaran més polaritzades: o acceptació resigna-
da de la recentralització, o construcció de la República Catalana.
67. El bloc republicà ha d’assumir que construir la República en aquest context passa
per desenvolupar una estratègia que necessàriament combini la tasca institucional amb
el poder popular, prenent la iniciativa política i desenvolupant una estratègia de resis-
tència a les imposicions.
68. L’estratègia de resistència passa per oposar-nos a les formes d’intervenció que
pugui mantenir l’Estat espanyol sobre Catalunya. Això implica una major organització
popular, a nivell de plataformes locals i altres organismes de participació popular, però
també en els centres de treball, especialment els treballadors i treballadores públics.
Cal seguir impulsant la coordinació amb els sectors del sindicalisme combatiu que s’han
mobilitzat per la vaga del 3O i del 8N, intentant crear dinàmiques de treball conjuntes.
Però implica sobretot materialitzar la República.
69. Aquesta resistència té per objectiu desemmascarar la naturalesa autoritària

de l’Estat espanyol i lluitar contra la imposició de les seves polítiques repressives i
d’anul·lació de l’autogovern. L’objectiu d’aconseguir la llibertat de tots els presos polítics
i l’amnistia de tots els actors és imprescindible i inajornable. Tanmateix resulta igual de
transcendent que aquest marc antirepressiu no es deslligui de la lluita per la implemen-
tació de la República de l’1 d’Octubre com a eina de ruptura del règim i per tant com a
oportunitat de canvi real i de millora de les condicions materials de vida de les catalanes
i els catalans.
V. Línies generals del treball de construcció republicana

70. En tot cas, la prioritat de la CUP-CC passa per la materialització i la implementació
del mandat popular de l’1 d’Octubre, és a dir: la construcció de la República. No hi ha
alternativa democràtica a la República de l’1 d’Octubre, simplement perquè qualsevol
intent de recuperació d’una certa normalitat autonòmica significa acceptar la retallada
15
de drets de tot tipus per part de l’Estat espanyol que s’ha produït des del 20 de setembre,
i que es podria tornar a produir sempre que l’Estat espanyol hi estigui interessat.
71. Des de la CUP-CC defensem que cal articular les tasques de construcció i mate-
rialització de la república en els següents àmbits: en el terreny institucional, garantint
la implicació de l’administració autonòmica no només en l’oposició al 155 sinó en la
materialització de la república; a nivell municipal, en el desplegament i la construcció
de sobiranies; a nivell de poder popular, potenciant l’autoorganització i la mobilització
popular per defensar la república; i a nivell internacional, teixint aliances a tots els ni-
vells. Finalment, cal un gran acord polític que faciliti que el govern sorgit de les urnes el
21D es comprometi amb un programa de construcció republicana que només es podrà
aplicar mitjançant la unilateralitat.
72. A nivell institucional, la unitat popular s’ha d’assegurar que l’administració au-
tonòmica no serà neutra davant dels embats de l’estat espanyol, i que és peça clau per
a la construcció de la República, tot superant els límits demostrats per Junts pel Sí en
els dies decisius d’octubre.
73. Més enllà de l’oposició al 155, l’administració haurà d’impulsar les polítiques i in-
fraestructures necessàries per materialitzar la República, amb fermesa i mesures
concretes. Tanmateix, el poder i la legitimitat republicanes no poden dependre només
de la Generalitat ni d’aquelles institucions sotmeses a l’ordenament jurídic de l’Estat
espanyol a dia d’avui. La font de sobirania és el poble català. Alhora, des del munici-
palisme, caldrà impulsar també que les institucions actuïn amb l’objectiu republicà tot
aixecant una nova institucionalitat republicana on el poder popular sigui l’eix central i qui
en garanteixi el desplegament.
74. El desplegament del projecte republicà ha de ser en clau de garantia de drets i

d’horitzó constituent. L’objectiu de la construcció d’una nova República no té res a veu-
re amb qüestions essencialistes, sinó amb la necessitat de garantir tot tipus de drets
poltics, socials, econòmics, ambientals i sexuals que no són garantits en l’actual estat
de coses. La seva garantia passa per unes transformacions estructurals que ara i aquí
només són plantejables a partir d’un procés constituent de construcció d’una nova re-
pública.
75. Els municipis i la política municipal són imprescindibles per desplegar un procés
de construcció i arrelament de sobiranies, un procés imprescindible perquè la repú-
blica tingui una base material i democràtica sòlida. Cal generar xarxes i estructures
que permetin activar processos productius que no siguin explotadors i desenvolupar
mecanismes de distribució equitatius de la riquesa en què la presa de decisions sigui
democràtica (ni jeràrquica ni despòtica) on s’impulsin processos que donin prioritat la
comunitat per sobre de l’individu.
76. La construcció de sobiranies passa fonamentalment per teixir xarxes de contrapo-

der i d’autogestió en àmbits com l’alimentació, l’energia, les cures i la gestió de serveis
i equipaments públics entre altres, amb l’objectiu de generar canvis substancials en les
condicions materials de vida de les persones que viuen als nostres municipis.
77. Aquesta construcció de sobiranies passa també, de forma subsidiària, per plantejar
i desenvolupar un treball coordinat amb altres forces polítiques que permeti mantenir
la independència de cada projecte però que ajudi també a la visualització d’un ampli ven-
tall de forces polítiques i socials disposades a desplegar un projecte d’autodeterminació
i de sobirania popular.
16
78. Paral·lelament, la CUP-CC es compromet a donar suport al desplegament d’un po-
der popular en el qual l’autoorganització i la mobilització populars tinguin un paper pro-
tagonista en el compromís de defensa republicana, en la construcció i el desplegament
de sobiranies i en la recerca de complicitats i d’aliances a nivell internacional.
79. Cal treballar de forma sistemàtica per recollir simpaties i aliances per al procés
de construcció republicà arreu dels Països Catalans, afavorint els moviments polítics i
socials que ja s’estan desenvolupant en la línia de qüestionament del règim del 78. Però
també cal treballar en aquest sentit a nivell internacional.
80. En l’àmbit de l’Estat espanyol, cal estrènyer les relacions polítiques amb orga-
nitzacions de la resta de pobles, tot coordinant acció política amb organitzacions po-
lítiques, socials i sindicals amb l’objectiu d’estimular processos d’autodeterminació i
de construcció d’alternatives al Règim del 78 que explota i oprimeix tots els pobles de
l’Estat espanyol i les seves classes populars i treballadores.
81. En l’àmbit internacional cal actuar per denunciar la vulneració de drets per part
de l’Estat espanyol, per obtenir el reconeixement de la República Catalana (intensificant
les relacions amb moviments polítics, amb Fòrums i amb Governs) i per enfortir les xar-
xes de suport a la República que estan sorgint arreu del món.
82. Avui no existeix la possibilitat de generar una negociació bilateral amb l’Estat
espanyol en igualtat de condicions sobre la base del reconeixement del dret a
l’autodeterminació del poble català, motiu pel qual la negociació no pot ser una proposta
central. Es tracta d’un objectiu inassolible si no actuem políticament, en algunes qües-
tions, de manera unilateral.
83. La unilateralitat s’ha demostrat com l’única manera possible d’avançar. Només a
partir de l’exercici de la sobirania i de l’autodeterminació l’Estat espanyol i la comunitat
internacional han reaccionat: aquest és, sens dubte, el principal aprenentatge de l’1-
O. Només generant contextos d’unilateralitat es provoquen canvis en el taulell de joc i
s’avança en la conquesta de dret i en la construcció de la República. Sabem que no és
una via de resultats immediats, però també sabem que és l’única manera sincera de
materialitzar el dret a l’autodeterminació.
VI. Per un govern compromès amb la República de l’1 d’Octubre

84. Creiem que és imprescindible que de les eleccions del 21D en sorgeixi un Govern
compromès amb la construcció de la República. La CUP-CC no donarà suport a cap
Govern que pretengui un retorn a l’autonomisme, o que entengui el diàleg amb l’Estat
espanyol com a punt de partida al qual supeditar-se. Cap d’aquestes dues opcions per-
met desplegar la República de l’1 d’octubre.
85. La CUP-CC només es plantejarà el suport a la investidura d’un govern que situï el
seu objectiu prioritari en la materialització de la República, que no en dilati els termi-
nis i que tingui l’objectiu d’impulsar els Decrets de la Dignitat que basteixin el marc re-
publicà provisional i atorguin drets socials i polítics, producte d’uns acords programàtics
clars, basats en:
1. L’adopció d’un pla de xoc contra la pobresa.

2. El desplegament d’un pla de proclamació de la voluntat de construcció de la Re-
pública Catalana, el desenvolupament de la llei de transitorietat, la convocatòria
de l’Assemblea Constituent i l’impuls dels decrets republicans inicials, així com
17
l’impuls immediat de mesures orientades a ampliar els drets de la majoria treba-
lladora i popular i el desplegament de les lleis aprovades al Parlament i suspeses
pel TC.
3. La creació d’un poder financer propi (banc central català i banca pública).
4. El control dels sector estratègics de l’economia com l’energia, les comunicacions
i el transport.
5. La creació d’una xarxa pública de telecomunicacions.
6. La recuperació de la titularitat, gestió i provisió pública de tot els centres que for-
men part del SISCAT (Sistema Sanitari integral d’utilització pública de Catalunya).
7. La supressió dels concerts educatius a les escoles privades, començant per aque-
lles que segreguen l’alumnat per sexe i discriminen laboralment les dones.
8. La recuperació de la titularitat, gestió i provisió pública de tots els centres so-
ciosanitaris per garantir un sistema públic de socialització de la tasca de cures
d’envelliment i de dependència.
9. La mobilització immediata via expropiació per raons d’interès general i sense
compensació de tot el parc d’habitatges buits propietat de les entitats financeres i
grans tenidors per incorporar-los a un part públic d’habitatges.
10. La finalització del desplegament de les forces d’ocupació per fer possible un con-
trol efectiu del territori.
11. El desplegament de mesures contra la corrupció en línia amb les ja aprovades pel
Parlament.
12. Xoc contra la violència masclista i contra els feminicidis.
86. La CUP-CC es mostra disposada a plantejar-se la seva entrada en un govern re-

publicà en el cas que, sobre la base del desenvolupament dels acords al voltant dels
Decrets de la Dignitat, s’acordés amb les forces guanyadores de les eleccions un com-
plet programa de govern en clau de construcció republicana, de procés constituent, i
d’ampliació de drets per a la classe treballadora i la resta de classes populars. La CUP-
CC hauria de validar en Assemblea Nacional Extraordinària la possibilitat d’acceptar
aquest acord de governabilitat i, en funció d’aquest, la seva eventual entrada al govern.
87. En cas de derrota dels plantejaments republicans, o en cas que la resta de candi-
datures independentistes no prioritzin la materialització la República, sinó que prioritzin
combatre els efectes del 155 i intentar un nou procés d’acumulació de forces a partir
de l’aliança amb altres espais polítics per tal de facilitar el terreny cap a un canvi de
govern a nivell estatal, el grup parlamentari de CUP-CC optarà per una tàctica de no
col·laboració, a través de la no assistència als Plens o el vot de bloqueig, ja que entendrà
que s’haurà ignorat el mandat popular de l’1 d’octubre així com la proclamació de la Re-
pública el 27 d’octubre al Parlament.
VII. L’inici del procés constituent i la convocatòria de l’Assemblea

Constituent
88. La CUP-CC promourà l’inici del Procés Constituent, com un procés que haurà de ser
democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar
amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser refren-
dada en un Referèndum.
18
89. La CUP-CC aposta per l’impuls d’una Assemblea Constituent Provisional a partir
del 22D formada per tots els diputats del Parlament de Catalunya i per una representa-
ció del món municipal, amb l’objectiu d’elaborar les bases de funcionament del Procés
Constituent i iniciar el procés de participació popular que s’hi vincula.
90. A nivell popular, cal emplaçar tots els agents cívics i socials per constituir la plata-
forma promotora del Procés Constituent o Pacte Nacional pel Procés Constituent. I en
un segon moment, articular el Fòrum Social Constituent, amb la missió de sistematitzar
les propostes emanades de la participació popular i sotmetre-les a una consulta demo-
cràtica en forma de Multirreferèndum.
91. Durant la fase participativa, els ajuntaments impulsaran debats constituents pro-
movent la participació de la societat civil i facilitant els recursos i espais propis necessa-
ris pel desenvolupament correcte del debat.
92. La fase decisòria del procés constituent recollirà els resultats del Multirreferèn-
dum com a mandat vinculant per al Parlament resultant d’unes noves eleccions, que
esdevindrà l’Assemblea Constituent.
93. El procés constituent es desenvoluparà en un context en el qual l’Estat espanyol i el

seus aliats seguiran jugant fort la carta de voler dividir la societat catalana. Davant les
iniciatives de confrontació basades en aquesta estratègia cal contraposar un model de
vida republicana que prioritzi aquelles accions que fomentin una societat cohesionada i
que impliqui totes les expressions de l’associacionisme compromeses amb els valors de
la democràcia i dels drets col·lectius.
C. DRETS SOCIALS I POLÍTICS, REPÚBLICA I

ASSEMBLEA CONSTITUENT
94. Des de la CUP-CC entenem que els fonaments de la República de l’1 d’octubre
són l’exercici de la sobirania plena, la garantia de drets socials i polítics i l’existència
d’espais de poder popular. Aquests tres elements són els que plasmem en la nostra
campanya sota el lema drets socials, república i assemblea constituent. El nostre pro-
grama polític per al post 21-D ha de desplegar-se en aquesta direcció per tal de mate-
rialitzar la República i per tal de reforçar aquells àmbits que han suposat més debilitat
en les darreres setmanes i mesos per al projecte republicà.
95. En les darreres setmanes hem vist que no n’hi ha prou declarant la República el
dia 27 d’octubre, i que cal donar-li continuïtat i sobretot garantir la seva implementació.
Es fa difícil fer-ho sense poder, sense poder institucional i sense poder popular, i so-
bretot sense un missatge instrumental en relació amb la manera com ha de ser aquesta
República: un espai de conquesta de drets a favor de la majoria i per tant de les classes
populars. Per això resulta imprescindible que en aquest nou escenari en què ens trobem
centrem els nostres debats i propostes en aquesta direcció.
96. Un país privatitzat difícilment pot ser instrument de construcció de sobiranies. Per
tant, resulta imprescindible en aquest procés de construcció republicana la recupe-
ració del màxim d’espais de control públic perquè més enllà de la nostra defensa en
tant que mecanismes que socialitzen els beneficis i permeten fer polítques públiques
realment transformadores són també eines de construcció de sobirania republicana.
19
I en la mateixa lògica es troben també els treballadors públics: sovint s’ha utilitzat un
discurs que ha volgut mantenir al marge de la construcció republicana els “funcionaris”;
tanmateix els fets ens han demostrat que és absolutament necessari el seu compromís
polític amb el mandat popular majoritari, des dels Mossos fins al personal administratiu.
97. En són bons exemples l’escola pública catalana o la televisió pública. Són estructu-
res de sobirania, amb treballadores compromeses que no accepten ingerències i que de-
fensen amb determinació els consensos establerts per la comunitat per a aquest model
públic. Per això són blancs de la dreta postfranquista i del conjunt de l’ultranacionalisme
espanyol per la seva potencialitat i perquè són exemples del que necessitem com a eines
de construcció republicana.
98. A més hem pogut veure que amb el xantatge de les empreses que han canviat de seu
social tot fent el joc a l’Estat espanyol es demostra que com menys dependència tenim
d’aquestes grans empreses financeres, energètiques i d’infraestructures més sobirans
som. Difícilment podrem construir la República catalana si tenim un país privatitzat.
Un país privatitzat és carn de canó del xantatge empresarial. A més fortalesa del poder
polític, menys força del poder empresarial. És per això que la CUP-Crida Constituent ha
elaborat un programa polític que dibuixa els passos que caldrà fer per posar les bases
materials de la República partint de la recuperació dels recursos productius i estratè-
gics que actualment no compleixen els criteris de no depredació del medi natural i de
sostenibilitat social. Davant l’economia de rapinya i l’economia financera i especulativa,
la CUP-CC advoca per situar al centre de l’economia les necessitats humanes i l’entorn
que possibilita la vida. Per tant cal una banca pública forta, empreses energètiques pú-
bliques i gestió pública de les grans infraestructures del poble al servei del poble.
99. Hem dividit el programa relatiu a les bases de la República en els tres conceptes
de campanya. Comença desenvolupant els drets socials i polítics i la seva conquesta
des de la lògica de recuperació de les sobiranies, continua parlant de república definint
quins són els principals trets polítics que l’han de definir i finalment aborda la idea de
l’assemblea constituent amb la mirada posada en l’existència d’espais de poder popular.
VIII. Drets socials, la construcció de les sobiranies

1. Sobirania econòmica: economia al servei del poble i de la construcció republicana
100. Des de la CUP - Crida Constituent volem que el centre de l’economia siguin les
necessitats humanes i l’entorn que possibilita la vida. Per això, volem posar les bases
d’un model de relacions econòmiques que vehiculi les necessitats de producció, consum
i distribució de la societat, tot donant prioritat a l’ocupació per damunt del benefici. El
progrés econòmic ha d’estar relacionat amb l’equitat, la participació, la sostenibilitat
ambiental –ajustant aquest progrés als límits físics de la disponibilitat dels recursos– i
la cooperació. Les organitzacions de caràcter econòmic no es poden basar en l’afany
de lucre, sinó en el bé comú i compartit i en el desenvolupament col·lectiu, comunitari i
personal.
101. Amb l’objectiu de recuperar el control sobre l’àmbit financer i vincular-lo amb una
activitat econòmica equilibrada, la banca pública hi ha de jugar un paper estratègic.
Així, l’objectiu principal de la banca pública ha de ser influir –de forma directa i indirec-
ta– sobre el mercat financer i garantir que aquest respon a l’interès general per sobre
dels interessos privats. Cal tenir en compte que qualsevol país que vulgui tenir un mí-
nim de sobirania real i garantir el seu futur econòmic necessita una estructura pública
que tingui vocació social, que treballi per transformar d’arrel el model socioproductiu
i reproductiu i que posi els recursos a la disposició dels interessos del poble. Partint
de l’experiència grega, els bancs són un repte essencial per a qualsevol projecte de canvi
20
social. La banca pública ha de respondre a la funció social de vertebració del territori i de
transformació productiva i industrial, amb criteris democràtics i de sostenibilitat social
i mediambiental.
102. Aquesta nova banca pública ha de partir d’uns principis bàsics que permetin pen-
sar en una manera d’entendre les finances diferents, posant l’interès comú per davant
dels interessos del capital:
• Cal crear una banca al servei de les persones i de l’economia productiva i re-
productiva que defugi els guanys immediats i la volatilitat dels mercats financers
i especulatius que tan de mal fan a les persones i al nostre entorn. Així doncs, la
banca pública no ha d’oferir productes bancaris basats en la borsa i altres mercats
especulatius.
• La banca pública ha de ser una banca ètica i per tant ha de fer compatible la ren-
dibilitat financera i econòmica amb l’assoliment d’objectius socials i ambientals.
En aquest sentit, a l’hora de valorar la concessió de crèdit s’hauran d’utilitzar me-
canismes d’avaluació per valorar el retorn econòmic, però que també permetin
valorar el retorn social i ambiental sota un control que hauria de permetre el se-
guiment durant el tot el període de retorn.
• Ha de ser una banca de proximitat que ha de garantir la informació i la com-
prensió dels seus productes per part dels clients, sobretot pels particulars. Ha
de ser un banc que operi amb productes senzills i comprensibles que assegurin
la igualtat d’informació entre el banc i el client i que evitin casos com els de les
participacions preferents, clàusules terra, swaps, índexs de referència com l’IRPH,
comissions excessives o altres tipus de clàusules abusives.
• La banca pública ha de garantir el finançament de les administracions públiques,
des dels ajuntaments fins a la Generalitat. Entre les seves finalitats socials ha
de permetre el finançament de projectes destinats a la millora de la qualitat de
vida de les persones, i ho ha de fer amb unes condicions preferents quan es tracti
d’administracions i empreses públiques.
• En la línia per la seva aposta per l’economia productiva i reproductiva, no no-
més ha de ser una eina financera, sinó que ha de participar, tal i com fa en part
l’actual ICF, en el capital social d’empreses en sectors que es considerin impor-
tants i hauria de ser una eina per ajudar a nacionalitzar aquells sectors privatitzats
els darrers 40 anys i també aquells que es consideri que han de ser de propietat
col·lectiva.
• La banca pública ha de jugar un paper clau per mirar d’evitar les bombolles
especulatives en el mercat de l’habitatge. Des de la banca pública s’ha de respec-
tar totalment l’ús social de l’habitatge i cedir la gestió de tots els immobles de la
seva propietat a les administracions públiques. Les hipoteques que es concedeixin
hauran d’incloure clàusules que reconeguin el dret a la dació en pagament en cas
d’impossibilitat de fer front als pagaments hipotecaris.
• Implementar mecanismes efectius que combatin la inversió especulativa i que
fomentin la inversió productiva, sobretot per a les petites empreses i per a joves
emprenedors.
• Potenciar i afavorir les cooperatives de crèdit com a mecanisme financer contro-
lat per la ciutadania.
21
103. Per això, cal començar a posar les bases per bastir aquesta banca pública a partir
de les eines que actualment existeixen tant en mans del poder institucional com del po-
der popular. La CUP-CC es compromet a treballar per:
• Generar les estructures necessàries que assegurin la creació d’una banca públi-
ca que, més enllà de ser un instrument de lluita contra els efectes destructors de
l’economia capitalista i del model productiu actual, esdevingui en la pràctica el pal
de paller de la constitució de la República.
• Impulsar una reforma de l’Institut Català de Finances (ICF) per tal que es conver-
teixi en l’embrió real de la banca pública catalana; per això, cal que se’n reformi
la governança i que sigui realment democràtic i públic. Alhora, cal incorporar en
totes les seves avaluacions de crèdits, préstecs o avals el retorn social i ambiental
de qualsevol de les peticions de finançament.
• Implementar la necessària transparència de l’ICF, que ha de ser bandera d’una
banca pública al servei de la transformació, de manera que la informació sobre
crèdits concedits, les condicions i l’evolució ha d’estar a l’abast de la població de
manera clara i concisa.
• Recuperar totes les propietats en mans de la SAREB en territori català per tal de
destinar-les a augmentar el parc públic d’habitatge de lloguer social.
• Recuperar com a propietat pública tots els actius en territori català de Bankia,
controlada en més d’un 60% pel FROB. Això ha de servir per començar el desple-
gament pel territori de la nova banca pública comercial.
• Fomentar les finances ètiques i cooperatives i l’activació de l’estalvi per garan-
tir i dinamitzar l’accés al crèdit de l’economia productiva. En aquest sentit, fixar
l’obligació que totes les administracions catalanes dipositin part dels seus fons en
entitats de finances ètiques i cooperatives.
104. L’expansió de l’economia capitalista i el seu refinançament (i crisi) en l’economia

mundial ha tingut un efecte devastador per al medi ambient i per a la classe treba-
lladora a escala planetària. I en les classes populars dels Països Catalans s’ha traduït
en: depauperació mediambiental extrema, canvi climàtic, extincions, etc., polítiques
d’austeritat, retallades socials, privatitzacions de serveis públics i béns col·lectius, atur
massiu estructural, deteriorament de les condicions laborals i salarials, entre molts
altres efectes.
105. El deute és una de les principals formes de desposseir la classe treballado-

ra i d’espoliar nacions senceres en benefici del capital. Combinat amb les polítiques
d’austeritat i amb la sistemàtica desfiscalització de les classes dominants, el deute pri-
vat s’ha reconvertit en públic, i esdevé així una part molt important dels pressupostos de
les administracions públiques. La política de carregar el deute sobre les classes popu-
lars i la classe treballadora en particular ha de desaparèixer. L’obligatorietat, prioritària,
de pagament del deute ha significat una retallada sistemàtica de les polítiques socials.
106. Actualment, més del 75% del deute públic català està en mans de l’Estat espanyol
via el FLA. Els darrers anys la política de la Generalitat no ha estat en cap cas la reducció
deute públic, sinó el traspàs del deute comercial al FLA, i ha facilitat així la intervenció
econòmica de les finances públiques i en conseqüència el control de les polítiques públi-
ques per part de l’Estat espanyol. El deute s’ha convertit en una eina més de subordina-
ció de la Generalitat a l’Estat espanyol.
22
107. L’exercici de la plena sobirania popular requereix no només trencar amb les im-
posicions de l’Estat espanyol, sinó també de la UE i la Troica, institucions antidemo-
cràtiques que actualment dicten les polítiques neoliberals d’austeritat. La CUP-CC es
compromet a:
• Suspendre immediatament el pagament del deute i decretar l’impagament defi-

nitiu de la usura legalitzada, fins a resoldre les necessitats de les classes popu-
lars.
• Defensar la realització d’una auditoria popular del deute amb el suport de
l’administració que tindrà com a objectiu saber com i en què s’han gastat els re-
cursos i fomentar un debat públic sobre l’origen de la llosa del deute i les seves
conseqüències per a la vida de les classes populars. Aquesta auditoria també tin-
drà com a objectiu dirimir la il·legitimitat del deute i, en conseqüència, si el seu
pagament ha de seguir recaient, com fins ara, en les classes populars a partir de
la priorització (obligada) del seu pagament abans que qualsevol política social.
• Potenciar una xarxa d’entitats públiques desobedients amb el deute.
2. Sobirania energètica i dels béns comuns naturals
108. Actualment, el consum energètic del Principat de Catalunya depèn en un 95%

de fonts d’energies no renovables i contaminants que estan subjectes als moviments
geopolítics i a l’especulació dels mercats financers internacionals, amb un model ener-
gètic privatitzat i controlat per grans empreses transnacionals, que lluny de promoure
l’estalvi energètic aposten pel creixement del consum, incompatible amb els límits ma-
terials i energètics del planeta i responsable directe del canvi climàtic. Són agressions
sobre l’entorn natural que tenen conseqüències greus també sobre la salut i el benestar
de la ciutadania.
109. Només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona moren prematurament cada any 3,500
persones per contaminació atmosfèrica i l’11% de la població del país pateix pobresa
energètica; una xifra que creix anualment com a conseqüència de les polítiques expan-
sionistes d’aquestes empreses. Exemples d’autoorganització popular com la lluita de les
veïnes de la Vall Fosca contra els processos de privatització d’ENDESA i per la remunici-
palització de les centrals hidroelèctriques així com les mobilitzacions contra la pobresa
energètica a tot Catalunya ens demostren que és necessari apostar per un model ener-
gètic més democràtic i proper a la ciutadania.
110. Per aquest motiu, la CUP-Crida Constituent defensa un model de desenvolupa-

ment energètic per als Països Catalans construït en base a les energies renovables
i la justícia ambiental sobre el fonament de l’equilibri territorial i la lluita contra les
desigualtats socials. Es tracta de mecanismes que han de permetre trencar amb els
monopolis de les transnacionals energètiques i la dependència respecte dels combusti-
bles fòssils, combatent les derivades depredadores sobre el clima, el territori i els béns
comuns naturals.
111. Així, construint des de la base un nou model energètic i productiu que situï en el
centre del debat la resiliència entesa com la capacitat d’adaptació als reptes ambien-
tals futurs d’un planeta de recursos limitats, podrem combatre un sistema econòmic
adoctrinat en el creixement infinit: una capacitat d’adaptació que esdevé l’eina revolu-
cionària més potent per a les classes populars amb l’objectiu d’afrontar l’escenari de
finalització de l’extracció econòmica de les energies d’origen no renovable i en especial
del petroli, del carbó i de l’urani. És imperatiu, per tant, promoure un canvi en el model
de consum energètic i material per mitjà de la transició d’un sistema capitalista depre-
23
dador de béns naturals cap a un model econòmic socialment i ambientalment respec-
tuós amb l’entorn que combati la crisi ecològica global i garanteixi el futur de les classes
populars dels Països Catalans.
112. La CUP–Crida Constituent continuarem lluitant per la desnuclearització de tots

els Països Catalans tot avançant cap a la transició a un nou model energètic renova-
ble, popular i democràtic on el decreixement del consum material i energètic es situï
en el centre del model per assolir les màximes quotes de sobirania i autosuficiència
energètica en els Països Catalans i repensar el model energètic, econòmic i social des
d’una òptica d’equilibri en les relacions ésser humà i entorn natural i de lluita contra les
desigualtats socials.
Aquest nou model energètic sobirà, autosuficient, sense nuclears, basat en el decrei-
xement del consum energètic i material, en el foment de les energies renovables auto-
gestionades a totes els nivells territorials i fonamentat en la responsabilitat individual i
col·lectiva ha de partir d’uns principis bàsics:
• Planificació del sector energètic a través d’una reformulació del Pla de l’Energia i
Canvi Climàtic de Catalunya (PECAC) 2012-2020 com a eina per definir les bases,
els criteris i les mesures per a la construcció d’un nou model energètic del país,
que vehiculi, per mitjà dels Plans Energètics Regionals i Municipals, on es detallin
les disponibilitats i necessitats energètiques de cada territori.
• Fomentar la generació distribuïda apostant per un sistema públic de producció
i distribució de l’energia que es centri en la titularitat i gestió pública de les xar-
xes energètiques on les classes populars i treballadores tinguin garantit l’accés
a l’energia, ja sigui com a productors i/o com a usuaris per tal de desmuntar els
oligopolis en el sector de l’energia.
• Sistemes de producció basats en iniciatives ciutadanes a través de projectes
comunitaris, descentralitzats i equilibrats territorialment en relació a la
producció-ús.
• Entendre el subministrament energètic com un dret i un servei bàsic que ha de
ser accessible a tota la ciutadania. La informació energètica ha de ser pública
i accessible, i la ciutadania ha de ser un membre actiu en la gestió energètica
del país.
• Apostar per incloure el decreixement del consum energètic en el centre de les
estratègies del nou model socioproductiu.
• Ús coherent i racional dels recursos energètics i materials renovables respectant
el conjunt dels sistemes naturals i respectant les dinàmiques dels ecosistemes
del país.
113. Per assolir el nou model de sobirania energètica cal començar a implementar
immediatament una sèrie de mesures que permetin transitar de manera ràpida cap al
nou model:
• Dotar-nos d’instruments legislatius i fiscals en tots els sectors econòmics per

tal de reduir i desincentivar la demanda energètica i reduir les emissions de CO2.
Recuperar i augmentar els impostos a les centrals nuclears i als vehicles contami-
nants i implementar la llei de canvi climàtic.
• Fomentar una ràpida instal·lació d’energies renovables (solar tèrmica, fotovol-
taica, eòlica, biomassa, geotèrmica,...) autogestionades a partir de projectes terri-
torialitzats en l’àmbit municipal que prioritzin l’autoconsum, tot establint un pla
d’incentius econòmics per facilitar-ne la implementació.
24
• Nacionalització, per raons d’interès general, de totes les xarxes de transport i
distribució d’energia per tal de garantir el subministrament al conjunt de la ciuta-
dania així com per facilitar la connexió dels projectes comunitaris.
• Començar els procediments necessaris per nacionalitzar, per raons d’interès ge-
neral, totes les grans infraestructures de producció elèctrica.
• Paralitzar els grans projectes d’infraestructures energètiques, com el MidCat o
les línies elèctriques MAT, que només beneficien les grans empreses energètiques
i que van contra el model de sobirania energètica.
• Establiment de plans de transició per als territoris amb presència de grans cen-
trals productores com les nuclears, que s’han de tancar, prioritzant la subrogació
dels actuals llocs de treball en els centres productors per fer front als desmante-
llaments.
• Aplicar la llei contra la pobresa energètica a les grans companyies comercialit-
zadores, impedint el tall del subministrament a les persones en situació de vulne-
rabilitat econòmica.
3. Sobirania alimentària i recuperació del sector primari
114. En les darreres dècades, les institucions polítiques han promogut un règim agroa-
limentari que ha prioritzat la productivitat en detriment de la qualitat i la diversitat,
l’agronegoci capitalista en detriment de la pagesia i la dependència alimentària en de-
triment l’autonomia. I tot en un context de preus barats de l’energia que ha sostingut
el model globalitzat que ha provocat que Catalunya sigui dependent, amb un 70% dels
aliments que arriben de fora del nostre territori. És imprescindible una ruptura consti-
tuent que garanteixi l’alimentació com a dret real, i l’agricultura, la silvicultura i la pesca
com activitats de servei públic i elements estratègics de la sobirania i la independència
alimentària, econòmica i política dels Països Catalans. En el context d’una disponibilitat
decreixent dels recursos energètics (peak oil) és una absoluta prioritat la recuperació
de la sobirania alimentària total per garantir l’accés a diversitat d’aliments que ara no
produïm. És per això que cal diversificar les produccions, facilitar l’accés a la terra a pe-
tites explotacions, posar en producció terres agràries ara ermes, establir una política de
circuits curts, i potenciar els conreus agroecològics.
115. Treballarem per les polítiques i les eines que, col·lectivament i de forma demo-
cràtica, afavoreixin els sòls, els mars, la biodiversitat, la cultura i l’economia de les
persones i els pobles. Fomentarem un equilibri territorial amb més pagesos, més di-
vers, més ric, més sa i més just per a totes les persones. Per això, assenyalem els se-
güents principis bàsics:
• Un país en transició agroecològica a mitjà termini que faci viable i sostenible

l’activitat pagesa, en recuperi el prestigi i posi fi a la mercantilització alimentària.
La producció ecològica, en les seves diferents expressions, és la més eficient ener-
gèticament, la més productiva a llarg termini, la que aporta més seguretat alimen-
tària, la que contamina menys i la que pot crear més treball. L’entenem lligada al
treball autònom o cooperatiu, als circuits curts de comercialització i a la conserva-
ció de les varietats locals.
• Terra per a tothom. Els sòls agraris i els mars han acumulat vida i nutrients i han
estat conservats per les pràctiques tradicionals, per la qual cosa són un patrimoni
que transcendeix qualsevol tipus de propietat i del qual cal garantir la funció so-
cial i ambiental. Cal protegir l’estructura minifundista com a conquesta històrica
i garantir l’accés a la terra com un dret de ciutadania i com a fet constitutiu de la
nova República Catalana.
25
• Per una Política Alimentària Pròpia i l’abandonament de la PAC. L’agricultura,
la ramaderia i la pesca han de garantir l’alimentació de la població, quantitativa-
ment i qualitativament, sense hipotecar-ne el futur. La PAC és causant directa de
la reducció del nombre de pagesos, del desequilibri territorial, de la dependèn-
cia exterior i de l’especialització i intensificació de l’agricultura. Cal una política
agrària que organitzi la producció en clau interna i que garanteixi la independència
alimentària, els efectius agraris i una dieta equilibrada i sostinguda.
• Limitació de les importacions com a acte de sobirania. La globalització alimen-
tària és un impediment estructural per als aliments de proximitat en no tenir en
compte el cost d’efectes ambientals derivat del transport a llarga distància o la
destrucció dels ecosistemes d’origen. Entre altres factors, la competència des-
lleial i l’especulació atorguen a aquests aliments un paper testimonial i ofeguen
les rendes pageses. Cal que la República Catalana exerceixi la sobirania alimen-
tària, prioritzant les produccions pròpies, reconeixent caràcter de servei públic a
l’ofici de pagès i implantant aranzels a l’entrada d’aliments exteriors que poden
ser cultivats als Països Catalans.
• L’alimentació com un acord de proximitat entre pagesos i consumidors.
L’alimentació és un procés que comença al camp i acaba a la taula. Per això, cal
garantir la participació de totes les parts en les seves polítiques i problemàtiques.
És necessari un compromís dels consumidors amb les produccions del país i dels
pagesos amb les demandes de salut i mediambientals de la societat. Apostem per
una pagesia de mida petita i de nombroses explotacions.
• Formació pagesa i recerca participativa. L’agronomia actual està massa lligada
al pensament neoliberal i a l’especialització tècnica. Cal apostar per una forma-
ció i un coneixement transdisciplinar i integral que incorpori els sabers pagesos i
afronti els reptes que planteja la societat i la petita pagesia.
• Accés just al recurs de l’aigua. La reconversió de terres a través de la construcció
del canal Segarra–Garrigues ha provocat un encariment del preu de l’aigua de reg
degut als sobrecostos de la infraestructura. Un sector agrícola viu i dinàmic ha de
tenir garantit un accés a aquest bé comú amb unes condicions que permetin la
subsistència de les petites explotacions i no contribueixi a l’encariment insosteni-
ble dels costos de producció.
116. Per fer possible la sobirania alimentària i la recuperació del sector primari, la
CUP-CC es compromet a treballar per les següents mesures:
• Adoptar els canvis normatius i fiscals necessaris per permetre la comercialització

directa per parts dels productors.
• Donar suport a la creació i/o consolidació de xarxes locals de distribució d’aliments
i cooperatives de consum ecològic i local.
• Decret per obligar tots els ens que depenguin de la Generalitat de Catalunya, com
escoles, instituts o hospitals, a consumir productes de proximitat i ecològics.
• Potenciar una xarxa d’escorxadors mòbils i col·lectius, així com l’establiment
d’obradors cooperatius.
• Definir indicadors d’autosuficiència alimentària a nivell local, comarcal i nacio-
nal i mantenir-los actualitzats de manera continuada per poder avaluar el grau
d’avenç cap als objectius marcats.
• Revisar el Projecte de llei del sòl d’ús agrari per tal de promoure eines de regu-
lació de l’ús i del preu de la terra, així com garantir-ne l’ús agrícola a perpetuïtat,
tot introduint la creació d’un Banc de Terres per posar en contacte propietats de
26
finques potencialment productives amb persones i/o col·lectius interessats en la
producció hortícola per a autoconsum o per a venda a petita escala.
• Abolir els transgènics i avançar cap a una agricultura lliure de productes de sín-
tesi química.
• Establiment d’un cànon per a aquelles activitats del sector primari que tinguin una
repercussió ambiental negativa.
• Moratòria a noves granges integrades i intensives de porcí, i reducció i reestruc-
turació del parc l’existent sobre la base d’internalitzar els costos ambientals ge-
nerats pels purins. Foment de la ramaderia extensiva i la silvopastura com a eina
de gestió forestal i prevenció d’incendis.
• Reforçar el caràcter descentralitzat de la formació agrària i orientar-la a la pre-
paració de pageses aprofitant la xarxa d’Escoles Agràries del territori. Reformular
la recerca pública i vincular-la a la participació directa dels actors des d’un enfo-
cament agroecològic.
• Dotar les Agrupacions de Defensa Vegetal (ADV) de pressupost públic i buscar
noves fórmules d’acompanyament i d’assessorament en agricultura ecològica
perquè sigui pública i popular.
• Garantir un preu just per a l’accés a l’aigua de reg en infraestructures com el
canal Segarra-Garrigues, amb models de gestió públics que evitin els sobrecostos
dels intermediaris en l’abastiment.
4. Sobirania sobre totes les infraestructures bàsiques de país: comunicació, abasti-

ment, distribució i sanejament d’aigua i telecomunicacions
117. El control de les infraestructures bàsiques en qualsevol país és un factor estra-

tègic per poder exercir la sobirania popular. Les infraestructures que considerem bàsi-
ques són les que permeten la generació i distribució d’energia –ja tractades en el punt
anterior–, les de comunicació de viatgers i mercaderies –viàries, ferroviàries, portuàries
i aeroportuàries–, les que permeten l’abastiment i distribució de l’aigua i les de teleco-
municacions.
118. Si volem construir un Estat plenament democràtic, on les classes populars i tre-
balladores tinguin el control de les seves vides, hem de disposar de la plena sobirania
sobre els aspectes bàsics per poder legislar únicament a favor de l’interès general, i això
es fa impossible si una part de les infraestructures essencials del país obeeixen a altres
interessos, siguin els d’altres institucions o d’empreses privades.
119. Si analitzem la situació de totes aquestes infraestructures veiem que la gran ma-
joria no estan sota control públic. Hi ha dues maneres a través de les quals aquestes
infraestructures escapen del poder i control popular. Per una banda tenim aquelles in-
fraestructures públiques gestionades per l’Estat espanyol, com els ports de Barcelona i
Tarragona, els aeroports de Barcelona, Girona i Reus, o la major part de la xarxa ferro-
viària; i per una altra banda, aquelles infraestructures públiques –de titularitat de l’Estat
espanyol o de la Generalitat– explotades per empreses privades, com les autopistes
de pagament, les vies d’alta capacitat amb peatges a l’ombra o l’Aigües Ter–Llobregat
(ATLL).
120. Si ens fixem en el trànsit de mercaderies i passatgers trobem, per una banda,
que algunes de les principals infraestructures viàries estan gestionades per l’Estat
espanyol i, per una altra, que la gran majoria de vies d’alta capacitat –siguin de l’Estat
espanyol o de la Generalitat– estan explotades per empreses privades, a través del co-
brament de peatges directes o de peatges a l’ombra. Aquesta gestió privada provoca un
27
empobriment generalitzat com a país i un traspàs de capital de la classe treballadora
o públic cap a interessos privats. A banda, la gran majoria d’elles ja han amortitzat el
seu cost i, tot i així, les empreses que les gestionen continuen enriquint-se amb la seva
gestió.
121. Pel que fa a la xarxa ferroviària, tot i el traspàs del servei de rodalies i regionals
de l’Estat espanyol a la Generalitat des de l’any 2010, totes les infraestructures ferro-
viàries d’aquestes línies segueixen sent propietat de l’Estat espanyol. És probablement
en aquestes línies ferroviàries on s’ha pogut veure una major desídia per part de l’Estat
espanyol en el foment i la millora del transport públic a Catalunya, amb una manca ab-
soluta d’inversions en el manteniment i millora de les infraestructures ferroviàries. És
per això que, si volem avançar cap a un transport més sostenible a través d’un transport
públic de qualitat, es fa imprescindible l’apropiació per part de la Generalitat de tots els
quilòmetres de vies –i infraestructures associades– propietat de l’Estat espanyol que hi
ha actualment a Catalunya.
122. Analitzant la situació dels ports de Catalunya, trobem que la gestió de la majoria
de ports es fa des de la Generalitat excepte en el cas dels dos més grans: Barcelona i
Tarragona. L’Estat espanyol considera que aquests dos ports són d’interès general i, tot
i que la Generalitat i els ajuntaments puguin tenir un espai en els organismes de gestió,
la competència exclusiva sobre ells segueix en mans de l’Estat espanyol.
123. La situació als principals aeroports de Catalunya, i principalment al d’El Prat, és

encara més preocupant que les anteriors. La seva gestió segueix en mans de l’empresa
AENA –propietat en un 51% del Govern espanyol– i ni la Generalitat ni cap ens local hi
tenen cap tipus de capacitat d’intervenció. Per tant, tenim unes instal·lacions aeropor-
tuàries controlades a 500km per una empresa público–privada que en cap cas prioritza
els interessos de la població catalana en les seves polítiques de gestió.
124. Pel que fa al cicle de l’aigua, la Generalitat sí que té plenes competències sobre
la captació, abastiment i distribució en alta, mentre que la distribució en baixa és com-
petència dels ajuntaments. En aquest àmbit, la despossessió de les classes populars,
l’augment dels preus i les deficiències en el manteniment han estat per la via de la
privatització dels serveis. El cas de la venda a capital privat d’ATLL o la gestió subcontra-
tada de la majoria de les depuradores catalanes en són els exemples més preocupants,
sense comptar amb les privatitzacions del servei de subministrament en baixa dutes a
terme per molts ajuntaments.
125. Pel que fa a les infraestructures de telecomunicacions, estan privatitzades gaire-

bé en la seva totalitat. Fins i tot els repetidors de TV que abans eren públics i donaven
servei a la televisió pública catalana han estat privatitzats –i ara els gestiona Abertis–,
tot i que alguns d’ells van ser cedits en el seu moment pels ajuntaments. Pel que fa a
la xarxa de fibra òptica, està també privatitzada i no han reeixit els intents de crear un
operador neutre. I si ens fixem en els repetidors de telefonia mòbil o la xarxa de fil te-
lefònic la situació no és pas millor. Per tant, en ple segle XXI i en l’era del coneixement
i les comunicacions tenim un país on les infraestructures de telecomunicacions estan
totalment privatitzades i escapen del control públic.
28
126. Veient doncs la situació de la propietat i gestió de bona part de les infraestruc-
tures bàsiques del país es fa imprescindible la recuperació de la nostra sobirania en
aquest camp basada en dos punts bàsics:
• Obtenir la titularitat d’aquelles infraestructures públiques gestionades per l’Estat

espanyol per tal de mantenir-ne la gestió pública.
• Revertir cap a la gestió pública les infraestructures actualment gestionades per
empreses privades, suspenent els processos de privatització o de renovació de
concessions d’infraestructures en marxa i recuperar aquelles altres que han estat
privatitzades.
127. En aquest sentit i com a mesures efectives per a la recuperació de la sobirania

sobre les infraestructures bàsiques del país, des de la CUP-CC ens comprometem a:
• No renovar cap concessió d’autopistes, ni de peatges a l’ombra. En aquelles au-

topistes que resten molts anys perquè finalitzi la concessió, realitzar una auditoria
per saber el benefici que han generat a les empreses concessionàries i iniciar els
estudis per a la seva expropiació.
• Realitzar auditories sobre totes les vies concessionades pel sistema de peatge
a l’ombra i obrir les vies legals i d’estudi corresponent per mirar d’expropiar-les.
• Crear una empresa pública que gestioni les autopistes a les quals se’ls acabi la
concessió, o recuperar-les per altres sistemes.
• Augmentar la pressió tributària sobre les grans gestores d’infraestructures a
Catalunya mitjançant la introducció d’impostos específics.
• Iniciar les accions necessàries per assumir el control de les infraestuctures bà-
siques que actualment encara controla l’Estat, principalment els aeroports, els
ports de Barcelona i Tarragona i una part essencial de la xarxa viària i ferroviària.
• Exigir a l’Estat, abans que la Generalitat n’assumeixi el control, el pagament de
totes aquelles inversions que hauria d’haver fet en la xarxa ferroviària i que han
provocat el lamentable estat en què es troben bona part de les infraestructures de
rodalies i regionals.
• Recuperar el control i la gestió pública de l’empresa de subministrament en alta
Aigües Ter–Llobregat.
• Posar fi a la política d’externalitzacions en la gestió de les depuradores. Tot el
cicle de l’aigua ha de ser públic i, per tant, no es renovarà cap concessió de cap
més EDAR.
• Crear una oficina per fomentar i donar suport als municipis en els processos de
remunicipalització de la gestió de l’abastiment d’aigua.
• L’actual Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Gene-
ralitat de Catalunya (CTTI) ha d’esdevenir l’empresa pública que ha de ser capaç
de crear uns sistemes i xarxes de telecomunicacions per avançar cap a:
– Creació d’una xarxa pública neutra de fibra òptica i telefonia que permeti aca-
bar amb la dependència de les xarxes privades i que s’aprofiti per a crear un
nou operador públic d’internet i telefonia fixa. Aquest operador públic ha de
permetre l’accés universal a internet, facilitant així la reducció de la fractura
digital.
– Creació d’una xarxa pública d’estacions de telefonia mòbil que permeti crear
una empresa de telefonia mòbil totalment pública.
29
– Recuperar la gestió pública de tota la xarxa de TDT.
– Fomentar la creació de xarxes comunitàries i locals de telecomunicacions,
interconnectades amb la xarxa de fibra òptica nacional.
• Garantir la neutralitat com a principi fonamental d’Internet. S’ha d’assegurar que
totes les dades que circulen a través de la xarxa es tracten per igual i de forma no
discriminatòria, diversa, innovadora i lliure, per garantir les llibertats d’accés i la
distribució d’informació.
5. Sobirania mediàtica: mitjans de comunicació públics i comunitaris i espai de comu-

nicació dels Països Catalans
128. Promourem uns mitjans de comunicació i d’informació públics i de gestió pública

com a eina necessària per garantir el dret a la informació i el pluralisme polític i social.
Per assegurar la seva independència i qualitat, cal allunyar-los del control dels partits
polítics i dels interessos dels lobbies empresarials capitalistes. Per això els òrgans de
direcció dels mitjans de comunicació públics han de ser escollits per àmplies majories
parlamentàries que evitin la seva governamentalització. Així mateix, per consolidar la
professionalitat i independència cal promoure la participació dels treballadors en els
òrgans de direcció a través de la cogestió.
129. L’altra eina comunicativa per garantir el dret a la informació i promoure el plu-
ralisme són els mitjans de comunicació comunitaris. Els mitjans lliures i autogestio-
nats, sense lligams empresarials o publicitaris, són essencials per a la fiscalització i
transparència de les administracions públiques. Hem d’encoratjar i potenciar la creació
d’aquests espais cooperatius, defensar la seva independència i facilitar el seu accés a la
informació interna i externa.
130. Com a punt de partida, defensarem que l’espai radioelèctric sigui ocupat pels tres
tipus de mitjans (públics, comunitaris i privats) a parts iguals, un terç per a cadascun.

131. La difusió, promoció i la dimensió de la cultura catalana abasta tot el territori dels
Països Catalans. L’espai català de comunicació necessita que les institucions de Cata-
lunya obrin vies de negociació i de cooperació amb la resta de territoris nacionals per
acordar la reciprocitat d’emissions i revertir la situació d’anormalitat que actualment
es pateix, en la qual les societats dels diferents territoris no reben el senyal de tots els
mitjans de comunicació en català. A més treballarem a fons perquè hi hagi continguts en
llengua catalana en les diferents plataformes televisives privades com Movistar+, Net-
flix i altres en què s’incompleix de forma alarmant l’obligació de continguts en llengua
catalana.
132. També cal la creació del Consell de l’Espai de Comunicació Audiovisual en Català,
una infraestructura integrada per les administracions de tots els territoris dels Països
Catalans que tingui per objectiu enfortir la coordinació i les estratègies conjuntes de
producció i programació de continguts dels diferents mitjans de comunicació públics.
133. Finalment, impulsarem la creació i la consolidació d’una agència de notícies in-

ternacional pública i d’àmbit dels Països Catalans que doni servei a tots els mitjans
de comunicació, sense que el cost dels serveis sigui un obstacle per als mitjans més
modestos.
30
6. Cap a la sobirania sanitària
134. En l’actual marc autonomista no hi ha marge per fer la transformació que neces-
sita el sistema sanitari. Les limitacions legals imposades per l’Estat, l’infrafinançament
per part de l’Estat amb la complicitat de la Generalitat, el consens de la “sociovergència”
per protegir els interessos privats en la sanitat que s’han mantingut en els temps de Co-
min, un consens que impossibilita la creació d’un únic sistema sanitari públic, universal
i equitatiu per a totes les usuàries i treballadores fan concloure que l’única sortida és un
procés constituent que ens permeti construir sense hipoteques i interessos privats un
nou model de sistema sanitari públic.
135. Per garantir un dret a la salut deslligat del mercat i de qualsevol concepció de
mercat s’han de reformular els principis que regeixen el nostre model sanitari. S’ha
d’actualitzar i precisar que per nosaltres pública significa propietat, provisió i gestió pú-
blica, control comunitari, submissió a l’interès públic, a l’interès de la majoria, amb ex-
clusió de l’ànim de lucre en la legislació sanitària per impossibilitar que es faci negoci
amb la nostra salut.
136. Mentre el ciutadà accedeix a una assistència acompanyada sempre de mancances,

ha anat creixent el teixit d’una xarxa de centres i serveis de clara gestió privada. El
model ha deixat la porta ben oberta a l’enriquiment d’empreses, a privatitzacions ober-
tes o encobertes i a la reducció de serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut mental
públics.
137. La sobirania sanitària és l’accés universal, equitatiu i de qualitat a l’assistència

sanitària. Amb aquest objectiu apostem per :
• Un únic sistema sanitari públic de titularitat, provisió i gestió 100% pública. No-
més un sistema d’aquestes característiques pot garantir un accés universal, equi-
tatiu i de qualitat a la sanitat.
• Consideració de totes les professionals del sistema públic com a empleades pú-
bliques, amb un «únic conveni», és a dir una negociació col·lectiva conjunta, que
reguli de forma digna les condicions de treball i que acabi amb la constant preca-
rització dels seus drets i el greuges entre els diferents centres.
• Una única llista d’espera per a les usuàries que sigui transparent i que no segre-
gui segons la capacitat adquisitiva.
• Una gestió sanitària que permeti la cooperació entre tots els centres amb uns
criteris de planificació i avaluació comuns per al conjunt del sistema.
• L’articulació de la participació de les treballadores i les usuàries en la gestió
d’una forma radicalment més oberta que l’actual.
• Potenciar l’atenció sanitària primària i comunitària com a l’element central del
sistema i com a la seva porta d’entrada.
• Crear un sistema que tingui en compte tots i cadascun dels seus serveis de forma
conjunta i no de forma aïllada: sociosanitari, salut mental, transport, farmàcia,
recerca...
• En resum, un sistema sanitari que posi les nostres vides en el seu centre i les
avantposi als interessos privats.
31
138. Així, la CUP-Crida Constituent es compromet a:
• Aturar immediatament tots els projectes privatitzadors directes i indirectes: els

nous plans funcionals de les regions sanitàries són una variació dels consorcis sa-
nitaris que, malgrat el canvi de nom, acaben permetent el mateix tipus d’activitats,
i que per tant faciliten l’entrada dels interessos privats en la gestió del sistema
sanitari públic. La cooperació entre els centres apuntada en les nostres apostes
s’ha de fer sobre les bases del model que aquí propugnem.
• Recapitalitzar i recuperar el sistema sanitari; per tant, analitzar i avaluar les con-
cessions, convenis i concerts per a la seva recuperació com a provisió pública
directa.
• Pla de xoc per reduir les llistes d’espera, reobrint els serveis tancats, quiròfans i
llits que han deixat d’estar operatius, posant torns de tarda on no n’hi hagi per, al
mateix temps, maximitzar l’aprofitament tecnològic. Es procedirà a dotar les plan-
tilles de personal suficients per dur a terme l’objectiu amb èxit.
• Situar la centralitat de la planificació sanitària en l’Atenció Primària i el seu rol
preeminent en el Sistema Nacional de Salut. Aturar i revertir els projectes pri-
vatitzadors de la gestió de l’atenció primària. Els Centres d’Urgències d’Atenció
Primària (CUAPs) han de romandre oberts les 24h del dia, tots els dies de l’any. Or-
ganitzar la xarxa pública d’Atenció Primària per garantir els drets sexuals i repro-
ductius de totes les dones amb independència del seu origen, edat, opció sexual i/o
classe. Encetar el diagnòstic comunitari participatiu i estratègies de comunicació
per canviar els comportaments en salut, amb participació dels ens locals. Pel que
fa a l’atenció, cal millorar els camps emocional i humanístic, així com l’atenció do-
miciliària. Pel que fa a les treballadores, fallen la independència i les condicions de
precarietat i sobrecàrregues laborals. També cal incidir en la promoció de la salut.
• Llei d’universalització de l’assistència sanitària que corregeixi l’aprovada la da-
rrera legislatura per tal de garantir que s’eliminen totes les traves per raó d’origen
i de gènere.
• Unificació de la titularitat, gestió i provisió pública de tots els centres que for-
men part del SISCAT (Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya)
o expulsió del sistema en cas que vulguin mantenir una naturalesa mixta pública
i/o privada. Considerem que l’Hospital General de Catalunya s’hauria d’expropiar
per raons d’interès general i perquè el sistema sanitari públic ja hi ha deixat prou
diners.
• Mobilització contra el model sanitari actual per passar a fer que les usuàries i
les treballadores de la sanitat siguin partíceps de la necessitat de lluitar contra la
situació de precarietat que viu la sanitat pública, encoratjant-los/les a practicar la
desobediència com a base de la lluita. Per tant, la CUP - Crida Constituent aposta
pel desplegament de campanyes que posin de manifest i socialitzin els diferents
aspectes de la defensa de la sanitat pública.
7. Sobirania educativa: per un únic sistema educatiu públic i universal
139. Actualment disposem d’unes lleis, tant la catalana com l’espanyola, enfocades
en perspectiva liberal, que tracten l’educació com un servei clientelar i no com un
pilar bàsic de la societat. En aquest sentit, la LEC és una llei que no aporta cap millora
al nostre sistema educatiu. Col·loca a la xarxa pública en condicions de subsidiarietat i
empitjora les condicions de treball del professorat. Consolida i augmenta el poder i la
influència de les patronals religioses en l’àmbit educatiu, destina més diners als centres
privats sense cap obligació ni cap mecanisme per evitar la distribució desequilibrada
de l’alumnat, permet la segregació per sexes, fet que implica que no hi ha cap voluntat
32
de rescindir els concerts en aquells centres d’elit que, a més, escolaritzen de manera
separada nens i nenes, amplia els concerts a noves etapes educatives com són 0–3,
Batxillerat i Formació Professional, cosa que implica més diners públics gestionats per
centres privats i un augment de la segregació social a l’educació, estableix mecanismes
a través dels quals es pot destinar diner públic per a la nova construcció de centres pri-
vats concertats i consolida el camí obert cap a la privatització de determinats sectors.
140. La LEC estableix també un model d’autonomia basat en la diferenciació dels centres
segons els resultats escolars i el context socioeconòmic, afavoreix l’autofinançament
dels centres públics que conduirà a incrementar les diferències segons el seu entorn
social i proposa un model de gestió empresarial que dificulta el treball en equip: defineix
la direcció dels centres públics com a “personal directiu”, amb règim jurídic específic i
els permet seleccionar, avaluar i nomenar al professorat sense un procediment d’acord
amb la llei de transparència ni la de contractació pública. Així, desregularitza les rela-
cions laborals i introdueix formes de provisió subjectives i discrecionals que deixen la
porta oberta a l’arbitrarietat. Obre la via a la laboralització del personal substitut amb
el conseqüent empitjorament de les seves condicions de treball i redueix el salari del
professorat durant els tres primers anys.
141. Així mateix, l’aplicació de la LOMCE i el recent 155 deixa un panorama devastador
per al sistema educatiu públic. La LOMCE (Ley Orgánica de la Mejora de la Calidad Edu-
cativa) és la sisena reforma educativa des de la promulgació de la Constitució. És una
llei molt similar a la LEC, però hi ha diferències pel que fa a la immersió lingüística i el
model d’èxit d’escola en català. L’activació de l’article 155 de la Constitució és “l’excusa
legal per implantar una dictadura que ja funciona des del moment en què, durant la
campanya de l’1 d’octubre, s’han tancat webs, s’han detingut arbitràriament treballa-
dors públics i s’ha violat correspondència privada”. Els atacs que està rebent l’escola
catalana arran de l’1O, posant en qüestió la professionalitat del cos docent, insinuant
que s’adoctrina a les aules i estimulant una “cacera de bruixes” a través de la denúncia
pública de mestres tenen com a objectiu atemorir els docents, coartar la seva llibertat
d’expressió i generar un clima de sospita i terror que no podem permetre.
142. No hi ha hagut mai un compromís clar d’inversió pública, ni tampoc de dedicar

més recursos als centres públics, que són els que tenen més mancances. Actualment
a Catalunya invertim el 2’8% del PIB, mentre que a Europa la mitjana és al voltant del
5’3% i a l’Estat Espanyol vora el 4’5%. La pròpia LEC estipula que al 2017 hauríem d’estar
invertint un 6%.
143. La privatització del servei de menjador ha comportat la regressió en el dret a

l’alimentació dels infants en condicions, a través del negoci dels menjadors escolars
(la major part en mans de multinacionals privades que només contemplen aquest servei
com un negoci, tot fent minvar la qualitat dels productes i les condicions laborals dels
treballadors/es). La insuficiència de beques menjador accentua aquest problema.
144. Els desequilibris existents en la composició social dels centres escolars en nom-
brosos barris i municipis catalans i, més concretament, sobre la concentració de la com-
plexitat educativa en determinades escoles (en contraposició amb la resta d’escoles del
mateix territori) provoquen que, en una mateixa zona, hi hagi centres amb una elevada
concentració d’alumnat socialment desfavorit i altres centres amb una composició so-
cial significativament més afavorida que la de l’entorn. Tot i que la segregació residencial
en pot ser una de les causes, la segregació escolar va més enllà de la residencial, perquè
es produeix dins dels barris i es veu reforçada per altres factors com ara l’absència de
polítiques educatives decidides per afavorir un equilibri més gran en l’escolarització de
l’alumnat o els desequilibris en l’oferta.
33
145. Un sistema universitari realment públic hauria d’estar desvinculat dels interessos
privats, és a dir, hauria de ser un sistema on es vetés la influència que actualment
exerceixen les empreses privades a través de múltiples vies sobre els centres educa-
tius. Un exemple d’aquesta influència són els convenis universitaris amb les pràctiques,
que contracten estudiants en condicions precàries sota la necessitat d’aprovar un de-
terminat nombre de crèdits que ha hagut de pagar l’alumnat. Una altra via d’influència
és el cas del negoci dels màsters: l’actual sistema fa del màster una condició indispen-
sable per tenir una formació completa, i l’oferta d’aquests és tant pública com privada.
La diferència però, és que a causa del nefast finançament de les universitats, que porta
a una falta de recursos, els màsters públics perden qualitat, mentre que els privats,
finançats per empreses que posteriorment s’aprofitaran de qui hi accedeixi, mantenen
els estàndards i es venen com a més atractius. En no estar finançats amb fons públics,
aquests màsters tampoc no estan regulats, de manera que poden decidir impartir la
matèria que més els convingui, tot servint així a la voluntat del mercat i beneficiant les
pròpies empreses i els professors universitaris implicats en aquest joc econòmic. Per
tant, l’existència d’un sistema completament públic amb recursos suficients per garantir
la qualitat de l’ensenyament permetria regular el funcionament dels màsters i evitaria
aquest tipus d’entramats fruit dels interessos privats, a més de reduir, si bé no solucio-
nar, el biaix formatiu entre les persones amb millors o pitjors condicions materials, atès
que el cost econòmic del màster no seria un impediment per a cursar-lo.
146. Avui dia, el model de governança de les universitats públiques catalanes té di-
verses mancances democràtiques. L’organització per sectors de la comunitat univer-
sitària genera un greuge comparatiu entre els seus membres i provoca que les cate-
dràtiques tinguin un enorme pes en la presa de decisions, en detriment del Personal
d’Administració i Serveis, el professorat associat o no funcionari i les estudiants. Aquest
sistema de sectors s’utilitza en tots els òrgans de govern de la universitat, la qual cosa
acaba generant una elit universitària que imposa el seu criteri a la resta de la comunitat
en totes les decisions.
147. Partim de la base que l’educació no és un bé susceptible de ser mercadejat, i això

implica necessàriament que no ha d’entrar dins les lògiques del mercat. Generalment,
aquells graus que formen persones per a oficis necessaris socialment disposen de
menys recursos a tots nivells que no pas aquells de caire més aviat administratiu i cen-
trats a generar benefici econòmic. Mitjançant la jerarquització dels estudis universitaris
i, per extensió, de les professions, es construeixen categories socials al voltant dels ofi-
cis, i la valorització es fa segons l’estatus de cada camp i no segons la seva funcionalitat
o utilitat. D’aquesta manera, es perpetua la lògica capitalista de basar l’organització
social en una jerarquia regida per l’economia, on les tasques socials s’invisibilitzen i es
menystenen mentre el sistema se’n serveix per mantenir-se mitjançant l’explotació de
les persones que s’hi dediquen.
148. Pel que fa a la llengua, cal garantir que el català sigui una eina d’inclusió social
i, per tant, la principal llengua d’acollida per a les persones nouvingudes. Així doncs, la
universitat, com tots les àmbits educatius, ha de ser un espai de socialització entorn la
llengua i la cultura on se’n normalitzi l’ús a fi d’aconseguir que la cultura catalana deixi
de ser marginalitzada i folcloritzada, i esdevingui un element transversal i transcenden-
tal en l’educació, per tal com constitueix un element de cohesió social. Aquest model
d’immersió lingüística és una garantia d’igualtat d’oportunitats, ja que dóna la capacitat
a les filles de persones migrades de la resta de l’Estat, provinents generalment de clas-
ses treballadores, d’assolir el mateix nivell en llengua catalana i castellana que aquell
estudiant que parlava el català a casa.
34
149. La manca de perspectiva de gènere en totes les branques del saber i en tots els
centres de tots els cicles formatius és un dels principals entrebancs que sofreix la vi-
sibilització de les dones en aquest àmbit. A les universitats, a més, s’hi suma el punt
crític de l’actuació de l’anomenat sostre de vidre, barrera laboral per al treball de les
professionals que volen accedir a llocs de treball més reconeguts. És d’aquesta manera
com en l’àmbit escolar es segueix perpetuant l’esquema patriarcal en totes les seves
formes. Així doncs, és necessari treballar per tenir un sistema coeducatiu, que inclogui
la perspectiva de gènere en totes les etapes educatives. Des de tenir enunciats, plante-
jaments, formes de treball i exemples que deixin enrere la visió androcèntrica i treballin
per la igualtat efectiva, fins a incorporar més dones als plans docents per tal de dotar de
referencialitat en totes les branques del coneixement les dones estudiants i revertir, en
certa mesura, la segregació horitzontal i vertical en el treball.
150. El nostre sistema educatiu és, teòricament, un sistema comprensiu en tots el ni-
vells obligatoris, i també en l’educació secundària. Ara bé, són nombrosos els exem-
ples de pràctiques que contradiuen aquest principi, i que provoquen la segregació de
l’alumnat i afavoreixen les dinàmiques de fracàs i abandonament escolar. Aquest fet
s’accentua amb l’intent d’implementació de la Formació Professional Bàsica (LOMCE),
que compta ja amb diverses proves pilot a Catalunya que, a més de segregar l’alumnat,
relega la Formació Professional a una via de segona en servir d’itinerari per a l’alumnat
amb “dificultats acadèmiques”. Així mateix, el sistema d’educació postobligatòria es tro-
ba clarament dualitzat entre la via “acadèmica” i la “professional”, unes vies que reben
un tractament a nivell públic i en l’orientació de l’alumnat clarament diferenciat que
fomenta la reproducció de les desigualtats per raó d’origen social. En lloc de treballar
per desenvolupar mesures inclusives al llarg dels ensenyaments obligatoris i garantir
una formació professional de qualitat tant en recursos com en continguts, es tendeix a
la seva minusvalorització, soscavant l’esforç de docents i administració per fer de la FP
una via més de formació.
151. El model 3+2 no és sinó la continuació del projecte que neix amb el Pla Bolon-
ya i continua amb la pujada del 66% dels preus del grau el curs 2011-2012. Donada
l’existència d’universitats privades i la dinàmica de competència que es genera entre
aquestes i les públiques aquest model busca reduir la despesa pública en educació per
reduir la qualitat global de l’ensenyament en les universitats i situar el sistema educatiu
públic a un nivell per sota en termes de capacitat i beneficiar, per tant, l’ensenyament
superior privat. A banda, com abans es diu, que reduir un any de grau per augmentar
el de màster dóna peu a fer que aquest món desregulat i fora del control públic se-
gueixi creixent i absorbint inversions públiques com són les infraestructures universi-
tàries on moltes entitats privades fan classes de màster. El 3+2 s’ha venut sota la idea
d’homogeneïtzar processos per facilitar la mobilitat europea entre les estudiants, però
mai es pot afavorir de manera real aquesta mobilitat si no es trenca la veritable barrera
que impossibilita estudiar fora de casa: el cost econòmic. Mentre a Catalunya les famí-
lies paguen al voltant del 26% del cost dels estudis universitaris a altres països europeus
no arriben al 5% i en molts altres la matrícula és gratuïta. Respecte el tema de les aju-
des a a mobilitat, l’Estat espanyol ha reduït les ajudes ERASMUS a les estudiants en més
de la meitat des del 2011, i se situa al darrer curs al voltant dels 29 milions. Doncs, no
hi ha hagut cap voluntat de facilitar aquesta mobilitat, sinó seguir permetent que certs
agents privats facin negoci amb l’ensenyament i s’apropiïn dels beneficis dels resultats
de les investigacions científiques que haurien de retornar a la societat en el seu conjunt.
35
152. Cal garantir els principis relatius a l’educació que en garanteixin el dret en igual-
tat d’oportunitats. Això és:
• Tota persona té dret a l’educació. Per garantir aquest dret, els poders públics es-
tan obligats a oferir una única xarxa de centres i serveis de titularitat i gestió públi-
ques, subjecta als valors i a les pràctiques democràtiques, així com desenvolupar
mesures per lluitar contra la segregació escolar, dins i fora dels centres, perquè el
dret a l’educació sigui efectiu.
• Els poders públics estan obligats a garantir el paper de les universitats com a
centres de creació i transferència de coneixement, espais destinats a la investi-
gació basada en criteris científics al marge de la seva rendibilitat. El coneixement
ens farà lliures i les universitats tenen un paper clau per tal que això sigui possible.
Per això, és imprescindible augmentar els recursos destinats a la recerca i garan-
tir que la investigació no vagi en detriment de la docència.
• Tots els ensenyaments públics, des de l’escola bressol fins a la universitat, han
de ser gratuïts i ningú no podrà ser privat del dret a l’educació. Hi haurà neces-
sàriament una oferta suficient de places públiques. Cal que la gratuïtat sigui real i
cobreixi les necessitats de l’alumnat d’aquesta xarxa pública pel que fa a les matrí-
cules, el material escolar, els menjadors, les estades en altres països, el transport,
etc. En cap cas s’han d’acceptar aportacions d’empreses privades.
• Als ensenyaments postobligatoris i superiors s’ha d’arbitrar un sistema de be-
ques-salari per garantir-hi l’accés.
• Un ensenyament que combati les discriminacions per raó de gènere i que garan-
teixi la igualtat real a fi de trencar amb les lògiques patriarcals. Apostem per la
coeducació com a sistema educatiu que reverteix les lògiques de perpetuació del
capitalisme i del patriarcat en aliança, conformat per la cooperació entre professo-
rat, famílies i alumnat amb l’objectiu de crear espais realment igualitaris. Hem de
garantir l’enteniment de les xerrades d’educació sexual com a camps conformats
per múltiples sexualitats dissidents, per la introducció de la perspectiva de gènere
dins els plans docents i per la visibilització del sostre de vidre que pateixen PAS i
PDI i la seva major relegació a àmbits educatius que requereixin el treball repro-
ductiu i de cures. Entenem el sistema coeducatiu com la resposta adequada a la
necessitat d’un model realment igualitari que combati i reverteixi les corrosives
conseqüències del patriarcat.
• L’educació ha de ser una eina per potenciar el desenvolupament personal i social
de totes les persones que integren la societat. Ha de funcionar com un element
emancipador que serveixi per instruir, és a dir, que a través d’aquesta es trans-
metin uns coneixements sòlids que permetin a l’alumnat analitzar el món per a
poder-hi incidir. En cap cas el seu paper s’ha de veure reduït a una mera formació
d’habilitats per potenciar l’adaptació flexible i sota qualsevol condició al mercat
laboral i a les seves demandes.
153. La CUP-Crida Constituent es compromet a:
• L’elaboració d‘una nova llei d’educació de Catalunya a partir del Procés Constituent
des de la base, escoltant a tota la comunitat educativa, així com als professors i
experts en educació, que reguli, des de bressol a la secundària post-obligatòria,
abastant la universitat, la formació professional, la formació d’adults i la for-
mació permanent, amb una única xarxa educativa de titularitat i gestió pública.
Aquesta escolta serà catalana, crítica, gratuïta, laica, coeducadora, compensadora
de les desigualtats, inclusiva, cohesionadora i participativa. Aquesta llei s’haurà de
basar en la ILP d’Educació que va entrar al Parlament la passada legislatura amb
36
més de 90.000 signatures que va ser rebutjada per Junts pel Sí i el PP. Igualment es
prendran com a referents els documents elaborats pel grup de treball d’educació,
discutits a les TUP i recollits en el document Model educatiu de la CUP-CC.
• No renovar els concerts educatius que finalitzen contracte entre 2018 i 2020 i fer
possible que s’integrin, si ho desitgen, els centres i treballadores que reuneixin els
requisits a la xarxa pública en un termini de 10 anys tal i com es demanava a la ILP
presentada al Parlament.
• Situar en el centre l’escola pública de qualitat i per a tothom, que reculli l’ideal
pedagògic de l’escola catalana com a primer servei públic constructor de ciuta-
dania que treballa per la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Això és una
ciutadania democràtica, lliure igualtària i solidària. L’educació pública (de titulari-
tat i gestió pública) és el centre d’un projecte alliberador i de justícia social per a
Catalunya.
• La construcció de centres públics suficients per cobrir la demanda de places pú-
bliques, l’eliminació de tots els barracons i l’adequació dels centres escolars amb
climatització sostenible per suportar les onades de calor que previsiblement cada
vegada seran més freqüents.
• Internalització dels serveis que depenen del sistema educatiu, com el servei de
menjadors entre altres, per tal que passin a ser gestionats pel propi Departament
d’Ensenyament.
• Fomentar la creació de recursos educatius que generen els centres educatius i que
es comparteixin sota llicències d’ús lliure que ajudin a implementar el el currícu-
lum de totes les assignatures de tots els ensenyaments públics.
• Treballar per avançar cap a la gratuïtat completa del sistema educatiu, incloent-
hi l’educació superior i l’escolarització dels 0 als 3 anys. Per tant, donarem suport
a totes les mesures que vagin en aquesta direcció, prioritzant aquelles mesures de
caràcter universal per damunt de les compensatories.
• Treballar per reduir els sobrecostos del procés de formació: garantint beques
per al transport, l’habitatge i l’accés al material acadèmic, i alhora suplir el cost
d’oportunitats que suposa per a les classes treballadores el fet de prioritzar l’estudi
per sobre de l’ocupació al mercat de treball en forma de beques-salari.
• Treballar per assegurar uns protocols contra les violències masclistes a tots els
centres educatius que compleixin les funcions següents:
– reconèixer que les violències masclistes existeixen i que els centres educa-
tius no en són exemptes,
– prendre partit del costat de les agredides, ja que els reconeixen la seva posi-
ció de vulnerabilitat i els donen eines per poder sortir-ne,
– també són positius per als possibles agressors, ja que s’està establint un
procediment formal que els suposa una garantia en el procediment de gestió
i disciplinari,
– l’aplicació dels protocols inclou una formació prèvia, tant per al personal
docent com no docent, i per a l’estudiantat, per tal de prevenir aquestes vio-
lències, ja que, en última instància, aquest és l’objectiu del protocol.
• També és necessari incorporar protocols contra violències LGTBIfòbiques ja que,
si bé la llei del parlament català contra la LGBTIfòbia és una de les pioneres a tot
l’Estat, aquesta llei no s’està aplicant. Així doncs, cal reclamar-ne l’aplicació, ja
que segons els articles 12 i 13 tots els centres docents de tots els cicles formatius
tenen l’obligació legal de tenir protocols contra les agressions LGBTIfòbiques, res-
pectivament.
37
Aquests protocols, però, han de ser una mesura de contingència, preventiva i even-
tual, fins que assolim el model educatiu que volem: la coeducació. Això és, un
model educatiu en el qual no hi hagi segregació escolar per sexes, que el material
que s’utilitzi i els plans docents incloguin les contribucions, intencionadament si-
lenciades i oblidades, de les dones a la cultura, la història, la ciència i tots els àm-
bits del coneixement, així com la formulació de problemes o lectures didàctiques
que tinguin una perspectiva de gènere i contribueixin a treballar cap a la igualtat
efectiva.
• Treballar per aconseguir una regulació dels contractes de pràctiques a l’educació
superior, tant curriculars com extracurriculas, per millorar les condicions labo-
rals dels estudiants, començant per descarregar l’estudiant del cost dels crèdits
que suposen les pràctiques curriculars.
8. Sobirania en les cures: sistema d’atenció a les persones i de pensions públiques
154. La República ha de ser un instrument d’alliberament de la discriminació a què

estan sotmeses les persones amb dependència i el col·lectiu de persones amb proble-
mes de salut mental. Una discriminació que té les seves arrels en un model de societat
classista, patriarcal, paternalista, no inclusiu i no dissenyat per a tothom. Aquest model,
a més, relega les tasques de cures a les persones dependents a l’àmbit privat. Per tant,
cal treballar pel desplegament de la llei de dependència i treballar per uns serveis pú-
blics de dependència.
156. Des de la CUP- Crida Constituent ens comprometem a treballar per:
• Un nou model de societat centrat en les necessitats i la realització plena de les

persones on cadascú aporti a la comunitat segons la seva capacitat i rebi segons
les seves necessitats. No es pot abordar únicament la realitat de les persones amb
diversitat funcional des de l’àmbit purament sanitari o de l’atenció a les persones.
• Recapitalitzar i recuperar el sistema sociosanitari; per tant, analitzar i avaluar les
concessions, convenis i concerts per a la seva recuperació com a provisió pública
directa.
• Creació d’un únic sistema assistencial públic de titularitat, provisió i gestió 100%
pública. Només un sistema d’aquestes característiques pot garantir un accés uni-
versal, equitatiu i de qualitat .
• Consideració de totes les professionals del sistema públic com a empleades pú-
bliques, amb un «únic conveni», és a dir una negociació col·lectiva conjunta, que
reguli de forma digna les condicions de treball i que acabi amb la constant preca-
rització dels seus drets i el greuges entre els diferents centres. Procedir a dotar
les plantilles de personal suficient per dur a terme l’objectiu amb èxit.
• L’articulació de la participació de les treballadores i les usuàries en la gestió
d’una forma radicalment més oberta que l’actual.
• Donar una resposta a les necessitats d’aquest col·lectiu des de l’urbanisme i
l’arquitectura (disseny universal i accessibilitat integral), i afrontar, també, les di-
verses barreres d’actitud i de comunicació que impedeixen la participació d’aquests
col·lectius i persones en la societat, l’accés a l’ocupació, la salut, l’educació, l’oci o
l’habitatge en igualtat de condicions a la resta de la ciutadania.
• Proporcionar des de l’administració pública una sèrie de recursos que afavo-
reixin la inclusió social i la màxima autonomia a les persones en situació de de-
pendència. Recursos com a ara l’accés a pisos tutelats i/o residències obertes, el
desplegament dels Programes d’Inserció Laboral (PIL) específics per a les perso-
38
nes afectades per diversitat funcional i promoure la seva participació activa en els
programes de cultura i lleure.
• Les pensions són un dret guanyat amb anys de lluita de la classe treballadora
contra els interessos capitalistes. Malgrat ser un dret guanyat, les pensions pú-
bliques són atacades sistemàticament per part de l’Estat espanyol i la UE, amb
una voluntat clara de continuar la despossessió de les classes populars també per
aquesta via i de fomentar el negoci de les mútues i altres actors que fan negoci
amb la nostra dependència. Cal crear un sistema català de pensions que reverteixi
totes les reformes retrògrades fetes per l’estat espanyol en els darrers anys, im-
plementant una pensió mínima igual al salari mínim.
9. Sobirania residencial
157. El dret a un habitatge digne i adequat es concreta en el fet de poder gaudir d’un
habitatge assequible amb seguretat en la tinença, amb accés a serveis bàsics i infraes-
tructures. És important fomentar la vida comunitària, establint espais de socialització
i interacció entre veïns i veïnes. En aquest sentit, cal començar a engegar polítiques
que posin fi d’una vegada a l’especulació immobiliària. L’habitatge és un dret i només
podrem garantir-lo quan aconseguim posar impediments reals a aquells que veuen en
l’habitatge una inversió i una oportunitat per a l’especulació i per augmentar el seu ca-
pital.
158. La CUP - Crida Constituent concep l’habitatge com un dret inalienable i potencia la
funció social de la propietat. Per aquest motiu, cal facilitar l’accés a l’habitatge, garantir
una tinença segura i evitar-ne la pèrdua. No podem perdre de vista que l’administració
és qui millor coneix i pot actuar sobre el problema de l’accés a l’habitatge és la local. Per
tant, s’han de garantir els recursos legals i econòmics als ajuntaments, els quals han
de ser un element imprescindible a l’hora de fixar les polítiques públiques d’habitatge
sobre el territori.
159. En relació a l’accés a l’habitatge cal abordar-ho segons els següents principis:
• Fomentar formes alternatives de tinença, com ara el lloguer, la cessió d’ús, el

dret de superfície o la masoveria urbana. És necessari augmentar el parc públic
de lloguer, així com també regular els preus del mercat privat de lloguer i limitar
les pujades indiscriminades de renda. Promoure una llei que regulartizi les okupa-
cions i una Llei d’habitatge de lloguer que protegeixi les arrendatàries i n’asseguiri
l’estabilitat.
• Pel que fa al parc públic, afavorir les cooperatives, la cessió d’espais d’ús i el
lloguer social basat en els ingressos familiars, de manera que no es destini més
d’un 30% al pagament de l’habitatge. Per fer créixer el parc, s’ha d’aturar la venda
de sòl públic, fer servir el tempteig i el retracte, entre altres fórmules, per evitar
que els fons voltor, inversors i especuladors adquireixin patrimoni a la nostra terra
i, sobretot, recuperar els pisos que estan buits.
• Elaborar un cens nacional d’habitatges buits i expropiar definitivament aquells
que siguin propietat d’entitats financeres o de grans propietaris.
39
• Crear un parc de VPO de lloguer a preu marcat per llei i adaptar-lo a cada zona
del país: aquest parc de VPO seria gestionat per diferents municipis i, una part
d’aquest, es destinaria a l’habitatge social per a persones que no tinguin els recur-
sos suficients.
• Per a les noves construccions privades o grans rehabilitacions, cal establir un
percentatge de reserva del 20% dels metres horitzontals per habitatges de lloguer
social en construccions de més de 1.250m2.
160. En relació a la pèrdua de l’habitatge, la CUP-Crida Constituent considera

necessari:
• Defensar una moratòria dels desnonaments. Prohibir immediatament tots els

desnonaments de lloguer i d’hipoteques i no multar l’ocupació per raons econò-
miques.
• Posar en marxa una nova llei hipotecària catalana que, entre d’altres, paralitzi
tots els desnonaments i permeti la dació en pagament retroactiva i estableixi me-
canismes de segona oportunitat.
• Apostar per una rehabilitació sostenible dels habitatges en mal estat i evitar la
pujada de preus i l’especulació associada, fins ara, a les reformes urbanes.
• Rehabilitar íntegrament i de manera urgent la Llei 4/2016, del 23 de desembre,
de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió
residencial i la llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en
l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica atacades pel Tribunal Constitucional
Espanyol.
• Continuar participant dels espais combatius en defensa d’un habitatge digne
(PAHs, PAHCs, i Assemblees d’Habitatge).
161. Pel que fa a polítiques fiscals i altres modificacions legislatives per a garantir l’ús
social de l’habitatge proposem:
• Modificar les polítiques fiscals per tal de dificultar l’especulació immobiliària i la

concentració d’immobles en mans de grans tenidors i facilitar l’accés a l’habitatge
de les famílies, acabant amb els avantatges de les societats mercantils i reduint
els impostos per a l’habitatge habitual:
– Rebaixar el tipus de gravamen vigent de l’impost sobre transmissions patri-
monials per l’arrendament de finques urbanes de l’actual 0,5% fins al 0%,
quan aquestes constitueixin l’habitatge habitual.
– Aplicar una reducció del 10% al 7% en l’impost sobre transmissions patrimo-
nials a totes les persones físiques que comprin un habitatge, quan aquest
constitueixi la seva primera llar, en el tram per sota dels 500.000€ de base
imposable.
– Augmentar el tipus de l’impost sobre actes jurídics documentals que s’aplica
a les societats mercantils per la renúncia a l’exempció de l’IVA des de l’actual
2,5% fins al 10%, per aconseguir que les empreses paguin l’impost de trans-
missions patrimonials en comptes de l’IVA, que posteriorment poden recu-
perar.
• Augmentar el parc d’habitatge públic adquirit mitjançant el tempteig, el retracte
i a presentar-se directament a les subhastes d’immobles provinents d’execucions
hipotecàries i subhastes judicials i administratives.
40
• Impedir la publicitat en els mitjans públics de comunicació, dependents de la
Generalitat de Catalunya, a empreses i fons d’inversió dedicats a la inversió i espe-
culació immobiliària i promoure a través de campanyes de comunicació el caràcter
d’ús social que ha de tenir l’habitatge.
• Iniciar modificacions legals i normatives per a una moratòria en l’atorgament de
noves llicències d’habitatge d’ús turístic en els municipis dins les àrees de deman-
da forta i acreditada d’habitatge.
• Realitzar modificacions legals i normatives per impedir la venda de sòl d’ús re-
sidencial de titularitat pública, ja sigui de la pròpia Generalitat com d’organismes
que en depenguin, i a dedicar-lo exclusivament a la construcció d’habitatges des-
tinats a lloguer protegit.
• Treballar perquè la futura llei que reguli els arrendaments a Catalunya:
– Introdueixi mesures de control sobre els preus de l’habitatge de lloguer, amb
topalls de preus màxims –en funció dels salaris i no de les bombolles es-
peculatives– i s’hi limitin els increments màxims entre contractes, amb el
mateix arrendatari o amb un de nou.
– Augmenti la durada mínima dels contractes de lloguer.
– Asseguri la renovació automàtica dels contractes de lloguer en cas que el
llogater així ho desitgi.
• Elaborar un Pla per a regular els habitatges de propietat de grans tenidors i
ocupats per famílies en situació de vulnerabilitat social, a partir de contractes de
lloguer social. Elaborar també un pla de treball per tal de regularitzar-ne els sub-
ministraments bàsics.
10. Sobirania cultural
162. La cultura ha de ser compresa com una definició global de la complexa realitat
social en el seu conjunt. L’esforç d’aquest enfocament global és obligat per superar els
plantejaments aïllants i excepcionals que acaben fent de la cultura un assumpte lligat a
les elits o a les minories i que no comprenen la interrelació bàsica entre els sistemes so-
cioeconòmics, les condicions de vida de les classes populars (i de la classe treballadora
en particular) i els models culturals resultants.
163. Al costat de la cultura més directament relacionada amb la producció, reproduc-

ció, circulació i comunicació simbòlica, hi ha unes cultures de la producció i del treball
(capitalisme, explotació i etcètera), de les relacions de gènere (patriarcat, homofòbia,
etc.), de les relacions socials (lluita de classes i opressió social), de la vida quotidiana
(habitatge, espais, entre d’altres), i de relació amb l’entorn i entre els territoris (depau-
peració ecològica, colonialisme). Afirmem que aquestes, entre altres, són inseparables
i estan completament interrelacionades amb la cultura dels símbols (la concepció clàs-
sica) i que és un frau no considerar-les prioritàries en la definició de polítiques, models
i sistemes culturals.
164. No pot haver-hi polítiques culturals realment efectives sense aquesta compren-
sió global. La cultura és un dret social i no hi ha drets socials sense un accés universal
a la cultura. La cultura és també política però és sobretot necessàriament un model
social. Per a la seva eclosió lliure, cal rupturisme i revolució.
41
165. L’evolució socioeconòmica, tecnològica i comunicativa del capitalisme tardà ac-
tual ha situat la cultura en el centre de la seva hegemonia i, per això, creiem que és cru-
cial per a l’alliberament social, l’assoliment de l’emancipació cultural. La gestió directa
pública dels serveis i equipaments culturals és una condició bàsica per a evitar privatit-
zacions, desregulacions laborals i clientelisme empresarial o associatiu.
166. Cal reconèixer el rol fonamental que té la cultura lliure per a poder garantir aquest
accés universal a la cultura. És important dedicar-li una atenció especial i promoure-la
des de les institucions públiques.
167. És necessari eplantejar el model de drets d’autor i deixar de confiar la seva ges-
tió en entitats de gestió privades, que se’n beneficien i retribueixen de forma desigual
els seus associats mentre en castiguen a altres o als propis ciutadans. Cal gestionar de
forma pública els legítims drets d’autor dels artistes i defensar tots aquells que aposten
per protegir les seves obres amb llicències d’ús Creative Commons. De la mateixa ma-
nera, totes aquelles obres creades amb finançament públic tindran llicències lliures i es
permetrà la seva còpia, redistribució i transformació sempre que se citi la font original i
l’obra generada es posi al públic amb la mateixa llicència.
168. Cal impulsar una cultura popular creativa, crítica i dinàmica que posi l’èmfasi
en els processos col·lectius emancipadors. El govern i el control dels serveis i equipa-
ments públics ha de basar-se cada cop més en la democràcia directa i en acció assem-
bleària de barri, local i municipal, comptant amb el teixit de moviments socials, de lluites
i associatiu.
169. Les llengües pròpies, el català al Principat i l’occità a l’Aran, són també les prin-
cipals eines de cohesió social i un eix comú entorn del qual s’ha de gestionar la gran
diversitat lingüística que presenta ara mateix la societat catalana. Cal tenir present que
la minorització i reculada del català no s’ha aturat i que els atacs contra la llengua arreu
dels Països Catalans són creixents i se centren sobretot en el sistema educatiu, el sis-
tema judicial i de la funció pública, i en sistema d’intercomunicació cultural i en tots els
mitjans de comunicació en català (l’espai de comunicació en català).
170. Cal afrontar aquesta situació amb un pla d’intervenció a favor dels drets lingüís-
tics que abasti aquests camps i que tingui com a eix fonamental la cohesió social i la
gestió de la diversitat lingüística. Plantegem també els drets dels ciutadans i ciuta-
danes pel que fa al coneixement i ús de la llengua catalana dels catalana. En aquest
sentit, reivindiquem la llengua catalana com a llengua de la República, juntament amb
la llengua occitana de l’Aran, dins un tractament harmònic del plurilingüisme social. Cal
garantir la seva funció social com a llengua general vehicular de relació social, assegu-
rar-ne la transmissió intergeneracional i promoure internacionalment la seva presència,
divulgació i el prestigi.
171. Tota la política lingüística haurà de fer-se sempre des del màxim respecte pels
centenars de llengües parlades avui a Catalunya, que també són patrimoni de país i que
suposen una riquesa cultural que cal preservar i tutelar.
172. La CUP - Crida Constituent, es compromet a:
• Situar els equipaments i infraestructures culturals al servei de les noves rela-

cions col·lectives i les classes populars.
• Impedir les subcontractacions d’equipaments culturals basades en criteris
econòmics, que només cerquen la precarització de les condicions laborals de les
treballadores, la mercantilització i el clientelisme.
42
• Exigir una transparència absoluta dels pressupostos i promoure els espais i les
activitats culturals i socials assolits per les lluites socials d’emancipació, així
com també els que són produïts per les associacions sense ànim de lucre, sempre
que no siguin externalitzacions, i que allà on encara no s’han pogut generar ser-
veis col·lectius, puguin contribuir a l’expansió dels béns comuns, complementària
a la que fan els béns i serveis públics.
• Donar suport a la col·lectivització, l’autogestió i a les iniciatives individuals i
col·lectives: l’associacionisme sense ànim de lucre amb o sense plantejament
comunitari i els equipaments i serveis públics no externalitzats, amb l’objectiu
d’impulsar l’avenç d’una economia democràtica, social i solidària lluny del pes i el
domini de les indústries (capitalisme) i la mercantilització cultural.
• Com a norma general, els resultats de qualsevol producte cultural, finançats
parcialment o en la seva totalitat per diners públics han de ser classificats com
a productes de coneixement lliure i, per tant, d’accés obert i accessibles de forma
gratuïta a la població en general.
• En particular, els continguts audiovisuals generats per la Corporació Catalana de
Mitjans Audiovisuals, que siguin de producció pròpia o amb una participació majo-
ritària de la Corporació, hauran de ser disponibles en línia i de descàrrega lliure,
des del moment en què s’hagin emès per qualsevol dels canals de què disposi la
Corporació.
• Fer passar a domini públic amb la màxima celeritat tota obra que rebi fons pú-
blics per a la seva creació, distribució, organització, entre d’altres.
• Els resultats de qualsevol investigació, finançada parcialment o en la seva to-
talitat amb diners públics, han de ser publicats en revistes científiques d’accés
obert o altres mitjans que els facin fàcilment accessibles de forma gratuïta a la
població en general.
• Configurar una plataforma de la cultura dels Països Catalans com a projecció
d’una llengua i cultura comuna, que comparteix una regió geogràfica més enllà
de les fronteres polítiques, per tal d’assolir la presència, la representació i el reco-
neixement internacional.
• Contribuir a la internacionalització de la cultura catalana en un doble sentit: per
una banda, a la recerca d’escenaris i mercats adequats per mostrar el talent i la
capacitat creativa i productiva del país i, per l’altra, donar-se a conèixer com un
país que basa la seva identitat en el fet cultural, lingüístic i creatiu.
• Vetllar per la immersió lingüística en català i occità a l’Aran al sistema educatiu,
com a eina de cohesió social i com a llengües pròpies de l’administració i els mit-
jans de comunicació públics.
11. Sobirania tecnològica
173. Al segle XXI la tecnologia és un element cabdal del desenvolupament de la socie-

tat, la influencia i a la vegada exerceix com a eina que permet superar els límits coneguts
de tot allò que avui és possible. La tecnologia és un altre factor estratègic per exercir la
sobirania popular. Ser sobirans tecnològicament comporta tenir els coneixements i la
capacitat per decidir sobre la tecnologia.
174. Però l’actual evolució de les tecnologies informàtiques està acompanyada d’una cons-
tant pèrdua de sobirania: el programari lliure no té una presència destacable en sectors
on, a priori, hauria de ser hegemònic, com el de l’educació o l’administració pública; la
capacitat tecnològica de captar i analitzar dades de forma massiva s’està utilitzant per
43
mercantilitzar les dades privades de les persones; les millores tecnològiques en sistemes
d’informació, debat i presa de decisions no s’apliquen per ampliar les estructures demo-
cràtiques dels estats; i aquesta nova economia extractiva, sorgida gràcies a aquesta evolu-
ció tecnològica, se salta la legalitat i intenta normalitzar els seus serveis.
175. Per aquest motiu, la CUP-Crida Constituent defensa un model tecnològic basat
en teconologies de codis lliures i dades obertes que garanteixin els drets fonamentals,
augmentin les llibertats i siguin accessibles per a tothom al ser eines del poble i no de
multinacionals.
176. La CUP-Crida Constituent es compromet a:
• Establir l’obligatorietat del programari lliure a l’administració pública. El pro-

gramari privatiu només podrà ser emprat quan no sigui eficient fer servir progra-
mari lliure o crear-lo per al propòsit específic.
• Impulsar la migració del sector públic cap al programari lliure i fomentar la
contractació pública de proveïdors tecnològics de proximitat per al seu suport i
manteniment, afavorint la creació de programari i maquinari des de Catalunya.
• Promoure el desenvolupament de programari lliure per a cobrir totes les ne-
cessitats de l’administració de manera progressiva i mitjançant models de treball
col·laboratiu en xarxa i obert a tots els actors civils i econòmics.
• Treballar en el desenvolupament i implantació d’un sistema d’identitat digital
(e-ciutadania), que sigui una peça central de la interacció entre l’administració
pública i el ciutadà per assolir una administració electrònica transparent, inclusiva
i accessible per a tota la ciutadania.
• Impulsar un canvi de model a les administracions respecte al tractament de
dades i el coneixement que generen. Facilitar l’accés i el reaprofitament sota lli-
cències lliures i estàndards oberts, així com subministrar serveis de consulta per
a la societat.
• Promoure l’alfabetització digital a fi que tothom pugui adquirir les habilitats neces-
sàries per a la participació efectiva mitjançant Internet i la construcció col·lectiva
del coneixement compartit.
• Estendre l’ús de tecnologies que garanteixin la integritat dels registres electrò-
nics (per exemple blockchain), a totes les institucions i organitzacions públiques,
des dels registres públics fins a la sanitat.
12. Sobirania i poder judicial
177. Fa anys que denunciem la situació del poder judicial. La fórmula d’accés i altres
condicionants han conformat un cos de jutges i magistrats que, tot i ser heterogeni, es
troba fortament consolidat com a mecanisme que consolida les injustícies del siste-
ma econòmic, polític i social en què vivim. Malgrat que en ocasions, sobretot per part
d’alguns jutges dels primers nivells, s’han pres decisions innovadores i valentes per tal
d’emparar els més vulnerables i corregir la desigualtat i les situacions de poder, la cú-
pula judicial superior ha sabut corregir aquestes decisions a favor del poder establert; ja
sigui en forma de bancs, de govern, d’empresaris, de mútues, cossos policials i etcètera.
El sistema judicial que tenim és sobretot un sistema de justícia de classe, naturalesa que
es veu especialment explícita en la jurisdicció penal obsessionada i extremadament dura
amb la petita delinqüència, amb delictes contra el patrimoni i les drogues i condescent,
permissiva i tolerant amb la delinqüència comesa pels poderosos com la corrupció polí-
tica, les estafes bancàries, els delictes contra el medi ambient
44
178. Davant dels grans conflictes socials plantejats fins avui, doncs, l’administració de
justícia ha volgut mantenir un rol d’abstenció, de no intervenció que, com hem dit, ha
acabat perjudicant aquells que no disposen de privilegis ni de posicions de poder que
precisament la “justícia” estaria cridada a compensar o mitigar en un autèntic estat
social, democràtic i de dret. Paradoxalment, en els darrers anys, hem vist com en el
conflicte nacional l’administració de justícia a Catalunya sí que ha volgut prendre partit
en la defensa de les institucions espanyoles i d’una concepció extraordinàriament cen-
tralitzada i unitària de l’Estat. Hi intervenen molts factors: la posició de classe, que té
origen de fora de Catalunya, que va acompanyat d’un model de vida molt tancat de rela-
ció exclusivament dins del propi col·lectiu, que té una tradició jurídica que, tal com hem
denunciat moltes vegades, encara no ha incorporat els principis generals del procés
constitucional com ara els valors de diversitat, democràcia i el fet d’entendre els drets
fonamentals com a mecanismes de protecció dels més febles i desprotegits. A tot això
cal relacionar-hi també el fet que molt probablement a l’administració de justícia es-
panyola no hi va existir cap mena de ruptura ni de canvi l’any 1978 i que tota l’estructura
judicial franquista va continuar exercint i ocupant les altes posicions de la planta judicial
en els anys següents fins avui.
179. El primer que cal, doncs, davant de tanta hostilitat de la judicatura i la fiscalia que
existeix en aquest moment a Catalunya, és garantir el respecte d’aquest col·lectiu cap
al procés polític que viu el país i no interferir en el camp de recuperació de sobiranies
que a més a més tindrà màxima expressió en el procés constituent. Tal com hem intro-
duït en tots els moments en què hem parlat d’aquesta qüestió, cal defensar que el poder
constituent, un cop iniciat, no pugui ser controlat per cap altre poder i, lògicament, per
poders que pertanyen al model constituït anterior com és aquest poder judicial actual-
ment existent.
180. En segon lloc, cal obrir un debat profund, probablement previ al procés consti-
tuent, que ens permeti col·locar un mirall al poder judicial a Catalunya i que apuntali
un debat profund del conjunt de la societat sobre aquest estament de privilegis i tradi-
cions com a via per construir un poder judicial independent, democràtic i al servei dels
interessos de les classes populars. La nostra impugnació al poder judicial existent és
una esmena a la totalitat que demana debats estructurals i que podem sintetitzar en les
següents qüestions:
• Sistema d’accés a la carrera judicial que permeti fer-la realment oberta a tots
els orígens i perfils que doni importància a l’experiència professional prèvia com
a mecanisme de creació d’una judicatura plural i coneixedora de la realitat social.
• Sistema de govern de la judicatura que garanteixi la independència del poder ju-
dicial, escollit pel propi col·lectiu i que no permeti l’actual “intercanvi de cromos”
en les designacions, així com la subordinació de la cúpula judicial als altres poders
constituïts.
• Un sistema d’acusació pública o fiscalia que sigui realment independent, sense
cap dependència jeràrquica del govern, amb mecanismes de control popular que
construeixin un concepte d’interès general real.
• Un autèntic sistema de finançament adequat a l’administració de justícia que la
converteixi en ràpida i eficaç sobretot en la protecció de drets fonamentals, par-
tint de la idea que els drets socials com l’habitatge han de ser també protegits com
a fonamentals pels tribunals.
• Llei de procediment penal i codi penal que eviti la persecució política i que
prioritzi la lluita contra la corrupció i contra el saqueig dels recursos públics i
col·lectius. Només una jurisdicció penal que lluiti especialment contra els podero-
sos pot guanyar parcel·les de legitimitat.
45
• Llei d’anul·lació dels processos polítics contra l’independentisme i la resta de
lluitadores per la justícia social. En el marc d’una estratègia repressiva més com-
pleta caldrà treballar per una eina similar a la realitzada amb els consells de gue-
rra franquistes per expulsar de l’ordenament jurídic tots els efectes dels proces-
sos de repressió política.
IX. Model de República

181. La CUP-Crida Constituent explicita també com vol que sigui la República de l’1
d’octubre que construirem entre totes: una República que garanteixi els drets socials i
polítics. Una República que treballi per la construcció nacional dels Països Catalans, per
a una societat justa, que acabi amb un capitalisme que genera misèria i que s’enfronti
amb el patriarcat que imposa desigualtats. Un programa per assolir el control popu-
lar de totes les sobiranies, és a dir, no estar sotmesos a cap altre poder que no sigui
la veu del poble per decidir sobre tot el que ens afecta: política, energia, alimentació,
urbanisme, sanitat, educació, etcètera. Una República on el socialisme, el feminisme,
l’ecologisme, l’anticapitalisme, la radicalitat democràtica i la lluita contra la corrupció
siguin els elements bàsics d’acord amb el model que la CUP-Crida Constituent proposa
per al nou país que hem de construir a partir d’un procés constituent obert a la parti-
cipació de totes les persones que viuen a casa nostra, sigui quina sigui la seva condició
social, llengua o lloc d’origen. Una república de totes i per a totes les persones.
1. Per una república feminista
182. La societat actual és hereva d’una visió de la sexualitat merament reproductiva,

d’una divisió sexual del treball i d’una pretesa concepció del sexe i del gènere com
a naturals. Aquesta societat sexista, masclista i heteronormativa presenta la família
tradicional com a únic model vàlid d’estructura social, oblidant els drets individuals i
recolzant-se en les desigualtats que provoca el sistema capitalista.
183. Davant d’unes polítiques de dretes i del desmantellament i privatització de drets

i serveis socials que afecten de forma directa les classes populars i els col·lectius més
marginats, perpetuant així el sistema patriarcal i capitalista, la nostra proposta situa la
dona i la diversitat d’opció sexual i d’identitat de gènere en el centre del nostre projec-
te transformador com a subjecte col·lectiu. El feminisme i l’alliberament sexual són el
nostre projecte polític, aquell que demanda posar el manteniment de la vida al centre de
totes les polítiques en contraposició a una vida regida des de la supremacia del capital.
184. Promourem polítiques públiques que tinguin la perspectiva de gènere de forma

transversal i implantarem polítiques públiques que facin efectives: la lluita contra la
violència de gènere amb els mitjans necessaris per desenvolupar-la. L’avortament lliure
i gratuït dins del sistema sanitari públic. El repartiment del treball productiu, domèstic
i de cura. La perspectiva de gènere i LGTBI en totes les polítiques públiques. El dret de
lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals a viure en llibertat la seva sexualitat eli-
minant qualsevol discriminació, sigui quina sigui l’opció sexual o identitat de gènere. La
penalització de la publicitat sexista i heteronormativa. Una educació que generi una nova
consciència no patriarcal. L’apoderament de les dones com a eina essencial per a la seva
autonomia i el qüestionament del gènere com a rol innat. Els drets de les treballadores
sexuals. La finalització de la discriminació salarial i laboral per motius de gènere. La
lliure elecció d’identitat sexual. La lluita contra el sexisme, l’homofòbia i la transfòbia, etc.
185. Per acabar amb la discriminació i les diferent violències masclistes, caldrà treba-
llar per trencar amb les arrels d’aquest sistema estructural. Per fer-ho, la CUP-CC es
compromet a treballar per:
46
• Impulsar un Observatori de les Violències Masclistes dels Països Catalans.
• Fer un desplegament efectiu de la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i
homes i la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència
masclista, per la realització dels canvis legislatius necessaris i la transversalitza-
ció de la perspectiva feminista en totes les iniciatives polítiques.
• Recuperar la gestió pública de tots els serveis de la xarxa d’atenció i recuperació
integral de les dones que pateixen violència masclista i fomentar la formació fe-
minista a tot el personal públic.
• Mantenir la fiscalia única per violència de gènere. Garantir processos judicials
ràpids i les mesures de protecció que ja existeixen, com l’ordre d’allunyament.
• Recolzar econòmicament les dones en situació de violència de gènere. Facilitar
l’accés a un habitatge digne i, a nivell municipal, crear xarxes de coordinació entre
els diversos serveis municipals implicats ens els casos de violència de gènere.
• Realitzar una campanya institucional de sensibilització contra les agressions
sexuals i els assetjaments masclistes. L’objectiu d’aquesta campanya, tre-
ballada juntament entitats i grups feministes, ha d’ésser eradicar la violència i
l’assetjament en espais públics i d’oci, i, alhora, el de sensibilitzar la població jove
sobre les relacions abusives.
• Elaborar protocols de resposta institucional contra les agressions sexistes i els
assetjaments, entesos com a formes de violència masclista, als centres educatius
i els espais públics i d’oci.
• Formar el personal sanitari per poder detectar casos de violència de gènere i
facilitar personal per acompanyar la dona en situació de violència. A més a més,
valorem que els centres sanitaris haurien de disposar de consultories sobre la
sexualitat.
• Desplegar línies d’economia feminista a través de l’Observatori per la Igualtat
de gènere ja existent i realitzar estudis d’ús del temps per tal de visibilitzar la
divisió sexual del treball. Treballar en l’elaboració i incorporació d’indicadors de
Desenvolupament Humà i de Riquesa que tinguin perspectiva de gènere. Caldrà
elaborar indicadors no androcèntrics i enquestes d’ús del temps periòdicament,
per veure els processos i l’efectivitat dels programes socials, així com l’evolució de
la qualitat de vida i distribució dels treballs.
• Assegurar el funcionament dels serveis públics i socials dedicats a la cura com
a pilars bàsics pel desenvolupament de les comunitats i la sobirania reproductiva:
escoles bressol, serveis de suport a la gent gran i a les persones amb discapacitat,
etc.
• Incloure clàusules de paritat tant pels contractes públics administratius com per
les licitacions d’obres públiques per les empreses candidates.
47
• Apostar per la coeducació als centres educatius: escoles, instituts i universitats.
Per tal que aquest projecte sigui real cal revisar els currículums, que continuen
representant una visió androcèntrica i empren un llenguatge sexista. Incloure la
dona com a subjecte actiu de la nostra història i coneixements i formar el profes-
sorat en aquest sentit.
• Garantir el dret a decidir sobre el propi cos i el dret a l’avortament lliure i gratuït.
Desenvolupar i assegurar el desplegament de tots els protocols i mecanismes per
afavorir els drets sexuals i reproductius, especialment de les dones bisexuals,
trans i lesbianes.
• Realitzar una campanya institucional, treballada juntament amb entitats i grups
feministes, d’informació sobre la interrupció de l’embaràs per informar sobre els
drets sexuals i reproductius.
• Garantir unes pràctiques mèdiques que tinguin en compte l’especificitat de gè-
neres i que vetllin per una millor qualitat de vida i no pas per un control sobre els
cossos al servei de les farmacèutiques.
• Desenvolupar un pla integral sobre la salut de les dones. Cal crear instituts de
recerca que investiguin i desenvolupin protocols sobre la morbiditat diferencial.
2. Per una República amb corrupció zero
186. A l’Estat espanyol, la corrupció és filla del disseny institucional pactat entre les
elits franquistes i les forces democràtiques que, basant-se en la lògica capitalista de
l’acumulació, han utilitzat el poder per omplir les seves butxaques i la de les seves amis-
tats. Aquest esquema va reblar-se amb la mort de Franco, moment en què la cultura
del lucre i d’accés a la riquesa va començar a impregnar tota l’activitat política, social i
econòmica, servint-se de les estructures ja creades, d’un règim dictatorial estructural-
ment corrupte. Hi va contribuir el neoliberalisme econòmic impulsat per Ronald Reagan
i Margaret Thatcher els anys 80, els quals van forjar la idea que l’afany pel diner d’uns
pocs és perdonable si suposa una palanca de progrés material per a molts. Això va tra-
duir-se en un model de desenvolupament basat en l’especulació i la mercantilització de
béns tan bàsics com el sòl, l’aigua, l’energia i els serveis bàsics. Pilars de l’Estat social
que, a través de la seva privatització o la transferència de la gestió a mans privades, han
servit a les elits polítiques i financeres extractives per enriquir-se.
187. Les notícies constants de processament d’expresidents, exconsellers, ministres

i alts càrrecs per delictes de corrupció arreu dels Països Catalans i de l’Estat Espan-
yol, així com les investigacions i les conclusions que es van poder extreure de la CIFEF,
constaten que la corrupció és un fet estructural en la nostra societat i invaliden els ar-
guments d’aquells que parlen d’unes poques pomes podrides.
188. En el marc de la CIFEF i de la CEMCORD, i també de la feina d’investigació i de

recopilació del projecte de Llums i Taquígrafs, la CUP-CC ha fet un extens treball de de-
núncia de la corrupció, ha elaborat propostes per combatre-la i ha generat nous marcs
que lluitin per la seva eradicació.
189. La CUP-CC en l’objectiu de república catalana, corrupció zero es compromet a:
• Millorar la transparència de les administracions públiques i altres ens públics,

dels processos de contractació pública i de les actuacions i informes dels ens de
control.
• Despolititzar certes institucions, eliminar càrrecs de confiança pagats amb di-
ners públics i funcionarització de la direcció de les administracions.
48
• Augmentar el control i transparència en el nomenament d’empleats públics.
Augmentar els mitjans dels òrgans de control i crear un mecanisme català de pre-
venció i lluita contra la corrupció i el frau.
• Controlar els instruments urbanístics mitjançant la participació ciutadana i mo-
dels parametritzats que certifiquin la seva idoneïtat i sostenibilitat.
• Augmentar el control a la contractació administrativa: crear un òrgan que cen-
tralitzi la contractació, realitzar un seguiment adequat dels contractes i limitar-
ne la modificació, augmentar la limitació sobre les subcontractacions i facilitar el
control popular en matèria de contractació.
• Eliminar els privilegis dels polítics acusats de corrupció: limitar aforaments, in-
dults en casos de corrupció i no permetre que processats o investigats per corrup-
ció puguin presentar-se a llistes electorals.
• Fer una legislació clara i augmentar el control sobre les limitacions provocades
per conflictes d’interessos i eliminar les portes giratòries.
• Fiscalitzar de la mateixa manera les fundacions dels partits com als propis par-
tits. Limitar les despeses de les campanyes electorals, impossibilitar la concessió
de crèdits bancaris a fundacions i partits i una major restricció de donacions a
partits i fundacions.
• Reduir les quantitats mínimes per a considerar un delicte: eliminació dels terminis
de prescripció, facilitació de les acusacions particulars i les denúncies anònimes,
major protecció jurídica per als denunciants, introducció del delicte d’enriquiment
il·lícit i inhabilitació en totes les condemnes per corrupció.
• Augmentar els recursos per investigar el frau fiscal en grans multinacionals.
Endurir el codi penal per a delictes de frau fiscal i crear un cens patrimonial i dels
mecanismes necessaris per un treball coordinat en matèria de lluita contra la co-
rrupció i el frau.
• Augmentar els recursos policials, judicials i de la fiscalia que es dediquin en ex-
clusivitat a la lluita contra la corrupció política.
3. Per una República amb pobresa zero
190. Tributació i fiscaltat justa: redistribució de la riquesa, renda garantida ciutadana i

fiscalització i control de la ciutadania en tots els serveis públics.
191. Cobrir les necessitats bàsiques de la població i, en especial, dels sectors més vul-
nerables de Catalunya que s’ha deteriorat per culpa de les pressions de les polítiques
d’austeritat, que han prioritzat els darrers anys el pagament del deute i el manteni-
ment dels privilegis a les elits empresarials, les grans fortunes i patrimonis. La capaci-
tat de millorar les prestacions socials i els serveis públics està vinculada a la capacitat
d’implementar reformes fiscals progressives, la reducció o l’impagament dels interes-
sos del deute i la reestructuració de la despesa cap a àrees socials, eliminant les con-
tractacions i els concerts amb empreses privades per a la prestació de serveis socials i
reduint la despesa en càrrecs i directius.
192. Els dictats de la UE fixen la devaluació econòmica a través de la reducció dels sa-
laris dels treballadors i treballadores. El sistema fiscal imposat per la dreta neoliberal
s’ha basat en incrementar els impostos sobre les rendes d’aquells que només tenen el
seu treball com a mitjà de subsistència, sense tenir en compte que el treball és l’únic
factor que crea riquesa i valor. Una major pressió fiscal sobre els capitals és la millor
garantia per a una economia productiva sòlida.
49
193. Malgrat creure que aquestes mesures són merament pal·liatives i insuficients, en
un marc imposat per la troica, i per tal d’apostar per una societat equitativa amb pobresa
zero, la CUP-CC es compromet a:
• Impulsar una reforma fiscal progressiva que gravi les rendes del capital –grans,
mitjanes i petites– mentre avancem cap a una economia al servei de les classes
populars. Reforçar els impostos sobre transaccions, successions i patrimoni a fi
que siguin impostos realment progressius on l’esforç principal sigui d’aquells qui
més tenen i ingressen. Així mateix, cal que l’IRPF sigui realment un impost pro-
gressiu i, per tant, aquells qui més ingressen paguin més. Aquesta reforma ha
d’anar dirigida també a una participació del sector públic més activa.
• Convertir la taxa turística en una autèntica eina de redistribució i, per tant, que
destini la seva recaptació a pal·liar els impactes negatius del turisme, per exem-
ple, el parc públic d’habitatge social.
• Crear tributs ambientals o modificar alguns dels existents per desincentivar
pràctiques nocives pel territori i que siguin també una eina de preservació.
• Apostar per l’autogestió i el cooperativisme com a formes d’economia social al
servei dels interessos de les classes populars.
• Implementar un nou model de distribució de renda que serveixi, entre d’altres,
per assegurar uns ingressos mínims mensuals a aquelles famílies que no en te-
nen de cap tipus. Per això, en un primer moment, cal ampliar i implementar la
Renda Garantida de Ciutadania.
• Facilitar el transport públic gratuït a tots els aturats de llarga durada i a aquelles
persones que tenen ingressos inferiors a l’SMI i garantir el dret a l’alimentació a
totes les famílies.
• Crear Plans d’Ocupació Pública amb contractació directa per respondre a la pre-
carietat i reduir l’atur.
• Potenciar les propostes basades en l’economia social i solidària que ens perme-
ten disposar dels serveis d’atenció a les persones, cures, i proveir de les necessi-
tats bàsiques, de forma autogestionada i no mercantilitzada.
4. Per una república desmilitaritzada
194. La nova República ha d’assentar les bases en una societat desmilitaritzada. La

societat catalana té experiència i bagatge en la lluita per la pau i el desarmament. Per
això, la construcció de la República s’ha de sustentar en un dels valors claus de la socie-
tat catalana: la desmilitarització. Entenem l’exèrcit com una institució antiga, anacròni-
ca, obsoleta i enquistada que més que aportar solucions forma part del problema. Hem
de poder buscar i trobar nous models de defensa i seguretat que no arroseguin a nivell
estructural l’abús de poder, l’obediència deguda, el patriarcat, l’homofòbia i la violència.
195. Per això, la CUP-CC es compromet a:
• Fer totes les accions necessàries per a recuperar el patrimoni militar de tipus
immobiliari que es trobi en desús, per a destinar-lo a usos públics de caràcter civil.
• Prohibir els actes d’exaltació militar i de legitimació de la violència i de les armes,
i no permetre les desfilades militars i altres actes d’aquest tipus en espais civils.
50
• Prohibir, com a exercici de coherència amb els valors de la pau, els actes
d’exaltació militar i de legitimació de la violència i de les armes, i impedir les des-
filades militars i altres actes d’aquest tipus en espais civils de Catalunya.
• Evitar la presència de l’exèrcit i de les forces policials en qualsevol centre educa-
tiu i de formació i evitar també que sigui present a espais educatius i promocionals.
• Prohibir les maniobres militars en espais no estrictament militars i desautorit-
zar la participació i la presència d’avions de combat en exhibicions aèries com la
Festa al cel en qualsevol municipi on se celebri.
• Impedir els ajuts i la promoció d’activitats per part de l’administració a la indús-
tria militar a Catalunya, inclòs el suport a la recerca i el desenvolupament que
siguin explícitament orientats al creixement de la indústria militar i armamentista.
5. Per una República ecologista que trenqui amb les lògiques de creixement capitalis-
tes i garanteixi el futur ambiental de les classes populars
196. Els Països Catalans, com qualsevol territori del planeta, viu sota els efectes
d’una crisi ecològica global que posa en risc les condicions de vida del nostre territori.
Aquesta crisi ambiental en què ens trobem immerses és conseqüència directa de les
dinàmiques expansionistes inherents al mode de producció capitalista que es materialit-
za en l’increment del consum energètic i material i que ens ha abocat a una petjada eco-
lògica de 7,7 vegades la superfície del Catalunya. Un sobreconsum d’energia i matèria
que trenca la relació d’equilibri ecològic entre l’ésser humà i la natura, afectant de retruc
a la Terra com a organisme orgànic, alhora que perpetua i cronifica la desigualtat social.
197. A escala internacional, el canvi climàtic és el principal exemple de les derivades

ambientals inherents a l’expansió sistemàtica del capitalisme i és una peça més en el
trencaclosques de la crisi ecològica global. De fet, les darreres dècades s’han caracte-
ritzat també per un increment de la pèrdua de biodiversitat i la fragmentació dels espais
naturals. L’alteració dels cicles biogeoquímics per l’ús massiu de productes químics. La
pèrdua de milers de quilòmetres quadrats de sòl fèrtil i la degradació de les reserves
d’aigua dolça. Unes tendències que constaten que les polítiques “verdes” impulsades
pel Banc Mundial i l’OCDE no han aturat ni moderat un procés que ens encamina a un
increment de 5 graus de la temperatura mitjana de la Terra el 2100. I en aquest escenari
de crisi ambiental amb més de 25 milions de migrants climàtics, les classes populars
són i seran les més damnificades pels canvis ambientals que sobrevindran.
198. Conscients d’aquest escenari de crisi climàtica i ambiental, el poble català en una
acte d’autoreivindicavió i de sobirania va aprovar la Llei de canvi Climàtic en la qual, la
CUP-Crida Constituent va jugar una paper clau per forçar un canvi en el model de gestió
dels conflictes ambientals i climàtics, en base a la màxima ambiental “qui contamina,
paga”, teixint mecanismes de mitigació i adaptació al canvi climàtic en el nostre territori,
augmentant la resiliència i disminuint la petjada de carboni de la nostra societat. Però un
cop més, el Govern espanyol per via del Tribunal Constitucional va impugnar la majoria
dels articles clau de la Llei en un nou atac contra la sobirania del poble català.
199. Alhora, el dogma del creixement econòmic infinit és el punt de partida d’una bona
part de les agressions sobre el territori i els béns comuns naturals que s’han materia-
litzat als Països Catalans amb diversos projectes lligats a la corrupció de l’aparell de
l’Estat espanyol com: el cas Castor, la contaminació del Pantà de Flix i l’amenaça del Pla
Hidrològic Nacional, així com també altres actuacions amb un fort impacte sobre el te-
rritori emparades sota el paraigües de la crisi i la creació d’ocupació com el BCNWorld,
el PDU’s Gran Via Sud o el projecte Parc Motor del Circuit de Catalunya i el Projecte
Wavegarden a Montgat, modificacions expansionistes de planejament que propicien la
51
destrucció del territori. Una manca de gestió urbanística que ha afavorit l’especulació
immobiliària i que limita l’accés de les classes populars a la vivenda.
200. En el cas de l’aigua, la lluita per la remunicipalització de la gestió de l’abastament

d’aigua ha estat un dels principals puntals en la lluita per la recuperació de la gestió
dels béns comuns naturals. L’onada remunicipalitzadora ha permès en gran mesura fer
penetrar dins de molts municipis les contradiccions intrínseques dels model de gestió
privada i obrir el debat de la necessitat del control de la gestió dels béns comuns natu-
rals com un element de recuperació de sobiranies i que ha de permetre l’increment de
la participació popular en la gestió d’aquests béns. Aquesta onada impulsada al carrer
pels moviments socials ha estat vehiculada en gran mesura per les candidatures muni-
cipalistes de la CUP-CC dins diverses campanyes públiques que han iniciat processos de
remunicipalització, com és el cas de Terrassa.
201. Els darrers anys han estat marcats també pel nou Pla Hidrològic Nacional i els
transvasaments d’aigua entre conques que posen en risc el futur del Delta de l’Ebre.
L’aprovació del nou Pla de Gestió de Conques Internes exemplifica la gestió ineficaç dels
cursos fluvials per part de la Generalitat. La nova planificació ha reduït els cabals eco-
lògics dels rius més d’un 50% com a conseqüència de la incapacitat de la Generalitat
per fer complir els anteriors llindars. A aquesta situació s’hi afegeix la contaminació de
les masses d’aigua a Catalunya: el 70% dels rius està afectat per algun nivell de con-
taminació i el 87% dels aqüífers estan afectats per contaminació urbana. Els conflictes
ambientals per contaminació i reducció dels cabals als rius i aqüífers augmenten però
la resposta popular s’estén per tot el territori, com per exemple el Bages, afectat per
l’activitat de la mineria de la sal, el Baix Empordà, contra la reducció del cabal del Ter,
la lluita contra els nitrats al riu Calders o la lluita contra els transvasaments de la Pla-
taforma en Defensa de l’Ebre.
202. Alhora, producte de la dependència al consum de petroli, la qualitat de l’aire ha

continuat deteriorant-se principalment en els nuclis urbans més densificats i indus-
trialitzats com Barcelona i Tarragona. Un deteriorament lligat a les emissions de trans-
port rodat, l’activitat industrial i el transport marítim, que exemplifiquen la ineficàcia
de les mesures proposades pels municipis i la Generalitat en convivència amb el sector
automobilístic, industrial i turístic. La contaminació atmosfèrica, a més a més, té un
impacte sobre la salut de les persones; només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona la
contaminació atmosfèrica provoca 5.100 casos de bronquitis crònica en adults, 31.100
casos de bronquitis aguda en infants i 54.000 casos d’asma.
203. La mobilització popular contra l’impacte sobre la salut de la contaminació atmos-

fèrica s’ha expressat per mitjà de campanyes de visualització i cerca de solucions, per
exemple: la contaminació industrial del camp de Tarragona a través de Plataforma Cel
Net, l’impacte del vehicle privat a Barcelona amb la campanya “menys cotxes més salut”
de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire i la campanya contra la nova terminal de creuers
del Port de Barcelona de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible.
52
204. A l’entorn de les aigües marines i la zona costanera, els darrers anys han estat
directament condicionats per l’implementació d’un model turístic massiu que ha in-
crementat la pressió sobre els nostre litoral i els ecosistemes marins i costaners, un
model fonamentat en la massificació urbanística de la costa i una privatització indirec-
ta de les platges i mar català per part de les oligarquies econòmiques turístiques. Els
intents per part de la Generalitat de crear programes d’actuació i de protecció de certs
entorns així com els passos endavant cap a un Pla d’Ordenació del Litoral no han permès
limitar els impactes ambientals i els processos de degradació del litoral.
205. Alhora, la necessitat d’expansió del model turístic al litoral ha fomentat un pro-
cés d’elitització dels ports catalans com a mecanisme d’atracció del turisme de luxe.
Un model portuari impulsat i gestionat per la Generalitat de Catalunya que per mitjà de
l’aprovació de la Llei de Ports i Transport Marítim pretenia liberalitzar el sector, incen-
tivant-ne el creixement a partir de la introducció de facilitats econòmiques en l’activitat
portuària i reduint a la mínima expressió el control i la gestió ambiental.
206. Aquest moviment va lligat intrínsecament a l’expansió del sector creuerista al

Principat de Catalunya. Només a Barcelona el nombre de passatgers s’ha multiplicat
per deu des del 1997, arribant a la xifra rècord de 2.7M de creueristes el 2016. Aquesta
tendència a l’alça enllaça amb la licitació de la construcció de la nova Terminal F de
creuers al Port de Barcelona que va tenir l’aprovació del Govern de la Generalitat dins del
Consell del Port de Barcelona. L’objectiu del Govern de la Generalitat ha estat estendre
el model de creuers massivament als ports de Roses, Palamós o Vilanova, per mitjà de
la bonificació en les taxes que paguen les navilieres quan fan parada en aquests ports,
bonificacions incloses dins del projecte de Llei de Ports i Transport Marítim.
207. Pel que fa als residus, la base per a la millor política de gestió és la no generació
d’aquests i, per tal d’aconseguir-ho, cal desenvolupar un nou marc polític i institu-
cional per fer de la gestió dels residus una part de la gestió eficient dels recursos i de
l’energia, marcant un objectiu social i de l’activitat econòmica que tendeixi al residu zero
i a la prevenció de la contaminació des de la mateixa concepció del producte o servei.
Malgrat que fa uns anys el model actual s’ha estancat en els resultats de la recuperació
dels residus i no ha estat capaç de frenar l’augment dels productes i béns de consum
de curta durada i, malgrat la crisi econòmica, no s’està fent una diagnosi objectiva que
estableixi l’obsolescència del model de gestió actual i proposi models de futur.
208. S’han de replantejar els fonaments, objectius i eines de la normativa catalana per
aconseguir un canvi de paradigma que no es limiti, com ha estat fins ara, a ordenar
i gestionar els residus. Cal doncs, formular un marc legislatiu nou fonamentat en la
prevenció i l’ús eficient dels recursos, que plantegi mesures des de la fabricació, la dis-
tribució i el consum, abans que els productes esdevinguin residus. I que els residus que
inevitablement es produeixin es puguin reparar, reutilitzar o incorporar fàcilment al cicle
de producció o ser integrats en el medi. Només així farem avenços clars per la mitigació
del canvi climàtic, el reciclatge i la reducció a l’origen i l’economia circular.
209. Així, immerses dins d’un sistema econòmic instaurant en el creixement infinit i en
un planeta de recursos limitats, l’experiència ens demostra que necessitem un canvi
en el model socioproductiu que atengui a aquestes relacions entre natura i societat.
Per mitjà d’un decreixement del consum energètic i material podrem fer front a la crisi
ecològica global i el canvi climàtic i garantir el futur de les classes populars dels Països
Catalans. Avançar cap a un model social no extractivista i establir noves lògiques per
satisfer les necessitats humanes, i no del capital, en equilibri amb l’entorn natural des
dels següents principis:
53
• Recuperar la gestió dels béns comuns naturals, actualment subjectes al benefici
del capital. Instaurar i consolidar formes de presa de decisions democràtiques,
populars i transversals.
• Reforçar el paper dels municipis i dels barris com a unitats polítiques de presa de
decisions que vehiculin mesures que afavoreixin la resiliència ambiental del teixit
social i econòmica local.
• Garantir i incloure el dret de la població a viure en un ambient sa i ecològica-
ment equilibrat que garanteixi: la preservació de l’entorn natural, la conservació
d’ecosistemes, la biodiversistat i la integritat del patrimoni genètic, la prevenció de
les agressions ambientals i la recuperació dels espais naturals degradats.
• Disminuir la petjada ecològica de Catalunya i reduir el consum energètic i mate-
rial actual i la generació de residus.
• Garantir els drets ambientals de les generacions futures i revertir la crisi ecolò-
gica global, fomentant el decreixement del consum energètic i material.
• Fer efectiu el dret a viure en entorns laborals i socials ambientalment saluda-
bles i lliures de tòxics i el dret a una alimentació lliure de contaminants.
• Promocionar tecnologies i energies alternatives no contaminants i de baix im-
pacte que garanteixin la sobirania energètica, la sobirania alimentària i el dret a
l’accés a l’aigua.
• Fomentar la reconversió del cicle de vida dels productes amb l’objectiu de re-
duir les externalitats negatives i en consonància amb els límits de capacitat
d’assimilació i de regeneració del medi natural i dels entorns urbans.
• Gestionar públicament les infraestructures bàsiques de mobilitat: ports i aero-
ports, xarxa ferroviària, carreteres i autopistes i tots els mitjans de transport pú-
blic col·lectiu; de generació i transport de l’energia, i de la resta de béns comuns
naturals; i amb plena efectivitat dels usos del sòl, d’acord amb la seva funció social
i que impedeixen l’apropiació privada de les rendes generades per la col·lectivitat.
• Controlar efectivament les infraestructures de sanejament d’aigües, així com de
les plantes potabilitzadores i dessalinitzadores, les quals juguen un paper clau en
el procés d’abastament d’aigua.
• Garantir el dret a la qualitat ambiental i de l’aigua, tant superficial com subterrà-
nia, lliure de contaminants i saludable.
• Garantir el dret de les classes populars a l’accés dels cursos fluvials, zones li-
torals i aigües marines no privatitzades i lliures de contaminats, preservant els
ecosistemes associats.
210. Per tal d’avançar cap a una república ecologista que trenqui amb la lògica de
l’acumulació il·limitada del capital, que subordina la natura als interessos de la produc-
ció, i amb l’objectiu de construir un nou model de país que garanteixi el futur ambiental
de les classes populars, la CUP-CC es compromet a:
• Constituir de manera immediata una comissió intergovernamental (Generalitat

de Catalunya, Ajuntaments, Ciutadania) i transversal (Territori, Agricultura, Ener-
gia, Salut, Educació, etc.) d’estudi i seguiment per a definir una agenda que aposti
pel decreixement del consum material i energètic i que aposti per la resiliència,
amb l’objectiu de fer compatible l’activitat humana amb els nostres recursos, així
com les accions a dur a terme per assolir aquesta compatibilitat.
54
• Aprovar la Llei de biodiversitat per tal de garantir la preservació del conjunt
d’ecosistemes i espècies del nostre territori.
• Refer el projecte de Llei de residus amb què està treballant el Govern de la Ge-
neralitat, i aprovar-lo amb criteris que apliquin la minimització, el residu zero,
la territorialització de la gestió, la municipalització dels serveis de recollida i el
tractament per separat, especialment de l’orgànica, i la responsabilitat dels pro-
ductors sobre els residus derivats de productes o activitats econòmiques.
• Rehabilitar la Llei de canvi climàtic suspesa pel TC per tal de reduir les emis-
sions de gasos d’efecte hivernacle progressivament i elaborar un pla de tanca-
ment el processos de valorització energètica dels residus en cimenteres i plantes
incineradores.
• Elaborar un nou pla de reducció de la contaminació atmosfèrica associada al
transport privat, transport marítim i a l’activitat industrial amb propostes estruc-
turals i vinculants que garanteixin nivells de contaminació atmosfèrica dins els
límits legals. Implementar, alhora, zones de baixes emissions que limitin l’accés
del vehicle privat i fomentin el transport públic i la reducció de les tarifes.
• Garantir una xarxa de transport interterritorial democràtic i no contaminant. Un
model que, allunyat del vehicle privat, aposti per modes de transport col·lectiu i
posi l’accent en el servei social i ecològic i no en retorn econòmic. Potenciar, alho-
ra, els modes de transport no contaminants com la bicicleta.
• Generalitzar i sistematitzar estudis epidemiològics continuus en àrees amb forta
contaminació ambiental, com l’entorn dels polígons químics i petroquímics, o les
àrees nuclears.
• Prohibir l’ús de fitosanitaris en espais i parcs públics, especialment del glifosat,
i implementar plans de contractació pública de productes lliures de disruptors
endocrins.
• Fer efectiva la sobirania alimentària com a objectiu estratègic de la nova Re-
pública, entesa com un model del sector agropecuari de proximitat, que preservi
l’agrobiodiversitat i enforteixi les xarxes de desenvolupament cooperatiu, allunyat
dels models productivistes de l’agricultura industrial lligats a l’ús de transgènics i
productes derivats del petroli.
• Produir energia renovable i popular que garanteixi l’accés a les classes popu-
lars i que no generi externalitats negatives sobre l’entorn natural subjectes a
l’especulació econòmica.
• Regular i establir mecanismes de control del contingut de sofre en combustibles
d’ús marítim, que garanteix una concentració de 0.1% en les aigües territorials de
Catalunya.
• Aturar la licitació per a la construcció de la nova Terminal F de creuers del Port
de Barcelona.
• Nacionalitzar els béns comuns naturals com l’aigua, el litoral o el sòl, els quals
esdevenen elements essencials en la construcció d’una nova República i que es-
tan en el punt de mira de la darrera onada de privatitzacions directes i indirectes.
Béns comuns naturals, productes del subsòl, jaciments minerals i hidrocarburs
que incloen els que es troben en zones cobertes per les aigües del mar territorial
i zones marítimes: el sòl, l’aigua, l’ambient atmosfèric, així com el patrimoni na-
tural i genètic.
55
• Recuperar el control de la gestió de l’aigua en alta (distribució supramunicipal)
i afavorir la gestió directa del servei d’abastament d’aigua de les poblacions, a
través de l’establiment d’un nou marc de regulació que dificulti la gestió indirecta
o externalització d’aquest servei, així com la creació d’eines que en facilitin la re-
cuperació, allà on actualment, és gestionat per mitjà d’empreses privades (en el
cas de l’aigua, quasi sempre per filials d’AGBAR).
• Oposar i neutralitzar del Pla Hidrològic Nacional que, de nou, posa en risc el cabal
ecològic de l’Ebre i el futur del Delta i les seves comarques.
• Derogar el Pla de Gestió de Conques Internes i elaborar un nou pla que gestioni
eficaçment els cursos fluvials i que incrementi els cabals ecològics de tots els rius,
donant compliment als criteris establerts al Pla sectorial de cabals de manteni-
ment i a la Directiva Marc de l’Aigua.
• Aprovar el Pla de Sequera previst en el Pla de gestió del districte de conca fluvial
de Catalunya de 2009.
• Revisar els regadius del Segarra-Garrigues i del Xerta-Sénia, i auditar les obres
dels Segarra-Garrigues.
• Elaborar un Pla de descontaminació de sòls, rius i aqüífers que carregi els costos
de les actuacions als responsables de la contaminació.
• Reformular el projecte de Llei de Ports i Transport Marítim presentat pel Govern
de la Generalitat, per tal de revertir la liberalització del sector que es promou, i
incrementar el control i la gestió ambiental. El nou text legal hauria d’incorporar
la municipalització dels ports, l’elaboració de plans d’actuació per reduir les emis-
sions per mitjà de la implementació de sistemes d’electrificació dels ports cata-
lans, el retorn de la gestió dels ports de Tarragona i Barcelona, actualment en
mans del Govern espanyol. I eliminar les bonificacions als creuers i suprimir la
figura del Pla Director Urbanístic Portuari (PDU-P).
• Revisar la Llei de Política Territorial (vigent des de 1983) i de la Llei d’Urbanisme
(vigent des de 2002) per tal de potenciar els principis de reequilibri territorial, la
reducció de la petjada ecològica, l’adaptació al canvi climàtic i a la crisi energètica
(peak oil), el decreixement, l’autosuficiència connectada en els camps de l’energia
i l’alimentació de les diferents unitats territorials (municipis, comarques, regions),
l’eficiència energètica dels assentaments humans i l’edificació, i la interconnexió
dels espais naturals, inclosos el litoral, el submarí i els sistemes d’espais lliures
en sòl urbà.
• Revisar el Pla Territorial General de Catalunya (vigent des de 1995) i dels Plans
Territorials Parcials per tal de donar compliment als nous criteris de planeja-
ment territorial introduïts, així com per revertir les reserves de sòl estratègic,
especialment quan promouen la urbanització de grans peces agràries o agrofo-
restals. Igualment es promouran les desclassificacions de sòls urbanitzables en
aquells indrets on manifestament no sigui necessari.
• Paralitzar la tramitació de tots els Plans Directors Urbanístics fins que es revisin
les Lleis de Política Territorial i d’Urbanisme i es considerin els nous criteris de
planejament territorial i urbanístic.
• Suspendre els següents Plans Directors Urbanístics aprovats: PDU del Circuit
Barcelona – Catalunya, PDU del Delta del Llobregat, PDU per a la delimitació i
ordenació del Centre Direccional de Cerdanyola del Vallès, PDU de reordenació
de l’àmbit del centre recreatiu i turístic de Vila-seca i Salou, PDU Gran Via, PDU
per al desenvolupament d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques a les
comarques de l’Alt i el Baix Penedès, PDU de les àrees residencials estratègiques
i el Pla Caufec – Porta BCN.
56
• Fomentar espais de deliberació relacionats amb l’entorn natural i el medi am-
bient: ajuntaments, consells de gestió d’espais naturals, associacionisme am-
biental, etcètera.
• Donar suport a totes les mobilitzacions, iniciatives i lluites en defensa de la te-
rra, el medi en general i els béns comuns naturals.
6. Per una república lliure de LGTBI-Fòbia
211. L’aprovació de la Llei per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgè-
neres i intersexuals per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia es va aprovar
l’octubre de 2014. Malgrat que la llei marcava un període d’un any per al seu desenvo-
lupament, aquest ha estat lent i encara té moltes mancances. Apostem per la imple-
mentació real d’aquesta Llei i, en concret, creiem necessari actuar davant de l’àmbit de
l’educació per posar fre al bullying per LGTBI+fòbia. És imprescindible implementar el
règim d’infraccions i sancions de la Llei, per fer efectiva la possibilitat de denunciar la
LGTBI+fòbia. Així mateix, cal garantir els drets de les dones lesbianes: els seus drets
sexuals i reproductius sense cap mena de discriminació i a càrrec de la seguretat social.
I, en l’àmbit de salut, exigim polítiques de prevenció del VIH.
212. Per això, la CUP-CC es compromet a:
• Implementar de forma efectiva la Llei 11/2014 i amb un pressupost adient.

• Desenvolupar un nou model de salut trans, universal i no patologitzant.
• Activar el reglament que permeti sancionar totes les infraccions derivades de
discriminacions i violència vers les persones LGTBI.
• Desenvolupar l’acord nacional contra l’estigma de la SIDA.
• Generar circuits i mecanismes que permetin la participació efectiva i transversal
de les entitats LGTBI en tot el procés d’implementació de drets.
• Impulsar la creació d’un organisme independent LGTBI de coordinació de políti-
ques LGTBI coordinat amb el Parlament
• Visibilitzar la realitat i memòria històrica de les persones LGTBI
• Activar els protocols que permeten l’inclusió de noms de persones i conquestes
LGTBI en els nomenclàtors.
• Impulsar una REPARACIÓ HISTÒRICA a les persones LGTBI que han patit violèn-
cia, discriminació, repressió i hostilitat.
7. Per una república no depradada pel turisme
213. Els Països Catalans reben anualment uns 50 milions de visitants, que representen
un 45% dels visitants que rep anualment l’Estat espanyol, quan la proporció territorial
és de l’11,93% i la poblacional del 29,15%. Així, en el context estatal es reflecteix una
concentració de visitants notable als Països Catalans que s’evidencia en relació a la po-
blació, sobretot en relació al territori. Aquests 50 milions de visitants es distribueixen en
uns 30 milions a Catalunya, 12 milions a les Illes Balears i Pitiüses i 6’5 milions al País
Valencià. Tot i que Catalunya rep un 62% dels visitants, la pressió més forta sobre el te-
rritori i la població es dóna a les Illes, doncs reben un 25% de visitants amb el 8,13% de
la població i el 8,27% del territori. La ràtio de visitants per població als Països Catalans
és de 3,56 visitants per habitant, fruit que a les Illes sigui de 10,70, a Catalunya de 4,01 i
al País Valencià d’1,31. La ràtio de visitants per quilòmetre quadrat és encara més signi-
57
ficativa, sent als Països Catalans de 801,95 visitants per Km2, resultat que a les Illes és
de 2.367,58, a Catalunya de 936,89 i al País Valencià, de 279,50.
214. Així es pot afirmar que tant a escala territorial com a escala poblacional existeix
una sobreexplotació turística amb càrregues força superiors a les que serien tolera-
bles. Aquesta sobreexplotació té una incidència negativa superior a la que expressen
aquestes xifres, ja que els visitants es concentren en determinats municipis i territoris,
i no es distribueixen regularment per tota la superfície dels Països Catalans. Aques-
ta situació provoca una sobreexplotació específica d’aquests municipis i un desequili-
bri territorial que incideix en el desequilibri econòmic i social i en la sobreextracció de
recursos naturals, energètics, etc. Cal tenir també en compte que els visitants no es
distribueixen uniformement al llarg de l’any, sinó que es concentren en períodes vaca-
cionals (el 86,50% dels turistes a l’Estat vénen per motius d’oci i vacances), sobretot a
l’estiu, i accentuen els desequilibris mencionats i perpetuen la precarietat que comporta
el treball de temporada.
215. I tot això sense tenir en compte que les dades exposades no comprenen els vi-
sitants espanyols ni contemplen els visitants interiors ni la realitat de les segones
residències. Per il·lustrar la importància del fenomen podem fixar-nos en la comarca
del Baix Empordà on dels 110.155 habitatges familiars, 51.846 (el 47,07%) són principals,
46.469 (42,19%) secundaris i 11.840 (10,75%) estan buits.
216. El PIB del turisme a Catalunya (2012) va ser superior als 12.000 milions d’euros,
fet que representa un 12% del PIB català –sense comptar amb els efectes multiplica-
dors en altres sectors– i va ocupar a 350.246 persones. Al País Valencià l’aportació del
sector turístic al PIB (2015) va ser similar al de Catalunya amb 13.423 milions d’euros;
va representar un 13,2% del PIB del País Valencià i va generar una ocupació de 258.885
llocs de treball vinculats al turisme, que és un 14,4% del conjunt de l’ocupació al país.
Diferent és el cas de les Illes on amb l’aportació a l’economia de 12.003 milions d’euros
(2014) va representar el 44,8% del PIB i una ocupació de 150.346 llocs de treball vincu-
lats al turisme que va implicar el 32,0% del conjunt de l’ocupació. Per tant, amb diferents
intensitats, la incidència del turisme en l’economia dels Països Catalans es revela com
un dels sectors més importants i al qual els governs municipals, autonòmics i el govern
de l’Estat presten més atenció i apliquen polítiques neoliberals per preservar els seus
marges de beneficis (indispensables pel seu manteniment en el poder), sense tenir en
compte la destrucció del territori, l’impacte sobre les classes populars i la renúncia a la
recerca d’alternatives productives no extractives i més equitatives.
217. El turisme (l’especulació turística) en ser un sector bàsicament extractiu, ignora

els drets en funció del benefici immediat. La precarietat laboral en el sector turístic és
endèmica i feminitzada. A la temporalitat i els horaris –que en un principi es justificaven
pel turisme de temporada i que actualment en destins poc estacionalitzats continuen
vigents– s’hi ha d’afegir els baixos salaris. Aquest panorama desolador s’agreuja amb
l’actual tendència a la subcontractació de personal i la repressió contra els drets més
elementals (com el de sindicació). L’any 2016 una treballadora cobrava 2,5€ per netejar
una habitació d’un hotel i no sabia ni per quantes hores ni per quants dies disposaria de
la feina. Es tracta d’una situació que contrasta amb els comptes de beneficis que pre-
senten les empreses turístiques. Cal acordar conjuntament amb els sindicats combatius
una campanya per denunciar aquesta situació de règim esclavista, en ple segle XXI.
58
218. A tot això, cal afegir-hi la deriva expansionista del Govern de la Generalitat pel
que fa al sector creuerista, subratllada per la col·laboració del Govern de Barcelona i el
Consell del Port de Barcelona en el cas de la licitació de les obres per una nova terminal
que podria duplicar el nombre de creueristes en 4 anys, i que resulta una amenaça tam-
bé per la resta de ports del país.
219. Les noves institucions republicanes han de garantir que les polítiques públiques
de turisme siguin administrades des dels interessos públics –i no com ara, mitjançant
consorcis que treballen pels interessos dels especuladors privats–, i amb un fort suport
i activitat municipalista lligada a la proximitat i al territori.
220. En aquest context, i per tal de revertir aquest model, cal emprendre una sèrie
de mesures que permetin desenvolupar un turisme just, sostenible i comunitari, que
respecti els drets de la població local i de les treballadores del sector, i que es basi en
els següents principis:
• La república catalana ha de canviar el paradigma de la política turística i impul-

sar un model que passa necessàriament pel decreixement.
• Garantir el dret al lleure de la ciutadania i, alhora, que qui ens visiti pugui accedir
al dret a conèixer la Catalunya real. Només des del coneixement és possible la
solidaritat internacionalista.
• Vetllar perquè els estudis i estadístiques turístiques que les diferents adminis-
tracions realitzen sobre el sector turístic, incorporin l’impacte que les activitats
turístiques teixeixen sobre aquest, la població resident, els recursos ambientals,
les fonts energètiques, els sectors productius, els serveis públics (sanitat, trans-
port, etc.), o els drets de les persones (habitatges, espai públic, mobilitat, etc).
• Mobilització i lluita popular per denunciar els efectes negatius de l’activitat tu-
rística. Posar la participació de les veïnes al centre de la presa de decisions turís-
tiques, ja sigui en el marc de referència d’un poble o d’un barri de ciutat. Les veïnes
continuaran sent les receptores reals del turisme i seran la garantia del respecte
al patrimoni i a la terra, la garantia d’un futur millor per a totes.
• Regular l’allotjament turístic per reglamentar la capacitat de recepció de turis-
tes.
• Revisar els privilegis de les empreses turístiques i afavorir els interessos del
conjunt de la societat. No és justificable, bservar els quantiosos beneficis de les
empreses turístiques, mantenir l’IVA reduït.
• Comptabilitzar les empreses turístiques satèl·lit (restauració, el comerç de mar-
ca, el de souvenir, les empreses d’oci dedicades al turisme, les empreses de llo-
guer de tot tipus de vehicles per turistes, etc.) en els estudis d’impacte turístic i
arbitrar mesures de protecció del comerç tradicional i de proximitat.
• Combatre els grans equipaments destinats a l’oci –bàsicament dels turistes– que
ocupen grans extensions de territori i en fan un ús radicalment extractiu d’aquest,
com són els parcs temàtics (atraccions, aquàtics, etc.), els casinos, els grans cen-
tres comercials.
• La gestió dels equipaments culturals públics ha de ser pública i des d’aquesta
gestió pública (directa) s’ha de fomentar l’accés lliure i gratuït de les veïnes i una
entrada a preus populars (i gratuïta pels col·lectius més vulnerables) en tots els
equipaments que reben ajuts públics.
59
221. Les accions concretes que la CUP-CC es compromet a tirar endavant són:
• Anul·lar de manera immediata els Plans Directors Urbanístics del Circuit de Ca-
talunya i de reordenació de l’àmbit del CRT de Vila-seca i Salou. Reinstaurar els
impostos al joc al 55%.
• Retirar l’actual proposta de Decret de reglament d’allotjaments turístics del Go-
vern de la Generalitat i refer-lo per tal de fer-lo més restrictiu.
• Establir immediatament una moratòria sobre noves construccions destinades a
l’allotjament turístic en tot el territori.
• En el cas d’allotjaments turístics actius procedir a una identificació i inspecció i,
si s’escau, procedir al tancament dels allotjaments que tenen ús turístic i no tenen
llicència.
• Clausurar immediatament els allotjaments anomenats “hostels” que sota una
autorització d’Albergs de Joventut i Infància es dediquen exclusivament al turisme.
Si en alguna població es fes necessària la presència d’un alberg, que sigui de pro-
pietat i gestió pública directa.
• nul·lar la qualificació de municipi turístic.
• Garantir la dignitat en els llocs de treball del sector turístic, impedint l’existència
de treballadors i treballadores fora del conveni del sector al qual correspon
l’activitat que realitzen efectivament.
• Garantir que en les empreses públiques i en aquelles on l’administració hi par-
ticipa directament o mitjançant concurs públic s’asseguri el compliment que
els treballadors i treballadores estiguin adscrites al conveni al qual correspon
l’activitat que efectivament realitzen.
• Reduir a zero el pressupost destinat a promoció que prové de la recaptació de
la taxa turística i reservar la totalitat d’aquests ingressos a pal·liar els impactes
negatius del turisme sobre la població, tot aplicant polítiques d’accés a l’habitatge,
o destinar-los a la conservació del patrimoni natural i cultural.
• Facilitar la participació dels municipis en la implementació i gestió de la taxa tu-
rística, tot possibilitant l’aplicació d’un recàrrec municipal, així com la participació
en la gestió del 100% del fons.
• Supressió immediata de l’Agència Catalana de Turisme i retorn de les funcions i
de les treballadores a la Direcció General de Turisme. Igualment, dissoldre patro-
nats i consorcis turístics “provincials” o tipus “Turisme de Barcelona”, i retorn de
les tasques i recursos a l’administració pública.
• Elaborar i implementar immediatament un sistema d’indicadors de pressió tu-
rística del qual se’n derivi la implementació d’un pla d’actuació per a la minimitza-
ció dels impactes negatius de l’activitat turística.
• Realitzar immediatament una auditoria pública de les estacions d’esquí rescata-
des per la Generalitat de Catalunya, des de la situació anterior a l’adquisició pú-
blica fins a l’actualitat, amb especial èmfasi en els diferents processos de compra-
venda en les que s’han vist implicades, tot establint els mecanismes adients per a
la depuració de responsabilitats.
• Presentar propostes d’alternatives productives al turisme, basades en el desen-
volupament de l’economia local, el respecte al medi ambient i la dignitat dels llocs
de treball, abans de tornar a destinar recursos econòmics en infraestructures fa-
llides econòmicament com el Circuit de Catalunya o les pistes d’esquí.
60
• Suspendre l’opció de compra de 110M d’€ que la Generalitat de Catalunya té so-
bre 150 hectàrees de terreny del CRT Vila-seca/Salou actualment propietat de
Caixabank.
• Deixar de subvencionar amb diners públics aquells esdeveniments dirigits als tu-
ristes i destinar els recursos públics al foment i a l’accés a la cultura dirigida a les
residents.
8. Per una república antiracista, amb drets polítics per a tothom
222. El racisme és un sistema estructural i material que ubica i adscriu desigualment

a les persones en aquest sistema racialitzat. Això confereix drets, oportunitats i espe-
rança de vida desiguals. Els Països Catalans, som sud geopolític d’Europa i nació opri-
mida de l’Estat espanyol, però també forma part del nord global i de l’Europa fortalesa
amb un llarg passat colonial.
223. La República ha de ser un model de referència en el respecte a la pluralitat cultu-

ral, racial, lingüística i de tots els elements que conformen la identitat de cada persona.
La residència ha de ser l’únic requisit per a gaudir de la ciutadania plena i, per tant, per
a la concessió de l’únic estatus existent amb plenitud de drets (vot, accés a la funció pú-
blica, etc.). Alhora cal desplegar accions polítiques actives i determinades en contra de
la discriminació per algun dels elements que conformen les identitats, essent especial-
ment rellevant en aquest moment la lluita contra el racisme i com a expressió concreta
del racisme la lluita contra la islamofòbia.
224. Per altra banda, per garantir la igualtat de drets és imprescindible acabar amb
les polítiques europees migratòries, basades en la persecució, identificació, privació de
llibertat i deportació de la població migrada que viu a Catalunya.
• Derogar la Llei d’estrangeria.

• Desplegar una Llei de ciutadania republicana que reconegui que totes les perso-
nes que viuen a Catalunya perquè adquireixin automàticament la ciutadania ca-
talana i, per tant, gaudeixin d’una ciutadania legal i plena. Totes les persones que
neixin a la República seran immediatament nacionals de Catalunya sota el principi
d’ius soli, sense perjudici, puguin optar a una doble nacionalitat d’altres estats. En
cap cas, per a persones que en un futur vulguin optar a la nacionalitat es farà un
examen de nacionalitat.
• Papers de residència sense necessitat de gaudir d’un contracte laboral per a to-
tes les persones que viuen a Catalunya.
• Regularització laboral de les persones que treballen a l’economia informal com,
per exemple, recollint ferralla o fent el tot manta.
• Regularització laboral de les persones que treballen com a cuidadores i treballa-
dores domèstiques. Lluita contra les condicions de treball abusives i d’assetjament
sexual que pateixen aquestes persones. Exigir el compliment del conveni de la OIT
en aquesta matèria.
• Eliminar aquelles mesures que estigmatizen des de les administracions públi-
ques la població que és identificada com a musulmana com el PRODERAI del De-
partament d’Ensenyament o la identificació per perfils ètnics que utilitzen alguns
cossos policials.
61
• Desplegar una Llei de lluita contra la discriminació que permeti sancionar els
comportaments discriminatoris i els espais d’impunitat que encara avui existei-
xen en conductes clarament racistes, en els termes en què la CUP-CC ja va pro-
posar una Proposició de Llei contra totes les formes de discriminació i odi en la
legislatura ara acabada.
• Elaborar un Pla Integral de lluita contra el racisme i la islamofòbia que proposi
un catàleg de mesures efectives per fer front al fenomen i amb mesures especí-
fiques en l’àmbit de la islamofòbia de gènere. Aquest pla ha de comptar amb me-
sures i establir sancions per acabar amb la discriminació en l’accés a l’habitatge
per part d’entitats bancàries i agències immobiliàries. Aquest pla ha de comptar
també amb mesures i sancions per acabar amb la discriminació en l’accés als
llocs de feina.
• Elaborar un Pla Integral de lluita contra la segregació escolar.
• Desenvolupar polítiques actives d’ocupació des del SOC contra la irregularitat i la
irregularitat sobrevinguda.
• Desenvolupar polítiques actives des del SOC per acabar amb les noves formes de
pobresa emergent. Al mateix temps, constituir una taula d’emergències socials
que presti especial atenció a les persones migrants.
• Desenvolupar polítiques públiques de suport i dedicar especial atenció als me-
nors no acompanyats i extutelats.
• Treballar pel tancament del CIE de la Zona Franca.
• Establir mesures que prohibeixin les identificacions per motius ètnics per part
dels cossos de seguretat a Catalunya
• Establir polítiques públiques de suport a les persones refugiades. Les ajudes a
les persones refugiades s’han de gestionar des dels ens públics, concretament,
des dels ajuntaments.
• Establir vies segures i un visat humanitari, immediatament, per a les persones
refugiades des de totes les oficines de la Generalitat a l’exterior i des de les futures
ambaixades de la República.
• Impulsar un procés de memòria i reparació històrica sobre el colonialisme català.
9. Per una República amb drets laborals
226. Les classes populars dels Països Catalans pateixen, des de fa massa, les retalla-
des socials, privatitzacions de béns col·lectius, atur, deteriorament de les condicions
laborals, etc. La precarització de les condicions de treball és un fenomen en augment.
La fotografia dels PPCC és desoladora:
• Augmentar la població inactiva (tot i estar en edat de treballar). Per tant, part de
la reducció de la taxa d’atur es pot explicar perquè disminueix la població activa
per expulsió del mercat laboral, així com també per migració.
• Contractació laboral (als Països Catalans): la contractació temporal creix en
407.594 contractes el mes de març del 2017, mentre que la contractació indefinida
–amb la llosa que imposà la Reforma Laboral– suposa només 62.893 contractes.
62
• Atur (no en taxes, sinó en vides, també als PPCC): el mateix mes, l’atur de les per-
sones menors de 25 anys augmenta fins a 68.467 persones i el de la franja d’edat
per sobre els 25 s’eleva fins a 856.855. A Catalunya el setembre del 2016 més del
40% de persones en atur portaven més de 2 anys sense treballar; més del 50% un
any i més del 24% no reben cap subsidi ni prestació.
• Sinistralitat laboral (accidents i morts) als PPCC més de 150.424 accidents labo-
rals i més 123 morts l’any 2016.
• Salaris: el cost laboral per treballadora al quart trimestre del 2016 continuava
baixant segons dades de l’INE (- 0,8%), tot i que gràcies a les negociacions de con-
venis col·lectius sembla que repunta tímidament (1,2 també segons dades Estatals
de l’INE). No obstant això, un informe de CCOO alertava que a Catalunya un 11,2 %
de les treballadores està en risc de pobresa tot i treballar.
• I si parlem de les dones, les xifres encara són més esfereïdores, ja que a la pre-
carització generalitzada se li suma que les dones pateixen el doble, només per ser
dones:
Escletxa salarial (PPCC)
(Mitjana) SBA Dones 18.948,31 SBA Homes 24.899,33
(mitjana) El què hem deixat de percebre les dones: 5951,11
Temporalitat (PPCC)
Dones:145.994 Contractes temporals (vs) 18.882 indefinits
Homes: 208.175 Contractes temporals (vs) 21.988 indefinits
Taxes d’atur
Dones: Cat: 15,91% Illes 14,85% PV 21,11%
Homes: Cat 13,99% Illes 13% PV 17,64%
227. Tal com hem vingut treballant les darreres legislatures, la CUP-CC es compromet
plenament amb els drets i les condicions materials de vida de les classes populars. En
aquest àmbit, des de la CUP-CC ens comprometem a:
• Treballar per elaborar l’Estatut del treball dels Països Catalans, que ha de comp-
tar amb el suport d’una nova llei orgànica de drets sindicals, per avançar cap a
un canvi profund i radical de l’actual marc jurídic laboral. Entre d’altres mesures,
s’incorporaran les següents a l’Estatut del Treball:
- Opció pels treballadors i les treballadores davant de l’acomiadament impro-
cedent. Indemnització de 45 dies per any amb un topall de 42 mesades.
- Subcontractació d’obra: limitació a activitats que no siguin permanents a
l’empresa o amb retribucions iguals a les de l’empresa principal i amb su-
brogació directa per l’activitat com a règim transitòria (o excepcional).
- Nou organisme representatiu: assemblea de treballadores amb capacitat de
nomenar representants en cada moment per negociar convenis i processos
d’acomiadaments col·lectius. I amb dret a la revocació en qualsevol circum-
stància de la representació unitària.
- Convenis col·lectius: eliminació de la preferència aplicativa del conveni
d’empresa. Nous continguts mínims: ultraactivitat, gènere, eliminació de
distribució irregular, etc.
63
- Maternitat i paternitat amb suspensió obligatòria de 6 mesos per a la mare i
de 6 mesos per al pare, amb una retribució de 1200 € per part del sistema
de Seguretat Social.
- Informe anual d’igualtat de totes aquelles empreses que hi hagi més d’un 10%
de desnivell retributiu vers les dones. Actuació d’ofici de l’Autoritat Laboral.
• Treballar per a la reducció de la jornada laboral: una regulació que tingui com
a fita les 30 hores setmanals a curt termini i que aquestes siguin constituciona-
litzades. Una mesura transitòria immediata a les 35 hores setmanals els 2 dies
de descans setmanal, l’accés a la jubilació ordinària als 60 anys, un any sabàtic
voluntari i pagat cada 10 de treballats amb dret a conservar el mateix lloc de feina.
• Treballar per a la fixació d’un salari mínim interporfessional de 1.200 €.
• Treballar per a la recuperació de la gestió pública del Servei d’Ocupació de Ca-
talunya i l’eliminació de les empreses de treball temporal als circuits d’inserció
laboral.
• Treballar per al reconeixement amb tota mena de garanties del dret a l’afiliació
sindical, també en petites empreses.
• Treballar per a la defensa activa del dret col·lectiu de vaga: pel dret real de vaga i
suprimint la limitació abusiva de serveis mínims de vaga i de negociació col·lectiva.
• Treballar per a la defensa de l’exercici de la negociació col·lectiva i denunciar
que les imposicions unilaterals de condicions de treball són sempre formes auto-
ritàries, que no han de ser justificades i han de ser sancionades.
• Treballar per a l’aplicació de protocols d’assetjament laboral i sexual i vigilar
les condicions laborals, contractuals i salarials dels i les treballadores per aca-
bar amb les discriminacions salarials per raó de sexe i gènere. I, en general, a
revisar l’aplicació dels convenis col·lectius a les empreses públiques i privades
amb l’objectiu de supervisar els drets laborals, salarials i sexuals de les dones,
l’aplicació de plans d’igualtat i les mesures i/o accions positives.
• Treballar per fer efectiva una Renda Bàsica de les Iguals que permeti unes con-
dicions materials dignes per a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya.
10. Per una República amb drets i llibertats
228. La CUP-CC es compromet a desenvolupar la seva activitat en aquest compromís

com hem fet en aquesta legislatura promovent el debat sobre les pistoles Tàser i so-
bre l’aïllament en els centres penitenciaris. La CUP-CC aposta per una comprensió de
l’espai públic molt més viu, actiu i politizat al servei del conjunt de la ciutadania. Per
això, entenem que l’exercici del dret a la protesta és un valor en una societat en procés
d’emancipació i que cal que els responsables de la seguretat pública estiguin compro-
mesos amb aquesta posició.
• Treballar per a la dissolució de les unitats especialitzades en ordre públic com la

Brigada Mòbil i la seva reconversió en efectius en altres àmbits més prioritaris
com la protecció de les víctimes de violència de gènere i d’altres col·lectius vícti-
mes de discriminació i violència estructural.
64
• Treballar per desarticular les Unitats d’Investigació que funcionen com a espais
de policia política destinada al control dels moviments socials i polítics i a la seva
criminalització i, per tant, proposem la desaparició de les Unitats d’Informació.
• Modificar el paper de la Generalitat de Catalunya en els procediments contra dis-
sidents polítics i activistes socials que es troben encausats penalment per la seva
intervenció en vagues, accions de protesta i manifestacions, provocant la retirada
d’acusacions de la Generalitat atesa la presència de l’acusació pública en aquestes
causes i centrant tots els recursos en formular acusacions en aquells supòsits
de lluita contra la corrupció i els abusos dels poders econòmics en què la fiscalia
acostuma a tenir una posició molt més tímida.
• Treballar per destinar recursos d’investigació a la lluita contra la delinqüència
econòmica i la corrupció en el benentès que en l’actualitat existeix una evident
sensació d’impunitat en relació a la gran delinqüència o a les activitats il·lícites
que es materialitzen des de posicions de poder.
• Treballar per a la creació d’un Observatori de Control i Garantia dels Drets Humans
dels cossos policials a Catalunya que assumeixi les funcions de control, denúncia
i transparència en relació a les vulneracions de DDHH perpetrades pels cossos de
seguretat.
• Treballar per a l’eliminació de qualsevol sistema de vigilància indiscriminada de
les comunicacions per garantir la privacitat de les persones.
11. Per una República que defensi els drets de les catalanes a l’exterior
230. Amb l’objectiu de combatre els efectes i les conseqüències de l’aplicació de

l’article 155 a l’exterior, treballarem per establir i desenvolupar les següents mesures:
• Creiem en la necessitat d’una política exterior activa que presenti la institucionali-

tat pròpia de Catalunya i fomenti la cooperació internacional i els valors de la pau
i de l’antiimperialisme arreu.
• Demanem immediatament el restabliment de les delegacions exteriors del Govern
català tancades per aplicació del 155 amb ple respecte als contractes de treball i
posicions administratives del personal d’aquestes delegacions
• Reclamem que el control pressupostari imposat des de l’Estat, que ha impedit, fins
ara, el pagament de les subvencions i altres ajudes a les comunitats catalanes de
l’exterior, sigui aixecat de forma immediata
• Volem l’organització d’una xarxa civil de ciutadania catalana, que no estiguin pa-
gats pel govern i que treballin en contacte directe amb la conselleria d’exteriors.
Per què? Sobretot perquè no pot ser que tota la xarxa de política internacional
de la naixent República es pugui desmantellar en un no res, simplement tancant
l’aixeta dels sous a personal de delegacions.
231. Els catalans residents a l’exterior han de gaudir de la plenitud de drets demo-
cràtics i socials. La república catalana ha de tenir la seva llei electoral pròpia que per-
meti un exercici del dret de vot des de l’exterior sense les restriccions que la vigent llei
de règim electoral imposa a l’exercici d’aquest vot. Aquesta futura llei electoral pròpia
hauria de garantir també els drets de vot dels catalans residents en les comunitats autò-
nomes de l’estat espanyol que així ho desitgin. Cal avançar perquè la futura llei electoral
catalana inclogui la creació d’una circumscripció electoral específica pels catalans de
l’exterior.
65
232. S’ha d’adoptar una Carta de Drets Socials i Culturals de l’Emigració catala-
na que permeti la plenitud de drets en els àmbits sanitari, educatiu (que garanteixi
l’ensenyament de la llengua catalana a l’exterior en tots els nivells educatius), de pro-
tecció social i d’accés als mitjans audiovisuals catalans.
233. La CUP-Crida Constituent donarà suport a totes les iniciatives des de l’exterior
encaminades a la solidaritat amb la república catalana, amb el dret a celebrar (si així ho
decidís el Parlament) una consulta refrendària i fomentarà la participació dels catalans
de l’exterior en un futur procés constiuent.
234. Continuarem, com fins ara, mobilitzant les comunitats catalanes de l’exterior
arreu del món, en defensa de la república catalana. Fomentarem, on sigui possible, la
creació d’estructures unitàries de col·laboració amb les forces polítiques, socials i sin-
dicals locals sota la forma de CDR (Comitès de Defensa de la República) o Comitès de
Solidaritat.
12. Per una república inclusiva
235. Volem construir una República inclusiva on ningú no en resulti exclòs per les se-
ves característiques. Cadascú ha de rebre, segons les seves necessitats i capacitats.
Serem activistes de la lluita contra l’estigma. A l’entorn de les persones amb malalties
mentals i amb desigualtats funcionals d’ordre psíquic apareix freqüentment l’estigma
social que les cataloga i prejutja d’una determinada manera que ben poc té a veure amb
les seves capacitats i característiques.
236. Hem de construir una república solidària, igualitària, antipatriarcal, inclusiva i

accessible, i no només des d’un punt de vista arquitectònic, ja que l’accessibilitat basada
en el “disseny universal” és un dels pilars claus per garantir la inclusió social, laboral,
educativa, sanitària, així com una bona qualitat de vida per a tothom.
237. República inclusiva, sense cap discriminació per raó de gènere, d’edat, de cultura,
de creença religiosa, de procedència, de diversitat funcional o de salut mental. Tothom
s’hi ha de sentir representat. Hem de lluitar pels drets socials, laborals i de convivèn-
cia de les persones amb diversitat funcional i/o amb malalties mentals. La lluita ha de
ser transversal i allunyada d’etiquetes estigmatitzadores, malgrat que les persones en
aquestes circumstàncies tenen unes característiques específiques a les qual cal prestar
atenció i per les quals cal vetllar.
238. Hem d’apoderar els col·lectius organitzats de les persones afectades perquè in-
tervinguin directament i prenguin les regnes de la seva representació:
• Garantir i promoure la vida autonòma de les persones amb diversitat funcional i

malaltia mental.
• Protocols sanitaris per a la millora de les condicions sanitàries i sociosanitàries d’
aquests coll·lectius.
• Dret a l’educació: per a la inclusió escolar de l’alumnat en el sistema d’ensenyament
ordinari.
• Dret a l’ habitatge: adaptat amb un lloguer social.
• Creació d’ocupació mitjançant assessorament i capacitació per poder incorporar-
se a les empreses ordinàries i públiques i desenvolupar tasques adequades a les
seves capacitats
• Tallers ocupacionals protegits de caràcter públic: actualment la gran totalitat són
de caràcter privat
66
• Materialitzar el dret a la mobilitat i al desplaçament. Adaptar i millorar l’accessibilitat
de la flota pública d’autobusos, de metro, de FGC i Taxis, i legislar i vetllar pel seu
acompliment en el transport privat i subvencionat
13. Per una república que defensi els drets dels animals
239. La defensa dels drets dels animals no humans és una assignatura pendent dins
el tot de la lluita per una societat més justa. La defensa dels drets dels animals s’ha
d’entendre i materialitzar en el respecte cap a una vida sense dolor i eliminant la mort
i el patiment injustificables. Cal trencar la fal·làcia que respectar els drets dels animals
amenaça formes tradicionals i rurals de vida.
240. Els principis fonamentals per poder garantir els drets dels animals són:
• No permetre espectacles i festivitats que impliquin patiment físic o mental dels

animals. Això implica prohibir els correbous, les processons i rues amb animals.
• Reconvertir els centres de reclusió d’animals en centres de recuperació de fau-
na, santuaris, centres d’acollida i adopció dels animals. Això significa tancar els
zoològics, els centres d’exhibicions d’animals i limitar les col·leccions privades
d’animals.
• Prohibir la venda d’animals en botigues, limitar-ne la cria i fer polítiques efica-
ces per evitar la necessitat de centres d’acollida, refugis i protectores a favor de
cases d’acollida i adoptives.
• Reducció de les explotacions ramaderes intensives i aposta per un model de
ramaderia extensiu, amb explotacions sostenibles que garanteixin el benestar
animal.
• Regulació restrictiva de l’experimentació amb animals. Les comissions d’ètica
han de comptar amb capacitat real, demostrada i demostrable que el projecte
aprovat no és una repetició, no és inútil per l’interès global, no és substituïble
per un altre experiment sense animals i no servirà només pel lucre acadèmic o
econòmic.
• Eliminació de la caça per lleure, excepte en casos de sobrepoblació d’espècies,
degudament acreditada pels organismes corresponents.
• Municipalització del servei de rescat, recollida i acollida d’animals perduts i
abandonats.
241. Per tal de materialitzar aquests principis en accions concretes, la CUP-CC es com-
promet a tirar endavant les següents propostes:
• Prohibir els zoològics, col·leccions, espectacles i exhibicions d’animals.

• Prohibir la compra-venda i tràfic d’animals de companyia, domèstics, silvestres,
d’espècies en perill d’extinció.
• Transformar la industria ramadera intensiva per una altra de caire extensiu,
més sostenible, més harmònica i amb un gran respecte, tant pel món rural i tradi-
cional com pel benestar dels animals.
• Limitar l’experimentació amb animals i la caça per lleure
67
X. El poder popular, garantia de la República
i nova institucionalitat
1. El poder popular
242. La CUP-CC presenta el 21D un programa de materialització de la República de

l’1 d’Octubre; que de fet és un programa per a la transformació a fons de l’economia, la
societat i cultura de la societat catalana, i la forma de relacionar-nos amb la resta del
món en base a la solidaritat, la igualtat i la pau. Totes aquestes transformacions tenen
també a veure amb la política, amb les institucions de les quals aquesta nova República
s’haurà de dotar durant el seu procés d’autodeterminació, del seu procés constituent.
243. Avui molts dels centres de les decisions reals que afecten les nostres vides es
troben fora dels àmbits de sobirania popular, i condicionen aquests últims perquè ga-
ranteixin o afavoreixin els seus interessos. És aquesta la principal causa estructural
de la crisi democràtica i institucional que, de la mà de la crisi econòmica generada pel
sistema capitalista, ha ocasionat els darrers anys.
244. Entenem que la participació política de la classe treballadora i la resta de clas-

ses populars està condicionada per un sistema capitalista i patriarcal que genera fortes
desigualtats en l’accés als drets. La reversió d’aquesta situació i la plena participació
política impliquen la implantació d’un nou model democràtic, econòmic i social que per-
meti revertir els actuals sistemes de presa de decisions, i estableixi els mecanismes de
poder popular i de control públic efectiu en tots els àmbits de la vida social, econòmica i
política, un sistema (socialista, feminista i ecologista) que treballi per eliminar les des-
igualtats, els privilegis i les exclusions que dificulten o impedeixen l’exercici d’aquells
drets bàsics fonamentals que permeten fer efectiu també el dret a la participació.
245. La nova República doncs s’ha de construir, no només sobre la base del ple exercici
dels drets democràtics, sinó que ha d’establir els mecanismes que permetin la cons-
trucció d’una societat plenament democràtica a partir de l’exercici de la democràcia
real, popular, feminista, horitzontal, participativa, directa, activa i inclusiva.
2. El procés constituent i l’Assemblea Constituent
246. Una vegada el nou govern hagi sancionat la voluntat de materialitzar la Repúbli-
ca hagi dictat els Decrets de la Dignitat posant fil a l’agulla a la seva construcció, ha de
declarar l’inici del procés constituent a través de la convocatòria de l’Assemblea Consti-
tuent, amb la incorporació en el seu sí de representants del món municipal.
247. La finalitat del procés constituent és definir les bases de la nova República a nivell
social, econòmic, polític i també a nivell jurídic, incloent també la relació de la República
amb la resta dels Països Catalans, amb els pobles de l’estat espanyol i de la resta del
món. Aquest procés constituent ha de desenvolupar-se a través d’un procés participatiu
vinculant de base i participació popular.
248. Des de la perspectiva de la CUP-CC, el procés constituent és alhora un procés

de participació popular, de lluita i de transformació social, econòmica, política i cul-
tural que ha de permetre la construcció d’una nova sobirania en la presa de decisions
col·lectives, que superi el model actual, un model on les decisions es traslladen cap a
centres llunyans, opacs i no democràtics de poder.
68
249. Paral·lelament a la convocatòria de l’Assemblea Constituent, ha de donar inici el
procés participatiu del procés constituent, la finalitat del qual serà impulsar el Fòrum
Social Constituent, en el qual han de participar representants de tots els àmbits econò-
mics, culturals i associatius de la societat, així com dels diferents àmbits territorials,
i la finalitat del qual és debatre i formular un conjunt de qüestions que hauran de ser
resoltes per la ciutadania en multirreferèndum i que constituiran un mandat vinculant
per a l’Assemblea Constituent.
250. El Fòrum Social Constituent recollirà les propostes de les organitzacions populars
representants de tots els àmbits de la societat catalana, així com de totes les persones
que, escollides per sorteig, siguin un reflex social i territorial de la societat catalana. El
Fòrum, que haurà recollit anàlisis i propostes de processos previs de participació a nivell
territorial, s’encarregarà de formular les preguntes del Multirreferèndum Constituent
que preguntarà a la ciutadania, i que definirà uns mandats vinculants a l’Assemblea
Constituent.
251. A partir d’aquests mandats, l’Assemblea Constituent elaborarà una proposta de

Constitució per a la nova República que s’haurà de ratificar en referèndum.
3. Noves institucions per a la nova República
252. La proposta de la CUP-CC va orientada a la definició de noves institucions molt

més permeables a la iniciativa popular amb l’objectiu de facilitar mecanismes útils de
participació popular que permetin recollir i donar sortida a les demandes socials, in-
closes les d’aquells sectors que fins ara han tingut més dificultats per fer-ho: la classe
treballadora i la resta de classes populars.
253. La proposta d’articulació institucional de la nova República ha de partir de la cen-

tralitat de les institucions de participació popular d’arrel municipal; ha de dissenyar un
nou sistema d’ordenació territorial, basat en les vegueries, arrelat al territori i que eli-
mini l’herència de les diputacions; ha de permetre organitzar l’economia d’acord amb les
necessitats socials i d’acord amb les capacitats productives del teixit econòmic; i ha de
garantir el dret a la participació democràtica i en igualtat de condicions en les decisions
que afecten en tots els àmbits de la vida social, sigui en la política, sigui a l’empresa o
sigui a la resta d’àmbits de la vida pública i o privada, superant barreres econòmiques,
de gènere o d’origen.
254. Els principis generals que han de guiar l’articulació institucional i democràtica de
la nova República i de tot el seu aparell administratiu són afavorir i potenciar mecanis-
mes de democràcia directa; potenciar l’organització col·lectiva, la corresponsabilitat de
la població i la màxima transparència en la gestió; la descentralització administrativa,
política i de recursos que permeti apropar les decisions a la població i la seva partici-
pació efectiva promovent la innovació en els serveis públics mitjançant la col·laboració
ciutadana; i potenciar i posar en marxa una administració no burocràtica, àgil i eficaç,
que abandoni l’especulació, la privatització i es desvinculi dels interessos clientelars i de
les elits.
255. Apostem per impulsar una organització horitzontal de la societat, que impliqui
sistemes de decisió articulats des de baix, replicant sistemes de delegació paritaris a
tots els nivells. Això vol dir, a la pràctica, que a qualsevol nivell d’organització i decisió
comunitària (incloent-hi les alcaldies i la presidència de qualsevol òrgan) es garantirà
una representació paritària que no reprodueixi dinàmiques patriarcals i que asseguri,
com a mínim, la presència d’una dona.
69
256. La CUP-CC es compromet a impulsar l’Assemblea Municipalista dels Països Ca-
talans amb l’objectiu de recollir i aglutinar tots aquells espais que realitzen un treball
municipal orientat a vertebrar des de baix i amb vocació democràtica tot el teixit polític,
econòmic i cultural dels respectius pobles i ciutats.
257. La CUP-CC aposta per la creació d’una estructura política i administrativa arrela-
da al territori, basada en les vegueries, amb l’objectiu de superar les actuals estructures
imposades per l’Estat espanyol i perpetuades pel sistema autonòmic. És imprescindible
que aquestes estructures estiguin arrelades al territori perquè aquest tingui capacitat
real per decidir les polítiques que l’afecten i no restar així a mercè de la voluntat dels
diferents lobbies que hi actuen.
258. Defensem que la nova República generi organismes d’ordenació i planificació

econòmica que permeti organitzar l’economia d’acord amb les necessitats socials i les
capacitats productives del teixit econòmic, amb criteris de distribució equitativa dels
recursos i de producció arrelada al territori. A la nova República, la redistribució dels
béns i la riquesa sobre la base de criteris d’accés a drets, estarà per sobre dels criteris
de lliure mercat.
259. El dret a la participació efectiva i democràtica en la deliberació i en la presa de

decisions, sense condicionaments de cap tipus, ni de renda, ni de gènere, ni d’origen, ni
de cap altra mena, ha de garantir-se en tots els àmbits de la vida: en la vida republicana,
el poble ha de tenir dret no només a escollir el seu govern, també ha de poder decidir,
en peu d’igualtat, en tots els àmbits de la seva vida, incloent els llocs de treball o els
veïnats.
260. Defensem que la nova República garanteixi una participació popular que superi
els límits del sistema representatiu actual. Per fer-ho, volem que es prevegin sistemes
de democràcia directa que impliquin l’obligatorietat de convocar referèndums per apro-
var totes les lleis que afectin qüestions i àmbits d’interès general.
261. Apostem per afavorir la corresponsabilitat de la població en la gestió i el govern

dels seus propis afers, per la qual cosa defensem la creació d’organismes de partici-
pació popular en els àmbits més propers de la vida de les persones, ja siguin de barri
o fins i tot de carrer. Aquests organismes tindran capacitat de decisió real, i no seran
merament d’ordre consultiu o propositiu.
262. La nova República ha de institucionalitzar la Iniciativa Popular Revocatòria, que

permeti al poble revocar aquelles càrrecs electes que no compleixin el mandat popular.
Les electes són delegades del poble. Per això, han de retre-hi comptes al llarg i al final
del seu mandat. Ha de posar també límits clars als mandats dels representants del po-
ble i evitar es perpetuïn en l’exercici de la representació política i que adquireixin hàbits
i interessos clientelars.
4. Cap a una República dels Països Catalans
263. Seguir treballant per a l’exercici del dret a l’autodeterminació al conjunt dels Paï-
sos Catalans, per bastir una República dels Països Catalans basada en el principi fede-
ratiu i municipalista.
264. La CUP-CC aposta per fomentar i facilitar els mecanismes democràtics impres-
cindibles per tal d’impulsar processos constituents amb l’objectiu de bastir institucions
polítiques comunes que siguin útils i efectives per a l’exercici del govern i la construcció
de sobiranies al conjunt dels Països Catalans.
70
265. Construir la República dels Països Catalans només podrà ser producte de pro-
cessos democràtics que parteixin de la realitat i la voluntat de pobles i territoris. En
aquest sentit, no els entenem necessàriament com un procés d’agregació de territoris
dispersos sota una sola constitució predefinida, sigui aquesta de caire unitari, federatiu
o confederatiu.
266. Més enllà de la seva articulació republicana, la CUP-CC aposta per articular des
d’ara els Països Catalans: l’impuls d’organitzacions i institucions d’abast nacional de tot
tipus, des de l’àmbit socioeconòmic, laboral i professional, fins a l’àmbit cultural i cien-
tífic, passant per moviments socials i populars, així com les institucions de tipus polític,
en els àmbits municipal, territorial i nacional.
5. Per una Europa i una Mediterrània de la pau, la solidaritat i la fraternitat
267. L’impuls i l’articulació d’una República sobirana és impossible en el context d’una

societat internacional dominada per estructures superestatals fortament militaritza-
des, no democràtiques i sotmeses al domini i les polítiques dels grans poders econò-
mics i financers transnacionals.
268. La CUP-CC aposta per la construcció d’unes noves relacions internacionals ba-
sades en la pau, la solidaritat i la fraternitat, i el respecte a l’autodeterminació i la
sobirania dels pobles com a única forma de bastir aquestes relacions. Aquests són els
principis que han de guiar la construcció de noves institucions internacionals que puguin
constituir una alternativa a les vigents.
269. La CUP-CC rebutja formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit.
Volem promoure el tancament de totes les bases militars i la construcció d’una societat
que potenciï la cultura de la pau, la cooperació i la solidaritat internacionalista.
270. Treballem per enfortir la cooperació entre aquells pobles que lluiten per la seva
dignitat i independència, especialment amb aquells processos que plantegin alternati-
ves socials i econòmiques diferents de les polítiques imperialistes.
271. No reconeixem una Unió Europea creada i desenvolupada per garantir els privi-
legis del capital i que no representa els interessos de les classes populars europees.
En aquest sentit, ens comprometem a desenvolupar campanyes informatives i de rigor
sobre els greus efectes de la UE a casa nostra, incloent la negació de drets socials, la-
borals i econòmics bàsics.
272. Seguirem denunciant l’Acord de Lliure Comerç entre el Canadà i la Unió Europea,
també després de la seva aprovació, i l’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió entre
els EUA i la UE (TTIP); concrecions del model imperial transatlàntic que pretén enfron-
tar les classes treballadores dels diferents blocs econòmics dominants del món i que
constitueix un atac a la democràcia i a la sobirania dels pobles a causa de l’obertura
definitiva dels serveis públics a la inversió privada. Constitueixen, doncs, un atac sense
precedents a la sanitat pública, les energies, la sobirania alimentària, el medi ambient i
els pocs controls existents sobre els serveis financers.
273. Donarem suport a polítiques de cooperació i solidaritat sempre que aquestes

vagin encaminades a denunciar les injustes polítiques econòmiques, socials i nacio-
nals que pateixen els pobles d’origen i, alhora, enfortir el moviment popular que des
d’aquests països combaten aquestes mateixes injustícies, o, en el cas de les repúbliques
que responen a projectes populars emancipatoris, a recolzar les polítiques que aquestes
71
realitzin per contribuir a construir unes relacions internacionals més sòlides basades en
l’autodeterminació i la sobirania dels pobles.
274. Promourem processos participatius reals i viculants entre institucions, consells

de solidaritat, i moviments socials amb l’objectiu de definir les estratègies, els països i
els sectors prioritaris en matèria de cooperació i solidaritat.
275. Potenciarem la sensibilització i l’educació per a la solidaritat a les escoles, uni-

versitats i centres de treball, especialment si depenen del sector públic. Impulsarem
processos d’agermanament entre institucions. Enfortirem els vincles d’enllaç entre els
diferents actors i establirem una cooperació horitzontal entre iguals i sense intermedia-
ris.
276. Impulsarem les campanyes de boicot que, des del moviment popular i de solida-
ritat, es duen a terme contra les empreses transnacionals (ETN) i els estats que violen
els drets humans. Exigirem el compliment de clàusules democràtiques i de transparèn-
cia en les relacions comercials.
277. Treballarem per a l’abolició del deute extern i reivindicarem el deute ecològic,
social i històric del nord respecte al sud. Impulsarem auditories sobre el deute que
siguin reconegudes per la comunitat internacional i integrarem aquesta reivindicació en
les campanyes contra el pagament del deute imposat per la Troica a casa nostra.
278. Treballarem per a la desmilitarització, la desnuclearització i la protecció mediam-

biental del Mediterrani, entenent que aquest pot ser un marc geoestratègic i geogràfic
en el qual ens hem de centrar, i establirem relacions de solidaritat amb pobles de la riba
sud i nord de la Mediterrània.
279. Promourem la desvinculació de l’empresa privada amb els moviments de solida-

ritat i de cooperació.
280. Denunciarem la vulneració dels drets humans que pateixen les dones a nivell in-
ternacional des d’una visió feminista i internacionalista.
72
5
6
Resolució 808/XI del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova el Dictamen de la

Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya
261-00001/11
Adopció
Ple del Parlament, sessió 42, 07.09.2017, DSPC-P 81
Publicació: BOPC 511
El Ple del Parlament, en la sessió tinguda el dia 7 de setembre de 2017, ha conegut el Dictamen de la
Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya, i ha debatut les conclusions presentades per la dita
comissió.
Finalment, d’acord amb l’article 66.6 del Reglament, ha adoptat la següent
RESOLUCIÓ
Índex
I. Antecedents
II. Composició i treballs de la Comissió
III. Pla de treball aprovat per la Comissió
IV. Conclusions i recomanacions
I. ANTECEDENTS
1. ANTECEDENTS PARLAMENTARIS
1. El Ple del Parlament de Catalunya, en la sessió tinguda el 8 de març de 2017, va aprovar la Resolució
529/XI del Parlament de Catalunya, amb el contingut següent.
«El Parlament de Catalunya crea la Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya (CIOC).»
2. La Mesa del Parlament, en la sessió tinguda el 14 de març de 2017, d’acord amb la Junta de Portaveus i
de conformitat amb l’article 48.1 del Reglament del Parlament, va acordar que la composició de la
comissió fos de dos diputats per grup parlamentari, llevat de qui n’ocupés la presidència, que tindria un
membre més.
En aquest sentit, la Mesa va acordar que la Comissió adoptés les decisions pel sistema de vot ponderat i
que el president seria assistit per un lletrat o lletrada que realitzaria les funcions de secretaria de la
comissió als efectes d’aixecar l’acta de les sessions i d’expedir, amb el vistiplau del president, les
certificacions que corresponguin.
3. La Mesa del Parlament, en la sessió tinguda l’11 d’abril de 2017, d’acord amb la Junta de Portaveus i
d’acord amb l’article 49.2 del Reglament, va acordar que la presidència de la Comissió correspongués al
Grup Parlamentari de Junts pel Sí.
4. Els diversos grups, de conformitat amb el que estableix l’article 66 del Reglament del Parlament, van
designar els diputats que havien de formar part de la comissió d’investigació i la diputada que n’exerciria
la presidència, i ho van posar en coneixement de la Mesa del Parlament.
5. El 21 d’abril de 2017 es va constituir la Comissió, que va ratificar per unanimitat per al càrrec de
presidenta la diputada Alba Vergés i Bosch, proposada pel Grup Parlamentari de Junts pel Sí. En la
mateixa sessió constitutiva es va acordar que la Comissió tingués un òrgan rector unipersonal, integrat
exclusivament per la presidenta, amb l’atribució d’ordenar-ne els treballs, i que el lletrat que hagués
d’assistir-lo fes les funcions de secretari als efectes d’aixecar l’acta de les sessions de treball i d’expedir-
ne, amb el vistiplau de la presidenta, les certificacions.
6. Fins al dia 28 d’abril de 2017 tots els grups parlamentaris van presentar al Registre del Parlament les
propostes relatives al pla de treball de la Comissió.
7. En la sessió del 4 de maig de 2017, la Comissió va elaborar i aprovar un pla de treball que
posteriorment fou modificat diverses vegades, amb la finalitat de redactar un dictamen que contingués les
conclusions de la Comissió, un cop escoltades les diverses intervencions dels compareixents i analitzada
la documentació demanada.
1
8. El 21 de juliol de 2017 la Comissió va acordar de donar compte a la Mesa del Parlament de la
incompareixença de 10 persones –convocades fins a 2 vegades– perquè ho traslladés al Ministeri Fiscal.
El 25 de juliol la Comissió va acordar de demanar a la Mesa del Parlament que estudiï emprendre accions
penals contra les persones que voluntàriament no han comparegut a la Comissió després d’haver estat
convocades en dues ocasions, amb els advertiments legals corresponents, d’acord amb el que estableix
l’article 67 del Reglament, sens perjudici de donar-ne compte també a la fiscalia.
9. El 28 d’agost de 2017 la Comissió va acordar de donar compte a la Mesa del Parlament de la
incompareixença d’11 persones en la sessió d’aquell dia i de totes les altres persones que no havien
comparegut en altres sessions de la Comissió, perquè estudiï emprendre accions penals contra les
persones que voluntàriament no han comparegut davant la Comissió després d’haver estat convocades en
dues ocasions, amb els advertiments legals corresponents, d’acord amb el que estableix l’article 67 del
Reglament, sens perjudici de donar-ne compte també a la fiscalia.
10. Els grups parlamentaris van presentar les propostes de conclusions respectives al Registre del
Parlament fins al dia 28 d’agost, de conformitat amb el que estableix l’article 66.6 del Reglament del
Parlament.
2. ANTECEDENTS NORMATIUS
L’article 59.6 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix que el Parlament pot crear comissions
d’investigació:
«6. El Parlament pot crear comissions d’investigació sobre qualsevol assumpte de rellevància pública que
sigui d’interès de la Generalitat. Les persones requerides per les comissions d’investigació han de
comparèixer-hi obligatòriament, d’acord amb el procediment i les garanties establerts pel Reglament del
Parlament. S’han de regular per llei les sancions per l’incompliment d’aquesta obligació.»
L’article 66 del Reglament del Parlament estableix la possibilitat de crear comissions d’investigació en
els termes següents:
«1. El Ple del Parlament, a proposta de dos grups parlamentaris, de la cinquena part dels membres del
Parlament, de la Mesa del Parlament, un cop escoltada la Junta de Portaveus, o del Govern, pot acordar la
creació d’una comissió d’investigació sobre qualsevol assumpte d’interès públic que sigui competència de
la Generalitat.
»2. La composició i el nombre de membres de les comissions d’investigació s’ha de concretar mitjançant
un acord de la Junta de Portaveus. La comissió també pot incorporar especialistes, amb veu i sense vot,
amb tasques d’assessorament tècnic, en un nombre no superior al de diputats membres de la comissió.
»3. El Parlament ha de crear una comissió d’investigació si és demanada per una tercera part dels diputats
o per tres grups parlamentaris; els proposants només poden presentar una proposta vinculant l’any.
»4. Les comissions d’investigació, abans d’iniciar llurs actuacions, han d’elaborar i aprovar un pla de
treball.
»5. Les comissions d’investigació poden requerir, per mitjà del president del Parlament, qualsevol
persona perquè hi presti declaració.
»6. Les conclusions de les comissions d’investigació s’han de reflectir en un dictamen que ha d’ésser
debatut pel Ple del Parlament.
»7. Les conclusions aprovades pel Ple del Parlament han d’ésser comunicades al Govern, sens perjudici
que la Mesa del Parlament també pugui comunicar-les al ministeri fiscal.»
Les compareixences de persones davant la Comissió són regulades per l’article 67 del Reglament, que
estableix el següent:
«1. Les compareixences davant les comissions d’investigació es regeixen per les normes següents:
»a) La compareixença únicament es pot requerir amb relació a qüestions que són competència de la
Generalitat.
»b) El president del Parlament signa el requeriment, en el qual ha de constar de manera fefaent l’acord de
requeriment adoptat per la comissió, les dades d’identificació personal i el domicili de la persona
requerida, el lloc, el dia i l’hora en què es té la compareixença i la qüestió sobre la qual ha d’informar.
2
»c) La notificació del requeriment s’ha de fer quinze dies abans de la data en què ha de comparèixer,
llevat que la comissió n’acordi la urgència, en el qual cas el termini és de cinc dies. En el cas que la
compareixença no tingui lloc, la citació s’ha de reiterar per a comparèixer al cap de tres dies, o al cap
d’un dia, si se’n va acordar la urgència.
»d) La persona requerida ha d’ésser advertida, en la notificació, dels seus drets, de les seves obligacions i
de les seves responsabilitats eventuals.
»e) La persona requerida pot comparèixer acompanyada de qui designi per assistir-la.
»f) La compareixença es té d’acord amb el procediment que prèviament estableix la mesa de la comissió,
del qual s’ha d’informar qui compareix abans de començar la seva intervenció.
»2. La mesa de la comissió, durant els treballs d’aquesta, ha de vetllar per la salvaguarda del respecte a la
intimitat, l’honor de les persones, el secret professional, la clàusula de consciència i els altres drets
constitucionals.
»3. Si la persona convocada desatén, voluntàriament, el requeriment de comparèixer davant una comissió
d’investigació, la Mesa del Parlament n’ha de donar compte al ministeri fiscal, als efectes de substanciar
la responsabilitat penal que hi pugui correspondre. En la notificació inicial, se l’ha d’advertir d’aquesta
possible responsabilitat penal.
»4. Les compareixences, si així ho acorda explícitament la comissió d’investigació, també es poden
substanciar pel procediment que estableix l’article 57.»
Així mateix, pel que fa a la possibilitat de requerir qualsevol persona perquè presti declaració davant la
Comissió, s’ha tingut en compte el que estableixen els apartats 1 i 3 de l’article 502 de la Llei orgànica
10/1995, del 23 de novembre, del Codi penal, que estableixen el següent:
«1. Els qui, havent estat requerits de forma legal i sota advertència, deixin de comparèixer davant una
comissió d’investigació de les Corts Generals o d’una assemblea legislativa d’una comunitat autònoma,
han de ser castigats com a reus del delicte de desobediència. Si el reu és una autoritat o un funcionari
públic, se li ha d’imposar a més la pena de suspensió d’ocupació o càrrec públic per un termini de sis
mesos a dos anys.
»[...]
»3. El qui, convocat davant d’una comissió parlamentària d’investigació, falti a la veritat en el seu
testimoni ha de ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a un any o una multa de 12 a 24 mesos.»
II. COMPOSICIÓ I TREBALLS DE LA COMISSIÓ
1. COMPOSICIÓ DE LA COMISSIÓ
1.1. MEMBRES
Grup Parlamentari de Junts pel Sí
Lluís Guinó i Subirós
Roger Torrent i Ramió
Alba Vergés i Bosch, presidenta de la Comissió
Grup Parlamentari de Ciutadans
José María Espejo-Saavedra Conesa, fins al 25 d’abril de 2017, en què fou substituït pel diputat Matías
Alonso Ruiz
Joan García González, fins al 25 d’abril de 2017, en què fou substituït pel diputat Martín Eusebio Barra
López
Grup Parlamentari Socialista
Assumpta Escarp Gibert
Jordi Terrades i Santacreu
Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot
3
Albano Dante Fachin Pozzi
Marc Vidal i Pou
Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya
Esperanza García González
Sergio Santamaría Santigosa
Grup Parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent
Mireia Boya e Busquet
Sergi Saladié Gil
Han assistit els treballs de la Comissió el lletrat Francesc Pau i Vall, que ha actuat com a secretari,
l’assessor lingüístic Enric Tudó Rialp i la gestora parlamentària Elena Mora Martínez.
2. SESSIONS DE LA COMISSIÓ
La Comissió s’ha reunit en un total de 20 sessions i ha substanciat 19 compareixences.
Sessió 1. El 21 d’abril de 2017 es va tenir la sessió constitutiva de la Comissió.
Sessió 2. El 4 de maig de 2017 es va elaborar i aprovar el Pla de treball de la Comissió.
Sessió 3. El 23 de maig de 2017 es va aprovar el calendari de compareixences i les qüestions sobre les
quals havia d’informar cada compareixent i es van tenir les compareixences següents:
– Patricia López, periodista del diari Público
– Carlos Enrique Bayo, periodista del diari Público
Sessió 4. El 25 de maig de 2017 es van tenir les compareixences següents:
– Carlos Quílez, periodista del diari Crónica Global
– David Fernàndez, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya
Sessió 5. El 30 de maig de 2017 es van tenir les compareixences següents:
– Elpidio Silva, advocat
– Sergi Blázquez Quevedo, president del col·lectiu Drets
– Agustí Carles i Garau, jurista, fundador del col·lectiu Drets
– Ernesto Ekaizer, periodista
Sessió 6. El 6 de juny de 2017 es van tenir les compareixences següents:
– José M. Fuster Fabra, advocat
– Josep Costa, politòleg i professor associat del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la
Universitat Pompeu Fabra
Sessió 7. El 13 de juny de 2017 es van tenir les compareixences següents:
– Pedro Águeda, periodista
– Joan Queralt Jiménez, advocat i catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona
Sessió 8. Per al 20 de juny de 2017 es va convocar Higini Cierco, Ramon Cierco i Joan Pau Miquel. Atès
que van comunicar la seva no-assistència a la sessió, la presidenta va proposar convocar-los de nou a
partir del mes de setembre.
Jaume Bartomeu Cassany, també convocat per a aquella sessió, no va fer cap comunicació sobre
l’assistència o la inassistència a la sessió. Atesa la seva incompareixença, la presidenta va proposar
convocar-lo de nou a partir del mes de setembre.
Eduardo Inda Arriaga, director del diari Ok Diario, convocat en aquella sessió en qualitat d’expert,
tampoc no va comparèixer.
4
En aquella sessió es van tenir les compareixences següents:
– Xavier Trias i Vidal de Llobatera, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, cap del Grup Municipal
Demòcrata i exalcalde de Barcelona
– Francisco Marco Fernández, director de l’agència de detectius Método 3
Sessió de data 22 de juny de 2017. Desconvocada per l’anunci d’incompareixença dels compareixents
convocats per a aquella data.
Per a aquella sessió s’havia convocat Jorge Fernández Díaz, exministre de l’Interior, que havia anunciat
que no compareixeria; José María Romero de Tejada Gómez, fiscal superior de Catalunya, que havia
anunciat que, d’acord amb les instruccions de la Fiscalia de l’Estat, no compareixeria, i Daniel de Alfonso
Laso, magistrat i exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, que havia anunciat que, d’acord amb les
indicacions del Consell General del Poder Judicial, no compareixeria.
Sessió 9. El 26 de juny de 2017 es va aprovar una primera ampliació del Pla de treball i es van tenir les
compareixences següents:
– Victoria Álvarez Martín, que va comparèixer acompanyada de Sebastián de Juan Fontanet i Germán
Plaza Rubert, lletrats
– Francisco Javier de la Rosa Martí, empresari.
En aquesta sessió també s’havia convocat Alicia Sánchez-Camacho Pérez, expresidenta del Partit Popular
de Catalunya i secretària primera del Congrés dels Diputats, que va acreditar problemes de salut per no
comparèixer.
Sessió 10. Per al 27 de juny de 2017 es va convocar: Jorge Moragas Sánchez, secretari del Consell de
Seguretat Nacional i director del Gabinet de la Presidència del Govern de l’Estat; Manuel Montobbio de
Balanzó, ambaixador d’Espanya a Andorra; José Luis Olivera Serrano, excap de la Unitat de
Delinqüència Econòmica i Fiscal i director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim
Organitzat; Manuel Vázquez López, excap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal, i Enrique
García Castaño, ex-comissari general d’Informació de la Policia Nacional i excap de la Unitat Central de
Suport Operatiu, que van comunicar que no compareixerien.
Per a aquesta sessió també es va convocar per segona vegada Jorge Fernández Díaz, que va tornar a
comunicar que no assistiria a la compareixença, i José Manuel Romero de Tejada, que tampoc no va
atendre la citació.
Sessió 11. Per al 30 de juny de 2017 es va convocar, per segona vegada, Manuel Vázquez López, excap
de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal; Enrique García Castaño, ex-comissari general
d’Informació de la Policia Nacional i excap de la Unitat Central de Suport Operatiu; Jorge Moragas
Sánchez, secretari del Consell de Seguretat Nacional i director del Gabinet de la Presidència del Govern
de l’Estat, i Manuel Montobbio de Balanzó, ambaixador d’Espanya a Andorra, que van comunicar que no
assistirien a la Comissió.
Sessió 12. El 6 de juliol de 2017 es va tenir la compareixença següent:
– Julián Peribáñez Rius, exmembre de l’agència de detectius Método 3
També es va convocar Antonio Tamarit, exmembre de l’agència de detectius Método 3, que es va excusar
d’assistir al·legant problemes de salut.
Per a aquesta sessió també havien estat citats Juan Ignacio Zoido Álvarez, ministre de l’Interior, que no
va comparèixer, i Mariano Rajoy Brey, president del Govern de l’Estat, i Soraya Sáenz de Santamaría
Antón, vicepresidenta del Govern de l’Estat i ministra de la Presidència i per a les Administracions
Territorials, que havien comunicat que no compareixerien.
Sessió 13. L’11 de juliol de 2017 es va tenir la compareixença següent:
– Marcelino Martín Blas, excap de la Unitat d’Afers Interns de la Policia Nacional, que va comparèixer
acompanyat d’Antonio Alberca, advocat
Per a aquesta sessió també havien estat citats Ignacio Cosidó, ex-director general de la Policia Nacional, i
José Ángel Fuentes Gago, ex-inspector en cap de la Policia Nacional, que havien comunicat la no-
assistència a la sessió.
5
Per a aquesta sessió també havien estat citats, per segona vegada, Mariano Rajoy Brey, president del
Govern de l’Estat; Soraya Sáenz de Santamaría Antón, vicepresidenta del Govern de l’Estat i ministra de
la Presidència i per a les Administracions Territorials; Juan Ignacio Zoido Álvarez, ministre de l’Interior,
i José Luis Olivera Serrano, excap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal i director del Centre
d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat, que havien comunicat que refusaven d’atendre
també aquesta segona citació.
Sessió 14. Per al 18 de juliol de 2017 es va convocar Bonifacio Díaz Sevillano, ex-agregat d’Interior a
l’Ambaixada d’Espanya a Andorra i agregat d’Interior a l’Ambaixada d’Espanya a Mèxic; Rosa Castellón
Sánchez, exsecretària del Consell d’Administració de la Banca Privada d’Andorra; Celestino Barroso
Sánchez, agregat d’Interior a l’Ambaixada d’Espanya a Andorra; Eduardo Inda Arriaga, director del diari
OK Diario; Rafael Redondo Rodríguez, soci empresarial de l’excomissari José Manuel Villarejo; José
Manuel Sánchez Fornet, exsergent de la Policia Nacional, i Beatriz Méndez de Vigo Montojo, ex-
secretària general del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), els quals no van comparèixer.
També s’havia citat, per segona vegada, Ignacio Cosidó, ex-director general de la Policia Nacional,
perquè comparegués el dia 14 de juliol, el qual va anunciar que no compareixeria.
Sessió 15. Per al 20 de juliol de 2017 es va convocar Santiago Aparicio, cap de la Comissaria General de
la Policia Judicial; Germán López Iglesias, director general de la Policia Nacional; José Manuel Villarejo
Pérez, excomissari adscrit a la Comissió Operativa de la Policia Nacional, i Eugenio Pino, ex-director
operatiu de la Policia Nacional, els quals no van comparèixer.
En aquesta sessió també es van convocar, per segona vegada, Antonio Tamarit, exmembre de l’agència de
detectius Método 3, que va al·legar problemes de salut per no comparèixer, i José Ángel Fuentes Gago,
ex-inspector en cap de la Policia Nacio-nal, que tampoc no va atendre aquesta segona citació.
Sessió 16. Per al 21 de juliol de 2017 es va convocar, per segona vegada, José Manuel Sánchez Fornet,
exsergent de la Policia Nacional; Rafael Redondo Rodríguez, advocat i soci empresarial de l’excomissari
José Manuel Villarejo, i Eduardo Inda Arriaga, director del diari OK Diario, els quals no van
comparèixer.
Sessió 17. El 24 de juliol de 2017 es van tenir les compareixences següents:
– José Zaragoza i Alonso, ex-secretari d’organització del Partit dels Socialistes de Catalunya
– Alicia Sánchez-Camacho Pérez, secretària primera del Congrés dels Diputats
Per a aquesta sessió també havien estat citats Esteban Urreiztieta, periodista del diari El Mundo, i
Elisenda Villena, extreballadora de l’agència de detectius Método 3, que no es van presentar.
Sessió 18. Per al 25 de juliol de 2017 es va convocar Francisco Martínez, ex-secretari d’estat d’Interior;
Jaime Barrado González, comissari de la Policia Nacional; Pedro Esteban, excomissari de la Brigada
d’Informació de la Policia Nacional a Catalunya; Antonio Giménez Raso, agent en excedència de la
Policia Nacional, els quals no van comparèixer.
Per a aquesta sessió també havien estat citats, per segona vegada, José María Romero de Tejada Gómez,
fiscal superior de Catalunya; Bonifacio Díaz Sevillano, ex-agregat d’Interior a l’Ambaixada d’Espanya a
Andorra; Celestino Barroso Sánchez, agregat d’Interior a l’Ambaixada d’Espanya a Andorra, Beatriz
Méndez de Vigo Montojo, ex-secretària general del CNI, els quals no van comparèixer.
Sessió 19. Per al 28 d’agost de 2017 es va convocar per segona vegada José Manuel Villarejo Pérez,
excomissari adscrit a la Comissió Operativa de la Policia Nacional; Eugenio Pino, ex-director operatiu de
la Policia Nacional; Francisco Martínez, ex-secretari d’estat d’Interior; Germán López Iglesias, director
general de la Policia Nacional; Antonio Giménez Raso, agent en excedència de la Policia Nacional; Jaime
Barrado González, comissari de la Policia Nacional; Antonio Tamarit, exmembre de l’agència de
detectius Método 3; Esteban Urreiztieta, periodista del diari El Mundo; Elisenda Villena, extreballadora
de l’agència de detectius Método 3; Santiago Aparicio, cap de la Comissaria General de la Policia
Judicial, i Pedro Esteban, excomissari de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional a Catalunya, els
quals no van comparèixer.
També s’acorda cloure la fase de compareixences fixada per la Comissió i procedir a la redacció de les
conclusions, i per això queda sense efecte la convocatòria de David José Mañas, secretari general del
6
Sindicat de Policies de Catalunya, i de David Miquel, portaveu del Sindicat de Policies de Catalunya, que
estava prevista per al dia 5 de setembre de 2017.
Sessió 20. El 29 d’agost es va aprovar el Dictamen de la Comissió.
III. PLA DE TREBALL APROVAT PER LA COMISSIÓ

La Comissió, en la sessió tinguda el 4 de maig de 2017 va aprovar el Pla de treball, que fou modificat en
les sessions tingudes els dies 26 de juny i 11 de juliol.
A) COMPAREIXENCES APROVADES PER LA COMISSIÓ
Experts
1. Patricia López, periodista del diari Público
2. Carlos Enrique Bayo, periodista del diari Público
3. Pedro Águeda, periodista
4. José M. Fuster Fabra, advocat
5. Ernesto Ekaizer, periodista
6. Representants del col·lectiu Drets: Sergi Blázquez Quevedo, president, i Agustí Carles i Garau, jurista,
fundador del col·lectiu Drets.
7. Elpidio Silva, advocat i jutge
8. Joan Queralt Jiménez, advocat i catedràtic de Dret Penal de la UB
9. Josep Costa, politòleg i professor associat del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la UPF
10. David Fernàndez, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya
11. Carlos Quílez, periodista del diari Crónica Global
12. Francisco Marhuenda, director del diari La Razón
13. Pedro García Cuartango, director del diari El Mundo
14. Francisco Mercado, periodista
Compareixents que han de donar testimoni
1. Eduardo Inda Arriaga, periodista, director del diari OK Diario
2. Jorge Fernández Díaz, exministre d’Interior
3. Daniel de Alfonso Laso, magistrat i exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya
4. Jorge Moragas Sánchez, secretari del Consell de Seguretat Nacional i director del Gabinet de la
Presidència del Govern de l’Estat
5. Ignacio Cosidó Gutiérrez, exdirector general de la Policia Nacional
6. José Manuel Villarejo Pérez, excomissari de policia adscrit a la Comissió Operativa de la Policia
Nacional
7. Eugenio Pino, ex-director operatiu de la Policia Nacional
8. Marcelino Martín Blas, excap de la Unitat d’Assumptes Interns de la Policia Nacional
9. Bonifacio Díaz Sevillano, ex-agregat d’Interior a l’Ambaixada d’Espanya a Andorra, agregat d’Interior
a l’Ambaixada d’Espanya a Mèxic
10. Celestino Barroso Sánchez, agregat d’Interior de l’Ambaixada d’Espanya a Andorra
11. José Luis Olivera Serrano, excap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Financera (UDEF) i
director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat
12. Julián Peribáñez, exmembre de l’agència de detectius Método 3
13. Antonio Tamarit, exmembre de l’agència de detectius Método 3
7
14. Francisco Marco, exdirectiu de l’agència de detectius Método 3
15. Manuel Vázquez López, excap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal
16. Enrique García Castaño, ex-comissari responsable de la Unidad Central de Suport Operatiu (UCAO)
17. José Ángel Fuentes Gago, ex-inspector en cap de la Policia Nacional
18. Victoria Álvarez Martín
19. Alicia Sánchez-Camacho Pérez, expresidenta del Partit Popular de Catalunya i secretària primera del
Congrés dels Diputats
20. Higini Cierco Noguer, expresident de la Banca Privada d’Andorra
21. Ramon Cierco Noguer, expresident de la Banca Privada d’Andorra
22. Joan Pau Miquel Prats, ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra
23. Rosa Castellón Sánchez, exsecretària del Consell d’Administració de la Banca Privada d’Andorra
24.Jaume Bartomeu Cassany, exadvocat d’Higini i Ramon Cierco Noguer
25. Xavier Trias i Vidal de Llobatera, regidor a l’Ajuntament de Barcelona, cap del Grup Municipal
Demòcrata i exalcalde de Barcelona
26. Francisco Javier de la Rosa Martí, empresari
27. José María Romero de Tejada, fiscal superior de Catalunya
28. Rafael Redondo Rodríguez, advocat, soci empresarial de l’excomissari José Manuel Villarejo
29. Antonio Giménez Raso, agent en excedència de la Policia Nacional
30. Beatriz Méndez de Vigo Montojo, secretària general del Centre Nacional d’Intel·ligència
31. Santiago Aparicio, cap de la Comissaria General de la Policia Judicial
32. José Manuel Sánchez Fornet, exsergent de la Policia Nacional
33. Mariano Rajoy, president del Govern de l’Estat
34. Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern de l’Estat i ministra de la Presidència per a
les Administracions Territorials
35. Juan Ignacio Zoido Álvarez, ministre de l’Interior del Govern de l’Estat
36. Manuel Montobbio de Balanzó, ambaixador d’Espanya a Andorra
37. Germán López Iglesias, director general de la Policia Nacional
38. Francisco Martínez, ex-secretari d’estat d’Interior
39. Jaime Barrado González, comissari de la Policia Nacional
40. Pedro Esteban, excomissari de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional a Catalunya
41. Esteban Urreiztieta, periodista del diari El Mundo
42. José Zaragoza i Alonso, ex-secretari d’organització del Partit dels Socialistes de Catalunya
43. Elisenda Villena, extreballadora de l’agència de detectius Método 3
44. David José Mañas, secretari general del Sindicat de Policies de Catalunya
45. David Miquel, portaveu del Sindicat de Policies de Catalunya
B) DOCUMENTACIÓ DEMANADA PER LA COMISSIÓ

1. Comunicat enviat per David González Macías a l’agència EFE el juliol de 2016.
2. Transcripció de l’enregistrament de les converses del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb
el director de l’Oficina Antifrau a Catalunya, Daniel de Alfonso, al despatx del ministre.
3. Transcripció de les conclusions dels informes del Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals
8
(SEPBLAC) dels darrers cinc anys que tinguin relació amb persones residents a Catalunya que es
dediquen a l’activitat política local, autonòmica o estatal.
4. Transcripció de les conclusions dels informes de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Financera
(UDEF) dels darrers cinc anys que tinguin relació amb persones residents a Catalunya que es dediquen a
l’activitat política local, autonòmica o estatal.
5. Enregistraments en poder del diari Público relatives a comandaments policials.
6. Transcripció (sol·licitada al Ministeri de l’Interior del Govern de l’Estat) de l’enregistrament de les
converses del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el director de l’Oficina Antifrau a
Catalunya, Daniel de Alfonso, al despatx del ministre.
7. Còpia (sol·licitada al Ministeri de l’Interior del Govern de l’Estat) de l’informe del servei executiu del
Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals (SEPBLAC) que el director de l’Oficina Antifrau de
Catalunya, Daniel de Alfonso, va lliurar al ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre els
presumptes comptes bancaris de l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias i Vidal de Llobatera a l’estranger,
segons informen els mitjans de comunicació:
http://www.publico.es/politica/dando-via-juridica-averiguar-movimientos.html
8. Còpia (sol·licitada al Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació del Govern de l’Estat) dels informes
elaborats pel denominat «Grup Montserrat», o elaborats a petició dels membres del grup, sobre l’encaix
entre Catalunya i Espanya:
«Montserrat», la cèl·lula secreta de Margallo per seduir Catalunya
http://www.elnacional.cat/ca/politica/margallo-seduir-catalunya-montserrat_104856_102.html
9. Còpia (sol·licitada al Govern de l’Estat) de l’informe sobre els recursos públics i fons reservats
invertits en causes relacionades amb l’operació de destrucció del procés d’autodeterminació de
Catalunya:
Interior pagó con fondos reservados a detectives que fingieron ser agentes de la UDEF en la «Operación
Cataluña»
http://www.publico.es/politica/interior-pago-detectives-hicieron-pasar.html
Los detectives pagados por Interior creían que el socio de Villarejo se quedó parte de los fondos
reservados
http://www.publico.es/politica/detectives-pagados-interior-sospechan-socio.html
Interior usó a dos detectives como tapadera de Sánchez-Camacho en el caso La Camarga
http://www.publico.es/politica/interior-detectives-tapadera-sanchez-camacho.html
10. Còpia (sol·licitada al Ministeri de l’Interior del Govern de l’Estat) dels informes elaborats per ordre
directa o indirecta del Ministeri sobre polítics catalans.
De Alfonso propuso al ministro un plan para derribar a Mas y hacerse con el control de la dirección de
CDC
http://www.publico.es/politica/alfonso-propuso-al-ministro-plan.html
Fernández Díaz conspiró con el jefe de la Oficina Antifraude catalana para fabricar escándalos contra
ERC y CDC
http://www.publico.es/politica/fernandez-diaz-conspiro-jefe-oficina.html
Fernández Díaz y De Alfonso trataron la falsa acusación de blanqueo a Trias 11 días antes de publicarla
El Mundo
http://www.publico.es/politica/fernandez-diaz-y-alfonso-trataron.html
Villarejo reconoce ante el juez que Interior conspiró contra políticos catalanes como reveló Público
http://www.publico.es/politica/villarejo-reconoce-juez-interior-conspiro.html
Alicia Sánchez-Camacho puso en marcha la «Operación Cataluña» con ayuda de Moragas
http://www.publico.es/politica/brigada-politica-policial-alicia-sanchez.html
9
Sánchez-Camacho pactó documentos para ocultar su implicación en «La Camarga»
http://www.publico.es/politica/operacion-cataluna-sanchez-camacho-pacto.html
Sánchez-Camacho dio a Interior el material del primer informe contra la familia Pujol
http://www.publico.es/politica/sanchez-camacho-dio-interior-material.html
11. Còpia (sol·licitada al Ministeri de l’Interior del Govern de l’Estat) de l’informe o l’esborrany
d’informe sobre les investigacions internes impulsades pel Ministeri de l’Interior per esclarir l’autoria,
atribuïda a la UDEF, de les informacions publicades en primera pàgina del diari El Mundo del 16 de
novembre de 2012, nou dies abans de la celebració d’eleccions a Catalunya, que involucrava el president
Artur Mas i l’expresident Jordi Pujol.
12. Còpia (sol·licitada al Ministeri d’Afers Exteriors del Govern de l’Estat) dels informes i documents
que ha elaborat i enviat a consolats i ambaixades amb relació a les conseqüències d’una eventual
independència de Catalunya.
13. Relació eventual (sol·licitada al Govern de l’Estat) de les dades quantitatives, desglossades per cossos
i anys, sobre l’evolució dels efectius de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i el CNI destinats a
Catalunya en el període 2012-2017.
14. Còpia (sol·licitada al Ministeri de l’Interior del Govern de l’Estat) de l’informe policial que confirma
l’existència de l’«Operació Catalunya», una part del qual es fa pública l’11 de juliol de 2016 en un mitjà
de comunicació i que detalla les competències del comissari José Villarejo amb relació al procés
independentista.
Un informe policial confirma que hubo una «operación Cataluña»
http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/informe-policial-dice-que-una-competencia-villarejo-era-
proces-5256721
15. Trànsits i escombrades telefòniques dutes a terme al despatx del ministre de l’Interior entre l’1 de
gener de 2012 i el 30 d’octubre de 2016.
16. Ordres ministerials sobre estructura, organització i funcions dels òrgans centrals i territorials de la
Direcció General de la Policia Nacional dictades entre l’1 de gener de 2012 i el 30 març de 2017.
17. Instruccions, ordres de servei i similars de la Direcció Adjunta Operativa (DAO), de la Comissaria
General de Policia Judicial i de la Comissaria General d’Informació dictades entre l’1 de gener de 2012 i
el 30 març de 2017.
18. Catàleg de llocs de treball de la Direcció General de la Policia Nacional, amb les modificacions
introduïdes des del 2012, amb especificació de les modificacions i de la justificació de cadascuna.
19. Agregacions, comissions de servei i atribucions temporals de servei en la Direcció Adjunta Operativa
(DAO) entre l’1 de gener de 2012 i el 31 d’octubre de 2016, amb especificació del nombre i nom de
funcionaris, categories professionals, plantilla de procedència i funcions encomanades, del temps de
permanència en la DAO i dels costos generats amb motiu de dietes, transport, viatges o qualsevol altre
tipus d’indemnització.
20. Expedients de les medalles pensionades (Creu Roja i Medalla de Plata) concedides entre l’1 de gener
de 2012 i el 31 d’octubre de 2016.
21. Expedient complet de la selecció per als nomenaments d’agregats a consellers de l’Interior entre l’1
de gener de 2012 i el 31 d’octubre de 2016, incloent-hi les actes de la Comissió de Destinacions a
l’Exterior i les propostes remeses des de la Direcció General de la Policia Nacional a la Subdirecció
General de Cooperació Internacional, per a cobrir cadascuna de les places.
22. Diligències que s’hagin obert i resolucions adoptades per filtracions a la premsa d’informes policials.
23. Relació detallada d’informes i investigacions dutes a terme per la Unitat de Planificació Estratègica i
Coordinació coneguda com a Unitat d’Intel·ligència, adscrita a la Direcció Adjunta Operativa des de la
creació, el 2012, fins al 31 d’octubre de 2016.
24. Relació detallada dels informes elaborats per la Brigada d’Anàlisi i Revisió de Casos (BARC),
coneguda com a Brigada de Punt Final.
10
25. Informe remès a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades de l’expedient E1860/2015, per
denúncia sobre filtració de dades de la Policia Nacional al diari La Razón.
26. Informe remès pel cap superior de la Policia Nacional a Catalunya, Sebastián Trapote Gutiérrez, sobre
trenta-tres magistrats, del 3 d’octubre de 2014.
27. Enregistrament i transcripció completa de la totalitat de les converses entre Jorge Fernández Díaz,
exministre de l’Interior, Daniel de Alfonso, exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, i altres
persones, entre els dies 4 i 16 d’octubre de 2014, al despatx del ministre i, si s’escau, a l’exterior del
despatx.
28. Actuacions consistents en diligències d’investigació, procediments previs o, si s’escau, incoació de
procediment, respecte a qualsevol aspecte relatiu a les gravacions que van tenir lloc els dies 4 i 16
d’octubre de 2014, al despatx del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, o a l’exterior del despatx.
29. Informe tècnic sobre com i des d’on es van poder dur a terme els enregistraments que es van fer els
dies 4 i 16 d’octubre de 2014, al despatx i a l’exterior del despatx del ministre de l’Interior, Jorge
Fernández Díaz.
IV. CONCLUSIONS I RECOMANACIONS
1. ELS TREBALLS DE LA COMISSIÓ

1.1
La responsabilitat dels membres de la Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya, constituïda al
Parlament de Catalunya, és d’intentar aclarir l’existència i l’abast dels fets constitutius de l’anomenada
«Operació Catalunya», i determinar com han succeït, per demanar-ne responsabilitats polítiques i
concloure si també hi pot haver responsabilitats penals, que caldria investigar pertinentment en l’àmbit
judicial.
1.2
Els objectius que es va marcar la Comissió no han pogut ésser complerts per la incompareixença de molts
dels testimonis citats, principalment a causa del boicot i el menyspreu al Parlament de Catalunya que han
expressat alguns testimonis i a causa del pacte de silenci existent entre els membres del Govern espanyol,
el poder judicial i els cossos policials implicats en l’Operació Catalunya.
La Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya ha patit un intent deliberat de boicot per part dels
diversos compareixents que han decidit no atendre els requeriments de compareixença formulats pel
Parlament, aprovats per la majoria dels representants del poble de Catalunya, i han obstaculitzat així els
objectius per als quals fou creada aquesta comissió.
La Comissió ha patit un intent deliberat de boicot polític també per part dels grups parlamentaris de
Ciutadans, del Partit Popular de Catalunya i Socialista.
La no-implicació d’aquests grups parlamentaris per assistir a la Comissió, en compliment de l’acord
adoptat pel Parlament, concretat en el Pla de treball de la Comissió, posa en relleu la manca de voluntat
per a investigar uns fets que atempten directament contra l’essència de la democràcia.
1.3
Cal constatar la manca de voluntat del Govern del Partit Popular de col·laborar en l’aclariment d’uns fets
molt greus en un estat democràtic i de dret, tenint en compte que en la vessant política de l’Operació
Catalunya hi apareixen els màxims representants del govern actual, el president i la vicepresidenta, i
també, com un dels actors principals, l’exministre Jorge Fernández Díaz, actualment membre del Congrés
dels Diputats.
Cal constatar també la voluntat d’obstruccionisme a la tasca del Parlament de Catalunya, que es manifesta
en el simple fet de demanar, per part del Govern espanyol, un dictamen al Consell d’Estat per a resoldre
la pertinència d’atendre els requeriments de compareixença formulats per un parlament autonòmic, i
voler-hi encabir no només els càrrecs polítics i de l’Administració en actiu, sinó també els que van tenir
una alta responsabilitat en el passat i qualsevol membre dels cossos i forces de seguretat de l’Estat en
actiu o en qualsevol altra situació administrativa.
11
Aquest bloqueig es manifesta també amb relació a la documentació demanada pel Parlament de
Catalunya a diferents organismes de l’Estat, bàsicament dependents del Ministeri de l’Interior.
1.4
És un deure denunciar i fer investigar si les persones que han estat cridades per acord de comissió a
comparèixer com a testimonis, i que han estat citades amb reiteració i amb l’advertiment corresponent,
incorren en el delicte de desobediència que tipifica l’article 502.1 del Codi penal.
2. LA NATURALESA DE L’OPERACIÓ
2.1
L’Operació Catalunya és una conspiració per a intentar frenar la dissidència política a Catalunya, i
particularment el moviment independentista, conspiració que s’ha dut a terme, almenys, durant els anys
en què Jorge Fernández Díaz (2011-2017) ha estat ministre de l’Interior espanyol.
Es concreta en un seguit d’actuacions de caràcter polític, policial i d’intel·ligència que han buscat reduir
el suport social de l’independentisme en tant que opció política mitjançant la desacreditació.
La naturalesa d’aquesta operativa, per tant, és «reputacional». El que es pretenia era associar en
l’imaginari col·lectiu de la societat catalana i espanyola un moviment polític legítim, democràtic i pacífic,
com l’independentista, amb pràctiques fraudulentes. Per això, i de manera específica, el que es buscava
era associar els líders polítics i cívics independentistes amb la corrupció.
2.2
La lògica sinistra que hi ha al darrere és, per tant, simple. Si la població de Catalunya pensa que els qui
lideren el moviment independentista estan lligats a casos delictius, tot el que defensen –projecte i idees–
queda invalidat. D’aquesta manera, s’atempta contra les bases ètiques i morals del moviment i, en
conseqüència, molts ciutadans que poden assumir aquest plantejament com a seu l’abandonen.
Com que, per als ideòlegs d’aquesta operació, el moviment independentista és piramidal –de dalt a baix–,
la voluntat de criminalitzar-lo passava per les imputacions, sospites i calúmnies a determinades cares
visibles del moviment. La idea que inspira totes les accions és que «tallant» els caps es desballesta la
resta.
Per fer-ho es creaven informes policials que es construïen basant-se en la barreja d’informacions falses
amb dades obtingudes de manera fraudulenta i amb elucubracions de procedència ambigua o anònima,
amb la idea final de fabricar un relat que donés aparença de cas autèntic i contrastat per a poder traslladar-
lo posteriorment a la premsa o poder judicialitzar-lo.
2.3
Seguint aquesta metodologia d’actuació, s’ha perseguit polítics, com Artur Mas, Oriol Junqueras o Xavier
Trias, entre d’altres, però també lideratges de la societat civil, com Carme Forcadell, aleshores presidenta
de l’Assemblea Nacional Catalana. I no es pot descartar en cap cas que la llista de persones investigades i
espiades sigui molt superior. Segurament, s’hi poden incloure totes les persones que hagin tingut un paper
destacat en aquest procés.
Amb tot, es pot assegurar que es tracta d’una causa general contra l’independentisme en la qual no s’han
perseguit pràctiques sinó persones, no s’ha manat investigar fets sinó noms.
L’Operació Catalunya, com a exercici de guerra bruta dut a terme en ple segle XXI, té un caràcter
essencialment difamatori. Òbviament no es planteja la violència física, però sí l’atac al prestigi social de
determinades persones. En conseqüència, per tant, es duu a terme sobretot en espais mediàtics.
2.4
Es pot concloure, en definitiva, que s’han inventat o intentat inventar proves i crear casos inexistents.
Però també es pot asseverar que determinades informacions relacionades amb casos concrets han estat
silenciades i amagades al llarg dels anys, mentre hi havia a Catalunya un determinat context polític (marc
autonomista i independentisme minoritari), i que només s’han fet públiques i perseguit quan aquest
context ha canviat (creixement del suport al dret de decidir i a la independència). Això també és Operació
Catalunya.
12
Tampoc no es pot descartar que determinades informacions personals hagin servit per a exercir algun
tipus de xantatge polític a determinades persones, com s’ha denunciat en algun cas.
2.5
L’interès real, doncs, no és en cap cas posar fi a la corrupció política existent, i als determinats casos que
es puguin haver donat a Catalunya, sinó que és estrictament partidista. El que es perseguia era afavorir
determinats interessos polítics contra la independència de Catalunya.
2.6
Les gravacions fetes al despatx del ministre Jorge Fernández Díaz deixen absolutament clar que la reunió
entre el ministre i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, estava marcada per la
convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014. El dictamen fet per la Fiscalia de Madrid sobre
les gravacions deixa clar que «de lo que hablan el ministro y De Alfonso no deja de ser un intercambio de
ideas y estrategias políticas, una recopilación de posibles casos de corrupción que pueden afectar
políticamente a determinados sectores de ideología independentista».
Es considera provat, un cop escoltades les gravacions publicades, que les reunions entre Fernández Díaz i
De Alfonso tenien l’objectiu de conspirar per tal d’influir en la conjuntura política catalana.
Les gravacions deixen absolutament clar que hi havia la intenció d’influir en l’opinió pública des del
Ministeri de l’Interior mitjançant titulars i notícies infundades.
Es constata que aquestes maniobres per a publicar informació falsa tenien com a objectiu desacreditar
polítics i partits independentistes, i és en aquest context en què cal situar l’acusació falsa sobre els
comptes corrents de Xavier Trias i les investigacions prospectives sobre Oriol Junqueras.
Es constata que aquestes maniobres per a publicar informació falsa tenien també com a objectiu
desacreditar Podem, i és en aquest context en què cal situar l’anomenat «Informe PISA» i el document
fals de pagament de I’Euro Pacific Bank a Pablo Iglesias.
2.7
En definitiva, els instruments que té l’Estat al seu abast s’han posat al servei d’una conxorxa. Per això es
pot dir que la Comissió s’ha trobat davant d’un exercici clar de guerra bruta. És a dir, pràctiques il·legals i
il·legítimes dutes a termes per determinades estructures fonamentals de l’Estat amb objectius
incompatibles amb els pilars bàsics de la democràcia i l’estat de dret.
No es pot parlar, doncs, d’una maquinació d’un govern o d’un partit, sinó d’una operació d’estat.
Per a dur a terme aquesta operació, s’han utilitzat el que popularment es coneix com a «clavegueres de
l’Estat», que no seria sinó l’ús fraudulent del poder (polític, coercitiu i comunicatiu), l’ús de subterfugis
legals i de recursos propis de l’Estat amb fins espuris incompatibles amb els drets més elementals.
2.8
S’ha pogut determinar de manera clara l’ús partidista de la policia sota el mandat, com a ministre de
l’lnterior, de Jorge Fernández Díaz. Aquest ús partidista es va materialitzar en la creació d’unitats fora de
l’estructura orgànica del Cos Nacional de Policia.
Aquesta Comissió s’ha trobat davant de pràctiques més pròpies d’una dictadura, que se sostenen, des d’un
punt de vista filosòfic, sobre la idea que la raó d’estat ho justifica tot (en aquest cas, la unitat de l’Estat),
passant per sobre de la voluntat popular, d’una banda, i dels principis democràtics, de l’altra.
S’han utilitzat mitjans, efectius i recursos públics dels cossos policials de l’Estat per tal de dur a terme un
seguiment i control de polítics catalans i membres de la societat civil organitzada del moviment
independentista, en una actuació irregular al marge de la llei.
2.9
El seguiment il·legal de persones relacionades amb l’independentisme s’ha anat confirmant a mesura que
han anat avançant els treballs de la Comissió d’Investigació. Tanmateix, queda un element pendent de
resoldre, pel que fa als atacs que determinades estructures de l’Estat hagin pogut fer cap a Catalunya:
queda per investigar què volien dir el ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau quan deien
que «les hemos destrozado el sistema sanitario». En aquest cas, ja no es tracta només de drets individuals,
sinó també col·lectius. No es refereixen a idees polítiques, sinó a condicions materials dels ciutadans
13
d’aquest país. Finalment cal determinar, doncs, si l’Operació Catalunya també ha atacat l’estat del
benestar dels catalans, únicament i exclusivament per finalitats partidistes.
2.10
La majoria de compareixents destaquen que aquesta operació s’ha posat en pràctica durant els darrers
anys, coincidint amb el procés sobiranista a Catalunya, i també coincideixen a destacar que el moment
inicial se situa en la gravació de la conversa que Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez van tenir el
7 de juliol de 2010 en un conegut restaurant de Barcelona.
3. EL MÈTODE
3.1
L’Operació Catalunya té un mètode d’actuació que s’ha repetit en més d’un dels casos analitzats. Sempre
amb pautes similars que es poden traçar perfectament i que, en conseqüència, han esdevingut
sistemàtiques.
No es tracta, en conseqüència, d’una actuació aïllada i descontrolada de diversos policies, periodistes i
membres de la fiscalia que s’escapen de les pautes i els controls que marca la llei, sinó que es tracta d’una
conducta planificada, estratègica i orquestrada políticament en coherència amb uns objectius partidistes.
Darrere, per tant, hi ha una organització concreta. Amb una jerarquia pròpia (més enllà de la jerarquia
policial formal), amb papers individualitzats determinats i amb objectius generals. Per simplificar-ho, s’ha
parlat des d’alguns àmbits d’una «policia patriòtica». I, fins i tot, alguns dels compareixents han parlat
obertament d’«organització criminal» o de «política criminal».
3.2
Es constata l’existència d’una brigada politicopolicial espanyola, que ha seguit ordres polítiques del
Govern de l’Estat i que ha dut a terme l’anomenada «Operació Catalunya». Hi estan implicats comissaris,
detectius, agents, funcionaris i alts càrrecs del Ministeri de l’Interior, i també membres d’altres
institucions, com l’Oficina Antifrau de Catalunya, o del poder judicial. L’objectiu és seguir, investigar,
espiar i conspirar contra polítics catalans per tal d’acabar amb el creixent moviment independentista per
mitjà de la fabricació i difusió d’informacions falses relacionades amb la corrupció.
3.3
Es pot dir, però, que aquesta estructura policial, per bé que en part amb organització i persones diferents,
no és un factor nou. Existeix des de fa temps. De fet, probablement constitueix una constant present en
tota la democràcia espanyola, de tal manera que molts dels seus elements provenen, fins i tot, del règim
anterior, del franquisme, i s’han mantingut en l’actual règim. Hi ha hagut altres operacions del mateix
estil contra la dissidència política per fer front a l’independentisme en altres moments d’aquest període
històric.
Cal dir que, en gran mesura, l’Operació Catalunya ha estat possible perquè el Cos Nacional de Policia no
ha estat mai depurat d’elements d’origen, mentalitat i actuacions franquistes, els quals no només no han
estat apartats de càrrecs de comandament, sinó que se’ls hi ha mantingut. És aquest substrat el que ha
permès –cal insistir-hi: no només en aquesta operació concreta, sinó al llarg de la democràcia– fets com
els que s’han posat de manifest en aquesta comissió.
Els mètodes i l’estructura paral·lela, fora de control, de la brigada policial política provenen de mandats
anteriors, amb similituds clares entre l’operativa dels GAL i l’Operació Catalunya pel que fa a dinàmica,
finançament i organigrama. Aquesta coincidència evidencia, també, l’existència d’una estructura de poder
estatal que duu a terme pràctiques fora de la llei de manera sistemàtica contra els moviments opositors i
dissidents. Una estructura avalada per un acord tàcit entre (com a mínim) els dos partits majoritaris, PP i
PSOE.
3.4
Aquesta brigada es troba fora de l’estructura orgànica del Cos Nacional de Policia i està formada per
almenys una desena de comissaris i inspectors en cap que, al voltant de l’excap de la Direcció Adjunta
Operativa Eugenio Pino, ocupaven llocs de treball fora de catàleg i duien a terme investigacions
prospectives contra adversaris polítics, o bé construïen muntatges falsos.
14
L’operativa de la brigada policial política consisteix a imputar casos de corrupció, fundar sospites i
aixecar falsos testimonis per mitjà de l’elaboració d’informes falsos o manipulats, que són filtrats a
mitjans afins (que col·laboren amb el conjunt de l’operació) com ara El Mundo i publicats per periodistes
que formen part de la trama, i també amplificar els casos reals de corrupció per mirar de vincular-los al
conjunt del moviment l’independentista. Un dels periodistes més destacats col·laboradors en aquests
muntatges ha estat Eduardo Inda.
3.5
Pel que fa expressament als casos concrets d’aquesta maquinació, cal dir que, en tots, el recorregut s’ha
iniciat sempre amb investigacions policials prospectives. És a dir, aleatòries i amb caràcter persecutori. I
aquesta és una pràctica expressament prohibida per la Llei d’enjudiciament criminal, en concret per
l’article 295: «En cap cas els funcionaris de policia judicial no poden deixar transcórrer més de vint-i-
quatre hores sense donar a conèixer a l’autoritat judicial o al Ministeri Fiscal les diligències que hagin
practicat, excepte en els casos de força major i en el que preveu l’apartat 2 de l’article 284.»
Així doncs, aquesta estructura duia a terme investigacions prospectives, fora del marc legal, contra
adversaris polítics.
3.6
Dit en altres termes, la llei i la més elemental defensa dels drets fonamentals dels ciutadans, especialment
la presumpció d’innocència, impedeixen expressament que la policia, en el marc de la seva actuació
indagadora, pugui actuar al marge del coneixement de l’autoritat judicial. I en aquest cas s’ha fet
permanentment.
Les investigacions, doncs, no s’originaven a partir de cap denúncia prèvia, de cap ordre provinent de
fiscalia, i en cap cas no eren efectuades sota control judicial. S’apuntava a la persona que es volia
empaitar i a partir d’aquí es buscava. I encara més: independentment de l’origen, un cop iniciades
aquestes indagacions, no eren traslladades a la jurisdicció judicial.
3.7
Les unitats policials dedicades a perseguir l’independentisme elaboraven informes policials falsos.
Manipulaven i confabulaven per tal de generar un relat creïble i inculpatori. En paraules planeres de
l’excap d’assumptes interns Martín Blas: «Alguien le ponía sal y pimienta». Aquests informes no eren
traslladats a la fiscalia ni a cap jutge, sinó que es filtraven oportunament a determinats mitjans de
comunicació. A partir d’aquí, esdevenien notícia i generaven la sospita buscada.
Exemple d’això poden ésser els informes que s’han atribuït a la Unitat de Delinqüència Econòmica i
Fiscal (UDEF), però en realitat aquesta unitat n’ha negat l’autoria. Eren documents publicats amb el seu
segell, però sense signar, sense número de registre. En definitiva, sense complir els protocols necessaris.
I, això no obstant, són informes que han servit per a il·lustrar informacions periodístiques que han servit
per a generar ombres de dubte sobre polítics catalans. I que han donat peu, i això encara és més greu, a
processos judicials.
Un cas paradigmàtic i significatiu és, precisament, l’informe atribuït a la UDEF en què s’associava el
president Artur Mas amb comptes en bancs situats en paradisos fiscals i que va publicar el diari El
Mundo, el 19 de novembre de 2012, coincidint amb la campanya de les eleccions al Parlament de
Catalunya que s’havien de celebrar el 25 d’aquell mes.
3.8
Es consideren provats els lligams entre els responsables polítics i uns molt determinats mitjans de
comunicació arran de les contínues trucades intercanviades entre membres de la cúpula policial i els
periodistes que van publicar les informacions falses sense contrastar-les, amb l’objectiu de perjudicar
polítics catalans i crear un estat d’opinió que influís, bloquegés i frenés el procés independentista.
La publicació de suposats elements probatoris per part de mitjans afins al Govern de l’Estat pretenia
justificar la intervenció del poder judicial contra determinats responsables polítics. Organitzacions civils
com el sindicat Manos Limpias ho van utilitzar per a obrir vies judicials basant-se en falsedats per tal de
contribuir a crear un estat d’opinió contrari al procés independentista i blanquejar les investigacions
prospectives il·legals dutes a terme per la brigada policial paral·lela.
3.9
15
Per això, el Parlament conclou que determinats mitjans de comunicació han estat part essencial de la
trama, ja que hi han ajudat amb la publicació –sense cap mena de contrast– de les informacions que els
han fet arribar des de la policia, i han contribuït així a la generació d’un estat d’opinió concret. Això pot
dur al reconeixement que entre les cúpules del Cos Nacional de Policia i, sobretot, del Ministeri de
l’Interior hi havia una estreta relació amb directors de mitjans de comunicació que han publicat al dictat
del que convenia políticament als responsables d’aquesta trama. En termes del ministre: «periodistes
gacetilleros».
Es constata, en aquest sentit, que els periodistes Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta, Manuel Cerdán i
Antonio Rubio eren part nuclear del mecanisme en què es basava I’Operació Catalunya.
3.10
Caldria fer també una investigació judicial sobre aquestes praxis dutes a terme per aquests mitjans. No en
va, si els responsables de publicar determinades informacions ho feien sabent que procedien d’informes
falsos o investigacions irregulars, estaven col·laborant conscientment en una manipulació informativa
tendent a influir políticament. I això pot ésser també considerat perseguible penalment. I en qualsevol cas,
i més enllà que aquestes praxis puguin constituir un presumpte delicte o no, són absolutament reprovables
des d’un punt de vista periodístic i democràtic.
Val a dir que és especialment clarificador, amb relació al paper que hi han tingut, que determinats
responsables de mitjans de comunicació no hagin comparegut en aquesta comissió per tal de poder
respondre a les preguntes dels grups parlamentaris. En concret, la Comissió va reclamar la compareixença
de periodistes com Pedro García Cuartango (director del diari El Mundo), Francisco Marhuenda (director
del diari La Razón) i Eduardo Inda (Ok Diario), però cap d’aquests no ha comparegut.
3.11
Cal dir que a l’hora de plantejar cadascuna de les accions que acabaven amb l’aparició dels informes i
notícies en els mitjans, es jugava amb el calendari polític, especialment tenint en compte les conteses
electorals a Catalunya (eleccions al Parlament, eleccions municipals, consulta del 9 de novembre, etc.),
amb la finalitat d’acabar afectant l’estat d’ànim de l’opinió pública. Això és, influint en la opinió dels
electors i, per tant, en els resultats de les eleccions. Es tracta, per tant, d’un intent de voler influir
il·legítimament en uns resultats electorals, cosa que, evidentment, constitueix una amenaça per a la
mateixa democràcia. És per això que, més enllà de tots els altres presumptes il·lícits penals, es tractaria
també d’un hipotètic delicte electoral que caldria investigar judicialment.
En la majoria dels casos, un cop publicades les informacions, s’obria la via judicial, a vegades per la
denúncia d’alguna associació cívica (en aquest sentit, cal destacar el paper del col·lectiu de funcionaris
públics Manos Limpias) o a vegades per iniciativa de la mateixa fiscalia. La judicialització suposava un
«blanqueig» de la investigació, ja que li donava més versemblança i al mateix temps allunyava de la
policia el focus. En aquest sentit, resulta particularment clara l’afirmació feta pel mateix ministre en les
converses amb el director de l’Oficina Antifrau (gravades els dies 2 i 14 d’octubre de 2014) quan
assegura: «Lo ideal es que eso esté en el juzgado, y, si sale, nadie sospechará que sale de la policía».
3.12
Es considera provat l’ús partidista del poder judicial, tant per a incitar l’actuació de la Fiscalia General de
l’Estat davant suposats elements probatoris o indicis de delicte com per a tancar la via judicial refusant
proves o no analitzant-les correctament, com les gravacions entre Fernández Díaz i De Alfonso.
3.13
Evidentment, l’Operació Catalunya ha costat diners. Per a dur a terme totes i cadascuna d’aquestes
intervencions s’han utilitzat recursos públics. No només pel que fa al cost ordinari de l’estructura policial
creada expressament, sinó fins i tot fons reservats de l’Estat. Així ho ha reconegut el compareixent
comissari Marcelino Martín Blas. Aquests fons reservats s’han usat, entre altres finalitats, per a pagar
confidents i per a comprar proves. És el cas, per exemple, de les dades sobre un hipotètic compte bancari
a Suïssa de l’aleshores alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que van ésser obtingudes a canvi d’una suma
considerable de diners.
No s’ha pogut determinar el que tota aquesta operació ha suposat per a l’erari públic, i aquest és un altre
element que caldria analitzar amb profunditat, atès que podria constituir una clara malversació.
16
3.14
Es constata que s’han utilitzat fons reservats per a pagar investigacions prospectives situades clarament en
el marc dels delictes tipificats pel Codi penal i, per tant, fora de I’estat de dret.
Es considera provat l’ús d’aquests fons reservats de l’Estat per a obtenir proves, fer investigacions
extrajudicials i pagar viatges i dietes dels detectius i policies que feien tasques de seguiment en el marc de
l’Operació Catalunya, amb la finalitat d’alterar la voluntat popular davant diferents processos electorals o
negociacions polítiques.
Es considera provada, en aquest sentit, la vulneració dels principis fonamentals d’un estat de dret per la
greu actuació duta a terme pels poders públics de l’Estat i els membres dels seus cossos de seguretat.
4. ELS PRESUMPTES RESPONSABLES
4.1
Una de les qüestions que la Comissió ha procurat escatir per tal de determinar les responsabilitats
pertinents és qui hi havia al darrere, des d’un punt de vista ideològic, de l’operació. En aquest sentit,
també són extremament indicatives les converses entre el ministre de l’Interior i el director de l’Oficina
Antifrau (que ningú no ha pogut desmentir). D’aquestes converses es desprèn que, com a mínim, la
presidència del Govern de l’Estat n’era coneixedora. En concret, el ministre reconeix que «el presidente
lo sabe». D’aquí es pot inferir, doncs (i així ho han apuntat també diferents compareixents), que el
president del Govern espanyol, Mariano Rajoy Brey, era sabedor d’aquesta conspiració en tant que tenia
coneixement dels fets investigats.
Amb tot, més enllà del coneixement i fins i tot la permissivitat i la connivència amb relació a l’operació,
no es pot descartar en cap cas que l’autoria intel·lectual de tot aquest entramat no se situï exactament en
l’entorn més immediat de la presidència del Govern de l’Estat espanyol, atès que la competència directa
sobre els assumptes de seguretat i intel·ligència correspon a la vicepresidenta del Govern espanyol,
Soraya Sáenz de Santamaría.
Per altra banda, també caldria analitzar i investigar el paper que pot haver tingut el cap del Gabinet de la
Presidència del Govern de l’Estat i secretari del Consell Nacional de Seguretat, Jorge Moragas Sánchez.
En aquest sentit, alguns dels compareixents han apuntat la seva vinculació en l’organització de l’operació.
Es constata, sigui com sigui, que Javier Moragas y Alicia Sánchez-Camacho tenien coneixement dels fets
investigats, i també, d’altra banda, que l’aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Diaz, ha estat
una peça clau per al desenvolupament dels greus fets investigats.
En tot cas, en la mesura que el principal responsable polític de l’Operació Catalunya és l’exministre Jorge
Fernández Díaz, amb el coneixement i l’aprovació del president del Govern de l’Estat, Mariano Rajoy, i
la connivència d’altres membres del Govern, com la vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría o el cap
del Gabinet de la Presidència del Govern de l’Estat, Jorge Moragas, la gravetat dels fets no només fa
necessari que sigui reprovat per aquesta comissió, sinó també que dimiteixi.
4.2
A banda de les ramificacions polítiques, el nucli central de l’Operació Catalunya se situa en l’àmbit
policial. Específicament, dins el Cos Nacional de Policia (CNP), l’estructura del qual es modifica quan el
Partit Popular accedeix de nou al poder a l’Estat espanyol, l’any 2011. Bona part dels canvis que imposa
aleshores aquest govern responen a la voluntat de respondre contundentment al procés sobiranista a
Catalunya.
Amb la reestructuració del CNP, el Govern espanyol situa Ignacio Cosidó com a director general de la
Policia. És ell qui dirigeix formalment la policia i qui s’empara d’un organisme ja existent en el si del cos,
la Direcció Adjunta Operativa (DAO), li canvia les funcions i li atorga un component d’intel·ligència
policial imprescindible per al funcionament de tota aquesta trama. Al capdavant de la DAO s’hi situa el
comissari Eugenio Pino, a qui molts compareixents situen com a peça clau en la materialització de tota
l’estratègia politicopolicial.
És precisament en l’entorn de l’excap de la DAO, Eugenio Pino, que se situen diversos dels comissaris i
inspectors en cap que van participar en aquesta estructura.
17
La DAO, doncs, esdevé el centre neuràlgic de tota l’activitat d’espionatge, intel·ligència i seguiment
policial de polítics catalans.
4.3
Integrats en aquest nucli policial (DAO), que no té menys d’un centenar d’efectius i que ha estat plantejat
per tal d’executar aquesta operació, s’hi situen policies (la majoria amb rang de comissari) que no
solament són afins políticament i de la confiança personal del cap de la Direcció Adjunta Operativa,
l’esmentat Eugenio Pino, sinó també del mateix ministre de l’Interior. Són, fonamentalment, policies amb
molta experiència, amb coneixement intern del cos, amb relacions amb les estructures de l’Estat i amb
recursos. En alguns casos, fins i tot recursos propis que han posat a disposició de tota la trama.
D’aquesta Direcció Adjunta Operativa (DAO) en depenen dues unitats, que són les que es van crear
concretament per a executar el que es plantejava des de la cúspide de la operació: la Unitat de Planificació
Estratègica i Coordinació (UPEC) i la Brigada d’Anàlisi i Revisió de Casos (BARC), que depèn
directament de la Unitat d’Assumptes Interns de la Policia.
La primera, amb vocació de treballar sobre el terreny, a Catalunya, recopilant informació que pogués
comprometre els polítics catalans. La segona, amb la missió de revisar els arxius per tal de «rescatar»
velles informacions, manipular-les, elaborar-les i portar-les de nou a la llum.
4.4
Des d’un punt de vista organitzatiu, totes les informacions estudiades i bona part dels compareixents
assenyalen com a essencials per al funcionament de tota la trama els protagonistes següents:
– Marcelino Martín Blas: comissari responsable d’assumptes interns de la Policia Nacional, que assumeix
el comandament de la Brigada d’Anàlisi i Revisió de Casos (BARC).
– José Manuel Villarejo: comissari de policia, fora de l’escala formal del Cos Nacional de Policia.
– José Luís Olivera: comissari responsable, en aquell moment, del Centre d’Intel·ligència contra el
Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO).
– Daniel de Alfonso Laso: director de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
4.5
Un altre element fonamental per a entendre tot el funcionament d’aquesta maquinària és José Ángel
Fuentes Gago, inspector de policia que va ésser cap de gabinet de la DAO, un càrrec que no existia
anteriorment i que es crea per donar-li cabuda i poder en el marc de l’estructura. Fuentes Gago, home de
confiança de Pino, participa activament en alguns dels episodis més rellevants d’aquesta operació. S’ha
posat de manifest, per exemple, que és ell qui es desplaça a Barcelona amb el comissari Martín Blas per
pressionar els fiscals del cas Palau, i també ha quedat demostrat que també és ell qui es desplaça a Suïssa,
en un avió de la policia, per tal d’obtenir les dades del suposat compte bancari a nom de Xavier Trias.
Evidentment, aquests fets apuntats haurien d’ésser mereixedors d’una investigació judicial acurada per tal
de depurar responsabilitats.
5. LES CONSEQÜÈNCIES
5.1
Mai no es podran calibrar del tot les conseqüències reals del que ha suposat aquesta operació.
Essencialment, perquè el que perseguia precisament és la influència en l’opinió de la ciutadania envers
càrrecs públics, candidats electorals, partits polítics i entitats socials. En aquest sentit, doncs, la valoració
objectiva és complexa. Tanmateix, i vist el que políticament parlant ha passat a Catalunya els darrers
anys, cal concloure que l’efecte ha estat, en qualsevol cas, limitat. De manera que cal reconèixer que els
inspiradors d’aquesta trama no han assolit el propòsit inicialment plantejat.
Amb tot, això no resta gens de gravetat als fets exposats i provats. Al contrari, el que s’ha relatat en la
Comissió d’Investigació, ben plausible, assenyala uns fets d’una magnitud intolerable en un estat
democràtic. Es tracta de possibles delictes, tals com malversació de fons públics, manipulació electoral,
falsedat documental o prevaricació, a més de calúmnies, difamacions, abús de poder i altres.
5.2
18
Per altra banda, la Comissió considera que, a banda de les possibles conseqüències penals, el que és
evident és que els autors polítics d’aquesta conspiració haurien hagut d’assumir les responsabilitats
polítiques consegüents, que passen, al parer d’aquest Parlament, per la dimissió immediata de qualsevol
càrrec públic que puguin ocupar en aquest moment.
Així mateix, és imprescindible que es revisin tots els nomenaments, ascensos i condecoracions atorgats a
les persones implicades en aquesta operació, tant els membres de les forces i cossos de seguretat de
I’Estat com els periodistes implicats en l’elaboració i la difusió d’informació falsa.
5.3
Dit això, el Parlament també manifesta que aquesta comissió no s’hauria d’haver constituït mai. No
perquè els fets relatats no siguin durs, molt durs, sinó perquè no hauria d’haver calgut. No hauria d’ésser
una investigació parlamentària la que definís els detalls i l’abast d’aquesta conspiració criminal. En
efecte, en el marc d’una democràcia, amb separació efectiva de poders i amb institucions amb un
funcionament veritablement honest, aquestes indagacions i judicis s’haurien de fer als tribunals i no pas al
Parlament.
Però el fet és que, malgrat la gravetat de tot el que s’ha anat sabent de l’Operació Catalunya, cap jutge ni
cap fiscal no ha iniciat cap procés judicial per a corroborar-ho, i sobretot per a determinar les
responsabilitats penals o d’altra índole que en puguin derivar.
Efectivament, s’ha constatat que ni des del Ministeri de l’Interior, ni des de la Fiscalia, ni des de cap
instància del Govern de l’Estat, en mans del Partit Popular, no s’han dut a terme les investigacions que els
greus fets investigats requeririen, com ha estat confirmat per la pràctica totalitat dels compareixents que
han declarat davant la Comissió.
5.4
Cal remarcar que la publicació de les converses és del juny del 2016, i la Comissió conclou els seus
treballs l’agost de 2017: en tot aquest temps no s’ha judicialitzat cap part d’aquesta trama, ni tampoc no hi
ha hagut cap querella, cap denúncia, cap aportació d’informació contradictòria, cosa que pot resultar
significativa pel que fa a les persones sobre les quals s’han abocat tot tipus de sospites, però també amb
relació al sistema judicial, i especialment, en aquest darrer cas, pel que fa al paper de la Fiscalia.
Cal esmentar també que la majoria dels funcionaris suposadament implicats en tota aquesta trama –la
major part, policies retirats– han estat condecorats, i alguns altres traslladats a altres destinacions
apartades dels focus periodístics.
És per això que, atès que es tracta d’un dels escàndols més profunds de la democràcia espanyola i el
règim del 78, tenint en compte que els fets que s’han anat concretant poden constituir delictes clars, i
havent constatat que cap d’aquests casos no està judicialitzat, ni tan sols denunciat, la Comissió
d’Investigació sobre l’Operació Catalunya acorda sol·licitar a la Mesa del Parlament que traslladi a la
Fiscalia les presents conclusions, sens prejudici que les persones físiques o jurídiques que han estat
perjudicades es puguin querellar directament, mesura que la Comissió recomana.
6. ACTUACIONS
6.1
La Comissió conclou que s’ha d’obrir la via judicial pertinent contra els responsables i col·laboradors de
l’Operació Catalunya, tenint en compte els delictes de malversació de fons públics, frau processal, fals
testimoni, atemptat contra l’honor, revelació de secrets, falsedat documental, prevaricació, encobriment,
omissió del deure de perseguir delictes i abús d’autoritat. És l’hora del reconeixement dels fets succeïts,
de la reparació dels danys causats i de les garanties de no-repetició.
6.2
És imprescindible que s’investigui judicialment, fins a l’aclariment dels fets:
a) Qui va ésser responsable de les gravacions de les converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de
Alfonso al Ministeri de l’Interior.
b) Qui va ésser responsable dels documents falsos sobre Xavier Trias i Pablo Iglesias.
c) L’ús de fons reservats per a finançar les operacions investigades per aquesta comissió.
19
d) Les responsabilitats penals en què hagin pogut incórrer les persones següents:
– Mariano Rajoy Brey
– Jorge Fernández Díaz
– Soraya Sáenz de Santamaría Antón
– Jorge Moragas Sánchez
– Alicia Sánchez-Camacho Pérez
– Eugenio Pino Sánchez
– José Ángel Fuentes Gago
– José Manuel Villarejo Pérez
– Eduardo Inda Arriaga
– Esteban Urreiztieta Núñez
6.3
El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a fer servir tots els mitjans tècnics de què
disposa per tal de portar els diversos fets investigats davant les instàncies judicials pertinents, sense
descartar cap d’aquestes instàncies.
Palau del Parlament, 7 de setembre de 2017
El secretari tercer, Joan Josep Nuet i Pujals; la presidenta, Carme Forcadell i Lluís
20

Escrit de Defensa de Mireia Boya Al TSJC

Transféré par

Informations du document

Titre original

Copyright

Formats disponibles

Partager ce document

Partager ou intégrer le document

Options de partage

Avez-vous trouvé ce document utile ?

Ce contenu est-il inapproprié ?

Droits d'auteur :

Formats disponibles

Escrit de Defensa de Mireia Boya Al TSJC

Transféré par

Droits d'auteur :

Formats disponibles

(…/…) pàg.

en les entitats administratives de les comunitats autònomes de Catalunya, Valen-

3. En l’aspecte territorial, té com a principi fundacional l’assoliment de la indepen-

5. En el plànol polític esdevé la referència político-institucional del moviment de

6. Així, a les eleccions al Parlament de Catalunya corresponents a la X legislatura,

7. En aquets tres processos electorals hi varen concórrer, a més, altres formaci-

2012 la formació Convergència i Unió (CiU) va obtenir un total de 50 diputats i Es-

9. La majoria parlamentària independentista era, òbviament, el reflex d’una ciuta-

12. La resolució 5/X del Parlament de Catalunya, de declaració de sobirania i del

dret a decidir del poble de Catalunya, va ser aprovada el 23 de gener de 2013

13. La CUP tampoc va intervenir en l’aprovació del decret 113/2013, de 12 de fe-

14. La llei 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i

16. Respecte al document anomenat EnfoCATs - Reenfocant el procés d’indepen-

18. Aquesta resolució constatava que les eleccions autonòmiques al Parlament de

20. La resolució 5/XI del Parlament de Catalunya adoptada el dia 20 de gener de

de la Comissió d’estudi del procés constituent. La proposta de creació d’aquesta

d’Unitat Popular-Crida Constituent i Catalunya Sí que es Pot. Va ser aprovada

22. Els dies 28 i 29 de setembre de 2016 es va celebrar al parlament el debat so-

23. El dia 6 d’octubre de 2016 es va aprovar la resolució 306/XI del Parlament de

polític de Catalunya i referides a la celebració d’un referèndum vinculant sobre la

resolució es reiterava el dret de Catalunya a l’autodeterminació, s’instava el Go-

24. La llei 4/2017, del 28 de març, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya

donant lloc a les lleis 19/2017, del referèndum d'autodeterminació, i 20/2017, de

29. El dia 7 de setembre de 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar, també

30. El dia 1 d’octubre de 2017 es va celebrar el referèndum convocat, en el qual

república catalana com a estat independent i sobirà, es disposava l’entrada en vi-

36. La imputació, processament i actual acusació en contra seva obeeixen a l’es-

37. La reacció de les estructures de l’estat espanyol s’emmarca en la pràctica his-

tics, fites polítiques en el camí de l’objectiu de la creació d’una república catalana

Segona - Qualificació legal

No havent-hi infracció penal, tampoc és pertinent imputar cap mena de participa-

Quarta - Circumstàncies modificadores

Atesa la inexistència de responsabilitat penal, no s’escau plantejar la concurrència

És procedent acordar la lliure absolució de la meva representada.

II. SOBRE LES PROVES A PRACTICAR A L’ACTE DE JUDICI ORAL

A) Interrogatori de l’acusada. Atès que l’acusada és resident a l’Aran, es co-

B) Testifical, consistent en que es prengui declaració a les següents persones:

a) Carles Riera Albert, diputat del Parlament de Catalunya en la XI i XII

b) Eulàlia Reguant Cura, diputada del Parlament de Catalunya en la XI le-

c) Albert Botran Pahissa, diputat del Parlament de Catalunya en la XI le-

d) Maria Gabriela Serra Frediani, diputada del Parlament de Catalunya en

e) David Fernandez Ramos, diputat del Parlament de Catalunya en la X

f) Lluc Salellas Vilar, membre del Secretariat Nacional de la CUP.

Tots els testimonis anteriors hauran de ser citats judicialment a la seu

g) Dolors Sabater Puig, alcaldessa de Badalona entre juny de 2015 i juny

i) Albano Dante Fachin Pozzi, diputat del Parlament de Catalunya en la

XI legislatura, que haurà de ser citat judicialment al carrer Sant Salva-

j) Ferran Civit i Martí, diputat del Parlament de Catalunya en la XI i XII le-

k) Lluís Llach i Grande, diputat del Parlament de Catalunya en la XI legis-

l) Antoni Castellà i Clavé, diputat del Parlament de Catalunya en la XI i

C) Documental, consistent en que es llegeixin o s’exhibeixin a l’acte de judici

a) Doc. núm. 1: acta de constitució del partit polític Candidatura d’Unitat

b) Doc. núm. 2 a 4: programes polítics amb els que la Candidatura d’Uni-

d’Unitat Popular-Crida Constituent.

d) Doc. núm. 6: resolució 808/XI del Parlament de Catalunya, de 7 de se-

Pel que s’ha exposat,

Barcelona, a trenta-u de juliol de dos mil dinou.

Carles López Miquel Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós

ACTA DE CONSTITUCIO DE PAilTIT

!lCAHDIDA~lURA D' DrrrrAT POPULAR"

3arcelonata 28 de gener de 1991

I1 JOSEP M. PUIG SALELLAS

NUMERO CENT TRENTA - CINC.:::::====:===========