Fisica I

ures calcul d estructures calcul d estructures calcul d estructures calcul
lcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estru

d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructu
s calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’es
uctures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructures cal
estructures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructure
ures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul
Càlcul d’estructures
estructures
Francesccalcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructure
Navés Viñas
ures calcul
Miqueld’estructures
Llorens Sulivera calcul d’estructures calcul d’estructures calcul
Càlcul d’estructures
Francesc Navés Viñas
Miquel Llorens Sulivera
© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. Són rigorosament prohibides, sense l'autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions
establertes a la llei, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la
distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.
Agraïm l'assesorament de:
Robert Brufau Niubó, professor titular de l'ETSAV.

Carles Buxadé Ribot, catedràtic d'Estructures II.
Javier López-Rey Laurens, director del Departament d'Estructures a l'Arquitectura.
Joan Margarit, catedràtic d'Estructures III.
Agustí Obiol Sánchez, catedràtic de l'assignatura d'Estructures I.
I a tots els professors d'aquesta assignatura.
Agraïm la col·laboració de:
Victòria Clemente Anguera, estudiant d'Arquitectura.

Ana Mª Sánchez Martínez, secretària del Departament d'Estructures a l'Arquitectura.
Montserrat Ferret, del Servei de Llengües i Terminologia de la UPC.
Toni Monclús, per la realització de dibuixos i el muntatge.
© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Pròleg 7
Pròleg
En el llibre es vol oferir una visió general de les hipòtesis i els principis en què es basa la resistència de
materials i el càlcul d'estructures.
El contingut del llibre és dedicat a l'estudi de diversos tipus d'estructures senzilles de les quals es
determinen els diagrames d'esforços i es calculen les tensions i les deformacions en punts singulars de
les seves seccions. Així es resolen estructures isostàtiques i hiperstàtiques sotmeses a esforç axial, tallant
i torsió, i es troben les tensions dels diferents tipus de flexió.
És eminentment d'exercicis pràctics i, encara que alguns puguin semblar lluny de la realitat constructiva,
tots han estat escollits per donar una visió global del funcionament del fenomen estructural i ajudar a
encarrilar l'elecció de la millor topologia en un projecte d'arquitectura o d'enginyeria i el seu càlcul i
dimensionament.
A nivell teòric, hi ha el primer capítol introductori general en el qual se situa el càlcul estructural i se'n
donen les bases, i en els restants capítols es fa al començament un resum teòric on s'indiquen les fórmules
que s'utilitzen en els exercicis pràctics.
En tots el capítols es posen exemples referits al càlcul amb els materials i les tipologies constructives més
usuals. Tot el que s'exposa en el llibre és aplicable al càlcul d'estructures metàl·liques, ja que l'acer és un
material que compleix la condició de la hipòtesi de la resistència de materials que determina un
comportament elàstic lineal.
L'aprofondiment en el càlcul d'estructures hauria d'incloure els temes següents que no figuren en el llibre:
les deformacions per flexió, el càlcul d'estructures hiperstàtiques de barres pel mètode de les forces, el
vinclament o pandeig, el càlcul de pòrtics hiperstàtics pel mètode iteratiu de Cross, el càlcul matricial i
el mètode potent dels elements finits, basat en la teoria de l'elasticitat. Per altra banda, s'haurien d'estudiar
normatives i sistemes de càlcul de materials i tipologies constructives concretes com el formigó armat,
el reticular, les lloses, les bigues posttesades, pretesades i mixtes, les làmines, l'acer, la fusta, el totxo,
la pedra, les estructures tesades, etc. Finalment s'hauria d'estudiar la mecànica del sòl i els tipus més
importants de cimentacions, ja que el sòl és el receptor final de l'estructura i la causa de moltes patologies
estructurals.
8 Càlcul d'estructures
El contingut dels capítols s'adapta a part del programa de l'assignatura Estructures I de l'Escola Tècnica
Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), i molts dels exercicis resolts han estat proposats en
exàmens d'aquesta assignatura.
Tanmateix, pensem que aquest llibre pot ser útil als estudiants de carreres tècniques similars o als
professionals interessats a aprofundir conceptes fonamentals de càlcul d'estructures.
Evolució històrica del càlcul d'estructures
Establim una relació entre els mètodes de construcció en les diferents etapes històriques i l'evolució de
la mecànica aplicada a la construcció.
A l'Edat Antiga, els egipcis utilitzaven com a materials de construcció la pedra i el totxo, i els feien servir
per cobrir grans sales, columnes, dintells de pedra i grans lloses de pedra que formaven el sostre. Com
que la pedra no és un material apte per a la flexió, havien de disposar els punts de recolzament molt junts.
Els grecs Aristòtil i Arquímedes estableixen les lleis d'equilibri de forces en un sòlid i la relació de la
construcció amb les proporcions i l'ordre.
Finalment, els romans desenvolupen en gran manera la construcció, utilitzant l'arc i la volta, i
introdueixen un nou material: el formigó conglomerat de pedra i morter de calç. A l'Imperi de Bizanci
les cúpules comencen a aplicar-se a plantes circulars, com és el cas de la cúpula de Santa Sofia de
Constantinoble, de 32,5 m de diàmetre, obra d'Antemi de Tralles.
A l'Edat Mitjana, la construcció resta influïda fins al segle XII per l'arquitectura romana, les
construccions de l'època s'engloben dins el terme de romànic, i s'utilitza l'arc de mig punt. A l'arquitectura
gòtica es defineix molt més el concepte d'estructura de pedra resistent i materials de rebliment i
d'aïllament. En els edificis es disposen pilars i contraforts en els punts adequats, així el mur sols té la
missió de tancament, la qual cosa permet obrir grans finestrals. La concepció estructural del gòtic implica
un raonament, una anàlisi d'esforços i un trasllat d'aquests fins a una entrega en el terreny molt diferent
a la intuïció de la construcció anterior.
Al Renaixament es desenvolupa un nou tipus de cúpula com les fetes per Brunelleschi i Alberti, i encara
que es continuen utilitzant els materials constructius usuals, com la fusta i la pedra, és en aquesta época
quan es desenvolupa el càlcul estructural d'una forma escrita i científica.
Leonardo da Vinci (1452-1519) estudia gran quantitat dels problemes que avui s'engloben dins de la
ciència de la resistència de materials, com la resistència i els experiments en tracció, les mesures, la
resistència i les deformacions per flexió, l'empenta d'arcs, la compressió i el vinclament. La seva
concepció intel·lectual queda manifestada en la frase: "Fes primer l'experiment i després la regla". Ell
introdueix els conceptes de força i moment.
Pròleg 9
Galileo Galilei (1562-1642) dóna un impuls essencial a l'estudi de les estructures amb els seus treballs
sobre comportament dels materials, el vinclament de columnes esveltes i la resistència a tracció de barres
en voladiu i bigues recolzades. Encara que alguns dels seus conceptes foren erronis, serviren com a base
fonamental per al desenvolupament posterior del càlcul estructural.
Robert Hoocke (1635-1703) estableix en els seus estudis la llei de proporcionalitat entre tensió i
deformació que porta el seu nom. A partir dels seus estudis es fixaren les relacions del comportament
"elàstic" del material.
Mariotte (1602-1684) desenvolupa la resistència a la flexió de bigues i canonades i també la resistència

d'aquestes a la seva pressió interior.
J. Bernouilli (1654-1705) desenvolupa l'expressió de l'equació de l'elàstica, la proporcionalitat entre

corbatura i moment flector.
Leonard Euler (1707-1783) estudia l'elàstica i el vinclament en peces carregades en els seus extrems i
estableix el concepte de càrrega crítica que porta el seu nom.
Coulomb (1736-1806) introdueix el tema de la tensió tangencial en la flexió i a torsió i estableix una
teoria sobre l'empenta activa de les terres que encara avui s'utilitza.
Young (1776-1829) defineix la constant de proporcionalitat elàstica o mòdul de Young.
Louis Marie Navier (1785-1836) recull tant la tradició dels constructors pràctics com la dels científics
presents a l'Escola Politècnica i unifica les dues tradicions. Estableix les lleis generals de l'elasticitat i
consolida amb els seus treballs sobre la flexió la moderna ciència de la resistència de materials, en
enunciar la hipòtesi que porta el seu nom.
Poisson (1781-1840) troba la relació entre deformacions transversals i longitudinals i estableix el

coeficient que porta el seu nom.
Clapeyron (1799-1864), juntament amb Bartort, enuncia el teorema dels tres moments, aplicable al càlcul
de bigues contínues.
Barré de Saint Venant (1797-1886) recopila els antecedents històrics de la resistència de materials i
estudia la torsió en peces rectangulars.
M. Jouravski (1821-1891) analitza la flexió simple i introdueix el concepte de tensió rasant i troba la
fórmula per calcular-la.
Otto Mohr (1835-1918) estudia les deformacions per flexió i dedueix els dos teoremes de càlcul de
deformacions a partir de l'elàstica que porten el seu nom, i enuncia un mètode gràfic per a la determinació
de les tensions i les direccions principals: el cercle de Mohr.
Alberto Castigliano (1847-1884) enuncia teòricament el teorema del treball mínim pel càlcul de
desplaçaments i d'estructures hiperstàtiques que porta el seu nom.
Heinrich Gerber l'any 1878 patenta el sistema de bigues contínues que porta el seu nom, amb el qual
converteix en isostàtiques les bigues contínues mitjançant la disposició de ròtules intermèdies.
Cremona, Maxwell i Culmann ideen mètodes gràfics de càlcul de bigues triangulades.
L'aparició del ferro com a material estructural fa que les teories de càlcul d'estructures prenguin un gran
impuls. Aquest material comença a utilitzar-se en ponts l'any 1779, i posteriorment en naus de gran llum,
edificis públics i edificis de gran altura. Els primers en la utilització d'aquesta tecnologia varen ser els
enginyers, essent rebutjada per les acadèmies clàssiques d'arquitectura. La tecnologia constructiva del
ferro no va ser inicialment sempre ben entesa. Així, en els edificis de l'Escola de Xicago sí que s'utilitza
el material d'una manera òptima, però no passa igual, per exemple, amb l'arquitectura modernista
catalana, en què s'utilitza el material embegut en fàbrica de totxo la qual cosa ha causat grans patologies
posteriors. Remarquem obres com les de Gustave Eiffel, Hector Horeau, Joseph Paxton, etc.
L'aparició del formigó armat influeix també molt en el càlcul, i provoca estudis sobre el comportament
dels arcs hiperstàtics, les bigues contínues, els pòrtics, les plaques, les voltes i les estructures laminars,
i a la vegada es desenvolupa la mecànica dels materials amb els estudis sobre fractura, plasticitat, fatiga
i fluència. El primer arquitecte que utilitza el material és Auguste Perret.
Stephen Timoshenko i R. Saliger recopilen a principis de segle en els seus llibres Resistència de materials
i Estàtica aplicada, respectivament, tots els principis enumerats fins ara.
Hardy Cross l'any 1930 dóna a conèixer el seu mètode de càlcul d'estructures hiperstàtiques; R. Brufau
i A. Obiol, a propòsit del seu mètode basat en la resolució de sistemes d'equacions lineals per
aproximacions successives, indiquen que es pot establir una relació clara entre el mètode subtil de Cross
i l'aparició de l'estètica projectual de l'Escola de Xicago i la construcció dels primers gratacels, que és
definida pel trinomi estètica compositiva, ciència i tècnica.
En la dècada dels seixanta l'aparició de l'ordinador dispara la capacitat dels mètodes de càlcul, i
apareixen els mètodes numèrics de càlcul que es caracteritzen per una relativa abstracció del problema,
per concentrar-se en aspectes referents a la solució de les equacions a què el model matemàtic condueix.
En ordre cronològic podem citar el càlcul matricial, aplicat fonamentalment al càlcul d'estructures de
barres, i el mètode dels elements finits i dels elements de contorn, que, nascuts dins l'àmbit del càlcul
estructural, han tingut gran èxit a causa de la versatilitat i aplicació fàcil en tots els tipus d'estructures tant
en règim lineal com no lineal.
Citarem finalment les grans construccions del segle XX realitzades amb una gran connotació estructural.
En formigó tenim les obres de Eugene Freyssenet, Pier Luigi Nervi, Eero Saarinen, Eduardo Torroja
i Félix Candela. En estructura metàl·lica tenim el constructivisme rus i l'Escola de Xicago. Les
Pròleg 11
estructures tibants de Frei Otto, l'arquitectura naturalista a Catalunya de Gaudí i Jujol, i finalment l'alta
tecnologia amb les obres d'Ove Arup, Norman Foster, Pei, SOM, Calatrava, etc.
Amb relació a la incidència de l'estructura en un projecte, és interessant citar la frase de Pier Luigi Nervi:
" En el càlcul d'estructures s'ha d'arribar a una combinació harmoniosa de la nostra intuïció personal
i d'una realista, objectiva i vigorosa ciència estructural. Els futurs arquitectes, encara que tinguin
l'oportunitat de confiar el càlcul final a un especialista, han de ser capaços d'establir els seus traços i
de donar proporcions correctes a l'estructura. Només així una estructura podrà néixer saludable, viva
i possiblement bella ".
També remarcar que les formes naturals són generalment estructures perfectes, com passa amb l'arbre,
que amb el seu tronc i el seu brancatge principal transmet el seu propi pes i les accions del vent al terreny
mitjançant les seves arrels, i que ha estat l'element inspirador de molts elements estructurals singulars,
des dels capitells fungiformes de F. Lloyd Wright i d'Alvar Aalto fins els pilars ramificats de Gaudí en
la cripta de la Colònia Güell i les estructures nervades de P. Luigi Nervi. En tots ells les formes
orgàniques dels pilars segueixen la direcció de les tensions màximes representades per les línies
isostàtiques.
Índex 13
Índex
1 Introducció: accions exteriors, esforços, tensions, deformacions, enllaços i tipus

d'estructures
1.1 Camp d'actuació dins del càlcul estructural. La resistència de materials com a simplificació del
fet real: hipòtesis de les quals es parteix i conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.2 Estructura i metodologia del disseny estructural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.3 Accions exteriors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.4 Reaccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.5 Esforços . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
1.6 Tensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.7 Deformacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.8 Relació entre tensions i deformacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
1.9 Tipus d'estructures en funció dels enllaços . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
1.10 Mètodes de càlcul d'estructures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
1.11 Relació de temes de resistència de materials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
2 Diagrames d'esforços
2.1 Diagrames d'esforços . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

2.2 Tipus de diagrames . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.3 Conveni de signes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.4 Relacions entre diagrames . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
2.5 Tipus d'estructures en què estudiarem els diagrames . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
2.6 Mètode operatiu de càlcul de diagrames . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
3 Esforç axial
3.1 Tracció simple. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

3.2 Compressió simple. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
3.3 Tipus de tensions que apareixen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

3.4 Deformacions que es produeixen per esforç axial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
3.5 Estructures isostàtiques sotmeses a esforç axial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
3.6 Esforç axial en barres prismàtiques sotmeses al seu propi pes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
3.7 Estructures hiperstàtiques sotmeses a esforç axial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
3.8 Esforços tèrmics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
3.9 Esforços produïts per errors de muntatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
3.10 Esforços axials en barres de materials heterogenis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
3.11 Envolupants cilíndriques de petit gruix sotmeses a càrregues radials uniformes . . . . . . . 77
3.12 Coeficient de Poisson µ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
3.13 Pèrdues de la força de pretesat degut a l'escurçament elàstic de l'acer . . . . . . . . . . . . . . . 80
4 Esforç tallant pur
4.1 Esforç que el produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109

4.2 Càlcul de la tensió tangencial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
4.3 Deformació per tallant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110
4.4 Tensió tangencial pura en dos plans perpendiculars d'un punt genèric sotmès a un estat
tensional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110
4.5 Casos pràctics de tensió tallant pura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112
4.6 Valors de tensió tallant admissible o de treball per diferents materials constructius . . . . 113
5 Flexió pura i flexió simple
5.1 Flexió pura. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

5.2 Tensions que apareixen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117
5.3 Diagrames tensió-deformació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121
5.4 Posició de la fibra neutra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122
5.5 Flexió simple. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123
5.6 Tensions que es produeixen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123
5.7 Diagrames tensió-deformació i variació amb la forma de la secció . . . . . . . . . . . . . . . . . 126
5.8 Càlcul de perfils metàl·lics - Mòdul resistent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
5.9 Càlcul de seccions de formigó armat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 136
5.10 Apèndix. Àrees, centres de gravetat i moments d'inèrcia de les seccions més usuals . . . . 137
6 Tensions combinades. Cercle de Mohr
6.1 Utilitat del cercle de Mohr . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155

6.2 Tensions principals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 156
Índex 15
6.3 Criteri de signes i traçat del cercle de Mohr . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 156

6.4 Pol de plans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157
6.5 Fórmules analítiques del cercle de Mohr . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157
6.6 Línies isostàtiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 159
7 Flexió composta i flexió dissimètrica
7.1 Flexió composta. Tipus d'esforços que la produeixen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173

7.3 Diagrama de tensió-deformació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 174
7.4 Posició de la fibra neutra F.N. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175
7.5 Nucli central . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175
7.6 Càlcul de murs de contenció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177
7.7 El pretesat com a aplicació de la flexió composta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 178
7.8 Flexió simple dissimètrica o esbiaixada. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . 178
7.10 Composició de les tensions i el diagrama de tensió-deformació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179
7.11 Posició de la línia neutra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 180
7.12 Flexió composta dissimètrica o esbiaixada. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . 180
7.13 Tensions que produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181
7.14 Composició de tensions i diagrama de tensió-deformació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181
7.15 Posició de la línia neutra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181
7.16 Nucli central . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181
8 Torsió i torsió combinada amb flexió
8.1 Torsió. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221

8.2 Efectes de la torsió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221
8.3 Torsió uniforme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221
8.4 Efectes de la torsió sobre seccions circulars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 222
8.5 Torsió no uniforme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 226
8.6 Efectes que produeix la torsió no uniforme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 227
8.7 Torsió combinada amb flexió. Tipus d'esforços que la produeixen . . . . . . . . . . . . . . . . . 229
Apèndix A Geometria de masses
A.1 Centres de gravetat de seccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 253

A.2 Moments d'inèrcia de seccions respecte d'un eix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 254
A.3 Teorema de Steiner o dels eixos paral·lels . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 255
A.4 Radi de gir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 256

A.5 Moment polar d'inèrcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 256
A.6 Producte d'inèrcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 257
A.7 Determinació de la direcció dels eixos principals d'inèrcia i del seu valor . . . . . . . . . . . . 258
Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 261
Introducció: accions exteriors, esforços, tensions, deformacions, enllaços i tipus d'estructures 17
1 Introducció: accions exteriors, esforços, tensions, deformacions,

enllaços i tipus d'estructures
1.1 Camp d'actuació dins del càlcul estructural. La resistència de materials com a
simplificació del fet real: hipòtesis de les quals es parteix i conclusions
L'estudi de l'equilibri de sistemes sotmesos a forces externes s'ha anat sofisticant amb el pas del temps.
La voluntat d'aconseguir descriure aquests sistemes amb precisió, ha fet que determinades simplificacions
inicials ja no fossin acceptables.
La mecànica significa una primera aproximació, en què s'aborda l'anàlisi suposant que les forces són
externes, aplicades sobre sistemes perfectament rígids (teoria del sòlid rígid).
Un segon pas es dóna en el moment en què es reconeix que els sòlids naturals són, de fet, deformables
i, per tant, farà falta determinar quines són les noves condicions que s'han de complir per poder establir
l'equilibri.
Dues disciplines aborden la descripció de les condicions d'equilibri d'aquests sistemes: la teoria de
l'elasticitat i la resistència de materials.
La teoria de l'elasticitat és un cos matemàtic que tracta de definir els fenòmens de manera general. Això
fa que, en la majoria del casos, es necessiten eines matemàtiques complexes que fan que l'aplicació als
problemes quotidians sigui excessivament laboriosa.
La resistència de materials, en canvi, té una amplia base experimental, aborda els problemes en
condicions molt concretes (les barres són habitualment prismàtiques, les càrregues aplicades responen
a models tipificats, etc.) i presenta simplificacions que, ajustant-se suficientment al fet real, permeten
descriure'l de manera més senzilla. Sovint el procés consisteix a dotar d'una formulació adequada
situacions constatades i avaluades prèviament mitjançant l'assaig.
Aquesta publicació, tot i que considera determinats aspectes de la teoria de l'elasticitat, es basa
fonamentalment en les premisses de la resistència de materials.

MECÀNICA
DEFINICIÓ: Ciència que descriu i preveu les condicions de repòs o de moviment dels cossos sota
l'acció de forces. És una ciència física i aplicada.
SÒLIDS RÍGIDS SÒLIDS DEFORMABLES MECÀNICA DE FLUIDS
ESTÀTICA DINÀMICA ELASTICITAT RESISTÈNCIA DE FLUIDS COMPRESSIBLES

MATERIALS FLUIDS INCOMPRESSIBLES
HIPÒTESI: DEF. TEORIA DE L'ELASTICITAT (Aquesta part de la mecànica queda clarament

LES DEFORMACIONS SÓN PETITES I PER Afronta els problemes de forma general. Utilitza una fora de l'abast de l'objectiu d'aquest llibre).
TANT NO AFECTEN LES CONDICIONS formulació matemàtica, que impedeix trobar solucions
D'EQUILIBRI DE L'ESTRUCTURA aplicables en la majoria dels casos.
CONCEPTES FONAMENTALS: DEF. RESISTÈNCIA DE MATERIALS

Està vinculada a una casuística molt petita d'elements, de
. LA LLEI DEL PARAL.LELOGRAM PER A condicions de vinculació i de càrregues aplicades, la qual
LA SUMA DE FORCES cosa permet fer plantejaments simplificats per abordar la
. EL PRINCIPI DE LA TRANSMISSIBILITAT majoria dels problemes estructurals.
. PRIMERA LLEI DE NEWTON.
. SEGONA LLEI DE NEWTON (vegeu punts 1.6 i 1.7)
. TERCERA LLEI DE NEWTON.
. LLEI DE LA GRAVITACIÓ DE NEWTON
En passar a l'elasticitat; el principi de
TRANSMISSIBILITAT no es pot aplicar en tots
HIPOTESI DE LA
els casos. RESISTÈNCIA DE
Tampoc és aplicable en tots els casos la MATERIALS
substitució de diverses forces per la seva resultant.
PEL QUE FA A LA 1. LES DIMENSIONS DE LA SECCIÓ SÓN PETITES RESPECTE A

FORMA LA LONGITUD.
(generalment peces prismàtiques o barres)
PEL QUE FA AL 2. EL MATERIAL ÉS HOMOGENI I ISÒTROP

MATERIAL 3. EL MATERIAL RESPON A LA LLEI DE HOOKE
PEL QUE FA A LES 4. LES ACCIONS S'APLIQUEN DE MANERA GRADUAL I LENTA.

ACCIONS (No es consideren entrades en càrrega que provoquin efectes dinàmics)
5. ES PRESCINDEIX DEL QUE ANOMENEM EFECTES LOCALS
(Principi de Saint-Venant; distribuició uniforme de tensions)
PEL QUE FA A LES 6. LES DEFORMACIONS SÓN PETITES COMPARADES AMB LES
DEFORMACIONS DIMENSIONS DE L'ESTRUCTURA.
7. LES SECCIONS ROMANEN PLANES DESPRÉS DE LA
DEFORMACIÓ DEGUDA A FLEXIÓ
(hipótesi de Navier-Bernouilli)
PEL QUE FA A LES 8. EN DEIXAR D'APLICAR LES CÀRREGUES, L'ESTRUCTURA

CONDICIONS INICIALS TORNA AL SEU ESTAT INICIAL.

PRINCIPI DE SUPERPOSICIÓ
Podem aplicar aquest principi en el cas que es compleixin les hipòtesis de resistència de materials.
"L'EFECTE PROVOCAT SOBRE UN COS PER UN CONJUNT DE FORCES ÉS IGUAL A LA

SUMA DE L'EFECTE PROVOCAT PER CADA UNA, CONSIDERADA INDIVIDUALMENT."
F
F
q q
L = +
/ /2 /1
/ /1 /2
Com es pot veure, el que fan les hipòtesis de resistència de materials és limitar el camp d'aplicació a una
sèrie de fenòmens estructurals als quals s'imposa una geometria determinada i una forma concreta
d'aplicació de les càrregues, i se n'espera una relació entre tensions i deformacions governada pel model
elàstic-lineal. La resistència de materials analitza d'una forma simplificada determinats fenòmens reals.
Per una altra part (ho veurem més endavant), només podem definir l'estimació de les accions que es
produeixen sobre l'estructura d'una manera aproximada, ja que les càrregues són variables al llarg del
temps (en un habitatge es pot canviar el paviment, posar-hi un envà, portar-hi més mobiliari, tenir
convidats, etc.). El que farem serà fixar unes càrregues en funció de l'ús al qual es destina un edifici, cosa
que no deixa de ser una estimació aproximada. Diferents normatives fixaran quines són les accions que
haurem de considerar en cada cas.
Finalment, una altra limitació que té el mètode és que de cara a l'anàlisi hem de modelitzar l'estructura
de forma simplificada; els pilars i les jàsseres passen a ser línies sense gruix, on no podem detectar
imperfeccions en l'àmbit de la secció (p.ex., estem acceptant de manera implícita que les accions es
produeixen en el centre de les seccions, la qual cosa no és veritat necessàriament). Tampoc no estem
reflectint les imperfeccions de la materialització real respecte a l'esquema teòric.

De tot el que hem dit, la conclusió que es desprèn és que la resistència de materials no és una ciència
exacta.
És per això que ens cal penalitzar l'estructura amb el que anomenem coeficients de seguretat. Aquesta
penalització la fem a dos nivells:
.Majorem les accions
.Minorarem la resistència mecànica dels materials que formen l'estructura i disminuïm la seva
tensió admissible.
Els valors dels coeficients de seguretat tenen diferents notacions; a continuació n'indiquem una:
f = coeficient de majoració de les accions

(En funció de diversos paràmetres que incideixen en el tipus d'estructura.
El valor d'aquest coeficient varia entre 1,4 - 1,6.)
El coeficient de minoració de la resistència varia tant en la notació, com en el valor, segons els
diferents materials.
a = coeficient de minoració de la resistència de l'acer

(sol variar entre 1,0 - 1,15)
h = coeficient de minoració de la resistència del formigó

(sol variar entre 1,4 - 1,7)
En el càlcul real els esforços i les tensions admissibles de treball valen:
N
N f , Q
Q f , MF
MF f , MT
MT f
e
ad
,
ad
e
m
coeficient de seguretat de minoració del material
m m
Quan comprovem una estructura a tensions el que trobem es quin coeficient de seguretat global tenim.
Si aquest és més baix que el que fixen les normes haurem de reforçar l'estructura.

1.2 Estructura i metodologia del disseny estructural
Def. ESTRUCTURA
Les estructures que analitzem poden ser descrites com un conjunt d'elements,
anomenats barres, que es relacionen entre ells, i amb el seu entorn immediat (terreny,
altres estructures, etc.), mitjançant el que anomenem enllaços.
DISSENY ESTRUCTURAL
DADES
01. FUNCIÓ DE L'ESTRUCTURA
INCIDÈNCIA EN EL PROJECTE
ÚS DE L'EDIFICI
02. CIRCUMSTÀNCIES QUE L'ENVOLTEN
TERRENY
ECONOMIA
CONDICIONS METEOROLÒGIQUES
DURANT DE L'EXECUCIÓ
DURACIÓ DE L'EXECUCIÓ
TECNOLOGIA DEL CONSTRUCTOR
SINGULARITATS DE LA ZONA
03. ELECCIÓ DE LA TIPOLOGIA ESTRUCTURAL IDÒNIA PEL PROJECTE
04. DEFINICIÓ DE L'ESQUEMA RESISTENT
05. DETERMINACIÓ DE LES ACCIONS
NORMATIVA
HIPÒTESIS
PAS INTERMEDI
06. PREDIMENSIONAMENT
FIXACIÓ DEL MATERIAL I LA SEVA RESISTÈNCIA
DIMENSIONAMENT PER INICIAR EL CÀLCUL
1
07. CÀLCUL
DIAGRAMES D'ESFORÇOS
TENSIONS I DEFORMACIONS
ACCEPTACIÓ DE LA SECCIÓ DE PREDIMENSIONAMENT
RESULTAT
08. DIMENSIONAMENT FINAL
ARMAMENT DE LA SECCIÓ
MATERIALITZACIÓ DELS ENLLAÇOS
CORRECCIÓ DEL DIMENSIONAMENT
09. PROJECTE ESTRUCTURAL
PLÀNOLS
MEMÒRIA
DETALLS
PLECS DE CONDICIONS
1
Són els aspectes que veurem en el present llibre

1.3 Accions exteriors
Def. accions exteriors
Anomenem accions exteriors l'estat de càrrega (forces i moments aplicats, ja sigui de manera puntual o
seguint diferents formes de distribució) i els moviments imposats als quals pot estar sotmesa una
estructura.
Aquestes accions exteriors, generalment, estan fixades per les diferents normatives vigents (NBAE-88,
Normes Tecnològiques de l'Edificació, etc.), tot i que en determinats casos haurem de recórrer a demanar
dades a especialistes (p.e. instal.lació d'una máquina pesant o emissora de vibracions dins un edifici) o
bé les haurem d'establir segons el nostre propi criteri.
Tot seguit farem un repàs a les normatives al nostre abast.

Bàsicament disposem de dues normatives:
Les NTE (Normas Tecnológicas de la Edificación). Són recomanacions, però no és obligatori complir-les.
Les NBE (Normas Básicas de la Edificación). Dins d'aquestes es troba la família de les NORMAS MV
(Normas del Ministerio de la Vivienda), que s'han de complir obligatòriament.
Una possible classificació de les accions seria la següent:
ACCIONS DIRECTES CÀRREGUES PERMANENTS PES PROPI
CÀRREGUES MORTES
TERRENY PES DEL TERRENY
EMPENTES
SOBRECÀRREGUES D'ÚS O EXPLOTACIÓ FIXES
VARIABLES
CLIMÀTIQUES NEU
VENT
INDIRECTES REOLÒGIQUES RETRACCIÓ
FLUÈNCIA
TÈRMIQUES
PER ASSENTAMENT DIFERENCIAL
SÍSMIQUES

En el càlcul es consideren les hipòtesis de càrregues següents:
(HIP. I) ACCIONS GRAVITATÒRIES. (CONCÀRREGUES I SOBRECÀRREGUES) (G)

(HIP. II) ACCIONS GRAVITATÒRIES (G') + VENT (W)
(HIP. III) ACCIONS GRAVITATÒRIES (G'') + VENT (W') + SISME (E)
(HIP. IV) ALTERNANCES DE CÀRREGUES
Utilitzant en les diferents hipòtesis coeficients reductors per considerar la simultaneïtat de diferents
accions variables.
Finalment es treballa en el càlcul dels esforços en les seccions més desfavorables amb l'envolupant dels
diagrames que dóna cada hipòtesi.
Exemple considerant les hipòtesis I i II:
Fig. 1.2

D.M.F. de l'envolupant de les hipòtesis I i II
Fig. 1.3
1.4 Reaccions
Def. reaccions
Anomenem reaccions les forces i moments que apareixen en els enllaços i que equilibren, en aquests
punts, les accions exteriors aplicades a l'estructura.
En funció de com l'estructura es relacioni amb l'entorn o amb les altres estructures podrem definir en els
punts de contacte corresponents (enllaços) les diferents components de la reacció que s'hi produeix.
Cal recordar que estem considerant que les càrregues exteriors i l'estructura estan contingudes en un únic
pla. Els graus de llibertat de l'estructura moviments posibles acceptant aquesta limitació , són
únicament tres: dos translacions i una rotació. Les reaccions que apareixen en els enllaços en el moment
en què impedim aquests moviments han d'estar conseqüentment contingudes en el mateix pla.
A continuació veurem els tipus d'enllaç més habituals, la representació i les reaccions associades:

Suport llis amb corró
És el més senzill de tots.

Dóna com a reacció una component
normal a la superfície sobre la
qual s'aplica l'estructura.
Permet una translació i un gir.
(impedeix el moviment vertical) Fig. 1.4
Articulació o soport fix
Té com a incògnita una reacció

representada per la seva
descomposició segons dos eixos
ortogonals entre ells.
Deixa lliure un gir. Fig. 1.5
(impedeix el moviment horitzontal i
vertical)
Encastament
Les incògnites són, en aquest cas,

les dues components d'una reacció,
i un moment.
Es coarta qualsevol moviment.
(impedeix el moviment vertical, Fig. 1.6
horitzontal i el gir)
Ja a l'interior de l'estructura, podem trobar vincles entre les barres que tenen una certa equivalència amb
els enllaços fins ara definits, tot i que, pel fet de pertànyer a l'estructura pròpiament dita, tenen la propietat
de ser mòbils:
Rótula
Aquest tipus d'enllaç té

propietats similars a les
d'una articulació.
Fig. 1.7

Tot el que hem dit, ho podem referir a un espai tridimensional. Únicament cal tenir en compte l'increment
del nombre de graus de llibertat de l'estructura (passen de tres a sis: tres translacions i tres rotacions) i
l'aparició de noves variants d'enllaços.
Fig. 1.8
Materialització en obra (esquema simplificat)
Suport llis
Fig. 1.9 Transmissió directa al suport
Fig. 1.11 Transmissió al suport mitjançant una làmi-

Fig. 1.10 Transmissió al suport mitjançant un ele- na elastoplàstica
ment més resistent

Articulació
Fig. 1.12 Unió metàl.lica de dos perfils mitjançant Fig. 1.13 Unió metàl.lica de dos perfils mitjançant la
cargols o reblons soldadura de l'ànima
Fig. 1.14 Unió amb barres encreuades Fig. 1.15 Unió amb barres passants
Ròtula
Fig. 1.16 Ròtula amb acer
1e.
Fig. 1.17 Unió amb barres passants Fig. 1.18 Unió amb barres encreuades

Encastament
Fig. 1.19 Unió metàl.lica de dos perfils mitjançant la Fig. 1.20 Encreuament d'armadures en el nus de
soldadura de l'ànima i ala formigó armat
1.5 Esforços
Def. esforços
Anomenem esforços les forces i moments interns de l'estructura. En cada una de les facetes o llesques
que analitzem, hi hem de poder establir l'equilibri.
Fig. 1.21
Tipus d'esforç
Esforç axial
És l'esforç produït per dues forces de sentit contrari actuant segons la directriu de la barra analitzada. Pot
ser de compressió (quan les forces tendeixen a aproximar les dues cares de la llesca d'anàlisi) o bé de
tracció (quan tendeixen a separar-les).
Fig. 1.22

Esforç tallant
És l'esforç produït per dues forces de sentit contrari actuant perpendicularment a la directriu de la barra
analitzada.
Fig. 1.23
Moment flector
És el moment produït per dues forces de sentit contrari actuant perpendicularment a la directriu de la
barra analitzada.
Fig. 1.24
Moment torsor
Podíem analitzar els esforços definits fins ara com a esforços continguts tots en un pla de referència. El
moment torçor només el detectarem en estructures espacials, ja que a diferència dels esforços anteriors,
aquest es produeix en un pla perpendicular al definit anteriorment.
Fig. 1.25

1.6 Tensions
Fins ara hem definit els conceptes d'acció i d'esforç. Enraonant de manera molt genèrica, podem dir que
les accions exteriors actuen sobre l'estructura considerada globalment i que determinen els esforços en
l'àmbit de la secció. Si tallem l'estructura per una secció qualsevol, a cada costat, ens apareixen unes
forces d'interacció, que garanteixen l'equilibri en el tall considerat.
Si establim la relació entre aquests esforços i la superfície del tall, estem introduint el concepte de tensió
com a quelcom quantificable en qualsevol punt de l'estructura.
Així, definim la tensió en un punt com el límit, quan l'àrea tendeix a zero, del diferencial de l'esforç
dividit pel diferencial de la superfície.
dF

lim S 0
dS
Del que hem dit, podem concloure que:

- Les unitats de la tensió són unitat de força dividit per unitat de superfície. (Tm/m2, kp/cm2, etc.)
- La tensió depèn del punt i de l'orientació de la secció triada.
- La tensió no és necessàriament normal al pla de tall considerat. Anomenem
tensió normal: aquella que es produeix perpendicular a la superfície de la secció estudiada. (Més
endavant veurem que l'efecte produït per aquesta tensió és un allargament en el sentit de la directriu.)
tensió tangencial o tallant:

Aquella que es troba continguda
en la superfície considerada.
(En aquest cas, el que es
produeix és una distorsió
angular.)
Fig. 1.26
Sigui quina sigui la direcció de la tensió aplicada en un punt, sempre podem descompondre-la segons una
component normal i una de tangencial.(S'estudiaran aquests temes d'una manera més exhaustiva en
capítols posteriors.)
Fig. 1.27

El sumatori de les tensions que actuen en tots els punts de la secció és igual al valor de l'esforç en
la secció. ( ·dS = F )
Relació entre tensió i tipus d'esforç
El tipus de tensió que es produeix en cada un dels punts de l'estructura està relacionat amb el tipus
d'esforç que trobem aplicat en la secció d'anàlisi. A continuació establirem aquesta relació per als
diferents esforços
Esforç axial
Genera tensions en els punts, en direcció normal a la secció de referència. Si no hi ha altres esforços
aplicats, tots els punts de la secció estaran sotmesos a la mateixa tensió. Aquesta serà de compressió o
tracció segons quins siguin els esforços aplicats a la secció estudiada.
Fig. 1.28
Esforç tallant
Genera tensions en els punts, en direcció tangencial a la secció de referència. El valor de la tensió pot
tenir diferents valors segons la situació del punt, tot i que el sentit ha de ser idèntic per a tots aquells que
es troben a la mateixa superfície.
Fig. 1.29
Esforç de flexió
Genera tensions en el punts, en direcció normal a la secció de referència. El valor serà variable (poden
haver-hi punts traccionats i punts comprimits dins de la mateixa secció)i el sentit de la tensió també.

Fig. 1.30
Esforç de torsió
Genera tensions en els punts, en direcció tangencial a la secció de referència. Tant el valor, com la
direcció i el sentit poden variar dins d'una mateixa secció.
1.7 Deformacions
Suposem un cos sense vincles externs i que per la seva constitució no el considerem infinitament rígid.
Suposem, també, que aquest cos està sotmès a l'acció d'un determinat conjunt de forces externes. L'efecte
produït per les forces aplicades serà una deformació del sistema.
Podem descriure aquesta deformació descomponent-la en els seus tres efectes bàsics: la rotació (gir al
voltant d'un eix), la translació (variació, segons un vector, de tots els punts respecte a les seves
coordenades inicials) i la deformació pura (que es fa palesa amb un canvi de forma). En aquest apartat
únicament analitzarem l'últim dels efectes descrits.
rotació sobre un eix desplaçament deformació

Fig. 1.31
Per poder-ho fer, hem de vincular el cos de manera que impedim el desplaçament general i la rotació
global de la totalitat dels seus punts constitutius.

Arribats a aquest punt, ja ens trobem amb un cos de característiques similars a les que tenen les
estructures que anirem veient:
- Vinculat externament (apareixen reaccions en els enllaços);
- Deformable (amb les limitacions que hem fixat mitjançant les hipótesis de resistència de materials).
En el capitol anterior hem vinculat tensions normals amb allargaments i tensions tangencials amb
distorsions angulars, mitjançant una relació causa-efecte.

Anomenem allargament unitari ( ) la relació
ûL
0
Fig. 1.32
essent L = increment experimentat respecte a la longitud inicial

L = longitud inicial

i definim la distorsió o deformació angular unitaria ( ) com
r

on r = radi de la secció tranversal

= angle girat per una fibra mesurat en una Fig. 1.33
secció tranversal
L = longitud inicial de la fibra
El càlcul de les deformacions serveix per controlar que el valor de les mateixes no superi determinats
límits que puguin originar patologies estructurals i per resoldre estructures hiperstàtiques.
1.8 Relació entre tensions i deformacions
Experimentalment podem apreciar que si apliquem diferents forces a un cos i, alhora, amidem els
desplaçaments produïts per cadascuna, trobem que la relació força aplicada/desplaçament provocat

presenta un valor constant, fins a arribar a un punt en el qual qualsevol increment de força ja provoca
grans canvis respecte a la geometria inicial.
Robert Hooke, en el seu treball De Potentia Restitutiva of Springs, aparegut l'any 1678, descriu aquest
fenòmen dient que es pot considerar que els desplaçaments són porporcionals a les forces que els
provoquen mentre no sobrepassem el que anomena límit de proporcionalitat. És el que anomenem llei
de Hooke i que podem expressar de la manera següent:
desplaçament = K * força
Hem determinat la relació que hi ha entre força i desplaçament. A continuació veurem si podem
extrapolar aquest resultat a la relació entre tensions i deformacions.
Com a pas previ, hem de fixar el camp de validesa en el qual ens mourem; aquest és el corresponent a
una llei tensió/deformació definida en règim elàstic lineal.
Aquesta condició implica que es compleixen les hipótesis de resistència de materials, especialment pel
que fa als punts següents:
- Hi ha proporcionalitat entre la tensió i la deformació (règim lineal);
- L'aplicació d'accions exteriors és lenta i gradual;
- Un cop deixem d'aplicar les accions exteriors, el sistema torna a la posició inicial (l'estructura recupera
la totalitat de la deformació).
Iniciem l'anàlisi suposant que únicament tenim esforç segons un eix que ve definit per la directriu de la
barra (el que ja hem descrit com a esforç axial).
Triem un diferencial d'aquesta barra, per poder fer l'estudi en una "llesca" o "faceta".
Fig. 1.34
Aquest tipus d'esforç no provoca distorsió angular a la secció d'anàlisi, de manera que podem suposar
que la força aplicada sobre l'eix és una tensió uniforme sobre la superfície.
De fet, tot i que hem passat d'esforç a tensió, la deformació continua essent la mateixa, amb la qual cosa
podem asegurar que la llei de Hooke també es compleix en aquest cas.

Així tenim que:
deformació = K * tensió
La llei de Hooke per una tensió axial té l'expressió següent:

ûL
P L
AE
on: E = límit de proporcionalitat

L = allargament o escurçament de la barra
L = longitud inicial de la barra
P = força de tracció o compressió aplicada a la barra
A = àrea de la barra
I tenint en compte que

P

1 , definim l'allargament unitari L:L = , com
A
0
1
E
1 , és un valor constant que relaciona les tensions i deformacions, i que depèn de cada material.
0
Anomenem aquest valor mòdul d'elasticitat longitudinal del material, o de Young.
En el quadre següent, s'indica aquest valor per a alguns dels materials utilitzats en la construcció.
Taula 1.1
MATERIAL E (kg/cm2) MATERIAL E(kg/cm2)
ACER 2,1 * 106 FOSA 1,7 * 106
FORMIGÓ 0,2 * 106 GRANIT 0,5 * 106
FUSTA 0,1 * 106 LLAUTÓ 1,0 * 106
Si tenim en compte el fet que es poden produir deformacions transversals, haurem de determinar quina
relació hi ha entre aquestes deformacions i les tensions que les provoquen.
Novament ens apareix una constant que relaciona les components tangencials de la tensió amb les
deformacions (distorsions angulars) transversals, de la forma:


G
és un valor constant que relaciona les components tangencials de la tensió amb les deformacions
transversals, el qual anomenem mòdul d'elasticitat transversal del material o coeficient de rigidesa
a gir.
Taula 1.2
MATERIAL G (kg/cm2)
ACER 8,1 * 105
FORMIGÓ 0,2 * 106
Mòdul d'elasticitat, resistència a la deformació i comportament mecànic de diversos materials

constructius
Sotmetem algunes provetes normalitzades de diferents materials a un assaig consistent a aplicar una
força (habitualment de tracció o compressió) en la direcció de l'eix local principal de la peça i establim
la relació entre tensions i deformacions unitàries. El procés d'increment progressiu de tensió i l'amidament
dels allargaments produïts es pot reflectir en un quadre de doble entrada (que varia per a cada material),
en el qual se'n poden apreciar les peculiaritats pel que fa al comportament estructural.
Cada material queda reflectit en el que anomenem una corba tensió-deformació, que en el cas de l'acer
a tracció i compressió presenta els trams següents:
Zona elàstica
Tram OA
En aquest tram, la relació tensió-deformació segueix una llei elàstica lineal. Es compleix la llei de Hooke
i, per tant, podem determinar el mòdul d'elasticitat o de Young propi de cada material, que coincideix
amb el valor del pendent del tram. Anomenem p la tensió màxima per a la qual encara es compleix tot
el que hem dit i l'anomenem límit de proporcionalitat.
Tram AB
És l'anomenat tram elàstic no lineal. Dins d'aquest tram, encara no es produeixen deformacions
permanents en descarregar la proveta, tot i que ja s'ha perdut la relació lineal entre tensions i
deformacions. Aquest valor es troba molt pròxim al límit de la proporcionalitat (p). La tensió que
determina el final del tram elàstic rep el nom de límit elàstic (e). Aquest és el que utilitzarem en el càlcul
elàstic.

R
E
f
e C D F
B
p A

tg = E =

0 2‰ 3,5 ‰
Fig. 1.35 Corba tensió-deformació de l'acer
Zona plàstica
Tram BCD
En aquest tram, ja es produeixen deformacions permanents. A partir del punt C, els materials
experimenten deformacions amb petits increments de tensió. És el que anomenem zona de fluència, i del
valor per al qual s'inicia el fenomen en diem tensió de fluència (f).
Tram DE
Al final d'aquest tram (punt E) arribem a la tensió de ruptura r, que és la màxima tensió mesurada
durant l'assaig.
Tram EF
En aquesta zona, ens apareix una pèrdua de tensió, però que és deguda al fet que la calculem no sobre
la secció inicial, sinó sobre la secció de què disposem en aquest moment, disminuïda, per als fenòmens
d'estricció.
Els mètodes clàssics de càlcul situen les tensions de treball dins la zona elàstica, mentre que els mètodes
plàstics treballen generalment amb tensions corresponents a ruptura (utilitzant diferents coeficients de
seguretat en cada cas).
e
Càlcul elàstic
elàstic
R
Càlcul plàstic
plàstic
plàstic és més gran ja que s'admeten deformacions permanents de la secció, però hi ha més aprofitament
de la secció.

Taula 1.3 Taules de característiques mecàniques de diversos materials metàl·lics en un assaig de tracció
Material Mòdul d'elasticitat E Límit de proporcionalitat Límit mínim de fluència Tensió de ruptura
(kg/cm2) (kg/cm2) e (kg/cm2) mínima (kg/cm2)
Acer A-37........ 2.100.000 1.920 2.400 3.700
Acer A-42........ 2.100.000 2.160 2.600 4.200
Acer A-52........ 2.100.000 2.880 3.600 5.200
Acer per a formigó

precomprimit 2.100.000 - - -
Aliatges alumini
Al Mg Si.......... 725.000 - 1.100 2.500
Al Mg............. 725.000 - 1.100 2.500
Al Cu4 Mg......... 725.000 - 4.100 4.500
Coure laminat 1.120.000 0 0 2.000 a 2.300
Llautó laminat 800.000 650 4.500
Taula 1.4 Taules de característiques mecàniques de diversos materials no metàl·lics sotmesos a un assaig de tracció
Material Mòdul d'elasticitat Tensió de ruptura

(kg/cm2) (kg/cm2)
Fusta........... 100.000 600 a 1.400
Formigons de ciment:
Regulars........ 250.000 15
Bons............ 350.000 30
Molt bons....... 400.000 40
Conceptes de ductilitat i fragilitat
Els materials que anomenem dúctils són aquells que admeten una deformació important. Presenten una
corba tensió-deformació similar a la dibuixada en el diagrama anterior. Es caracteritzen per arribar a la
situació de ruptura de manera progressiva. Això fa que el seu comportament estructural sigui "previsible".
L'al·lumini, el coure, l'acer, etc., en són exemples. Un cas paradigmàtic de material dúctil seria el de la
goma.
Els materials fràgils són aquells que amb petites deformacions arriben ràpidament a la ruptura. No tenen
definida de manera evident la zona de fluència. Recordem que la zona de fluència és aquella en què el
material assoleix deformacions importants, sotmesa a petits increments de tensió. Això fa que els
materials fràgils es caracteritzin perquè presenten ruptures brusques, sense deformacions prèvies que ens

alertin del perill. Pertanyen a aquest grup materials com ara el formigó, la fosa, el vidre, etc. En aquests
materials, definim com a tensió de fluència la tensió corresponent a una deformació remanent del 0,2%.
Exemples simplificats de comportament mecànic (tensió-deformació) de materials dúctils i fràgils:
20 %
GOMA (TRACCIÓ)
Fig. 1.36 Material molt dúctil
R
E
f
e C D F
B
p A
6
E = 2,1 · 10 kp/cm²
e = 2600 a 3600 kp/cm²
0 0,2 % 20 %
ACER (TRACCIÓ - COMPRESSIÓ)
R
e = p A=B
5
E = 7 · 10 kp/cm²
e = 2000 kp/cm²
20 %
0,2 %
ALIATGE D'ALUMINI (TRACCIÓ - COMPRESSIÓ)
Fig. 1.37 Materials dúctils

Diagrama del comportament mecànic del formigó en un assaig de compressió
No es compleix mai la llei de Hooke, però el límit elàstic s'assimila a un punt en què la deformació és
elàstica i pràcticament recta. Això dóna un valor de resistència a compressió molt baix de l'ordre de 50
Kp/cm2, per això en el càlcul en rotura s'utilitza la tensió característica k, i s'obtenen valors que varien
de 150 Kp/cm2 a 350 Kp/cm2.

R a
k k
e
a

0,002 0,0035 20 % Diagrama paràbola-rectangle
e a 5
= 50 E = 2,1·10 kp/cm²
e a 15 a 30 kp/cm² FORMIGÓ e a = 2 a 10 kp/cm²
material amb E molt gran però

e
que es trenca sense deformació
4
E = 2,5·10 kp/cm²

Fàbrica de totxo Diamant o vidre
Fig. 1.38 Material fràgil
1.9 Tipus d'estructures en funció dels enllaços
En el moment d'abordar el càlcul d'una estructura, el que pretenem és determinar una sèrie d'incògnites
que presenta. El que desconeixem, en general, són les reaccions en els enllaços, els esforços que es
produeixen, les deformacions, etc., i en canvi en coneixem la geometria general, la geometria particular
de les barres que la conformen i l'estat de càrrega a què es troba sotmesa.
El primer pas per determinar els esforços és obtenir el valor de les reaccions exteriors. El nombre de
reaccions exteriors que ens cal determinar, l'anomenem nombre d'incògnites.
Per resoldre l'estructura en el pla, disposem de les equacions d'equilibri
M Fv = 0 sumatori de forces verticals = zero

M Fh = 0 sumatori de forces horitzontals = zero
M Mf = 0 sumatori de moments respecte a un punt genèric p = zero

A més d'aquestes equacions, en determinades ocasions en podrem obtenir d'addicionals; per exemple,
en alguns casos en els quals l'estructura presenta simetria de forma, càrrega i disposició d'enllaços, o en
els casos en què hi hagi una ròtula (en aquest últim cas, l'equació addicional consisteix a establir que el
sumatori de moments a un costat o a l'altre de la ròtula sigui igual a zero).
Fig. 1.39
En funció de la relació entre el nombre d'incògnites i el nombre d'equacions d'equilibri disponibles,

podem establir una primera classificació de les estructures:
Estructures isostàtiques: nre. d'equacions = nre. incògnites.

Estructures hiperstàtiques nre. d'equacions < nre. incògnites.
Mecanismes nre. d'equacions > nre. incògnites.
Dins de les hiperstàtiques, podem ajustar més la descripció de l'estructura, amb la introducció del
concepte de grau d'hiperstatisme. Aquest es defineix com a diferència entre el nombre de reaccions per
determinar, i el nombre d'equacions de l'estàtica.
Fig. 1.40
Podem augmentar o disminuir el grau d'hiperstatisme augmentant o disminuint les coaccions que
produeixen els enllaços; així, el canvi d'un suport llis per una articulació, l'augmenta en un grau; i
l'augmenta en dos, si el sustituïm per un encastament.
Per resoldre estructures hiperstàtiques ens calen equacions addicionals, que obtindrem establint la
compatibilitat de deformacions. Ho veurem en el capítol dedicat a esforços axials i en els següents.

És important constatar que prèviament a fer tota aquesta anàlisi, hem de comprovar si l'estructura és
estable globalment. Si en aplicar un determinat estat de càrrega una part o la totalitat de l'estructura
modifica molt la seva geometria inicial (no compleix la hipòtesi de resistència de materials de
deformacions petites), no té sentit imposar les condicions d'equilibri.
Fig.1.41
Tipus d'hiperstatisme
Cal diferenciar entre l'hiperstatisme intern (aquell que apareix dins la pròpia estructura) i l'hiperstatisme
extern, que és el que ja hem vist i que correspon a aquelles situacions en les quals el nombre d'equacions
d'equilibri és inferior a les incògnites que presenta l'estructura en el punts d'enllaç externs.
h. internament h. externament
Fig. 1.42
El mateix passa amb les bigues reticulades de nusos articulats.
C C C C C C C C
T T C C T C
C C C C C
T T T C C
T T T T T T T T
BIGA PRATT BIGA HOWE
BIGA COMPOSICIÓ DE LES DUES
Fig. 1.43

1.10 Mètodes de càlcul d'estructures
1. Mètode de càlcul elàstic. És com es calcula a la pràctica l'acer i el formigó armat, les reaccions no
varien.
2. Mètode de càlcul plàstic. S'admet la formació de ròtules plàstiques, que disminueixen l'hiperestatisme.
En el cas d'una estructura isostàtica no es possible ja que aquesta es colapse.
q q
DMF DMF
3. Mètode de càlcul de seccions elàstiques. Es troba la tensió màxima i es mira que sigui més petita que
la tensió admissible elàstica. És com es calcula l'acer.
4. Mètode de càlcul de seccions en rotura. Es troben els esforços màxims de l'estructura, es mira que
siguin més petits que l'esforç real i a partir de taules es dimensiona. És com es calcula el formigó armat.
La resistència de materials utilitza el mètodes 1 i 3.

1.11 Relació de temes de resistència de materials
ESTÀTICA ESTÀTICA Isostatisme Eq. estàtica
Accions Reaccions
ESFORÇOS
Normativa Enllaços
Diagrames
AXIAL TALLANT M.TORSOR M. FLECTOR

TRACCIÓ
COMPRESSIÓ
1
Vinclament
Pura Simple Composta
(Pandeig)
i Cercle de Mohr
per composar-les
Simètrica Esbiaixada
TENSIONS
Doble integr.
T.Castigliano
DEFORMACIONS
a flexió a partir T. de Mohr
elàstica
Totes a partir de
2
l'energia de deformació
Hiperstatisme B. conjugada
Eq. estàtica
Eq. deformacions
1 En bases comprimides es pot produir el vinclament o pandeig que suposa una flexió composta
2 En el llibre no tractem les deformacions a flexió

Exercici 1.1
Determineu si les estructures següents són isostàtiques o hiperstàtiques i, en aquest últim cas, el seu grau
d'hiperstaticitat.
1) Biga biencastada
nre. d'equacions de l'estàtica nre. d'incògnites (reaccions)

Fv = 0
Fh = 0 (3) hiperstàtica (6)
MA = 0
grau d'hiperstatisme = 6 - 3 = 3
2) Pòrtic de quatre suports

Fv = 0
Fh = 0 (3) hiperstàtica (7)
MA = 0
grau d'hiperstatisme = 7 - 3 = 4

3) Pòrtic biencastat amb una ròtula

Fv = 0
Fh = 0 (4) (6)
MA = 0
Mròtula = 0 (per la dreta o l'esquerra)
Grau d'hiperstatisme = 6 - 4 = 2
S'ha de distingir entre una ròtula interna com la que afecta les tres barres de la fig. 1, dúna unió amb
ròtula com en el cas de la fig.2
Fig. 1 Fig. 2
En el cas de la fig. 1 el voladís cauria ja que no pot resistir moments flectors

Diagrames d'esforços 47
2 Diagrames d'esforços
2.1 Diagrames d'esforços
Els diagrames d'esforços són una representació gràfica dels esforços (forces internes) en cada punt de la
directriu de la barra (suposarem sempre, per simplificar, que la barra està representada per les seves
directrius).
2.2 Tipus de diagrames
Diagrames d'esforços axials o normals
Representen els esforços que tenen la direcció de la directriu de la barra N
Diagrames d'esforços tallants
Representen els esforços que són normals a la directriu de la barra Q
Diagrames de moments flectors
Representen els moments que actuen en els plans de la directriu de la barra MF
Diagrames de moments torsors
Representen els moments que actuen en el pla de la secció

MT (aquests moments només es donen en estructures espaials)
2.3 Conveni de signes
Es tracta d'una forma de simplificar la lectura dels diagrames. Per això, cal introduir el concepte de faceta
o llesca: és un element infinitesimal de la directriu, en què representem els esforços que actuen per
l'esquerra i per la dreta, de manera que aquests sempre han d'estar equilibrats.

Fig. 2.1
A la pràctica, en els diagrames només col·locarem la faceta o llesca, la qual ens indica gràficament la
sol·licitació a què està sotmesa la peça.
Taula 2.1 Taula de representació dels diagrames
Signes convencionals generalitzats
faceta signe mat. deformació esquerdes
AXIAL DE
+ allargament
TRACCIÓ
AXIAL DE
- escurçament
COMPRESSIÓ
FLEXIÓ + +
FLEXIÓ - -
TALLANT + +
TALLANT - -
TORSOR
TORSOR
En els exercicis resolts utilitzem el conveni següent:
El diagrama de moments flectors positius el col·locarem per sota de la directriu i el diagrama de moments
flectors negatius el col·locarem per damunt de la directriu. Això ens donarà una idea de com serà la
deformada a flexió.

El diagrama d'esforços tallants positius el col·locarem per damunt de la directriu i el diagrama d'esforços
negatius el col·locarem per sota de la directriu.
2.4 Relacions entre diagrames
Relació entre el moment flector i l'esforç tallant:
L'esforç tallant en un punt de la barra equival en aquest punt al pendent del diagrama de moments
flectors.
dM
Q
dx
Fig. 2.2
D'això es dedueixen les conseqüències següents:
1. En qualsevol tram d'una barra, si q=0 (q és la càrrega repartida), l'esforç tallant Q és constant
i el moment flector Mf varia linealment.
2. Si un tram d'una barra és sotmès a una càrrega q, uniformement repartida, el tallant Q i el

moment flector Mf varien amb lleis de primer i segon grau, respectivament. En el cas que la
càrrega q variï linealment, càrrega triangular, aquestes corbes serien de segon i tercer grau,
respectivament.
3. Si en un tram d'una barra tenim que Q=0, el Mf és constant i, recíprocament, si el Mf és constant,

implica que Q=0, és el cas de la flexió pura.
Si Q és diferent de zero, el Mf existeix i és variable.
4. De la relació en Q i Mf deduïm que, quan el Q=0, el Mf és màxim.
5. Una força puntual exterior provoca un salt en el diagrama de tallants i un moment puntual
exterior provoca un salt en el diagrama de moments flectors.
6. Si l'estructura és simètrica de càrrega i forma, el diagrama de tallants és antisimètric i el

diagrama de flectors i la deformada són simètrics.

7. Si l'estructura és antisimètrica de càrrega i simètrica de forma, el diagrama de tallants és simètric

i el diagrama de flectors i la deformada són antisimètrics.
8. Per saber com va la concavitat de la corba en el diagrama de flectors en el cas d'una biga
sotmesa a una càrrega repartida podem establir que quan l'estructura s'assimila a un voladís
la corba s'apropa a l'eix de la biga i quan s'assimila a una biga recolzada la corba s'allunya
de l'eix.
2.5 Tipus d'estructures en què estudiarem els diagrames
bigues exercicis: 2.1, 2.2, 2.3, 2.4 pòrtics inclinats exercicis: 2.7, 2.8, 2.9
pòrtics ortogonals exercicis: 2.5, 2.6 pòrtics de directriu corba exercici: 2.10
En un pòrtic ortogonal l'axil per una barra és tallant per la barra perpendicular i a l'inrevés.
2.6 Mètode operatiu de càlcul de diagrames
Utilitzarem una combinació de:

càlcul d'equacions d'esforços en la directriu de la barra
càlcul d'esforços en punts singulars
càlcul de l'equilibri de barres i nusos
En cada moment farem servir el mètode més operatiu

Exercici 2.1
Determineu els diagrames d'esforços de la figura representada.
Càlcul de reaccions
En primer lloc, descompondrem la força exterior inclinada en forces verticals i horitzontals, multiplicant
pel sinus i el cosinus de 45, respectivament.
Apliquem les equacions de l'estàtica
(1) Fv = 0 VA + 2 = VC (1) d'equació (3) tenim VA= 0,5 t

(2) Fh = 0 HA = 2 t
(3) MA = 0 4 - VC·4 + 2·2 + 2·1 = 0
VC= 10/4= 2,5 t (3)
Diagrama d'esforços axials

Diagrama d'esforç tallant
Diagrama de moment flector
MC= 0,5·4-2·2+2= -4 m·t (esquerra)
Comprovació: equilibri del nus B
Traçat de la deformada aproximada

Exercici 2.2
Determineu els diagrames d'esforços en l'estructura representada.
A = articulació
B,E = suports fixos
R = ròtula
Convertim les forces exteriors inclinades en càrregues horitzontals i verticals, i apliquem les equacions
de l'estàtica.
(1) FV = 0 VA+ VC = 4+6+1·4 (de B) i de (4) VB= 8,5 t

(2) Fh = 0 HA = 6 t
(3) MR = 0 1·2·1= VA·2 VA= 1 t
(esquerra) tenim en compte només la part a l'esquerra de la ròtula, perquè sabem que MR = 0.
(4) MB = 0 1·6-4·4+8+4, 5-VC·4-12+6·2 = 0 VC= 4,5 t
Diagrames
Diagrama d'esforç axial

Diagrama de moments flectors
Càlcul de moments en punts singulars:

MI = 1·1-1·1·0,5 = 0,5 m·t o bé MI= q·l2/8= 1·22/8= 0,5 m·t
MC = 4·1 = 4 m·t (dreta)
MB = 1·6 - 4·4 = -10 m·t (esquerra), hi ha un salt de 8 degut al Mf= 8 exterior positiu
ME = -4·3 + 4,5·2 = -3 m·t (dreta) hi ha un salt de 12, en haver-hi el moment positiu de 12 que es produeix
en el colze EF
Equilibri del nus E

Deformada aproximada
Exercici 2.3
Determineu els diagrames d'esforços de la biga representada, sotmesa a una càrrega triangular repartida,
de la qual sabem l'altura màxima.
Valor de la càrrega triangular entre A i B aplicada en el centre de gravetat a 2/3 del vèrtex B.
Equació de l'estàtica
(1) Fv = 0 -VA+375-375 + VC = 0 d'equació (1) VA = 250 kg
(2) Fh = 0 HA = 0
(3) MA = 0 VC·6 - 375·5 + 375·1 = 0 VC = 250 kg
Diagrama d'esforços tallants

Serà simètric en ser la biga antisimètrica de càrrega i forma, i serà una paràbola de 2n. grau, un grau més
que el de la càrrega triangular.

QB = -250+375 = 125 kg (esquerra)
El punt on Q s'anul·la serà aquella part de la càrrega triangular entre B i X que valgui 125 kg
h
125
x.
2
h el trobarem per Tales. L'aplicarem a la càrrega total.
h/250
x/3 < h
250.x
3
x
x(250 )
125
3
< x
3< x
1,73
2
Diagrama de moment flector. Serà antisimetric com l'estat inicial.
2
M%
250.3 375 3
0
3
1
M[
125.1,73 1,25 .1,73
144,5
3
és màxim quan el tallant Q = 0 i el trobem entre B i X

Exercici 2.4
Determineu els diagrames d'esforços en la biga de la figura, que suporta una càrrega vertical que
augmenta uniformement des de 0, a l'extrem esquerre, fins a un valor màxim de 1200 kg/m lineal en el
dret.
Resultant de la càrrega 1200·3/2 = 1800 kg aplicats en el centre de gravetat del triangle.
Equacions de l'estàtica
(1) Fv = 0 VA+VB = 1800 de (3) VA = 600 kg
(2) Fh = 0 HA = 0
(3) MA = 0 VB·3 = 1800·2 VB = 1200 kg
Diagrama d'esforç tallant:
Trobem l'equació del tallant en un punt situat a una distància x
Qx = 600 - 200 x², que és una corba de segon grau

Rx = 1/2·x·h·x = 1/2·400·x·x = 200x² (resultant del triangle)
la hx la trobem aplicant Tales a la càrrega total
hx

x hx
1200.x
1.200 3 3
sabem que en A el QA = + 600 i a B, QB = - 1200.
Després, sabent l'equació de la corba de segon grau del tallant, trobarem el punt en què aquest s'anul·la.
0 = Q0 = 600- 200·x² x = 1,73 el Q = 0
Diagrama del moment flector
Equació del moment flector en un punt

MfX = 600·X - 200·X²·1/3·x = 600·x -200·x3/3
Que és una corba de tercer grau. El moment màxim estarà a 1,73 de A, el punt en què el tallant s'anul·la
i la tangent és horitzontal.
Mmax = 600·1,73 - 200·1,733/3 = 690 kg·m
Exercici 2.5
Determineu els diagrames d'esforços en el pòrtic ortogonal representat.

(1) Fv = 0 VA+6 = VD de (3) VA = 4.5 t

(2) Fh = 0 HA = 4 t
(3) MA = 0 6·5-VD·4 + 4·3 = 0 VD = 10.5 t
Càlcul de diagrames
Trobem els esforços, aïllant cada barra pels nusos
Diagrama d'esforços normals
A la barra BCE no hi ha axial, perquè s'anul·la l'axial de 4 t en el nus B, i no passa a la barra

A la barra CD no hi ha moment flector perquè no hi ha tallant i no hi ha cap moment flector aplicat.
MFC esq. = 12-4.5·4 = -6 m·t MFC dreta = -6·1= -6 m·t
Equilibri de nusos
nus B nus C

Exercici 2.6
Determineu els diagrames d'esforços en el pòrtic ortogonal representat.
(1) Fv = 0 VA = VF de (3) VF = 10t

(2) Fh = 0 HF = 8t
(3) MA = 0 VA·4 = 8·5 VA = 10 t
Trobem els esforços aïllant les barres pels nusos

Diagrama d'esforços normals Diagrama d'esforç tallant
Comprovació de l'equilibri del nus E

Exercici 2.7
Calculeu els diagrames del pòrtic inclinat representat
Per al càlcul de reaccions treballem amb les càrregues verticals i horitzontals, prescindint de la forma del
pòrtic i considerem les distàncies normals a aquestes càrregues per a l'equació de moments.
(1) FV = 0 -VA+VC = 2 2 de (3)

aïllem VA = 2 t
(2) Fh = 0 HA = 42 t
(3) MA = 0 VC·2 = 42·1 + 2·2·1
VC = 32 t

Per al càlcul dels diagrames descomponem els esforços que actuen en cada barra separada pels nusos i
treballem amb càrregues normals i que tinguin la directriu de la barra. Per trobar els valors dels tallants
i axials els multipliquem pel sinus i el cosinus de 45
Diagrama d'esforç normal Diagrama d'esforç tallant
Per trobar-lo, prescindim de la forma del pòrtic i treballem només amb càrregues verticals i horitzontals
considerant les distàncies normals a aquestes.

MB(esquerra) = 4·2·1 - 2·1 = 3·2 t

MB(dreta) = 3·2·1 = 3·2 t
Equilibri nus B
Exercici 2.8
Determineu els diagrames d'esforços del pòrtic representat
Càlcul de reaccions:
Per trobar les reaccions, la càrrega repartida d'1 t/ml equival a una de puntual en el centre.
1 t/ml·4 m=4t

Equació de l'estàtica
(1) Fv = 0 VA + VD = 4 de (1) VA = 2 t

(2) Fh = 0 HD = 0
(3) MA = 0 VD·8 = 4·4 VD = 2 t
Diagrames: descomposició de forces que actuen sobre la barra inclinada BC. Prescindim dels moments
que actuen sobre el nus
Diagrama d'esforços normals
Ncentre BC = + 2-1/2·22 = 0

Diagrama d'esforços tallants
Qcentre BC = 2-1/2·2·2 = 0
Diagrama de moment flector Deformada aproximada
Mcentre BC = 2·4-1·2·1 = 6 m·t
Exercici 2.9
Determineu els diagrames d'esforços en el pòrtic representat

(1) Fv = 0 VA + VG = 6+24 = 30 t

(2) Fh = 0 HG = 3 t
(3) MA = 0 VG·8-24·4-9-6·4+3·7 = 0
VG = 13.5 t
en l'equació (1) VA = 16.5 t
Descomposició de forces en la barra inclinada (no considerem els moments en els nusos)
Diagrama d'esforç normal Diagrama d'esforç tallant

Exercici 2.10
Determineu els diagrames d'esforços en el pòrtic de directriu corba representat.

R = radi de la semicircumferència
Càlcul de reaccions. Apliquem les equacions de l'estàtica
(1) Fv = 0 VA = P+P= 2P

(2) Fh = 0 HA = 0
(3) MA = 0 P·2R+ P·R = MA MA = 3RP

Descomposició d'esforços
Trobem els esforços en B i D.
2
Q
2P
P. 2
086 2
2
N
2P
P. 2
086 2
Q
P 2
/709, 2
N
P 2
/709, 2
L'equació generalitzada seria:
QCE= P·sin 3; NCE= P·cos 3 QCE= P·sin 3; NCE= P·cos 3

QAC= 2P·sin 3; NAC= 2P·cos 3 QAC= 2P·sin 3; NAC= 2P·cos 3

Diagrames
Diagrama d'esforços axials Diagrama d'esforços tallants
Mbesq = 2·P·R 2/2-3PR = 2.41·PR

MCesq = 2PR-3PR = -PR
MDesq = 2P(2R-R2/2)-P(R-R2/2) - 3PR = -0.29 P·R

Esforç axial 73
Esfor~ axial
3.1 Tracció simple. Tipus d'esfor~ que la produeix
Un axial N+ de tracció, aplicat a l'eix de la barra.

.. ~L-0_o_oo_ _ _ _---J~
N
lo
N
Fig.301
A la practica, aixo s'esdevé en els cables, en les barres atirantades i en els anells i tubs de les parets
primes sotmeses a carregues radials uniformes.
3.2 Compressió simple. Tipus d'esfor~ que la produeix
Un axial N- de compressió, aplicat a l'eix de la directriu.

N
A la practica, aixo passa en els pilars sotmesos a

una carrega puntual en el centre de la secció i en
les barres d'estructures reticulades.
En aquestes pe~es sempre s 'ha de considerar el
possible efecte del pandeig o vinclament al calcular
~t la secció.
Fig.3.2
3.3 Tipus de tensions que apareixen
S'ha de tenir en compte que la tensió és la for~ per unitat de superficie.

Tracci6 simple
°N+-N+/S r¡--f---------------------g@ °N +
Compressió simple
0N- - N-, S
Fig.3.3
essent:
N+ = axial de tracci6 (kg)
N- = axial de compressi6 (kg)
cr = tensi6 normal (kglcm2 )
S = secci6 de la ~a (cm2 )
3.4 Deformacions que es produeixen per esfor~ axial
Es regeixen per la llei de Hooke que es demostra experimentaIment i que constitueix el fonament de
la resistencia de materials.
LIei de Hooke: valida per a la tracci6 i la compressi6
Deformaci6: I~ I
= F.L
E.S
Deformaci6 unitaria: le= :S =il

ES ~
~---------------~---------------~
x L
Fig.3.4
essent:
0= deformaci6 de la pe~a (cm)
L = longitud inicial de la p~a (cm)
F = axial aplicat (kglcm2 )
S = secci6 de la ~a (cm2 )
E = modul d'elasticitat longitudinal o de Young {característic del material (kglcm2 ). Vegeu el punt 1.8

Esforç axial 75
1.8 del capítol 1. Taules deIs moouls d'elasticitat i comportament mecanic deis diversos materials
constructius.), ens indica la resistencia a la deformació del material
f = Deformació unitaria
3.5 Estructures isostatiques sotmeses a esfo~ axial
Trobem les reaccions aplicant les equacions de l' estatica:

EFv = O; EFh = O; EMA = O.
El desplacament d'un nus el podem trobar per metodes grafics, igual que les tensions en les diferents
barres de l'estructura, Williot, Cremona, etc.
(vegeu l'exercici 3.15)

y Fig.3.5
3.6 Esfor~os axials en barres prismatiques sotmeses al seu propi pes
EIs obtenim a partir de l'aplicació de la llei de Hooke a un element diferencial i després integrem per
trobar els de tota la barra
(vegeu l' exercici 3.14)
3.7 Estructures hiperstatiques sotmeses a esfor~ axial
Trobem les reaccions aplicant les equacions de l'estatica EFv=O; EFh=O; EM A =O;i per a les
equacions que ens falten recorrem a les equacions que ens dóna la deformació del sistema aplicant la
llei de Hooke.
(vegeu els exercicis 3.1, 3.2, 3.5, 3.9)
Fig. 3.6
3.8 Esfor~ termics
Fórmula de la deformació lineal deguda a la variació de temperatura:

Sera dilatació quan LlT sigui positiu.

Sera contracció quan LlT sigui negatiu.
No depen de la secció.
Essent:
LlIT = Increment o decrement de longitud (cm)
a = Coeficient termic (l/CO) característic del material
LlT = Variació de temperatura (CO)
1 = Longitud inicial de la perta
Valors aproximats de a per a diferents materials
acer a = 12.10.6 ; formigó a = 11.10.6 ; coure a = 17.10.6
plom a = 20.10.6 ; alumini a = 22.10.6; bronze a = 18.10.6
(vol dir formigó és el menys deformable)
Esfor~os que es produeixen quan s'impedeix a la pe~a el seu moviment lliure
Suposarem una barra impedida pels suports A i B que només pot transmetre esfor~os axials. Es tracta
d'un cas hiperstatic.
+áT
FT FT
A~ ~B ~ [] --1 1---
A B B' A B
I I I
L L 1(T L
Fig.3.7
Si augmenta la temperatura, es produeix compressió

-áT áLT
H
FT FT
A~~__________~~B ~L_ _ _ _ _ _ _ _ _ _~
A ~,b ~
A
1-
B
I I I I
L L L
Fig.3.8
Si disminueix la temperatura, es produeix tracció

Fórmula que relaciona la llei de Hooke i la deformació lineal deguda a la temperatura:

F ·L
-T-=a.·L·Ll
E.S T

Esforç axial 77
Provoca forces termiques molt importants. Per aixo és important preveure en edificació juntes
rermiques.
3.9 Esfor~os prodults per errors de muntatge
(vegeu l' exercici 3.17)
3.10 Esfor~os axials en barres de materials heterogenis
En el cas d'un pilar de formigó armat i en general, introdulm el concepte de coeficient d'equivalencia
o de secció equivalent. (vegeu l'exercici 3.16)
3.11 Envolupants cilíndriques de gruix petit sotmeses a carregues radials uniformes
Tensió tangent radial
Suposem un cilindre de gruix petit h, sotmes a una carrega radial q i que redu'im a un anell prenent-ne
1 cm longitudinal.
Fig.3.9.
CaIcul de la tensió tangent radial que actuara sobre el cilindre en un tall d'l cm longitudinal.
Es produeix un allargament uiforme del cilindre, per poder-lo determinar treballarem amb una
semicircumferencia de l'anell i, en la secció de tall, perque estigui en equilibri, s'exigira una for~a
vertical2P de manera que sigui capa~ d'equilibrar el conjunt de forces exteriors components verticals,
ja que les components horitzontals queden equilibrades per la simetria de l' anell.


Esforç axial 79
3.12 Coeficient de Poisson fJ
És una constant que depen del material

En el cas de tracci6, és la relaci6 en valor absolut
f: 7llANSJIERS.tL CONTRACCIÓ LATERAL UNITARIA
~
f: lONGT/UDlNAL ALLARGAMENT WNGITUDINAL UNITARI
tracció
.. --- - i
,,, compressió ----r-~
,,
,,
,
:, - - - posició inicial ------++
...
,,
,,
,
~-!-'- - - posició final-------++--
Fig.3.11
En el cas de la compressió, analogament és la relaci6 en valor absolut

DILATACIÓ TRANSVERSAL UNITA11A
f: lONGrruDlNAL ESCUR(:AMENT WNGITUDINAL UNITARI
Valors de f.1 d' alguns materials:

acer f.1 = 0,30 formigó f.1= 0,10
suro f.1 = 0,05 (es contrau poc)
goma f.1 = 0,50 (es contrau molt)
en material s isotrops (perfectament elastics en totes les direccions) f.1= 0,25
En el cas de peces sotrneses a compressió s'utilitza l'encercolament, que impedeix la dilataci6

transversal i, per tant, augmenta la capacitat de resistencia de la pe~a a compressi6. Aixo es
materialitza en el cas del pilar de formig6 armat en uns estreps perimetrals.
'--lo._--astreps perimetrals
/ ' nucll que realmant treballa a compressió

~,r:",-----::,.t"r
Fig.3.12

3.13 Perdues de la for~a de pretesat degut a I'escur~ament elastic de I'acer
A (1) (2) (3)

A
B
B B" T6aflnal
.!... B' 16h escu~ent del formlgó
P xaq Ph
Fíg.3.13
(1) En aquest estat la longitud de la barra d'acer és 1.
(2) Pretesem amb una for~a P, s'allarga la barra d'acer op i després formigonem.
(3) Al tallar el cable de pretesat l'acer tendeix a tornar a la posició (1), per tant s'escur~a el formigó,
disminuint la for~a de compressió Ph que actua en el formigó. A Xa se li diu perdua de pretesat, qu
és la for~a que provoca l' escur~ament del cable fins el punt intermedi B".
Tenim dues incognites Ph i Xa.
Eq. estatica: (1) LFv = O ~ Ph = P - Xa

Eq. deformacions: oh = op - Oa
Aplicant la llei de Hooke trobem Ph

Ph= _______P_______
1 + Sa·Ea + __
P_
Sh·Eh Sh·Eh
on
Sa = secció de l'acer
Sh = secció del formigó
Ea = mOdul d'elasticitat de l'acer
Eh = mOdul d'elasticitat del formi ó

Esforç axial 81


Esforç axial 83


Esforç axial 85


Esforç axial 87


Esforç axial 89


Esforç axial 91


Esforç axial 93


Esforç axial 95


Esforç axial 97


Esforç axial 99


Esforç axial 101


Esforç axial 103


Esforç axial 105


Esforç axial 107

Esforç tallant pur 109
4 Esforç tallant pur
4.1 Esforç que el produeix
L'esforç tallant pur el produeix un esforç tallant Q únicament, però en la realitat no pot existir perquè en
una secció, sempre que hi hagi un tallant Q, ha d'haver-hi un moment flector Mf que equilibri al parell
format pel tallant.
Fig. 4.1
A la pràctica, es pot considerar que existeix en els casos en què el moment flector és molt petit i no es
té en compte la seva influència comparada amb el tallant, com en el cas de les unions amb reblons,
cargols, la soldadura i ancoratges.
Materialització en obra
Fig. 4.2
4.2 Càlcul de la tensió tangencial
Si no es té en compte el moment flector, es pot considerar que és uniforme, igual que passa en les
seccions d'un cargol o rebló.

unif.
Q
S
essent:
= tensió tangencial (kg/cm²)
Q = esforç tallant (kg)
S = secció (cm²)
4.3 Deformació per tallant
És de l'ordre d'un 5% de la deformació per flexió, per la qual cosa, en general, se'n prescindeix en
estructures sotmeses a flexió.
Fig. 4.3
Distorsió angular o deformació angular unitària
= distorsió angular o deformació angular unitària (radians)

G = mòdul d'elasticitat transversal o tallant, característic de cada material (kg/cm²)
4.4 Tensió tangencial pura en dos plans perpendiculars d'un punt genèric sotmès a un
estat tensional
Al capítol 6, tensions combinades i cercle de Mohr, veurem que si en un punt dibuixem els estats
tensionals corresponents als plans infinits que hi passen, sempre existeixen dos plans perpendiculars entre
si en els quals les ) (tensions normals) s'anul·len i només existeixen (tensions tangencials).
Si suposem el cas genèric en què el punt estigués representat per l'estat tensional en els plans X i Y, )y
i )x, tal i com indica la figura, tindríem que per a aquest estat tensional les tensions normals s'anul·larien
en els plans a 45.
(vegeu els exercicis 6.5 i 6.6)
La deformació que experimentaria el punt sotmès a aquest estat tensional seria el pas d'un quadrat a un
rombe.

Fig. 4.4
Es pot, doncs, establir una relació entre G (mòdul d'elasticitat transversal) i E (mòdul d'elasticitat
longitudinal). Basant-nos en la relació entre l'esforç, la deformació i el coeficient de Poisson abans
definit:
Fig. 4.5
si x= y tenim pel cercle de Mohr que alhora és igual a ; així doncs:
Allargament unitari en l'eix X: (pas de OB a OB') és considerant la llei de Hooke i l'efecte de Poisson.
x
x
µ y
(1µ)
E E E
Escurçament unitari a l'eix Y: (pas de OA a OA')

y
y
µ x
(1µ)
E E E
Basant-nos en la deformada del punt:

OA
OA (1µ)·OA
OA 1 (1µ)
E E
OB
OB (1µ),OB
OB 1 (1µ)
E E

De la relació d'angles i geometria del triangle OA'B'

1 (1µ)
(1)
OB´

tag OA´B
E
(2) tag
tag/4tag/2

OA´ 4 2 1 tag/4.tag/2
1 (1µ)
E
en ser l'angle petit podem escriure tag /2 = /2 en (2)
1tag /2 1/2

<(2)
1 1 tag /2 1 /2
1 /E(1µ) 1/2
igualant (1) i (2)
< /2
/E(1µ)
1 /E(1µ) 1 /2
i com que de la distorsió angular sabem que val

/G , tenim que:
E
G
2(1µ)
llavors, coneixent la E i la µ del material, podem trobar la G (mòdul transversal del material)
4.5 Casos pràctics de tensió tallant pura
La tensió tallant pura, a la pràctica, només es dóna en torsió uniforme (capítol 8) i en determinades
seccions de les bigues sotmeses a flexió simple (capítol 5).
Exemples:
Torsió uniforme Flexió simple (en els suports en què només hi ha Q i el Mf

val zero, o en la fibra neutra)
Fig 4.6.

4.6 Valors de tensió tallant admissible o de treball per diferents materials constructius
Els materials que treballen bé a tracció i compressió, treballen bé a tensió tangencial
Formigó: (segons la instrucció del formigó)

h = 0,5h essent h (tensió normal de treball a compressió)
* * *
Acer: en perfils a* = a*/3 (vegeu l'exercici 5.7)

a* (tensió normal de treball de l'acer)
en cargols ordinaris: Resina epoxi:

a = 0,65 a
* *
R = 120 kp/cm²
en cargols calibrats i reblons TR = 250 kp/cm²

a = 0,80 a (vegeu l'exercici 4.1 i 4.3) CR = 800 kp/cm²
* *
*
Fusta: m = 8 kp/cm²
4.7 Treball d'un cargol en unions
Un cargol treballant a tensió tangencial es pot emporta un esforç tallant i un moment flector i podem
trobar la força resultant a què treballa.

Exercici 4.1
En una armadura metàl·lica hi ha una barra sotmesa a tracció i constituïda per dos angulars de 90x90x9
mm, i el conjunt està reblonat a una placa de 20 mm de gruix, tal i com s'indica a la figura. L'enllaç
treballa a 1.300 kg/cm².
Es vol calcular per tallant el nombre de reblons necessaris per a aquesta unió.
El diàmetre dels orificis dels reblons és de 23 mm
ADM 1.040 kg/cm²
En aquests exercicis el diàmetre dels reblons acostuma a ser una dada, ja que a cada angular li correspon
un determinat diàmetre, que ve tabulat en els catàlegs de perfils laminats.
Sútil angular = 2(15,5-2,3·0,9)= 26,86 cm²

secció angular indicada en taules
i com que l'enllaç està treballant a 1.300 kg/cm², veiem que:

a*= F/Su F= 1.300·26,86= 34.918 kg
i sabent que:
F
a
F
34. 918
a
1.040< n
34.918
4
Sroblones 2.n.Srob. .2,3 2 8.632
2.n
4
Es necessiten 4 reblons perquè la de tallant no excedeixi del valor indicat.
Exercici 4.2
Al vèrtex superior de l'estructura de la figura, s'aplica una càrrega vertical de 4.500 kg. Totes les barres
tenen una escairada de 20 x 30 cm². Calculeu el valor mínim de m perquè no es produeixi cisallament de
la secció aa'. El material suporta a tallant 12 kg/cm².

El suport de l'estructura sobre les parets es produeix a través d'una placa que permet el desplaçament
horitzontal de l'estructura.
La força de 4.500 kg es transmet per les barres obliqües de la forma següent:

X = 4500·cos 45( = 2250·2
Y = X = 22502
Veiem que X i Y en arribar a la barra horitzontal es descompon en forces horitzontals i verticals d'igual
valor. Les horitzontals s'equilibren entre elles i les verticals passen a través del suport a la paret.
H= 2250·2·cos 45(= 2250 kg
V= 2250·2·sin 45(= 2250 kg
Per al dimensionament de m només tindrem en compte la força H, que és la que produeix cisallament.

H < 2.250 8 m14,06 cm
AD A 20.m

*
Per a adm adoptem la de 12 kg/cm², i la fem més petita amb un coeficient de seguretat d'1,5.

12
8 Kg/cm 2
adm s 1,5
En cas de no haver introduït el coeficient de seguretat, tindríem una m > 9,30 cm que seria suficient, però
aleshores qualsevol petit augment de càrrega produiria cisallament a la secció aa'.
Exercici 4.3
Determineu el valor mínim del diàmetre del pern d'unió de la placa central amb les dues plaques de
transmissió laterals, en la unió de la figura sotmesa a una força de tracció de 4.000 kg, sabent que tota
la unió és metàl·lica, que la de treball és de 1.600 kg/cm² i que la de treball és de 1.200 kg/cm².
La força que actuarà a les plaques laterals serà la meitat: 2.000 kg.
Com que els perns estaran sotmesos a un esforç de cisallament (tallant), per dimensionar-los aplicarem
la fórmula del tallant pur.
*
F/S 1200 2000 S 1,66cm 2
S
1,66.4
S= d²/4 d

1,46 cm


Flexió pura i flexió simple 117
5 Flexió pura i flexió simple
5.1 Flexió pura. Tipus d'esforç que la produeix
S'esdevé quan només actua un moment flector Mf (el tallant Q ha de ser nul).
Exemples:
Fig. 5.1
5.2 Tensions que apareixen
Tensió normal que en funció de la hipòtesi de Navier, de les equacions de l'estàtica, de la llei de Hooke
i de l'equació de l'elàstica té un valor de:
MF Y MF h/2

i màx. vora
IZ IZ

Fig. 5.2
essent:
= tensió normal (kg/cm²)
-
Mf = moment flector aplicat (kg/cm), si Mf és + +
, si Mf és
h = extrem de la secció (cm)
Iz = moment d'inèrcia respecte a l'eix Z, que és l'eix de flexió i passa pel centre de gravetat (cm4)
Y = distància de la línia neutra al punt on volem trobar la tensió
Demostració de la fórmula de la tensió normal
A causa de la flexió pura es produeix una (tensió normal), de la qual deduirem l'expressió matemàtica
a partir de les hipòtesis següents de la Resistència de Materials:
a) Les seccions planes es mantenen planes després de la deformació i les fibres longitudinals es mantenen
perpendiculars a la secció després de la deformació (postulat de Bernouilli-Navier, que es demostra
experimentalment).
b) Ens movem dintre del camp de la llei de Hooke, és a dir, que existeix proporcionalitat lineal entre
tensió i deformació a compressió i a tracció (ET = EC = E). És el cas de l'acer.
c) Les deformacions són petites comparades amb la longitud inicial de la peça.
d) Es prescindeix del pes propi de la base sinó estariem en flexió simple.
e) Suposem la barra resistent de material homogeni i de secció prismàtica.

Fig. 5.3
Suposem una barra sotmesa a flexió pura, el tros de barra AB degut a la flexió pura es deformarà, i l'eix
geomètric prendrà la forma d'una corba anomenada línia elàstica, que en aquest cas és un arc de
circumferència de centre 0 continguda en el pla de la flexió pura. Així, dues seccions paral·leles 1-1 i 2-2
formen després de la deformació un angle dQ. R = radi de curvatura.
Si considerem l'allargament d'una fibra ab situada a una distància y de la fibra neutra, l'allargament és bb'
i l'allargament unitari és x en la direcció de l'eix x.
bb
x
n1 n2
i per semblança de triangles
bb
x

y
n1 n2 R
R = radi de curvatura
Fig. 5.4
Llavors, veiem que les deformacions seran més grans a mesura que ens allunyem de l'eix de la peça i que
en el seu eix la deformació és nul·la i, per tant, ni s'escurça ni s'allarga, i l'anomenem fibra neutra.
Anàlogament, a mesura que el radi de curvatura augmenta, disminueix la deformació.
Aplicant la llei de Hooke, una vegada coneguda la deformació, podem trobar la tensió ()x).

x = E·x = E·y/R (1) on E és el mòdul d'elasticitat del material de la peça.
Com E/R és fixe, dóna que el diagrama de tensions i deformacions és triangular al només dependre de
y.
Però aquesta expressió és complicada en ser difícil determinar R (radi de curvatura). Ens interessa posar
la tensió en funció del moment flector i per això apliquem les equacions de l'estàtica.
Fig. 5.5
Aplicant Fx = 0 (lleis de l'estàtica) un element ds (diferencial d'àrea) tindrà una força )x·ds i, com que
el conjunt ha d'estar equilibrat per la part superior i inferior, tindrem:
2
M P
Fx
x.ds
0 < P EY ds
E Py ds
0 ; si E g0 <
R R R
y ds
0
(essent aquesta expressió el moment estàtic de la secció respecte a la línia neutra (veure apèndix de
geometria de masses), llavors si val zero implica que la línia neutra és baricèntrica, és a dir, que passa
sempre pel centre de gravetat de la secció)
aplicant MF= 0 (eq. estàtica) amb la força elemental )x·ds respecte a l'eix neutre de la secció, tenim:
dM= )x·ds; i la suma de tots aquests moments ha d'equilibrar l'esforç Mf lligat a la secció.
Fig. 5.6
y2 E E Iz
P P P
E 2
MF
Y.x.ds
ds
Y ds
(2)
R R R
?
moment Iz

MF.Y
de (1) i (2) x
que és la fórmula de Navier-Bernouilli que volíem demostrar.
Iz
1 MF
També de l'equació (2) podem trobar la curvatura
, que servirà per trobar les deformacions a
R E IZ
flexió.
si MF = cte, EI = cte _ R = cte és un cercle la deformada, és el cas de la flexió pura.

Pla neutre: és aquell format pels punts en que la tensió i la deformació són nul.les, la intersecció amb
el pla xy és la fibra neutra i la intersecció amb la secció és la línia neutra.
Fig. 5.7
5.3 Diagrames tensió-deformació
Segons que hem vist en demostrar la fórmula de la flexió:

Per a un moment positiu,
si la secció no és simètrica respecte a l'eix

Z:
Fig. 5.9
Fig. 5.8

Si no és de material homogeni, s'utilitza la secció equivalent.

Cas de fusta i formigó:
Fig. 5.10
deformada de la biga longitudinal:
Fig. 5.11
deformada transversal de la secció:

Aplicant la llei de Poisson: z= -µx
Fig. 5.12
5.4 Posició de la fibra neutra
La fibra neutra, que està constituïda pels punts en els quals la tensió normal és zero, es troba sempre en
el centre de gravetat, és baricèntrica. La seva longitud inicial no varia, tal i com hem vist en demostrar
la fórmula de la flexió.

Fig. 5.13
5.5 Flexió simple. Tipus d'esforç que la produeix
Un moment flector Mf i un tallant Q flexió pura + Q

A la pràctica, aquests esforços es donen en les bigues recolzades sotmeses a un estat normal de càrregues.
Fig. 5.14
5.6 Tensions que es produeixen
MF y MF h/2
Degut al Mf
màx.
igual que passa en la flexió pura, encara que el tallant produeix
IZ IZ
una deformació angular aquesta és de l'ordre del 5% de la de flexió i prescindim d'ella al calcular la tensió
normal:
Q.Me
Degut al Q
b.Iz
essent:
= tensió tallant o tangencial en un punt situat a una distància y de la fibra neutra (kg/cm²)
Me = moment estàtic respecte a la fibra neutra, de l'àrea que hi ha entre el punt considerat i l'extrem
(cm3)
b = base de la secció (cm)
Iz = moment d'inèrcia respecte a la línia neutra(cm4)

Fig. 5.15
Demostració de la fórmula de la tensió tallant o tangencial
L'esforç tallant Q genera dos tipus de tensions tallants:

1- Les tensions tangencials verticals, xy que són les que produeixen fenòmens de tall o cisallament, si
xy > ad .
Fig. 5.16
2- Les tensions rasants yx que són les que produeixen fenòmens de lliscament horitzontal, si yx ad ;
així, en el cas de dues bigues superposades tenim:
Fig. 5.17
Veurem que aquestes tensions tenen sempre el mateix valor absolut xy

yx (per simplificar, en els
exercicis representarem les dues per xy ). Així, si a la biga de la figura aïllem l'element diferencial dx,
dy i li donem un gruix unitari, per simplificar el càlcul tenim que els esforços que actuen són:

Fig. 5.18
prenent moments respecte de B.

dy
(d)dy xy.dy.dx
.dy dy ( yxd yx)dx.dy
2 2
negligint els diferencials de tercer ordre
dy
.dy .dy.dx
.dy dy yx.dx.dy < xy
yx en valor absolut
2 xy 2
Per demostrar el valor de la tensió tangencial buscarem el valor de la tensió rasant yx .
Si en la biga prenem un element diferencial dx tenim:
Fig. 5.19

en ser 1 < 2, cal perquè la fibra BB' estigui equilibrada que apareguin tensions rasants yx horitzontals
i que tinguin el sentit de 1.
A la fibra BB' l'esforç rasant QR valdrà:
QR = F2-F1 = 2·dA -1·dA i entre y1-h1 valdrà:
2h1 2h1 2h1

(MdM) y dA
QR
2.dA 1.dA

Iz
Y1 Y1 Y1
2h1 2h1 2h1 Fig. 5.20

M.y dM.y dM dM
dA
dA
y dA
M
Iz Iz Iz Iz e
Y1 Y1 Y1
essent Me el moment estàtic respecte a la fibra neutra de l'àrea compresa entre y1 i l'extrem h1 (veure
apèndix de geometria de masses.)
Per tal de trobar la tensió rasant yx haurem de dividir per la secció: b dx.
QR
yx

dM Me 1
dM 1 Me
b.dx Iz b.dx dx b.Iz
i, com que sabem que Q = dM/dx (vegeu el capítol 2),
Q.Me
yx
b.Iz
i, com que yx
xy en valor absolut, veiem que:
Q.Me

b.Iz
tal i com volíem demostrar, és l'anomenada fórmula de Jouravski.
5.7 Diagrames tensió-deformació i variació amb la forma de la secció
Fig. 5.21

El diagrama tensió-deformació d'esforços tallants varia amb la secció.
Fig. 5.22
es produeix un salt en canviar la base.
En el cas de seccions circulars les només són verticals en el diàmetre horitzontal, perquè a la resta de
fibres són inclinades. De totes maneres, les considerem verticals ja que això suposa només un error del
5%.
Fig. 5.23
Fig. 5.24
5.8 Càlcul de perfils metàl·lics - Mòdul resistent
Els perfils metàl·lics sotmesos a flexió simple es calculen pel mètode clàssic, és a dir, treballant amb la
tensió en el límit elàstic.

Tipus d'acer per a perfils laminats en calent
( ruptura) (límit elàstic)
A-37 ...........e = 2.400 kg/cm² (actualment ja no s'usa)

A-42 ...........e = 2.600 kg/cm²
A-52 ...........e = 3.600 kg/cm²
(valor igual per a tracció o compressió)
Tensions de treball i càrregues de treball
Per seguretat, les tensions es minoren i les càrregues es majoren
N
S N S
coeficient de majoració de càrregues 1,5 (de vegades 1,3 per a sobrecàrregues)
e
a
a
coeficient de minoració de l'acer (1 o 1,1)
a
* indica tensió o càrrega de treball.
Dimensionament o comprovació d'un perfil

MF
Treballem amb el mòdul resistent a flexió Wx
a

MF.h/2 MF MF MF
màx

Iz Iz/h/2 Wx(mòdul resistent) Wx
Dimensionament
Si la dada és l'acer i sabem el moment flector --- dimensionem el perfil Wx.
Comprovació
Si la dada és el moment i el tipus de perfil --- Comproveu que l'acer treballa per sota de la seva tensió
màxima. És a dir quin coeficient de seguretat tenim i si està per sota del que fixen les normes caldrà
reforçar.

M F S
Wx
< S
a
Els perfils metàl·lics vénen tabulats; Wx és una de les dades.

A més a més, s'ha de comprovar el tallant i que la fletxa no superi un valor de la llum (normalment 1/300
o 1/500).
El tallant en general només es comprova per la fórmula simplificada:
= T*/Sànima

i en cas de ser si > ad s'hauria de recórrer a reforçar l'ànima amb platabandes (vegeu l'exercici 5.7).
Els perfils més usats són els laminats en calent normalitzats que venen tabulats i a més les seccions
següents:
en T ; circular massís i foradat ; quadrat massís foradat
Les pletines que serveixen per formar bigues compostes i bigues armades.
Un altre tipus de biga molt interesant des del punt de vista del rendiment és la biga alveolada o "biga
Boyd"
Taules de perfils metàl·lics més usuals a Espanya







5.9 Càlcul de seccions de formigó armat
En les barres de formigó armat sotmeses a flexió, en ser aquest un material heterogeni, però amb
adherència entre el formigó i l'acer, es recorre al fet que: el formigó absorbeix les tensions de compressió
i les armadures d'acer absorbeix les tensions de tracció i tallant (barres longitudinals per a la tracció i
barres a 45 i estreps per al tallant).
Així, en el cas d'una biga recolzada i una biga en voladís tindríem:
tracció a la part inferior tracció a la part superior
Fig. 5.32
Posició de les armadures:
Fig. 5.33
Al capítol 6 veurem que la col·locació de les armadures segueix la direcció de les isostàtiques de tracció
(vegeu l'exercici 6.5 i 6.6)

Alguns valors de les tensions de treball:

Formigó:
per a una resistència característica KH = 175-200 kg/cm²
compressió h* = 110-130 kg/cm2
tracció h* = 0
* 2
tallant h = 5-6 kg/cm
Acer:
Les tensions de treball dels rodons són les mateixes que les esmentades en referir-nos a perfils metàl·lics.
Les bigues de formigó armat sotmeses a flexió es poden calcular pel métode clàssic del càlcul de
reaccions seguint la resistència de materials o pel métode en ruptura
MÈTODE CLÀSIC O ELÀSTIC
Es treballa amb la secció equivalent

A'

TA
h = cantell útil
R = recobriment (5 cm.)
x = distància de la línia neutra a la vora, es troba prenent moments estàtics de les parts ratllades
n = coeficient d'equivalència del formigó (15)
A = àrea d'armadura traccionada
A' = àrea d'armadura comprimida
Ah = àrea del formigó que treballa a compressió
FCA = força de compressió de l'armadura superior
FTA = força de tracció de l'armadura inferior
FCH = força que s'emporta la reacció útil de formigó
Els moments provocats per FCA, FTA i FCH respecte a la línia neutra és el moment flector de servei.
MÈTODE EN RUPTURA
Es deixa fissurar el formigó traccionat i l'acer cus el formigó fissurat, s'aconsegueix més rendiment de
la reacció.

5.10 Apèndix
ÀREES, CENTRES DE GRAVETAT I MOMENTS D'INÈRCIA DE LES SECCIONS MÉS

USUALS (CONCLUSIONS DE l'ANNEX FINAL DE GEOMETRIA DE MASSES)
Rectangle
A= b·h Iz = 1/12b·h3
Fig. 5.24
si ens demanen respecte a un eix paral·lel, apliquem el teorema d'Steiner
Iz'= Iz + A d²
Fig. 5.25
Triangle
b.h b.h 3
A
I v
2 4
b.h 3 b.h 3
IC de G
Ib
36 12
Fig. 5.26
Cercle massís
d 2 d 4
A
Iz
Id
4 64
( Moment d inèrcia polar )
d 4
Ip
32 Fig. 5.27

Semicercle
4 r
x
3
Fig. 5.28
Cercle buit
( de 4 di 4 )
Iz
Id
64
Fig. 5.29
El·lipse
A
ab
ab 3 ba 3
Iz
Iy
4 4
Fig. 5.30
Una altra forma de trobar els moments d'inèrcia del perfil és restar el moment d'inèrcia de la part ratllada
gris al total del rectangle.
Fig. 5.31
En el cas de perfils metàl·lics normals, aquests valors vénen tabulats, com hem vist a les taules.

Exercici 5.1
Donada la biga adjunta amb l'estat de càrregues que s'indica, determineu en el punt A'de la secció SS'
la tensió normal i indiqueu si la secció serà suficient, sabent que la tensió admissible màxima del material
a tracció i compressió és de 80 kg/cm².
En primer lloc buscarem les reaccions aplicant equacions de l'estàtica:

(1) FV = 0 VA + VD = 4T
(2) Fh = 0 HD = 0
(3) MA = 0 VD·6 = 2·5 + 2·1 VD = 2 T
de l'equació (1) VA = 2 T
llavors els diagrames seran:
Veiem que entre B i C estem en un cas de flexió pura, ja que només actua el moment flector i no hi ha
esforç tallant, per tant la tensió normal coincidirà amb la tensió principal.
Prenent una faceta SS', tenim:

primer trobem la max.(extrems) i després per Tales trobarem la A' per tal de poder comprovar si la
secció és suficient.
MF.h/2 5
extrem

2.10 .15 3
66,6 Kg/cm 2 y80 Kg/cm 2
Iz 1/12.20.30
la secció resistirà, i encara podria ser més petita, tant a tracció com a compressió.
Aplicant Tales, trobem la tensió en A':
extrem A´

A´
33,3 Kg/cm 2 a
15 7,5
Exercici 5.2
Donada la biga adjunta, calculeu en la secció central per l'esquerra les tensions principals en el punt A'
sota de l'ala, suposant que tenim la secció següent:

En primer lloc trobarem les reaccions: per simetria VA = VC que ha de ser igual a la meitat de la càrrega
exterior.
(1) FV = 0 VA + VC = 30 T
(2) MA = 0 VC·60 = 30·30 VC = 15 T
en l'equació (1) VA = 15 T
Els diagrames d'esforços seran:
Veiem que som davant d'un cas de flexió simple ja que tenim en la secció un esforç tallant i un moment
flector.
M.h/2 4,5.105.18
extrems

649 Kg/cm 2
Iz 12465
aplicant Tales, trobem A'

649.17
A´

612 Kg/cm 2
18
Càlcul del moment d'inèrcia per parts:
1 1 3
Itotal
1.3432 1 .1515.1.17,52
12.465 cos4
12 12
(1) (2)
(part (2)) aplicant Steiner.

Trobem el valor més gran de posant la b= 1
Q.Me 15.103.1.15.17,5
A´

315 Kg/cm 2
b.Iz 1.12465
Llavors, en el punt A' tenim:
Aplicant el cercle de Mohr (fórmula empírica), trobem les tensions principals
x x 2
p. màx / mín.
± 2
xy
612 ± 612
3152
2 2 2 2
173 a
T
1.051 a
Llavors veiem que normalment la tensió màxima estaria a l'extrem, i és a partir d'aquest valor que
hauríem de dimensionar l'estructura; però en aquest cas, en haver-hi un salt en el diagrama de tensions
tallants i en ser la biga tan curta, hi intervé molt la tensió tallant, i en compondre la Q amb MF ens dóna
que és molt més gran p sota de l'ala que a l'extrem, essent aquest el punt que hem de comprovar per
dimensionar l'estructura.
Exercici 5.3
Donada la biga de la figura, determineu a la secció més castigada la tensió normal a l'extrem i les tensions
principals en un punt A' que està a 5 cm de la fibra neutra per la part superior.

Primer calcularem les reaccions:
(1) FV = 0 VA + VB = 800+100

(2) Fh = 0 HA = 0 (perquè no hi ha forces horitzontals exteriors)
(3) MA = 0 400·6 + 100·3 + 200·1 = VB·6 + 200·1
VB = 450 kg i si anem a l'equació (1) VA = 450 kg
Moment en C=400·2-450·2=100 kg·m

Moment en el centre = 400·3 - 450·3 + 50·1·1/2 = 125 kg·m
Es tracta de flexió simple perquè hi ha esforç tallant i moment flector. La secció més castigada serà
aquella de major moment, és a dir, els punts A i B en què el moment flector val 200 kg·m.
Per al càlcul de les tensions, dibuixarem el diagrama de tensió-deformació.

M.h/2 200.102.10
vora

30 Kg/cm 2
Iz 1/12.10.203
A' (apliquem Tales) 30

10 A´
15 Kg/cm 2
A´ 5
Q.Me
A´

250.5.10.7,5 3
1,40 Kg/cm 2
b.Iz 10.1/12.10.20
15.1
2
x x
p
2xy
T
mín
2 2
0.12
tensions combinades fórmula composició
Exercici 5.4
Donada la biga en U de la figura, determineu la càrrega màxima P admissible, sabent que les tensions de
treball del material de fosa grisa són de 350 kg/cm² a tracció i 1.400 kg/cm² a compressió.
En primer lloc, buscarem a quina secció són màxims els moments positius i negatius, per la qual cosa
dibuixarem els diagrames.

FV = 0 2P + P = RA + RB RA = 0,75 P
MA = 0 P·5 + 2·P·2 = RB·4 RB = 2,25 P
Diagrames
Les seccions de moment màxim són la secció C (1,5P) i el suport B (1 P).
Càlcul del centre de gravetat de la secció
Y´

M.estàtics respecte eix z (1) (2) (3)

Area (1) (2) (3)
2.(10.2.5)16.2.1
Y´

3,2 cm
2(10.2)16.2
Secció moment 1,5 P
Després apliquem les dues condicions

M .y 2
(1) extrem
F 1400 kp/cm 2 <
1,5.p.10 .6,8
1,6 P < P 875 Kg
Iz 625,6
MF.y 2
(2) extrem
350 < 1,5.p.10 .3,2
0,76.P < P460 Kg
Iz 625,6
per tant, s'imposa la condició (2)
Càlcul Iz
1 1
Iz
Iz(1)Iz(2)Iz(3)
2 .103.210.2.1,82 16.2316.2.2,22
625,6 cm 4
12 12

Secció moment 1P
MF.Y 1.102.6,8
(3) extrem

P.350 Kg/cm 2<
Iz 625,6
<P 350 Kg
MF.Y 1.102.3,2
(4) extrem

1400 Kg/cm 2
Iz 625,6
< P2745 Kg.
Aleshores la condició que imposem és la (3), que és la més petita de totes.
Exercici 5.5
La biga representada és una biga recolzada amb una càrrega uniformement repartida. Trobeu el valor de
b de manera que la tensió de compressió sigui tres vegades més gran que la de tracció.

En primer lloc resoldrem la biga:
Es tracta d'un cas de flexió simple; per tant, la línia neutra del diagrama de tensió-deformació haurà de
passar pel centre de gravetat de la secció. Per tal que es compleixi la condició que ens demanen, la relació
entre la de l'extrem de compressió i la de l'extrem de tracció ha de ser 3.
aplicant Tales:
1

3 12 y´
3.y´ y´
3
y´ 12 y´
i un cop trobada la posició de la fibra neutra i, per tant, del centre de gravetat, aplicant les propietats per
trobar el centre de gravetat, podem aïllar b.

Mest.b´
y´

(2.10).7b.2.1
3
àrea total (2.10)(b.2)
20.72.b
(202.b).31402b
606.b b
20 cm
Exercici 5.6
Es disposa de la secció ròmbica de la figura (1), que treballa a flexió amb una tensió admissible del
material respecte d'aquest esforç de 60 kg/cm².
Determineu:
a) El moment flector que és capaç d'admetre la secció.
b) El moment flector que podem admetre si fem un tall a les puntes, tal com s'indica a la figura (2).
c) Compareu el rendiment d'ambdues seccions si el definim com el quocient entre el moment flector que
admet la secció i la seva àrea.

Característiques geomètriques d'un triangle:

b.h b.h 3
àrea
Izg
2 36
b.h 3
Izo
12
Càlcul de la primera secció (secció 1)

25.50
àrea

625 cm 2
2
bh 3
I z
2
65.104,17cm 4
12
Després, sabent la tensió màxima admissible, que és de 60 kg/cm², podrem aïllar el moment admissible.
M.h/2 .I
adm <Madm adm z
156.250 Kg.cm
Iz 25
Llavors, el moment admissible és de 156.250 kg·cm
Càlcul de la segona secció (secció 2)
área = 625-2(3.3/2)= 616 cm².

1 1
I z
3.443 4 11.223
60.338,67 cm 4
12 12
Iz.adm 60.338,67.60
Madm.

164.560 Kg.cm
h/2 22
Comparació de les seccions:
En contra del que sembla, la segona secció admet un moment flector més gran, i la seva àrea és més
petita, per la qual cosa té major rendiment.
Rendiment = 156250 Kg.cm / 625 = 250
Rendiment = 164560 Kg.cm / 616 cm²=267,14
(R2)/(R1) = 267,14 / 250 = 1,069
Exercici 5.7
Volem dimensionar un biga simplement recolzada, de 7 m de llum, sobre la qual se situa una càrrega
repartida uniformement de 10 t/ml, resultat de trobar les càrregues externes, (concàrregues i
sobrecàrregues per la N.B.A.E. sobre accions gravitatòries), amb un I.P.N. d'acer A-37 amb un límit
elàstic e = 2.400 kg/cm². No es té en compte la condició de limitació de fletxa.
Càlcul de les reaccions:
F V = 0
VA + VB = 70 T VA = 35 T
MA = 0 VB·7 = 70·3,5 VB = 35 T

Dimensionament a flexió
M.h/2
a
essent Iz/h/2
Wx (módul resistent)
Iz
M (treball)
Ms
61,25·1,5
a (tensions de treball)
a/a
2400/1
2.400
a coeficient de minoració; seguretat de l'acer

s coeficient de seguretat de càrregues
M 61,25.105.1,5
utilitzant I.P.N. de A-37 Wx

3.540 cm 2
2.400
a
Anem a les taules del promptuari de perfils metàl·lics i veiem que amb I.P.N.-55 té un mòdul resistent
de 3.610 > 3.540, que és suficient. En cas que el cantell sigui excessiu, podríem utilitzar també dos
I.P.N-45 que tenen un mòdul resistent superior a 3.540 cm². 4080 > 3540, però veiem que això augmenta
molt la secció.
Comprovació a tallant
Ho farem en els suports on el tallant val 35 t.

a
T
35.1000.1,5
413 Kg/cm 2 < 1.387 Kg/cm 2
Sànima 44,5.1,9

a
a

2.400
1.387
3 1,73
Llavors, la secció també resistirà a tallant, sinó col.locaríem placabandes per augmentar la secció de
l'ànima.
Faltaria comprovar les condicions de fletxa màxima admissible.

Exercici 5.8
Donada la biga d'una coberta de 20 m de llum, recolzada simplement en els seus extrems i sotmesa a una
sobrecàrrega de 200 kg/ml, trobeu les tensions de tracció i de compressió màximes i el tallant, i indiqueu
a quina secció de la biga es troben. El pes de la biga i la coberta s'inclou a la sobrecàrrega.
En primer lloc, trobem les reaccions: ho fem per simetria de la biga i fem els diagrames d'esforços.
Característiques geomètriques de la secció que ens donen:
Centre de gravetat:

M estàtics respecte Zo
2(10.40.20)40.10.5
15
àrea total 2(40.10)40.10
Les tensions normals de tracció i compressió màximes es troben al centre de la biga, on el moment flector
és màxim i la màxima tensió tangencial es troba en els suports, on és màxim el tallant.
compr.centre(extrem) <
M.y
10.10 .25
147 Kg/cm 2 a
5
Iz 170.000

5
tracció centre (extrem) =
M.y´
10.10 .15
88,2 Kg/cm 2a
Iz 170.000
Q.Me 2.103.2.25.10.12,5
tallant en el suport (c.d.g.)

3,67 Kg/cm 2
b.Iz 2.10.170.000
Càlcul del Iz respecte del centre de gravetat
1 1
I z
60.10360.10.102 2 10.30330.10.102
170.000cm 4
12 12
Diagrames de tensions
Exercici 5.9
Ordena les reaccions següents formades per 4 platines iguals segons la resistència a tensió normal i tensió
tangencial de flexió.
a de flexió A=B millor que C=D i aquestes millor que E

a - de flexió C=D millor que A=B i aquestes millor que E

Tensions combinades. Cercle de Mohr 155
6 Tensions combinades. Cercle de Mohr
6.1 Utilitat del cercle de Mohr
El cercle o circumferència de Mohr és un mètode gràfic donat un punt d'una faceta diferencial sotmesa
a un estat tensional per: combinar tensions normals i tensions tallants , per trobar les tensions
principals i les seves direccions, i per trobar les tensions en qualsevol direcció.
Sempre considerem que estem treballant en el pla i, per tant, estarem en un cas de tensió bidimensional
amb x, y i xy .
Fig. 6.1
Així, un punt A d'una faceta dx, si suposem que està sotmès a l'estat tensional de la figura, per a un pla
que forma un angle , tindrà les tensions següents:
Fig. 6.2 Estat tensional Fig. 6.3 Pla que forma un angle amb l'eix x

6.2 Tensions principals
Les tensions principals són aquelles en les quals es compleix que les tensions normals () són màximes
i mínimes, i no hi ha tensió tangencial ( ). Els plans que tenen aquestes tensions s'anomenen plans
principals.
6.3 Criteri de signes i traçat del cercle de Mohr
Es consideren + les de tracció i - les de compressió i es col·loquen a l'eix d'abscisses. Pel que fa a les
són les produïdes per un tallant vertical * i es col·loquen a la part superior de l'eix d'ordenades; les
són produïdes per un tallant vertical * i es col·loquen a la part inferior de l'eix d'ordenades.
Sempre que la tensió tangencial vertical tingui un signe, la tensió rasant tindrà l'oposat perquè els parells
que es produeixen s'equilibrin tal com hem indicat en parlar de la tensió tallant pura, xy
yx , però de
diferent signe.
Ara traçarem el cercle de Mohr del punt A, que té l'estat tensional que abans hem indicat.
Fig. 6.4
Per determinar els plans de les tensions principals i la tensió en una direcció qualsevol que ens interessi,
introduïm el concepte de pol de plans.

6.4 Pol de plans
El definim com un punt únic de la superfície del cercle de Mohr tal que qualsevol recta que passi per ell
i talli el cercle de Mohr un altre cop, el punt on el talla ens defineix una i una que són els valors que
es produeixen en el pla representat per aquesta recta.
Fig. 6.5
Aplicant l'invers de la definició i tenint en compte les propietats del cercle de Mohr, trobem la posició
del pol de plans que sempre és únic. És a dir, traçant en l'exemple anterior una recta paral·lela a l'eix
d'ordenades pel punt ( x , xy ) o paral·lela a l'eix d'abcisses pel punt ( y , xy ) l'altre punt on talla el cercle
de Mohr és el pol de plans.
Tensions principals
Fig. 6.6
L'oposat al centre del cercle de Mohr és el pol de direccions, i ens dóna les direccions principals.
6.5 Fórmules analítiques del cercle de Mohr
Tensions en un pla inclinat que formi un angle en funció de x, y, xy i l'angle .
x y x y

cos 2sin 2. xy
2 2
x y x y
90
cos 2 xy sin 2
2 2
Fig. 6.7
1 (x y).sin 2 xy.cos 2
2

Fig. 6.8
Tensions principals en funció de x, y, xy
x y x y
2
OB = OC + CB < p màx.
2
xy
2 2
x y
2
CB
radi cercle
xy
2
2
x y x y
2
OA = OC - CA < p mín
2
xy
2 2
Direcció de les tensions principals, plans principals:
TAG 2 p
ED
<
EC TAG 2p
xy
x y
2
Tensió tallant màxima:
x y
2

xy
2
2

Direcció de la tensió tallant màxima:

x y
2
TAG 2c
xy
(A l'exercici 6.2 apliquem el mètode gràfic del Cercle de Mohr i després ho comprovem amb les fórmules
analítiques.)
6.6 Línies isostàtiques
Són aquelles que són tangents a les direccions principals a cada punt. Ens indiquen, a manera de
radiografia, com està treballant la secció i, en el cas de les isostàtiques de tracció ens indiquen com hauria
d'armar-se una peça de formigó.
Isostàtiques en el cas de compressió
Isostàtiques a flexió
veure exercicis 6.5 i 6.6

Exercici 6.1
Donada l'estructura representada AB, determineu les tensions en el punt C en un pla que forma 45( amb
el pla horitzontal.
secció = 10 cm²
FV = 0 < VB = 10 T
esforç en C = axial de 10 T a
tensió en C en el pla horitzontal:
10 # 103
h

1000 kg/cm 2
10
Per trobar les tensions en el pla a 45(, ho fem analíticament i gràficament mitjançant el cercle de Mohr
i el concepte de pol de plans.
1. Analíticament
L'àrea d'un pla a 45( val:
A45 = A/cos 45( = 10·2 cm²

10.103 10.000 1000

45

Kg/cm 2
A45 10. 2 2
1000 2
45
45.cos 45(

500 kg/cm 2a
2 2
45
45.sen 45(
1000 2
500 kg/cm 2 a

2 2
En un punt diferencial C a 45( tenim:
hem suposat, ja que és un punt, que la tensió és un

vector puntual.
2. Gràficament
Mitjançant el cercle de Mohr a C i el concepte de pol de plans.
Tracem el cercle de Mohr a C; per al pla (1) tenim el punt (-1000,0) i per al pla (2) el (0,0). Traçant unes
paral·leles per aquests punts a les direccions (1) i (2) l'altre punt on talla el cercle de Mohr és el pol de
plans.
Pel pol de plans tracem unes paral·leles a 45( i on talla al cercle de Mohr ens dóna la 45 i la 45 , que són
500 kg/cm² en ambdós casos.

Fórmules analítiques del cercle de Mohr per trobar les tensions en un pla qualsevol (en aquest cas 45).
x y x y
45
cos 2 xy.sen 2
2 2
1000
45
1000 cos 2700
500 kg/cm 2
2 2
45
1 (x y)sen 2 xy.cos 2
1 100 sen.2700
500 kg/cm 2
2 2 2
essent l'angle on volem trobar les tensions, pres en sentit antihorari i començant de zero. La x, la y
i x i y les tensions en el p.h. i vertical que sabem.
Veiem que els valors són els mateixos.
Exercici 6.2
En el diferencial de punt sotmès a l'estat tensional de la figura, determineu les tensions principals i les
seves direccions, així com les tensions tallants màximes i les seves direccions.
xy = 560
x = 840 kg/cm²
y = 1050 kg/cm²
Ho resoldrem gràficament mitjançant el cercle de Mohr i després comprovarem els resultats mitjançant
les fórmules analítiques.

Gràficament
Traçat del cercle de Mohr. Càlcul del pol de plans i mesura dels valors a escala en el cercle.
Faceta amb les tensions principals:
Faceta amb les màximes:

Comprovació amb les fórmules analítiques del cercle de Mohr
1
màx
(xy)
1
.( )2
2
xy <
2 2 x y
1 1
màx
(8401050) (840 1050)2 5602
1.515kg/cm 2
2 2
mín
1
( )
1
( ) 2
2
xy <
2 x y 2 x y
1 1
mín
(8401050) (840·1050)2 5602
375Kg/cm 2
2 2
Direccions dels plans principals
L'angle que forma amb els eixos x i y els plans principals val:
560
tag.2p
xy

5,33
x y 1
(840 1050)
2 2
2p
79(24 i 259(24 llavors p
39(42 i 129(42
Tensions tallants màximes:
x y 1 2

± 2xy
. (840 1050) 5002
±570kg/cm 2
2 2
Direccions de tensions tallants màximes
L'angle entre el planol x i y i els de tensions tallants màximes ve donat per:

x y
2
tag 2c

0,188; 2 c
169(24 i 349(24

xy
c
84(42;174(42
Veiem que els resultats coincideixen, però, evidentment, és molt més pràctic fer-ho gràficament.

Exercici 6.3
En el pilar representat, en el pla AA' que forma 30 amb l'horitzontal, la tensió normal no ha d'excedir
de 30 kg/cm² i la tensió tangencial, de 7 kg/cm². Determineu el valor de la màxima càrrega centrada P.
Sobre el pla horitzontal tindrem una tensió normal de compressió de valor n = P/100.
Si considerem un punt infinitesimal veiem que la n en el pla horitzontal equival a 30 i 30 en un pla que
formi 30, però com que el punt seria el mateix, veuríem que el cercle de Mohr és el mateix, així podrem
establir les següents relacions geomètriques en el cercle:
Traçant una recta pel pol de plans que formi 30, el punt on talla el cercle de Mohr ens dóna les tensions
en un pla que forma 30 amb l'horitzontal (30i 30) .
En el triangle rectangle ABC el catet a = hipotenusa·cos 30, essent la hipotenusa P/100.

P P 3
a
.cos 30
.
100 100 2
En el triangle rectangle A' B C podem trobar, si sabem el valor de la hipotenusa a, els valors dels catets,
que serien (30i 30) i d'aquestes desigualtats trobem la P.
P 3 P 3 3 p·3
30
· · cos 30
· ·
30 < P
4000 kg.
100 2 100 2 2 400
30
P · 3 · sen 30(
P · 3 · 1
p· 3 { P
1.618 kg
100 2 100 2 2 400
És a dir, que hauríem d'escollir la P més desfavorable, que és la de 1.618.
Exercici 6.4
A l'estany d'aigua representat a la figura, contingut per la paret AB, articulat amb A, i sostingut pel puntal
CD perpendicular a aquesta paret, i sabent que la resultant de l'empenta hidrostàtica actua a L, punt mitjà
de AC, i val 10 T, calculeu les tensions en un pla horitzontal que passi pel punt M.
El puntal CD no pandeixa, està articulat amb C a AB i la seva secció és de 10 cm².
Per poder resoldre l'estructura la col.loquem de manera que poguem treballar amb forces verticals i
horitzontals.

(1) FV = 0 < VA + VD = 10 T de (3) tenim VA = 5 T

(2) Fh = 0 < HA = HD de (4) tenim HA = 0
(3) MA = 0 < VD 2 + HD 2 = 10 1 de (4) tenim VD = 5T
(4) MC = 0 < H D 2 = 0 HD = 0
ròtula dreta
Aleshores, veiem que l'esforç a la secció M és:

N = 5T a ; Q =0, MF = 0;
llavors, la tensió normal al punt M serà =(5.103)/10=500 Kg/cm² per al pla en la direcció de CD. Es
tracta de determinar pel cercle de Mohr les tensions que actuen en el pla horitzontal. Per això, utilitzarem
el concepte de pol de plans.
Pel pol de plans tracem una paral·lela al pla que volem trobar, en aquest cas és l'horitzontal, i on talla el
cercle de Mohr, que és el pol de plans, ens indica la i la per a aquesta direcció.
Faceta de M segons el p.h.

Exercici 6.5
Les línies isostàtiques en una biga simplement recolzada, amb una càrrega uniformement repartida q, són
com les de la figura. Indiqueu i justifiqueu quina és la direcció que tenen en un punt pròxim al suport,
com es tallen entre sí, com tallen la fibra neutra i com són en els extrems de la secció.
Les línies isostàtiques són les tangents a les direccions principals en cada punt. Per això, per determinar
la seva direcció i justificar-la hem de basar-nos en el concepte del cercle de Mohr que ens dóna les
direccions principals, i en els diagrames de tensió-deformació per a la flexió simple.
Càlcul de la direcció en un punt pròxim al suport
Si agafem un punt pròxim al suport A, trobem que (tensió normal) és funció del Mf
M ·h/2 Q.Me

F i que la és funció del Q
i com que al punt A, molt pròxim al suport, el Mf 0,
Iz b.Iz
veiem que només hi haurà i que la = 0.

Llavors les direccions principals seran, pel cercle de Mohr, les que formin 45 amb l'eix x i y, i, per tant,
les isostàtiques també formaran 45 en els suports.
Com es tallen entre si: evidentment, com que són les tangents a les direccions principals i aquestes es
tallen sempre a 90, les isostàtiques també s'hauran de tallar a 90.
Com tallen la fibra neutra: veiem que els diagrames de tensió-deformació a la fibra neutra són com
s'indica a la figura. Aleshores,la = 0 i només hi haurà , i així estarem en el cas del cercle de Mohr
anterior només amb , en el qual les direccions principals i, per tant, les isostàtiques són a 45 a la fibra
neutra.
Com són als extrems de la barra: segons el diagrama de tensió-deformació, veiem que només hi ha
i que la val zero. Així, un punt qualsevol (B) tindrà estat tensional i cercle de Mohr.
Veiem que les direccions principals són a 0 i 90, i el mateix passarà amb les isostàtiques.
Exercici 6.6
Les línies isostàtiques en una biga en voladís amb una càrrega puntual P en un extrem són com s'indica

a la figura.
Indiqueu i justifiqueu quina direcció tenen en un punt pròxim a l'extrem del voladís, com es tallen entre
si, com tallen la fibra neutra i com són als extrems de la secció.
Com en el cas de la biga recolzada, ho justificarem basant-nos en el cercle de Mohr i en els diagrames
de tensió-deformació de la biga sotmesa a flexió simple.
Càlcul de la direcció en un punt pròxim a l'extrem del voladís
En un punt pròxim a l'extrem (A), ens trobem que , que és funció del Mf perquè aquest val zero, serà
també zero. Per això només hi haurà , que és funció del Q.
Pel cercle de Mohr trobaríem el pla de direccions principals. Els plans de direccions principals formen
45; aleshores, les isostàtiques, que són les tangents a les direccions principals en cada punt, també
formaran 45 a l'extrem del voladís.
Com es tallen entre si: a 90 perquè és tangent a les direccions principals, que sempre formen 90.
Com tallen la fibra neutra: basant-nos en els diagrames de tensió-deformació, a la fibra neutra veiem

que, com indica la figura, la = 0 i només hi ha , aleshores veiem que estem en el cas del cercle de
Mohr anterior només amb , i on les direccions principals i, per tant, les isostàtiques són a 45.
Com es tallen a l'extrem de les barres: basant-nos també en el diagrama de tensió-deformació, veiem
que només hi ha i que la = 0. Llavors, un punt qualsevol (B) tindria d'estat tensional i el cercle de
Mohr seria:
Veiem que són a 0 i 90, i el mateix passa amb les isostàtiques.

Flexió composta i flexió dissimètrica 173
7 Flexió composta i flexió dissimètrica
7.1 Flexió composta. Tipus d'esforços que la produeixen
És una flexió simple (Mf i Q) més un esforç axial (N), que pot ser de tracció o compressió.
En la pràctica, es produeix en pilars o fonaments amb càrrega excèntrica, en murs de contenció de terres
i en el cas general d'un element de pòrtic, aïllat pel nus que té un N, Q, i Mf.
Casos pràctics de flexió composta:
Fig. 7.1
MF h / 2
Degut al Mf M F
IZ

N
Degut al N N
S
MF·h/2 N
total
± M ± N
± ±
f
Iz S
Q.Me
Degut al Q
b.Iz
essent:
T = tensió normal total (kg/cm²)
Mf = moment flector (kg·cm)
N = axial (kg)
Q = tallant (kg)
h = cantell eix de flexió (cm)
b = base (cm)
S = secció del pilar (cm²)
Me = moment estàtic de l'àrea des
del punt considerat fins al
marge, respecte de la fibra
neutra (cm3).
Fig. 7.2
7.3 Diagrama de tensió-deformació
Cas del pilar de la figura
Fig. 7.3

en compondre'ls algebraicament pot passar
Fig. 7.4
7.4 Posició de la fibra neutra F.N.
La trobem en igualar = 0.
Equació de la fibra neutra:
MFY N

0
± ± (paral·lela a l'eix z)
Iz S
Continua essent vertical, però ja no passa pel centre de gravetat de la secció, es desplaça cap a la part
dreta o esquerra i pot sortir fins i tot de la secció, tal com passa amb la tracció-compressió composta on
totes les tensions són del mateix signe.
7.5 Nucli central
Es denomina nucli central d'una secció la zona de la secció delimitada pels punts en què, en aplicar una
càrrega en una direcció, per exemple de compressió, totes les tensions que apareixen a la secció en
direcció normal són del mateix signe de compressió.

Si la càrrega o la força s'aplica al marge del nucli central, la fibra neutra és tangent al perímetre i, si
s'aplica a dins del nucli central, la fibra neutra està fora de la secció.
Per al càlcul de la posició del nucli central, s'utilitza la propietat que diu que si la força està aplicada en
el seu marge, la tensió és nul·la al perímetre.
NMF
0
N N·e·a/2
0 < e
a
(a·b) Iz 6
d'aquí aïllaríem e i es trobaria la

posició del nucli central.
Fig. 7.5
Per al cas del rectangle, si la càrrega està a l'eix Y, e = a/6 i si estigués a l'eix Z, e = b/6.
Posició del nucli central per a seccions més usuals
Fig. 7.6
Utilitat del nucli central

En el cas que el material no resisteixi a tracció (maó, pedra, formigó en massa) és fonamental que les
forces passin pel nucli central. S'utilitza per calcular murs de contenció o pilars que no resisteixen a
tracció.

7.6 Càlcul dels murs de contenció
Per al dimensionament o la comprovació de murs que hagin de resistir l'empenta del terreny o de l'aigua
s'ha de complir:
1. Tensions
Que la tensió admissible del material sigui més gran que les tensions a tracció i a compressió que actuen
a la base del mur.
En el cas que el material no resisteixi a tracció, s'ha de complir que la resultant R a la base del mur dels
pesos P i de l'empenta activa del terreny E ha de passar per l'extrem del nucli central (en el cas de no
admetre fissures per tracció, vegeu els exercicis 7.8, 7.9 i 7.10).
h 2
En el cas de l'aigua, l'empenta activa és E = , = densitat de l'aigua.
2
Fig. 7.7
2. Estabilitat a la bolcada
S'ha de complir que el moment estabilitzador (produït pels pesos respecte al punt B') sigui més gran que
el moment bolcador (produït per les empentes respecte al punt B').
M.ESTABILITZADOR

M.BOLCADOR

Fig. 7.8

2 , coeficient d'estabilitat al bolc
3. Estabilitat al lliscament
p.f
S'ha de complir que: n
n 1,5
E
P = resultant vertical de pesos que actuen a la base del mur
E = resultant horitzontal d'empentes que actuen a la base del mur
f = coeficient de fregament entre el mur i el terreny o els fonaments
7.7 El pretesat com a aplicació de la flexió composta
(Vegeu l'exercici 7.12)
7.8 Flexió simple dissimètrica o esbiaixada. Tipus d'esforç que la produeix
Es produeix en el cas que hi hagi un Q i Mf en plans diferents als principals. Es pot descompondre en Q
i Mf en els dos plans principals. Mxy, Mxz, Qxy, Qxz. En la pràctica apareix molt correntment en les
corretges de cobertes de naus inclinades.
Fig. 7.9
on . és l'angle de la inclinació de la coberta.

Mxy.y
Degut al MFxy: MF
xy
Iz
Mxz.z
Degut al MFxz: MF
xz
Iy
Qxy.Mez
Degut al Qxy : Qxy
Fig. 7.10
b.Iz
Qxz.Mey
Degut al Qxz : Qxz
h.Iy
7.10 Composició de les tensions i el diagrama de tensió-deformació
MFxy.y MFxz.z
total
±M Fxy±MFxz< total
± ±
Iz Iy
Les només es poden compondre vectorialment.
Per a una secció com la de la figura:
deformació de facetes diferencials
Fig. 7.11

7.11 Posició de la línia neutra
La trobem igualant = 0.
L'equació de la línia neutra és:
Mxy.y Mxz.z

0
± ±
Iz Iy
La fibra neutra passa pel centre de gravetat, però s'inclina. És una recta del tipus y = m.x
7.12 Flexió composta dissimètrica o esbiaixada. Tipus d'esforç que la produeix
Es tracta de flexió simple dissimètrica (Mxy, Mxz, Qxy, Qxz) + Axial N.

En la pràctica, apareix en els pilars amb càrrega excèntrica respecte als dos eixos principals.
Mxy = N· ey
Mxz = N· ez
Fig. 7.12

7.13 Tensions que produeix
Mxy.y
Degut al Mxy: M
xy
Iz
Mxz.z
Degut al Mxz: M
xz
Iy
N
Degut al N : N
7.14 Composició de tensions i diagrama de tensió-deformació
Mxy.Y Mxz.Z N
total
±MFxy±M Fxz±N
± ± ±
Iz Iy S
Per a una secció com la de la figura:
Fig. 7.13
7.15 Posició de la línia neutra
Es troba igualant = 0 . És inclinada i no passa pel centre de gravetat.

M .Y M .z N

0
± xy ± xz ±
Iz Iy S
7.16 Nucli central
És vàlid tot el que s'ha explicat per a la flexió composta.

Exercici 7.1
A l'estructura representada, determineu els diagrames d'esforços, les tensions normals i tangencials al punt
A' de la secció SS' i les tensions i les direccions principals al punt A'.
(1) FV = 0 VA = VC de (3) VA = 5 T
(2) Fh = 0 HA = 5 T
(3) MA = 0 VC · 3 = 5·3 < VC = 5 T
Descomposició de les forces de la barra BC

Esforços a la secció SS'
Càlcul de les tensions a A'
5
M
M.h/2
7,5·10 ·15
250kg/cm 2
F extrem
Iz 1
·20·303
12
A
aplicant Tales trobem el A ;

7,5 A
125kg/cm 2

250 15
5.103
N

8,3kg/cm 2
20·30
A total
NMF
1258,3
133,3kg/cm 2 a

Q·Mes. 5.103·7,5·20·11,25
A

9,3kg/cm 2
b.Iz 20·.1/12·20·303
Composició de i per trobar les tensions principals i les direccions principals mitjançant el cercle de
Mohr.

Cercle de Mohr:
2 2
màx / mín
± 2
133 ± 133
9,32
133,94 / 0,64
2 2 2 2
Exercici 7.2
A l'estructura representada, determineu els diagrames d'esforços, la tensió normal i tangencial al punt A'
de la secció SS' i les tensions i les direccions principals en aquest punt A'.

Càlcul de les reaccions
(1) FV = 0 V1 = V2 d'equació (3) V1 = 2

(2) Fh = 0 8 = H1
(3) M1 = 0 V2·8 = 16 V2 = 2T
Càlcul dels diagrames
M3 = 84 - 82 = 16 mT
MSS' = 82 - 41 = 12 mT

La girem:
Càlcul de les tensions en els diagrames de tensió-deformació
2·103 5
N

3,3kg/cm 2 MF(extrem)
12.10 .15 3
400kg/cm 2
20·30 1/12·.20·30

Per trobar MfA' apliquem Tales < MfA'= 200 kg/cm²

total A
2003,3
196,3kg/cm 2a

3
A
4.10 ·20·7,5·11,25
3

7,5kg/cm 2
20·1/12·20·30
Per trobar les tensions principals al punt A', compondrem per mitjà del cercle de Mohr
màx / mín
± ( )2 2
197 ± ( 197 )2 7,52
0,3 / 197,3
2 2 2 2

Exercici 7.3
A l'estructura representada, determineu els diagrames d'esforços, la tensió normal i tangencial al punt A'
de la secció SS' i les tensions i les direccions principals en aquest punt A'.
(1) FV = 0 VA + VC = 2·4 + 4 de l'equació (3) VA = 6 T

(2) Fh = 0 HC = 0
(3) MA = 0 VC 4 = 8·2 + 4·2 VC = 6 T
Descomposició de forces a les barres inclinades
Per simetria la mateixa descomposició a la barra BC:

Diagrames
Càlcul de les tensions a A'

5
M.h/2
MF(extrem)

5.10 .15 3
111kg/cm 2
Iz 1/12.30.30
N 4· 2/2·103
N

3kg/cm 2
S 30·30
Aplicant Tales, trobem la del moment flector a A'

A 7,5

A
55,5kg/cm 2
111 15
Atotal
55,53
58,5kg/cm 2
Q.Me 4· 2/2.103·7,5·30·11,25

QA

3,5kg/cm 2
b.Iz 1/12·30·303·30

Composició de les tensions en el cercle de Mohr:

58,5 58,5 2
màx / mín
± ( ) 3,52
0,15 / 58,65
2 2
Exercici 7.4
A l'estructura representada, determineu:

a) els diagrames d'esforços;
b) les tensions normals i tangencials al punt A' de la secció SS';
c) les tensions principals i les seves direccions a A';
d) la tensió en un pla horitzontal que passi per A' de la secció SS'.

(1) FV = 0 VA = 6T
(2) Fh = 0 HA = 2T
(3) MA = 0 MA = 2·5 + 4 + 2·1,05 - 2·2·1 = 11 mt
Descomposició de les forces a la barra inclinada
Diagrames
Equilibri en el nus C
NSS' = 2 a, QSS' = 2 a, MFSS' = 1

N
5
N

0,94kg/cm 2 MF
M.h/2
1.10 .25 5
8 kg/cm 2
S 50·30 Iz 1/12.30.50
8
per Tales
25 A
4,8kg/cm 2

A 15
O.Me 3
A

2.10 (10.30.20)
0,9kg/cm 2
b.Iz 3
30.1/12.30.50
total A
0,944,8
5,74kg/cm 2
A
0,9kg/cm 2
Cercle de Mohr

màx / mím
5,74 ± ( 5,74 )2 0,92
0,14 / 5,87
2 2
Es traça una recta pel pol que formi 45( amb l'eix XY i s'amida la seva magnitud real.
Exercici 7.5
A l'estructura representada, determineu els diagrames d'esforços, la tensió normal i tangencial al punt N
de la secció SS', les tensions principals en aquest punt N i les tensions en un pla horitzontal que passi per
N a la secció SS'.
(1) FV = 0 VA + VB = 5 T de (3) VA = 8,75 T

(2) Fh = 0 HA + HB = 3·4 de (4) HA = 9 T
(3) MA = 0 VB·4+4·3·2-2-HB·4+5·1 = 0 de (4) VB = -3,75 T (a l'inrevés del que s'havia suposat)
(4) Mròtula dreta HB·2 = 3·2·1 < HB = 3 T

Càlcul de diagrames i descomposició de forces en una barra inclinada
Diagrames
A la secció SS'
N = 5,252/2 = 3,71

Q = 12,752/2 = 9,01
Mf = 5,625
Càlcul de les tensions a punt N
Mf.y 5
M E

5,625.10 .103
105,4kg/cm 2
Iz 2(1/12.40.20 )

N 3,71·103
N

4,63kg/cm 2
S 20. 2)2
Q.Me 9,01.103·100·(13,3)
Q

11,23kg/cm 2
b.Iz 20·2(1/12·40·20 3
Càlcul de les tensions principals al punt N. Cercle de Mohr
màx / mín
110 ± ( 110 )2 11,232
1,1 / 111,1
2 2
Per trobar les tensions en un pla horitzontal, es traça una recta que formi 45 amb l'eix X i Y, i s'amiden
les magnituds reals.
Exercici 7.6
A l'estructura representada, determineu els diagrames d'esforços, les tensions normals i tangencials al punt
A' de la secció SS', les tensions i les direccions principals en aquest punt A' i la posició de la fibra neutra
a la secció SS'.

Apliquem les equacions de l'estàtica:
(1) FV = 0 VA + VE = 5 T de (3) VA = 4 T

(2) Fh = 0 HE = HA de (4) HA = 8,75 T
(3) Mrot. = 0 VE·2 = 2·1 VE = 1 T
(4) MA = 0 8+2+HE·2-27,5 = 0 HE = 8,75 T
Descomposició de forces a la barra inclinada
Diagrames

MB = 4·1,5 - 8,75·1,5 = 7,125 mT

MC = 8,75 + 5·2,5 - 5 = 16,250 mT
MSS' = 4·2 - 8,75·2-2 = 11,5 mT
Càlcul de tensions. Diagrama de tensió-deformació

N 9,01·103 5
N

6kg/cm 2 MF(extrem)
11,5·10 ·25
92
S 50·50 1/12·30·50
92·15
A

55,2kg/cm 2
25
Aplicant Tales
A total
55,2 6
49,2kg/cm 2

Posició de la fibra neutra

92 25 6,25

y

1,6cm
6 y 92
Q·Me 3,35·103·30·10·20
A

2.14kg/cm 2
b.Iz 30·1/12·30·503

Càlcul de tensions i direccions principals. Cercle de Mohr

màx / mín
± ( )2 2

49,2 ± ( 49,2 )2 2,42
49,3 kg/cm 2 / 0,1 kg/cm 2
2 2 2 2
Exercici 7.7
Determineu els diagrames d'esforços de l'estructura adjunta, les tensions normals i tangencials al punt A'
de la secció SS, les tensions i les direccions principals en aquest punt A, i la posició de la fibra neutra a
la secció SS'.

(1) Fv = 0 VA + VE = 8+4 (3) < VA = 1,5 T

(2) Fh = 0 HE = 6 T
(3) MA = 0 VE 4-4·2-8·2-6·2-6 = 0 < VE = 10,5 T
Descomposició de forces en la barra inclinada

Diagrames
En la secció SS':
N= 15,5¹2/2 T = 10,9 T
Q= 3,5¹2/2 T = 2,46 T
Mf = 28 mT
Càlcul de les tensions en el punt A'
MF # h/2 4
ME vora

28 # 10 # 20 3
350 kg/cm 2
IZ 1/12 # 30 # 40
aplicant Tales
350 10,9 # 103

20 A
87,5 kg/cm 2
N

9,1 kg/cm 2
A 5 40 # 30
total A
87,3 9,1
78,4 kg/cm 2
a tracció

3
A
2,46 10 30 15 12,5
3

2,92 kg/cm 2
30 1/12 30 40
Per fer el càlcul de les tensions i les direccions principals apliquem el cercle de Mohr.
78,4 78,4 2
màx / mín
± ( ) 2,922
78,5 / 0,1
2 2
Càlcul de la fibra neutra
350 20

9,1 Y
Y = 0,52 cm del centre de gravetat
Exercici 7.8
Un mur de totxo d'1,8 m de gruix i 4,5 m d'altura serveix per contenir terres.
25000
Primer determineu la fatiga de compressió màxima si el seu pes és
kg/m 3 i la pressió de les
9
50000
terres és kg/m lineal de paret.
9
La distribució de la pressió de les terres segueix la llei lineal representada per AB.
Després determineu el gruix e perquè la fatiga de tracció sigui nul·la.

Encara que normalment prendríem 1 m lineal de mur, en aquest cas per tal de facilitar els càlculs
prendrem 0,9 m lineals de mur.
Per al primer punt, farem una anàlisi de la secció de l'encastament m-n:
N = axial degut al pes propi del mur

25000
N
V
0,9 1,8 4,5
20,250 kg
9
Mf = degut a l'empenta de les terres

50000 1
MF
0,9 4,5 kgm
9 3
Després treballarem amb els diagrames de tensió-deformació en la secció de l'encastament.
20.250
N

1,25 kg/cm 2
90 180
50000 2
0,9 1/3 4,5 10 0,9
9
M F

1,54 kg/cm 2
1/12 0,9 1,83 102 106

total en m de compressió:
T = 1,54 + 1,25 = 2,79 kg/cm2
Ara bé, com que el mur no resisteix la tracció i s'hauria fissurat, analitzem la segona part.
Perquè la tracció sigui nul·la s'ha de complir que:
N MF # h/2
( N )
( M F ) <
A IZ
25000
# 4,5 # e # 0,9 50000
# 0,9 # 1/3 # 4,5 # e/2 # 104
9 9

e # 0,9 # 104 1/12 # 0,9 # 102 # e # 106
e = 2m; també s'hauria pogut resoldre utilitzant la propietat del nucli central.
Exercici 7.9
El mur de la figura està realitzat amb un material que no resisteix cap tracció, i la seva tensió admissible
de treball a compressió és de 5 kg/cm². No s'admeten zones inactives per fissuració.
Es demana l'amplada mínima que ha de tenir el mur en el cas de considerar el seu pes propi i quan actua
una empenta del vent de 40 kg/m².
La densitat del material és de 2000 kg/m3.

Considerem sempre 1 m lineal de mur per realitzar els càlculs:
Primer analitzarem la secció (2) sobre la qual actuen els esforços següents:
N (axial de compressió)
N2 = 1000 + 2a·1·2·2000/pes propi = (1000+8000 a)
Mf (degut al vent)
M2 = 40·1·2·1 = 80 kg·m
Excentricitat:
M2 80
e2

N2 1000 8000 a
Per tal que no hi hagi traccions a (2) i l'amplada sigui mínima, caldrà que la càrrega actuï en el marge del
nucli central, és a dir, que té lloc quan la càrrega actua amb una excentricitat igual a 1/6 de la base.
2a 80
e2

a
0,1216 metres
6 1000 8000 a
Ara analitzarem la secció (3) que estarà sotmesa als esforços següents:
N3 = N2 + L·3·1·1·2000 = (1.973 + 6000 L) kg
Pel que fa al moment, s'ha de considerar que la càrrega axial de 1.973 kg (N2) ha quedat descentrada
respecte a la secció, i això motiva que:

WH 2
M3
N2 b/2
( 500 986,5 b ) m.kg
2

500 986,5 b metres
M3
e3
N3 1973 6000 L
Igual que a la secció (2), la càrrega ha d'actuar amb una excentricitat igual a 1/6 de la base, per la qual
cosa:
L 500 986,5 b
e3

L
0,425 metres
6 1973 6000 L
Comprovació de les tensions de compressió
Secció (2):
N2 M2 a
2

1973 80 100 12,16
1,62 kg/cm 2 < 5 kg/cm 2
màx
A2 IZ 2432 3
100 24,32
2
12
Secció (3):

1973 6000 L (500 986,5 b )321,25
2,13 kg/cm 2 < 5 kg/cm 2
N3 M3 L/2
3

màx
A3 IZ 4250 100 42,50
3
12
En ambdues seccions no sobrepassem els 5 kg/cm², per la qual cosa el dimensionament és correcte.
Exercici 7.10
En el mur de contenció longitudinal de fàbrica de totxo, la secció del qual s'adjunta, determineu:
1. Els gruixos mínims a i b sabent que no té resistència a la tracció i que la seva màxima tensió admissible
a compressió és de 4 kg/cm². La resultant de la pressió de les terres és de 2 T/m lineal de mur, i on la
distribució segueix la llei lineal representada per AB.
2. La posició de la fibra neutra en els plans . i . No s'admeten fissuracions per tracció.
= 1,8 T/m3

Considerem per al càlcul 1 m lineal de mur.
Comprovació de la secció .
Per trobar la resultant del triangle haurem de trobar la base del triangle i aplicant Tales (la que correspon
a .).
b h 4,5 b
A total
Resultant

b
0,888 m
2 2
aplicant Tales:
b.

2 b.
0,394 R.
0,394 2

0,394 T/ml
b 4,5 2

Aplicant la condició de tracció nul.la l'axil i el

moment flector es poden convertir en un axil situat
en l'extrem del nucli central, és a dir a b/6.
Esforços que actuen:

N. = pes propi = 1,8·2b = 1·103 kg
M. = 0,394T/ml·1·103·1/3·2 = 394·2/3 kg·m
si apliquem la condició de tracció = 0, caldrà que la càrrega actuï en el marge del nucli central, és a dir,
a b/6.
M b
excentricitat
.
N. 6
394 2/3

b
1,8 2 b 10 3 6
6394 2/3
b 2 1,8 2 103
1576
b

0,66 m
3600
Comprovació de la secció
N = pes propi = N. + 1,8·1·a·2,5 = (2.376+1,8a·2,5·103) kg

M = 2·1·103 ·1/3·4,5 kg·m
anàlogament aplicarem la condició d'excentricitat aplicada al nucli central en el seu extrem.

M 2 1 103 1/3 4,5

a
a 4,5 a 2 2,37 a 18
0
N 6 ( 2376 1,8 a 2,5 10 ) 3 6
a
1,75 m
Comprovarem que les compressions no superen els 4 kg/cm², és a dir, la condició de compressió a les
seccions . i .
2376 394 2/3 102 0,66/2 102
. compressió

1 0,66 104 1/12 1 102 0,663 106

0,36 0,36
0,72 kg/cm 2 4kg/cm 2
per tant, ho compleix.

2376 1,8 1,75 2,5 103 2 103 4,5/3 102
compressió

1,75 1 10 4
1/12 1 102 (0,663 106 )
1,75/2 102

0,58 0,58
1,16 kg/cm 2 4kg/cm 2
1,75 10 6
per tant, ho compleix.
Exercici 7.11
Determineu el valor mínim de X de l'estructura adjunta, de manera que tota la peça treballi a compressió
en aplicar-li una càrrega centrada P a l'extrem superior.
En el tros (1) i (3), com que es tractar d'una compressió simple, evidentment tota la peça estarà sotmesa
a compressió de valor:

P
1 , 3

P
50 50 2500
Ara analitzarem el tros (2). En aquest, en ser la força excèntrica, veiem que N2 = P i que M2 =
P(50/2-X/2) de manera que perquè no hi hagi traccions, veurem que N
MF .
50 X X
P( )
P 2 2 2

50 X 1/12 50 X 3
3
X
50
37,5 cm
4
També es podria haver fet aplicant la propietat del nucli central en el tros (2).
X M2 X P ( 50/2 X/2 )
e

X
37,5 cm
6 N2 6 P

Exercici 7.12
En la biga simplement recolzada amb una càrrega repartida uniformement, de formigó pretesat, deter-
mineu la mínima força de pretesat F que s'ha d'aplicar, de manera que es compleixi
compressió h 150 kg/cm² i tracció 2 kg/cm², el revestiment, que se suposa que és de 2 cm respecte a
l'extrem inferior.
Es fa el càlcul de la tensió màxima deguda a les càrregues exteriors que, evidentment, es produirà en el
centre de la biga (màxim Mf) i en els extrems.
Diagrames
MF h/2 2
MF càrregues a la vora

3600 10 203
45 kg/cm 2
IZ 1/12 30 40
Calculem F suposant la condició més desfavorable que, és la de tracció, ja que la de compressió ja es

compleix només amb les càrregues i no caldria aplicar pretesat.

(2kg/cm² = tracció) = +(càrregues) - (N pretesat+MF pretesat)
F
2
45 F 18 20 F
13,945 kg
Comprovem-ho a compressió 40 30 1/12 30 403
compressió= 45 + 11,6 - 31.4 = 25,2 kg/cm² 150, per tant, es dóna.
Exercici 7.13
En el pilar que s'adjunta, sotmès a dues forces axials excèntriques de 6 t i 4 t, determineu la posició de
la fibra neutra.
Els axials de 6 t i 4 t es poden descompondre en dos axials aplicats a l'eix del pilar i en tres moments.
-N6T = excèntric provoca

Mxz = 30 t·cm; Mxy = 30 t·cm
N = 6 t a l'eix pilar
-N4t = excèntric provoca
Mxz = 40 t·cm; N = 4 t a l'eix pilar
Ntotal = 6 + 4 = 10 t; Mxz = 40-30 = 10 t·cm
Mxy total = 30 t·cm
Es tracta, doncs, d'un cas de flexió composta dissimètrica o esbiaixada.

Càlcul de les tensions
Mzx Z 3
vora M zx

10 10 20 3
0,93 kg/cm 2
IY 1/12 40 40
Myx Y 3
vora M yx

30 10 20 3
2,79 kg/cm 2
IZ 1/12 40 40
10 103
N

6,25 kg/cm 2
40 40
Seran aquells punts en què = 0

Mxy Y Mxz Z
N
0
IZ Iy A
aplicant Tales:
2,79 6,25
z1
0 ; y1
44,8
y1
44,8
20 y1
aplicant Tales:
0,93 6,25
z2
134,4 ; y2
0
z2
134,4
20 z2

equació d'una recta

0 44,8 Y2 Y1
Y 44,8
(Z 0) Y Y1
( Z Z1 )
134,4 0 Z2 Z1
veiem que la figura s'inclina i no passa pel centre de gravetat
Exercici 7.14
A la secció del pilar que s'adjunta, sotmès a una càrrega axial excèntrica en A, de 40 t, determineu la
tensió normal a B.

L'axial excèntric de 40 t es pot descompondre en un axial central a l'eix del pilar i en dos moments.
N = 40 t provoca:
Mxz = 40·20= 800 t·cm
Mxy = 40·5 = 200 t·cm
Es tracta, doncs, d'un cas de flexió composta dissimètrica o esbiaixada .
Càlcul de les tensions
Apliquem la fórmula de la flexió composta:

N Mxy Y Mxz Z

± N ± M ± M
± ± ±
xy xz
A IZ IY
Mxy Y 200 103 20

vora Mxy

36,9 kg/cm 2
IZ 1/12 ( 40 103 403 20 103 20 )
Mxz Z 800 103 20

vora M

218 kg/cm 2
xz
IY 1/12 ( 10 403 40 203 10 203 )
40 103
N

40 kg/cm 2
( 40 40 ) 4 ( 15 10 )
Per trobar Iz, Iy trobem el de la part vertical i horitzontal, i després restem la part central, que es té en
compte dos cops.

Per trobar B, a causa del Mxz, apliquem Tales:
36,9 BMxz

BMxz
9,2 kg/cm 2
20 5
B total
218 9,2 40
187,4 kg/cm 2
Exercici 7.15
Una corretja de coberta, de 6 m de llum, suporta una càrrega distribuïda de 1.500 kg/ml i té una secció
rectangular de 40x30 cm², amb una inclinació de 30. Determineu en la secció central l'equació de la fibra
neutra i determineu la tensió de compressió màxima, indicant en quina secció i en quin punt es troba.

Es tracta d'un cas de flexió simple dissimètrica, ja que tenim moments flectors en els dos plans principals
XY i XZ. Per trobar el diagrama de moments flectors utilitzarem la propietat que diu que en bigues
inclinades amb càrrega horitzontal es pot treballar amb la projecció horitzontal.
A la secció central
3 2
1500 6
q l2 2
Mxy

6750 3 kg.m
8 8 2
1 2
2
1500 6
ql 2
Mxz

6750 1 kg.m
8 8 2
Tensions en els marges de la secció central

3 2
6750 10 20
Mxy h/2 2
Mxy vora

73 kg/cm 2
IZ 1/12 30 403
1 2
6750 10 15
Mxz b/2 2
Mxz vora

56 kg/cm 2
IY 1/12 40 303
Càlcul de punts de la fibra neutra MXY + MXZ = 0

(Z1, Y1) = (0, 0) (Z2, Y2) = (-19,5, 20)
Per trobar Z2:
56 73

Z2
19,5
15 Z2
Y Y1 20 0
( Y Y1 )
2 ( Z Z1 ) Y 0
(Z 0)
Z2 Z1 19,5 0

Equació de la fibra neutra
20
Y
Z
19,5
El punt màxim de compressió es trobarà a la secció central i serà el (2).

2 = 73 + 56 = 129 kg/cm²
Exercici 7.16
A l'estructura adjunta, calculeu a) els diagrames d'esforços, b) trobeu les equacions de les línies neutres
en les seccions ., ß i . c) trobeu la tensió de compressió màxima i d) indiqueu quin és el punt de la peça
que la suporta.
secció de la biga

a) Es tracta d'un cas de flexió simple dissimètrica o esbiaixada, perquè tenim moments flectors en dos
plans principals en el xy, xz.
Diagrama del moment flector
Veiem que a la secció . i :
MFxy = 102 t·m
MFxz = 102 t·m
Veiem que a la secció ß:

MFxy = 202 t·m
MFxz = 202 t·m

b) Càlcul de la fibra neutra a ß
Mxy h/2 5
Mxy vora

20 2 10 203
530 kg/cm 2
IZ 1/12 20 40
Mxz b/2 5
Mxz vora

20 2 10 103
1057 kg/cm 2
IY 1/12 40 20
trobeu l'equació de la fibra neutra; equació d'una recta:
y2 y1
( y y1 )
( z z1 )
Z2 Z1
Càlcul dels punts de la fibra neutra ( = 0 ± Mxy ± Mxz = 0)

Càlcul del C de G; en ser flexió simple esbiaixada (Z1, Y1 = (0,0) prenem el C de G com a origen de
coordenades.
Punt virtual on Mxy originaria una tensió de compressió de 1.057 kg, que s'equilibraria amb 1.057 kg de
tracció del Mf del pla xy.
Aplicant Tales:
530 1057

< Y2
39,8
(Z2, Y2) = (-10, 3,98) 20 Y2

39,8 0
(Y 0)
( )(Z 0)
10 0

Y= -39,8 Z
Equació d'una recta que passa per l'origen de coordenades.
Càlcul de la fibra neutra en el pla . i
Com que el Mf és la meitat i les també, tot seria igual però la meitat.

0
<( Z1, Y1 )
( 0, 0 )
<( Z2, Y2 )
( 10,39 , 8 )
± M ± M
0
xy xz
528,5 265

< Y2
39,8
Y2 20
L'equació de la fibra neutra serà la mateixa:

Y = - 3,98 Z
c) La tensió màxima de compressió està a la secció que és la de major moment i al punt (2) de la secció,
que és on es componen les compressions.
a max. = (2) = 1057+530 = 1587 kg/cm²

Torsió i torsió combinada amb flexió 221
8 Torsió i torsió combinada amb flexió
Torsió
8.1 Tipus d'esforç que la produeix
És un moment torsor, és a dir, un moment que actua en el pla de la secció. Perquè es produeixi un
moment torsor, ha d'actuar una força perpendicular a l'eix, és a dir, s'ha de tractar sempre espacialment.
Fig. 8.1
La torsió té lloc principalment en els màstils, les politges i en bigues encastades entre elles per
arriostrament o mènsules.
8.2 Efectes de la torsió
Varien segons el tipus de secció i així tenim:

Torsió uniforme: produeix un efecte de gir essent les seccions planes després de la deformació i els radis
es conserven rectes i només giren.
Torsió no uniforme: les seccions es guerxen i giren
8.3 Torsió uniforme
Tipus de secció on es produeix
Fig. 8.2

Suports en peces sotmeses a torsió
a) encastament
Fig. 8.3
b) biencastament
Fig. 8.4
En aquest cas serà hiperstàtic, però podem trobar les reaccions basant-nos en l'equació de deformació a
girs, per al cas d'una placa circular del mateix material i secció.
MtA·dA = MtB·dB
8.4 Efectes de la torsió sobre seccions circulars

a) gir transversal de la secció i gir longitudinal de la generatriu del cilindre
Fig. 8.5
Mt lA
Gir transversal A
Ip G

A = gir transversal del radi de la secció respecte l'encastament (radians)

Mt = moment torsor aplicat a la secció (kg·cm)
lA = distància de l'encastament on volem trobar el gir
lp = moment d'inèrcia polar (cm4)
G = mòdul d'elasticitat transversal (kg/cm²)
Gir longitudinal
arc d/2 d A
A

AA
A
radi lA lA 2 lA
= gir longitudinal de la generatriu (radians)

d = diàmetre de la secció (cm)
Valor del moment polar d'inèrcia
d4
massís Ip
d 32
( d e4 d i 4 )
di buit Ip
(és la secció que produeix millor rendiment)
de 32
Fig. 8.6
b) Tensió tangencial o tallant
Fig. 8.7

Apareix a causa del Mt i és màxima als marges de la secció i nul·la al centre
Fig. 8.8
Mt y

Ip
variant entre 0 i d/2
Mt d/2
màx
Ip
= tensió tangencial o tallant a causa del Mt (kg/cm²)

Mt = moment torsor aplicat (kg·cm)
d = diàmetre de la secció (cm)
lp = moment d'inèrcia polar (cm4)
Demostració de les fórmules del gir de la secció i de la tensió tallant en un arbre massís
Fig. 8.9
Si considerem un tros diferencial d'arbre dx i prenem l'element abcd, a causa del moment torsor girarà
fins a la posició abc'd', variant l'angle de la secció d, i apareixerà una tensió tallant pura .

Fig. 8.10
El valor de la distorsió angular és:
cc
< c c
dx < #
dx
d/2 d <
d/2 # d
ac dx
essent :
c c
d/2 d
així la distorsió angular relativa entre dues seccions separades la unitat serà:

d/2 #
Determinació de l'angle de gir de la secció en funció del moment torsor
L'angle serà major com més separades estiguin les seccions. Així, si considerem la secció de
l'encastament com a fixa, el gir de la secció 1 serà 1 = x.
Pel que fa a l'arbre, la fibra longitudinal BA es converteix en BA' i l'eix es manté recte. El que s'ha
explicat per l'element abcd és també vàlid per a un element similar d'un cilindre intern de radi d'/2 i gruix
infinitesimal dr. Així doncs, el valor unitari de la tensió tallant serà, per la llei de Hooke, proporcional
a la distorsió angular '.

G #
G d / 2

essent la en tot punt de la secció normal al radi i G el mòdul d'elasticitat transversal.
Degut a que la secció és circular, és proporcional a la distància al centre de l'arbre i varia de màx = G
d/2 al marge, fins a 0 al centre.

Per l'equació d'equilibri entre accions externes i tensions internes que actuen sobre un element ds, veiem
que la força que actua a ds és igual a ·ds; per tant, aleshores el moment és ·ds d'/2 i, perquè s'equilibri
amb el moment torsor exterior, s'ha de complir:
MT
ds d / 2
G ( d / 2 )2 ds
G ( d / 2 )2 ds
G Ip
2 2 2
i, per tant,
MT

G Ip
si la barra té una longitud lA

MT lA
A
l A
Ip G
fórmula que volíem demostrar. Molts cops els assaigs de torsió s'utilitzen per determinar el mòdul
d'elasticitat transversal per al càlcul de la
MT MT d / 2

Gd /2

G Ip Ip
i el valor màxim
MT d/2
màx
IP
és interessant notar la semblança d'aquesta fórmula amb la fórmula de Navier-Bernouilli del càlcul de
la tensió en la flexió.
8.5 Torsió no uniforme
Tipus de secció en què es produeix, provoca molt més guerxament en les seccions obertes que en les
massisses. Per això, només en les seccions rectangulars es poden utilitzar fórmules relacionades amb les
de la torsió uniforme.
Fig. 8.11

En les seccions obertes es té que considerar el guerxament, que és molt important a la secció de
l'encastament i es va fent petit a mesura que s'allunya d'ell.
8.6 Efectes que produeix la torsió no uniforme
A) En seccions massisses
1. Gir i guerxament poc important de les seccions
Fig. 8.12
El guerxament es demostra experimentalment; si agafem una quadrícula al llarg de la secció transversal,

veiem que arriba a un valor màxim en el punt mig dels costats i desapareix en els extrems.
L'angle de torsió de la secció
MT

G a b3
2. Tensió tangencial o tallant degut al gir
És màxima en els punts mitjans dels costats
Fig. 8.13

MT
màx
.
a b2
= gir de la secció (radians)

Mt = moment torsor aplicat (kg·cm)
G = mòdul d'elasticitat transversal (kg/cm²)
a = costat major de la secció (cm)
b = costat menor de la secció (cm)
i ß = coeficients que vénen tabulats
Taula de coeficients
Els coeficients i ß depenen de la relació n = a/b i els seus valors calculats per Saint-Venant s'indiquen
en el quadre següent:
a/b 1,0 1,1 1,2 1,25 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,75 1,80
4,804 4,67 4,57 4,52 4,48 4,40 4,33 4,27 4,21 4,18 4,16
7,114 6,49 6,02 5,82 5,65 5,35 5,11 4,91 4,74 4,67 4,60
a/b 2,00 2,25 2,5 3,0 4,0 5,0 6,0 8,0 10 20

4,07 3,97 3,88 3,74 3,55 3,43 3,35 3,26 3,20 3,10 3,00
4,37 4,16 4,01 3,80 3,56 3,43 3,35 3,26 3,20 3,10 3,00
En els punts mitjans dels costats menors es té una tensió 21

2màx per a a=b (quadrat) que disminueix fins
al valor 21
0,74 2màx per a n 4.
B) En seccions obertes
Hi ha un gir i un guerxament important, el gir produeix tensió tangencial i el guerxament una tensió
normal a les ales del perfil.
Fig. 8.14

Torsió combinada amb flexió
8.7 Tipus d'esforços que la produeixen
La torsió està produïda per un moment torsor, mentre que la flexió està produïda per un moment flector
i un tallant. En el cas que sigui flexió composta, a més a més hi haurà un axial N (esforços ja estudiats
anteriorment)
Fig. 8.15
Essent:
(1) moment flector (Mf) = P·l produirà una (tensió normal)

(2) axial (N) = N produirà una (tensió normal)
(3) moment torsor (Mt) = P·R produirà una (tensió tangencial)
(4) tallant (Q) = P produirà una (tensió tangencial)
(1) A causa del Mf max. estarà als marges de la secció
MF d/2
màx
Id
Fig. 8.16
essent Id = moment d'inèrcia diametral (cm4)
d4 ( d e4 d i 4 )
Id massís
; Id foradat
64 64
Fig. 8.17

(2) A causa del N serà constant en tots els punts
N
N
Fig. 8.18
essent A = àrea de la secció = ·d²/4 (cm²)
(3) A causa del MT
Fig. 8.19
MT d/2
màx
Ip
La màx es troba a tota la perifèria del cercle
(4) A causa del Q
Fig. 8.20
La màx es troba al centre de la secció respecte a l'eix de flexió.
Simplificació en el cas d'un cercle

Q Me
màx

4Q
d Id 3 A

essent:
A = secció del cercle (cm²)
En el cas que volguem trobar la tensió tangencial en un punt qualsevol, utilitzaríem la fórmula:
Q R R2 y2
punt qualsevol
3 Id
essent :
R = radi de la secció (cm)
y = distància del centre de la secció al marge (cm)
Id = moment d'inèrcia diametral (cm4)
Punts més castigats de la secció:
Fig. 8.21
(3) i (4) són els punts més castigats a i (MF, N, MT ) i les podem combinar per mitjà del cercle de
Mohr

màx / mín
± ( )2 MT
2
2
(1) i (2) són els punts més castigats a , ja que es combina la MT i la Q.

Exercici 8.1
A l'estructura composta encastada en A de la figura, l'extrem inferior C està sotmès a un moment torsor
de 50.000 kg·cm en el sentit indicat, i en la unió a un altre moment torsor de 80.000 kg·cm en el sentit
oposat al primer. Determineu la tensió tallant màxima en cada part de l'estructura i l'angle girat per les
seccions B i C. Es negligeix la concentració de tensions produïda pel canvi brusc de la secció. El material
és acer per al qual G = 8,4·105 kg/cm²
10 cm
90 cm
B
M TB = 80000
7,5 cm
60 cm
C
M TC = 50000
A A 30000 kg cm
MA = 30000 kg cm
M B = 80000 kg cm
B
B
M C = 50000 kg cm
C 50000 diagrama de M. torsor
C
Apliquem les equacions de l'estàtica:

M T = 0 MTA = 80.000 - 50.000 = 30.000 kg·cm
Càlcul de les tensions tangencials
AB serà constant, ja que el moment torsor també ho és
MTAB d/2AB
AB

30000 ( 410/2)
155 kg/cm 2
IpAB 10
32
BC serà constant, ja que el moment torsor també ho és
MTBC d/2BC
BC

50000 ( 7,5/2)
603 kg/cm 2
IpBC 7,5
4
32
Càlcul de l'angle girat per la secció B i C
L'angle girat per B, B, el trobarem respecte de A i l'angle girat per C el trobarem per parts, trobant en
primer lloc l'angle girat per C respecte de B, i després component-lo amb l'angle girat per B respecte de
A.
Gir de B respecte de A:
MAB lAB 30000 90

BA

0,00327 radians
IpAB G 104
8,4 10
5
32
Gir de C respecte de B:
MTBC lBC 50000 60

CA

0,01150 radians
IpBC G 7,54
8,4 10
5
32
Per tant, el gir total de C serà la diferència:
CA = CB - BA

CA = 0,01150 - 0,00327 = 0,00823 radians en el sentit del Mt a C

+ =
BA
CB CA
Exercici 8.2
A l'estructura adjunta encastada a D, determineu el diagrama dels moments torsors i així com l'angle girat
per l'extrem lliure A. Determineu-ho en funció de G1 del Ip.

Mt = 0 4-2·1 = 2 m·t
Càlcul del diagrama

Càlcul de l'angle girat per A respecte a D
Aplicarem la fórmula general:

MT L

G Ip
però, en variar el moment torsor, l'haurem d'analitzar per trams

AD = AB + BD + BC
Càlcul dels valors parcials d'aquests girs:
MTBC lBC
BC

2 1
2 radians
G Ip GIp GIp
radians (sentit Mt = 2 m·t)

expressarem G en T/m² i Ip = m4
MTCD lCD
CD

2 2
4 radians
G Ip GIp GIp
(sentit contrari; Mt = 4mT)
AB resulta més complex, perquè és una càrrega uniformement repartida. En aquest cas suposarem el tram
AB subdividit en subtrams. A cadascun d'ells tindrem que MT és variable des de 0 fins a 2 m·t i el seu
(Mti.li) serà igual:
M 1 1
MTi Li
MT L
2 1
1 T.m 2
2 2
1 T.m 2
AB

1
GIp T.m 2 GIp
1
AD
2 4
1 radians
GIp GIp GIp GIp
(sentit del Mt de 4 m·t)
Exercici 8.3
A l'estructura adjunta biencastada, sotmesa a un Mt de 20 mT, a la secció on varia el diàmetre del cos
rígid, determineu les reaccions, el diagrama de moments torsors, el gir de la secció on hi ha aplicat el
moment torsor i tensions tallants màximes. Poseu-ho en funció de G en kg/cm².

Es tracta d'un sistema hiperstàtic, ja que tenim dues incògnites, MTA i MTB, i una sola equació de l'estàtica.
Equació de l'estàtica: Mt = 0

MtA + MtB = 20 m·t (1)
llavors hem de recórrer a una equació de deformacions:

CA = CB (2) com que el sòlid és rígid, el gir a la secció del moment ha de ser igual
(gir per la dreta = gir per l'esquerra)
Prenem el tram A o el B
MTA lA MTB lB
CA

CB
IpA G IpB G
en ser G constant

MTA LA MTB LB MTA 2 MTB 2

;
(2)
IpA IpB 404 204

32 32
de les equacions (1) i (2), aïllem els moments MTA 18 m·t i MTB 2 m·t
Diagrama de moments torsors
Gir de la secció on és aplicat el moment torsor
Podem trobar-lo a partir de A o B.
MTA lA 5 2
A

18 10 24 10
14,32 radians
secció
G IpA G 40 /32 G
Un altre mètode per resoldre el problema és per superposició, alliberant l'encastament B i fent que
el gir en B al final sigui 0
Càlcul de les
Secció A
MTA dA /2 5
A
A

18 10 4 20
143,3 kg/cm 2 a
IpA 40

A = 143,3
32

Secció B
MTB dB /2 5
B = 127,3
B

2 10 410
127,3 kg/cm 2 a
IpB 20
B
32
Exercici 8.4
A la barra de secció circular biencastada, sotmesa en les seccions C i D a dos parells de torsió, com indica
la figura, determineu les reaccions i el diagrama de torsors, així com la màxima tensió tallant i el punt
on es troba.
d = diàmetre, G = constant
Es tracta d'un cas hiperstàtic, ja que tenim dues reaccions MTA i MTB i una sola equació MT = 0
Per trobar l'equació que falta, considerem dos estats:

A l'estat 1 només actua MTC i a l'estat 2 només actua el MTD, i en cadascun d'aquests estats aplicarem
l'equació de la deformació MTA·a = MTB·b ja que d i G són constants.
Estat (1)
Mtorsors = 0 MTA1 + MTB1 = 400 kg.m

Equació de deformacions MTA1 · 0,50 = MTB1 · 1,30

MTA1 · 0,5 = (400 - MTA1) · 1,3
MTA1 = 288,8 kg.m
MTB1 = 111,2 kg.m
Estat (2)
Mtorsors = 0 MTA2 + MTB2 = 200 kg.m
Equació de deformacions MTA2 · 1,20 = MTB2 · 0,60
MTA2 · 1,20 = (200 - MTA2) · 0,6
MTA2 = 66,6 kg.m
MTB2 = 133,4 kg.m
MTA = MTA1 + MTA2 = 288,8 + 66,6 = 355,4 kg.m
MTB = MTB1 + MTB2 = 111,2 + 133,4 = 244,6 kg.m
Diagrama total dels torsors

La màxima es trobarà entre A i C, i el valor serà:
MT d /2 2
d /2
màx

355,5 10
181003 kg/cm 2
Ip d /32
4 3
d
En el cas que els Mt extrems haguessin tingut signe diferent, hauríem fet el mateix, encara que al principi
no sabiem el sentit del MTA ni el del MTB, però sí que coneixeríem el de cada estat.
Exercici 8.5
La biga AB de secció rectangular, d'una estructura d'edificació, està encastada perfectament en els seus
extrems i sotmesa a una torsió uniformement repartida. Determineu el valor de l'angle de torsió màxim
màx i la màx , indicant en quina secció es troba i en quins punts. Gacer = 8,4 105 kg/cm²
Per simetria, de l'estructura i les accions exteriors veiem que:

MTA = MTB = 2·3/2 = 3 T·m

Càlcul de l'angle de torsió màxim
Apareixerà a la secció central i el seu valor serà
C
M
( MTi li )
Fórmula del gir d'una secció per a secions rectan-
Gab 3
gulars
on ß ve donada en funció de a/b = 2 a les taules de Saint-Venant per a 2; ß = 4,37.
Fórmula del gir d'una secció per a seccions rectangulars
1/2 3 105 1,5 102 4,37

C

7,25 10 5 radians
8,4 105 60 303
Càlcul de la màx
La màx correspondrà a les reaccions de l'encastament A i B on el moment torsor és màxim (3 t·m) i a dins
d'aquestes seccions, als punts mitjans C, C' dels costats de major longitud.
on també ve donada en funció de a/b = 2, a les taules de Saint-Venant = 4,07.
5
màx CC
3 10 4,07
2

22,6 kg/cm 2
60 30

Exercici 8.6
Un eix circular transmet un moment torsor Mt = 1.200 kg·m. Determineu les dimensions de la secció
transversal en els dos casos següents:
a) Secció circular massissa
b) Secció buida (Di = 0,8 DE)
c) Es vol conèixer l'economia del material obtinguda en adoptar la secció buida
adm. material = 500 kg/cm².
a) Càlcul de D de la secció
MT # D /2 MT # 16 1200 # 102 # 16
< D3
; D3
D
10,7 cm
D 4 /32 500 # 500 #
b) Càlcul de la secció buida De-Di, de manera que Di = 0,8 De
MT # De /2 MT # De /2 MT # De /2 MT # 16

: De
3
Ip 4
( De 4
Di )
4
(De 4
( 0,8 Di ) ) 500 # # ( 1 0,84 )

32 32
De
12,8 cm
Di
0,8 # De
0,8 # 12,8
10,2 cm
c) Càlcul de l'economia del material

Haurem de comparar cadascuna de les seccions:
Cas a:
# D 2 # 10 # 72
secció

89,92 cm 2
4 4
Cas b:
# De # Di
2 2
secció

( 12,82 10,22 )
0,78 # 59,8
46,64 cm 2
4 4 4
Llavors, l'economia del material en el cas d'un cilindre buit és del 48 %. Així doncs, serà més favorable
que la massissa .
Exercici 8.7
En un arbre massís de 20 cm de diàmetre, amb una càrrega axial de 1.000 kg i un efecte de politja que

transmet una càrrega tangencial de 1.500 kg de valor, determineu en quina secció i en quins punts són
màximes la tensió normal, la tensió tangencial i les tensions principals, així com els diagrames d'esforços
de l'estructura.
Fv = 0 VA = 1.500 kg
Fh = 0 HA = 1.000 kg
Mt = 0 MtA = 1.500 kg·cm
Mf = 0 MFA = 4.500 kg·cm
Diagrames
Càlcul de les tensions màximes
Màxima (encastament A); MF = 4.500 kg·m; N = 1.000 kg

Màxima (entre A i B); Q = 1.500 kg; Mt = 15.000 kg

Secció encastament A
MF d/2 4 500 102 10

MF

573 kg/cm 2
Id 204
64
N
N

1000 w 3 kg/cm 2
S 102
Mt # d/2

15000 # 410
9,5 kg/cm 2
# 20
Mt
Ip
32
màx Q
4 # Q
4 # 15002
6,3 kg/cm 2
3 # A 3 # # 10
Faceta encastament
M T esquerra
MT
dreta
dx
- (tracció) (3) = 570 kg/cm
2
- (compressió) (4) = 576 kg/cm2

màxima (1) = 15,8 kg/cm2
2
- principals (4) = ± ( ) MT
2

576 ± ( 576 )2 9,52
2 2 2 2

576,3 kg/cm 2 a / 0,16 kg/cm 2 a

Exercici 8.8
A la biga encastada de la figura de 40 cm de diàmetre de secció circular, determineu els diagrames

d'esforços i indiqueu en quins punts de l'encastament estaran les màximes tensions normals i tangencials
i les tensions principals.
Pel càlcul de les reaccions, apliquem les equacions de l'estàtica

F v = 0 V A = 1 t
F h = 0 H A = 0
MFA = 0 MFA = 3 m·t
MT = 0 MTA = 1 m·t
Càlcul dels diagrames
veiem que el nus B està equilibrat, ja que el Mf d'1 m·t de la barra BC s'equilibra amb el Mt d'1 m·t per
a la barra AB.
Càlcul de les tensions a l'encastament A

MF d/2 5
MFvora

3 10 4 20
47,7 Kg/cm 2
Id 40

64
4 Q 4 1 103
Qmàx

1 kg/cm 2
3 A 3 20
2
MT d/2 5
MT

1 10 4 20
7,9 kg/cm 2
Ip 40

32
( tracció ) en ( 3 ) 47,7 kg/cm 2
( compressió ) en ( 4 ) 47,7 kg/cm 2
màx en ( 2 ) 7,9 1
8,9 kg/cm 2
2
2
principal màx. en ( 3 )
± ( ) MT
2

47,7 ± 47,7 7,92
2 2 2 2

48,4 a / 0,7 a
47,7 47,7 2
principal màx. en ( 4 )
± ( )2 MT2
± ( ) 7,92
2 2 2 2

0,7 a / 48,4 a
Exercici 8.9
A l'estructura adjunta determineu:

a) Els diagrames d'esforços.
b) La tensió tangencial màxima a l'encastament i el punt en el qual està situada.
c) La tensió normal i tangencial al punt (2) de l'encastament.
d) Les tensions principals i les direccions principals en aquest mateix punt.
La secció de totes les barres és circular, de radi r = 40 cm

Càlcul de les reaccions en l'encastament
F v = 0 6+12+6 = VA VA = 24 t
F h = 0 H A = 4 t
MFA = 0 MFA = 6·3+6+12·10+5 MFA = 179 mt
MtA = 0 MtA = 6·1,5-2·0,5+10·2,5 MtA = 15 mt
Dibuixarem els diagrames per barres separades
Barra EB
Barra FCG
Barra ABCD

Càlcul de les tensions en l'encastament

Càlcul màxima a (3)
3
Qmàx
4 Q
4 24 102
6,36 kg/cm 2
3 A 3 40
Mt R 5
Mt

15 10 4 40
14,9 kg/cm 2
Ip 80

32
Per tant, a (3) se sumaran les Mt i Q perquè tenen el mateix signe.

màx total
( 3)
= 14,9 + 6,3 = 21,2 kg/cm² a
Càlcul de les tensions normals i tangencials a (2)
N 4 103
N

7,95 kg/cm 2
S 402
MF d/2 5
MF ( vora )

179 10 4 40
356 kg/cm 2
Id 80

64
(2) = 356 - 7,95 = 348 kg/cm2 a (2) = 14,9 a

(la Q és zero)
Tensions principals i direccions principals
Apliquem el cercle de Mohr:

màx / mín
± ( )2 MT
2

348 ± ( 348 )2 14,92
348,6 a / 0,6 a
2 2 2 2

Exercici 8.10
Una placa d'acer, que té un pes propi de 100 kg i les seves dimensions són de 100x200 cm, està penjada
rígidament d'un pal horitzontal de secció circular massissa de 18 cm de diàmetre. Determineu les tensions
màximes que es produeixen a la secció de l'encastament del pal.
Es negligeix el seu pes propi. Hi ha una empenta del vent de 100 kg/m²
Estat de sol·licitació sobre el pal amb les seves reaccions corresponents.

Empenta total del vent: W = 100·1·2 = 200 kg
Considerem que actua al centre de la placa, amb la qual cosa produirà al pal un moment torsor de 40.000
kg·cm que es repartirà a través dels braços a parts iguals de 20.000 kg, a l'igual que el pes propi.
Com que la secció és circular, ho podem simplificar i trobar el D.E.Q. i D.M.F. sobre l'eix real,
composició del tallant i del moment flector del pla XY i XZ, i que anomenarem Xß, amb la qual cosa
passem d'una flexió simple dissimètrica a una flexió simple simètrica.
Diagrames
D.E.Q. (a l'eix Xß) componem XY i XZ
D.M.F. (a l'eix Xß) componem XY i XZ
D.M.T. (pla ZY)
Esforços a la secció de l'encastament (A)
Mt = 40.000 kg·cm MFßx = 145.340 kg.cm Qßx = 223,6 kg

Apèndix 253
Apèndix A Geometria de masses
A.1 Centres de gravetat de seccions
Es troben a partir del concepte de moment estàtic d'una secció o primer moment de l'àrea.
El moment estàtic d'un diferencial dA (cm3).
y
dA
x
dMEx = y dA
y
dMEy = x dA
x
Fig. A.1
El moment estàtic de tota l'àrea es troba integrant.
MEx = y dA = yG A
2
MEy = x dA = xG A
2
Fig. A.2
Aplicant l'invers podem trobar la situació del centre de gravetat.
x dA
xG = 2 =
MEy
A A

y dA
yG = 2 =
MEx
A A
Si un àrea és simètrica respecte de dos eixos el centre de gravetat es troba en la intersecció (1), si és
simétrica respecte d'un eix es troba en aquest eix (2), i si hi ha simetria respecte d'un punt, en cas que no
hi hagi respecte dels eixos, es troba en aquest punt (3).
Fig. A.3
En el cas d'àrees complexes, el C. de G. es pot trobar descomposant en superfícies més simples,

generalment triangles i rectangles.
Fig. A.4
A.2 Moments d'inèrcia de seccions respecte d'un eix
EL moment d'inèrcia d'una secció respecte d'un eix x o y o segon moment de l'àrea és expressat en les
unitats de cm4:
Ix = y 2 dA
2
Iy = x 2 dA
2

Apèndix 255
Per un cas de secció rectangular:
Fig. A.5
h/2
bh 3
Ix
2 y 2 b dy
2 12
0
que seria el mateix que el de la secció prismàtica següent, ja que el diferencial és el mateix:
Fig. A.6
1
Ix
bh 3
12
Es pot trobar el moment d'inèrcia de seccions compostes descomposant l'àrea en parts més simples,
generalment rectangles i triangles.
A.3 Teorema de Steiner o dels eixos paral·lels
Fig. A.7

I X
IX G A y 2
IY
IYG A x 2
El moment d'inèrcia respecte d'un eix qualsevol és igual al moment d'inèrcia respecte del C. de G. més
l'àrea multiplicada per la distància entre el C. de G. i l'eix, elevat al quadrat.
Utilitzant el teorema d'Steiner en una secció composta podem trobar el moment d'inèrcia de moltes
seccions constructives.
(apliquem el teorema
d'Steiner per trobar la
inèrcia de les ales)
El moment d'inèrcia és fonamental en el càlcul a flexió, ja que I.E. defineixen la rigidesa a flexió, i com
més inèrcia tingui una secció millor traballarà a flexió. Vegeu els valors de les seccions més usuals al
final del capítol de flexió.
A.4 Radi de gir
Ix Iy
rx
ry
A A
S'utilitza en el càlcul del vinclament o pandeig, ja que l'esveltesa mecànica és igual a: =lp / rmínim
on: lp = longitud de vinclament
rmínim = radi de gir mínim
A.5 Moment polar d'inèrcia y
És el moment d'inèrcia respecte d'un punt.

dr
y
d
Ip
r 2 dA x
c 2

Apèndix 257
Cas de secció circular:

d 4
Ip
32
El moment d'inèrcia polar respecte d'un punt C és igual al moment d'inèrcia respecte de l'eix x més el
moment respecte de l'eix y.
Ip
Ix Iy si r 2
x 2 y 2
c
També es verifica el teorema de Steiner.

Ip
Ip r12
D C de G
S'utilitza en casos de torsió, ja que Ip·G defineix la rigidesa a torsió.
A.6 Producte d'inèrcia
El producte d'inèrcia és
Ix y
x y dA
2
Serveix per trobar els eixos principals d'inèrcia, que són els de valor màxim i mínim, en ells el producte
d'inèrcia és 0. Si un eix és de simetria és un eix principal d'inèrcia, com passa en el cas de les seccions
(1) i (2) del punt A1, Ixy = 0 < Ixy és un eix principal d'inèrcia i de simetria.
Referent als signes es considera respecte dels eixos:
Fig. A.11

També compleix el teorema de Steiner

Ix y
Ix A d1 d2
C de G yC de G
A.7 Determinació de la direcció dels eixos principals d'inèrcia i del seu valor
Són aquells eixos en els que el producte d'inèrcia s'anul·la. Podem trobar les direccions aplicant el cercle
de Mohr d'inèrcies gràficament, o a través de fórmules analítiques.
Fig. A.12
Ix
y 2 dA ; Iy
x 2 dA ; Ix y
x y dA
2 2 2
Valor en una direcció que forma un angle
Ix Iy Ix Iy
Ix1
cos 2 Ixy sin 2
2 2
Ix Iy
Ix1 y1
sin 2 Ix y cos 2
2
Això dóna un cercle de Mohr semblant a un de tensions, on podriem establir la següent analogia
x
Ix , y
Iy , xy
Ixy (veure capítol 6 del cercle de Mohr)
Fig. A.13

Apèndix 259
Un eix de simetria és sempre principal.
Fórmules per trobar els angles i les inèrcies principals:

2 Iyx
tg 2 p

Ix Iy
Ix Iy Ix Iy
Ip
± ( )2 Ixy2
màx / mín
2 2
Ix1 (eix principal màxim) Iy1 (eix principal mínim)
Exemples:
y
y

x
Fig. A.14 Fig. A.15
La inèrcia principal mínima s'utilitza en el vinclament, ja que si una secció la té petita presentarà una
esveltesa gran i, per tant, hi haurà perill que vincli. Les seccions A.14 i A.15 per aquesta raó no són
adients per treballar a compressió.
En el cas d'una secció quadrada en ser Ix=Iy, el cercle és un punt i tots els eixos són eixos principals
d'inèrcia

Índex 261
Bibliografia
Teoria
En general, tots els llibres de Resistència de Materials tracten d'aquest tema d'una manera similar.
ARGÜELLES Cálculo de estructuras (I). Madrid, Sección de Publicaciones de la Escuela de Ingenieros

de Montes de Madrid, 1981.
BATLLE; BRUFAU Estructuras I (I i II). Barcelona, Escola d'Arquitectura del Vallès, 1981.
HODGKINSON Estructuras. H. Blume, 1976.
RODRÍGUEZ AVIAL Resistencia de materiales (I i II). Madrid, Dossat, 1978.
SINGER, L. Resistencia de materiales. Madrid, Ed. del Castillo, 1971.
TIMOSHENKO, S. Resistencia de materiales (I i II). Espasa Calpe, 1970.
TIMOSHENKO; YOUNG Elementos de resistencia de materiales. Barcelona, Montaner i Simón, 1970.
TIMOSHENKO; GERE Mecánica de materiales. Ed. Iberoamericana, 1986.
Pràctiques
MIROLIUBOV Problemas de resistencia de materiales. Mir, 1978.
NASH Problemas de resistencia de materiales. McGraw Hill, 1969.

262 Temperatura i calor. Teoria i problemes
Estructures en general
ENSIDESA Prontuario de perfiles metálicos.
TORROJA, E. Razón de ser de los tipos de estructuras. Instituto Torroja, 1960.
TORROJA, E. Fundamentos para el cálculo de estructuras lineales.
TORROJA, E. Determinación de esfuerzos en vigas rectas.
WERNER La estructura. Blume, 1976.

Fisica I

Transféré par

Informations du document

Titre original

Copyright

Formats disponibles

Partager ce document

Partager ou intégrer le document

Options de partage

Avez-vous trouvé ce document utile ?

Ce contenu est-il inapproprié ?

Droits d'auteur :

Formats disponibles

Fisica I

Transféré par

Droits d'auteur :

Formats disponibles

ures calcul d estructures calcul d estructures calcul d estructures calcul

lcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estructures calcul d’estru

Robert Brufau Niubó, professor titular de l'ETSAV.

Agraïm la col·laboració de:

Victòria Clemente Anguera, estudiant d'Arquitectura.

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

Evolució històrica del càlcul d'estructures

Mariotte (1602-1684) desenvolupa la resistència a la flexió de bigues i canonades i també la resistència

J. Bernouilli (1654-1705) desenvolupa l'expressió de l'equació de l'elàstica, la proporcionalitat entre

Young (1776-1829) defineix la constant de proporcionalitat elàstica o mòdul de Young.

Poisson (1781-1840) troba la relació entre deformacions transversals i longitudinals i estableix el

Cremona, Maxwell i Culmann ideen mètodes gràfics de càlcul de bigues triangulades.

1 Introducció: accions exteriors, esforços, tensions, deformacions, enllaços i tipus

2.1 Diagrames d'esforços . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

3.1 Tracció simple. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

3.3 Tipus de tensions que apareixen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

4 Esforç tallant pur

4.1 Esforç que el produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109

5 Flexió pura i flexió simple

5.1 Flexió pura. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

6 Tensions combinades. Cercle de Mohr

6.1 Utilitat del cercle de Mohr . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155

6.3 Criteri de signes i traçat del cercle de Mohr . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 156

7 Flexió composta i flexió dissimètrica

7.1 Flexió composta. Tipus d'esforços que la produeixen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173

8 Torsió i torsió combinada amb flexió

8.1 Torsió. Tipus d'esforç que la produeix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221

Apèndix A Geometria de masses

A.1 Centres de gravetat de seccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 253

A.4 Radi de gir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 256

1 Introducció: accions exteriors, esforços, tensions, deformacions,

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

SÒLIDS RÍGIDS SÒLIDS DEFORMABLES MECÀNICA DE FLUIDS

ESTÀTICA DINÀMICA ELASTICITAT RESISTÈNCIA DE FLUIDS COMPRESSIBLES

HIPÒTESI: DEF. TEORIA DE L'ELASTICITAT (Aquesta part de la mecànica queda clarament

CONCEPTES FONAMENTALS: DEF. RESISTÈNCIA DE MATERIALS

PEL QUE FA A LA 1. LES DIMENSIONS DE LA SECCIÓ SÓN PETITES RESPECTE A

PEL QUE FA AL 2. EL MATERIAL ÉS HOMOGENI I ISÒTROP

PEL QUE FA A LES 4. LES ACCIONS S'APLIQUEN DE MANERA GRADUAL I LENTA.

PEL QUE FA A LES 8. EN DEIXAR D'APLICAR LES CÀRREGUES, L'ESTRUCTURA

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

"L'EFECTE PROVOCAT SOBRE UN COS PER UN CONJUNT DE FORCES ÉS IGUAL A LA

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

.Majorem les accions

f = coeficient de majoració de les accions

a = coeficient de minoració de la resistència de l'acer

h = coeficient de minoració de la resistència del formigó

En el càlcul real els esforços i les tensions admissibles de treball valen:

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

1.2 Estructura i metodologia del disseny estructural

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

1.3 Accions exteriors

Def. accions exteriors

Tot seguit farem un repàs a les normatives al nostre abast.

Una possible classificació de les accions seria la següent:

ACCIONS DIRECTES CÀRREGUES PERMANENTS PES PROPI

TERRENY PES DEL TERRENY

SOBRECÀRREGUES D'ÚS O EXPLOTACIÓ FIXES

INDIRECTES REOLÒGIQUES RETRACCIÓ

PER ASSENTAMENT DIFERENCIAL

© Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.

En el càlcul es consideren les hipòtesis de càrregues següents:

(HIP. I) ACCIONS GRAVITATÒRIES. (CONCÀRREGUES I SOBRECÀRREGUES) (G)

e = 2600 a 3600 kp/cm²